Fent números

Ara que s'acaba l'any sempre hi ha motius per fer números. I amb els temps que corren no cal ni dir-ho. És temps de rifes, balanços, liquidacions i pressupostos. Fins fa un temps fer pressupost era un moment per parlar d'allò que en diem visió estratègica i plantejar els camins que es volien seguir i els llocs on anar. Marcar-se fites ja fossin personals, d'un projecte empresarial, etc. Ara sembla que això ja no faci falta. L'únic que preocupa és què retallarem l'any vinent.

Crec, francament, que estem en una dinàmica sense sentit ja que, si bé és cert que de ben segur acabarem reduint les despeses, no se pas quin preu pagarem. Em temo que serà superior al dels interessos que ens reclama el mercat que, pel que vaig esbrinant, deu ser quelcom similar al drac liquidat per Sant Jordi. En aquell cas devorador insaciable de donzelles i en aquest, devorador insaciable de tot. Potser el govern l'haurem de confiar a Sant Jordi. No se si no serà per experiència històrica d'alguna civilització perduda que el mite d'aquest sant, per altra banda inexistent, és tant universal.

Posats a fer números, seguim encallats en el mateix punt: no sabem en què es gasten els diners públics. Si, és cert que per un costat sembla que hi ha gent que s'entossudeix a posar-se malalta, o a fer col·leccions de caixes de medicaments, a jubilar-se després de cotitzar... Altres demanen un transport públic de qualitat que, m'imagino, vol dir sobre tot que n'hi hagi i vagi a l'hora i no sigui més car que anar sol en cotxe. També tenim els funcionaris, que es veu que deixant-los de pagar ens estalvien una fortuna. Pel que he sentit a dir deuen ser persones que tenen dret a nòmina des de fa anys i no fan res. M'ha desconcertat ja que jo creia que el mestre de l'escola, el metge, el policia, el bomber, qui m'atén en una administració pública... ho eren. Em penso que les línies generals, el que ens han explicat fins ara respecte de per on marxen el diners, ve a ser això.

 Posats a fer números i aprofitant l'avinentesa que ens ofereix la sobtada transparència bancària, he pensat que seria interessant sumar els sous dels dotze banquers que s'han prestat a tant digne causa. De fet són catorze però dos, els de Caja España i olé, no han permès la publicació de la seva retribució. En total els dotze apòstols de la causa bancària reben 12.510.000 € l'any. Entre les set entitats financeres han rebut del FROB la modesta quantitat d'11.601.000.000 €.

Vistes aquestes xifres he pensat que era interessant, per exemple, comparar-les amb la recaptació de la darrera Marató de TV3, tot i que encara està pendent de tancar a finals de març: 7.575.948 €. El total recaptat el 2010 va ser de 7.762.886 € i va servir per a finançar 30 projectes, en aquell cas sobre les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És evident que els integrants dels equips que porten endavant aquests projectes, per altra banda d'un benefici social bastant diferent al de l'activitat dels apòstols bancaris, no deuen cobrar el mateix salari que els banquers, i això que alguns deuen ser funcionaris, ja que si no la cosa ja es veu que no donaria gaire de sí.

 Arribat aquí he deixat de fer números ja que m'ha assaltat una pregunta que no podré formular mai al Gobierno de España: quan parlen de “recargo de solidaridad” en relació a l'increment de l'IRPF, exactament a què es refereixen? També tinc altres preguntes pel Govern de Catalunya, però ja les deixo córrer. De fet ja fa massa que he entès de què va la cosa. El que no entenc és com s'ha estès tant la ceguesa.

Per tant, com que avui és final d'any i s'han de formular desitjos pel 2012, el meu és que Santa Llúcia, santa per altra banda tant nostrada a Gelida, ens ajudi a recuperar la vista. Si a més Sant Jordi ens dóna un cop de mà, serà benvingut.

Bon any, bona vista.

