Aquest text i cançons que trobareu a continuació, van ser interpretats per la Coral Artesans el passat 26 de desembre de 2024 a la sala d'actes del Centre Cultural de Gelida.
El text, del que en soc l'autor, el va llegir magníficament la Marta Monfort. L'acompanyament impecable al piano va ser d'en Joaquim Julià i la direcció del coro va anar a càrrec de Carles Farràs, que sempre aconsegueix treure la millor versió dels cantaires, però que va excel·lir particularment aquest Sant Esteve.
El comparteixo perquè va ser un concert en què, la confluència de text, interpretació i cançons, van conferir-li un ambient molt especial. Penso que es va generar un context molt nadalenc, com era d'esperar en un concert de Nadal, que va suggestionar la interpretació dels temes, tant per part dels intèrprets com per part del públic. Si no us ho creieu, podeu preguntar als que hi eren.
És temps de Nadal. No sé si us heu parat a pensar en la importància d’aquesta data, del seu significat profund i arrelat en la nostra societat. Quantes coses no giren al voltant d’aquesta data, d’aquesta paraula. De l’esdeveniment històric o simbòlic, tant se val. La nostra vida sencera ha estat marcada per la celebració de Nadal. Els dies previs, els dies posteriors... Nadal surt assenyalat cada any al calendari com una data excepcional, única. Les trobades familiars, marcades pel retrobament i pels records dels qui, per primera vegada no són a taula. Taules parades de forma majestuosa per servir-hi uns àpats copiosos: l’escudella i la carn d’olla, els canelons, els rostits, els torrons, les llargues sobretaules acompanyades dels regals... i, és clar, també les cançons.
Cada any les mateixes cançons ens traslladen a un imaginari comú, compartit amb bona part del món. Aquells pastors que van a Betlem de forma infatigable, que fan un any i un altre el llarg camí, però que no el repeteixen com un càstig que la roda del temps fa invariable, ans al contrari, repeteixen la tradició amb alegria renovada, perquè Nadal és màgia, és el regne de la il·lusió, és la festa que ens fa més propers a la innocència dels infants. Ens apropem a Nadal amb ingenuïtat, amb una renovada capacitat d’admiració. Imagineu-vos la sorpresa dels pastors quan, mig endormiscats, ja retirats de les seves obligacions diàries amb el ramat, acabant d’escurar un bol d’escudella barrejada, veuen una llum cegadora i se’ls hi apareix un àngel per anunciar-los la bona nova. Quina no havia de ser la seva sorpresa, poc s’ho esperaven!
L’àngel i els pastors
Pastorets de la muntanya
Que viviu amb gran recel, amb gran recel,
Desperteu, veniu de pressa
Que n'és nat el Rei del cel
Cap al migdia canta i refila;
Toca Pasqual repica el timbal,
Rampataplam, rampataplam!
Que són festes d'alegria
Pasqües Santes de Nadal.
Què és aquest soroll que sento
A aquesta hora en el corral?
Espereu que si jo baixo
Sabreu qui és en Pasqual
Cap al migdia canta i refila...
Ai Pasqual, no t'hi enfadis,
Car jo sóc l'àngel del cel,
Que aquí vinc a anunciar-vos
Que ja és nat el Rei del Cel.
Cap al migdia canta i refila...
Si bé els pastors no s’esperaven haver d’anar aquella nit cap a Betlem, s’espolsen la mandra. La crida de l’àngel deixa poc lloc a dubtes. Reaccionen a la sorpresa que els causa una aparició angelical i, malgrat que anar a conèixer el Rei del cel no formava part dels plans dels pastors quan tot just acabaven la jornada i començaven a buscar un lloc on jeure per descansar cames i esquenes, els mou aquesta il·lusió de la que parlàvem fa una estona. El nou nat representa l’esperança de la humanitat. Hi ha en joc un acte de transcendència inconeguda, que causa a parts iguals desconcert i admiració. No ho saben, però la tradició els espera. Cal recollir allò que sigui més imprescindible per fer el camí i posar-se a caminar, sense més titubejos. Els pastors estan decidits a marxar, però, com sempre passa a totes les cases, hi ha qui es farà de pregar...
