Colònia

Hom va avançant anticlockwise tot impressionat per l'exposició dels impressionistes de la col·lecció Clark que hi ha aquests dies a la sala 4 del Caixafòrum, i cap al final del recorregut hom s'adona que s’ha immiscit en una reunió de senyores. Senyores en sentit ampli, s'entén. És a dir, senyores, senyoretes, noies i nenes. Aquestes senyores són responsabilitat dels pinzells de Renoir, que és cell qui les va impressionar a l'oli. Són senyores voltades de clavells, de roses, amb vanos en una mà, amb flors al barret; senyores de cabell ros, senyores de cabell castany, de galtes rosades, de somriures prims; senyores magres, senyores opulentes; senyores més vestides, senyores més despullades; senyores que escriuen cartes damunt la taula, que passen una cortina, que aguanten un ocellet al ditet, que cusen al jardí, que cusen a l'habitació, que seuen durant l'intermedi de l'òpera, que trenquen el son, que ensenyen una espatlleta de picantó blanca i suggerent. Cap al final de l'exposició que dic tot el que hi ha és això, aquest mateix repertori, aquesta mateixa personal atenció renoiriana a l’altra meitat de la població francesa. És com un atac per sorpresa. De cop, l'aire de l'exposicionari es carrega d'un perfum floral i embafador, com aquell dels ambientadors barats de certs ascensors d'oficina, i de sobte, vosaltres, que només heu anat a veure una exposició i passegeu desprevinguts, noteu que us costa avançar, que us ofegueu, que patiu, i fins hi ha un moment que perdeu tota esperança de sortir amb vida del Caixafòrum. Una situació crítica. Però llavors, quan més ofegats esteu, quan més definitivament esteu agonitzant i entregant la vida als antecessors de la Nenuco, tot d’una, patapam!, cop de porta als morros. Perquè topar-se inesperadament, enmig de tanta senyora encoloniadíssima, amb el retrat de Carmen Gaudin és justament això: un cop de porta als morros. Carmen Gaudin també va ser una senyora –una rentadora exactament–, i també li devien agradar les flors i les olors. Però segons aquí la va veure Lautrec, que és el pinzell executor del retrat, un podria confondre-la amb una pota de la taula del menjador. Retrat aspre, sec, dur com un os. Res a veure amb el mostrari de colònies de Renoir. Un quadre com el de la Gaudin us posa els carrers i les places a lloc, si heu perdut el món de vista. Potser massa i tot. Vull dir que Lautrec potser se’n va massa a l’altre extrem aquí. Renoir és prou clar que devia ser una permanent vaca càndida i sentimental. Però Lautrec segons com potser tenia una ull massa desencantat i unes quantes estones de cretí indiscutible. Mentrestant, davant per davant de la Gaudin, una altra dona asseguda d’esquena amb el cap una mica girat i la mirada llençada per terra rumia all alone sobre les cosetes de la vida. Potser sobre la colònia que li agradaria posar-se per anar a l’òpera aquest vespre.