Colós colom

El que ha passat a la Roma dels romans és de molta finesa: un tros del Colosseu hi ha anat per terra i es veu que la causa del daltabaix podria ser l’acció pertinaç d’un colom. Aquells de vostès que hagin estat algun cop a Roma i que hi hagin turistejat una mica ja saben quina mena de baluerna és el Colosseu, la quantitat de pedra que s’hi amuntega i la solidesa monumental de la cosa, però a aquells que no hagin estat mai a la capital italiana ni hagin vist l’anella de calamar a la romana susdita els direm que colosseu està directament emparentat amb colós, i potser això els valdrà per fer-se una idea de l’enormitat de referència. Bé doncs, el diari d’ahir deia que una part d’aquesta enormitat se n’ha anat a terra per mor d’un colom. No per cap avió, no per cap huracà, no per la bomba de cap cartaginès de la religió que sigui; no, un colom, un trist i gris colom d’aquests que volen carregats de polls per les ciutats, és el responsable de l’hecatombe. La notícia del diari no explica què és exactament que pot produir una bestiola així que arribi a esfondrar una cosa tan pètria com el Colosseu. No descartin, però, la possibilitat més estomacal, seria una bella al·legoria en aquest dia radiant de Sants Innocents: el Colosseu potser fa més dos mil anys que el van bastir, és un edifici que ho ha vist tot, que hi ha passat tothom, que ha aguantat estoicament el que sigui que li ha passat pel damunt; però dos mil anys després, un colom –un fràgil colomí!– va i se li acut distretament d’apuntar-hi l’ull del seu esfínter, i llavors, com si aquella colomassa, aquella merdeta de no res, fos la gota definitiva que fa vessar el got d’una paciència de segles, tot el colossal muntatge tremola com un flam, dubita i finalment barrabum, s’enfonsa. Se equivocó la paloma, se equivocabaaaa, per egloogejar-ho com Virgili. Ah, si el cèsar de torn hagués imaginat mai que tot allò acabaria d’aquesta manera! Ah, vanitas vanitatum! La Història l’escriu un gran ironista i un gran columbòfil. Els romans no, no sumus res: colossos d’estar per casa que anem empenyent l’estona dels anys parrupant tweets mentre bullim els macarrons del dinar, fins que un colom ve i se’ns caga al damunt i tot s’apaga. Un pensament macarrònic, sí, no me’l tinguin gaire en compte. Però és que a un servidor li apunta certa vena d’un malenconiós bleda i teatral en els canvis d’any. En fi, au, ave i bon MMXII.

Bosó

Dins el que és el pessebre subatòmic de les coses que es fan i es desfan hi ha dues menes de partícules elementals: els fermions i els bosons. Els fermions és l'última mica de cosa que queda si un s'entreté a esmicolar, esmicolar i esmicolar una barra de torrons fins a no sé quina mil milionèsima part. És a dir, els fermions són les últimes partícules que formen la matèria dels torrons, i per extensió, la matèria de l'Univers sencer, des del formatges de l’aparador de Xarcuteries Anton fins als anells de Saturn and beyond. Segons els físics, els fermions se subdivideixen en dues famílies, com en allò de Romeu i Julieta o com en el cas de Premià de Dalt i Premià de Mar. A Premià de Dalt hi ha els quarks, i a Premià de Mar els leptons. Els quarks de Premià de Dalt es reparteixen el patrimoni elemental de la matèria entre tres famílies: els bessons Up i Down, el matrimoni Charm i Strange, i la parella de fet formada pel senyor Top i la senyora Bottom, mentre que els leptons de Premià de Mar, ço és, l'Electró, el Muó i el Tau, cada un fa una vida de living apart together amb un Neutrí. Pel que fa als bosons, l'altra mena de partícules que fonamenten els torrons junt amb els fermions, n'hi ha no tres sinó quatre subespècies: el Gluó, el Fotó, el bosó W i el bosó Z. A diferència dels fermions, aquests bosons són partícules que justifiquen la seva presència als Premians de Dalt i de Mar amb l'argument que són el dallò que manté d'una sola peça l'estructura subatòmica dels torrons de la matèria. La teoria diu que els bosons en principi no haurien de tenir massa, i de fet, en el cas del Gluó i el Fotó és així; però no en el cas del bosó W i del bosó Z: aquests dos sí que tenen ametlla, ço és, sí que tenen massa. I és aquí, justament aquí, que salta la qüestió: ¿per què això? ¿Per què uns sí i els altres no? La resposta a aquest misteri la té el bosó de Higgs. Aquest bosó és el bífidus de la matèria, el component actiu que fa que les partícules que no tenen massa passin a tenir-ne en certa mesura, sempre infinitesimal per no enfitar. I la massa de les partícules –quarks i leptons– vol dir la massa dels àtoms, i la massa dels àtoms vol dir els torrons i tot allò que els envolta: el pessebre de ceràmica de l’ajuntament, el cos de l’estimada –aquella pàtria foradada i obsessiva dels vint anys–, etc. Els físics fa molts anys que busquen l’evidència experimental del bosó de Higgs, coneguda també com la partícula de Déu (denominació gens desenraonada, pensin que aquesta partícula és el dallò que fa frontera entre el re de re i la rotonda del Puig, per exemple); ara sembla que potser podria ser que per fi l'haguessin trobat a l’LHC de Ginebra. El misteri de Nadal, doncs, enguany va per aquí. I aquesta dècima de Nadal informada per Wikipedia també. Bon Nadal.