El rabadà
A Betlem me'n vull anar
A Betlem me'n vull anar
Vols venir tu Rabadà?
Vols venir tu Rabada?
Vull esmorzar!
A Betlem esmorzarem
A Betlem esmorzarem
I Jesús adorarem
I Jesús adorarem
I amb neu hi anem?
Per la neu, que pel camí hi ha
Per la neu, que pel camí hi ha
La calor ja la fondrà
La calor ja la fondrà
Oi, i la que fa!
Tu les teies portaràs
Tu les teies portaràs
I el camí il·luminaràs
I el camí il·luminaràs
No ho faré pas!
Que no saps que aquesta nit
Que no saps que aquesta nit
Ha nascut Déu infinit?
Ha nascut Déu infinit?
Qui t'ho ha dit?
Doncs un àngel que, volant
Doncs un àngel que, volant
Ens ho anava anunciant
Ens ho anava anunciant
No serà tant
Vaja prou! Sents el que et dic?
Vaja prou! Sents el que et dic?
Que no em donis més fatic!
Que no em donis més fatic!
Jo rai ja estic!
Doncs avant i no badem
Doncs avant i no badem
Que ja és hora que marxem
Que ja és hora que marxem
Cap a Betlem!
Els pastors ja són camí de Betlem. Però són gent pobra, miserable. Tindran el cor més gran, però també les butxaques més buides. Actuen moguts per una fe i una esperança plena d’entusiame, però mancada de riqueses. Ara, el problema que se’ls hi planteja és quin regal poden fer al nou nat. Què li poden oferir al nen que acaba de néixer, un nadó cridat a ser el Rei del cel. Saben, per l’àngel de l’anunciació, que s’han de presentar davant del fill de Déu. Van a adorar el fill de Josep i Maria, nascut en un estable humil, al costat d’un bou i una mula, però novament estan davant d’un acte d’una transcendència que intueixen llegendària. Què se li pot pot portar com a ofrena al fill de Déu?
Què li darem en el Noi de la Mare?
Què li darem en el Noi de la Mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.
Què li darem al fillet de Maria?
Què li darem al formós infantó?
Li darem panses amb unes balances,
Li darem figues amb un paneró.
Tam, pa-tam-tam, que les figues són verdes,
Tam, pa-tam-tam, que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
Maduraran en el dia del Ram.
Una cançó jo també cantaria,
Una cançó ben bonica d'amor;
I que n'és treta d'una donzelleta,
Que n'és la Verge, Mare del Senyor.
No ploris, no manyaguet de la mare,
No ploris, no, ai alè del meu cor!
Cançó és aquesta que al Noi de la Mare,
Cançó és aquesta que li agrada molt.
Tam, pa-tam-tam, que les figues són verdes,
Tam, pa-tam-tam, que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
Maduraran en el dia del Ram.
El camí cap al portal és ple de sorpreses. Algú ha explicat als pastors que Josep i Maria han passat per aquell mateix indret. Van darrere de les seves passes. Potser caminaven per aquella muntanya vagarejant, després que els neguessin hostatge. -“Hostatger, bon hostatger, la meva dona està a punt de donar a llum. No podem pagar-li un jaç, però si ens vol fer aquesta mercè, li agrairem eternament la seva bondat i segur que Déu li ho pagarà.” -“Déu no passa mai per caixa: si no teniu diners, ja podeu passar via, que jo no em guanyo la vida afartant a pobres. Fora vila, trobareu un corral amb un bou i una mula i una mica de palla, allotgeu-vos allà.”
La caminada es fa feixuga a una Maria en estat de bona esperança, a punt de donar a llum, que ha de descansar de tant en tant. Un tronc vell, arraconat a la vora del camí, ha servit de descans a la Mare de Déu. Només uns minuts de repòs a sobre d’aquell tió, li han conferit un potencial sobrehumà. Un pastor, que també camina cansat, s’hi asseu i percep aquesta energia. Allà s’hi ha assegut la Verge Maria i aquest humil tió vol fer més agradable el camí als pastors de cor gentil, regalant-los dolços i alegria.
Cagatió
Cagatió (3)
Cagatió de Nadal
Caga tió
avellanes i torrons,
no caguis arengades
que són massa salades.
