Al funi es diu que...

Liquidació

2012-01-24T14:49:00.001+01:00

Publicava diumenge el Punt Avui una llista dels ajuntaments que a data de 20 de gener –és a dir, fa literalment quatre dies– encara no han presentat la liquidació pressupostària del 2010 que en teoria haurien hagut de presentar a la Sindicatura de Comptes abans del 15 d'octubre de l'any passat. Són cent cinquanta-cinc a tot Catalunya, i entre ells –entre Gallifa i Gualba segons l'ordenació alfabètica- hi ha l’ajuntament de Gelida. La notícia del Punt Avui diu que el fet de no presentar la liquidació dels pressupostos municipals a la Sindicatura pot comportar que per part de Generalitat es congelin algunes transferències i algunes subvencions a l'ajuntament en qüestió. És a dir, tu no passes comptes amb l’òrgan que el Parlament té per controlar la gestió econòmica dels diferents nivells de l’administració de Catalunya, i automàticament la Generalitat tampoc se sent obligada a passar-te ni un xavo, o si més no obre la possibilitat de tancar-te l'aixeta dels diners en la mesura que ho consideri oportú. Un tracte perfectament entès i enraonat des del meu punt de vista, i més en els temps que som i quan s'ha demostrat quina mena de festa han estat més d'un i més de dos ajuntaments de Catalunya al llarg d’aquests anys. El perquè l'ajuntament de Gelida no ha presentat la liquidació del 2010 a l'organisme pertinent del Parlament –el Punt Avui no diu res de la presentació d’aquests números al Tribunal de Comptes, a la conselleria de Governació i al Ministeri d’Hisenda– és una explicació que se m'escapa. Segur que n'hi ha una, però: un error administratiu segurament, coses que passen. En tot cas, estaria bé que aquest error es corregís com més aviat millor. I, de passada, també estaria bé que el mateix document que es presenti a la Sindicatura es presenti igualment a tota la gelidància. I no només la liquidació pressupostària del 2010, també la del 2011. En l’últim butlletí municipal, l’ajuntament publicava una gràfic de barres molt il·lustratiu sobre la gestió econòmica llura en què es veia com la partida destinada a la Festa a Major ha anat disminuint els darrers anys. Molt bé, això deu voler dir que l’ajuntament no està per collonades i va al tall. Que és seriós i que no juga amb els calés. Estic convençut que efectivament és així. Però que no demani que ens ho creguem a ulls clucs, que ho demostri posant els números sobre la taula. La transparència és això, no res més: que tothom sàpiga d’on vénen els calés municipals i com se’n van. I els gelidencs aquesta transparència és el mínim que ens hauríem d’acostumar a exigir –i subratllo exigir, no demanar– a l’administració municipal. I també és almenys a partir d'això que hauríem d’aprendre a decantar el nostre vot a les eleccions el dia que toqui.

Caramelles

2012-01-22T18:57:00.000+01:00

Les caramelles del 2012 a Gelida podrien estar amenaçades, segons que podem llegir en els cartells que s'han distribuït per tot el poble signats per la Coral Intimitat. Són hores magres pel "Coro", nom amb que es conegut aquest Cor de Clavé, hereu de l'antiga Coral Artesans. Quan parlem del Coro, parlem de l'entitat degana de Gelida, la que més història carrega a les seves espatlles. Sigui pel pes d'aquesta tradició, una càrrega feixuga que descansa sobre les veus greus d'aquests homes sols, o per no haver sabut trobar la manera de modernitzar-se d'acord amb els temps actuals, avui ja hi ha molts cors claverians que han incorporat la dona amb normalitat, les files de cantaires s'han anat aprimant any rere any, sense trobar en les generacions que els han succeït el relleu necessari per mantenir el to. I això que em consta que són conscients de l'anacronisme que suposa no incorporar dones a les seves files, i que han protagonitzat algunes accions molt interessants d'apropament a les caramelles infantils, sortint a cantar acompanyats dels nens i nenes de l'escola Montcau. Una manera eficaç de despertar l'atracció pel cant i l'estimació pel món associatiu. Una inversió però, que trigarà anys a donar fruits... tants, que la gana d'avui no sé si permetrà arribar a tastar la collita.

En els cartells als que feia referència més amunt, fan una crida per incorporar cantaires per tal de garantir unes caramelles de Pasqua amb la dignitat deguda. Jo hi aniré, sense cap coneixement de música, però amb el millor dels ànims possibles perquè aquesta primavera també sigui saludada a Gelida amb les tradicionals caramelles. Si no canto bé, com a mínim faré número. I he fet campanya entre les meves amistats -masculines, òbviament- perquè siguin també cantaires ocasionals. Demà comprovarem el resultat de la crida. Hi anirem per cantar les caramelles, no per incorporar-nos a la Coral amb continuïtat. Penso que està bé que hi hagi activitats, acotades en el temps, que permetin que les entitats s'obrin a una incorporació temporal. I una activitat com el cant coral, que té aquest origen de sumar per millorar, d'ajuntar l'esforç de molts per fer una obra conjunta, d'aglutinar diferents generacions sense distincions, és de les que permet aquest tipus d'incorporacions. Una mica com els castells. A les colles castelleres grans, també hi ha un grup de castellers col·laboradors a qui mobilitzen només per a les grans diades.

A Gelida, hi ha constància de gaudir de cant coral des del 1897. El metge de Gelida d'aleshores, el sr. Capell, fou el primer director d'un Cor de Clavé gelidenc. Des del 1903 i fins al 1931, al davant de la coral hi hauria en Francesc Peracaula, el qual també fou secretari de l'Ajuntament. La coral d'homes sols, pertanyia a una de les dues societats que hi havia aleshores, la Societat Coral Artesans. El 1931 agafarà el relleu el vilafranquí Francesc de Paula Bové, durant dos anys. A continuació seria en Joaquim Llopis el nou director, fins a l'inici de la Guerra Civil, que va suposar la interrupció de l'activitat coral per la guerra i, posteriorment, per la prohibició d'aquesta activitat.
El 1944 és una data sigificativa en la recuperació de l'activitat coral. Aquest any, s'aconsegueix el permís per fundar l'Elenc Artístic Montserrat, que dirigiria en Joan Rosselló Romeu. També hi tindrien un paper destacat en Joan Clanchet i Puig i en Pere Pallarès i Guilera . L'Elenc era un grup teatral, però incorporava, com era habitual a l'època, fragments de sarsuela com a fi de festa. En Pere Pallarès, que serà una figura cabdal en la recuperació del cant coral i que havia estat alumne de Peracaula i Llopis, s'encarregava de la direcció musical. L'Elenc va interpretar l'obra La Puntaire, en la qual hi sortia un cor que cantava caramelles. Aquest fet va comportar que, l'any 1949 i de forma mig improvisada, un grup d'homes carreguessin un piano en una caixa de camió d'en Cisco Carreter, i ja sota la direcció de Pere Pallarès, sortissin dalt del camió a cantar caramelles el dissabte de Glòria. Com que no havien tingut pràcticament temps per assajar, només van cantar un únic vals, el Ball de Rams. L'any següent ja estaven constituïs com a Cor de Clavé. Com que la Coral Artesans havia estat prohibida, van haver de constituir-se amb un altre nom, com a Coral Intimitat de Gelida, però van poder recuperar l'estendard i els seus locals, refundats com a Unió del Casal Gelidenc. El mestre Pere Pallarès dirigirà la Coral els propers cinquanta anys! Després, agafarien la batuta en Josep M. Comajuncosas, la Isabel Martínez i, darrerament, la Desi Povedano.

Des del 1949, a Gelida per Pasqua no han faltat les caramelles. Si hem de donar un cop de mà -o un do de pit-, l'hi donarem perquè hi siguin un any més. És cert, com comentava més amunt, que cal que aquestes caramelles siguin mixtes, però també és cert que hi ha un bagatge musical de peces arranjades per a ser cantades per veus d'homes sols, que també és un patrimoni musical que cal conservar. De moment, salvem les caramelles d'aquest any, perquè no se'n perdi la tradició.
Les solucions de fons hauran d'arribar per altres vies i requeriran de passos més valents que la simple crida per trobar cantaires. I, posats a dir coses a millorar, què tal una renovació del vestuari o un horari d'assaig una mica menys intempestiu?

Fluvial

2012-01-16T14:30:00.000+01:00

I si en lloc de viure a Gelida hom vivia en una de les ribes del tram final de l’Ebre, i si en aquest tram final de l‘Ebre la nit anterior hi havia nevat una estona, i si de bon matí hom sortia de casa per donar un tomb i estirar les cames, i si aquest tomb no l’allunyava gaire del riu, i si per casualitat hom portava una càmera de fer fotos, i si amb aquesta càmera feia una foto del paisatge –una foto una mica perquè sí, perquè el capdavall de l’Ebre és un país on la neu hi apareix excepcionalment i fa gràcia–; i doncs, si tot això fos així, és a dir, si tot el món i tot el moment fossin ordenats d'aquesta guisada i es donessin en aquestes condicions i no unes altres, aleshores és probable, és molt probable –de fet, és gairebé segur– que la imatge que hom acabés enquadrant fos una panoràmica molt igual a aquest “El Loing i els molins de Moret sota l’efecte de la neu” que Alfred Sisley va pinzellar el 1891, ço és, la imatge d’un riu ample i tranquil ple de llumenetes de posta allargant-se des del primer pla, amb un tros de paret del casalot propi a sang per la dreta –el baixant de la teulada vist–, un fons de pollancres llunyans, pelats i esvaidíssims a l’altra riba, quatre cases encara més esvaidíssimes darrere i més avall dels pollancres, i un cel hivernat i amb una gota de constipat al nas: una panoràmica, doncs, llarga, etèria i somiada com la gasa inconsútil d'un vestit de núvia de la col.lecció Pronovias 2012, amb un aire de temps suspès, de silenci embadalit, en què fins i tot l'eventual nota de cornetí d'un petarró escapat de ballarina hi seria causa d’una trencadissa universal irreparable, i en la qual, en el fons, tot passa molt endins, puix que encara que siguem enmig de la intempèrie fregant-nos les mans de fred, l’estampa fa un efecte molt d’interior, molt de menjador amb la música callada per a piano de Mompou sonant de la mà de la tieta soltera de la família mentre un raig de sol oblic i exsangüe provinent de la finestra se li enganxa al monyo i clou lacònicament un capaltard qualsevol d’un mes de gener enraonat, civil, fi, sense alpinositats monstruoses, ni caramells als ràfecs de les cases, ni avets afeixugats de neu com els de la tela contigua de Camille Pissarro –“La casa de Piette a Montfoucault”–; un mes, en definitiva, expressament calendariat per pintar-lo en les hores vagatives del diumenge a la tarda, cosa que malauradament no es pot dir del gener que enguany està fent fora del quadre, o sigui en aquesta realitat paral.lela del Caixafòrum i rodalies, perquè això d'ara no és gener ni és res, aquest hivern fa massa dies que està dient massa mentides i no fa gens ni mica de fred, almenys no durant les hores centrals del dia, el qual, d'altra banda, ben podria ser el mateix dia –16 de gener– en què Sisley va impressionar el Loing i els molins de Moret, qui sap si ja pensant de deixar testimoni de l'ortodòxia meteorològica de l'hivern a les generacions futures que amb la cosa del canvi climàtic, si és això la causa de l’actual despropòsit, vés a saber si al final només podran tenir accés al que fou la rigorositat hivernal per mitjà de pintures a l'oli penjades a les parets dels museus.

Sopar freak, versió 2012

2012-01-12T00:31:00.005+01:00

Les festes de Nadal que hem deixat enrere suposen un seguit de litúrgies que cada any complim de forma més o menys cerimoniosa. Trobar el tió, muntar el pessebre, assistir als copiosos àpats familiars, escriure la carta als Reis, anar al pessebre vivent parlat de Les Gunyoles, menjar els dotze raïms coincidint amb les campanades del dia 31, fer bons propòsits per al nou any, veure l'arribada de la cavalcada de Reis d'Orient... són alguns dels preciosos moments que ens deixen aquests dies.

Amb els nostres amics, fa uns anys que vam decidir crear també un espai de trobada que ens permetés celebrar conjuntament aquestes dates. La cosa va concretar-se en un sopar, celebració i àpat sempre van de bracet, en el decurs del qual ens fem un regal. Una mena d'amic invisible, que al cap dels anys ha esdevingut volgudament un regal freak. Intentem fer-nos el regal més lleig possible al cost més baix. I ens en sortim prou bé, sinó mireu què vam desembolicar aquest any. I si no en teniu prou, revisiteu la versió 2011.

L'Elvis ha donat sempre molt de joc en aquest àmbit. En aquest cas, el cap és un obridor.

La Mare de Déu! El nen estava decapitat i hi van posar un cap de Lego.

Mallorca sempre és una aposta segura, en això del friquisme.

Un llibre no hi pot faltar mai. La cultura sempre present.

Una pràctica gallina per desar-hi els ous.

Un bonic quadre publicitari... on el penjarem?

Els barrets són un clàssic d'aquests sopars. Cada any n'apareix un en algun moment.

Una preciosa tassa serigrafiada amb el David Hasselhoff.

Per desar les joies.

Daus suposadament eròtics... un altre terreny abonat per al friquisme.

Visca els nuvis!

Una tassa, amb un peluix a dins, tota una declaració de principis.

Una llar de foc de plàstic pot portar la calidesa a qualsevol llar.

Al Cigró mateix hi quedava de meravella.

Una màquina de depilar vella també pot aparèixer.

El millor regal té sempre premi. Aquest any es va escollir la Mare de Déu amb el nen Lego. La persona que havia perpetrat tal heretgia va ser premiada amb un regal freak extra. Enguany, una poma per fer al forn...

Colònia

2012-01-11T07:45:00.000+01:00

Hom va avançant anticlockwise tot impressionat per l'exposició dels impressionistes de la col·lecció Clark que hi ha aquests dies a la sala 4 del Caixafòrum, i cap al final del recorregut hom s'adona que s’ha immiscit en una reunió de senyores. Senyores en sentit ampli, s'entén. És a dir, senyores, senyoretes, noies i nenes. Aquestes senyores són responsabilitat dels pinzells de Renoir, que és cell qui les va impressionar a l'oli. Són senyores voltades de clavells, de roses, amb vanos en una mà, amb flors al barret; senyores de cabell ros, senyores de cabell castany, de galtes rosades, de somriures prims; senyores magres, senyores opulentes; senyores més vestides, senyores més despullades; senyores que escriuen cartes damunt la taula, que passen una cortina, que aguanten un ocellet al ditet, que cusen al jardí, que cusen a l'habitació, que seuen durant l'intermedi de l'òpera, que trenquen el son, que ensenyen una espatlleta de picantó blanca i suggerent. Cap al final de l'exposició que dic tot el que hi ha és això, aquest mateix repertori, aquesta mateixa personal atenció renoiriana a l’altra meitat de la població francesa. És com un atac per sorpresa. De cop, l'aire de l'exposicionari es carrega d'un perfum floral i embafador, com aquell dels ambientadors barats de certs ascensors d'oficina, i de sobte, vosaltres, que només heu anat a veure una exposició i passegeu desprevinguts, noteu que us costa avançar, que us ofegueu, que patiu, i fins hi ha un moment que perdeu tota esperança de sortir amb vida del Caixafòrum. Una situació crítica. Però llavors, quan més ofegats esteu, quan més definitivament esteu agonitzant i entregant la vida als antecessors de la Nenuco, tot d’una, patapam!, cop de porta als morros. Perquè topar-se inesperadament, enmig de tanta senyora encoloniadíssima, amb el retrat de Carmen Gaudin és justament això: un cop de porta als morros. Carmen Gaudin també va ser una senyora –una rentadora exactament–, i també li devien agradar les flors i les olors. Però segons aquí la va veure Lautrec, que és el pinzell executor del retrat, un podria confondre-la amb una pota de la taula del menjador. Retrat aspre, sec, dur com un os. Res a veure amb el mostrari de colònies de Renoir. Un quadre com el de la Gaudin us posa els carrers i les places a lloc, si heu perdut el món de vista. Potser massa i tot. Vull dir que Lautrec potser se’n va massa a l’altre extrem aquí. Renoir és prou clar que devia ser una permanent vaca càndida i sentimental. Però Lautrec segons com potser tenia una ull massa desencantat i unes quantes estones de cretí indiscutible. Mentrestant, davant per davant de la Gaudin, una altra dona asseguda d’esquena amb el cap una mica girat i la mirada llençada per terra rumia all alone sobre les cosetes de la vida. Potser sobre la colònia que li agradaria posar-se per anar a l’òpera aquest vespre.

Deute

2012-01-10T14:31:00.003+01:00

Llegidors, cap pretensió d’espantar-los en els primers dies de l’any amb aquestes paraules. Però sàpiguen que cada un de vostès el 2012 s’ha llevat devent exactament 41.366 euros. Si més no això és el que el periodista Quim Aranda deia diumenge al Punt-Avui, a partir de les dades del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc de Pagaments Internacional, que alguna cosa en deuen saber: a Espanya –i aquí we are all spaniards mentre CiU no digui el contrari– el deute exterior per persona s’enfila a la xifra que obre aquesta entrada. ¿Sorpresos? Jo també. No sabia que divendres m’hagués tocat una fava tan cara en el tortell de Reis; si ho sé els asseguro que me l’empasso i callo com un puta. Tot i que no sé si això hauria arreglat res. En tot cas, és igual, ara ja està fet. 41.366, aquest és el nom de la bèstia. Provin de entonar-lo amb aquella cantarella dels nens de San Ildefonso: té un aire com de número de la grossa de Nadal, ¿don’t you think so? És el que el periodistes de guàrdia el 22 de desembre de cada any en diuen “un premi molt repartit”. I tant que sí. Però el cas és que jo no puc recordar el motiu pel qual m’he endeutat d’aquesta manerota. Vull dir que no sé en què collons m’he gastat els 41.366 euros del premi d'aquesta rifa. Normalment, servidor s’hi mira molt en aquests afers. Tal com jo ho veig, deure el mínim de diners, i si pot ser no deure absolutament ni un cèntim, és la primera condició de la llibertat individual; no l’única condició, però sí la primera condició, i la més quantificable. I tot i això, té, 41.366 euros d’un vermell estrepitós i alarmat al saldo de la llibreta. Bingo! El meu alzheimer és galopant i un bon tros de mà foradada. Espero que a vostès no els passi el mateix. Vull dir que espero que almenys vostès siguin capaços de recordar en què van desprendre els seus 41.366 euros i que n’estiguin gaudint plenament. I també espero que aquells que tinguin amics alemanys, francesos o britànics –els nostres creditors més importants–, no s’ho prenguin gaire a la valenta si darrerament noten que els fan aquella mala cara que no saben com interpretar. Entenguin que l’amistat té un límit, i 41.366 euros passa molt aquest límit. La confiança fa fàstic de vegades. Nosaltres també hi faríem aquesta mateixa carota de pomes agres si les coses fossin a la inversa. Si no, pensin en els penjaments que diem dels grecs. Provin, per tant, de ser comprensius i de refer ponts amb els seus amics europeus. Jo faré l’intent deixant-los l’apartament que potser resulta que tinc a Calafell per passar l’estiu. Perquè, ¿podria ser que fos per això que em vaig endeutar fins a les orelles sense saber-ho? Ai, el cap!

Sofregint Renoir

2012-01-09T14:35:00.001+01:00

A Renoir li hauria tocat de pintar un gerro amb flors d'aquelles tan fines i tan acolorides –roses, clavells–, o un bodegó de fruites en saó, lluentes i pentinadíssimes. Però la gràcia de la cosa és que en lloc d'això, en aquest cas Renoir va triar de pintar unes cebes. Llavors, el 1881, el pintor francès es veu que ja s'havia fet un nom, que ja era algú reputat en els cercles de l'art de París, i potser per això, vull dir potser una mica aixafat per l'entregent de la ciutat, s'havia embarcat en un viatge que pel que sembla li havia de servir per obrir-se nous horitzons personals i artístics. En aquell precís moment el viatge l'havia fet parar una temporada a Nàpols, i a Nàpols és on el pintor va pintar les cebes. Ja ho veuen, doncs: un s'embarca en un viatge no exactament iniciàtic però tampoc ben bé d'estudis ni de plaer i acaba a l'altra punta de barri –més o menys– pintant les cebes de la parada del mercat de la cantonada de casa seva. Un fet de dilucidació complexa, sí, jo també ho crec. Potser l'edat ho explicaria: llavors de l'estada a Nàpols, Renoir comptava quaranta anys exactes d'edat, i això no és poca cosa. Vull dir que els quaranta és una edat de molta impunitat i un pot deixar-se anar i fer coses molt poc normatives, fins i tot marxar a Nàpols a pintar cebes. En fi, en tot cas les cebes de Renoir estan molt ben amanides, són esplèndides de forma, de color i de pes, indiscutiblement. El quadre en presenta mitja dotzena molt en primer pla i de bona mida sobre unes estovalles blanques: cinc apilades en un costat fent l'acompanyament musical i una de solista lleugerament desplaçada de la resta cantant la lletra manyaga de la tarantel·la en curs. Tot en aquest quadre és molt senzill, molt clar i molt modest –una mica rústec també–, com no podia ser d'altra manera; al cap i a la fi és de cebes que estem parlant, i les cebes no deuen donar per gaire més des del punt de vista de la pintura. Tot i això, Renoir no estalvia esforç en aquesta imatge i les cebes resultants són d'una certa sumptuositat, com si es tractés del millor centre de flors del millor saló burgès de París. ¿Volia el pintor donar entenent amb això que l'hortalissa de referència és la rosa de les roses del populatxo i que mereix tots els respectes? Potser sí. Però les intencions són difícils de pintar. Personalment, m'agrada més creure que Renoir va cuinar pictòricament aquestes cebes perquè sí, perquè es van caure bé quan es van conèixer. Sigui com vulgui, però, a mi no és això el que ha fet que em fixés en aquest quadre de l'exposició d'aquests dies al Caixafòrum; és el fet que les cebes retratades són d'aquella mena que aquí en diem de Figueres, que és la mena que a mi m'agrada i que solc consumir. Aquesta nit, mentre faci la mica de sofregit per acompanyar el tallet de lluç i la patata amb mongeta tendra del sopar, no serà estrany que sense voler pensi que estic sofregint un Renoir.

Els Reis de l'Orient porten coses a la gent

2012-01-04T16:50:00.004+01:00

Les veritats de la vida són ineludibles. Així, a partir d’una edat un ha de saber que els Reis són els pares, i partir d’una altra edat un ha de saber que els pares són, en termes de llaçada i paqueteria de regal, els directors de la Caixa. Naturalment, els directors de la Caixa no duen corona, duen corbata, i això a primer cop d’ull podria fer dubtar una observació miop sobre llura autèntica identitat. Però el guiatge de l’estrella delata els personatges: la del logotip de l’entitat bancària no és sinó l’estrella de Nadal en banyador prenent el sol a la platja de Salou. La meva carta als Reis, doncs, va adreçada a aquestes majestats de l’or, l’encens, la mirra i els dipòsits a termini a un interès pírric. A aquests Reis els demano que a Gelida ens portin un altre caixer automàtic. Please. Actualment hi ha dues màquines d’aquestes en funcionament a l’oficina del passeig Rossell i Massana. Això està molt bé, esclar, perquè vol dir que s’ha doblat el nombre d’exemplars que durant anys i panys va semblar un rècord imbatible. En aquest sentit, qualsevol gelidenc amb saldo positiu a la llibreta a la vista sap que temps enrere de caixers automàtics estrellats al poble només n’hi havia un de sol, com passa amb certa mena foques en extinció al pol Nord. Llavors a Gelida hi havia el caixer, així, amb article cursivíssim i determinadíssim. Com el castell, el CIC, el casal, l’alcalde. It was the one and only: tota una institució local, amb aquella cosa de confessionari de postguerra actualitzat que tenen tots els dispensadors de pecúnia líquida. Evidentment, en aquelles èpoques pretèrites el dispensari del caixer gelidenc, ell sol pobret, no donava pas l’abast per a tota la pobladura i les cues per treure diners de l’establiment solien allargar-se fins a les Cases Noves. Jo fins conec algun cas de gent que va arribar a fer les vacances d’agost a l’entrada de l’oficina del Rossell i Massana, i vaig ser testimoni de dos casaments i tres batejos mentre esperava el meu torn. But this was long ago. Ara ja dic que tot això has changed for the better, ara hi ha dos operadors. Olé, doncs, la reproducció assistida de caixers automàtics en captivitat. Emperò el tema del col·lapse sembla que encara no s’ha resolt, o que torna a estar d’actualitat. Dissabte a la tarda va ser el cop que fa tres que vaig haver d’esperar-me més de vint minuts per operar al caixer, as in the old times. Jo no dubto que aquest fet té a veure amb la situació general de retallades i clatellades, i segurament és bo que la Caixa vagi amb els temps i propiciï polítiques d’estalvi. Però segur que hi ha altres maneres que no consisteixen a fer-te anar a Sant Sadurní si tens pressa. Per tant, aquí queda la petició als Reis de la Caixa: un caixer més a Gelida. I posats a demanar, també demanaria que l’oficina local obrís cada dia a la tarda, com el Condis, la fruiteria de la plaça de la Vila o qualsevol altre negoci seriós. Que si en algun moment del 2012 passa aquí allò del corralito de l’Argentina almenys no hàgim de passar la nit al ras. Bons Reis.

Fent números

2011-12-31T17:22:00.002+01:00

Ara que s'acaba l'any sempre hi hamotius per fer números. I amb els temps que corren no cal ni dir-ho.És temps de rifes, balanços, liquidacions i pressupostos. Fins faun temps fer pressupost era un moment per parlar d'allò que en diemvisió estratègica i plantejar els camins que es volienseguir i els llocs on anar. Marcar-se fites ja fossin personals, d'unprojecte empresarial, etc. Ara sembla que això ja no faci falta.L'únic que preocupa és què retallarem l'any vinent.

Crec, francament, que estem en unadinàmica sense sentit ja que, si bé és cert que de ben seguracabarem reduint les despeses, no se pas quin preu pagarem. Em temoque serà superior al dels interessos que ens reclama el mercat que,pel que vaig esbrinant, deu ser quelcom similar al drac liquidat perSant Jordi. En aquell cas devorador insaciable de donzelles i enaquest, devorador insaciable de tot. Potser el govern l'haurem deconfiar a Sant Jordi. No se si no serà per experiència històricad'alguna civilització perduda que el mite d'aquest sant, per altrabanda inexistent, és tant universal.

Posats a fer números, seguim encallatsen el mateix punt: no sabem en què es gasten els diners públics.Si, és cert que per un costat sembla que hi ha gent ques'entossudeix a posar-se malalta, o a fer col·leccions de caixes demedicaments, a jubilar-se després de cotitzar... Altres demanen untransport públic de qualitat que, m'imagino, vol dir sobre tot quen'hi hagi i vagi a l'hora i no sigui més car que anar sol en cotxe.També tenim els funcionaris, que es veu que deixant-los de pagar ensestalvien una fortuna. Pel que he sentit a dir deuen ser persones quetenen dret a nòmina des de fa anys i no fan res. M'ha desconcertat ja que jo creia que el mestre de l'escola, el metge, el policia, elbomber, qui m'atén en una administració pública... ho eren. Empenso que les línies generals, el que ens han explicat fins ararespecte de per on marxen el diners, ve a ser això.

Posats a fer números i aprofitantl'avinentesa que ens ofereix la sobtada transparència bancària, hepensat que seria interessant sumar els sous dels dotze banquers ques'han prestat a tant digne causa. De fet són catorze però dos, elsde Caja España i olé, no han permès la publicació de laseva retribució. En total els dotze apòstols de la causabancària reben 12.510.000 € l'any. Entre les set entitatsfinanceres han rebut del FROB la modesta quantitat d'11.601.000.000€.

Vistes aquestes xifres he pensat queera interessant, per exemple, comparar-les amb la recaptació de ladarrera Marató de TV3, tot i que encara està pendent de tancar afinals de març: 7.575.948 €. El total recaptat el 2010 va ser de7.762.886 € i va servir per a finançar 30 projectes, en aquell cassobre les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És evident queels integrants dels equips que porten endavant aquests projectes, peraltra banda d'un benefici social bastant diferent al de l'activitatdels apòstols bancaris, no deuen cobrar el mateix salari queels banquers, i això que alguns deuen ser funcionaris, ja que si nola cosa ja es veu que no donaria gaire de sí.

Arribat aquí he deixat de fer númerosja que m'ha assaltat una pregunta que no podré formular mai alGobierno de España:quan parlen de “recargo de solidaridad” en relació al'increment de l'IRPF, exactament a què es refereixen? També tincaltres preguntes pel Govern de Catalunya, però ja les deixocórrer. De fet ja fa massa que he entès de què va la cosa. El queno entenc és com s'ha estès tant la ceguesa.

Per tant, com que avui és final d'anyi s'han de formular desitjos pel 2012, el meu és que Santa Llúcia,santa per altra banda tant nostrada a Gelida, ens ajudi a recuperarla vista. Si a més Sant Jordi ens dóna un cop de mà, seràbenvingut.

Bon any, bona vista.

Colós colom

2011-12-28T16:27:00.003+01:00

El que ha passat a la Roma dels romans és de molta finesa: un tros del Colosseu hi ha anat per terra i es veu que la causa del daltabaix podria ser l’acció pertinaç d’un colom. Aquells de vostès que hagin estat algun cop a Roma i que hi hagin turistejat una mica ja saben quina mena de baluerna és el Colosseu, la quantitat de pedra que s’hi amuntega i la solidesa monumental de la cosa, però a aquells que no hagin estat mai a la capital italiana ni hagin vist l’anella de calamar a la romana susdita els direm que colosseu està directament emparentat amb colós, i potser això els valdrà per fer-se una idea de l’enormitat de referència. Bé doncs, el diari d’ahir deia que una part d’aquesta enormitat se n’ha anat a terra per mor d’un colom. No per cap avió, no per cap huracà, no per la bomba de cap cartaginès de la religió que sigui; no, un colom, un trist i gris colom d’aquests que volen carregats de polls per les ciutats, és el responsable de l’hecatombe. La notícia del diari no explica què és exactament que pot produir una bestiola així que arribi a esfondrar una cosa tan pètria com el Colosseu. No descartin, però, la possibilitat més estomacal, seria una bella al·legoria en aquest dia radiant de Sants Innocents: el Colosseu potser fa més dos mil anys que el van bastir, és un edifici que ho ha vist tot, que hi ha passat tothom, que ha aguantat estoicament el que sigui que li ha passat pel damunt; però dos mil anys després, un colom –un fràgil colomí!– va i se li acut distretament d’apuntar-hi l’ull del seu esfínter, i llavors, com si aquella colomassa, aquella merdeta de no res, fos la gota definitiva que fa vessar el got d’una paciència de segles, tot el colossal muntatge tremola com un flam, dubita i finalment barrabum, s’enfonsa. Se equivocó la paloma, se equivocabaaaa, per egloogejar-ho com Virgili. Ah, si el cèsar de torn hagués imaginat mai que tot allò acabaria d’aquesta manera! Ah, vanitas vanitatum! La Història l’escriu un gran ironista i un gran columbòfil. Els romans no, no sumus res: colossos d’estar per casa que anem empenyent l’estona dels anys parrupant tweets mentre bullim els macarrons del dinar, fins que un colom ve i se’ns caga al damunt i tot s’apaga. Un pensament macarrònic, sí, no me’l tinguin gaire en compte. Però és que a un servidor li apunta certa vena d’un malenconiós bleda i teatral en els canvis d’any. En fi, au, ave i bon MMXII.