Zona alta

La pàgina vint del Punt-Avui d’avui publica una informació de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) sobre el producte interior brut per càpita a escala comarcal i local. Segons el mapa que acompanya aital informació, l’Alt Penedès es troba entre les comarques pintades de color verd, ço és, entre les pubilles més riques de Catalunya en termes de PIB per habitant, amb 31.900 euros. L’Alt Penedès, però, és molt gran (no gaire alt però sí que és molt gran), i les mitjanes estadístiques segons com donen una visió garrella (esbiaixada) de la realitat. Per veure el què de veritat un no pot mirar de tan enlaire, cal baixar fins més al detall de les cosetes. I quan hom baixa més al detall de les cosetes, ço que observa, per exemple, és que Gelida queda molt enfora de la comarcal marca. Concretament, segons l’IDESCAT el PIB per habitant gelidenc pica els 18.100 euros, cosa que vol dir ni més ni menys 13,8 punts per sota de la referència penedesenca de Dalt. El fet de pertànyer a una figura administrativa determinada, doncs, ja es veu que no és garantia de res que no sigui la pura enveja. Les dades indiquen clarament que l’Alt Penedès no és referència per Gelida, o només per als castellers, la Fura, els plans de pensions d’algun exdirectiu de Caixa Penedès i el capó vilafranquí de Nadal. Per la resta, és a dir, per allò que al capdavall serveix per pagar les factures de l’aigua i de la llum, Gelida tira més cap als nivells de la Terra Alta, que amb 18.300 euros de PIB per càpita és una de les comarques que apareix en el mapa que il·lustra la notícia del Punt-Avui tota pintada de vermell semafòric. Gandesa forever, doncs. Ara, no s’amoïnin gens pel fet de perdre l’alçada penedesenca, no n’hi per tant. Perquè també és veritat –i cal advertir-ho als qui llegeixin aquestes ratllades– que les dades de l’IDESCAT que publica avui el diari són del 2008, és a dir, l’any que el Lehmann Brothers nord-americà va fer crac i tot plegat va començar a esfondrar-se com un castell de cartes. Vull dir que és possible que avui els gelidencs estiguem pibjor en termes de pit. Però continuem a la zona alta. Si més no nominalment.

Tot a Salvacañete

Ja coneixen la masegada frase de Lampedusa: cal que que tot canviï perquè no canviï res. O something like that. La renovació del Nou PSC d'aquest cap de setmana és això mateix, el que se'n podria dir una retrorenovació, una actualització socialista i divertida dels mateixos Pastorets de sempre. La Vanguardia ho il·lustra molt bé avui publicant la foto de l’alineació titular de la nova executiva del nou PSC. Si un pot creure en la retrorenovació pessacera d’aquesta executiva, un pot creure en qualsevol cosa, i amb més motiu. En el meu cas, creure en els miracles de la Virgen de Valdeoña, patrona de Salvacañete, a la província de Conca, que és el lloc d'on tinc l'única participació de la rifa de Nadal que he comprat aquests dies. I per què només Salvacañete? Doncs perquè sí. Pel que fa a la rifa de Nadal, servidora cada any procura tenir almenys una participació d'alguna cosa molt off beat trobada de la manera més atzarosa en el lloc més impensat. Una participació marciana trobada de la manera més marciana possible. Enguany és aquest número imprès en blanc i negre, com les fitxes de dòmino del casal d'avis o les esqueles penjades a la porta de l'església, signat per la Comisión de Fiestas de Salvacañete (Cuenca) i la Virgen de Valdeoña, i que vaig firar-me els primers dies de novembre en una benzinera de Ripoll (el Ripollès). El que dèiem: el més marcià de la manera pus marciana. Aquest any, doncs, cap participació de Gelida: ni de la penya blaugrana, ni de la coral del Casal dels Avis, ni de can Coma, ni del futbol, ni de la colla de Diables, ni del PSC retrorenovat. Que ningú s'ho prengui com un desaire, no ho és. Però aquest any m’ho jugo tot a una sola carta, com en els westerns de quan era petit. Enguany, tot a Salvacañete. Faites votre jeux, rien ne va plus, que diuen als bingos bons de Castella-La Manxa els diumenges a la tarda després de la migdiada. Si dimecres em veuen per la televisió amb una ampolla de Freixenet Carta Nevada fent bots amb els amics de la Comisión de Fiestas i la Virgen de Valdeoña davant l’administración de lotería de Salvacañete, no se n'estranyin. És que sóc milionari.

Catalanisme de servei al PSC

Comença la campanya de Nadal al PSC, i tot diu –almenys fins allà on jo he vist aquests dies als diaris– que no serà fàcil fer cagar avellanes i torró a aquest partit: cap dels quatre candidats a la secretaria general vol concretar gaire res sobre cap on vol fer anar la formació. Hi ha referències al catalanisme, hi ha la cosa dels indignats, hi ha el grup parlamentari propi a Madrid. Però tot és molt desdibuixat i de color pastel: la sensibilitat catalanista és molt sensible, i per tant voluble i capaç de fer versos de tota manera; ajuntar-se amb els indignats tothom sap que significa pujar a un salvavides de plom enmig de l'oceà; i el grup parlamentari propi a Madrid fa tota la cara de ser un farol graciós de jugador de pòquer de segona. I és que la pregunta del milió que el congrés PSC d'aquest cap de setmana ha de contestar no és aquesta. Ni tampoc és això que en diuen “debat organitzatiu”, és a dir, el debat de les poltrones i les nòmines associades de parents, amics i coneguts al servei de la causa socialista d’Armani i el paper couché del dominical d’El País. La pregunta que el PSC honestament (ai!) ha de contestar en aquest congrés no és sinó la del dèficit fiscal i la qüestió de l’autodeterminació que hi va indissolublement lligada. En el debat electoral de tv3, no fa gaire, Duran i Lleida va batejar aquest dèficit fiscal en setze mil milions d'euros. Són números molt grossos i molt convergents, d’acord. I pot ser encara que el dirigent d'Unió tingui la calculadora rovellada després de trenta anys democristians sense fer-la servir. Però llavors que el PSC faci els comptes pel seu costat i digui què li surt. I un cop hagi dit això que concreti precisament com ho pensa fer i fins on està disposat a arribar per resoldre aquesta situació que l'expressió que la presidenta DeGispert no deixa dir al Parlament de Catalunya descriu amb una exactitud impecable. Qualsevol altra cosa que no sigui això és voler amagar l’ou. O els ous. I els ous el primer cop que te’ls foten potser sí que és culpa dels altres. Però el segon és sens dubte culpa teva. I a Catalunya ja hem perdut el compte dels cops que ens els han fotut. El “catalanisme de servei” a què ahir feia referència el candidat socialista Pere Navarro no ha de ser el de la minyona de l’escala, sinó el de la gallina que diu prou. Per estricta responsabilitat.

Motivo de orgullo y honda satisfacción

¿Qui és que es va inventar la tradició nadalenca del missatge institucional? ¿Per què ha de ser justament en aquestes dates? ¿Que aquests dies no n’hi ha prou amb els missatges entre nadales del Caprabo (“Señorita MariLuz, acuda a caja por favor”)? ¿En quin lloc dels evangelis diu: "I llavors l'alcalde de Gelida s'adreçà als pastors per GTV amb motiu del naixement del Messies"? I qui diu l'alcalde de Gelida diu el rei d'Espanya o el president de la Generalitat, que també són figures del pessebre amb missatge. ¿Per què tot això? ¿Què té a veure una cosa amb l’altra? ¿Per què no un mail? ¿Per què no un sms amb un smiley de papanoel? ¿Quin sentit té tot plegat? La justificació dels missatges institucionals de Nadal i cap d’any es fa difícil d’explicar, és un altre misteri d’aquestes festes que queda per a l’especulació del la secció de teologia del Corte Inglés. El cas, però, és que, malgrat aquesta dificultat, la cosa d’aquest misteri –d’aquesta dècima de Nadal, d’aquesta epifania politicoadministrativa, si volen– a mi m’agrada. Especialment m’agrada en el cas del missatge del rei d'Espanya, que fa molts anys que segueixo amb atenció. Sí, el rei d’Espanya, ¿què volen que hi faci? Tothom tenim qualque flaca inconfessable, la meva –pobra, d’acord– és aquesta, no me n'avergonyeixo. Em titllin de monàrquic si ho creuen convenient, ho encaixaré amb aquella dignitat que tenim els súbdits aporrinats, masoques i exemplars. Però m’agrada. Sobretot m’agrada que la lectura del missatge de SAR coincideixi calendàriament i horària si fa no fa amb el cagatió, puix que l’experiència de molts anys m’ha demostrat que el tió és més obsequiós amb la imatge del Borbó a la tele del menjador, no sé per què. Enguany espero més que mai aquest missatge navideño de SAR. Estic que la pell no em toca la camisa, de debò. Sé que aquest any m'agradarà especialment retrobar aquell racó de la Zarzuela amb la taula Felip V i la foto de la família real que el Borbó sempre té al costat. Sé també que m'agradarà fixar-me en aquesta foto i friso per comprovar qui és que encara hi surt i qui és que n'ha desaparegut sobtadament a mans de les capacitats miraculoses del photoshop CS5. Ara, sobretot, sobretot, sé que allò que m’agradarà més del missatge sarsueler d’enguany és sentir el borbònic comentari a l’entorn de la present lliga espanyola d'handbol, on les coses sembla judicialment que ja no són el que eren. Oh, Brutus, tu també, fill meu?

Geomagnetisme

Dimarts va ser sant Nicolau, i la família ho vam celebrar amb un dinar opípar a la casa pairal entre mitgeres del tram mitjà del carrer Doctor Galès. Com cada any, i per diguem-ne deixar constància de la coincidència de l'onomàstica familiar amb la cosa de la festivitat dels papers de la Constitució, els membres del clan ens vam regalar una revista els uns als altres. Enguany a mi em van obsequiar l'exemplar corrent del MIA, amb un article vuitè molt interessant sobre la Cocina con Chinchón i un apartat 3 punt 2 dedicat als Peluches en acción. Al dinar de la nicolauada del Doctor Galès d'enguany tampoc hi va haver pastís gegant amb cap senyora constitucional en banyador que en sortís de dins per sorpresa. Però el que sí que hi va haver són un parell d'ampolles de Torelló Brut Reserva del 2008 de can Martí de Baix presidint la taula, que francament speaking és un idea molt millor que l'anterior. Jo els recomano molt el xampany que fan a can Martí de Baix, és clar. Bàsicament perquè és molt bo i complementàriament perquè també és molt bo. Però és que a més a més resulta que a l'etiqueta del coll de l'ampolla hi ha publicada una informació curiosíssima referent a les coordenades geogràfiques de Gelida. ¿Sabien cap de vostès que el punt exacte del planeta que ocupa Gelida és a 41 graus 24 minuts i 24 segons latitud Nord i 1 grau 50 minuts 23 segons longitud Est? Doncs bé, aquesta és la informació que hi ha inclosa a l'etiqueta als colls d'ampolla del Torelló Brut Reserva del 2008. 41 25' 24'' N, 1 50' 23'' E. That's it. Ara ja saben exactament on viuen, per si mai es perden i volen tornar a casa per Nadal amb el marit, les criatures, el Gol tv, les neules, el torrons i el gos. Una informació amb interès també des del punt de vista postal: refinant el paràmetres a la dècima o la centèsima de segon, la posició del domicili particular en coordenades geogràfiques com a alternativa de l'adreça postal pot ser una bona opció per no extraviar els christmas que la gent ens escrivim aquests dies. Sí, és veritat que actualment tota aquesta correspondència funciona per mail, i que els christmas artesanals fets a mà són cada cop més una cosa del passat. Però algun encara se'n fa. I jo, que vaig fer de carter durant un temps, fa molts anys, els puc assegurar que, en algun cas, hauria agraït molt la precisió que ofereix la informació geomagnètica.

El peu metafísic de Perejaume

Pintar amb els peus deu ser una tècnica artística que algun original ja deu haver inventat fa dies, i segurament amb bons resultats crematístics. Ara, pintar un peu, és a dir, convertir un peu en el tema d’un quadre –en el tema principal, s’entén–, això ja deu ser més complicat de veure. Un peu és una cosa de la qual ningú no en fa gaire cas, difícil de veure si no l’apreten les sabates, sense cap reputació. Ni de molt lluny el peu té el prestigi de la cara o de les mans, posem per cas. De fet, en pintura qualsevol altra part del cos és més decorativa i amb un predicament més normalitzat, fins i tot el cul o les aixelles peludes. Els peus són els grans invisibles del cos humà, les antípodes de tot –i té patata que un peu sigui precisament antipodal–, els grans discriminats, els grans desclassats, o gairebé. Per tant, el fet que un artista vulgui posar fi a aquesta situació i dediqui l’estona d’un quadre a pintar un peu és un acte de desgreuge i una observació molt ben observada. I és justament això el que el pintor Perejaume ha fet: un acte de reparació a les extremitats més ultrades d’avall del cos humà. Perejaume ha posat per fi els peus de la pintura en un bany de sal reparador després d’una caminada de segles per les muntanyes sense una pedicura. El resultat d’aquest bany és una de les peces que hom pot veure exposades aquests dies a la Pedrera de Catalunya Caixa del passeig de Gràcia. El peu de Perejaume està pintat sobre una taula de fusta de format dina4 aproximadament. No és el peu de cap camioner de la Jonquera, ni apareix disfressat amb cap bota, cap sandàlia, cap sabata de taló. És un peu nu, probablement el d’una monja jove o una canalla. El pintor en mostra tot just la punta, amb els dits menuts ben arrenglerats traient el nas per sota una cortina de color blau celestial –el cel mateix, de fet– i per damunt d’un verd de prat pirinenc, maragda i vaquerís. El peu és un adminicle bast, que sempre va per terra, que sua, que els mesos d’estiu fa aquella fortor característica al metro, una cosa normalment anodina si no és per tallar-se les ungles, curar-se l’ull de poll o emprovar-se les sandàlies. I tanmateix Perejaume el pinta sense cap nota de gregarisme, amb aquell gust medieval, com si es tractés de la carona d’una marededeú del primer Renaixement. Un peu que no toca de peus a terra, ideal, angelical, simbòlic. Un peu directament metafísic, whatever that might be.

Dos aniversaris

El mes d'agost d’enguany Ràdio Gelida va fer trenta anys. Molt bé, enhorabona. Ràdio Gelida ha estat una cosa molt important, segurament la més important que hi ha hagut a Gelida des de la recuperació dels ajuntaments democràtics, és a dir, la més important dels últims quaranta anys d’història. I no, no exagero. Si mai cap equip d'historiadors locals amb un interès no únicament, obsessivament, monotemàticament i reiterativament centrat en la cosa medieval i moderna ens fa el favor de girar els ulls una estona cap al passat recent, és molt probable que es pugui demostrar la certesa d’aquesta afirmació. Sobretot la potència cívica que en cert moment va tenir l'emissora municipal, que és la lliçó realment exemplar d'aquesta història, la que de debò hauria de quedar. El 2011, doncs, és el de la trentena de Ràdio Gelida. Per molts anys, tornem-hi. Però l’aniversari de la Ràdio no és l’únic que hi ha enguany. El 2011 també fa anys d’un altre fet rellevant en la història de Gelida, concretament és l’any que en fa vint del tancament de la pedrera de la Guixera. Efectivament, l’any 1991, amb el nou govern municipal com aquell qui diu acabat de constituir, l’ajuntament va prendre una decisió que, a la pràctica, va significar posar fre a un projecte que en aquells moments estava començant i que molts gelidencs consideraven lesiu per als seus interessos. Va ser una decisió de govern encertada, valenta i exemplar. D’un sentit cívic i polític de molta categoria. Una decisió a la qual va seguir un litigi entre l’ajuntament i l’empresa afectada que no es va tancar definitivament fins al 2005 –és a dir, catorze anys després–¬ per mitjà d’una sentència dictada pel Tribunal Suprem en què finalment es donava la raó a l’ajuntament. Els historiadors locals també farien una bona feina si algun dia sortissin de l’armari del castell i dediquessin atenció a aquest tema. Si és que els historiadors volen que la història serveixi d’alguna cosa i no sigui només un entreteniment erudit. El tancament de la pedrera de la Guixera també és d’aquells exemples que haurien de quedar. Governar un municipi a còpia de vendre-se’n el territori i amb la demagògia dels serveis i els llocs de treball, és la lliçó que llavors els gelidencs vam aprendre que no ha de ser. I caldria que d’aquesta lliçó en quedés constància, especialment pensant en els alcaldes i regidors que vinguin en el futur.

Una mica més de Mas

Després de l'entrevista de Mònica Terribas al President de la Generalitat el dijous passat no puc menys que refermar el que havia escrit en el meu post anterior. Efectivament, i com també vaig posar de relleu durant la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya, el dèficit conceptual democràtic que evidencia Artur Mas és més que preocupant.

Així, no solament s'apropia de manera vergonyosa de Catalunya com a país (que només pot ser concebut segons el pensament Convergent, amb no se quins matisos d'Unió), sinó que davant la situació crítica en la que es troba el país solament hi ha una solució possible que, com no, és la seva. Seguint amb aquest plantejament és clar, doncs, que qualsevol discrepància o vot contrari al Parlament solament pot ser interpretat com a pura tàctica partidista i irresponsable. En cap cas entra en el seu pensament democràtic que un vot contrari sigui possible pel fet de considerar que el model precisament pot ser un altre.

Malgrat això, algunes persones gens sospitoses de ser donats als aldarulls, al tactisme partidista i la irresponsabilitat, com ara l'economista Paul Krugman, proposen altres camins força diferents per mirar de sortir de la situació en la que ens trobem.

No se si les seves propostes donarien el resultat esperat, però està clar que les solucions aplicades fins ara i les que es preveuen a curt termini, no faran més que agreujar la situació. I lamentablement no ho dic jo sinó persones amb qualificació suficient en matèria econòmica però també en estudis socials. No com els suposats experts econòmics, que han demostrat ser-ho en el disseny d'estafes piramidals a nivell mundial i ara, a més, són presentats com els tècnics que ocupant llocs polítics ens han de treure les castanyes del foc. Tot beneït per dos personatges sinistres que es mouen entre la grandeur i una suposada fermesa que no donen prou de si per a dissimular la més absoluta mediocritat, mai potser tant ben expressada amb aquesta idea de dues persones diferents i una sola mediocritat: Merkosy.

El Castell de Fluvià i la felicitat

  

Quina cara li posaríeu a la felicitat? Perquè jo la pintaria com una cosa semblant a les expressions que teniu en aquesta fotografia, feta a les escales que hi ha entre el menjador i l'accés a la casa de colònies del Castell de Fluvià. Aquí és on vam anar a celebrar que, aquest any 2011, sis persones de la colla hem arribat a la simbòlica xifra dels 40 anys.  

El Castell de Fluvià, la casa de colònies de Sant Esteve de Palautordera (Montseny).

El mític quaranta, que a alguns els sembla una desgraciada sentència, és un aniversari especial. Malgrat l'augment de l'esperança de vida i, sobretot, de la qualitat de vida -amb el permís de les retallades-, els 40 marquen una invisible frontera, potser és deixar enrere la joventut per passar inevitablement a l'edat adulta. I això és una bona tocada de pebrots. Perquè, sentint-te igual de jove que sempre, els joves de debò se t'adrecen dient-te senyor. I si et poses a pensar una mica fredament, et poden caure els collons a terra. Perquè aquell professor que tenies quan estudiaves, que tu el veies taaaan graaaaaan... quan el retrobes al cap dels anys i l'hi demanes, resulta que aleshores tenia 28 anys. I a tu, els 28 anys et semblen tan llunyans com el primer capítol de Mazinger Z.

Una carretada de canalla... que lluny que els queden els 40.

Hi ha una dita que diu que "Quaranta anys, si va bé, és mitja vida". Per tant, marquen un punt d'inflexió. Pots deprimir-te o aplicar-te el carpe diem i fer com si res. A mi em sembla que, sense dir-nos-ho, els nous quarentons de la colla ens hem aplicat aquesta segona via. Si hem fet la meitat del camí, ara rai, la resta farà baixada. I per infondre'ns ànim i contagiar-nos de les energies positives que emanen de l'amistat i, sobretot, dels plançons que ens empenyen per fer-se lloc, vam decidir que estaria bé anar a passar un parell de dies en una casa de colònies. 

L'habitació dels nens, al matí. La dels pares no vaig atrevir-me a fotografiar-la.

Si les últimes colònies que vam fer anàvem a 7è d'EGB, no aniria malament superar la crisi amb una regressió d'aquest impacte. Un tractament de xoc: dormir en lliteres, compartir habitació, haver de caminar 200 metres per anar a fer el pipí aquest tan emprenyador de mitja nit, tapar-te amb una manta, fer caca sobre una tapa calenta pels 8 que s'hi han assegut abans, trobar-te la dutxa plena de pèls, dinar macarrons i tall arrebossat, sopar escudella i frankfurt, sentir la pudor dels parells de sabates apilades, els roncs, veure els teus amics humiliats per aquells pijames curts de tiro o donats de la goma de cintura... i, sobretot, cagar-te les calces quan al fons del passadís et sembla veure aquell parell de nenes que tota la nit han estat donant-te pel cul amb el seu tricicle. Com que ja tens una edat, i saps de què van aquestes coses, tens clar que sempre l'acaba dinyant aquell que se separa del grup... de manera que decideixes no separar-te mai del grup més nombrós de persones, sabent que aquell que queda enrere, aquell que s'ha deixat no sé què a la casa o que se'n va a buscar bolets, serà el primer a rebre. 

Caçador de bolets. Quaranta anys d'experiència i va a buscar-ne amb una bossa del Condis?

Clar que, si t'has de perdre per aquest entorn i sobreviure d'alguna manera... potser val més que omplis la panxa d'allò que penja dels arbres, abans d'intoxicar-te per menjar uns fongs d'arran de terra que "em sembla que són carlets".

Cireres de pastor. No se n'ha mort mai ningú per menjar-ne. No es pot dir el mateix dels bolets.

Parlant del que penja dels arbres, també hi ha maneres i maneres de penjar-t'hi. En aquest cap de setmana, malgrat l'edat provecta de la majoria, ens hem aventurat a fer una tirada en tirolina i, només els més valents, el "salt extrem", tota una proesa de valor. 

Totes les activitats familiars, es fan amb mesures de protecció adequades... i amb el millor dels ànims possible.

Tirolina, apta per a tots els públics.

"Salt Extrem", només per a valents. Per a mi no,  a fe de Déu.

Aquest cap de setmana que ens hem regalat no ha consistit només en menjar barretes de lluç fregides amb patates xips... ni fer la mona per les copes dels arbres. També hem ballat, hem visitat una granja, hem pujat a la torre i ens han explicat, tot el bé que han pogut, la història de la casa i de l'ermita que data del s. XI.

La visita als animals de granja que tenen a la casa.

Una mica de ballaruca per escalfar.

El tradicional joc del mocador.

Els monitors -uns paios enrotlladíssims- ensenyant-nos un ball.

La germanor, present a totes hores durant el cap de setmana.

I d'aquesta manera ens vam reunir per passar un dia i mig en companyia i bon ambient. Per convence'ns que això dels 40 no és més que una xifra més, però que l'esperit està intacte. I, després de l'experiència, ens sembla que no ens caldrà tornar a arrodonir cap xifra per tornar a anar de cap de setmana amb Rosa dels Vents.

Entrada de la casa.