Ja estic jubilat! Una història laboral

JA ESTIC JUBILAT! UNA HISTÒRIA LABORAL

Miquel Carrillo Giralt

Un dels moments més emotius de la vida, i tan sols passa una vegada, és el dia de la jubilació.

En el meu cas, s’ha esdevingut al complir els 66 anys. M’ha interessat plegar un any més tard, tot i tenir la cotització sobradament, perquè la darrera feina amb l’eurodiputat Jordi Solé m’ha entusiasmat. D’aquesta manera, amb un any més, et sumen un 4% a la pensió. I això sempre convé.  

De fet, vint-i-quatre dies després del meu aniversari he rebut per fi l’esperat missatge sms de la Seguretat Social, “se ha resuelto favorablement su prestación de jubilación...”. De sobte, he sentit un alleujament exultant. Em venen al cap pensaments i situacions que volia compartir amb vosaltres i ara ho faré. Jubilar ve del llatí jubilare, que vol dir ‘cridar d’alegria’. El que ja ens dona alguna pista de l’estat optimista en què em trobo. I d’on surt aquesta ona expansiva de satisfacció? Doncs del fet d’haver treballat exactament 45 anys, 6 mesos i 11 dies.

La primera feina la vaig fer el 1973, a l’edat de 14 anys, a la fàbrica de paper Guarro Casas SA -el Molí Vell, de Gelida-. Un contracte pels tres mesos d’estiu, formal, amb alta a la Seguretat Social. En aquella època els estudiants trobàvem fàcilment feines d’aprenent que ens ocupessin les vacances, a partir dels 14 anys, que aleshores era l’edat legal per treballar.

L’estiu següent vaig trobar feina en un taller que feia calaixos de fusta, Cadema. Hi vam anar dos companys i, com que només necessitaven un operari, vam convenir fer mitja jornada cadascú. Allà, a banda de la producció en sèrie dels calaixos, fèiem alguna sortida a domicilis i vaig aprendre a reparar persianes. Tanmateix, aquesta empresa no figura al meu historial de la Seguretat Social. Dedueixo que mai no em van donar d’alta, va ser el primer pirateig empresarial que he viscut, però no pas l’últim.

Vaig començar la carrera universitària d’Econòmiques, a la Universitat de Barcelona, el 1975. Era una facultat molt polititzada en una època especialment convulsa, encara al final de la dictadura, amb el recent atemptat a Carrero Blanco, garrot vil al Puig Antich, els cinc darrers afusellaments de setembre i la llarga agonia i mort del dictador feixista Franco.  A Econòmiques vaig entrar en contacte per primera vegada amb els partits polítics, en aquell moment encara tots il·legals. El primer curs em va anar prou bé, tan sols em van suspendre les Matemàtiques -jo venia del batxillerat de Lletres-. Aquell any vaig fer algun diner -pocs- amb una empresa d’enquestes, una típica feina d’universitaris. Et patejaves mitja ciutat, així vaig conèixer millor Barcelona.

Al segon curs d’Econòmiques em va sortir l’oportunitat d’entrar a treballar a les oficines d’un grup empresarial tèxtil -Intelhorce-, en el lloc d’un cosí meu que se n’anava a la mili. ‘No em facis quedar malament’, em va dir sabent que jo ja tenia inquietuds polítiques -m’havia fet militant del PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya-.

Així va ser com a partir del 13 de gener del 1977 -amb 19 anys- ja em vaig incorporar definitivament al mercat laboral. Com si diguéssim, va començar la pel·lícula de debò, un llargmetratge que duraria 47 anys.

He treballat en 7 empreses del ram tèxtil -un total de 28 anys-. Entremig també he estat en nòmina del Parlament de Catalunya durant quatre anys, com a diputat, i he acabat la vida laboral treballant pel Parlament Europeu els darrers quatre anys.

A més, em vaig establir pel meu compte cotitzant com autònom durant més de dos anys, en unes èpoques venent productes tèxtils -com les famoses Gamuza Hispania- i en altres safrà, herbes aromàtiques, olis condimentats, tòfones i altres productes gourmet.