Bosó

2011-12-21T07:55:00.002+01:00

Dins el que és el pessebre subatòmic de les coses que es fan i es desfan hi ha dues menes de partícules elementals: els fermions i els bosons. Els fermions és l'última mica de cosa que queda si un s'entreté a esmicolar, esmicolar i esmicolar una barra de torrons fins a no sé quina mil milionèsima part. És a dir, els fermions són les últimes partícules que formen la matèria dels torrons, i per extensió, la matèria de l'Univers sencer, des del formatges de l’aparador de Xarcuteries Anton fins als anells de Saturn and beyond. Segons els físics, els fermions se subdivideixen en dues famílies, com en allò de Romeu i Julieta o com en el cas de Premià de Dalt i Premià de Mar. A Premià de Dalt hi ha els quarks, i a Premià de Mar els leptons. Els quarks de Premià de Dalt es reparteixen el patrimoni elemental de la matèria entre tres famílies: els bessons Up i Down, el matrimoni Charm i Strange, i la parella de fet formada pel senyor Top i la senyora Bottom, mentre que els leptons de Premià de Mar, ço és, l'Electró, el Muó i el Tau, cada un fa una vida de living apart together amb un Neutrí. Pel que fa als bosons, l'altra mena de partícules que fonamenten els torrons junt amb els fermions, n'hi ha no tres sinó quatre subespècies: el Gluó, el Fotó, el bosó W i el bosó Z. A diferència dels fermions, aquests bosons són partícules que justifiquen la seva presència als Premians de Dalt i de Mar amb l'argument que són el dallò que manté d'una sola peça l'estructura subatòmica dels torrons de la matèria. La teoria diu que els bosons en principi no haurien de tenir massa, i de fet, en el cas del Gluó i el Fotó és així; però no en el cas del bosó W i del bosó Z: aquests dos sí que tenen ametlla, ço és, sí que tenen massa. I és aquí, justament aquí, que salta la qüestió: ¿per què això? ¿Per què uns sí i els altres no? La resposta a aquest misteri la té el bosó de Higgs. Aquest bosó és el bífidus de la matèria, el component actiu que fa que les partícules que no tenen massa passin a tenir-ne en certa mesura, sempre infinitesimal per no enfitar. I la massa de les partícules –quarks i leptons– vol dir la massa dels àtoms, i la massa dels àtoms vol dir els torrons i tot allò que els envolta: el pessebre de ceràmica de l’ajuntament, el cos de l’estimada –aquella pàtria foradada i obsessiva dels vint anys–, etc. Els físics fa molts anys que busquen l’evidència experimental del bosó de Higgs, coneguda també com la partícula de Déu (denominació gens desenraonada, pensin que aquesta partícula és el dallò que fa frontera entre el re de re i la rotonda del Puig, per exemple); ara sembla que potser podria ser que per fi l'haguessin trobat a l’LHC de Ginebra. El misteri de Nadal, doncs, enguany va per aquí. I aquesta dècima de Nadal informada per Wikipedia també. Bon Nadal.

Zona alta

2011-12-20T14:46:00.001+01:00

La pàgina vint del Punt-Avui d’avui publica una informació de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) sobre el producte interior brut per càpita a escala comarcal i local. Segons el mapa que acompanya aital informació, l’Alt Penedès es troba entre les comarques pintades de color verd, ço és, entre les pubilles més riques de Catalunya en termes de PIB per habitant, amb 31.900 euros. L’Alt Penedès, però, és molt gran (no gaire alt però sí que és molt gran), i les mitjanes estadístiques segons com donen una visió garrella (esbiaixada) de la realitat. Per veure el què de veritat un no pot mirar de tan enlaire, cal baixar fins més al detall de les cosetes. I quan hom baixa més al detall de les cosetes, ço que observa, per exemple, és que Gelida queda molt enfora de la comarcal marca. Concretament, segons l’IDESCAT el PIB per habitant gelidenc pica els 18.100 euros, cosa que vol dir ni més ni menys 13,8 punts per sota de la referència penedesenca de Dalt. El fet de pertànyer a una figura administrativa determinada, doncs, ja es veu que no és garantia de res que no sigui la pura enveja. Les dades indiquen clarament que l’Alt Penedès no és referència per Gelida, o només per als castellers, la Fura, els plans de pensions d’algun exdirectiu de Caixa Penedès i el capó vilafranquí de Nadal. Per la resta, és a dir, per allò que al capdavall serveix per pagar les factures de l’aigua i de la llum, Gelida tira més cap als nivells de la Terra Alta, que amb 18.300 euros de PIB per càpita és una de les comarques que apareix en el mapa que il·lustra la notícia del Punt-Avui tota pintada de vermell semafòric. Gandesa forever, doncs. Ara, no s’amoïnin gens pel fet de perdre l’alçada penedesenca, no n’hi per tant. Perquè també és veritat –i cal advertir-ho als qui llegeixin aquestes ratllades– que les dades de l’IDESCAT que publica avui el diari són del 2008, és a dir, l’any que el Lehmann Brothers nord-americà va fer crac i tot plegat va començar a esfondrar-se com un castell de cartes. Vull dir que és possible que avui els gelidencs estiguem pibjor en termes de pit. Però continuem a la zona alta. Si més no nominalment.

Tot a Salvacañete

2011-12-19T09:47:00.003+01:00

Ja coneixen la masegada frase de Lampedusa: cal que que tot canviï perquè no canviï res. O something like that. La renovació del Nou PSC d'aquest cap de setmana és això mateix, el que se'n podria dir una retrorenovació, una actualització socialista i divertida dels mateixos Pastorets de sempre. La Vanguardia ho il·lustra molt bé avui publicant la foto de l’alineació titular de la nova executiva del nou PSC. Si un pot creure en la retrorenovació pessacera d’aquesta executiva, un pot creure en qualsevol cosa, i amb més motiu. En el meu cas, creure en els miracles de la Virgen de Valdeoña, patrona de Salvacañete, a la província de Conca, que és el lloc d'on tinc l'única participació de la rifa de Nadal que he comprat aquests dies. I per què només Salvacañete? Doncs perquè sí. Pel que fa a la rifa de Nadal, servidora cada any procura tenir almenys una participació d'alguna cosa molt off beat trobada de la manera més atzarosa en el lloc més impensat. Una participació marciana trobada de la manera més marciana possible. Enguany és aquest número imprès en blanc i negre, com les fitxes de dòmino del casal d'avis o les esqueles penjades a la porta de l'església, signat per la Comisión de Fiestas de Salvacañete (Cuenca) i la Virgen de Valdeoña, i que vaig firar-me els primers dies de novembre en una benzinera de Ripoll (el Ripollès). El que dèiem: el més marcià de la manera pus marciana. Aquest any, doncs, cap participació de Gelida: ni de la penya blaugrana, ni de la coral del Casal dels Avis, ni de can Coma, ni del futbol, ni de la colla de Diables, ni del PSC retrorenovat. Que ningú s'ho prengui com un desaire, no ho és. Però aquest any m’ho jugo tot a una sola carta, com en els westerns de quan era petit. Enguany, tot a Salvacañete. Faites votre jeux, rien ne va plus, que diuen als bingos bons de Castella-La Manxa els diumenges a la tarda després de la migdiada. Si dimecres em veuen per la televisió amb una ampolla de Freixenet Carta Nevada fent bots amb els amics de la Comisión de Fiestas i la Virgen de Valdeoña davant l’administración de lotería de Salvacañete, no se n'estranyin. És que sóc milionari.

Catalanisme de servei al PSC

2011-12-13T11:08:00.001+01:00

Comença la campanya de Nadal al PSC, i tot diu –almenys fins allà on jo he vist aquests dies als diaris– que no serà fàcil fer cagar avellanes i torró a aquest partit: cap dels quatre candidats a la secretaria general vol concretar gaire res sobre cap on vol fer anar la formació. Hi ha referències al catalanisme, hi ha la cosa dels indignats, hi ha el grup parlamentari propi a Madrid. Però tot és molt desdibuixat i de color pastel: la sensibilitat catalanista és molt sensible, i per tant voluble i capaç de fer versos de tota manera; ajuntar-se amb els indignats tothom sap que significa pujar a un salvavides de plom enmig de l'oceà; i el grup parlamentari propi a Madrid fa tota la cara de ser un farol graciós de jugador de pòquer de segona. I és que la pregunta del milió que el congrés PSC d'aquest cap de setmana ha de contestar no és aquesta. Ni tampoc és això que en diuen “debat organitzatiu”, és a dir, el debat de les poltrones i les nòmines associades de parents, amics i coneguts al servei de la causa socialista d’Armani i el paper couché del dominical d’El País. La pregunta que el PSC honestament (ai!) ha de contestar en aquest congrés no és sinó la del dèficit fiscal i la qüestió de l’autodeterminació que hi va indissolublement lligada. En el debat electoral de tv3, no fa gaire, Duran i Lleida va batejar aquest dèficit fiscal en setze mil milions d'euros. Són números molt grossos i molt convergents, d’acord. I pot ser encara que el dirigent d'Unió tingui la calculadora rovellada després de trenta anys democristians sense fer-la servir. Però llavors que el PSC faci els comptes pel seu costat i digui què li surt. I un cop hagi dit això que concreti precisament com ho pensa fer i fins on està disposat a arribar per resoldre aquesta situació que l'expressió que la presidenta DeGispert no deixa dir al Parlament de Catalunya descriu amb una exactitud impecable. Qualsevol altra cosa que no sigui això és voler amagar l’ou. O els ous. I els ous el primer cop que te’ls foten potser sí que és culpa dels altres. Però el segon és sens dubte culpa teva. I a Catalunya ja hem perdut el compte dels cops que ens els han fotut. El “catalanisme de servei” a què ahir feia referència el candidat socialista Pere Navarro no ha de ser el de la minyona de l’escala, sinó el de la gallina que diu prou. Per estricta responsabilitat.

Motivo de orgullo y honda satisfacción

2011-12-12T14:28:00.002+01:00

¿Qui és que es va inventar la tradició nadalenca del missatge institucional? ¿Per què ha de ser justament en aquestes dates? ¿Que aquests dies no n’hi ha prou amb els missatges entre nadales del Caprabo (“Señorita MariLuz, acuda a caja por favor”)? ¿En quin lloc dels evangelis diu: "I llavors l'alcalde de Gelida s'adreçà als pastors per GTV amb motiu del naixement del Messies"? I qui diu l'alcalde de Gelida diu el rei d'Espanya o el president de la Generalitat, que també són figures del pessebre amb missatge. ¿Per què tot això? ¿Què té a veure una cosa amb l’altra? ¿Per què no un mail? ¿Per què no un sms amb un smiley de papanoel? ¿Quin sentit té tot plegat? La justificació dels missatges institucionals de Nadal i cap d’any es fa difícil d’explicar, és un altre misteri d’aquestes festes que queda per a l’especulació del la secció de teologia del Corte Inglés. El cas, però, és que, malgrat aquesta dificultat, la cosa d’aquest misteri –d’aquesta dècima de Nadal, d’aquesta epifania politicoadministrativa, si volen– a mi m’agrada. Especialment m’agrada en el cas del missatge del rei d'Espanya, que fa molts anys que segueixo amb atenció. Sí, el rei d’Espanya, ¿què volen que hi faci? Tothom tenim qualque flaca inconfessable, la meva –pobra, d’acord– és aquesta, no me n'avergonyeixo. Em titllin de monàrquic si ho creuen convenient, ho encaixaré amb aquella dignitat que tenim els súbdits aporrinats, masoques i exemplars. Però m’agrada. Sobretot m’agrada que la lectura del missatge de SAR coincideixi calendàriament i horària si fa no fa amb el cagatió, puix que l’experiència de molts anys m’ha demostrat que el tió és més obsequiós amb la imatge del Borbó a la tele del menjador, no sé per què. Enguany espero més que mai aquest missatge navideño de SAR. Estic que la pell no em toca la camisa, de debò. Sé que aquest any m'agradarà especialment retrobar aquell racó de la Zarzuela amb la taula Felip V i la foto de la família real que el Borbó sempre té al costat. Sé també que m'agradarà fixar-me en aquesta foto i friso per comprovar qui és que encara hi surt i qui és que n'ha desaparegut sobtadament a mans de les capacitats miraculoses del photoshop CS5. Ara, sobretot, sobretot, sé que allò que m’agradarà més del missatge sarsueler d’enguany és sentir el borbònic comentari a l’entorn de la present lliga espanyola d'handbol, on les coses sembla judicialment que ja no són el que eren. Oh, Brutus, tu també, fill meu?

Geomagnetisme

2011-12-09T09:37:00.001+01:00

Dimarts va ser sant Nicolau, i la família ho vam celebrar amb un dinar opípar a la casa pairal entre mitgeres del tram mitjà del carrer Doctor Galès. Com cada any, i per diguem-ne deixar constància de la coincidència de l'onomàstica familiar amb la cosa de la festivitat dels papers de la Constitució, els membres del clan ens vam regalar una revista els uns als altres. Enguany a mi em van obsequiar l'exemplar corrent del MIA, amb un article vuitè molt interessant sobre la Cocina con Chinchón i un apartat 3 punt 2 dedicat als Peluches en acción. Al dinar de la nicolauada del Doctor Galès d'enguany tampoc hi va haver pastís gegant amb cap senyora constitucional en banyador que en sortís de dins per sorpresa. Però el que sí que hi va haver són un parell d'ampolles de Torelló Brut Reserva del 2008 de can Martí de Baix presidint la taula, que francament speaking és un idea molt millor que l'anterior. Jo els recomano molt el xampany que fan a can Martí de Baix, és clar. Bàsicament perquè és molt bo i complementàriament perquè també és molt bo. Però és que a més a més resulta que a l'etiqueta del coll de l'ampolla hi ha publicada una informació curiosíssima referent a les coordenades geogràfiques de Gelida. ¿Sabien cap de vostès que el punt exacte del planeta que ocupa Gelida és a 41 graus 24 minuts i 24 segons latitud Nord i 1 grau 50 minuts 23 segons longitud Est? Doncs bé, aquesta és la informació que hi ha inclosa a l'etiqueta als colls d'ampolla del Torelló Brut Reserva del 2008. 41 25' 24'' N, 1 50' 23'' E. That's it. Ara ja saben exactament on viuen, per si mai es perden i volen tornar a casa per Nadal amb el marit, les criatures, el Gol tv, les neules, el torrons i el gos. Una informació amb interès també des del punt de vista postal: refinant el paràmetres a la dècima o la centèsima de segon, la posició del domicili particular en coordenades geogràfiques com a alternativa de l'adreça postal pot ser una bona opció per no extraviar els christmas que la gent ens escrivim aquests dies. Sí, és veritat que actualment tota aquesta correspondència funciona per mail, i que els christmas artesanals fets a mà són cada cop més una cosa del passat. Però algun encara se'n fa. I jo, que vaig fer de carter durant un temps, fa molts anys, els puc assegurar que, en algun cas, hauria agraït molt la precisió que ofereix la informació geomagnètica.

El peu metafísic de Perejaume

2011-12-07T09:14:00.001+01:00

Pintar amb els peus deu ser una tècnica artística que algun original ja deu haver inventat fa dies, i segurament amb bons resultats crematístics. Ara, pintar un peu, és a dir, convertir un peu en el tema d’un quadre –en el tema principal, s’entén–, això ja deu ser més complicat de veure. Un peu és una cosa de la qual ningú no en fa gaire cas, difícil de veure si no l’apreten les sabates, sense cap reputació. Ni de molt lluny el peu té el prestigi de la cara o de les mans, posem per cas. De fet, en pintura qualsevol altra part del cos és més decorativa i amb un predicament més normalitzat, fins i tot el cul o les aixelles peludes. Els peus són els grans invisibles del cos humà, les antípodes de tot –i té patata que un peu sigui precisament antipodal–, els grans discriminats, els grans desclassats, o gairebé. Per tant, el fet que un artista vulgui posar fi a aquesta situació i dediqui l’estona d’un quadre a pintar un peu és un acte de desgreuge i una observació molt ben observada. I és justament això el que el pintor Perejaume ha fet: un acte de reparació a les extremitats més ultrades d’avall del cos humà. Perejaume ha posat per fi els peus de la pintura en un bany de sal reparador després d’una caminada de segles per les muntanyes sense una pedicura. El resultat d’aquest bany és una de les peces que hom pot veure exposades aquests dies a la Pedrera de Catalunya Caixa del passeig de Gràcia. El peu de Perejaume està pintat sobre una taula de fusta de format dina4 aproximadament. No és el peu de cap camioner de la Jonquera, ni apareix disfressat amb cap bota, cap sandàlia, cap sabata de taló. És un peu nu, probablement el d’una monja jove o una canalla. El pintor en mostra tot just la punta, amb els dits menuts ben arrenglerats traient el nas per sota una cortina de color blau celestial –el cel mateix, de fet– i per damunt d’un verd de prat pirinenc, maragda i vaquerís. El peu és un adminicle bast, que sempre va per terra, que sua, que els mesos d’estiu fa aquella fortor característica al metro, una cosa normalment anodina si no és per tallar-se les ungles, curar-se l’ull de poll o emprovar-se les sandàlies. I tanmateix Perejaume el pinta sense cap nota de gregarisme, amb aquell gust medieval, com si es tractés de la carona d’una marededeú del primer Renaixement. Un peu que no toca de peus a terra, ideal, angelical, simbòlic. Un peu directament metafísic, whatever that might be.

Dos aniversaris

2011-12-05T08:35:00.000+01:00

El mes d'agost d’enguany Ràdio Gelida va fer trenta anys. Molt bé, enhorabona. Ràdio Gelida ha estat una cosa molt important, segurament la més important que hi ha hagut a Gelida des de la recuperació dels ajuntaments democràtics, és a dir, la més important dels últims quaranta anys d’història. I no, no exagero. Si mai cap equip d'historiadors locals amb un interès no únicament, obsessivament, monotemàticament i reiterativament centrat en la cosa medieval i moderna ens fa el favor de girar els ulls una estona cap al passat recent, és molt probable que es pugui demostrar la certesa d’aquesta afirmació. Sobretot la potència cívica que en cert moment va tenir l'emissora municipal, que és la lliçó realment exemplar d'aquesta història, la que de debò hauria de quedar. El 2011, doncs, és el de la trentena de Ràdio Gelida. Per molts anys, tornem-hi. Però l’aniversari de la Ràdio no és l’únic que hi ha enguany. El 2011 també fa anys d’un altre fet rellevant en la història de Gelida, concretament és l’any que en fa vint del tancament de la pedrera de la Guixera. Efectivament, l’any 1991, amb el nou govern municipal com aquell qui diu acabat de constituir, l’ajuntament va prendre una decisió que, a la pràctica, va significar posar fre a un projecte que en aquells moments estava començant i que molts gelidencs consideraven lesiu per als seus interessos. Va ser una decisió de govern encertada, valenta i exemplar. D’un sentit cívic i polític de molta categoria. Una decisió a la qual va seguir un litigi entre l’ajuntament i l’empresa afectada que no es va tancar definitivament fins al 2005 –és a dir, catorze anys després–¬ per mitjà d’una sentència dictada pel Tribunal Suprem en què finalment es donava la raó a l’ajuntament. Els historiadors locals també farien una bona feina si algun dia sortissin de l’armari del castell i dediquessin atenció a aquest tema. Si és que els historiadors volen que la història serveixi d’alguna cosa i no sigui només un entreteniment erudit. El tancament de la pedrera de la Guixera també és d’aquells exemples que haurien de quedar. Governar un municipi a còpia de vendre-se’n el territori i amb la demagògia dels serveis i els llocs de treball, és la lliçó que llavors els gelidencs vam aprendre que no ha de ser. I caldria que d’aquesta lliçó en quedés constància, especialment pensant en els alcaldes i regidors que vinguin en el futur.

Una mica més de Mas

2011-12-04T10:54:00.001+01:00

Després de l'entrevista de MònicaTerribas al President de la Generalitat el dijous passat no puc menysque refermar el que havia escrit en el meu post anterior.Efectivament, i com també vaig posar de relleu durant la campanyaper a les eleccions al Parlament de Catalunya, el dèficit conceptualdemocràtic que evidencia Artur Mas és més que preocupant.

Així, no solament s'apropia de maneravergonyosa de Catalunya com a país (que només pot ser concebutsegons el pensament Convergent, amb no se quins matisos d'Unió),sinó que davant la situació crítica en la que es troba el paíssolament hi ha una solució possible que, com no, és la seva.Seguint amb aquest plantejament és clar, doncs, que qualsevoldiscrepància o vot contrari al Parlament solament pot serinterpretat com a pura tàctica partidista i irresponsable. En capcas entra en el seu pensament democràtic que un vot contrarisigui possible pel fet de considerar que el model precisament pot serun altre.

Malgrat això, algunes persones genssospitoses de ser donats als aldarulls, al tactisme partidista i lairresponsabilitat, com ara l'economista Paul Krugman, proposen altrescamins força diferents per mirar de sortir de la situació en la queens trobem.

No se si les seves propostes donarienel resultat esperat, però està clar que les solucions aplicadesfins ara i les que es preveuen a curt termini, no faran més queagreujar la situació. I lamentablement no ho dic jo sinó personesamb qualificació suficient en matèria econòmica però també enestudis socials. No com els suposats experts econòmics, que handemostrat ser-ho en el disseny d'estafes piramidals a nivell mundiali ara, a més, són presentats com els tècnics que ocupant llocspolítics ens han de treure les castanyes del foc. Tot beneït perdos personatges sinistres que es mouen entre la grandeur iuna suposada fermesa que no donen prou de si per a dissimular la mésabsoluta mediocritat, mai potser tant ben expressada amb aquesta ideade dues persones diferents i una sola mediocritat: Merkosy.

El Castell de Fluvià i la felicitat

2011-12-03T15:38:00.003+01:00

Quina cara li posaríeu a la felicitat? Perquè jo la pintaria com una cosa semblant a les expressions que teniu en aquesta fotografia, feta a les escales que hi ha entre el menjador i l'accés a la casa de colònies del Castell de Fluvià. Aquí és on vam anar a celebrar que, aquest any 2011, sis persones de la colla hem arribat a la simbòlica xifra dels 40 anys.

El Castell de Fluvià, la casa de colònies de Sant Esteve de Palautordera (Montseny).

El mític quaranta, que a alguns els sembla una desgraciada sentència, és un aniversari especial. Malgrat l'augment de l'esperança de vida i, sobretot, de la qualitat de vida -amb el permís de les retallades-, els 40 marquen una invisible frontera, potser és deixar enrere la joventut per passar inevitablement a l'edat adulta. I això és una bona tocada de pebrots. Perquè, sentint-te igual de jove que sempre, els joves de debò se t'adrecen dient-te senyor. I si et poses a pensar una mica fredament, et poden caure els collons a terra. Perquè aquell professor que tenies quan estudiaves, que tu el veies taaaan graaaaaan... quan el retrobes al cap dels anys i l'hi demanes, resulta que aleshores tenia 28 anys. I a tu, els 28 anys et semblen tan llunyans com el primer capítol de Mazinger Z.

Una carretada de canalla... que lluny que els queden els 40.

Hi ha una dita que diu que "Quaranta anys, si va bé, és mitja vida". Per tant, marquen un punt d'inflexió. Pots deprimir-te o aplicar-te el carpe diem i fer com si res. A mi em sembla que, sense dir-nos-ho, els nous quarentons de la colla ens hem aplicat aquesta segona via. Si hem fet la meitat del camí, ara rai, la resta farà baixada. I per infondre'ns ànim i contagiar-nos de les energies positives que emanen de l'amistat i, sobretot, dels plançons que ens empenyen per fer-se lloc, vam decidir que estaria bé anar a passar un parell de dies en una casa de colònies.

L'habitació dels nens, al matí. La dels pares no vaig atrevir-me a fotografiar-la.

Si les últimes colònies que vam fer anàvem a 7è d'EGB, no aniria malament superar la crisi amb una regressió d'aquest impacte. Un tractament de xoc: dormir en lliteres, compartir habitació, haver de caminar 200 metres per anar a fer el pipí aquest tan emprenyador de mitja nit, tapar-te amb una manta, fer caca sobre una tapa calenta pels 8 que s'hi han assegut abans, trobar-te la dutxa plena de pèls, dinar macarrons i tall arrebossat, sopar escudella i frankfurt, sentir la pudor dels parells de sabates apilades, els roncs, veure els teus amics humiliats per aquells pijames curts de tiro o donats de la goma de cintura... i, sobretot, cagar-te les calces quan al fons del passadís et sembla veure aquell parell de nenes que tota la nit han estat donant-te pel cul amb el seu tricicle. Com que ja tens una edat, i saps de què van aquestes coses, tens clar que sempre l'acaba dinyant aquell que se separa del grup... de manera que decideixes no separar-te mai del grup més nombrós de persones, sabent que aquell que queda enrere, aquell que s'ha deixat no sé què a la casa o que se'n va a buscar bolets, serà el primer a rebre.


Caçador de bolets. Quaranta anys d'experiència i va a buscar-ne amb una bossa del Condis?

Clar que, si t'has de perdre per aquest entorn i sobreviure d'alguna manera... potser val més que omplis la panxa d'allò que penja dels arbres, abans d'intoxicar-te per menjar uns fongs d'arran de terra que "em sembla que són carlets".

Cireres de pastor. No se n'ha mort mai ningú per menjar-ne. No es pot dir el mateix dels bolets.

Parlant del que penja dels arbres, també hi ha maneres i maneres de penjar-t'hi. En aquest cap de setmana, malgrat l'edat provecta de la majoria, ens hem aventurat a fer una tirada en tirolina i, només els més valents, el "salt extrem", tota una proesa de valor.

Totes les activitats familiars, es fan amb mesures de protecció adequades... i amb el millor dels ànims possible.

Tirolina, apta per a tots els públics.

"Salt Extrem", només per a valents. Per a mi no, a fe de Déu.

Aquest cap de setmana que ens hem regalat no ha consistit només en menjar barretes de lluç fregides amb patates xips... ni fer la mona per les copes dels arbres. També hem ballat, hem visitat una granja, hem pujat a la torre i ens han explicat, tot el bé que han pogut, la història de la casa i de l'ermita que data del s. XI.

La visita als animals de granja que tenen a la casa.

Una mica de ballaruca per escalfar.

El tradicional joc del mocador.

Els monitors -uns paios enrotlladíssims- ensenyant-nos un ball.

La germanor, present a totes hores durant el cap de setmana.

I d'aquesta manera ens vam reunir per passar un dia i mig en companyia i bon ambient. Per convence'ns que això dels 40 no és més que una xifra més, però que l'esperit està intacte. I, després de l'experiència, ens sembla que no ens caldrà tornar a arrodonir cap xifra per tornar a anar de cap de setmana amb Rosa dels Vents.

Entrada de la casa.

Això és Mas(s.a.)

2011-11-30T13:05:00.001+01:00

Fa pocs dies vaig tenir ocasiód'escoltar en un acte cultural el discurs de diversos càrrecspolítics que, atès el perfil de la celebració, van tenir a béparlar-nos del paper de l'associacionisme cultural en la construcciónacional de Catalunya. Això sí, tot advertint-nos que estem enuna situació de greu crisi, de la que “segur que ens ensortirem com en altres ocasions”. Recordatori necessari, el dela crisi, no fos cas que després d'untar-nos de paraula ensengresquéssim pensant que algun d'ells destinaria alguna part de lesseves dietes a nodrir les arques exhaustes de les entitats culturalsdel país, després d'haver-se passat un munt d'anys impulsant des del'administració pública polítiques d'apropiació del que eral'espai natural de l'associacionisme, per allò del protagonisme queja vam comentar un altre dia.

Jo no tinc massa clar quin és el paperde les entitats culturals en la construcció nacional de Catalunya.Tinc més clar el paper que juguen en la construcció d'una societatculta, crítica, justa, cohesionada i compromesa. El que sí veig mésclar, en canvi, és qui juga cada dia un paper més rellevant en ladestrucció nacional de Catalunya.

Ja portem un munt de temps que noméssentim a parlar i repetir dos conceptes: crisi i retallades.Davant això es va apel·lar primer a la il·lusiói ara, de les darreres eleccions ençà, a la valentia.Sembla que cal prendre decisions valentes. Què vol dir això? Res itot.

Ho hem vist fins ara. Cap de lesdecisions preses pels governs ha servit per a res en relació a lesqüestions que afecten més directament a la majoria dels mortals querondem per aquest territori cada dia més fragmentat que anomenemEuropa. Però no ens enganyem, sí que serveixen per a una minoriamolt minoritària de mortals que ronden sense cap mena de limitacióarreu del món.

No tinc massa clara la utilitat delgovern, de Catalunya, d'Espanya i potser també de qualsevol altrepaís, en aquests moments. Però si una cosa bona té el de casanostra és la seva capacitat il·lustrativa. El nostre president,sense tallar-se ni un pel, l'altre dia va afirmar "que elgovern no tenia cap alternativa al seu abast per evitar lesretallades pressupostàries”; ho va complementar dient “queel compliment de les directrius de la UE obligava a acatar unesnormes que Catalunya no fixa i que el debat entre els partidaris dereduir el dèficit i els d'aplicar polítiques d'estímul econòmicno competia al govern català” i ho va rematar amb la frase:“formar part del club europeu obliga a ajustar el pressupostdeixant a banda ideologies i doctrines”. Més clar, aiguaembotellada del Pirineu.

Vist això un es pregunta immediatamentsinó serà el més adient fer un ERO i enviar-los cap a casa ja que,i no ho dic jo sinó el mateix president, s'han quedat sense funcióa complir. És a dir, sense feina. Ja hi ha una multinacionalque presta aquests serveis prèvia externalització. El problema ésque no sabem qui ha signat el contracte. O si?

És curiós com als pobres mortals,cada dia més esmorteïts, ningú ens explica els projectes d'unpartit en els programes electorals; ni els governs no defineixen lespropostes del que hauríem d'estar construint (no se si amb il·lusió,valentia o ambdues alhora)... Però sense cap mena de pudor, mostrencom han interioritzat i convertit en dogma de fe els postulats queenglobem amb aquest nom, tant mal trobat, de neoliberalisme,però amb el que ja ens entenem.

Si faltava alguna cosa per acabar-hod'entendre, ho ha rematat el conseller Boi (quin nom tant ben trobaten aquest cas), desvetllant no una agenda oculta, sinó el queconsidera natural: que els serveis públics siguin simplementsubsidiaris. Per a tot el demés ja hi ha la iniciativa privada, tantdonada a reequilibar-ho tot gràcies al mercat.

Així la valentiaporta a reduir els sous de funcionaris; dels que encara tenen feina;a establir fórmules de contractació laboral més precàries; atreure la Seguretat Social als que esgotin la prestació d'atur; adesmuntar els serveis públics (tanquem el Funi, les església de laVall de Boí, els hospitals, les escoles i el que calgui). Cal servalent per estalviar així i fer-ho deixant el país en runesi preservant el càrrec, el sou i les dietes. Algú ens explicaràalgun dia no els diners que ens falten, sinó en què es gasten elsque tenim?

Cal ser ruc per a no demanarresponsabilitats. Ho ho farem quan ens trobem als contenidors, aveure què tenim per dinar?

Microbus

2011-11-30T09:27:00.001+01:00

La foto és de la pàgina 31 de l’Avui d’ahir i s’hi veu el funi II buit arribant a l’estació de dalt i saludant el president Montilla sense corbata. “Retallada als ferrocarrils”, diu el titular de la notícia. En llegir això de seguida he pensat: “Té, els del PP ja comencen a aplicar les primeres mesures de govern i pretenen tancar el blog del Gil”, i tot seguit m’he vist al carrer amb aquella pancarta de la màscara siluetejada i una barra vermella atravessada sobre la boca cridant: “Llibertat d’expressió, llibertat d’expressió!”. Després, però, m’he adonat que no era això, que la notícia no feia referència al funi d’aquest blog sinó al funi de veritat, al transport. Concretament, la lletra petita de l’Avui diu que Ferrocarrils de la Generalitat “s’està plantejant eliminar alguns transports minoritaris que li resulta massa costós mantenir en funcionament, com ara el telefèric que uneix Olesa amb Esparreguera i el funicular de Gelida.” Evidentment, l’expressió “s’està plantejant” és purament eufemística en aquest cas. Senzillament vol dir que FGC ha decidit tancar el funi però encara està complimentant els tràmits de l’acta de defunció. Adéu-siau, doncs, funicular. Sap greu, la veritat, perquè són gairebé cent anys de pujar i baixar. A més, el funi és un dels fills predilectes de la mitologia local, un símbol en tota regla del gelidanisme, comparable tan sols a l’escudella de Santa Llúcia i el campanar de l’església. Però la situació general és la que és i cal fer sacrificis. Ja ho va dir el poeta: “De vegades cal que un funi mori per un poble, però mai tot un poble ha de morir per un funi sol.” El del funi, doncs, serà un sacrifici patriòtic. A veure si així arreglem la crisi del deute europeu sense tocar els beneficis dels bancs, els sous banquers i els culs aferrats als setials de les institucions pertinents, que és d’això del que es tracta en tot aquest sarau econòmic que cada dia omple les pàgines del diaris. Gràcies, funi. Posarem una esquela per tu a La Fura i el 3 de vuit –tot i que l’Avui situa la notícia gelidenca a la comarca del Barcelonès– i cada any et recordarem corrent la funimetrada, ara contra un microbus.

La llum de Nadal

2011-11-29T15:19:00.003+01:00

Parat cinc minuts a Santa Maria de Palautordera, al peu del Turó de l’Home, per anar a treure diners del caixer. El migdia és clar i temperat, de tardor, amb quatre núvols baixos purament decoratius al cel. Al carrer Major del poble ja hi ha els llums de Nadal: un estel fugaç amb la cua apagada, un paquet de regal escarransit, un Bones Festes retallat i precari. Definitivament, Palautordera no serà Las Vegas aquest any: la llum de Nadal hi arribarà ben just i amb comptagotes, una llum de ciri de tauleta de nit de monjo medieval, perquè pel que es veu és clar que la partida pressupostària de l’ajuntament no dóna per pus. Yep, these are the times we are living through, sense un xavo ni per pagar als de Fecsa-Endesa. Mentrestant, les campanes de la plaça toquen a missa de dotze, i una mica més tard toquen les dotze en punt. El campanar de Santa Maria de Palautordera és una torre rural, baixeta, fosca, vella, amb un peu rodó de vaca que més amunt es fa octogonal i que acaba amb un barret curt amb forma de piràmide. Està posat just a l’entrada del poble, sobre un revolt a l’esquerra passat el pont de la riera del Reguissol, i té un posat com de majordom tibat i xaruc que fos allà per obrir la porta. Més amunt, al parc Pau Casal, un estol de gavines crida i fa forrolla en cercle sobre els caps de la canalla que es gronxen a l’àrea de jocs infantils. Les gavines no són ocells per al fred del Montseny, no l’aguantarien –almenys no sense bufanda–; segurament, doncs, han vingut aquí per escampar una mica la boira de la ciutat i caçar uns quants bolets, que és el que avui fan no pocs dels barcelonins que passen amunt i avall amb cotxe. En fi, coses del diumenge, del mes de novembre, dels bolets i de les gavines barcelonines. Però aquí dèiem del caixer automàtic de Santa Maria de Palautordera. El caixer és en una cantonada de la plaça de la Vila. Segons resa un cartell ad hoc, en aquesta plaça la Generalitat hi està pagant a hores d’ara la rehabilitació i ampliació de les instal·lacions de l’ajuntament. Una obra de pes, important, tenint en compte que de l’edifici antic només n’han deixat la façana. A fora, en un costat de la tanca que circumda les obres, els del col·lectiu l’Esbarzer també construeixen: “Des de Palautordera construïm els Països Catalans”, diu una pintada-mural. Bé, doncs, el sector de la construcció a Palautordera (bessonada de Santa Maria i Sant Esteve). Malgrat la crisi, encara aguanta. Esperem que l’any que ve els de l’Esbarzer acabin les obres i puguem tornar a pagar una llum de Nadal com déu mana. Almenys això.

Pobrets aneguets negadets

2011-11-24T08:06:00.001+01:00

A Martorell diumenge el dia s’hi va llevar amb prou feines, sens cap ganes d'anar a votar res. Potser era el record del 20N d’altres èpoques, potser el pas lent d’una marxa fúnebre d’adéu al PSOE, potser un auguri meteorològic dels temps peperins que ja són aquí. El cas, però, és que diumenge a Martorell, a prop del tanatori, l'ambient era apagat i humit. Sense fred però apagat i humit. El sol no hi era ni se l'esperava. Un xim-xim espars i somnolent, com d’espolsada del primer riu del matí, feia un sorollet de paperines electorals a les fulles dels plàtans i prometia una pluja que al final no es va produir. Per dalt el pont de la general no hi passava cap cotxe, cap bicicleta, cap president de mesa, cap vocal, cap consonant. L’ambient general de l’hora era tancat i envasat al buit com una caixa de morts. La llum de fluorescent del tanatori, especialment circumspecta a primera hora, potser com en cap altre moment del dia, era l’unic recurs que animava la grisor de l’escena. En el moment de passar jo per allà una parella sortia de l’establiment amb el cap cot i en silenci, i un altre home amb bigoti gris hi entrava taciturn després d'aparcar el Hyundai en un costat. Un quiquiriquic provinent d’un hort contingu –una darrera consigna desesperada de partit el dia de les eleccions– va estripar el mutisme dull del moment, i pocs segons després se'n va sentir un altre, ara des de l’altre costat, una mica més lluny. I altre cop la rèplica del primer, i la contrarèplica del segon, i la dúplica, etc. Quiquiriquic, quiquiriquic. Els candidats a la presidència del galliner es van posar a xivarrar la torpor del matí en perfecta alternança, sense minutatge i sense necessitat de cap Campo Vidal que els moderés. L’esgargallament, però, no va semblar que tingués cap efecte sobre les patateres adormides i els enciams lleganyosos de l’entorn del tanatori, i tampoc sobre els hostes de can Pomfusa, que es mantenien insubornables en el seu abstencionisme rígid i glacial. Més avall, l'Anoia s'escolava a bon ritme per sota la passera que dóna accés a l'aparcament de la piscina municipal. Uns ànecs foscos callaven en un racó d'aigües quietes tocant a la riba. Se’ls notava cert neguit. Amb tanta pluja com pronosticaven les enquestes últimes dels diaris segurament temien la possibilitat d’una rierada que ho engegués tot a prendre pel sac i que no va arribar fins a les 186 de la nit. Pobrets aneguets. Quac.

Salut als valents! vinguin d'on vinguin.

2011-11-23T07:20:00.003+01:00

Us deixo aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=4owfLBh3lBE

Els tres, quatre, cinc... desitjos?

2011-11-19T13:46:00.001+01:00

Han arribat les eleccions i el climaestà fred, gèlid fins i tot, malgrat trobar-nos davant d'una de lessituacions més crítiques que segurament hem viscut en dècades. Laqüestió no és fàcil, però els missatges que hem rebut han estatmajoritàriament simplificadors, quan no directament simplistes:vota'm que jo ho solucionaré, encara que has de tenir en compteque les coses estan complicades i no puc assegurar res del tot.Què ens proposen? No ho acabem de saber, ni tampoc ho han acabat dedir. Ens demanen solament un vot de confiança i això té massa aveure amb la fe i molt poc amb la política que, per altra banda,entre uns i altres, encara que uns més i altres menys, tots hancontribuït a degradar.

Dies enrera parlàvem de gestió i enGil Coma, amb bon criteri, hi va afegir l'observació sobre lanecessitat que aquesta fos responsable. És cert. En part d'això estracta, però no és pas només això. Però una de les primerescauses de la degradació de la cosa política hi té relació. No peruna gestió responsable o irresponsable, sinó per confondre políticaamb gestió.

Uns quants, que ja ens hem anat fentgrandets, vam viure més o menys el 50% del que va durar elfranquisme i vam tenir temps de conèixer el que era un règimtotalitari i una administració pública de caràcter claramentburocràtic i orientada al control de les persones. No goso dirciutadans ja que aquest concepte no entrava en l'esquema del règim.

L'arribada de la democràcia vacomportar l'eclosió de la ciutadania, en el sentit d'obrir el camía una participació i una responsabilitat en les coses públiquesarticulada a través d'un teixit divers en el que s'entrecreuaven elspartits, just sortits de la clandestinitat, associacions, entitats,agrupacions, moviments i més. Amb el temps les coses es van anarposant a lloc i cadascun d'aquests àmbits es va anar situant en unespai propi i normalitzat, que ja no feia necessari que un club defutbol, una entitat cultural o l'associació de puntaires reclamessintots alhora drets democràtics. Ho simplifico, certament, per noallargar-me. El procés el podem tractar amb més matisos un altredia.

El que més m'interessa és el que vedesprés i, en especial, la fase actual. Aquesta es caracteritza perla desaparició de la política. No són les úniques, però hi hatres raons que crec que són de molt de pes en aquesta desaparició.La primera és que la percepció negativa del concepte de burocràcia,entesa per tant com un entrebanc i un instrument de control de lespersones, s'havia d'eradicar sense més; la segona, que per la sevaineficiència manifesta, el que calia era substituir-la per unagestió equiparable a la de l'empresa privada; la tercera, en partderivada de les anteriors, que la funció de l'administració erafonamentalment la de proporcionar serveis a uns ciutadans que jahavien perdut aquesta consideració en benefici de la de ser clientso usuaris.

La cosa ha vingut bé per a consolidaruna nova manera de fer en la que, a poc a poc, se separa el ciutadàde la seva corresponsabilitat en la gestió de la cosa pública. Lesvaques eren grasses i les possibilitats de prestar serveis iincrementar la demanda semblaven infinites. Més i millors serveisequivalen a més satisfacció dels clients/usuaris que, en aquestcas, en comptes de repetir comprant a la mateixa botiga o comprant lamateixa marca, expressen la seva satisfacció repetint o redirigintel seu vot periòdicament.

És aquesta manera de veure les cosesla que ha dut a tots els polítics en el poder, tret d'algunaexcepció (que sempre n'hi ha), a una carrera competitiva amb tot elseu entorn, a l'escala que fos, per “oferir serveis” de totamena, inclosos els festius, des de les institucions on governaven.Pràcticament no hi ha hagut diferència entre els d'un color i unaltre.

Naturalment que per recollir unsrendiments adequats cal, en conseqüència, assegurar una claravisualització del protagonisme, que ha esdevingut l'equivalent a lamarca.

El resultat ha estat l'afebliment, quanno la destrucció, d'una societat civil que confegia un teixitindispensable per a la construcció de la cohesió social; per al'aprenentatge per a participar en la construcció de projectescomuns; per a l'aprenentatge per a compartir el protagonisme. Per quèla funció social del club de futbol, de l'entitat cultural, del'associació de puntaires... va més enllà de la pilota, la culturao els boixets. El problema, però, és que si la societat civil mantéun grau elevat d'autonomia, actua com un element que dilueix, oobliga a compartir el protagonisme.

Les conseqüències ja les veiem. Araens comencen a parlar que el que fa falta no són polítics, sinótècnics. Aquests sí que són bons gestors, ens diuen. Però elproblema be quan intentem aplicar el principi bàsic per avaluarl'eficàcia i l'eficiència d'una gestió: a quins objectius respon?I és clar, la resposta no és tècnica, sinó política. Per que dirque afluixarem la pressió dels mercats, que crearem llocs detreball, etc., és una necessitat, però no en sí mateixa, sinó coma part d'un procés per portar la societat cap algun lloc. I decidirquin és aquest lloc és una decisió política, no tècnica. Ladefinició dels objectius, que es pot recolzar en totes les tècniquesque es vulgui, és una decisió estratègica i s'ha d'acordar demanera democràtica.

I ara es fa socialment difícil avaluarla situació i definir el camí. Com a societat hem perdut encapacitat d'anàlisi de la nostra realitat i de treball compartit perarticular les respostes a les necessitats col·lectives. Ens les hemdeixat segrestar enlluernats per l'oferta de serveis. Alhora, els quehan confós la política amb el subministrament de serveis, tambés'han quedat desarmats, sense recursos per pensar noves realitats abastir, i afavorint una desmobilització política que ha expulsat eldebat de dins els mateixos partits i els ha dut massa sovint alluites internes solament per a dirimir la distribució d'espais depoder dins l'aparell, dissuadint de la possibilitat d'una majorimplicació ciutadana i facilitant així l'accés a aquells que tenenmolt clar com poden instrumentalitzar la política en benefici propi.

A partir d'aquí, tot és fàcil. Enspodem creure que el problema és la creació de llocs de treball ique si n'hi ha per a tothom el problema s'ha acabat; o que no n'hi haper culpa dels immigrants; o que ho solucionarem estudiant anglès; omés català, o menys; o suprimint canals de televisió pública ifent-la privada... I així fins a l'infinit de la simplificació i eldespropòsit.

Encara en els darrers mesos s'haavançat un pas més: ara els culpables de la situació ja som unsciutadans voraços, inconscients de les limitacions, que amb lademanda d'educació, sanitat, unes expectatives de vellesa digne i laquantitat de funcionaris que calen per donar-hi resposta, hem devoratels recursos públics.

La crisi, diuen aquests tècnics queara volen assaltar el poder i usurpar la legitimitat democràtica, noté ja res a veure amb la gestió (no responsable o irresponsablesinó directament fraudulenta) de les entitats financeres; ni amb unaespeculació desaforada amb un bé clau per a la cohesió social i elbenestar com l'habitatge; o amb els aliments; ni amb les inversionsdisparatades en infraestructures però que untaven a tota laparentela ... Res de tot això. Així, aquest cop al votar no ho femper escollir el millor governant, sinó aquell que considerem millorper aplicar-nos la penitència que ens mereixem pel nostre mal cap.

Si ens entretenim una mica en elconeixement que ens proporciona la història, veurem que lessocietats evolucionen, però també involucionen. I també ensensenya que després de la justificació de la inutilitat de lademocràcia ve el feixisme.

De moment ja anem cap a la fase perarribar a convèncer-nos que millor que la democràcia és unasocietat anònima, i que en comptes de votar el que ens cal és unconsell d'administració i que cadascú hi influeixi segons lesparticipacions que tingui. Això sí, si la societat anònima ensorganitza l'entreteniment, cap problema.

Rodalies 4

2011-11-17T15:17:00.003+01:00

D'això que els pobres fem els matins dels dies feiners en anglès se'n diu commutering i designa la propietat commutativa que tenen tots els abonats del transport públic de qualsevol entorn metropolità per anar del pis de la Caixa de la perifèria fins a la feina de la ciutat a primera hora del matí, i per tornar de la feina de la ciutat fins al pis de la Caixa de la perifèria al vespre, després d'una bella jornada laboral·la a l'oficina. Les propietats del commutering són exactament les mateixes que té qualsevol operand aritmètic o l'interruptor del llum del lavabo de qualsevol de vostès, és a dir, l’alternança, i d'aquí ve el nom. Un nom explícit, precís com n'hi ha pocs i potser amb aquella goteta d'ironia amargant i trista que tenim els pobres que no podem tenir els sous de lladre dels presidents de la banca espanyola. Lògicament, en anglès els abonats al commutering són apellats commuters, ço és, practicants dels horaris de la commutació diària. Gelida, que pel lloc que l'atzar va voler fer-li ocupar en la geografia del planeta és un lloc de característiques bàsicament commutatives, aquest éssers commutants posseïdors de l'abonament mensual de Renfe formen de fa temps una colònia nombrosa. La sorpresa, però, és que ara la nombrositat d'aquesta colònia potser no és tan alta com havia estat anys enrere. Si més no aquesta és la percepció que jo tinc del cas ara que torno a fer ús dels trens de la Rodalies 4 després de quatre anys sense pràcticament posar-hi els peus. Ara a Sants un puja en hora punta dalt d’un d’aquests rodalies amb tracció a les 4 rodes destinació Vilafranca i es troba que no solament pot seure sinó que fins i tot pot respirar sense cap cul ni cap aixella a tres dits de la cara. ¿És només una percepció personal meva, això? ¿A què es deu aquest canvi? ¿Tothom estudia a Bellaterra ara? ¿Han posat més trens? ¿Han estirat els que ja hi havia per un cap? Comentant l’aparició d’aquesta fenomenologia paranormal i ferrovirodalina, l'altre dia el meu pare em va dir: "Esclar, si no hi ha feina, ¿qui vols que agafi el tren per anar a treballar?" L’explicació del meu pare té un punt d’acidesa molt cítric, d’acord. Però ves que no tingui també alguna cosa a veure amb la realitat.

The challenge

2011-11-10T10:05:00.002+01:00

Tot i que l'ajuntament insisteix a fer-nos anar amb funi, la veritat certa és que el món fa dies que funciona amb twitter. Twitter té això dels trending topics (TT), que és una cosa molt dallò. Què és un trending topic no cal explicar-ho més, perquè ja se sap (o s'hauria de saber). Sí diré, però, que ser trending topic no és cap cosa tan difícil, només calen uns quants d'amics piulant a l'uníson el mateix hashtag dels ocells. Ara mateix (10:10h) sbahn és trending topic a Berlín, sentimientos ho és a la República Dominicana, i ahhhjhhhhhffhkytf i aldean ho són world over. I no es pensin, no necessàriament hi ha milers i milers de persones darrere tot això, amb només uns quants –uns quantets– n'hi ha prou. Doncs bé, tenint en compte aquesta exigència mínima, el repte per aquest cap de setmana seria aconseguir que #Funifira fos trending topic a alguna escala: veïnal, local, regional o —why not?– mundial. Ja dic que tot el que cal per això són uns quants amics amb ganes de perdre l'estona. Aquests amics podrien ser els mateixos visitants que vinguin a veure'ns l’scalextric al Montcau i que facin servir el funi per pujar a Gelida. Amb l'estonada que dura el viatge –fins i tot quan el transport funciona, més del que necessita el tren per cobrir el trajecte de Gelida a Sant Sadurní– el trending topic mundial és cosa segura. Naturalment, no és que ser trending topic tingui cap importància, això als gelidencs no ens resoldrà pas la vida maquetista ni la vida d’abonats i víctimes del transport públic. Però és un passatemps com un altre. Per entretenir les estones d’oci ferroviari. D’oci obligat, segons com. Per avaries perquè plou, per vagues perquè neva o per demores per collons en el servei. Allò que fa tanta gràcia. Potser la Funifira és per aquí que va en realitat, who knows. Ja que no podem arreglar el tema dels trens, almenys que hi passem l’estona distrets els dies que la cosa no funciona.

Ah, Noruega, Noruega...

2011-11-09T08:13:00.001+01:00

Dimecres passat l'ONU va fer públics els resultats anuals de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del 2011, i com cada any, Noruega és el país que encapçala la llista. Naltros –un naltros espanyol ara, perquè segons l'IDH els catalans no existim, o no estem desenvolupats, o no som humans, una d'aquestes tres possibilitats– estem força més avall que els noruecs. Concretament estem en el lloc vint-i-tres de la classificació. Una mica més amunt que Grècia, a la posició vint-i-nou, però en definitiva compartint el mateix gust grec pels darreres dels països desenvolupats del planeta. Ah, Noruega, Noruega... En el nostre imaginari de mediterranis endarrerits Noruega, i també Suècia, continuen sent aquella cunyada noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç amb qui sempre vam somiar una rebolcada viquinga: l'Anita Ekberg dels seixanta pel·lículada per Fellini a la fontana de Trevi. Els motius de la nostra fascinació pel nord ara són uns altres, esclar. Però la fascinació continua igualment activa. Ser noruec, és a dir, ser els primers del món, ha de ser una gran cosa; ser els més rics, els més guapos, el més capaços, els més civilitzats: tot un programa, i tant. Encara que el lloc sigui fred a l'hivern, i segurament també a l'estiu, sobretot a la nit. Ara, el passaport noruec no és la targeta client del Capabro. Vull dir que treure-se'l no és tan senzill ni aconsegueixes tants descomptes. A Noruega els d'aquí baix hi som uns desconeguts integrals, i allà dalt no tenen cap interès a corregir aquest error. Sense nosaltres els ha anat molt bé tots aquests anys, no se'ls pot retreure cap desinterès. Però de vegades fa ràbia, la veritat. Fa ràbia ser tan catalanet i haver d'estar tan permanentment a la pila del greix. I tan retallats, i tan deficitaris, i tan endeutats fins a les dents. Potser si ens diguéssim Messi i juguéssim a futbol els noruecs ho veurien diferent. O si els féssim beure prou schnapps abans de sopar. Però tampoc: a Noruega no són gaires, però són massa per convidar-los a tots. ¿I si es fes la prova disfressats de salmó? Mmmmm... Potser sí, disfressats de salmó potser sí que passaríem, no ho sé. Ho intentin, si volen. I em truquin immediatament si se'n surten. Però vigilin què fumen, no voldria trobar-me’ls filetejats a les torradetes dels canapès. Mentrestant, jo torno a la comissaria de policia del carrer Balmes per renovar-me el carnet d'identitat espanyol, dies enrere la Marta es va adonar que em caduca per Reis. Quin regal, aquests Reis! ¿Entenen ara per què, malgrat tot, jo sóc més de Papa Nöel? I damunt damunt el personatge es diu Nicolau. Ni fet exprés pensant en mi. Ah, Noruega, Noruega...

De tapes

2011-11-08T08:21:00.001+01:00

¿Forma part de la campanya de promoció de la Funifira d’aquest cap de setmana el fet que divendres Monzó inclogués Gelida en el seu article diari a La Vanguardia? Dedicava Monzó l'article de divendres als robatoris de tapes de clavegueram que es veu que hi ha hagut recentment i n'enumerava uns quants casos a diferents municipis: "Els últims mesos n'han robat a Girona, Manresa, Gelida, Roses, Lleida, València." En primer lloc he de dir que no tenia ni idea que a Gelida hagués passat això. Però és igual. En qualsevol cas, que et robin les tapes del clavegueram del poble és una marranada. Ho és principalment a l’estiu, que tot fermenta més de pressa. És també un perill, puix que qualsevol guàrdia urbà distret posant multes pot caure dins el pou clavegueresc i desaparèixer endut per les aigües negres del poble, cosa que seria molt trist, esclar. Però sobretot que et robin les tapes del clavegueram del poble és una vergonya per a qualsevol municipi. Deixem estar ara els casos de Girona, Manresa, Roses, etc. ¿Que és que a Gelida no hi ha res més per robar que no siguin les tapes de les clavegueres? ¿Que és que al nostre poble no tenim res més de valor? ¿I el penell del campanar? ¿I les arracades de la secretària de l’ajuntament? ¿I el rellotge de l’arquitecte municipal? ¿On és que deixa Gelida un cas de lladrocini d’aquestes característiques? ¿Què s'han cregut que som aquesta gent? No, un assalt al patrimoni municipal com això de les tapes posa en qüestió no solament el tancament de l'envàs del clavegueram, sinó la imatge mateixa del poble. I no pot ser que l’esforç de promoció de Gelida que s’està fent aquests darrers anys es perdi d’aquesta manera. És inadmissible. El Centre d'Interpretació del Funi, el Centre d'Interpretació del Castell, el Centre d'Interpretació del Portal de Casa Meva, la Funifira: no pot ser que totes aquestes inversions estrategiquíssimes se’n vagin claveguera avall pel sol fet que una colla de lladres no saben exercir la seva activitat amb solvència. Cal que l’ajuntament prengui cartes immediatament en aquest assumpte. A banda de la partida pressupostària no contemplada per reposar les tapes, en això ens juguem una part important del futur penedesenc, corredormediterrani i turístic. Que les autoritats municipals parlin amb les bandes de tapeig organitzat i hi tanquin un acord: si els lladres han de venir a desplegar la seva activitat al nostre poble, que facin el favor de desplegar-la bé. Els gelidencs ja els donarem un cop de mà, si cal: marxarem tots a buscar bolets un cap de setmana i deixarem obertes les portes de casa i les joies de la iaia al rebedor. Però que facin el favor de robar-nos com cal, és a dir, coses de les quals ens puguem sentir orgullosos i que projectin una bona imatge de nosaltres als diaris.

Pèlags

2011-11-07T08:19:00.004+01:00

Una llegenda urbana més o menys coneguda diu que la paraula pèlag, com a sinònim de toll o bassal, és un terme exclusiu de Gelida que no és conegut, en el sentit que dic, enlloc més del domini lingüístic. Sobre això, el web del rodamots (www.rodamots.com) referencia el comentari que Ramon Solsona va fer al llibre A paraules em convides, publicat per Columna l'any 2005. Pel que entenc, aquest llibre és un recull de col·laboracions que l'escriptor feia en un programa de RAC1, i allà Solsona diu: "Una oient ens va dir que pèlag —o pèlec, s'admeten les dues grafies— era una paraula pròpia de Capellades i que volia dir 'toll d'aigua, aigua embassada'. De seguida ens van arribar més pèlags com a nom comú de Gelida i Sant Sadurní d'Anoia. I topònims, com el barranc dels Pèlags del Montsant, l'espai protegit conegut com els Pèlags de Vilobí del Penedès i el Pèlag de les Bruixes de la riera de Sant Quintí de Mediona. Com podem veure, la majoria de testimonis provenen de l'Anoia, des d'on trucava la primera comunicant." És a dir, que la llegenda urbana i filològica que esmentàvem suara no és tal com alguns gelidencs ens la pintem. Però s'hi acosta. Amb pèlag a mi em passa el mateix que amb xampany. Són paraules que a casa meva les hem dites tota la vida, i que personalment penso continuar dient fins que la dinyi. Ni toll, ni bassal, ni cava, doncs. Tot això jo no sé què és, ni m'importa un rave. Que ho facin anar allà on vulguin. Però per a mi és xampany i és pèlag. La sonoritat de cava no arriba ni a la sola de la sabata de xampany. I toll és per al peatges de les autopistes angleses. I una bassa és allò que segons com fa una pudor que fa caure de cul a terra. En fi, tot plegat és per dir que aquests dies que ha fet últimament, tan magnífics de recolliment indoors, de pluja als vidres i d’olor de bosc, als carrers de Gelida –i segurament als de Sant Sadurní, als de Capellades, etc– s'hi han fet molts pèlags, els més remarcables, al voltant del camp de futbol i a l'aparcament de dalt de l'estació de Renfe, com sempre. En la mateixa nota de A paraules em convides, Solsona apunta que "curiosament, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'." Bé, potser sí que els gelidencs tirem un pèl llarg de vegades. So what?

Gestió sí, però responsable

2011-11-04T09:51:00.007+01:00

Encara que ja fa uns quants dies que l'Alfred Mauri va obsequiar-nos amb unes reflexion les quals, com ens té acostumats, eren molt enraonades i intel·lectualment ben fonamentades, des d’aquell dia penso en les seves paraules. I com va fer en Joan Ramon Muñoz, he optat per deixar el meu comentari en forma de blocada, ja que les opinions que vull compartir parteixen del seu post, però aniran en una altra direcció.
L’Alfred reflexionava sobre les retallades que s’estan aplicant des del govern i ho feia a partir del dilema “Retallar o gestionar?”, que donava títol a l’escrit. La conclusió a la qual arribava, en resposta a la qüestió que plantejava ell mateix, era que cal millorar la gestió, per dir-ho d’una forma molt planera i simplificant barroerament el seu argumentari.
En Joan Ramon estirava del fil de la gestió, “Pel que fa a la gestió” es titulava el seu escrit, i portava la qüestió cap al camp de la llibertat individual i l’ètica. Una gran qüestió també. Fins a quin punt no som tots nosaltres també responsables de la situació generada?
Els mercats, la banca, els governs… són assenyalats per tothom, però el dit acusador sempre està enganxat a un braç que no ha sigut aliè a la situació: abusos del sistema de tota mena (pensions, atur, baixes laborals, picaresca…) i nivell de vida per sobre de les possibilitats reals (esmorzar, dinar i sopar fora de casa cada dia, vacances a Honolulu i Punta Cana, cotxes de luxe…). La majoria ha optat per fer de petit especulador a escala (vendre aquell piset a Barcelona per comprar una torre a la segona corona, vendre el pis que encara pagaven per comprar-ne un altre endeutant-se més…). Hem vist disparar-se les despeses i, quan els vents han deixat de bufar a favor, la situació ha deixat de ser sostenible.
Però és que tot plegat era d’una fragilitat demolidora, com ha quedat ben palès.
Per tant, gestió sí, però gestió responsable. I aquí, de responsable no ho ha estat gaire ningú. Les situacions personals, cadascú les ha d’afrontar com bonament pugui. Però la situació col·lectiva, la governació d’allò comú, requereix d’uns polítics amb alçada de mires i capaços de prendre les decisions necessàries.
Actualment, les retallades semblen inevitables com a conseqüència d’una mala gestió prèvia. És a dir, si no s’és responsable quan es governa, pot generar-se una situació en la qual per corregir aquesta situació no n’hi hagi prou amb un canvi de gestió. Aquells que han actuat amb irresponsabilitat, poden desentendre’s de la situació que han generat? I els que arriben nous, poden fer com si no passés res i rentar-se’n les mans?
A mi em sembla que el govern de Convergència està actuant amb responsabilitat, segurament perquè no té cap altre remei. A ningú escapa que no és gens agradable retallar. El govern s’ha posat en contra metges i infermeres, mestres, serveis socials, funcionaris, pares d’alumnes, usuaris de la sanitat pública… I, no ens enganyem, aquesta situació de confrontació no la vol cap govern del món, perquè si en alguna cosa pensa el governant és en poder renovar la confiança del ciutadà. I la política de retallades no és precisament populista. Per tant, quan escolto els membres del govern explicant una nova tisorada, m’imagino que fan allò que s’ha de fer i no allò que els agradaria fer. I vull pensar que pateixen i ho estan passant malament, perquè és una situació molt incòmoda.
Que les coses no s’han fet bé, és a totes llums, una evidència. S’ha estirat més el braç que la màniga i no s’ha sabut preveure l’arribada de la crisi, ni s’ha reaccionat a temps, ni s’ha reconegut quan ja era més que evident. Aeroports sense avions, trens d’alta velocitat sense passatgers… política d’inversions de cara a la galeria i per quedar bé amb el territori sense tenir en compte la realitat, sinó com s’explica que el corredor del Mediterrani encara sigui un projecte?
I a nivell municipal, com s’ha actuat? Aquí no hi hagut un canvi de govern, per tant, ningú no ha fet escarafalls de la situació heretada. Però l’ajuntament no s’escapa tampoc de la contenció. La davallada d’ingressos per la frenada de la construcció, però també per la reducció de transferències dels governs català i espanyol també s’ha de deixar sentir. D’aquest tema, però, que en parla tothom cada cop més obertament, a Gelida no se’n troba mai informació detallada a cap de les publicacions municipals. I crec que els ciutadans tenim dret a conèixer l’estat de les finances municipals.
I quines inversions ha prioritzat Gelida en el darrer mandat, cofinançades per altres institucions que en són igualment responsables d’aquesta despesa. Destaquen per damunt les altres les escales mecàniques, la rehabilitació de l’Escorxador com a Centre Cívic, la repavimentació dels carrers i la gespa del camp de futbol.
En canvi, continuem sense tenir una escola de Música (en tenim l'entitat, però no la seu… i això a més d’incomoditats manifestes amb el centre on compartim les aules, deixa la nostra escola sense subvenció).
Sorprèn que es rehabiliti l’Escorxador, que era un espai per recuperar però no suposava cap urgència, mentre l’edifici de les Monges (que compleix unes funcions semblants) continua en el seu habitual estat de degradació sense que s’hi faci cap intervenció seriosa per rehabilitar-lo. A més, la rehabilitació que s’hi fa no resolt cap dels problemes de les entitats, perquè es fa sense demanar-los l’opinió. Hauria estat molt més necessari fer un auditori, que aprofitarien molt més les entitats i les escoles. Al cap i la fi, el que s’ha creat a l’escorxador, ja ho teníem a les Monges. O es podrien haver rehabilitar les Escoles Velles com a seu de l’Escola de Música i aulari, que és una necessitat real.
Sobre repavimentar els carrers, què us he de dir. Que si ja estan pavimentats, sembla absurd tornar a fer-ho. Perquè no estem parlant d’una capa de manteniment, estem parlant d’una reurbanització. Si ja estaven urbanitzats, calia gastar-se els diner aquí? Han quedat millor, i tant! Però parlo de prioritats.
La gespa del camp de futbol, en canvi, si que era necessària (prioritària i urgent) perquè els equips de Gelida poguessin competir a les lligues respectives, però la gestió que se n’ha fet finançant-la a través del rebut de l’aigua em sembla poc menys que una estafa.
Cal també fer esment a les actuacions encertades. El Centre d’interpretació del funicular que s’ha habilitat al damunt de l’estació del funi, em sembla una inversió assenyada, que si es gestiona correctament, de forma coordinada amb el Centre d’interpretació del Castell, pot generar una activitat econòmica que beneficiï el municipi.
En conclusió, apostem per la gestió, sí. Si cal retallar per recuperar la capacitat de gestió, que no tremolin les cames a ningú. I quan recuperem la capacitat de gestionar, exigim una gestió marcada per l’ètica personal i la responsabilitat pública. Una gestió que sigui transparent i participada. I de tot plegat, el govern de Gelida diria que en va coix.

Another day without caldereta

2011-11-03T08:10:00.005+01:00

Binigaus, Sant Tomàs i Son Bou són en una zona baixa davant el mar ideal per a les bacanals urbanístiques. Si aquí no s'hi hagués arribat a temps, els pagesos del totxo segur que hi haurien fet l'agost; l'agost, el setembre, l'octubre, i la resta de mesos de l'any d'una bona colla d'anys. Més clar: si aquí no s'hi hagués arribat a temps, avui tot aquest replà rialler del sud de Menorca segur que seria el mateix nyap que els ulls s'han acostumat de contemplar a la badia de Palamós o a Platja d'Aro, per posar només dos exemples dels molts que es podrien anomenar. De fet, l'intent de cometre una iniciativa d'aquestes característiques hi devia ser en algun moment de la història recent de Menorca, i la presència del penya-segat de ciment armat i turístic Sol Milanes –a cala Galdana era el Sol Gavilanes– així ho testimonia. El Sol Milanes està construït al costat de les restes molt fetes malbé d'una església paleocristiana, en un extrem de la platja de Son Bou; en un extrem, és a dir, molt probablement pensant en deixar espai per a futures promocions de sòl que hi ampliessin l'activitat hotelina. Afortunadament, però, aquestes promocions futures no van acabar d'arribar mai més, almenys no amb forma de prestatgeria en règim de pensió completa, i tota l'àrea s'ha mantingut, urbanització amunt urbanització avall, prou lliure de pecat urbanístic i amb bon to, sobretot vista en panoràmica des de sobre la punta de Llucalari. D'altra banda, Son Bou marca un punt i a part en el traçat que segueix el camí de Cavalls pel sud de la costa menorquina. A partir de Son Bou -de la sortida de Son Bou-, el fil del camí de Cavalls pel voramar estricte es veu que es fa inviable a causa dels barrancs i els estimballs, i en conseqüència el traçat de la ruta, molt entenimentadament, massa, s'aterra i passa per dins fins a Binissafúller, un bon tros de quilòmetres més enllà. De Son Bou a Binissafúller el camí només treu el nas a l'aigua un moment, a cala en Porter, un calaix absolutament mineral al capdavall d’un torrent amb uns quants pomerars i uns quants horts, i amb una urbanització neta i endreçada col·locada damunt el penya-segat. L'interior d’aquesta part de Menorca té un aire sec i entotsolat. A mi em va fer un efecte no exactament pobre però sí gris. Totes aquestes tanques havien estat llocs de cultiu fa no tants anys, però ara no són res: oliveres plenes de polls i ermots deixats de la mà de déu. Els pagesos semblen un afer impossible i extingit en aquest tros de l'illa, és com si tots haguessin decidit passar en bloc a cobrar el dret de pas per les finques respectives -l'administració balear o d'allà on sigui bé deu pagar alguna cosa per tenir obert aquest camí de Cavalls, oi?- i anar a servir paelles, cerveses i sangries als turistes britànics omnipresents. Més endavant, passat un tram de carretera i una zona laberíntica entre cases de camp, arribo a Binissafúller i giro a llevant per una altra carretera en direcció a Punta Prima, a l'extrem sud-est de l'illa. La línia de mar és ara un seguit prou continu de cases d’urbanització, molt polides i de molta pela, moltes de tancades després de l'estiu, posades sobre una base de roca rosegada i baixa. És dia feiner i no hi ha gaire gent ni gaire trànsit. Fins a Punta Prima tota l'estona serà bastant el mateix, amb l'excepció de Binibèquer, que és un lloc molt bonic però que potser té una tirat excessivament típic i de diorama pessebrista, no ho sé. Tocant a Punta Prima, trenco per un cap de cantó, surto als morros de l'aigua i topo amb la perspectiva d’una llenca llargaruda, rasa i rocosa a pocs metres de la costa, amb un far al mig aixecant-hi un dit tibat: és l’illa de l’Aire, un indret ideal per fer-hi una pastoral vida de sargantana endèmica. Poc després d’això, ja a Punta Prima, paro per dinar al restaurant Sebastián, a sobre mateix de la platja del lloc. A la pissarra de l'entrada del Sebastián la caldereta de llagosta cotitza a 35 euros. Passo, doncs, amb una amanida i uns espaguetis a la bolonyesa. El dia és assolellat i calorós. A la platja contigua hi ha gent que es banya i algú que ho prova amb el windsurf. Bufa una mica de vent, però jo no el noto perquè sec en una taula dins el local.

Tota la humanitat sencera

2011-11-02T07:41:00.003+01:00

Dilluns la notícia va ser el fet estadístic que, en algun moment del dia, en algun lloc del plataneta, la població mundial va arribar als set mil milions d’habitants. N'hi ha que diuen que l'habitant que fa set mil va ser una nena, una Dancia Mayo, de Manila; uns altres diuen que va ser un Piotr Nikolaiev, el meu cosinet de Kaliningrad; i n'hi ha uns tercers que asseguren que va ser un nadó nascut vés a saber on de l'Estat d'Uttar Pradesh, a l'Índia. Tant és. En qualsevol cas, set mil milions de persones és el doble de gent ballant la Santa espina sota la capa del sol que fa cinquanta anys. Una animalada, literalment i segons els demògrafs. A més, les estadístiques de població indiquen que els últims mil milions de contemporanis, la humanitat els hem reproduït en un temps rècord: tan sols dotze anys, des de 1999 (l'any, per cert, que van néixer la Marta i el Guillem; ves doncs que els bessons no siguin els habitants sis mil milions clavats i sis mil milions u). En fi, la cosa és que dilluns a la tarda a la bbc world comentaven la notícia dels set mil milions i les implicacions que un creixement poblacional tan bèstia i tan ràpid té des del punt de vista de la sostenibilitat del planeta. Dos experts, un professor de la universitat de Dhaka, a Bangladesh, i la directora d'algun organisme de l'ONU des de Nova York, explicaven com ho veien tot plegat. A really complicated situation if there is no change, deien. És a dir, que ho veien malament. Segons els experts el ritme de rumba trepidant que portem els humans no hi ha orquestra capaç d'aguantar-lo gaire estona més. Un toc d'atenció, doncs. I, com per subratllar la cosa, mentre els experts feien aquest toc d'atenció, un marcador sobreimprès al marge inferior esquerre de la televisió anava actualitzant les dada de la població mundial en temps real. El marcador va començar a 7.000.079.066; sis minuts més tard, en acabar l'entrevista, la xifra havia pujat a 7.000.079.964. És a dir, en sis minuts la població mundial havia augmentat en nou-centes persones. Conclusió: al món som molta gent, cada cop més, i més de pressa; això es pot veure també al CAP de Gelida, on l'altre dia vaig estar fent-m'hi les ungles més de mitja hora abans que em prenguessin la pressió. I d'altra banda, l'altra conclusió és que al món s'hi donen coincidències que fan fer el cul petit pel que semblen tenir de premonició. Com això d'arribar als set mil milions de persones justament la vigília de Tots Sants i el Dia de Difunts. Un sarcasme que sembla rigut per un destí de color tirant a negre catastròfic que fa rumiar.

L'altre París

2011-10-30T23:16:00.003+01:00

La Gioconda assetjada contínuament.

En la nostra crònica de les vacances a París que us hem lliurat en tres blocades, us hem presentat el París monumental i més tòpic. Les visites i fotografies que tothom que va a París fa i ha de fer. Però per a un turista que passeja per París amb la càmera a les mans, ara que ja no depenem de revelar carrets, hi ha moltes altres instantànies que deixen ben patent el bon gust dels parisencs per l'art i l'humor. Que testimonien la vitalitat de la ciutat, el seu batec vital... Avui, que fa dies que acuso una certa sequera escriptora, les comparteixo amb vosaltres.

Senyal de trànsit, pesat.

Amb barret molt millor.

El lampista més universal.

Bústia de correus amb "posado".

Està ben aparcat aquí?

Un gelat? Sembla que te l'hagi de servir Louis de Funes.

Els xinos ja se sap que copiant són molt bons.

Un edifici amb un "jardinet" al terrat.

"Aquí hi viu un amant del teatre".

Banderola excessiva.

Retolació.

Un treballador amb poca feina.

Un treballador amb molt poca feina, que s'ha picat veient l'altre.

L'empresa no guanya per post-it.

Llavina, Jordi

2011-10-28T12:02:00.001+02:00

Jordi Llavina ha guanyat un dels premis literaris importants en llengua catalana: el Vicent Andrés Estellés. Segurament no cal aclarir que del Jordi que estem parlant aquí és del fill, no del pare, que també es diu Jordi. En el context gelidenc, però, fer aquest aclariment purament anecdòtic a mi em fa gràcia, perquè és una distinció exclusivament local que no té sentit fer-la enlloc més del país, i per tant la deixo aquí com a nota afectuosa. Que Jordi Llavina és la figura de més projecció que ha donat Gelida al llarg de la seva història, em sembla que no és cap cosa opinable, sinó un fet objectiu més de la vida mia. No farem aquí el currículum d’aquest home; busquin al google, si els cal. ¿Quants gelidencs coneixen vostès amb una trajectòria semblant? Jo els ho diré: cap. El paral·lelisme que a mi em ve al cap en aquest cas és amb la figura de Josep Guardiola, l’entrenador del Barça. Un paral·lelisme flaquet i voluntariós, d’acord. I encara amb totes les diferències que vostès vulguin trobar-hi. Però compto amb la benevolència del llegidor per passar-me per alt aquesta mancança. En tot cas, això és per dir que el Jordi també és un cas de tenacitat, talent i excel·lència reconegut per molts. Ara ha guanyat un altre premi de prestigi, poden llegir-ne la notícia als diaris. Potser els gelidencs podríem aprofitar l’ocasió per tornar a sentir-lo parlar de llibres o del que sigui al Centre Cultural. Si pogués ser, seria una bona manera de reconèixer i celebrar l’èxit d’un dels nostres, que també és una cosa necessària. En qualsevol cas, enhorabona, Jordi.

Totxos

2011-10-27T13:50:00.003+02:00

I bé, els estrategues del PP ara ataquen per mar. El govern del partit genovès que mana a Maó es veu que diu que l’any que ve vol dur a terme una consulta ciutadana per canviar el nom oficial de la capital de Menorca pel de Mahón, que naturalment sona més fi i més madrileny a les orelles de les autoritats colonials del lloc. L’àguila imperial del logo del partit de Rajoy, doncs, remunta novament el vol, com aquella au Fènix de la llegenda diu que ho féu de ses pròpies cendres, ningú més és capaç de pujar més amunt en el cel del coneixement filològic i la saviesa en general. A falta de dies per a les eleccions del 20N, a Maó ja n’hi ha que s’avancen als resultats i tornen als anys quaranta de l’Espanya del segle passat: als San Saturnino, San Baudilio, San Quirico. Ah, allò sí que eren temps! Ahir al vespre, a remolc de la notícia del PP maonès, al twitter també n’hi havia que es feien ressò d’aquells anys d’inventiva toponímica por la gracia de Dios al hashtag #traduimpobles. Un de genial va proposar que Olesa de Montserrat passés a dir-se Olé esa de monte Serrado. I un altre va proposar Viejo-verde de Cerdaña en lloc de Bellver de Cerdanya. ¿I Gelida?, vaig pensar. ¿Com en direm de Gelida si mai la brillant ofensiva del cóndor maonès travessa el mar i passa al continent? El clàssic Gélida, o Jélida, amb accent a la e, està prou bé, però potser caldria fer-ne una actualització i donar-hi més contingut semàntic: Geldebaño potser podria ser un bon invent: fa bona olor, i a més inclou una ñ ben castissa. Jelines!, també seria una bona opció. O directament Salida. No ho sé, ja ho veurem quan sigui l’hora. En tot cas, que la gent de Maó vigili amb el nom de casa seva, perquè amb tanta brillantor intel.lectual com es veu que llueix al govern de la ciutat, no sorprendria gens que, al final de la discussió, de la capital de Menorca acabessin dient-ne Tocho. Sí, ja ho sé: en menorquí, i també en català –sí, també en català, que és això el que de debò us cou, oi pepes?–, un maó i un totxo no és ben bé el mateix. Però és ben igual, a les autoritats colonials no sembla que els vingui d’un pam, ni de dos, ni de cinquanta. I almenys en la accepció adjectiva de totxo, elles –vull dir les autoritats– potser, qui sap, podran sentir-s’hi més reflectides.

Amén a Trebalúger

2011-10-25T08:57:00.001+02:00

Binigaus és massa gran, una platja de dimensions elefantiàsiques. Son Saura també és massa gran, tot i que d'una dilatació més reduïda que Binagaus, i a més aquí el mar hi ha ratat notablement el sorral. Turqueta és massa petit, i Fustam també és massa petit, exactament petitíssim, i damunt damunt amb mala sang: a Fustam encara s'hi poden veure les restes formigones d'un niu d'ametralladores del 36 camuflades a la roca, llavors provar de desembarcar en aquest reclau havia de ser garantia d'una mort sanguinària i definitiva. Mitjana i Mitjaneta sí que són cales que tenen la mida que cal, però tant l'una com l'altra estan posades una mica de biaix respecte l'eix de sortida a mar obert, i pel que fa a l'Escorxada, doncs senzillament és una cala amb un nom massa bestial i inassumible que la desautoritza més enllà de qualsevol altra consideració. Naturalment, tot això que dic està deixat anar molt sumàriament, molt de passada i molt perquè sí, perquè la veritat és que tots els racons i raconets d'aquest sector de sota del camí de Cavalls de Menorca -des de son Xoriguer fins a l'entrada a Binigaus- són una meravella, un cas de mediterraneïtat lluminosa i esplèndida, d'una qualitat de primeríssima magnitud. Dit això, però, també dic que de tots aquests indrets magnífics i més o menys recòndits, si a mi me'n fessin triar un, triaria la raconada de Trebalúger. A mi Trebalúger em va fer un bon efecte. D'aquest lloc no se'n pot dir ni pèls ni defectes, perquè no en té cap, és senzillament perfecte. La combinació de tots els elements paisatgístics que s'han anat repetint al llarg de tot el tram de costa recorregut fins ara -elements que després de tanta reiteració arriben a semblar banals, i no ho són gens- arriba a Trebalúger al seu pic més dolç, al seu moment més refinat: les capçades dels pins són aquí d'un verd més aeri i escabellat; el cel blau, més blau-cel; el mar també hi fa un turquesa més intens, i les transparències de l'aigua són més vítries i clarividents. La sorra, encara freda de la intempèrie nocturna, també és aquí més clara i més fina, d'un tacte gairebé com de farina; els estimballs sobre l'aigüera marina, més rocosos, i la sortida al mar amb un pas més franc i desinhibit. La nota que toca Trebalúger en dies de sol i sense vent és la nota d'un violí fi, finíssim, una d'aquelles notes que semblen que no s'hagin d'acabar mai més, i que insisteixen a dissoldre-us la fibra del cos i estirar-vos els nervis fora de les misèries oficineres de la realitat dels dies feiners. Això és així, tal com sona, i ho és sobretot si un és capaç d'organitzar-se mínimament i passa pel lloc en temporada baixa, de bon matí, i si té la sort -no gaire difícil- de no trobar-se ni una sola ànima que desfiguri el conjunt. Protàgores va tuitejar fa molts anys que l'home és la mesura de totes les coses, cosa d'una falsedat socràtica i absoluta: l'home és l’inventor de la programació de Tele5 i dels editorials del País, el Periódico i La Vanguardia; l’home no és res i no és la mesura de res, per l'amor de Déu! En canvi ,Trebalúger sí que ho és; Trebalúger sí que és aquesta mesura de totes les coses. En les condicions de solitud que dic, i si hi ha en funcionament una certa inclinació de l'esperit cap a les coses no estrictament adotzenades, aquesta cosa exacta, clavadíssima, localíssima i de ressonàncies universals que té Trebalúger es percep sense gaire esforç. En aquest lloc un de seguida s'hi pot fer l'efecte de ser una mica com un d'aquells indis americans que vivien esperant amb candeletes que Cristòfor Colom els descobrís i els civilitzés a cops de creu i Inquisició. Personalment, ara tinc el convenciment que Adam i Eva van néixer, créixer i pagar la contribució a Trebalúger, que tot allò del Gènesi és una història que es va fer aquí, en aquest cul-de-sac de Menorca, encara que a la cala no hi quedi rastre de cap pomera per certificar-ho. Faig la foto del lloc, giro cua i passo avall. Amén.

Quinzena festa dels Súpers

2011-10-23T20:21:00.004+02:00

Els Súpers hem tornat a véncer el malvat senyor Pla! Aquest any cridàvem "Uh! oh! no tinc por!" per tal de derrotar i fer desaparèixer els fantasmes dels avantpassats del Sr. Pla i els seus respectius exèrcits: el fantasma guerrer, el fantasma pirata i el fantasma soldat. Seguint els consells de la Lila, hem siguts valents i amb l'ajuda dels "espanta-pors" que regalaven a cada prova, hem fet prou enrenou per sortir-ne airosos.

Això sí, malgrat la previsió d'un cap de setmana de tardor, gairebé agafem una insolació i vam marxar amb la sensació que hi havia més gent que mai, que és molt dir, perquè sempre hi ha una gernació tumultuosa. Doncs, per difícil que sembli, encara n'érem més.

Fa anys que anem a la festa i de debò que ens ho passem molt bé. Això sí, prenem grans dosis de paciència. La sorpresa d'aquest any la vam tenir dies abans d'anar-hi. Miràvem amb els nens la revista dels Súpers, per tal de "contextualitzar" la festa, per anar-hi sabent quin és el tema d'enguany, quina argumentació donaven... per motivar la sortida (fa uns anys només miraven el Súper 3, ara la competència televisiva és molt gran: Clan, Disney, Neox, Boing...). Quina no és la nostra sorpresa quan veiem a la pàgina 37 que sortim clarament reconeixibles en una fotografia! Aquest any hi vam anar més ben clenxinats que mai.

A la Macarella

2011-10-19T08:46:00.001+02:00

A la Kiss FM de la xiringuera de la Macarella la patata musical era la nota puta i remarcable del paisatge del moment, and this note lasted fins gairebé les set de la tarda, hora en què els amos del local van decidir fer callar la loca que bramava pels altaveus, tancar el negoci –més aviat fluix a l’octubre– i passar cap a casa a fer el sopar, que és el que han de fer els matrimonis decents quan arriba el vespre. Els pins del lloc, jo també, i encara cinc senyores més que feien tertúlia assegudes sobre una planxa de surf aparcada en un costat de la platja vam fer un uf d’alleujament davant la indulgència xiringa i per fi vam poder respirar una mica. Però va ser un moment. Acabats els del bar i la ràdio, un parell de nanos van començar a barrinar la tranquil·litat menorquino-capvespral fent passades en cercle per la cala amb una zòdiac. Impossible saber què feien els nanos: pescar no, i mirar-me el cul a mi m’imagino que tampoc, perquè ja em diràs on és la gràcia. In any case, el brrrrr de mosca collonera de l’embarcació va durar una estona, fins que el sol se’n va anar eixordat per alguna banda del cantó de Ciutadella, i les dones de la planxa de surf també (sense la planxa, que va quedar allà). La claror del dia ja es marfonia llavors en la simfonia de la quietud de l’hora i l’ala de corb de la nit anava esborrant l’aparença de les coses d’aquest món (ooooh!). De mica amb mica els forats de les tres coves –coves habitades, almenys el parament de la llar hi era– de la paret del penya-segat del camí cap a la Macarelleta es van anar fent més i més d’un negre gola de llop definitiu. Dues parelles de joves madrilenys de pont pilat al Sol Gavilanes de cala Galdana van arribar encara a la platja per l’accés de les escales de fusta, van dir qualsevol bestiesa sobre el lloc i se’n van tornar a l’hotel per sopar, cardar i dormir. Un altre noi, aquest sol, també va passar cap a cala Galdana. I un tercer amb la btt carregada al coll. Van sortir les estrelles i la lluna plena, i al final servidora es va quedar olímpicament sol a l’indret sentint com el mar es rentava les dents i s’allitava fent soroll de llençols, i com el vent, d’una presència testimonial, s’afuava a les capçades dels pins (això d’afuar-se ho he tret d’algun lloc, no sé d’on, però és la paraula exactíssima per al que dic). Al fons del calaix de la cala, molt lluny, sobre la ratlla del mar nocturn la silueta de dos barcos amb un ull blanc-verd desfet i intermitent passaven en filera cap al costat de Ciutadella. Els núvols apedaçaven el cel amb un cul brut però sense ganes de ploure, i navegaven a bon ritme en sentit contrari. La lluna, tota clara i grossa, ara sí ara no encenia els pins i la sorra de la platja amb un color plata-blanc opac. Les ombres, absolutament negres, es retallaven amb una precisió de pel·lícula de suspens. El fred dormia a casa, la humitat no tant. Se sentia olor de sorra, de pi, de mar, d’alga, d’entrepà de llonganissa del Condis, de botes suades i de peus. Una bèstia voladora de pas va deixar caure tres xiscles d’una netedat extraordinària (cac, cac, cac) al cul-de-sac de la badia. El mar, amb l’escalforeta de la son, ensonyat, transparent a sobre mateix de la platja, pampalluguejava ple de reflexos de paper d’alumini arrugat un tros més enllà.

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (IV)

2011-10-17T23:02:00.001+02:00

Ja ho tenim tot força preparat. Els globus han marxat amb els camions cap al llac Natron i nosaltres tornem enrere i també hi anem. Allà trobem a la resta de l’expedició: hi ha els anglesos, els alemanys, els americans, els suissos, els japonesos, els belgues, els asturians, els brasilers, més catalans i algun espanyol. Gent de llocs diversos que haurem de conviure gairebé deu dies, i tots sabem que fàcil no és. Si a vegades entre els sis o set que anem al jeep ja hi ha petites enganxades per alguna tonteria, ara que serem seixanta, cada un amb el seu caràcter, segur que encara serà més divertit.

A mig camí ens hem trobat els camions amb els globus que han tingut avaria però ens diuen que l’endemà ja hauran arribat i podrem volar. Potser si o potser no, això és Àfrica i mai se sap.

El que si que veiem és que fa molt vent, moltíssim. I el vent és el pitjor enemic dels globus. Amb el que ha costat arribar fins aquí i ara el vent ho pot esguerrar tot. Però no ens ve de nou i la majoria porta molts anys volant: amb el vent no hi podem fer res.

Preparem els globus, que finalment ja han arribat, per si l’endemà afluixa i es pot volar.

També s’organitza una segona pujada al volcà per la gent que ha arribat de nou o els que s’animin del s que ja hi érem . Fem reunió familiar i el Roger decideix que l’endemà s’estima més anar amb els globus, però el Carles diu que vol pujar al volcà. Ho provarem.

A les 11 de la nit comencem a pujar l’Oldoinyo. En total anem 16 i 4 guies. A mida que anem pujant es va fent molt dur. N’hi ha que tornen enrere o es queden a esperar que surti el sol per tornar. Nosaltres ens quedem amb un grupet de 8 i el Rafael de guia. Pugem a poc a poc. N’hi ha que volen deixar-ho quan ja estem a prop d’arribar a dalt però ens anem animant uns als altres. El Carles és el més petit de tots i passa algun moment on ja no pot més i ho vol deixar. Si ell plega, jo també. Així ho hem decidit amb la Susanna. Li demano un esforç més, i un altre i un altre... quan ja comença a clarejar arribem a dalt: ho hem aconseguit. És una passada.

Parlo amb el Rafael i m’explica que hem pujant a molt bon ritme, o sigui molt lents. Primer no ho entenc, però em diu que si haguéssim anat més ràpid no hauríem arribat tots, i en canvi hem tardat més però tots som a dalt. També m’explica que ell ha pujat més de 500 vegades i que també ha pujat el Kilimanjaro unes quantes, i que és molt més dur l’Oldoinyo.

Una estona donant la volta al cràter i la baixada: cansats però molt contents. De les vegades que més he disfrutat estant amb el Carles, i de les coses que més recordaré del viatge.

Des de dalt no hem vist cap globus, mala senyal. El vent no ha parat. Després sabrem que el Josep Maria ha aconseguit enlairar-se i fer una voladeta, però en condicions no massa bones.

A casa mai volaríem amb aquest vent, però quan has fet tantes coses per fer-ho, i ets tant lluny es prova com sigui...

Visitem el llac Natron, els flamencs, els massais... i marxem cap a l’est a intentar creuar el Kilimanjaro: el gran objectiu del viatge.

Vídeo de la sortida del globus al llac Natron

Per molts anys

2011-10-17T08:19:00.002+02:00

Al bell mig del camí de nostra vida / vaig retrobar-me en una selva obscura / del dreturer vial la passa eixida. Amb aquests tres versos comença el Dant tot aquell viatge de La Divina Comèdia, segons la versió que en català en va donar Sagarra. És a dir, el Dant comença el seu periple a mitja edat, no ben bé a quaranta anys però ja a prop d'aquesta marca, i fent tentines existencials, cosa que deu voler dir que la crisi dels quaranta no és cap invent dels estressats de fa quatre dies, sinó que pel que es veu deu ser una tradició de tota la vida, almenys de l'edat mitjana ençà. Dic això de la crisi per saber una mica on és que som avui: som en un moment sensible, en una fita aniversarial emblemàtica, en un punt i seguit significat, al bell mig del camí de nostra vida, tal com explica el poeta, i aquesta celebració especial a can Castany no fa sinó corroborar el que dic. Personalment, no crec en absolut que en el teu cas concret, Gil, tota aquesta cantarella de les malures i les crisis associades a l'entrada a la quarta dimensió desconeguda de la quarantena tingui gaire recorregut. Si et conec bé em sembla que no. La teva manera de fer, fins allà on jo he vist al llarg dels anys, no ha anat mai per aquest cantó. Tu, Gil, en saps més que tot això: tens prou bon sentit i prou tremp personal per no deixar-te anar més enllà d'un cert límit. Però mai se sap. I si fos així, si fos que efectivament estiguessis crític en plena crisi -vull dir l'econòmica ara-, recorda allò que diuen: que la vida comença precisament a partir dels quaranta anys. És el que diuen, encara que també deu ser veritat que qui sigui que va embastar aquesta sentència devia tenir l'edat medieval de referència, i per tant, és probable que la frase tingui truc. Els meus nebots riurien molt si la sentissin dir, sobretot si em sentissin dir-la a mi. Però és igual: digues que m'estimes encara que sigui mentida, i tot allò. Ni que sigui una frase falsa. Hi ha mentides, certes mentides, les més venials, honestes i delicades, que cal creure-se-les, si no què? Per tant, a l'empar d'aquests tòpics i d'altres paraulones tunejades per a l'ocasió quaternària, a quaranta anys un pot ben afirmar amb tota la barrada que comença a caminar, que com si diguéssim just acaba de néixer. I bé, doncs just avui que just acabes de néixer, Gil, sàpigues, per exemple, que a la pàgina també quaranta del diari hi ha una notícia que diu que a Girona els carrers ja hi tenen wifi gratuït les vint-i-quatre hores del dia. Una meravella, sí. Ves qui l'havia de dir una cosa així fa ja no quaranta anys, sinó en fa vint, quan aquell altre tu anterior a aquest nascut amb barba d'ara començava com a director a Ràdio Gelida, o en fa tan sols deu, quan us vau casar amb la Magda. El món també va cremant edats que és un gust. A mi, que encara tinc vint-i-vuit anys i tot el cabell arrissat i intacte, aquesta constatació se'm fa particularment fascinant, i m'imagino que per tu, un senyor de talla quaranta des d'avui, encara ho deu ser més. Quaranta anys comencen a donar prou perspectiva per sentir les transformacions de les coses a la pell pròpia, que és el que val de debò. Les transformacions personals, les de Gelida, les de Catalunya, les del món. ¿Què més ens tocarà veure encara el dia de demà? Vés a saber, tot plegat és un misteri. Però ara que tu, Gil, fas quaranta anys, i que tots nosaltres, o alguns de nosaltres, també els fem una mica amb tu, a sant Pere fem l'encàrrec d'una bona colla d'anys, si pot ser més de quaranta, amb salut i força per treure l'entrellat d'aquest misteri, és a dir, per viure tot el que sigui que la sort ens vulgui fer viure. Una bona colla d'anys més de tot plegat, sí senyor. I en el supòsit que d'aquí a quaranta anys encara rodem més o menys pel carrer del Sol, doncs que també ens ho puguem anar explicant. Et desitjo molta sort, de debò. Per molts anys.

Vent a Artutx

2011-10-14T14:55:00.002+02:00

Al tram del camí de Cavalls que va de la parada d’autobús de l’avinguda de Llevant de la urbanització cala Blanca, a l’extrem sud de Ciutadella, i el far d’Artutx, just en un cap dels quatre cantons de Menorca, dissabte passat hi feia un matí lluminós, claríssim i ple de vent. El vent potser no era tramuntana, no ho sé, però en tot cas bufava amb solidesa, continuïtat i una mala llet perfectament constatable, com diu que ho fa sovint a l’illa. A la dreta del camí, el mar movia i removia com un tocat de l’ala –bullirà el mar com la cassola en forn, que deia aquell, i dissabte era exactament això, aquest mateix bullit–, les onades fugint pel món a la desesperada i anant a petar contra la paret de la costa amb una flor blanquíssima i apoteòsica com un castell de focs. L’estrèpit sobre el penya-segat mateix era la sorollada catacúmbica de la fi del món, i del del fons del daltabaix de tot plegat en saltaven esquitxos i en pujava un ruixim polvoritzat, fíníssim, que feia pessigolletes a la cara i la closca dels calbs. Miressis on miressis enlloc del mar no es veia cap barca ni cap barco ni cap sardina estesa prenent el sol a la coberta de cap veler, és clar; vés i posa els peus a l’aigua amb un tràngol així, ja són ganes d’anar a prendre mal. Al traçat del camí de Cavalls, un corriol de color rossenc enmig del desert de roca absolutament descobert fins a la urbanització d’Artutx, la poca gent que hi havia estirant les cames en aquella hora mirava no sé ben bé quina cosa enllà del blau i tirava fotos amb molta poesia marinera de Melville, Conrad i Mutis d’aigua seca. Les mates de llentiscle s’aguantaven el pentinat verd arrapades als intersticis de terra de la roca. Algunes ovelles, tres o quatre, pasturaven ben a recer de les tanques de paret seca per no constipar-se o perquè el vent no se l’endugués a Mallorca, com ben segur que deu haver passat alguna altra vegada. Les roques lluïen, molles, fosques i esdentegades, al tallant del coster. El cel era enlaire, molt amunt i blau, i els núvols eren tots a dida, no n’hi havia cap. Però el vent ni així, ni deixant-li tot l’espai del món; el vent no tenia prou lloc, i apretava i bufava i collava com si el fessin passar per dins l’ull d’un cap d’una agulla.

Pel que fa a la gestió

2011-10-13T17:20:00.002+02:00

Aquest havia de ser un comentari al post de l’Alfred, però en acabar d’escriure he preferit posar-lo en un post diferenciat per a no contribuir a que el seu escrit, que em sembla prou encertat, tingui cap “no m’agrada” de més. Sigui com sigui aquesta és una altra opinió sotasignada:
Aquest estat de semi-llibertat i de lliure competència, en el que vivim, ens porta a la lluita pels recursos , no és gens sorprenent i gosaria dir que és fins i tot lògic en aquest context que cada individu, ja sigui polític o no, lluiti pels seus interessos individuals i competeixi pels recursos amb els seus iguals.
Aquest és un model polític que tolerem i comprem com a bo, l'hem fet nostre i el preferim per contraposició a altres no massa llunyans, però ja anem veient cap a on ens porta, els canvis de govern sistemàtics i d'individus dins de cada govern, ens dona uns líders amb poc temps per emprendre tasques a mig o llarg termini, si a això hi afegim la lluita personal pels recursos esmentada i el fet de que la collita caldrà fer-la en quatre anys, ens queden uns grups d’atabalats que miren de repartir-se el pastís de la millor manera possible.
D'altra banda tenim el pensament popular adquirit en els darrers anys de que aprofitar-se'n de l'administració està poc menys que ben mirat, no només acceptem sinó que aplaudim els intrèpids que cobren de l'atur i es treuen uns calerets fent alguna feina, cobren pensions vàries sense motiu, gaudeixen de subvencions per fer feines que no es fan, i un llarg etc.. Del que segur que se us ocorre algun exemple. I aquest pensament arriba també als propis polítics, també formen part de la nostra societat.
Tenim un important problema ètic, que mentre no solucionem, estarem condemnats a la involució, no evolucionarem cap a res de bo mentre aquest sistema de semi-llibertat ens vagi tan gran. Molts podem veure el problema, però qui encara la solució?.
Penso que disposar de llibertat com a societat, encara que sigui poca, es disposar de responsabilitat per exercir-la, en la mateixa mesura, mentre no gaudim d'aquesta virtut, ens veurem abocats a repetir curs, i preguem que no vingui un règim imposat pel sistema econòmic i ens faci recular dos o tres cursos, ... Vaja un altre símil escolar, ja em perdonareu.

Retallar o gestionar?

2011-10-12T10:04:00.003+02:00

Sembla que la situació desesperada enla que ens trobem obliga de manera urgent a reduir la despesapública. Fins aquí, vist el panorama, segurament tots estarem méso menys d'acord. Una altra cosa és la manera com es preténaconseguir-ho.

De moment sembla que la Generalitat ila majoria de les administracions han optat per la retallada, unmètode que no solament m'esgarrifa, sinó que és l'antítesi de lagestió.

Cert que la situació no dónasegurament per a gaires dilacions a l'hora de prendre decisions, peròel resultat i les conseqüències que fins ara hem vist, més aviatavalen la poca o nul·la utilitat del que s'ha fet.

Se suposa que una mesura ha derespondre a un objectiu. Per tant, la seva oportunitat caldràmesurar-la d'acord amb aquest. Si no ho entès malament, que totpodria ser, l'objectiu era calmar els mercats per tal que aquests ensfacilitin diners que ens permetin fer funcionar la màquina i que, amés, ho facin des d'una confiança que minvi els interessos queapliquin al préstec. Amb això s'esdevindria la possibilitat d'unareactivació que permetés redreçar les coses.

Ara per ara sembla que els mercatssegueixen inquiets. No hem assolit l'objectiu de guanyar confiançatot i les retallades que tenen com a contrapartida l'increment de lapobresa, la degradació dels serveis públics, la desmotivació delsprofessionals i de la població en general, i l'increment de laconflictivitat social. Això últim el conseller Puig ho sap bédoncs en els darrers mesos ha estat investigant sobre possiblesequipaments de cara a que els mossos puguin afrontar lesconseqüències que la cosa pugui tenir al carrer.

No és estranya la pervivència de ladesconfiança dels mercats. El Parlament va aprovar fa relativamentpoc un pressupost que pràcticament no ha estat en vigor atès que laconselleria d'Economia i Coneixement ha decidit tancar-lo. És a dir,tot el que no s'ha presentat en un termini que pot estar entre finalsde setembre o primers d'octubre, a molt estirar, no se sap quan escobrarà. També s'ha mirat de no pagar, o fer-ho a comptagotes,despeses compromeses per a la prestació de serveis públicsconcertats, amb universitats, entitats, farmàcies, municipis, etc.

D'aquesta manera, entre la demora depagaments per fer caixa i la impossibilitat d'aplicar les previsionsdel pressupost de 2011 per part de molts organismes, el balançpressupostari presentarà un nivell d'estalvi molt notable, peròindigne des del punt de vista de la gestió en tant que noaconsegueix res més que el maquillatge d'una realitat que,evidentment, els mercats ansiosos de treure tall i menjar-se si espot el moll de l'os, no s'empassaran ni s'empassen.

Així el que fem és tancar uns comptesque matemàticament quadren, sense fer res més que el quecaracteritza el sistema i ens ha dut on som: transferir els costos atercers. Com que entitats públiques i privades no reben el que estàcompromès però sovint ja han hagut de gastar per a justificardesprés la despesa, es veuen obligades a endeutar-se (si hoaconsegueixen i sempre a preu molt alt), però aquesta despesafinancera no es reflecteix als comptes de la Generalitat. Això sí,aprofundeixen els problemes que esmentava al principi fruit de lesretallades. Com que a la gent ens agafen ganes de trobar un culpable,ens diuen que si som més pobres és per què la casa del costat dela nostra l'ha comprat un immigrant. Si això ho diu un personatgeque diuen que és un dels polítics més valorats a l'Estat, estàclar que tenim un problema molt gran i no és solament l'econòmic. Opotser serà que aquest, més que la malaltia, potser és elsímptoma?

Tot plegat va orientat molt des delfoment de la por i no pas cap al qüestionament de com es fan lescoses. Per això no hi ha manera d'aclarir no ja el que es deu, sinócom i en què es gasten els diners públics. Això potser explica queen una enquesta publicada als diaris es digui que un 41,9% esdecanten per la tisorada i el 35,1% recolza incrementar la pressiófiscal, o es presenta com un gran gest la renúncia a la paga denadal. Potser la pregunta hauria de ser si es creu que cal definir unnou model fiscal o no, i no pas una formulació que ja dóna persuposat que el model econòmic no el qüestiona ningú. Quèjustificaria qüestionar-lo quan dóna tant bons rendiments? ElGovern ha corregut a dir que interpreta les conclusions del sondeigdel CEO com un aval a la tisorada.

Fotre el barret al foc

2011-10-09T09:00:00.002+02:00

El raïm ha arribat enguany a la verema en un estat òptim de sanitat i un grau boníssim.
Xarel·lo del Gurugú.

El dia que vam acabar de collir, l'expressió que va fer servir el meu oncle, en Gil Masana, va ser "avui ja podem fotre el barret al foc", anunciant d'aquesta manera tan gràfica que ja acabàvem la feina, que passàvem a una altra etapa. Acabar de collir és el final d'un cicle, d'un any de treball.

En Gil Masana, en funcions de Control de Qualitat, collint a la vinya de parellada que tenim al riu.

Algú em deia, un d'aquests dies fent cua per descarregar a Segura Viudas, que el setembre per als pagesos és com el dia 30 per a un treballador d'una empresa, en el benentès que el dia 30 els treballadors encara facin cua davant del despatx de l'administrador per recollir el taló que els premia després d'un mes de treball i constància. El nostre dia 30 pot durar unes setmanes. Això sí, la resta de l'any no hi ha més dies 30.

L'Anna, enòloga de Vins El Cep, extraient una mostra per calcular el grau.

La feina al camp, ara tant se val que parlem de raïm com de cereals o préssecs, és una inversió a llarg termini, a un any vista. Per això, potser, quan es parla de cinc minuts de pagès, és aquell temps que pot dilatar-se, perquè els pagesos estan acostumats a veure passar el temps amb perspectiva. Cada any s'ha de completar el cicle, que comença ara, a l'octubre, amb la llaurada prèvia a l'hivern. Una llaurada que ha de deixar les vinyes (o els camps) nets d'herbes i preparats per rebre l'aigua que, algun dia, aquest any més tard que de costum, caurà amb generositat per assaonar el susbòl.

Remolc de merlot amb destinació a El Cep, collit en caixes
per assegurar que arriba en les millors condicions.

Treballs que seguiran tot al llarg de l'hivern amb la poda, que durarà mesos, fins la nova brotada de primavera. A partir d'aleshores, caldrà acompanyar el creixement de la planta amb cura per evitar infeccions. Per aquesta raó també, caldrà tractar amb productes fitosanitaris i fer la poda en verd o esporgar. Quan treiem vegetació (esporguem), permetem l'entrada de la llum i l'aire per evitar que l'excés d'humitat pugui afavorir els fongs i, posteriorment, la podridura. També ens assegurem que els tractaments que apliquem arriben al raïm.

Les caixes de merlot es buiden una per una en una petita tolva d'una "desrapadora", que mitjançant un bisenfí separa el gra de la rapa.

Compaginem aquests treballs primaverals amb el control de les herbes i el manteniment d'una capa superior treballada que permeti la percolació d'aigua que, si bé fa tres anys que és generosa en quantitat, fins i tot en excés, la memòria ens recorda que hem passat campanyes amb seriosos problemes de sequera. Personalment, admiro aquells pagesos que diuen allò que "l'any tal hi va haver una sequera que va fer que estiguessin a punt de morir-se els ceps" o que "fa disset anys, quan jo en tenia tants, ja va fer una primavera tan plujosa que vam estar a punt de sortir a sulfatar amb la motxilla a l'esquena, perquè els tractors no podien entrar a la vinya de tan moll com era".

Interior de la desrapadora. Un cop separat el gra de la rapa, el gra passa per un corró que el trenca i la pell i el suc que genera es posaran a macerar.

Els admiro perquè jo gairebé sóc incapaç de recordar com va ser la primavera de l'any passat. Per sort, els pagesos que ens hem incorporat més recentment, disposem d'internet i sabem on buscar la pluviometria per comparar la pluja d'un any respecte d'un altre. O per deixar-ne constància a través d'escrits com aquest.

A Can Castany collim encara bona part de la collita a mà. Les caixes de Segura Viudas
(grup Freixenet) sovintegen a les nostres vinyes.

Per exemple, costa de recordar a la gent més gran, una verema (agost i setembre del 2011) sense pràcticament aigua. No va ploure per festa major de Sant Llorenç, ni la de Gelida... ni en tot el mes de setembre, ni encara avui, ben entrat el mes d'octubre, no ha plogut amb la generositat que se li suposa a la tardor mediterrània. I les temperatures han estat altíssimes -i duríssimes- durant tota la verema. El 2011 ha estat una verema còmoda, completament seca, però estranya per aquesta absència de pluja.

Carregar el remolc amb les caixes és tot un ritual,
que requereix d'una certa pràctica i una mínima tècnica.

El meu oncle diu que no recorda un setembre tan sec. I avisa que quan plogui, ho farà amb virulència perquè "som al temps de la carabassera". Quan li demano què vol dir amb això, diu que per aquest temps, finals de setembre, primers d'octubre, acostumava a haver-hi riuades que s'enduien les carabasses que la gent plantava a la vora del riu. I era habitual veure baixar carabasses pel riu, fins i tot algun any "s'havien vist a baixar carros", que s'enduia la riuada.

La verema mecanitzada cada cop s'estén més i és habitual collir quan encara és nit tancada.

En aquest país nostre, ja ho deia en Raimon, "la pluja no sap ploure". O en Serrat cantava "quan ha de ploure no plou, i quan plou ho fot tot enlaire". Esperem que aquesta nova campanya, aquest nou cicle que ara comencem, faci el temps que ha de fer, ni més ni menys. Que plogui a la tardor i que ho faci tranquil·lament, per garantir una reserva d'aigua suficient per a la nova anyada.

El setembre, la sortida del sol sovint ens troba feinejant a la vinya.

Perquè si han d'anar mal dades, potser la verema de l'any vinent ens acabarà donant carabassa i el que baixarà pel riu serà el barret, això sí, amb el pagès posat a sota.

Diàleg

2011-10-08T12:30:00.001+02:00

Quan ja fa mesos em van proposar depujar a aquest Funi (que per cert va funcionant de manera raonable,no com l'altre), em van cridar l'atenció els requadres al peu decada entrada on poder expressar l'opinió a partir de tres propostes:m'agrada, no m'agrada, me'n refot.

No és pas que hi estigui en contra,però amb el pas del temps he observat una dinàmica que a mi emresulta a vegades sorprenent. És cert que les tres alternatives sónpotser limitades atesos els perfils dels autors i lescaracterístiques de les diferents entrades. Un article de cairenarratiu o de creació potser simplement t'agrada o no t'agrada,mentre que un d'opinió, la comparteixes o no. És en aquest segoncas on trobo que el sistema pot perdre part del seu sentit.

El raonament ve a tomb de la mevadarrera entrada sobre el preu de l'aigua al nostre poble. Veig quealgunes persones han assenyalat la casella per a manifestar el seudesgrat amb la meva argumentació. Cap problema. Afortunadament notinc cap monopoli sobre la veritat ni opinions indiscutibles. El queem preocupa és una altra qüestió que té a veure, i molt, amb lanecessitat d'una regeneració no solament de la política, sinó dela nostra societat per a la que, entre altres coses, podem aprofitarles tecnologies informàtiques i Internet.

Vull dir amb això que davant unproblema que no em sembla menor, com el preu de l'aigua i ladestinació dels recursos públics, sobre els que a mi se'm podenescapar molts matisos, algú expressi el seu desacord i nocontribueixi al debat i a la informació plantejant els seusarguments. Em costa sinó entendre que algú pugui estar d'acord enel pagament d'un recurs que no es consumeix i amb un fer que al meuentendre en desincentiva l'ús responsable.

Em sembla que expressar el rebuig a unaopinió sense dir quins són els arguments aporta poca cosa. Al menysa mi no m'ajuda a conèixer altres enfocaments o aspectes que potserem permetrien tenir una opinió més sòlida i contrastada. No ésculpa de qui a clicat l'opció, sinó potser del propi disseny defuncionament dels blogs, tot i que hi ha un espai per a comentaris icrec que el tema els val.

Em va impressionar fa uns anys el diaque un participant de la Viquipedia ens va estar explicant lafilosofia que hi ha darrera del projecte. No tant per la formacol·laborativa de construcció dels continguts, que també, com perla manera de gestionar el debat i les discrepàncies entre elscol·laboradors. Val la pena entretenir-se en conèixer-ho. És totun model del que haurien de ser les relacions i el tractament de ladiscrepància en una societat culta, moderna i democràtica. No téres a veure amb l'espectacle lamentable que veiem tant sovint alsmitjans de comunicació, en els àmbits polítics i entre els nostresrepresentants a les institucions. Tres exemples que cada dia ens fanmés mal.

Us recomano que visiteu el web de la Viquipedia on s'exposen aquestes qüestions.

¿Quina mena de vaques són aquestes?

2011-10-07T07:50:00.001+02:00

Posat a Núria, el GR-11 ofereix dues possibilitats al passanant: una consisteix a baixar pel camí vell paral·lel al traçat del Freser i del cremallera fins a Queralbs, i un cop allà anar a esmorzar amb l’expresident Pujol de vacances i encabat tornar a pujar fins al coll de la Creu de Fontalba, i l’altra possibilitat és sortir de Núria per dalt, és a dir, sense perdre nivell i continuar trescant també fins al coll de la Creu de Fontalba. Aquest mes d’agost servidor va triar caminar per la segona opció: per dalt el traçat és més aterrassat, les vistes –el Pic de l’Àliga, les Pedrisses–, subalpines i espaterrants, el president Pujol no és precisament sant de la meva devoció, i a més, aquesta variant –la GR 11.8– fa una bona drecera. Arribat al coll de la Creu de Fontalba, doncs, el dia que refereixo hi havia una bona munió de cotxes aparcats, perquè era dia festiu i perquè al lloc es veu que s’hi pot arribar fàcilment des de Queralbs per pista forestal. Els congregats al coll en aquella hora eren bàsicament famílies que s’aventuraven fins a Núria des d’aquest punt, molt menys exigent que el camí vell, o bé gent que prenia el sol per allà, o d’altres que es posaven a punt per començar el Puigmal. Fontalba és un punt reconegut per pujar aquesta muntanyarra. El matí que dic a l’indret hi feia un dia net i clar com una rosa de Mercaflor, i la mola del tres mil, arrodonida i més aviat patatoica, d’un gris-marró fosc, segellava el paisatge amb contundència contra el fons de cel blau-cel. Blue skies smiling at me / nothing but blue skies do I see, i tot allò. Al corriol que s’enfila fins al cim s’hi veien uns quants piquets de coloraines de colles amb motxilles que ja feia estona que n’havien començat l’ascensió. Al meu costat els menys agosarats feien la foto oficial de la muntanya i feien la papallona i avisaven el nen que no s’acostés tant als cavalls. Els perxerons, foscos, lluents, forts, ferms, pasturaven virgilianament i s’enfotien d’aquestes precaucions amb algun renill i algun esternut, i també aixecant el plomall negre de la cua i buidant el budell entre el cotxes aparcats. De vaques, al coll, no n’hi havia cap en aquell moment. O sí, però més endavant. D’un tros lluny miraven la gent amb un ull badoc i lent com si diguessin, ¿quina mena de vaques són aquestes amb gorreta i samarreta, que no mengen?

Tu-ru-rut, tu-ru-rut...

2011-10-06T12:15:00.003+02:00

Referenciant l’estrena del documental “Una llengua que camina” avui a València, Vicent Partal diu a l’editorial de Vilaweb que, tot i els gestos del nou president de la Generalitat Valenciana, els valencians continuen “sense poder veure amb normalitat TV3.” Partal diu això just després de firmar un altre editorial en què es fa ressò de la mort d’Steve Jobs, el fundador d’Apple i creador, entre altres coses, de l’iphone, el fòtil que fa quatre anys va fer fer un gir copernicà a la cosa dels smartphones. I precisament un smartphone és el que poc abans de vacances em vaig firar amb la Marta a Sant Sadurní. En el meu cas, l’smartphone no és d’Apple, sinó de la Samsung, i això és like this perquè a la calçotada que vam fer al març a can Castany, el Just –un altre valencià, com el Partal– em va ensenyar el seu, em va agradar i me’n vaig apuntar el nom a la llibreteta del cervell. Fa dos mesos, doncs, que carretejo un Samsung Galaxy a la butxaca. A banda dels usos convencionals de la telefonia tradicional, la vida que dono a mon smartphone és bàsicament artística, ço és, lúdica: hi miro els comentaris del facebook i les piulades del twitter –més bo twitter que facebook, ara ja es pot dir, oi?–, hi llegeixo els titulars del NYT, de The Onion, del Puntavui, les entrades d’aquest blog, hi reviso els gags de la setmana del Polònia al Youtube. Especialment m’agrada una aplicació que es diu Tune In i que em permet anar amb els cascos escoltant la ràdio pel carrer o assegut a la terrassa de la Gralla: principalment la BBC 4 i la WNYC, per allò de mantenir el meu provincianisme anglòfil i irreductible. Però també escolto Bula Namaste FM, de les Fidji; Radio Luanda, d’Angola; Bhojpuriya FM, del Nepal; i Radio Atoll, de les Illes Maldives. Té patata, barrino entre mi, que en un món així, vull dir en un món on pots anar pel carrer Doctor Galès escoltant l’actualitat de les Fidji o la música pop del Nepal, a València encara costi tant veure-hi la corbata del Pellicer i el pentinat de la Raquel Sans a l’hora de sopar. I és que ja pots anar trucant, que si a l’altra banda fan veure que comuniquen doncs tu-ru-rut, tu-ru-rut…

Terrània a Montblanc

2011-10-04T00:01:00.036+02:00

El passat cap de setmana vam sortir a pasturar a Montblanc. L'excusa va ser la fira de ceràmica Terrània on, entre altres expositors, hi havia la gelidenca Mercè Rius amb qui recentment hi col·labora la meva cosina Montse Masana. Conjuntament, fan joies que incorporen elements de ceràmica. Va ser la Montse qui em va anunciar d'aquest esdeveniment i qui em va animar a anar-hi.

Vam saber que s'hi feien tallers de ceràmica per als infants i això ens va acabar de convèncer. La fira es fa a l'interior de l'antiga església de Sant Francesc... diríem allò que confereix un marc incomparable. L'espai en limita el nombre de ceramistes, però a la vegada permet que se'n filtri la participació. Ens comentava la Mercè Rius que no s'hi pot participar més de dos anys seguits, de manera que se'n garanteix la renovació. Aquest any celebraven la novena edició i hi havia ceramistes de moltes comunitats autònomes de l'estat i de diversos països europeus.

A Montblanc hi havia estat fa anys i no en tenia un record especialment significatiu. Però aquesta vegada n'he tornat admirat. Si deixem de banda el festival internacional de ceràmica, Montblanc -que té una població similar a la de Gelida en nombre, uns set mil habitants- presenta una gran vitalitat com a municipi. No oblidem que és capital de comarca (la Conca de Barberà) i aquest fet ja li atorga un bagatge comercial i institucional que no admet comparació. En canvi, m'ha semblat intuir una sensibilitat molt acurada en la conservació del seu patrimoni. Disposa d'un casc antic envoltat per un contundent recinte emmurallat que, pel que sembla, poc a poc el municipi va recuperant de l'ocupació que arreu se n'ha fet d'aquestes muralles medievals, utilitzant-les com a primera paret dels habitatges edificats posteriorment. Aquí i allà, s'observen panys sencers recuperats que permeten visualitzar completament la rotunditat de la muralla. És en aquest municipi on se situa la llegenda de sant Jordi, per tant no pot tenir unes muralles qualsevol, si es tractava de frenar la voracitat d'un drac.

I em penso que ha estat un municipi que d'això n'ha sabut treure profit. De la inversió en cultura. D'alimentar la llengenda. D'exprémer el seu potencial. De posar en valor aquells elements patrimonials que li confereixen autenticitat. De tenir cura del creixement i, sobretot, de com es creixia. Perquè a Gelida, cada cop que s'ha enderrocat un habitatge, el que l'ha substituït ha estat més lleig i anodí. S'ha edificat de forma impersonal i, per poc valor que tinguessin els habitatges existents, eren els de la zona, els d'una època i els sentíem com a propis. Aquesta sensació és la que experimentes passejant pel casc antic Montblanc.

I la cirereta. Pujar a les terrasses i campanar de l'església gòtica de Santa Maria. Unes terrasses restaurades fa pocs anys i recuperades per a la visita turística (per només 2 euros, nens de franc). Unes terrasses que permeten fruir de les vistes panoràmiques, veure les campanes, les gàrgoles i els finestrals i, fins i tot, veure el rellotge antic en funcionament (això sí, cal posar-hi un euro per activar-lo). Un rellotge que, per cert, també és com el que es va substituir a la façana de l'església de Gelida i que encara està pendent de trobar-hi una museïtzació adient. Montblanc és un municipi que em fa la impressió que ha sabut reinventar-se. Per exemple, conviu i compatibilitza amb el Montblanc Medieval inclòs a la ruta del Císter, el festival de Playmobil, Clickània, d'aquí a poques setmanes.

Premi

2011-10-03T10:29:00.002+02:00

Si vostès miren la columna de col·laboradors de la dreta d’aquest bloc hi veuran el nom del gelidenc Oriol Rodríguez. Oriol Rodríguez és periodista i el promotor, junt amb el fotògraf i amic Carles Rodríguez, del bloc 365dies365entrevistes. 365dies365entrevistes és exactament el que el nom indica, és a dir, una iniciativa periodística que ofereix una entrevista cada dia durant tot aquest any a tot de personalitats de la cultura i la societat catalanes. El bloc de l’Oriol i el Carles va començar a funcionar el dia 16 de gener i ja compta amb dues-centes vint-i-quatre entrevistes, comptant-hi la d’avui al músic Pascal Comelade: La gravadora reposa al bell mig de la gran i preciosa taula de fusta que presideix el menjador de casa seva a Ceret, la capital del Vallespir. Són quarts de cinc i el cafè comença a sortir de la vella màquina italiana, impregnant el saló amb la seva aroma amarga, encara no ensucrat. I Pascal Comelade es refugia en el silenci. Rere una pregunta, sempre la mateixa resposta: s’arronsa d’espatlles i calla un segon, i calla dos segons, i calla tres segons… I vuit, i deu. I, finalment, quan penso que és impossible, que les paraules mai no brollaran d’aquest geni disfressat de músic, és aleshores que parla… O no. Aquest pa és el pa que es dóna al bloc de l’Oriol i el Carles. Un pa que no és negre ni tampoc un pa com unes hòsties, si se’m permet una mica de poca-solta amb l’actualitat oscarda. En tot cas, la notícia és que dissabte l’associació STIC.CAT va premiar la iniciativa periodística de l’Oriol i el Carles amb el premi Blocs Catalunya 2011 al millor bloc professional en l’àmbit de Cultura i Tendències. Un premi treballadíssim i merescut. Al mes de juny 365dies365entrevistes també va quedar finalista als premis Time Out Barcelona. Els qui som seguidors regulars del bloc ens alegrem de totes dues coses. I els qui no, aquí tenen l’enllaç per començar a llegir-lo: http://www.365d365e.com/entrevistes/. Val la pena. Enhorabona, Uri i Carles.

35 metres cúbics

2011-10-01T11:36:00.003+02:00

Amb el pas dels anys la correspondència que ens arriba a la bústia ha deixat de ser la font de notícies dels nostres amics i familiars llunyans. Ara qui ens escriu ens envia propaganda (privada o institucional, en aquest cas pagada per tots a priori) o factures. Cada tres mesos m'escriuen des de SOREA, que no és cap familiar, però que se que s'adreça puntualment a tots els gelidencs. La darrera missiva porta noves que no per esperades, deixen de ser sorprenents i, en línia amb l'actualitat, indignants.
Mentre escric, tinc davant les factures de l'aigua del segon i tercer trimestre de 2011 i la comparació és certament interessant. En el primer assalt en la modificació de les tarifes, previsible i d'efectes coneguts, tot i que pel que sembla potser no valorats degudament pel conjunt dels afectats, no ens trobem amb la puja del preu del metre cúbic, que se segueix facturant a 0,7313 €. Augmentar-lo, pel que sembla, seria perjudicar a qui més consumeix. No. La via escollida ha estat incrementar directament el consum mínim que es paga, amb independència que es consumeixi o no, des dels 33 als 35 metres cúbics.

Això significa que per un consum mitjà que venim fent a casa que oscil·la entre els 18 i els 21 metres cúbics, hem passat de pagar-ne 33 a pagar-ne 35. Això, traduït en diners, significa passar de 24,13 a 25,60 €. El negoci és clar. SOREA ens venia facturant entre 12 i 15 metres cúbics que no consumim. Ara la forquilla es mou entre 14 i 17. A SOREA aquests metres cúbics els resulten molt rendibles ja que els pot facturar sense consum d'aigua ni d'energia, ja que no han estat pas bombats des del pou al dipòsit i conduïts a casa. Realment una operació brillant que no és tant escandalosa i indignant per provenir d'una empresa que ja ho és per com presta el servei, sinó especialment pel fet que és l'ajuntament qui aprova les tarifes, les polítiques i estableix els controls sobre el servei.
Em queden dos dubtes. Aquests dos metres cúbics de més són la contribució de cada llar gelidenca al rec de la gespa artificial del nou i flamant camp de futbol? Si no és així, algú em pot explicar com encaixen aquestes polítiques tarifàries amb els incentius d'un consum responsable de l'aigua?

Minut

2011-09-30T10:00:00.003+02:00

A Pau Casals li van deixar una bella estona per fer el discurs del I am a Catalan davant la General Assembly de l'ONU fa uns quants anys. Si això de l'Oscar a la pel·lícula Pa negre va endavant, els encarregats de recollir el premi no tindran pas tant de temps a Hollywood, perquè és conegut que les exigències del guió de the Academy sols permeten un minut escàs de discurs la nit dels Oscars. Així doncs, més enllà del dèficit fiscal i de la majoria absoluta del PP a Madrid l’any que ve, l’eventual premiació de Pa negre als Oscars pot representar un problema de primer ordre per al futur immediat de Catalunya. Un problema oratòric concretament, és a dir, el problema de dir tot el que cal dir a l'assemblea general de l'audiència televisiva world over, i de fer-ho en tan sols un minut de glòria garcia. Cal anar pensant en aquestes cosetes, són importants. Què dir la nit dels Oscars, doncs? Vet aquí una proposta de guió: en cas que s’atorgui l’Oscar a Pa negre i que s’hagi d’adreçar unes paraules des del faristol més cobejat del món del cine, en primer lloc jo començaria agraint el premi als membres del jurat, que és el que fa tothom, i a més és de bona educació. Una frase. Tot seguit, dedicaria l’estatueta als pares, al funicular i al campanar del meu poble. Una altra frase. En tercer lloc, diria alguna cosa de la pel·li. “La història que s’explica en aquest film és una peripècia local, molt d’un lloc i d’un temps determinats. Però justament això és el que creiem que en fa una història molt humana i universal amb la qual tots els espectadors del món se sentiran identificats.” Una cosa així, de dues o tres frases en què sobretot es vegi que aquí també som molt artistassos però que no descuidem l’explotació comercial i els comptes de resultats, al capdavall som un país de convergents i del dallò de-la-pela és-la-pela. Finalment, per tancar la intervenció, faria també alguna referència al país que ha pagat part de la producció de Pa negre via subvenció, ço és, adreçaria unes paraulones sobre els Catalans de Pau Casals, la freedom i el next state in Europe, i encara ho remataria amb algun visca alguna cosa lliure. Tot això en un sol minut, vocalitzant bé i retallat impecablement d’Armani, hem de donar bona imatge al món.

Vinyes verdes

2011-09-27T14:23:00.001+02:00

Dies enrere el patronat de Cultura de l’ajuntament em va adreçar una invitació per anar a la lectura de poemes de Lorca que dissabte es va fer a la Sala Gran del Centre Cultural amb motiu dels setanta-cinc anys de l'assassinat del poeta de Granada. Molt bé: Lorca devia ser un gran poeta. A més, es tracta d'una figura que still today simbolitza unes quantes coses. I el 75 és una xifra que rodoneja la mar. I més coses encara, potser podria continuar. Però ho deixo aquí. Ho deixo aquí perquè no vull pensar que també som en període preelectoral i que la iniciativa de l'homenatge lorquià ha estat precisament dels camarades d'ICV-EUA. Bé, ja dic no vull pensar tal cosa, ni la penso. Només la dic. Sigui com vulgui, avui el Puntdiari informa als aimadors de la poesia, els símbols i les xifres rodones que enguany es veu que se celebra el cinquanta aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra. Primera notícia, jo tampoc no ho sabia. Però ara ja sí, ara ja ho sabem tots: vostès que em llegeixen i jo. Per tant, espero per abans de fi d'any la invitació del patronat de Cultura per anar a una lectura de poemes en homenatge a Sagarra, que era un senyor de Barcelona i no de Granada, que escrivia en català i no en suec, i que segurament va ser un home de lletres més important que Lorca en aquest racó de món sense toros des d’ahir. Lectura de poemes o de textos en prosa, que de tot va escriure aquest personatge. Que els mateixos camarades d'IC-EUA de l'homenatge a Lorca facin la tria de textos del barceloní. Massa agafat pels cabells? Bé, potser sí. Però, prejudicis ideològics a banda, si a Catalunya hi ha hagut mai uns quants escriptors realment populars, sens dubte un d'aquests és precisament Josep Maria de Sagarra. Espero la invitació a l'homenatge pels cinquanta anys de la seva mort, ja dic. M'agradarà anar-hi.

Caritat

2011-09-26T13:46:00.000+02:00

L’última iniciativa social important que hi ha hagut a Gelida és d’ara, i és això de Càritas Diocesana i de les obres dels nous locals que aquest grup estan fent al carrer Mossèn Jaume Via per posar-se en funcionament. Segons noticiava divendres el diari a Catalunya la fam s’hi ha tripiclat en només dos anys: avui tenim tres cops més pobres que no teníem fa dos anys, hi ha més gent que passa gana (no passin tan de pressa per aquesta expressió; facin el favor de tornar a llegir-la, facin-se al càrrec del que diu, del que està dient). La notícia és certament d’aquelles que fan angúnia i te’ls posa per corbata. I més quan les perspectives econòmiques tothom diu que no apunten a cap millora substancial de la situació. Almenys no les perspectives immediates. El present fa cara de mort gana i el futur ara com ara no té les galtes gaire més molsudes. A Gelida, amb l’aparició de la secció local de Càritas, sembla com si d’alguna manera ens volguéssim preparar per aquest futur de fotudesa global. Càritas és tota la resposta que, com a poble, els gelidencs hem sabut donar a la part que ens correspon del megadaltabaix que és tot plegat. Cap empresa, cap personalitat rellevant, cap científic, cap investigador, cap iniciativa, res de res ni ningú de ningú que es pugui posar com a referent immediat, local, d’actitud, d’esforç, de sort i de talent, per a la canalla que puja i que demà haurà de competir de valent per posar el plat a taula. La cua a la nova seu de Càritas del Jaume Via, això és tot el que els gelidencs tenim per dir en aquest moment. I que consti que no ho critico. No critico en absolut la gent de Càritas ni la feina que fan. Al contrari, a aquesta gent, a Càritas i a qui sigui que sigui capaç de mantenir un compromís amb les persones que ho tenen realment fotut, de debò que els adreço la meva admiració. Molta sort. Aquí el que vull és solament apuntar un fet que em sembla que potser sí que té un cert valor diguem-ne sociològic.

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (III)

2011-09-25T11:32:00.000+02:00

Encara no he explicat que la segona setmana ja no serem vint-i-tants sinó que passarem a ser seixanta. L’objectiu del viatge és travessar el Kilimanjaro (5.895 metres) en globus. És un vol de molta dificultat i que no s’ha pogut fer mai, tot i que s’ha intentat. Sense anar més lluny, l’any passat un equip suís va intentar-ho però no ho va aconseguir. Però el vol del Kilimanjaro el deixo per una altra entrada.

A part del vol del Kili, també intentarem fer quatre vols més, dos al llac Natron i dos en un altre lloc. Aquesta primera setmana localitzem els possibles llocs de sortida dels globus, els llocs on acampar i preparem els globus que ja van arribar a Arusha fa uns dies.

Del Serengeti travessem cap a un altre Parc, el Ngorongoro. És un altre lloc molt bonic, amb molts animals i una vegetació exuberant. En aquest parc no farem safari i anirem directament a un dels seus extrems on hi ha un cràter amb un llac a dins: l’Embakai. Per arribar-hi travessem una plana immensa que s’anomena Depression. Està rodejada de muntanyes i el contrast de l’herba verda i el blau del cel a la tarda ens regalen unes vistes impressionants. La llum és molt nítida i no hi ha cap element que trenqui el paisatge. De tant en tant, un grup de vaques amb el seu pastor masai donen una pinzellada de color damunt del verd.

Ens estem allunyant de tot, cada vegada la pista puja més amunt i els prats per acampar són més escassos. Arribem al Embakai quan ja es comença a fer fosc i hem de plantar les tendes corrents i vigilant una mica: hi ha formigues d’aquelles que piquen...

El campament és a uns 2.400 metres d’altitud i fa una mica de fred però els nens fan un foc que ens ajuda a refer-nos. Fer foc és una de les obsessions que els meus fills tenen en aquest viatge; cada vegada que arribem a un lloc el Carles ja busca llenya abans de preguntar si pot fer foc. La veritat és que abans d’anar a dormir estem una estona al voltant del foc i s'hi està bé.

Ens despertem i trobem una pancarta que felicita la Maria Neus pels seus 50 anys. Està contenta. A la pancarta hi surten fotografiades les quatre filles, ella i el Josep Maria. Quin lloc més diferent per celebrar l’aniversari, penso. Fa tres dies el Roger també va bufar 14 espelmes enmig del Serengeti (segur que sempre recordarà aquest catorzè aniversari).

Després de felicitacions i esmorzar anem fins a un poble masai que em sembla que es diu Naiyobi. Aquí s’acaba la pista. Més enllà ja no s'hi pot anar. Els masais ens intenten vendre braçalets, collarets, bastons... Segurament estaran molts dies a tornar a veure “masungus” (és com ells anomenen als blancs amb swahili).

Estem molt a prop del Oldoinyo, però per la part de darrera: és impressionat es miri per on es miri. Torno a pensar que d’aquí tres o quatre dies hi tornarem, hi potser intentarem pujar amb els nens. No ho tinc gens clar això de pujar amb els nens, però aviat s’haurà de decidir què fem.

Tornem endarrere i deixem l’Embakai i el Ngorongoro per anar a un altre parc: el Manyara.

En aquest parc no hi veiem tants animals però queda compensat per la vegetació que és molt diferent de la dels altres parcs.

Dormim en un càmping fora del parc però en tendes amb llits. Al vespre pastís d’aniversari i música, i l’endemà viatge cap Arusha on hi ha els globus i s’han de començar a preparar: desempaquetar els palets, muntar bombones, anar a Moshi a la planta de gas a omplir-les, carregar els camions amb les cistelles i veles, muntar cremadors... Estem entretinguts.

Corredor enoturístic

2011-09-22T07:54:00.000+02:00

Ara que som a dos quarts i mig d’octubre i que ja tenim mitja vinya collida; ara que som als afores –vull dir a les envistes, vull dir a quatre dies– de la Setmana del Cava; ara, ara mateix, en aquests dies esplèndids de vigílies de l’equinocci, és potser as good moment as any per empeltar un comentari a peu de blog sobre la promoció turística del Penedès, i específicament sobre les possibilitats d’una oferta enoturística al país més cepat dels Països Catalans. El comentari és el següent: l’enoturisme is nowadays un negoci beceròlic, que comença, al Penedès. Ara com ara la cosa encara té poc cos, és més una opció estratègica que no pas una realitat d’un volum econòmic important. Bé, naturalment que ja és això, esclar. Perquè normalment, quan es comença, se sol começar de zero. D’acord doncs. Ara, en aquest món de vins i caves, micos i mones, sol passar que les coses finalment surten o no surten no tant per les estratègies que hom escriu en un paper com pels detalls circumstancials i sovint atzarosos del corrent de les horades, és a dir, per l’aplicació concreta, concretíssima, que es fa dels principis immutables dels eixos estratègics de l’església enoturística –o basquetbolística, z’igual– de torn. Recordin, per posar un exemple de no fa gaires dies, tot allò de la batalla de Muret, el bon rei Pere II i l’ensopegada del cavall. És una lliçó. En el cas enoturístic aquesta lliçó caldria tenir-la present, i en aquest sentit caldria que l’autoritat competent parlés amb els mossos d’esquadra perquè el cos del conseller Puig entengués que això de l’enoturisme no té res a veure amb el botellón i afluixés el setge de llurs controls bufatoris a segons quines hores i en segons quins punts de la xarxa viada. Cal evitar de totes totes totes les vies d’aigua susceptibles d’aigualir el vi de l’estratègia enoturística si es vol triomfar a la Champions. Cal que el territori asseguri un corredor enoturístic de l’estil dels que els cascos blaus de l’ONU asseguren en les zones de conflicte. I perdonin l’humor negre de la comparació. Però al capdavall al Penedès potser sí que fins a cert punt també estem parlant de supervivència quan parlem d’enoturisme.

Interiorisme genovès

2011-09-21T09:48:00.002+02:00

No fa ni mig any que van obtenir representació a l’ajuntament per primera vegada i com aquell qui diu encara estan posant la foto de l’Aznar al despatx de l’edifici de la plaça de la Vila. Segurament és a causa d’això, vull dir a causa dels nervis d'estrenar pis, que dies enrere van cometre un fet d’explicació complexa donant suport al manifest conjunt de l’ajuntament amb motiu de l’Onze de Setembre municipal. Els neòfits ja se sap. Però dos i dos fan quatre, no cinc. I el PP de Gelida calia que expiés aquella relliscada i que tornés a l’ortodòxia de l’aritmètica més elemental. Així, ahir el partit de la gavina voladora va voler presentar una moció al ple de l’ajuntament per fer que la bandera espanyola tornés a la sala de plens –es veu que no hi és– al costat de la bandera catalana, la foto del rei i els fluorescents del sostre. Magnífica iniciativa. Tot just dilluns es complien cent dies del present mandat i el PP de Gelida ja vol redecorar el menjador amb allò que ens silicona. Molt aclaridor, i per anar fent boca de cap on aniran les tendències de l’interiorisme genovès els quatre anys que vénen. I no, no és que ningú s’hagi de sorprendre de res, hi ha coses que es mantenen inquebrantables per anys que passin. Però poca feina hi deu haver a l’ajuntament que ens hàgim d’ocupar d’aquestes qüestions. O potser n’hi ha i al PP no volen fer-la, o no en saben més. Més això segon, segurament. En tot cas, si hi ha algú a Gelida que vagi just de roba interior, deixo aquí el meu oferiment per apartar-li els calçotets que vagi deixant de fer servir. Que els recicli com li sembli més bé. Fent cortines per al menjador, per exemple.

L'horari del nou curs

2011-09-18T11:56:00.009+02:00

El passat mes de juny, durant la reunió del Consell escolar, em van dir que el nou horari seria fins a les 16h. Val a dir que des d'un primer moment, vaig expressar el meu desacord tot argumentant que la gran majoria de famílies tindrien problemes per recollir els nens alhora que haurien de desembossar diners i idees per col·locar-los (ja que per mes que vulguem la conciliació familiar no és un fet encara).
D'altra banda crec que l'horari intensiu durant tot el curs seria més profitós per als nens i nenes però el departament no ens deixa. Llavors una vegada que tenim l'horari partit, i que a la tarda nomes hi ha 1h 1/2, que no vulguin vendre'm que és millor per als nens.
Partit per partit no ve de 1/2h que es el que teníem coll avall la majoria de pares i sortir a les 16.30h, almenys, és el que jo em pensava fins que vaig anar a la reunió d'inici de curs i ningú va dir paraula, sembla que a l'única família del Montcau que no li sembla bé el nou horari és a la meva.
Les Fonts tenen la reunió d'aquí a poc i espero que siguin més valents i expressin la seva opinió perquè segurament no canviarem res però sabran què en pensem.
I després que ens diguin que al Juny fan intensiu per la calor que fa a la tarda...

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (II)

2011-09-17T10:27:00.000+02:00

Després de desmuntar el campament i carregar-ho tot als jeeps agafem la pista que ens portarà al Serengeti. El nostre conductor, l’Elias, és de la zona del Kilimanjaro però ens explica que de tots els parcs que hi ha a Tanzània, el Serengeti és el Top. Ens diu que ens atiparem de veure animals, de tot tipus i en quantitat!

El camí és llarg però canviem de paisatge quatre o cinc vegades i això em sorprèn.

Parem a dinar a Wasso, un poble on hi arriba l’electricitat i per tant podrem beure cervesa fresca. Quan ets a casa ni et planteges que els conceptes de cervesa i fresca puguin anar per separat però a Àfrica cada vegada que demanem cervesa també diem: cold?. Sempre diuen que sí. Acostumen a tenir-les a la nevera. La nevera gairebé sempre està desendollada, o si està endollada, no hi ha llum. A Wasso és fresca i ho agraïm.

La Klein’s Gate és una de les portes d’entrada al parc. És a tocar de Kenia. Hi arribem al final de la tarda. Quan et parlen de la “gate” d’entrada al Parc t’imagines que el parc és un espai tancat on els animals no poden sortir. No. Els parcs no tenen cap tanca, els animals poden circular lliurement per on volen; sortir, entrar, tornar a sortir... Aleshores, quina utilitat té la porta?, pregunten els nens. Pagar. Per entrar al parc has de pagar 50 dolars per persona i dia.

Comencem a descobrir que a Tanzània ens faran pagar per tot: pujar a un volcà, entrar a un parc, banyar-nos en un riu... No ens queixem, som turistes i per ells una de les fonts d’ingressos més important. I, de fet, som catalans i en això de pagar hi tenim la mà trencada.

És curiós que fora del parc no hi ha animals però només entrar-hi, n’està ple. Sembla el paradís terrenal. En el curt camí que hi de la gate al campament Lobo, on plantarem les tendes, veiem lleons, elefants, zebres, nyus, micos, girafes... una passada. Tot amanit amb una posta de sol molt bonica.

Al Serengeti ens hi quedem uns dies, a Lobo i a Seronera. Més que explicar què vam fer, millor que disfruteu de les fotografies. (Dedicades sobretot al Joan i l’Anna)

Fotos Kilimanjaro Ultramagic Balloon experience

2011-09-16T22:47:00.000+02:00

L'autobús a Longido

Flamencs al llac Natron

Camí del Natron

Campament amb l'Oldoinyo Lengai al fons

Rafael, el guia masai al Lengai

Sortida del sol al volcà

La Montserrat arribant contenta després de pujar l'Oldoinyo Lengai

En la propera entrada intentaré que les fotos surtin amb el text. A veure si me'n surto.

Al carrer dels Grecs

2011-09-15T09:55:00.001+02:00

A l’Escola Intermunicipal del Penedès –oh, dous api deis!– ens explicaven que tot això va començar a Grècia, concretament a l'Àsia Menor, i més concretament al carrer del Grecs de la ciutat de Milet, de la mà d'un tal Tales. Segurament a la Inter no ens explicaven tota la veritat, perquè ja en aquell temps de llargues xafarderies peripatètiques per l’àgora (–Digues Fedó, ¿eres tu a la presó amb Sòcrates el dia que va prendre la metzina o parles d’oïdes?) hi havia diverses ciutats de Grècia que formaven part de la so called Ruta de la Seda, i la relació amb els pobles d'Orient és possible que fos més forta del que s'ha pogut documentar fins ara. Per tant, l'origen de tot plegat segurament caldria endarrerir-lo en el temps i desplaçar-lo cap a la dreta del planisferi. Però tant és. Si la cosa de Milet i Tales és veritat o no és ben igual aquí. El cas és que a partir del tal Tales –i dels altres que li van anar al darrere–, i comptant també amb cert sentit de la comèdia per part del llegidor d’aquest formatge ratllat, hom pot paraulobrar una xiroia figura retòrica per judicar l’a-prendre-pel-sac que és la situació actual del deute d'alguns Estats europeus significatius, and so d'Europa tota en general, i afirmar que allò que diu que els grecs van inaugurar fa 2.500 o més anys —ço és, les quatre coses que són a la base del pensament del carrer Doctor Galès, d'Europa i d'Occident, i per tant també a la base de la riquesa llura– són els mateixos grecs els qui avui s'ho estan a punt de fumar fent un default, que dit així sembla una tombarella del Kamasutra però que en realitat vol dir un daltabaix del campanar en tota regla. Els diaris en van plens, els mercats en van plens, els collons de la ciutadania del carrer dels Grecs també. Roda el món i torna al Born: vam començar a Grècia amb Sòcrates, Plató i Aristòtil, i a Grècia acabem uns quants segles després amb Papandreu, Berlusconi, Zapatero i l’oferta de iogurts de la fruiteria del Circumval·lació. Potser such a galdosa evolució pot ajudar a entendre alguna cosa, jo crec que sí. Menys pels iogurts de la fruiteria, que aquests sí que són bons.

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (I)

2011-09-14T17:11:00.001+02:00

El Gil em demana que faci una entrada explicant les vacances. No estic acostumat a escriure i la veritat és que no se’m dóna massa bé, però em sento una mica obligat a fer-ho: no em perdo ni una de les entrades del bloc i m’ho passo bé amb els viatges que ell explica. De fet l’any passat vaig visitar València fent servir de guia el viatge que va explicar ja fa força temps.

Per tant m’hi poso, i si no ho trobeu interessant pareu de llegir i ja està.

KILIMANJARO ULTRAMAGIC BALLOON EXPERIENCE 2011

Aquest nom tan llarg és el nom que porta el viatge que tot just hem acabat de fer. Hem tingut molta sort, moltíssima. Poder participar en aquest viatge ha fet que ens sentim afortunats per molts motius. Fer un viatge a Tanzània està a l’abast de molta gent (amb quinze dies lliures i diners a la butxaca, cap problema), però el viatge que hem fet amb la Susanna, els nens i seixanta persones més s’escapa del viatge de vacances tradicional que pots comprar en una agència.

El viatge l’ha organitzat Ultramagic, única empresa a Catalunya que es dedica a fabricar globus ( a tot Europa n’hi ha 4 o 5 més). El Josep Maria Lladó n’és el gerent i és un apassionat de tot, però sobretot de tres coses: els globus, l’Àfrica i la gent que te més a prop (família i amics). Només així es pot arribar a entendre que tregui hores d’on no n’hi ha per organitzar una cosa tan gran com aquesta. El Carles és el seu germà i li fa costat sempre. Gràcies a tots dos per tot.

El dia 18 sortim 24 persones d’Igualada amb bus cap a l’aeroport. Vol fins a Istanbul, canvi d’avió, i aterrem a Nairobi a les 11 de la nit. Maletes cap al bus, que ja no era tan còmode i espaiós com el que ens havia portat d’Igualada a Barcelona i viatge de nit fins a Tanzània. Papers, controls de passaports... es fa de dia a Longido, un petit poblet on esmorzem i canviem el bus pels jeeps que ens portaran els propers divuit dies. A Longido canviem l’asfalt per un pista plena de pols que ens portarà al campament a costat del llac Natron. Pel camí ja veiem animals i amb ells comencen les primeres emocions fortes, sobretot pels nens, que fins ara els únics que havien vist estaven tancats al zoo o al circ. També tenim davant del campament l’ Oldoinyio Lengai, la muntanya sagrada dels massais que s’imposa enmig d’una immensa plana. És un volcà d’aquells que quan el veus penses que millor no començar a pujar-lo, però a la vegada et criden. Cada vegada que el miro m’espanta i m’admira: és majestuós, imponent, excessiu.

Tothom està molt cansat i amb ganes d’anar a dormir però el volcà només es deixa pujar de nit. De dia, si veus el que has de pujar i amb el sol al clatell, és impossible fer-ho.

El Josep Maria busca algú que s’animi a pujar-lo amb ell. Hi ha tants dubtes com cansament i ningú el vol acompanyar. Sembla que s’haurà de quedar sense pujar. La Montserrat no vol que el seu pare es quedi sense volcà i s’hi apunta. El guia masai que els ajudarà a fer l’ascens es diu Rafael i cobra 100 dolars. Sense ell és impossible arribar dalt. La pujada no s’acaba mai, sis hores sense fer ni un metre pla; no es puja fent ziga-zaga, es puja pel dret, però quan arribes a dalt és impressionant. Les fotos no descriuen prou bé ni la sensació, ni les vistes, ni la satisfacció d’haver arribat. Dins el cràter del volcà el magma bull i el xup- xup que es va sentint fa pensar que d’un moment a l’altre entrarà en erupció. De tant en tant fortes explosions que semblen canonades... si aneu a Tanzània i us agrada la muntanya no us el perdeu. Veure sortir el sol per darrera el cràter compensa l’esforç.

Quan l’endemà arriben al campament estan molt cansats però satisfets. M’he quedat amb les ganes de pujar-lo però amb el dubte de si els nens podran arribar a dalt. La setmana vinent hi haurà una oportunitat per fer-ho i intentarem aprofitar-la.

Demà penjaré les fotografies.

Continuarà...

Amb minaret

2011-09-14T10:03:00.002+02:00

Els contribuents haurem d’anar aprenent a distingir el que és un ajuntament del que és un centre d’esthéticienne. Ahir la Generalitat va modificar la llei de centres de culte, i a partir d’ara els nous centres religiosos que es plantegin als municipis hauran de respectar les característiques estètiques, històriques i culturals del lloc, si es vol que els ajuntaments hi donin llum verda. Això de la història i la cultura és prou graciós, com si a Catalunya els musulmans no hi haguessin tingut mai ni història ni cultura de re. Però la trampa bona de la modificació d'ahir no és aquí, sinó en la cosa estètica. ¿Què vol dir això de l’estètica? ¿Que potser els polígons industrials que escupen a la cara del paisatge de molts indrets del país en són gaire d’estètics? ¿Que, per exemple, allò que hi ha sota la Ferreria, o al Torrentfondo de Sant Llorenç, o a Pas de Piles, o a tants llocs del Penedès, són meravelles arquitectòniques i urbanístiques dignes de l’atenció de les Nikon dels japonesos on holidays? ¿O que ho serà allò que qualsevol nit s’aprovarà de fer a can Joncoses? D’altra banda, ¿qui és que diu el que és estètic i el que no ho és? ¿L’eixerit del poble, vull dir el promotor d’obres que pensa que allà on diguem que es proposi fer una mesquita ell cregui que hi podria edificar un parell de blocs de pisos? ¿L’alcalde d’allà on sigui a qui agrada que el promotor eixerit del poble li regali vestits fets a mida? ¿El regidor d’Urbanisme que valora positivament que el promotor li faci una rebaixa substancial en el preu del pis de la filla que se li vol casar? ¿L’arquitecte municipal a qui el mateix promotor envia una felicitació extra de Nadal i un parell de pernils de regal? Fa anys n’hi havia un que deia que darrere, o al costat, o al barret, de qualsevol estètica hi ha una ètica. L’ètica que en uns quants llocs de Catalunya hi hagut en temes urbanístics els darrers anys ha sigut la que ha sigut, i el resultat n’ha estat –el que s’ha conegut públicament– algun compte corrent a paradisos fiscals i alguns partits importants del país pagant les factures de les campanyes electorals. I si això de la modificació de la llei de culte i de l’estètica el que pretén és que les coses continuïn anant per aquí, jo em quedo obertament amb les mesquites. Amb minaret i amb un ulema cantant-hi benaurances a punta de dia.

Amor de madre

2011-09-13T10:07:00.000+02:00

L’any 91, si fa no fa per aquestes mateixes dates, servidora va arribar amb tren a Copenaghen i es va trobar tot de danesos acalorats amb samarreta de tirants i pantalonets curts lluint tota mena de tatuatges de tema fantàstic en llur pell de color de pota de gallina. Aital profusió de tatoos entre el comú copenaghení recordo que en aquell temps de gerdor de ma joventut fou motiu d’atenció especial per part meva, puix que l’any 91, en les meves latituds nadiues, mediterrànies i vinyetes, la cosa tatual tenia un predicament més aviat escàs reservat diria que gairebé exclusivament als exlegionaris que de joves havien fet la mili a Ceuta o Melilla i al record que algú pogués conservar d’aquell cuplé de na Concha Piquer intitulat precisament Tatuaje, en què s’explica la història arravatada d’una dona que es passa el dia rondant per les tavernes del port demanant als mariners pel parador d’un home “alto y rubio como la cerveza” que havia vingut amb un barco “de nombre extranjero”, segurament un morso danès. Però el món spins around, i els costums muden i les modes muden. Els tatoos avui ja no són una erupció cutània i artística més o menys general del comú dels mortals danesos. En les nostres latituds més sudes també fa anys que se’n veuen: a Barcelona no cal dir, i també a les Cases Noves i al polígon de la Gelidense. Els tatoos ja no són aquí una excepció legionària, la presència llura està plenament normalitzada a les nostres platges, les nostres piscines, els nostres casaments de la nena, els nostres batejos dels néts i en moltes altres parts més íntimes del país. Personalment, feia temps que jo també volia donar un vot de confiança al tatoos, i si encara no ho havia era perquè no em trobava el lloc per posar-me’n un. Aquest mes d’agost últim, però, el propulsor del meu genoll esquerre va patir una avaria –una peça fibril·lar que es veu que es va microroturar– i els dubtes a l’entorn de l’emplaçament de mon tatoo foren resolts definitivament. El metge del CAP de Santa Coloma de Gramenet on aní a fer-me mirar la lesió em va receptar gel i ibuprofeno, i em va fer posar una lligacama del genoll al turmell. Bé doncs, aquesta lligacama medicinal ha estat la resposta, el lloc on finalment he decidit gravar-me la tatooació. Es tracta d’un tatoo autorat per les mateixes manetes que saltironegen per les lletres del teclat amb què ara ratllo aquestes línies. L’he fet amb un boli de promoció de coca-cola. No és cap dibuix, és una llegenda. I com que sóc de gustos més aviat antigots he triat la llegenda tatooïca més canònica de totes les del meu temps: “Amor de madre”. Estic segur que a na Piquer li hauria agradat.

Verema tradicional

2011-09-11T21:48:00.008+02:00

Me n'adono que gairebé sempre que he fet una entrada per parlar de la verema, ho he fet cantant les excel·lències de la verema mecanitzada. Però a can Castany, ben bé una tercera part de la verema encara es cull a mà. És veritat que introduïm tant com podem la màquina, pels aventatges que suposa en temps i costos, que ja he glosat en anteriors escrits.

Però les exigències d'alguns cellers (que volen la verema collida a mà, ja sigui a doll o en caixes) i el fet de tenir algunes vinyes encara sense emparrar, fa que encara collim prop d'una tercera part a mà. Aquesta setmana he agafat la càmera de fer fotos i n'he volgut també deixar constància. Les fotos que us mostro són de raïm de la varietat xarel·lo de la finca que portem a cal Farigola.

La verema manual afegeix un plus de qualitat, perquè el raïm arriba més sencer al celler. No obstant, incrementa notablement els costos i no sempre els cellers "premien" aquest esforç, per bé que en alguns casos es comença a tenir en compte. Collir el raïm a mà és molt més laboriós, però permet una millor selecció de la fruita: el collidor selecciona si un raïm és verd (per exemple deixa els gotims de les puntes que han nascut més tard) o si està en mal estat, sobretot si es podreix. La màquina, en canvi, cull indiscriminadament. Entenc que no podem prescindir de cap dels sistemes, només hem d'adequar-los a la demanda. Un raïm per fer vi de qualitat o un raïm per fer vi base cava, per exemple, poden marcar la diferència entre un sistema de collir o un altre. Els preus també haurien de reflectir-ho, i no sempre és així, però això ja serien "raïms d'un altre cove".

Per Reis

2011-09-09T09:22:00.002+02:00

Fa no gaires dies el Parlament de Catalunya retia homenatge a Heribert Barrera amb motiu de la seva mort. Ahir, a tan sols dos dies de l'Onze de setembre, el mateix Parlament va atorgar la Medalla d'Or de la institució a l'entrenador del Barça, Pep Guardiola. Cada cosa al seu lloc: l'heroisme de Barrera, o també el de Josep Benet, o el del primer Jordi Pujol, o el de tants d'altres, aquell heroisme admirable de la gent que es va jugar la pell a l’exili o sota el franquisme –poca broma amb la repressió de la dictadura– no és el mateix que aquest heroisme de Guardiola d'avui. Tampoc podria ser-ho ni que es volgués. El món és una altra cosa, i Catalunya també. Però sembla que l'atzar hagi volgut fer coincidir les coses amb propòsits no del tot innocus: l'homenatge a un expresident de la primera institució de Catalunya, resistent insubornable, i l'homenatge a un home de quaranta anys, referent del món global i exemple de tenacitat i esforç. Dues figures molt diferents, dos moments també distints. Com hem canviat, sí. Però potser no és fora de lloc voler veure un cert fil de continuïtat en tot plegat. Un fil que tant de bo ens porti aviadet l’Estat propi. Si pot ser per Reis. N’hi ha que ens llevem d’hora també per això. Per obrir aquest regal embolicat amb una llaçada que hi ha al costat de la pilota de futbol signada pels jugadors del Barça. Ens ho mereixem, i tant! Gràcies, president Barrera. Enhorabona, Pep. Bona Diada a tothom. Ens veiem al carrer.

Els noms de les coses

2011-09-08T12:30:00.007+02:00

Que un centre cívic porti el nom d’Escorxador és una troballa d’aquelles que només poden oferir les picades d'ullet divertides de la història. No sé si mai ningú havia aconseguit una síntesi tan ben feta entre civisme i carnisseria. Potser l'Ovidi Montllor en aquell tema titulat precisament Carnisseria: “Mentre tallava / sàdicament despistat / pensava en el guàrdia de la plaça / Txisss, txxass.” Malauradament, però, l'encert que han tingut els padrins de bateig del nou centre cívic de Gelida a l'hora de mantenir el nom popular de l'edifici de sota la plaça del Pi és un cas més aviat únic. A Gelida a mi em surten com a mínim un parell de casos de noms d’equipaments posats sense solta, absolutament incomprensibles. Un cas és el del parc Central. ¿Què és això de central? ¿Què diu del lloc concret? ¿Què diu de Gelida? Central és un terme amb gust de grapadora de taula d'auxiliar administrativa. Un nom purament insípid, sense cap substància de re. Es pot posar a un parc, a una central nuclear o al forat del cul, que també és bastant cèntric. Serveix per a gairebé qualsevol cosa, i a tot arreu és el mateix. A Gelida, a les Cabanyes i a Nova York. ¿Per què parc central, doncs? ¿No seria millor dir-ne parc de la Barbuda, per exemple? ¿No és més això? ¿No s'acosta aquest nom més a la veritat objectiva del que és aquest lloc? L'altre cas que dic, un nom també mal posat, és el de l'institut. L'institut de Gelida es diu així mateix, Gelida. Un nom que és gairebé una tautologia, és a dir, una cosa intel·lectualment pobra de solemnitat que no fa per a un centre educatiu. En aquest cas, però, la tria de nom que es va fer fa anys potser va respondre no tant a la inèrcia i al descuit com a una certa por. O potser a un sentit mal entès de la correcció política. ¿Per què Gelida? ¿No havíem quedat que Gelida era un poble? ¿Quan va deixar de ser-ho per convertir-se en un institut? ¿Que no hi havia més noms per triar i remenar? ¿Per què no Institut Pompeu Fabra, o Institut Joan Coromines, o Joan Solà, o Vicent Andrés Estellés, o Joan Fuster, o Llorenç Vilallonga, etc? ¿Que és que Gelida és un planeta a part? ¿Per què un nom de tràmit, purament de compromís, doncs? ¿Per què no dir-ne pel seu nom?

Les albades del setembre

2011-09-07T00:01:00.004+02:00

Hi ha certs hàbits que no s'han de perdre. Entre aquests, cada setembre tinc per costum dedicar una blocada a la verema. De fet, dir "setembre" per referir-nos a la collita del raïm és ja una referència equívoca, perquè la verema cada any (i aquest 2011 especialment) s'avança al mes d'agost i cada cop es desplaça més dies dins del mes vacacional per excel·lència.
Les noves varietats primerenques (pinot noir, chardonnay i el moscatell de frontignac) en són les culpables, però també el destí de gran part de la collita (destinada a cava) que no requereix d'un grau gaire elevat, ans al contrari, un raïm amb una concentració massa alta de sucre (que amb la fermentació i efecte dels llevats es convertirà en alcohol) és un problema per a les empreses que elaboren cava. També cal tenir en compte les condicions climatològiques. Si ve és cert que aquest estiu no ha estat especialment calorós, sí que ha fet suficient calor de dia i una mica de fresca a la nit perquè, combinades, hagin permès un bon equilibri en la maduració del raïm. Les pluges quantioses de primavera i primers d'estiu, també han acompanyat el creixement d'una planta i d'un fruit que ha trobat reserves suficients d'aigua per completar un procés de maduració sense ensurts, en el supòsit que el viticultor hagi pres les mesures adients per mantenir les malalties (especilament fongs) a ratlla. La calor intensa de la segona quinzena d'agost ha estat l'escaldufada que ha confirmat la maduració del raïm.

De fet, el cep és un indicador inequívoc. Quan el mirem i els pàmpols (nom que reben les fulles pròpies del cep) són verds i tapen els raïms, encara és aviat per collir. Quan les fulles que són més a prop de la soca, és a dir, aquelles que estan a l'alçada del raïm i no pas a les puntes, comencen a arrugar-se i a assecar-se deixant entreveure millor el fruit, ha arribat el moment de collir. I això passa, cada any, la segona quinzena d'agost.
A casa la verema va començar amb la festa major. El divendres 19 vam començar a collir i, llevat de dies d'excepció, hem collit cada dia des d'aleshores. Les varietats s'han succeït amb el decalatge habitual primer el macabeu, després el xarel·lo... i la setmana vinent començarem a collir la parellada. El grau elevat del macabeu, que ha agafat per sorpresa alguns enòlegs, ha provocat que s'hagi hagut de collir xarel·lo fins i tot abans d'acabar el macabeu, per mirar de compensar graus. Però això ja són problemes propis dels cellers, que a mi com a viticultor, se m'escapen. El pagès ha de prendre les mesures necessàries (i aquest any ha estat particularment difícil) per dur a bon port la collita. Que el raïm arribi sa i en bones condicions a la verema. A partir d'aquí, s'obre un nou recorregut que ja tindrà uns altres responsables.

Les màquines de collir permeten recollir el raïm en grans quantitats just en el moment que el celler determina. Aquest és un gran avenç de la nostra feina i penso que també facilita molt el treball a les bodegues, perquè reben una gran quantitat de producte quan creuen que està en el punt òptim de maduració o quan acompleix els paràmetres que fixa i que analitza prèviament amb mostrejos. Les màquines permeten també l'entrada del raïm a l'hora que convingui, de forma habitual es prefereix a primera hora, quan el raïm està fresc de la nit per evitar-ne que el suc comenci la fermentació durant el transport. A la foto anterior, podeu observar com carai s'ho fa una màquina per collir raïm. Es tracta d'uns pals que vibren i fan saltar els grans, la rapa pràcticament queda tota a la planta. Els recull mitjançant unes escates de plàstic que s'adapten al pas de les soques del cep, ja que la màquina és un arc per dins del qual passen les plantes. La màquina que cull a casa és una màquina arrossegada, és a dir, necessita del tractor per collir. Sovintegen més les autopropulsades, però el sistema de collir és idèntic.

Aquests dies de setembre, entès en un sentit ampli, com el període de collita, són els dies de l'any que més albades contemplo. Com que és habitual començar a collir de nit, per les raons que he explicat abans d'idoneïtat de temperatura, el trenc d'alba sempre és una feliç salutació d'una jornada de feina.

9/11

2011-09-06T08:19:00.001+02:00

Els atemptats de les Torrres Bessones de l'11 de setembre de 2001 a mi em van agafar entaulat en un dinar de celebració de la Diada muntat per la gent d'ERC de Gelida al restaurant de can Torrents. Dels participants en aquella trobada jo diria que l'únic que es va adonar en el mateix moment de la importància del que estava passant a Nova York va ser el Jordi Carrillo. Almenys, tal com jo recordo aquella jornada, va ser el qui més ho va exterioritzar. Em sembla que va ser ell qui va fer posar la tele del menjador (tv3, tve, la cnn?) per seguir la programació especial en directe. En tot cas, a partir de cert moment el recordo ja més pendent de les informacions que s'anaven succeint als Estats Units que no pas del desenvolupament del dinar. Als altres la reacció ens va costar més. També vam tenir algun moviment d'atenció davant les imatges de la tele: aquell avionàs encastant-se en una de les torres –una imatge repetida un cop i un altre–, el moment en què la primera de les construccions es va esfondrar com un castell de sorra. Però em sembla que de tot plegat no en vam fer gaire més cas ni vam comentar gaire cosa més. De seguida vam tornar a les ocupacions del plat i la forquilla. Després, a primera hora de la tarda, jo em vaig acomiadar de la reunió i vaig agafar el cotxe per baixar a Barcelona a la manifestació de la plaça Urquinaona. A l'autopista no hi havia gaire trànsit. Tot el trajecte vaig anar escoltant la tertúlia especial amb el Cuní –o era el Bassas?– a Catalunya Radio. A Barcelona vaig poder aparcar a la part baixa del carrer Balmes. Just en el moment de parar el motor Vicent Partal va fer una comparació entre el que estava passant a Nova York i una superproducció de Hollywood amb un argument d'aquests apocalíptics que estigués passant de debò. Va ser com un clic. Diguin-me sabatot, però a mi va ser aquest símil de Partal el que de debò em va fer veure la dimensió del que havia passat. A la plaça Urquinaona amb Via Laietana tothom anava amb els auriculars. Carod va fer el meeting dalt d'un camió-escenari. La gent l'escoltàvem. Però només amb una orella. L'altra la teníem a Nova York.

La llengua testicular

2011-09-05T11:05:00.001+02:00

No, no és veritat que amb això del document del TSJC que divendres es va fer públic hi hagi la intenció d'assegurar la presència del castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Vehicular o no a les aules, el castellà és de fet ja avui la llengua de moltes escoles de Catalunya. En el cas de Barcelona i de l'àrea metropolitana probablement de la majoria. I això no és poca cosa. La situació, particularment a la secundària i al batxillerat, és prou coneguda de fa temps. Hi ha estudis i hi ha estadístiques que ho demostren. I si amb això no n'hi hagués prou, només cal parar l'orella als patis i als passadissos dels centres per comprovar-ho. Per tant, en la decisió del TSJC –que no és sinó la continuació funcionarial de la sentència del Tribunal Suprem de Nadal de l'any passat– la cosa vehicular del castellà és el de menys. No, no és això. Aquí del que es tracta no és de fer el castellà l'altra llengua vehicular de res, sinó de convertir-la en la llengua testicular de tot. És a dir, en la llengua per collons de l'ensenyament, i en segona instància també del país. Lamentable situació. La llengua catalana no es mereix aquesta lenta agonia que entre tots li estem donant. I el castellà tampoc es mereix el paperot de conquistador de las Indias que li fan fer els cafres mediocres de sempre amb ganes de guanyar punts a Madrid i fer carrera. Hi ha molts catalans –voldria pensar que la majoria– que ja n'estem farts d'aquest color. I goso dir que a Espanya també haurien d'estar-ne. Go and get a life!

El sentit del meu vot

2011-09-04T13:51:00.000+02:00

El 20 de novembre se celebraran eleccions a Espanya. Els partits catalans escolliran els seus candidats i presentaran les seves propostes per influir en un o altre sentit en el futur de l'Estat. Però jo em planto. Aquesta vegada exerciré el meu dret a no anar a votar. Si vull la independència d'Espanya, una manera de ser-ne, d'independent, és passar de llarg de les seves eleccions. Una mena d'insubordinació democràtica, que a diferència de l'objecció fiscal no està penada. Exerciré aquest dret per demostrar la meva desafecció amb un Estat que no m'entén, que em vol diferent a com sóc, i que contínuament condiciona la meva llibertat, retallant les aspiracions que, com a nació, m'il·lusionen.
Ja sé que hi ha partits que proclamen la independència i que volen obtenir una àmplia representació al Congrés de Diputats per fer sentir aquesta veu. Sé que ho fan honestament i que treballen amb aquest objectiu. Però "tenim pressa, molta pressa". I amb Madrid d'horitzó, no s'aconseguirà mai la independència. Potser cal explorar noves vies, sempre pacífiques i democràtiques, que ens facin visibles als ulls del món i que ens permetin avançar. Què passaria si a les eleccions espanyoles la desafecció catalana s'expressés amb uns índexs de participació ridículs?
En certa manera, ja hi ha entre nosaltres molts ciutadans catalans que se senten principalment espanyols que mostren el seu menyspreu a les eleccions al Parlament (ells en diuen autonòmiques) no anant a votar, perquè les consideren unes eleccions poc importants, de segona. I segurament no van del tot desencaminats, és aquella intel·ligència instintiva, tan bàsica i lúcida, que permet saber on resideix el poder de veritat. On es talla el bacallà és a les Corts espanyoles. Són aquells que veuen el seu candidat com un futur bon ministre de Defensa més que com un bon defensor de Catalunya. O aquells que voten per "influir" o "condicionar" la política del govern espanyol. En el fons, col·laboren amb l'Estat que ens expolia, que ens perjudica amb la política d'inversions, que ens retalla els drets i ens discuteix les competències... Ja ha quedat clar amb la reforma exprés de la Constitució (aquí no hi ha dretes i esquerres, hi ha Espanya), amb l'intent fallit de reforma de l'Estatut per trobar un encaix, amb els continus atacs a la immersió lingüística.
No estic indignat, tal com s'entén avui. Continuo creient en la política, municipal i nacional, i tinc grans esperances que un dia Europa pugui ser la porta que permeti la nostra emancipació nacional. Simplement, perquè ja començo a tenir una edat, vull ser honest amb mi mateix i deixar la hipocresia de participar en unes eleccions d'un Estat que no vull, que no em vol. Jo, a les espanyoles, no hi voto perquè no me les sento com a pròpies. Passi-ho bé Espanya.

Per reformar

2011-09-02T08:29:00.002+02:00

L’empresa on treballo ha aprofitat les vacances d’estiu per fer reformes. S’ha tirat un envà a terra, s’ha fet venir una planta tota emplomallada, s’han fet despatxos nous i una sala de reunions, i als de màrqueting els han posat un pis a part perquè vagin fent. També s’ha aprofitat per canviar de director: abans hi havia un Pere i ara hi ha un Tomàs. I per comprar macs nous i per fer neteja de coses que ja no valen. Les reformes han fet que l’espai de l’empresa, si més no el de la meva zona, sigui ara més obert i sembli més gran. Un espai diàfan, per dir-ho com els arquitectes cursis i les interioristes cursis. Les obres van començar al final de juliol i aquests dies els operaris n’acaben les últimes coses. El darrer tram del canvi, doncs, està coincidint en el temps amb la reforma de la Constitució al Congrés de Diputats de Madrid. Una coincidència que, si es vol, pot tenir la seva lectura acrobàtica. Perquè aquesta imatge es pot creure que no sigui del tot fortuïta, i qui sap si no conté certa dosi de lliçó moral: els representants del poble sobirà reformant a Madrid el que sigui que estiguin reformant de la Constitució –la lletra, l’esperit, les tapes–, i per l’altre cantó, les empreses del país fent també reformes de les seves instal·lacions per encarar els temps que vénen. És a dir, la canalla, encara de vacances, ocupada en els seus jocs. Al Congrés de Madrid, a la seu de CiU, als gronxadors del parc Central. I els grans, acabada la festa de l’agost, a punt de tancar les reformes a l’empresa, tornant a treballar, els qui encara en tinguin la possibilitat. Algú ho ha de fer. Si no, ¿de quina altra manera pretenen vostès tirar endavant? ¿Qui es pensen que vindrà a fer la feina? ¿La canalla?

Però poble

2011-09-01T08:59:00.003+02:00

Hi ha gent que, parlant de Gelida, s’hi refereix dient-ne vila. Això de vila és un tracte de vostè de no fa gaires anys en l’indret que funicula més de Catalunya. Fins no fa pas tant el terme que es feia servir per aquests menesters era poble. I jo diria que ara com ara poble és encara el genèric que fa anar la majoria de gelidencs. ¿D’on és que ha sortit aquest vila, doncs? ¿Per què ha aparegut? ¿Quin rei medieval ens va concedir aquest títol a la cerimònia dels Oscars de l’any passat? Deixo l’enigma aquí per a qui tingui ganes de resoldre’l. Però la meva sospita és que l’ús de vila està relacionat amb la percepció que n’hi ha que tenen sobre la mida actual del municipi. Quan servidor era canalla Gelida era un poble petit, de tres mil ànimes. Aleshores els únics vila que hi havia eren els llibres del poeta Jaume Vila, la plaça de la Vila (jo encara vaig enganxar la plaza de los Mártires –plaça dels Màrtirs segons la veu popular–, però ja molt a les acaballes) i la Casa de la Vila, coneguda pel malnom d’ajuntament. És possible que al Safari hi hagués també alguna Villa Lurdes o alguna Villa Isabel, amb el seu taxista i senyora –la susdita Lurdes o Isabel– descarregant totxanes i sacs de ciment Portland del maleter del Seat-131 per construir la segona residència de llurs somnis suburbials. Però això és una altra cosa. De vila, quan jo era canalla, només hi havia els que dic, i ningú dubtava que Gelida era un poble. El temps, però, ha passat. Actualment, el padró municipal es veu que passa de les sis mil persones, i paral·lelament a això ha començat a córrer entre alguns sectors el terme vila per referir-se a Gelida. Què els diré? Personalment aquest vila em sembla fora de lloc. En això també estic amb la majoria, com sempre. La majoria sempre té raó, i si no en té tant és, perquè no es nota, o sigui que en continua tenint. Si no hi ha res més, doncs, continuaré amb poble. Sense nostàlgia ni farigoles inventades al cap. Però poble. Les coses pel seu nom.

La mongetera

2011-08-31T10:33:00.000+02:00

Potser vaig mal fixat, però em sembla molt que no. Abans de l’estiu aquesta mongetera no hi era aquí. Gairebé posaria les mans al foc que no. Almenys jo no l’hi havia vist. Qui sigui que l’ha plantat ha degut fer-ho fa poc, fa no gaires setmanes. I en poques setmanes la mongetera ha crescut molt. En aquest temps s’ha enfilat molt amunt, potser sis metres, i allà dalt ha penjat la mongeta llura. Una mongeta fenomenal, de potser quatre metres, que no està gens malament per a una mongeta. Deu ser la terra, o l’adob, on l’han plantat, ço és, el terrat de l’edifici de Capitania General de l’Exèrcit Espanyol, davant el Moll de la Fusta. O potser és el fet de ser tan a tocar del mar. O potser la mena de la llavor, que no és altra que la dels tancs i els uniformes del ministeri de Defensa. Sigui com sigui, el cas és que la mongeta del Moll de la Fusta mostra amb tot l’orgull l’esplendor jovençà dels llurs colors i de llur escut coronat al cel blau de Barcelona. Que tothom els pugui veure, que tothom els pugui contemplar. Sobretot els turistes de tot arreu que passen amunt i avall. Per si n’hi ha cap de descregut que, induït per les mentides que fan córrer quatre separatistes miserables, potser dubta a quin país pertany el sol, el mar, els toros i la sangría on ha anat a petar de vacances touroperades. Una mongeta val més que mil paraules, sí senyor! El capitanat de la Capitania General sap molt bé què fuma i què planta al terrat de casa seva i per què. Quina bella estampa! Com el vent la fa onejar! Quanta majestat! Ara, de vent, al Moll de la Fusta aquests dies potser n’entra una mica massa. La mongeta està ben lligada a la canya que la sosté, els Cossos d’Elit del Setè Batalló d’Horticultors han fet una bona feina de lligadura. Però ves que, tot i això, una llevantada –si lleva fort aquest setembre- no engegui la collita enlaire i la torni al lloc d’on ha vingut amb una botifarra d’acompanyament per arrodonir el plat.

Vegan

2011-08-30T08:22:00.003+02:00

Facin memòria: el món s'ensorrava definitivament fa tot just un mes encara no. Llavors la fi del món tenia dia i hora fixats: el 2 d'agost. Els Estats Units van estar a punt de deixar de pagar el rebut de la llum en aquesta data i, de cop, el món va començar a fer pudor de calçotets empastifats. Per sort, però, la merda no va arribar al riu. Al final demòcrates i republicans van posar-se d'acord per aixecar el sostre d’endeutament de l'administració, i ara els nord-americans tornen a tenir llum i els tornen a deixar entrar al súper. Però el president Obama va prometre austeritat arran d'aquella situació difícil. I la promesa del president ha començat a complir-se. La primera notícia que anuncia l'albada d'aquesta nova era de cinturons estrets als Estats Units ha vingut de la nevera de l'expresident Clinton: el marit de la secretària d'Estat in office s'ha tornat vegan, ço és, vegetarià (Bill Clinton's Vegan Journey, NYT de 18 d'agost). Les mesures econòmiques decretades pel president Obama es veu que han tingut com un correlat en la nevera i la llista del súper de l'expresident Clinton, i en definitiva en les mesures dietètiques implementades per aquest últim. Hey guys, fat cows times are over!, sembla que estigui avisant Clinton amb això del veganisme. I potser també el temps de les vaques en general. Vénen anys de molta col i patata, de bledes i de mongeta tendra. Oi que és bona? Doncs millor, perquè no hi ha res més. Aquest és el missatge implícit en el veganisme clintonià. Actitud exemplar la de l'expresident. Només queda per aclarir com una superpower acostumada al contingut calòric de les BigMac, la coca-cola i els banana-split, pot mantenir la preponderància al món fent règim macrobiòtic. Però els xinesos ja han demostrat de què són capaços amb un bol d'arròs i dos tronquets. May God bless mon pla de pensions!

Fills de Rockefeller

2011-08-29T10:07:00.004+02:00

A França diu que setze empresaris multimilionaríssims s'han adreçat per carta, és a dir, per escrit, és a dir, seriosament, al president Sarkozy expressant-li la voluntat de ser objecte d'una doble ració de fiscalitat per a les fortunes llures. La iniciativa no és nova. Setmanes enrere el multimilionari nord-americà Warren Buffet –se'm disculpi la flatulència del nom, aquest home no el vaig batejar jo– es veu que també va publicar un article als Estats Units en el mateix sentit. Els barris alts es mouen, doncs. Es fan gestos entendridors per part de la clientela de Tiffany’s. I significatius. Com deu estar el iot amb piscina del compte corrent de les Illes Caiman que fins els multimilionaris s'ofereixin voluntàriament per pagar més impostos! Això no s’havia vist mai. Els rics evadeixen impostos, no en paguen. ¿Que no els ho ensenyen això ara, a Harvard? ¿Què cony els ensenyen, doncs? ¿On anirem a parar? ¿En quina universitat podrà tornar a confiar una mare de Pedralbes? Sí, definitivament la calamitat de la situació mundial deu ser realment uvina. Només així s’explica el capgirament de l’estat natural de les coses a què hem arribat. Molt bé. Ara, abans d'acceptar cap ajut humanitari provinent de la contribució dels Rotschild de torn caldria que els d'aquí baix ens hi miréssim bé. Ningu no dóna mai re per re, i els rics tampoc. Els rics especulen, inverteixen. Per això són rics. Oficinant un arriba a pagar les factures i la setmaneta preceptiva de vacances amb la família al càmping de l’Estartit. Això amb una mica de sort. Però oficinant ningú no es compra un àtic a Manhattan ni té comptes corrents a les Pastanagals. Que d'aquí a uns anys, doncs, els del servei no ens trobem havent de pagar el favor tributari d’ara a aquests fills de Rockefeller. Vull dir, a més d'haver de rentar-los el cul, com sempre. I amb un contracte precari a partir dels cinquanta anys.

París, je suis épaté (tercera i última part)

2011-08-27T18:07:00.006+02:00

Continuació.

Sisè dia a París, amb la sensació d'haver anat fent els deures. Entengui's per deures visitar aquells llocs que, quan comences a preparar el viatge, et proposes com a objectiu. La llista de París és inacabable i, un cop hi ets, encara t'ho sembla més perquè les distàncies properes sobre el mapa, resulta que no ho són tant. La planificació prèvia també es veu agreujada pel volum dels monuments i edificis, i per les llargues cues que cal fer per accedir-hi. Una de les impressions que m'enduc d'aquest viatge és que París és una ciutat grandiosa en tots els sentits. Una ciutat monumental i vasta.

Avui encarem el Georges Pompidou, el museu i centre cultural que acaba de conformar, juntament amb el Louvre i el d'Orsay, un itinerari artístic que abraça tota la història de l'art en una mateixa ciutat. El Pompidou dóna cabuda a l'art contemporani. Per arribar-hi passarem per un dels barris que més ens han agradat de París, le Marais, i una de les places més encantadores, place des Vosges. El barri de le Marais es va construir on antigament hi havia hagut unes maresmes (terrenys inundables) i durant uns anys va ser la destinació predilecta de l'aristocràcia, cosa que n'ha afavorit la prodigació de palauets. Avui és conegut també per acollir la comunitat jueva més important de París.

Tot el París que hem recorregut presenta un aspecte força homogeni, amb unes edificacions harmòniques, amb les típiques teulades fosques amb finestres i amb les parets mitgeres plenes de xemeneies. Les botigues, en general, també conserven un aspecte clàssic molt ben cuidat i hi ha, o aquesta és la impressió que ens enduem, molt més comerç local i molta menys botiga de franquícia que és pràcticament el que només trobes per aquí. Le Marais és un bon exemple d'un barri ple de vida i amb botigues "de tota la vida". A tot París es fa molta vida al carrer. A l'hora de dinar, tots els parcs i places s'omplen de gent menjant-hi. Les boulangeries (forns de pa) i els supermercats vénen plats du jour per endur, tota mena d'entrepans, sandvitxos i crêpes per menjar alguna cosa ràpida al migdia a les portes de l'edifici on treballes o en un parc proper.

La place des Vosges és una plaça porxada i enjardinada encantadora. N'hem vist de molt més impressionats (la Concorde ho és, potser la que més). La des Vosges és una plaça porxada, compacta, amb una edificació al voltant molt homogènia i un jardí central d'una mida molt humana. Altres places o jardins tenen unes dimensions colossals que en dificulten la comprensió i les fan inabastables. Poseu-hi en aquesta categoria els parcs que també visitem com són: des Plantes, Luxemburg i, en menor mesura, Tulleries. Tots ells grandiosos, però amb un manteniment, un servei de neteja i un aspecte envejables. El temps que fa deu ajudar a mantenir l'aspecte d'esplendor, però també la mateixa concepció de la ciutat i un major grau de civisme. Perquè són parcs amb una utilització intensíssima per part dels ciutadans.

Però tornem al Pompidou i al barri de le Marais, on érem. Aquest centre cultural, també grandiloqüent de mides i concepció, es coneix popularment com la refineria, perquè enmig d'aquest barri encantador es projecta aquest edifici modern i trencador que deixa a la vista totes les instal·lacions, que passen per tuberies multicolor per l'exterior de l'edifici. Diversos trams d'escales mecàniques, cobertes però també exteriors, permeten accedir al mirador que hi ha al capdamunt de l'edifici. Al voltant del centre trobareu tota mena d'espectacles de carrer, des d'equilibristes a dansa clàssica, passant pels omnipresents caricaturistes. Desfem camí i passem per Hotel de Ville (l'ajuntament de París), Les Halles (un complex comercial amb diversos nivells sota terra), davant d'una altra impressionant església Saint-Eustache.

Finalment, fem una parada (i un cafè amb llet, boníssim arreu) a la Bastille per admirar la columna de 50 metres d'alçada que s'erigeix en record de les víctimes de les revolucions.

Avui repetim Torre Eiffel, però ara de nit. La Torre il·luminada continua sent un monument meravellós i la gent continua fent cua per pujar-hi i apilant-se a Trocadero per copsar la dimensió de l'obra d'art. L'impacte en la nit parisina és absolut. A la il·luminació fixa, s'hi sumen uns llums espurnejants que s'encenen a l'hora en punt i a dos quarts seguits d'un esclat d'ovació per part dels que ho contemplem enbadalits. Se senten fins i tot alguns aplaudiments, com si la Torre actués en directe i necessités rebre aquest encoratjament per part dels espectadors per continuar senyorejant el cel d'aquesta nit tancada.

L'endemà, setè dia a París, tornem a fixar un objectiu principalment pensat per als nens. La Villete, la ciutat de les arts i les ciències, el que aquí en diem Cosmocaixa i abans Museu de la Ciència, i específicament la Cité des Enfants (gràcies Martina pel consell!). Exposicions, un petit aquari, pel·lícules espectaculars en 3D i, sobretot, recomanem per als qui viatgeu en nens la Cité des Enfants. S'ho passen de meravella. Un espai pensat per a ells, on s'hi entra amb un horari limitat i on tenen la diversió assegurada.

A la tarda, visitem el jardins de Luxemburg on es troba l'edifici del Senat i el Panteó, amb la seva imponent cúpula, una altra referència constant i omnipresent de les vistes parisines. Dels jardins ens n'enduem una sensació fantàstica. Gairebé una de les millors sorpreses d'aquesta ciutat. Quin plaer passejar-hi... i , de nou, quines dimensions!

Últim dia. Això s'acaba. Mirant la nostra guia de París i essencialitzant-ne els consells abans de marxar, vist l'èxit de la Villete, avui visitem el Musée National d'Histoire Naturelle i el Jardin des Plantes. El Musée té l'encant d'aquells museus clàssics, jo en diria amb un aire britànic, colonial... però que lluny de ser un lloc arnat i envellutat presenta un aspecte molt polit i modern. Als nens els encanta la secció principal, formada per una mena d'arca de Noè amb animals dissecats, però també tenen una secció específica per a nens (per aquets motiu hi anem). Novament chapeau per París, un espai pensat per a nens, on els nens poden manipular, jugar, tocar, descobrir i on s'ho passen d'allò més bé.
Marxem, però el record de París serà inoblidable... la ciutat de la llum ens deixa enlluernats!

Les vacances

2011-08-26T14:12:00.000+02:00

Un tòpic, certament, parlar de vacances i del seu final en aquestes dates. Però les vacances sempre tenen una part de desconnexió que fa que a la tornada et trobis sovint amb alguna notícia inesperada. La d'enguany no ha estat bona. Just en tornar de viatge vaig saber que en Miquel Gol havia mort sobtadament feia pocs dies.
Vaig conèixer en Miquel quan ens vam mudar des del pis del Camí dels Grecs al carrer dels Tarongers, just aquest agost ha fet 24 anys. Tot va començar mirant el seu hort, mentre ell era assegut al rentador del safareig com feia sovint, a l'ombra del pi que en corona l'entrada. En aquells anys, quan encara tenia forces, ell hi esmerçava hores per tenir-lo endreçat i net de males herbes, i treure'n el millor profit. L'obsequi dels primers tomàquets d'un any per donar-nos la benvinguda al barri és un detall que sempre recordaré. No ens coneixíem de res però aviat ens vam descobrir mútuament el gust de fer petar la xerrada. I així ho hem fet durant aquests anys. A vegades aprofitant la trobada casual en anar a llençar la brossa o fent un tomb. Altres premeditadament per comentar algun afer, o respondre algun dubte sobre una paraula o explicació que havia escoltat a la ràdio, que sempre l'acompanyava.
En Miquel era moltes coses, a més d'un interlocutor amb qui fer-la petar. Tenia cura de la part del paisatge del barri que corresponia al seu hort; mitjançant un petit pluviòmetre que hi tenia permanentment mesurava la pluja que queia i en prenia nota de manera sistemàtica; ens feia a mans cada setmana un exemplar de la Fura, aprofitant el seu viatge diari al forn de pa, més espaiat en els darrers mesos; quan es va jubilar, espontàniament es va fer càrrec de buidar de forma habitual el contenidor de brossa que hi havia al peu de l'entrada del castell, i també de recollir el que era fora, sovint més que el que hi havia a dins... I va ser el meu mestre quan vaig decidir fer un tros d'hort a casa, que no ha passat mai massa de l'hortet de “Pin i Pon”, i de plantar un parell de parres que, ves per on, calia saber tractar. Ell em deia a vegades “tu rai que has pogut estudiar”, però jo sempre li deia, que sí, que sort de tenir un mestre per saber què fer amb els enciams, els tomàquets i les parres, perquè a la universitat no ho vaig aprendre pas i a casa, tampoc.
I segurament és això, aquestes coses tant senzilles, allunyades de la mesquinesa i l'arrogància que a vegades ens envolten, el que em farà recordar sempre en Miquel i un mestratge que ell creia no posseir, però que va transmetre amb la senzillesa i la discreció que el caracteritzaven.

Avui hem collit els primers raïms de la parra, que sense els seus consells segur que no hauria arribat a produir-ne, i he pensat que era un bon dia per oferir-li aquest cistell.

Gelida of the Seas

2011-08-25T08:04:00.003+02:00

Fa uns quants anys per Gelida corria i cabirolava el concepte “model de poble”. Era un concepte que a mi no em feia el pes, perquè el trobava massa profilàctic, massa de cap i de despatx, i segons com d’una sonoritat impostada. Però naturalment això era problema meu, no del concepte, que en definitiva no era sinó una manera com una altra d’entendre’s. D’altra banda, la veritat és que servidora no ha sabut mai quin “model de poble” vol per Gelida. Almenys fins ahir no ho sabia. Però ahir, a Barcelona, encuriosit per una notícia del diari, vaig anar a treure el nas a l’estació marítima de la ciutat, allò que abans se’n deia el rompeolas i ara se’n diu trencaones. Des d’aquest punt la vista sobre les instal·lacions del port de creuers i el port de mercaderies és sòlida i oberta. Bé doncs, al port aquests dies hi ha atracat, entre altres creuers més petits, el segon transport d’aquestes característiques més gran del món. Liberty of the Seas, es diu. Una autèntica bestiarra de dimensions vademecúmiques. Segons el diari, el Liberty of the Seas fa 160.000 tones de pes i 339 metres de llargada. Té quinze cobertes, restaurants a dojo, teatres, un centre comercial, hospital sense retallades convergents, perruqueries, barberies, banyeres d’hidromassatge amb vistes al mar –és clar, si no ¿amb vistes a on?, ¿a Martivell?–, un gimnàs de l’hòstia, un ring de boxa, un rocòdrom i un simulador d’ones per als surfistes. En aquestes condicions em sembla que la gelidància podem coincidir que el Liberty of the Seas és un model de poble molt ajustat a les necessitats del comú municipal, i potser fins i tot podem començar una nova vida marinada. Molt bé. Emperò el Liberty of the Seas, tot i les dimensions desmarxades, és un pèl petit per a això. A Gelida, l’últim cop que vaig passar llista, anàvem cap als set mil habitants, i aquest transatlàntic tan sols té capacitat per a 4.400 passatgers, lloro del capità inclòs. Malament doncs. Però no tot està perdut. Ja he dit que el Liberty of the Seas és el segon transatlàntic més gran del món. El primer és l’Oasis of the Seas, i en aquest sí que hi cabem tots, puix que té capacitat per a més de 6.000 habitants. L’Oasis of the Seas té previst atracar a Barcelona algun dia del 2014. Té el mateix equipament, o més, que l’altre, o sigui que bé. El que no té és cap estesa de vinyes ni de polígons industrials per emparrar, cosa que és una pity, oi? Ara, això sempre ho podem resoldre embarcant uns quants sacs de terra i un tractor, i si no, fent un taller de pintura i pintant un bell mural naturalista al cul del segon de bord.

Des del País Valencià ens animen a fer castells

2011-08-24T07:51:00.002+02:00

Com que a la vila hi ha moviment i alguns Vailets es tornen a moure, què millor que aquest video per animar-nos a fer castells. És la visió que tenen alguns al Pais Valencià...

El nou espectacle

2011-08-23T09:20:00.001+02:00

Tot i l’esforç aplicat en aquest afer, mai he acabat d’entendre l’èxit de la programació anomenada “rosa”, conec les meves limitacions, així que miro de veure amb ulls d’altri allò que no acabo de veure amb els meus, però en qualsevol cas, se m’escapa l’atractiu que de ben segur tenen programes com el “Sálvame” (per citar-ne un) que incorporen edicions especials i tot.
Es innegable l’èxit i l’alt seguiment que presenten, així que, arribats a aquest punt, no puc deixar de trobar-hi paral.lelismes creixents entre aquests “programes-espectacle” i altres ofertes dels mitjans de comunicació, com el nostre futbol, que a passos gegantins es modernitza com a espectacle de masses, introduint-se en el corrent actual. Espectacle promogut i també acceptat per la nostra societat, que ja no es contenta gaudint dels mèrits professionals de grans esportistes, actors de teatre o cinema, autors d’obra escrita, músics o intèrprets. Actualment ens divertim o això ens vénen, en els suposats afers extra-professionals, amorosos o d’odi, paraules ofensives, crits, estirabecs, dits a l’ull i batusses vàries. Així dons, les sortides de to no només s’aplaudeixen sinó que es paguen i tot, (les paguem i tot).
És una llàstima que no hi entengui gaire en aquest camp tan prometedor, podria tenir una nova sortida professional en els temps que corren... com ara algun tècnic esportiu molt nomenat darrerament, que sí que apunta maneres, i si vol canviar de professió no li veig malament, se li reconeixen molts mèrits esportius, però no es queda enrere en aquesta altra matèria. No descarto veure’l algun dia assegut entre Kikos, Cotos, Pipos i Popos!
Aquestes tafaneries em recorden l’àvia i les tietes, i les seves xerradetes, assegudes a la fresca dels vespres al meu estimat poble d’estiueig. En aquest nostre temps de globalització hi ha coses que no canvien, això sí, es modernitzen i si es ben veritat que aquest espectacle era present en algun sector social popular anys enrere d’una manera encoberta, també ho és que augmenta quantitativa i qualitativament, fins a on? de moment , se’l reconeix també al futbol, com ja comentat ,o fixeu-vos també en els nous amors dels jugadors amb personatges de branques de l’espectacle més veteranes en aquestes bregues. Què ens aportarà aquest altre tipus d’espectacle? Arribarà a la política? Què o qui ens mou a buscar aquest tipus d’entreteniment passiu de tan baixa volada? I bé, ja no parlem del que transmetem als petits, després els direm (amb paraules) què han de fer i com han de comportar-se mentre aplaudim i paguem escenes “reals” com les esmentades.
Gràcies per llegir fins aquí una altra reflexió poc contrastada, estic segur que això us mereix un posicionament personal, sigui en un sentit o altre, estaria encantat que el compartíssiu.

Cogitacions de lampista

2011-08-22T11:49:00.005+02:00

A mi em sembla evident que és Déu qui va crear el món. Malgrat el que les aparences externes del boom immobiliari de fa uns anys puguin donar a entendre, no es deixin confondre: el carrer Prat de la Riba, l’institut, el funicular, el castell i el campanar de l’Església, tot això és obra dels promotors, els especuladors i els eixerits de torn. Però el món és obra de Déu. I el camp del Barça també. La vida és un misteri, i la mort no és pas la solució a peu de pàgina d’aquests mots encreuats de La Vanguardia, també és un misteri. O no? Doncs l’afirmació sobre Déu i la creació no és sinó una manera de dir això mateix. Una manera una mica bèstia, si es vol. Però en definitiva és això. Al fons de tot plegat hi ha –hi ha d'haver– un component de creació, un gest radicalment arbitrari. Un gest que la raó no abasta ni abastarà mai, perquè aquesta és la condició limita (adj) de la naturalesa rumana, amb r. Som àngels caiguts i anem pel món amb els genolls pelats i el Betadine existencial des de l’ensopegada original amb la poma. D’acord, ja ho sabem. Sum vermis, que deia aquell. Però en plural. Ara bé, una cosa és això i una altra cosa és que ens vulguin fer anar amb la sotana, real o figurada, i la motxilla de la JMJ marxant “firmes en la fe” –una expressió que, dita a Espanya i per l’església espanyola, manté ressonàncies casernàries potser no del tot innocents d’altres temps– fins a l’aeròdrom de Cuatro Vientos, sota un sol de justícia i un patacot d’aigua estiuenc, per escoltar el Papa de Roma i entendre alguna cosa de tot plegat. Amb el respecte més exquisit de què sóc capaç per a la gent d’església, però entre una cosa i l’altra em sembla que hi ha un tros. És com si et diguessin que cal tenir carnet de lampista per fer el pregó de Festa Major. I no, és clar.

París, je suis épaté (segona part)

2011-08-20T14:18:00.154+02:00

(Continuació)
El nostre tercer dia a terres franceses, després de dedicar-lo gairebé íntegrament als dos principals museus de la ciutat (Louvre i D'Orsay) s'acaba amb un petit premi per als nens: el típic passeig amb el bateau-mouche. Fa tres dies que passegem amunt i avall per les ribes del Sena, els Quais, veient com a espectadors un trànsit continuat de tota mena de barques. La Torre Eiffel, Notre-Dame, la Sainte- Chapelle, el Louvre i el D'Orsay...són al costat del riu. Als nens, que són més aviat de secà, els crida poderosament l'atenció aquest frenesí aquàtic i emparaulem de seguida amb ells un passeig per aquest carrer Major inundat d'aigua que actua com una artèria al costat de la qual batega bona part de la vida de la ciutat.

Ara que he utilitzat l'adjectiu "típic", hi ha res en aquesta gran ciutat que no sigui "típic"? Arreu trobem llargues cues per accedir als llocs. Per la ciutat, moltíssima gent es passeja amb els ulls mirant alternativament el carrer i els mapes que duen a les mans, com fem nosaltres. Al metro, una autèntica teranyina de línies que foraden el subsòl de la ciutat en totes direccions, es repeteix la situació: a les mans guies de París en mil idiomes, els ulls entretancats per llegir la profusa cartelleria que assenyala línies, direccions, enllaços o les múltiples sortide i un caminar dubitatiu i insegur, que fa nosa als usuaris habituals que caminen amb el pas decidit per repetir l'itinerari que els portarà a la feina o a casa, esquivant els turistes amb cara d'haver-se perdut.

Nosaltres el quart dia ens perdem, d'acord amb la litúrgia que s'imposa actualment, en la màgia de Disney. Com comentàvem fa uns dies amb en Josep M. Pinto arran l'anterior blocada, aquest parc temàtic de factura americana està disputant a la centenària Torre Eiffel la representativitat de la ciutat. Avui dir París, per a molta gent, és sinònim d'Eurodisney. I nosaltres no volem restar cap mèrit al parc, que és sensacional, però reivindiquem el valor de la ciutat en ella mateixa, que no necessita de cap parc temàtic per a ser una destinació interessant culturalment i lúdica. És com si la gent vingués a Barcelona per anar només a Port Aventura, per entendre'ns.

Som a l'equador de les nostres vacances. Fa tres dies que som a París i, descomptat el dia d'avui, ens en queden tres més per endavant. El vuitè ja marxem. Com a premi als nens, perquè viatgem quatre persones de vacances, anem a Disney París. Hi havíem destinat aquest dia, que s'escau en dilluns, per relaxar la intensitat de la descoberta de la ciutat pensant en els nens, però també perquè llegim en alguna banda que dilluns i dimarts són els dies de menys afluència. També perquè a París, com passa a molts llocs, el dilluns hi ha alguns museus i monuments que tanquen per descans setmanal. La previsió del temps a París i rodalia anuncia per dilluns un dia variable, amb pluja i cel tapat, situació que s'allargarà a dimarts però que tendirà a millorar a mitja setmana. De fet, és el temps que ens hem trobat d'ençà que vam arribar. Sol a estones, cel majoritàriament ennuvolat i, de tant en tant, algun xàfec. El temps ens fa replantejar si canviem de dia... però finalment decidim tirar endavant amb la previsió que teníem, perquè els nens no entendrien que ho ajornéssim i perquè ningú no ens garanteix per dimecres o dijous, per exemple, un dia de sol esplèndit.

En tren, el parc està a mitja hora escassa de París i l'estació de Disney (Marne-La Vallée), que és final de trajecte, et deixa a les portes mateixes del parc (o dels parcs, perquè, de fet, són dos). La freqüència de sortides és contínua, no cal mirar horaris. El preu total dels bitllets és de 48 euros l'anada i tornada de dos adults i dos nens (16 per adult i 8 per nen, que paguen la meitat a tot el transport públic). L'entrada al parc d'un dia, perquè només visitarem el parc clàssic i descartem l'Studios per no angoixar-nos, és de 57 euros per als adults i 51 per als nens. Hi arribem quan el parc encara està tancat, per aprofitar bé el dia. Mentre esperem, tenim la sensació de ser com aquelles dones que corren quan obre la porta del cortinglès el dia que comencen les rebaixes. Per evitar comparacions, quan el pirata que aguantava la corda perquè no passéssim, ja dins del parc, la deixa caure al terra, ens dirigim cap als Pirates del Carib passejant. Aquestes primeres passes, a les 10 del matí, marquen un dia inoblidable per als nens, que exprimirem fins a les 11 de la nit, hora del castell de focs que tanca el parc. Pugem gairebé a tot arreu! Repetim en alguns llocs... El dia ha estat rodó, plou en algun moment, però de forma molt puntual i no ens mullem perquè és un parc que està preparat per a aquesta mena d'inclemències i, sigui perquè és dilluns o perquè el dia és lletjot a estones, hi ha molta gent, però no es col·lapsa. Tornem en tren a París. Els nens s'hi adormen feliços, perquè el somni ha durat tot el dia.

L'endemà anem a la Defénse. Impressionant l'edifici que simbolitza la nova porta d'accés occidental a la ciutat, l'arc de Triomf de l'era moderna: el Grand Arche. Està projectat aliniat amb l'arc de Triomf projectat per Napoleó, donant continuïtat a l'avinguda més coneguda de París, les Champs Élisées.

El Gran Arc però té l'accés al mirador tancat i ens haurem de conformar amb l'avistament, realment colpidor, des de terra estant. Una visita ràpida als centres comercials de la zona i posem rumb a l'Arc de Triomf de les 12 avingudes (que es troba al mig de la place de l'Étoile -Estrella- per la forma que dibuixen les avingudes en aquest punt, actualment place Charles de Gaulle).

Aquí sí que es possible accedir al mirador (passi per caixa). Una nova dosi d'escales (284 graons directes per arribar a l'entresòl i uns quants més per sortir a la terrassa) i nou avistament de la ciutat des de les altures.

Els Camps Elisis, dos quilòmetres d'avinguda que concentren algunes de les millors botigues de París i alguns dels esdeveniments més assenyalats, com l'arribada del Tour de França, ens aboquen a la place de la Condorde i aquesta al jardins de les Tuileries i al Louvre.

Caminem tota l'avinguda dels Camps Elisis, fins a la place de la Concorde. Allà, visitem l'església de la Madeleine, amb aquella aparença de temple clàssic que la fa tan característica i que fa de teló de fons a la plaça i a l'obelisc egipci que hi ha al centre. De camí cap a la Madeleine, una visita a la botiga d'un dels restaurants més coneguts i exclusius de París: Maxim's.

Continuem a peu fins a l'Opéra Garnier, un edifici coronat per aquestes escultures daurades i lluents que tan agraden als parisencs... i, inevitablement, acabem la jornada a les Galeries Lafayette, un dels moderns pols d'atracció turística de la ciutat.

Continuarà.

Els veritables nous gelidencs

2011-08-16T17:41:00.007+02:00

Aquestes vacances m’han donat temps per pensar, i no se si serà allò de la crisi dels 40 que ja se’m acosta o què, però cada dia li dono més importància a la il.lusió dels nens i a la seva visió lliure de prejudicis, i cada dia més, és el meu desig conservar-ho. És per aquesta raó que us deixaré el següent post, que ja avanço que portarà la línia “remou-conciències” que tant em diverteix.
Fa ja temps vaig entendre, i comprendre, que la educació en valors d’un nen/a, no correspon únicament als seus pares, també correspon als seus mestres, tutors ocasionals, monitors i demés personatges adults dels que en depèn, i que intervenen en el seu dia a dia, així que no crec que sigui una deducció agosarada, i corregiu-me si m’equivoco, dir que el desenvolupament social dels nostres joves és fruit del grup, poble, clan o com vulgueu dir-li. Així dons, els que tenim petits a casa, ens veiem “ajudats” en la tan important tasca de la seva formació i caldria suposar que a tots ens interessa aquesta fi, o al menys vull creure-ho així.
És per aquesta raó que des del egoisme ben entès us deixaré aquest cas genèric, o no tant, i aquestes qüestions per a la reflexió:
Posem per cas que en una reunió popular a la plaça del poble hi ha un infant que per defensar un objecte propi engega un cop a un altre, que li demanava massa insistentment aquell objecte, i de sobte hi ha un adult ultratjat, familiar del nen agredit que reclama una crucifixió pública de l’agressor per a restablir la seva pròpia honorabilitat, crucifixió que s’hauria de portar a terme amb un càstig exemplar (que podria incloure per a segons quin ultratjat una bona clatellada..¿?).
El primer que se’m passa pel cap és: com li puc dir a una criatura que la violència no du enlloc amb una clatellada?... Però deixant de banda aquest primer i obvi pensament, plantegem si és o no necessària la crucifixió de que parlava, i cas que ho sigui a qui beneficia. Evidentment és la sortida fàcil, una bona esbroncada amb submissió forçada de les disculpes expresses inclosa i tot enllestit, tant se val si tenia la raó o no i tant se val si això l’educarà en un sentit o altre, el que segur que farà es treure’ns del desagradable problema en que ens ha posat aquest fill tan poc previsor i desagraït, i de passada restablirem la condició de bons pares i educadors, tant és si ho som, mentre ho semblem.
No sé quina opinió em donaran els anys, però en aquest moment penso que en la transmissió de valors no només queda el que es diu per la boca, sovint és important com s’actua, el moment, i el perquè, i és possible que no en donem importància, però si més no, cal esperar que algun dia els nostres fills arribin a veure-hi més enllà dels seus nassos i entenguin per què es feien les coses com es feien, i aquell dia, se molt bé de què no vull ser acusat.

París, je suis épaté (primera part)

2011-08-15T17:55:00.007+02:00

"Épaté” és una expressió en francès que fa molts anys que li sento al Miquel Carrillo. Podríem traduir-la per sorprès, astorat. Però sona bé i sovint, en les mil-i-una reunions que hem mantingut, la feia servir per definir l’incredulitat davant d’una proposta o d’una resposta que ens agafava a contrapeu o ens sorprenia. A còpia de repetir-la, ens la vam fer nostra.

I avui la vull fer servir per definir la ciutat on hem anat de vacances. Una ciutat grandiosa per les seves dimensions però també per la seva concepció. Passejant per París te n’adones que fa molts i molts anys que aquesta ciutat s’ha estat planificant com a capital d’un gran país, fins i tot, d’un imperi o d’un continent. Si no és la capital d’Europa, és perquè Alemanya no ho va permetre i es va designar una petita ciutat, Brussel·les (1 milió d’habitants), d’un país petit com Bèlgica que no era sospitós de tenir cap pretensió d’imposar res a la resta. En canvi, quan vas a París respires a cada cantonada la grandeur de la France. No tens la sensació d’estar en una gran capital del passat, com sí que experimentes a Roma per exemple, sinó que és una ciutat que continua reivindicant-se com a gran capital europea. Vaja, que si has nascut aquí no m’estranya que pensis com n’ets d’afortunat de viure al millor lloc del món o, simplement, que sentis la necessitat d’envair-lo.

D’ençà que vam escollir destinació, hem hagut de fer front a una pregunta i combatre la perplexitat que generava la nostra resposta. –On aneu de vacances? –A París. –Ah, a Eurodisney? –No, no, a París. –A París? Una setmana? Crec que només amb la salvetat del Josep Costa, tothom ens ha aconsellat que anéssim uns dies al parc, per allò que tenim canalla. Fins i tot des de l’agència on hem contractat el viatge, l’agència Over de Gelida. Tant ha sigut així que, en un moment meu de debilitat, vaig arribar a plantejar-me –a pocs dies de marxar– un canvi per fer uns dies al parc. Sort que la Magda, el Josep Costa i l’increment de preu que suposava allotjar-se al parc de la rata, em van ajudar a tocar de peus a terra i a reafirmar-me en el que havia estat la idea inicial: la descoberta de París (ep, que ja incorporava en la nostra planificació una excursió al parc de les comunions, amén).

Ja ens teniu camí cap a París, ben convençuts que una setmana a la gran capital ens ha de permetre visitar tot allò essencial i anar una mica més enllà per conèixer una mica més a fons aquesta ciutat. Perquè no quedi res imprescindible per fer, el primer dia recorrem tota la riba del Sena “les Quais” (des de Gare de Lyon fins a la Torre Eiffel) i gaudim d’algunes de les millors vistes de la ciutat que ens acollirà els propers dies: passem per Notre-Dame, el Louvre, el d’Orsay, els Invàlids, la Place de la Corcorde… per arribar a la imponent Torre Eiffel. Un cop allí, no ens n’estem de pujar-hi, això sí, després de fer una llarga cua. Cua que es repetirà posteriorment per pujar fins al tercer pis. Cues que, des d’aquest primer dia, seran habituals a cada monument.

La Torre Eiffel és el símbol per excel·lència de París. Quan hi ets al davant entens perquè. Un monument fet "ocasionalment" per a una exposició universal (1889), que havia de desmantellar-se en acabar i que es va salvar per la funcionalitat d'unes antenes de ràdio ubicades al seu capdamunt, amb els anys ha esdevingut la referència més universal d'una ciutat monumental. Si ser als peus de la Torre impressiona, pujar-hi és meravellós. L'accés s'efectua en dos trams (i dos tiquets diferents, cadascun d'ells amb la seva pròpia cua i preu). Penseu que al mirador del primer pis ja ets per damunt de la gran majoria d'edificis de París. Al segon ja tens una vista d'ocell i veus París als teus peus. L'ascens al tercer és el més colpidor. La pujada amb l'ascensor és inacabable. L'ascensor al primer i segon puja en diagonal i en tot moment estàs envoltat d'estructura, cosa que dóna una sensació de seguretat. Saps que també s'hi accedeix per escales (les agafarem per baixar). A més, no perds la visual de les altres tres potes, cosa que incrementa aquesta sensació de solidesa. Però l'ascens al tercer és en vertical. Et sents disparat com un coet i veus com s'aprima l'estructura. Les finestres et mostren una ciutat cada cop més empetitida, però que no s'acaba. Malgrat l'alçada, no li veus límits. I l'ascensor continua pujant i et sents fràgil perquè ets conscient d'estar arribant a la punta de llança, fent un camí sense sortida. Un cop arribes, el mirador et fa estar més tranquil. Ets a 300 metres d'alçada, amb unes vistes espectaculars però no tens sensació de vulnerabililitat. Les emocions han quedat totes concentrades en el cub de l'ascensor.

Quan tornem a posar els peus a terra, encarem cap a Trocadero per continuar extasiant-nos davant de l'espectacularitat d'un monument, prodigi de l'enginyeria, que per anys que hagin passat des de la seva inauguració, conserva –fins i tot augmenta-– la seva fascinació. Que ningú no es pensi que estem simplement davant d'una obra ben resolta tècnicament, estem davant d'un monument, estèticament admirable.

El segon dia l'objectiu és Notre-Dame. La cua per entrar a la catedral és llarguíssima, però l'accés és lliure i avança a bon ritme. En canvi per pujar a les torres, la cua també és llarga però molt estàtica. S'accedeix en grups reduïts després de pagar entrada.Quan fa una bona estona que hi som, però, se'ns acosta un vigilant i ens diu que el seguim, davant la nostra perplexitat (havíem dit als nens que es portessin bé –no sabeu com costa de fer cua amb nens– perquè sinó els vigilants els amonestarien). Lluny de cap recriminació, ens colen a nosaltres i a una altra parella anglesa amb tres nens, suposo que conscients que les cues són difícils amb nens. Fastpass, j'aime la France! La pujada són 384 esglaons per una escala de cargol fins arribar al peu de les dues torres. Surt a una galeria on pots veure les quimeres (aquestes figures decoratives que no s'han de confondre amb les gàrgoles, que escupen l'aigua), entre les quals destaca l’Estirga. No és estrany que aquestes representacions mitològiques generessin tantes llegendes. No costa d'imaginar els parisencs a l'Edat Mitjana, passant pel costat d'aquesta catedral atemorits davant d'aquestes figures que els observen amenaçadores, gairebé a punt de saltar-los al damunt. Des d'aquest mirador s'accedeix a la llegendària campana del geperut Quasimodo. Campana amb un batall de 500 quilos i un pes de 13 tones. Per arribar fins al damunt d'una de les dues torres, encara cal fer un nou tram d'escales. Ja hem accedit a un altre dels miradors privilegiats sobre aquesta ciutat (a 69 metres d’alçada).

Aprofitem la nostra estada a l'île de la Cité per visitar la Sainte-Chapelle i la Concergierie, dins del Palau de Justícia. La Sainte-Chapelle és una església amb 600 metres quadrats de vitralls, construïda en només 6 anys, quan per Notre-Dame en van caldre 200.

La Conciergerie és una recreació de la presó per on passaven els acusats en temps de la revolució francesa, abans de perdre el cap a la guillotina. El llistat de 3.000 decapitats es presenta en rigorós ordre alfabètic i no fa cap distinció entre els ciutadans, entre els quals hi trobes el rei Lluís XVI o Maria Antonieta. Algunes figures de cera mostren les condicions en què passaven els seus últims dies els acusats. Inicialment, com acostuma a passar a les revolucions, hi havia uns principis i els ajusticiats responien a un objectiu noble (aquesta revolució marca l'entrada a l'Edat Moderna i l'arribada de la democràcia), però els darrers temps es va convertir en una mena de caça de bruixes i d'ajustament de comptes, allunyats de la justícia que es volia implantar.

A la tarda, visitem Montmartre. El barri més bucòlic, el París més bohemi. Segurament avui ja és una mena de parc temàtic i ha perdut tota l'autenticitat que va tenir quan s'hi va instal·lar en Picasso i companyia, però els pintors continuen venent les seves obres i pintant a la plaça de Tertre, oferint la possibilitat de fer-te un retrat o una caricatura.

Com a mínim aquí són gent de carn i ossos i no figures de cera. L'església del Sacre-Coeur presideix el barri i, de fet, des del turonet que ocupa el barri, ofereix també unes vistes esplèndides de la ciutat, que es bàsicament plana. El retrat in situ genera una oportunitat de negoci complementari, que la gent emprenedora -que són arreu-, sap aprofitar convenientment. I és que poca gent pot negar-se a comprar un tub de cartró després de fer-se un retrat que et donen enrotllat. Estan atents i cada persona que recull la seva làmina no triga ni tres passes a topar-se amb algú que té a les seves mans allò que més necessites en aquell moment. La indústria auxiliar. L'oportunitat de negoci. L'estudi elemental de mercat. L'Esade en essència.

Tercer dia a París. Coincideix en diumenge primer de mes, això vol dir que alguns museus són gratuïts. Dos dels que volíem veure, el Louvre i el d'Orsay estan en aquest grup. De bon matí anem al Louvre, on ja hi ha una cua considerable i quan ens hi posem, a pocs metres darrere nostre, la cua ja s'anuncia de 4 hores. Finalment no són 4, però si dues. L'accés, això sí, és directe. El Louvre és un dels museus més grans del món i tenir tan sols la prentensió de veure'l tot és un despropòsit i segurament un error. Caldria destinar-hi més d'un dia. Nosaltres no ens hi volem estar més de 3 hores. Passem per les principals sales, intentem fer l'itinerari just per veure aquelles obres imprescindibles i via fora, que hem caminat tant que les cames ja no ens duen. La Gioconda sonriu atònita davant de l'expectació que genera. Davant per davant, les Bodes de Canà no s'expliquen que aquell petit oli (de 77 x 53 cm) pugui congregar tota aquella allau continua i ningú no tingui el detall de girar-se per veure la conversió d'aigua en vi pintada per Veronese, amb unes dimensions de gairebé 10 metres d'amplada per 6 i mig d'alçada.

Refets, més o menys, encarem el Museu d'Orsay. Al costat del Louvre, aquesta antiga estació de tren sembla un museu petit. A més, hi ha reformes a l'interior i trobem una part d'una planta tancada. Algunes obres s'han recol·locat provisionalment. El museu acull la més important col·lecció d'impressionisme i l'entrada també congria una gernació que, pacientment, fa cua esperant entrar. Com ens va passar a Notre-Dame, un dels vigilants ens fa notar que amb els nens podem accedir directament, saltant-nos la cua. Detalls com aquest, fan més gran la distància cultural amb el país d'on venim. Serà per allò que deia Espriu que al nord la gent és més culta?

Continuarà...