Caga tió
avellanes i torrons
Caga, caga, caga.
No tots els camins són de flors i violes. Ni s’hi troben només tions que ens obsequien amb torrons i xocolates. Els pastors han de vèncer les reticències del rabadà, que fa alentir el pas de la comitiva amb els seus dubtes i pors, però que són d’una beneïda ingenuïtat. Sovint també, els camins són llocs perillosos, on es barregen les persones de bona voluntat amb d’altres plenes de males intencions. Quan a les males intencions s’hi sumen les males arts, no tingueu cap dubte, estem davant d’una endimoniada temptació. I el camí dels nostres pastors també es veu amenaçat per la presència, sempre mig encoberta, d’un dimoni que vol enterbolir l’objectiu dels nostres pastors. Amb la missió de fer fracassar l’elevat propòsit d’amor, un dimoni es barreja entre els pastors. Els pastors, que són senzills però no babaus, se n’adonen de les males intencions d’aquell individu que s’hi ha infiltrat, i fan de la solidaritat la seva força per vèncer el mal. Si per fer cagar el tió s’han servit dels seus bastons i gaiatos, per mesurar-li l’esquena al malfactor no tindran manies de tornar-hi, ara que els pals ja són calents.
El dimoni escuat
Que és fill de mare verge i està mig mort de fred
Nuet, nuet, I està mig mort de fred.
El bon Josep li deia:
Jesús que esteu fredet
Pobret, pobret
La
verge responia: per falta d'abriguet
Pobret, pobret, per falta d'abriguet.
Pastors hi arribaren a
prop de mitja nit
Cric-cric, cric-cric
Veient que tots hi anaven del gran fins al més xic
Cric-cric, cric-cric, del gran fins al més xic.
A prop d'allí passava un
dimoni escuat
Patrip, patrap
Sentint tanta gatzara a dins se n'és ficat
Patrip, patrap, a dins se n'és ficat.
Els pastorets en veure'l
s'hi tiren al damunt
Patim, patum
I tantes n’hi mesuren que el deixen mig difunt
Patim, patum, que el deixen mig difunt.
La llenya d'en Banyeta ha
estat oli en un llum
Ferum, ferum
Ja hi ha només el rastre de sofre, foc i fum
Ferum, ferum, de sofre, foc i fum.
Però no tots els dimonis són dolents, com l’escuat. N’hi ha que només són entremaliats. Seria injust, també per als dimonis, posar-los tots dins del mateix sac. Podem topar-nos amb dimonis petits, enjogassats, que només volen fer-nos una mala jugada, amb ànim de divertir-se, encara que ens ho facin passar malament amb la seva trapelleria. Però que, amb una actitud adequada per part nostra, podem aconseguir que reverteixi la situació i, fins i tot, aconseguir que s’interessin pels nostres costums i tradicions. Són dimonis que estan mal vistos a l’infern, fins al punt que els n’han fet fora. Dimonis poc amenaçadors perquè, en sortir de l’infern, han perdut les banyes i les seves accions són innocents i simpàtiques. Els pastors ho saben i, quan són les víctimes de les seves malifetes, intenten guanyar-se’l, fins i tot, convidant-los a fer el camí junts, si cal, portant-lo a la butxaca.
El dimoni pelut
M’aixeco al dematí,
no em puc entretenir…
No trobo la sabata!
No trobo la sabata!
Miro sota el llit,
tot fent el despistat,
veig un petit dimoni
amb la sabata al cap!
Dimoni pelut,
a l’infern no t’han volgut,
has passat per un forat
i les banyes hi has deixat!
Ei, dimoni! si et portes bé
i em tornes la sabata potser…
Ei dimoni! si et portes molt bé
a la butxaca et duré!
El fred de la nit,
el so del caliu,
la rosada fresca
i la iaia quan riu.
Els llums de Nadal
que hi ha pels carrers
la força de la terra
i un tros de pa amb mel!
Ei dimoni! si et portes bé
i deixes de “fer l’indio” potser…
Ei dimoni! si et portes molt bé
a la butxaca et duré!
I què dius que veurem?
Un pessebre preciós,
amb un caganer,
muntanyes d’or i plata
i un riu de paper.