Després de tantes anades i vingudes, quan em pregunten la meva professió dic sense dubtar que soc export manager, o sigui, tècnic d’exportació. És a què m’he dedicat més temps i amb què més he gaudit dins el sofert ram tèxtil. El tèxtil havia estat el sector industrial més important de Catalunya. Hi havia grans empreses ‘verticals’, on entraven la floca de cotó per una punta i en sortien peces de vestir o de la llar per l’altra punta. Fàbriques que incorporaven els quatre processos bàsics per produir roba: filatura, tintura i acabats, teixidura i confecció. Malauradament, la meva generació va patir la davallada total del sector, que es va anar enfonsant com un Titànic. Des del primer dia, ja en el 1977, que vaig sentir allò de ‘estem perdent diners’. Primer van venir les importacions de fil. Després les de teixit i, finalment, les peces de roba. Més tard, les grans empreses europees van externalitar la producció a Àsia. Quan les empreses no guanyen diners, acaben tancant. I si es tracta d’un grup de 13 filatures, com va ser el meu cas a Hilaturas Gossypium, el dolor es fa llarg i penós. Perquè es va tancant fàbrica a fàbrica. I darrera cada fàbrica hi ha prop d’un centenar de persones, amb els seus drames familiars, i proveïdors que cauen atrapats en el fang del deute impagat. Tot això ho he viscut en primera persona perquè vaig ser, també, president del Comitè d’empresa durant més de 10 anys per Comissions Obreres -quan encara es deia, a Catalunya, CONC, sindicat nacional i de classe-.

Tornant a la part laboral, no vaig pas començar a exportació. Va ser més aviat una evolució que es va iniciar com auxiliar administratiu a comptabilitat -una feina molt avorrida, amb un sou de misèria-. Vaig millorar al ser oficial administratiu, més tard vaig tenir l’oportunitat d’anar al centre de càlcul i estudiar tots els cursos d’analista-programador a la seu d’IBM, en un sistema arcaic de programació que es deia RPGII -es pronuncia ‘errepegédos’-. Fer programes informàtics per als diferents departaments de l’empresa ja era molt més engrescador i imaginatiu que els insulsos assentaments comptables.

Entremig, el 1979, vaig passar-me 14 mesos treballant gratuïtament per a l’exèrcit espanyol a Madrid, al Regimiento de Infanteria Inmmemorial del Rey nº1. Una activitat que gustosament m’hauria estalviat, tot i que ‘cobràvem’ 175 pessetes mensuals. Vam sortir vuit vegades de maniobres per aquells mons de déu i em van fer cabo tomatero (perquè els galons eren 3 franges vermelles) de l’oficina de la companyia. Aquest treball tampoc figura a l’historial.

El 1982, a Gossypium, havien de fer unes exportacions a Algèria i s’havia d’anar allà en persona a negociar els contractes. El director d’exportació va passar per tots els departaments preguntant qui parlava francès. Només vaig sortir jo. Així que em van fer unes targetes de visita com a ‘director comercial’ d’una empresa fantasma i em van enviar, al llarg de dos anys, en vuit ocasions a Alger i d’allà a fàbriques remotes a Biskra, Khenchela... acompanyant un tècnic que era qui realment argumentava, mentre jo feia de traductor.

Aquesta sorprenent experiència em va obrir les portes per cobrir una vacant al departament comercial el 1985. La feina de venedor nacional va significar el veritable canvi d’estatus a l’empresa. Allà es guanyaven més diners, hi havia possibilitats reals de prosperar. No calia ‘fitxar’, fèiem més hores que ningú, però et podies administrar l’agenda del dia, tenies els dinars pagats i de seguida em vaig poder canviar el cotxe, tenia un Citroën ‘Dos cavalls’ que queia a trossos.

Visitava clients al Maresme, Vallès, Barcelonès, Bages, Anoia i Garrotxa. També al País Valencià, de manera molt especial a la zona d’Alcoi -on ens rebien amb més simpatia, amb paelles inoblidables, ‘Ço és Mel’-.

El 1992, una companya del departament d’exportació va marxar de l’empresa i de nou hi havia la necessitat de trobar algú ‘amb idiomes’. Com que feia uns anys m’havia matriculat a una acadèmia d’anglès, ja tenia el First Certificate i vaig passar immediatament al departament d’exportació. Més tard, complementaria la formació amb un curs d’Exportació de la Diputació i un pregrau a la UOC sobre ‘Direcció comercial i màrqueting’.

Amb aquesta base, quan Gossypium va tancar vaig treballar a diferents tèxtils: RDT, Burés, Mengual, Punto Blanco i Premiertex. Col·laborant  com autònom amb Peiró Textil, Fil Everest, Bebié, Rusiñol, Vica, Dueñas, etc. Com veieu, un historial llarg de tèxtils, la majoria de les quals ja no existeixen.

Els tancaments d’empreses m’han dut a viure en diverses ocasions la molt desagradable experiència d’anar a ‘la cua de l’atur’ a l’INEM -ara SEPE o SOC-. De tota manera, haver cobrat l’atur, fins el subsidi per a majors de 55 anys, buscar feina, enviar currículums, etc. m’ha apropat a la gent que, per circumstàncies, ha viscut situacions similars. Sens dubte, estar sense feina és la pitjor experiència laboral. Cal molta resiliència, no defallir i seguir buscant. Per sort, tard o d’hora, sempre me n’he sortit.

A destacar l’etapa viscuda a Punto Blanco, a Igualada, el 2014. Van ser dos anys a l’empresa catalana puntera en roba interior d’home. Vendre producte acabat és el màxim dins la professió. Reunions amb l’equip de disseny per avaluar els colors i els models que vindran, convencions semestrals per presentar a l’equip de vendes la nova col·lecció -estiu i hivern-, buscar representants, muntar estands en fires internacionals i, sobretot, viatjar. Això sí, amb moltíssima pressió per part del consell d’administració, demanant resultats cada setmana en espera d’objectius de difícil compliment.

En el conjunt d’empreses on he estat export manager he tingut ocasió de participar -o fins i tot muntar- estands a París, Nova York, Moscou i Tòquio. I haver viatjat a Algèria, Marroc, Tunísia, Estats Units, Canadà, Japó, Corea del Sud, França, Bèlgica, Regne Unit, Alemanya, Àustria i Sèrbia. Aquesta és la part que més m’ha agradat i que agraeixo haver pogut fer.

El tèxtil és molt més que un ram industrial. És una cultura en si mateix. Conèixer i treballar les fibres -naturals, artificials o sintètiques-, entendre el procés de filatura -retorçar i estirar, retorçar i estirar...- fins aconseguir el Número -el gruix del fil- desitjat. Veure en funcionament les contínues de filar, amb 500 o 1000 fusades, els telers circulars de gènere de punt o els telers a la plana -els clàssics amb ordit i trama-. Entrar en una nau i sentir el brutal repic eixordador de centenars de telers tot veient com construeixen el teixit passada a passada de la llançadora. A Sabadell, Terrassa, Manresa i altres ciutats aquest soroll arribava al carrer, una autèntica simfonia de riquesa industrial. Al Maresme, el gènere de punt interior o la pelfa -samarretes, calces i calçotets, xandalls-. A Igualada i Olot, el punt exterior -jerseis, vestits de dona-.

Investigar el per què d’una reclamació, en quin moment dels diversos processos s’ha produït l’errada. Portar mostres al laboratori de fàbrica, al de l’Agrupació Cotonera, a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa. Llargues converses amb enginyers tèxtils d’aquests laboratoris, cadascú amb les seves teories, analitzant amb el comptafils i el microscopi què podia haver passat.

A banda del tèxtil, on més he gaudit treballant ha estat al Parlament de Catalunya i al Parlament Europeu. El primer dia que vaig entrar al Parlament com a diputat d’Esquerra, el 2005, la responsabilitat que assumia em va imposar. Molt semblant a la que havia tingut el 1995 al ser escollit regidor a l’Ajuntament de Gelida -el primer regidor republicà en 56 anys- i el 2003 al ser votat com a alcalde, tot i que el període municipal no el tinc en compte en aquesta crònica laboral perquè no va ser mai un treball amb nòmina-. Al Parlament sí, entrant en dues ocasions a mitja legislatura -un any i mig amb el president Maragall, dos anys i mig amb en Montilla-.

Va ser una gran satisfacció, que mai no hauria imaginat, arribar a ser un dels 135 representants del poble de Catalunya escollits a les eleccions. M’hi vaig dedicar en cos i ànima, tant a l’activitat parlamentària dins la cambra com al territori penedesenc. El grup parlamentari em va assignar fins a vuit comissions: Intergrup del Sàhara, com a president; Cooperació i Solidaritat, portaveu; Agricultura, Ramaderia i Pesca, portaveu; Benestar i Immigració; Treball, Indústria, Comerç i Turisme; Salut; Persones amb Discapacitat; i finalment Síndic de Greuges.

En destaco l’aprovació solemne de l'estatut d’autonomia del 2005. L'accident greu al Sàhara el 2006, amb 3 voltes de campana al desert de Tifariti, una experiència que em va canviar la vida, amb rescat en helicòpter dels cascos blaus inclòs. De tota manera, encara tornaria a visitar el Front Polisàrio. Hi vaig ser en tres ocasions. En l’activitat legislativa, vaig ser ponent a la Llei de Pesca i al Codi de Consum. I vaig participar activament en la Llei de Vegueries, el 2010, per tal que el Penedès fos, en un futur, la vuitena vegueria de Catalunya.

La intervenció més rellevant com a diputat, la que vaig tenir l’oportunitat de fer a l’ONU a Nova York en el marc de la IV Comissió sobre descolonitzacions, intervenint en favor del Sàhara.

Lògicament, vaig parlar en bastants actes públics de diferents temes. Em vaig apassionar en algunes al·locucions als campaments sahrauís -a Tindouf i a Tifariti- i amb els kurds a Diyarbakir, capital del Kurdistan turc. També vaig tenir ocasió de viatjar en missions oficials al Marroc i al Senegal.

Potser del que estic més orgullós és d’haver obert una oficina parlamentària al Penedès, anunciada a tots els mitjans comarcals, facilitant que qualsevol ciutadà, entitat o empresa pogués contactar amb mi i reunir-nos en persona. Una mica a l’estil britànic, on els diputats són accessibles i estan localitzables pels seus electors en dates concretes. Estic convençut que aquí hauríem de funcionar de manera idèntica. Si més no, aquest va ser el meu propòsit.

Deia al principi que també he gaudit molt a la darrera contractació, amb l’eurodiputat Jordi Solé i Ferrando.

La feina que he fet amb ell i amb els companys-es de Brussel·les ha estat captivadora. El meu lloc ha estat l’oficina local -és a dir, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Pitiuses, i Catalunya Nord-. Amb en Solé hem acudit a tots aquests territoris. També he pogut escriure textos per a ell, redactar preguntes a la

Comissió Europea, fer seguiment de la comissió d’Indústria, Recerca i Energia, ocupar-me de coordinar alguns estudis pioners encarregats per l’eurodiputat.

La feina del dia a dia no ha estat menys variada, hem tractat multitud de temes, la majoria derivats de propostes que ens arribaven des del territori. Sovint he tingut la sensació d’estar immers en un aprenentatge intensiu, d’haver assistit a classes magistrals a càrrec d’experts en les matèries més diverses.

El que més m’ha omplert ha estat el contacte amb la gent. A banda de desplaçar-nos pel territori sempre que ens ho han proposat, hem fet 24 visites a Centres de Recerca escoltant un centenar de científics, tots ells doctors en les seves àrees d’investigació. I m’he ocupat d’acompanyar a Brussel·les 13 grups de visita amb 300 persones que han tingut l’oportunitat d’estar al Parlament i debatre personalment amb en Jordi Solé. Les 48 hores que he viscut amb cadascun d’aquests grups -estudiants, professors, experts, etc.- no tenen preu a nivell humà.

En resum, en aquesta darrera feina he donat tot el que he pogut amb gust i ganes. I he rebut retornat amb escreix tot el que hi he posat.

 

EPÍLEG

Tota l’etapa de representació pública, amb 12 anys a l’Ajuntament i 4 al Parlament, més els 10 que vaig ser director de Ràdio Gelida, m’han suposat haver tingut compromesos molts caps de setmana i bona part del meu temps al llarg de la meitat de la meva vida com a adult. És per això que ara, a la jubilació, m’empodero del meu temps i em dedico a projectes personals d’escriptura, lectura, lleure i viatges. Ah, i a compartir temps i espai amb el pelut Cel, el gos que he adoptat amb dos mesos, amb qui comencem a passar estones més que agradables.