Un munt de torrons,
la sopa de brou,
i la meva sabata
que es mulla quan plou!
Els pastors segueixen el seu camí cap a Betlem, però, amb tants dubtes i aturades, entre rabadans, tions i dimonis escuats i dimonis peluts, s’ha anat fent l’hora. Efectivament, des que l’àngel els ha anunciat la bona nova, el rellotge ha anat corrent imparable i el dia de Nadal ha arribat. I qui ho assenyala de forma inexcusable és el campanar que, puntual, marca l’hora amb el dring de les seves campanes. Algú dels presents ho adverteix a la resta. És el senyal que esperaven del dia del naixement del rei infant. Ja és Nadal.
Les dotze van tocant
Les dotze van tocant,
ja és nat el Déu infant,
fill de Maria,
ja és nat, el Déu infant,
fill de Maria.
El cel és estrellat,
el món és tot glaçat,
neva i venteja,
el món és tot glaçat,
neva i venteja.
La mare i el fillet
estan mig morts de fred
i el vell tremola,
estan mig morts de fred
i el vell tremola.
Josep a poc a poc
encén allà un gran foc
els àngels canten,
encén allà un gran foc
i els àngels canten.
Enmig de fred i neu
el foc d'amor d'un Déu
els cors desglaça,
el foc d'amor d'un Déu
els cors desglaça.
Per això tots van cantant:
"Ja és nat el Déu infant,
fill de Maria,
ja és nat el Déu infant,
fill de Maria."
Quin dia més bonic el dia de Nadal. Se n’han dit tantes de coses boniques. És un dia ple de màgia. I, és clar, quin ésser més delicat hi ha al damunt de la terra que pugui contagiar-nos aquest sentiment? Quina criatura és prou delicada per festejar aquest dia sense fer massa fressa? A qui encarregaríeu el despertar del dia per celebrar que ja és Nadal? Qui ho faria més bé que un ésser gairebé angelical, que posseeix una veu que ja és una cançó en ella mateixa. Així és com els pastors, quan comença a despuntar el dia, escolten el cant dels ocells: amb emoció i devotament.
El cant dels ocells
el major lluminar
en la nit més joiosa,
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.
Els ocellets cantant
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.
va pels aires volant,
cantant amb melodia,
per treure'ns de pecat
i dar-nos alegria".
Dient: "Jesús és nat
per treure'ns de pecat
i dar-nos alegria".
Els pastors arriben davant del portal, adoren i fan ofrenes al nen Jesús. Han arribat al seu destí i han complert allò que s’esperava d’ells. El miracle ha tingut lloc una vegada més. La llum guanya a la foscor. S’imposa una nova era al món. El calendari marca aquest moment com l’any zero: el del començament d’una nova etapa. A les cases, però, ja se sap que quan arriba un infant, encara que aquest sigui el fill de Déu, es gira feina. És així com, Sant Josep, ha d’arremangar-se per donar un cop de mà la Verge Maria en les feines de la llar. Perquè el repartiment de les tasques de la llar ve de lluny i Betlem no n’era una excepció!
Sant Josep fa bugada
Sant Josep fa
bugada
a dintre d’un morter,
hi posa una flassada
també un travesser.
La Verge Maria
hi posa un llençol,
I els
àngels li canten:
la do re mi fa sol
al·leluia, al·leluia!
Sant Josep fa
sopada
posa l’olleta al foc,
amb naps i cansalada
ja bull a poc a poc.
La Verge Maria
hi posa una col,
I els
àngels li canten...
Sant Josep fa
la pasta
amb un tros de llevat
i després ell la tasta:
– quin pa més encertat!
La Verge Maria
hi posa un perol.
I els àngels li canten...
Sant Josep fa l’endreça
escombra els racons,
amb cuita a tota pressa
neteja els fogons.
La Verge Maria
fa no-non al bressol.
I els
àngels li canten...
No deixem de banda Sant Josep, que continua sent protagonista de la següent cançó. Perquè, al costat de la Verge Maria, és un testimoni excepcional de fe cega i d’amor al Senyor, en acceptar el paper d’espòs d’una companya que era l’escollida per a ser la mare del Senyor. Quin paperot! Però a vegades, simplement és qüestió de saber llegir els senyals que Déu ens deixa. Com ara quan, en tenir Maria desig d’una poma d’un pomer i no arribar-hi, per ser les branques massa altes, Sant Josep veu com les branques se li acotxen perquè Maria pogués collir-la.
Sant Josep agafa la serra (Bella companyia)
Josep ‘gafa la serra i a l’altra mà el sarró.
-Adeu-siau, Maria, al cel ens vegem tots...
La bella verge!
Camina, Serafí, Camina, Serafí, Camina, Serafí,
si vols venir.
Maria se n’aixeca detràs del seu espòs.
Maria està cansada, demana-li repòs.
La bella verge!
Camina, Serafí, Camina, Serafí, Camina, Serafí,
si vols venir.
Sota una pomereta se n’assenten tots dos.
-Colliu-me’n una poma. -Ne seré molt gustós.
La bella verge!
Camina, Serafí, Camina, Serafí, Camina, Serafí,
si vols venir.
Les branques són massa altes. -Si m’ajudéssiu vós!
Les branques se li acotxen; miracle és del Senyor
La bella verge!
Camina, Serafí, Camina, Serafí, Camina, Serafí,
si vols venir.
-Ben bé que en sou Maria, la mare del Senyor.
Mai més, esposa meva, mai més vos deixo jo.
La bella verge!
Camina, Serafí, Camina, Serafí, Camina, Serafí,
si vols venir.
Com és sabut per part de tothom, perquè és conegut arreu i fou profecia, la cova on neix el nen Jesús no només és visitada per pobres pastors de les contrades, que baixen de les muntanyes. L’arribada al món d’un nou profeta fou un esdeveniment d’abast mundial. Tant fou així, que conten que tres Reis mags d’unes llunyanes terres de l’Orient, seguint el curs d’un estel, caminaren jornades i jornades incansables. Aquest tres mags, arribaren a la cova del nou nat pocs dies després del seu naixement, admirats per allò que els estels anunciaven al firmament: el naixement del fill de Déu. Quina figura més poc règia aquell infantó postrat sobre unes palles en una menjadora. Ara bé, a quin celestial propòsit més sublim estava destinat, segons endevinaven aquells Reis mags llegint el cel. La seva ofrena, d’or, encens i mirra, li proporciona tot allò que li desitgen: poder, divinitat i humanitat. I d’aquella visita dels Reis mags forasters, en rememorem la seva generositat el dia de Reis, encara que hem après que hem de fixar-nos més en el que tenim, que en el que volem.
Els reis de l’Orient
Estimats Reis de l’Orient,
No sé pas què demanar-vos,
Que per sort no em falta res,
Tinc tot el que vull i més:
Una família que m’estima
I a la taula sempre un plat.
Tinc amics per jugar i riure
I un llit ben tou si estic cansat.
Estimats Reis de l’Orient,
Però a mi m’agraden les sorpreses,
Jo us poso aigua pels camells
I me’n deixeu vora la finestra.
La nostra història arriba a la seva fi. En aquest concert hem rememorat diferents escenes que compartim en el nostre imaginari col·lectiu, en la nostra cultura popular més arrelada. Hem celebrat una vegada més l’arribada de Nadal, potser la festa més carregada d’emotivitat, de sentiment, de totes les que tenim al calendari. Esperem que aquesta passejada per diferents escenes que ens son ben familiars us hagi commogut i us hagi permès reconnectar amb aquest Nadal que, a través del viatge d’uns pastors, us hem volgut transmetre ple de bons sentiments i emocions. Si ho hem aconseguit, segur que ara us sentireu molt més joiosos.
Joia en el món
Joia en el món! Jesús és nat!
Oh, terra! El teu Senyor
rep amb amor i humilitat,
i canta a sa llaor i canta a sa llaor;
i canta, i canta a sa llaor.
Joia en el món! Amb nostres cants
lloem el Salvador.
Muntanyes, rius, comes i plans,
ens facin de ressò, ens facin de ressò;
ens facin, ens facin de ressò.
Joia en el món! Des del coval
Jesús ens obrirà,
del Paradís l’auri portal,
i allí ens acollirà, i allí ens acollirà;
i allí, i allí ens acollirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada