Això és Mas(s.a.)

Fa pocs dies vaig tenir ocasió d'escoltar en un acte cultural el discurs de diversos càrrecs polítics que, atès el perfil de la celebració, van tenir a bé parlar-nos del paper de l'associacionisme cultural en la construcció nacional de Catalunya. Això sí, tot advertint-nos que estem en una situació de greu crisi, de la que “segur que ens en sortirem com en altres ocasions”. Recordatori necessari, el de la crisi, no fos cas que després d'untar-nos de paraula ens engresquéssim pensant que algun d'ells destinaria alguna part de les seves dietes a nodrir les arques exhaustes de les entitats culturals del país, després d'haver-se passat un munt d'anys impulsant des de l'administració pública polítiques d'apropiació del que era l'espai natural de l'associacionisme, per allò del protagonisme que ja vam comentar un altre dia.

Jo no tinc massa clar quin és el paper de les entitats culturals en la construcció nacional de Catalunya. Tinc més clar el paper que juguen en la construcció d'una societat culta, crítica, justa, cohesionada i compromesa. El que sí veig més clar, en canvi, és qui juga cada dia un paper més rellevant en la destrucció nacional de Catalunya.

Ja portem un munt de temps que només sentim a parlar i repetir dos conceptes: crisi i retallades. Davant això es va apel·lar primer a la il·lusió i ara, de les darreres eleccions ençà, a la valentia. Sembla que cal prendre decisions valentes. Què vol dir això? Res i tot.

Ho hem vist fins ara. Cap de les decisions preses pels governs ha servit per a res en relació a les qüestions que afecten més directament a la majoria dels mortals que rondem per aquest territori cada dia més fragmentat que anomenem Europa. Però no ens enganyem, sí que serveixen per a una minoria molt minoritària de mortals que ronden sense cap mena de limitació arreu del món.

No tinc massa clara la utilitat del govern, de Catalunya, d'Espanya i potser també de qualsevol altre país, en aquests moments. Però si una cosa bona té el de casa nostra és la seva capacitat il·lustrativa. El nostre president, sense tallar-se ni un pel, l'altre dia va afirmar "que el govern no tenia cap alternativa al seu abast per evitar les retallades pressupostàries”; ho va complementar dient “que el compliment de les directrius de la UE obligava a acatar unes normes que Catalunya no fixa i que el debat entre els partidaris de reduir el dèficit i els d'aplicar polítiques d'estímul econòmic no competia al govern català” i ho va rematar amb la frase: “formar part del club europeu obliga a ajustar el pressupost deixant a banda ideologies i doctrines”. Més clar, aigua embotellada del Pirineu.

Vist això un es pregunta immediatament sinó serà el més adient fer un ERO i enviar-los cap a casa ja que, i no ho dic jo sinó el mateix president, s'han quedat sense funció a complir. És a dir, sense feina. Ja hi ha una multinacional que presta aquests serveis prèvia externalització. El problema és que no sabem qui ha signat el contracte. O si?

És curiós com als pobres mortals, cada dia més esmorteïts, ningú ens explica els projectes d'un partit en els programes electorals; ni els governs no defineixen les propostes del que hauríem d'estar construint (no se si amb il·lusió, valentia o ambdues alhora)... Però sense cap mena de pudor, mostren com han interioritzat i convertit en dogma de fe els postulats que englobem amb aquest nom, tant mal trobat, de neoliberalisme, però amb el que ja ens entenem.

Si faltava alguna cosa per acabar-ho d'entendre, ho ha rematat el conseller Boi (quin nom tant ben trobat en aquest cas), desvetllant no una agenda oculta, sinó el que considera natural: que els serveis públics siguin simplement subsidiaris. Per a tot el demés ja hi ha la iniciativa privada, tant donada a reequilibar-ho tot gràcies al mercat.

Així la valentia porta a reduir els sous de funcionaris; dels que encara tenen feina; a establir fórmules de contractació laboral més precàries; a treure la Seguretat Social als que esgotin la prestació d'atur; a desmuntar els serveis públics (tanquem el Funi, les església de la Vall de Boí, els hospitals, les escoles i el que calgui). Cal ser valent per estalviar així i fer-ho deixant el país en runes i preservant el càrrec, el sou i les dietes. Algú ens explicarà algun dia no els diners que ens falten, sinó en què es gasten els que tenim?

Cal ser ruc per a no demanar responsabilitats. Ho ho farem quan ens trobem als contenidors, a veure què tenim per dinar?

Microbus

La foto és de la pàgina 31 de l’Avui d’ahir i s’hi veu el funi II buit arribant a l’estació de dalt i saludant el president Montilla sense corbata. “Retallada als ferrocarrils”, diu el titular de la notícia. En llegir això de seguida he pensat: “Té, els del PP ja comencen a aplicar les primeres mesures de govern i pretenen tancar el blog del Gil”, i tot seguit m’he vist al carrer amb aquella pancarta de la màscara siluetejada i una barra vermella atravessada sobre la boca cridant: “Llibertat d’expressió, llibertat d’expressió!”. Després, però, m’he adonat que no era això, que la notícia no feia referència al funi d’aquest blog sinó al funi de veritat, al transport. Concretament, la lletra petita de l’Avui diu que Ferrocarrils de la Generalitat “s’està plantejant eliminar alguns transports minoritaris que li resulta massa costós mantenir en funcionament, com ara el telefèric que uneix Olesa amb Esparreguera i el funicular de Gelida.” Evidentment, l’expressió “s’està plantejant” és purament eufemística en aquest cas. Senzillament vol dir que FGC ha decidit tancar el funi però encara està complimentant els tràmits de l’acta de defunció. Adéu-siau, doncs, funicular. Sap greu, la veritat, perquè són gairebé cent anys de pujar i baixar. A més, el funi és un dels fills predilectes de la mitologia local, un símbol en tota regla del gelidanisme, comparable tan sols a l’escudella de Santa Llúcia i el campanar de l’església. Però la situació general és la que és i cal fer sacrificis. Ja ho va dir el poeta: “De vegades cal que un funi mori per un poble, però mai tot un poble ha de morir per un funi sol.” El del funi, doncs, serà un sacrifici patriòtic. A veure si així arreglem la crisi del deute europeu sense tocar els beneficis dels bancs, els sous banquers i els culs aferrats als setials de les institucions pertinents, que és d’això del que es tracta en tot aquest sarau econòmic que cada dia omple les pàgines del diaris. Gràcies, funi. Posarem una esquela per tu a La Fura i el 3 de vuit –tot i que l’Avui situa la notícia gelidenca a la comarca del Barcelonès– i cada any et recordarem corrent la funimetrada, ara contra un microbus.

La llum de Nadal

Parat cinc minuts a Santa Maria de Palautordera, al peu del Turó de l’Home, per anar a treure diners del caixer. El migdia és clar i temperat, de tardor, amb quatre núvols baixos purament decoratius al cel. Al carrer Major del poble ja hi ha els llums de Nadal: un estel fugaç amb la cua apagada, un paquet de regal escarransit, un Bones Festes retallat i precari. Definitivament, Palautordera no serà Las Vegas aquest any: la llum de Nadal hi arribarà ben just i amb comptagotes, una llum de ciri de tauleta de nit de monjo medieval, perquè pel que es veu és clar que la partida pressupostària de l’ajuntament no dóna per pus. Yep, these are the times we are living through, sense un xavo ni per pagar als de Fecsa-Endesa. Mentrestant, les campanes de la plaça toquen a missa de dotze, i una mica més tard toquen les dotze en punt. El campanar de Santa Maria de Palautordera és una torre rural, baixeta, fosca, vella, amb un peu rodó de vaca que més amunt es fa octogonal i que acaba amb un barret curt amb forma de piràmide. Està posat just a l’entrada del poble, sobre un revolt a l’esquerra passat el pont de la riera del Reguissol, i té un posat com de majordom tibat i xaruc que fos allà per obrir la porta. Més amunt, al parc Pau Casal, un estol de gavines crida i fa forrolla en cercle sobre els caps de la canalla que es gronxen a l’àrea de jocs infantils. Les gavines no són ocells per al fred del Montseny, no l’aguantarien –almenys no sense bufanda–; segurament, doncs, han vingut aquí per escampar una mica la boira de la ciutat i caçar uns quants bolets, que és el que avui fan no pocs dels barcelonins que passen amunt i avall amb cotxe. En fi, coses del diumenge, del mes de novembre, dels bolets i de les gavines barcelonines. Però aquí dèiem del caixer automàtic de Santa Maria de Palautordera. El caixer és en una cantonada de la plaça de la Vila. Segons resa un cartell ad hoc, en aquesta plaça la Generalitat hi està pagant a hores d’ara la rehabilitació i ampliació de les instal·lacions de l’ajuntament. Una obra de pes, important, tenint en compte que de l’edifici antic només n’han deixat la façana. A fora, en un costat de la tanca que circumda les obres, els del col·lectiu l’Esbarzer també construeixen: “Des de Palautordera construïm els Països Catalans”, diu una pintada-mural. Bé, doncs, el sector de la construcció a Palautordera (bessonada de Santa Maria i Sant Esteve). Malgrat la crisi, encara aguanta. Esperem que l’any que ve els de l’Esbarzer acabin les obres i puguem tornar a pagar una llum de Nadal com déu mana. Almenys això.

Pobrets aneguets negadets

A Martorell diumenge el dia s’hi va llevar amb prou feines, sens cap ganes d'anar a votar res. Potser era el record del 20N d’altres èpoques, potser el pas lent d’una marxa fúnebre d’adéu al PSOE, potser un auguri meteorològic dels temps peperins que ja són aquí. El cas, però, és que diumenge a Martorell, a prop del tanatori, l'ambient era apagat i humit. Sense fred però apagat i humit. El sol no hi era ni se l'esperava. Un xim-xim espars i somnolent, com d’espolsada del primer riu del matí, feia un sorollet de paperines electorals a les fulles dels plàtans i prometia una pluja que al final no es va produir. Per dalt el pont de la general no hi passava cap cotxe, cap bicicleta, cap president de mesa, cap vocal, cap consonant. L’ambient general de l’hora era tancat i envasat al buit com una caixa de morts. La llum de fluorescent del tanatori, especialment circumspecta a primera hora, potser com en cap altre moment del dia, era l’unic recurs que animava la grisor de l’escena. En el moment de passar jo per allà una parella sortia de l’establiment amb el cap cot i en silenci, i un altre home amb bigoti gris hi entrava taciturn després d'aparcar el Hyundai en un costat. Un quiquiriquic provinent d’un hort contingu –una darrera consigna desesperada de partit el dia de les eleccions– va estripar el mutisme dull del moment, i pocs segons després se'n va sentir un altre, ara des de l’altre costat, una mica més lluny. I altre cop la rèplica del primer, i la contrarèplica del segon, i la dúplica, etc. Quiquiriquic, quiquiriquic. Els candidats a la presidència del galliner es van posar a xivarrar la torpor del matí en perfecta alternança, sense minutatge i sense necessitat de cap Campo Vidal que els moderés. L’esgargallament, però, no va semblar que tingués cap efecte sobre les patateres adormides i els enciams lleganyosos de l’entorn del tanatori, i tampoc sobre els hostes de can Pomfusa, que es mantenien insubornables en el seu abstencionisme rígid i glacial. Més avall, l'Anoia s'escolava a bon ritme per sota la passera que dóna accés a l'aparcament de la piscina municipal. Uns ànecs foscos callaven en un racó d'aigües quietes tocant a la riba. Se’ls notava cert neguit. Amb tanta pluja com pronosticaven les enquestes últimes dels diaris segurament temien la possibilitat d’una rierada que ho engegués tot a prendre pel sac i que no va arribar fins a les 186 de la nit. Pobrets aneguets. Quac.

Salut als valents! vinguin d'on vinguin.

Us deixo aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=4owfLBh3lBE

Els tres, quatre, cinc... desitjos?

Han arribat les eleccions i el clima està fred, gèlid fins i tot, malgrat trobar-nos davant d'una de les situacions més crítiques que segurament hem viscut en dècades. La qüestió no és fàcil, però els missatges que hem rebut han estat majoritàriament simplificadors, quan no directament simplistes: vota'm que jo ho solucionaré, encara que has de tenir en compte que les coses estan complicades i no puc assegurar res del tot. Què ens proposen? No ho acabem de saber, ni tampoc ho han acabat de dir. Ens demanen solament un vot de confiança i això té massa a veure amb la fe i molt poc amb la política que, per altra banda, entre uns i altres, encara que uns més i altres menys, tots han contribuït a degradar.

Dies enrera parlàvem de gestió i en Gil Coma, amb bon criteri, hi va afegir l'observació sobre la necessitat que aquesta fos responsable. És cert. En part d'això es tracta, però no és pas només això. Però una de les primeres causes de la degradació de la cosa política hi té relació. No per una gestió responsable o irresponsable, sinó per confondre política amb gestió.

Uns quants, que ja ens hem anat fent grandets, vam viure més o menys el 50% del que va durar el franquisme i vam tenir temps de conèixer el que era un règim totalitari i una administració pública de caràcter clarament burocràtic i orientada al control de les persones. No goso dir ciutadans ja que aquest concepte no entrava en l'esquema del règim.

L'arribada de la democràcia va comportar l'eclosió de la ciutadania, en el sentit d'obrir el camí a una participació i una responsabilitat en les coses públiques articulada a través d'un teixit divers en el que s'entrecreuaven els partits, just sortits de la clandestinitat, associacions, entitats, agrupacions, moviments i més. Amb el temps les coses es van anar posant a lloc i cadascun d'aquests àmbits es va anar situant en un espai propi i normalitzat, que ja no feia necessari que un club de futbol, una entitat cultural o l'associació de puntaires reclamessin tots alhora drets democràtics. Ho simplifico, certament, per no allargar-me. El procés el podem tractar amb més matisos un altre dia.

El que més m'interessa és el que ve després i, en especial, la fase actual. Aquesta es caracteritza per la desaparició de la política. No són les úniques, però hi ha tres raons que crec que són de molt de pes en aquesta desaparició. La primera és que la percepció negativa del concepte de burocràcia, entesa per tant com un entrebanc i un instrument de control de les persones, s'havia d'eradicar sense més; la segona, que per la seva ineficiència manifesta, el que calia era substituir-la per una gestió equiparable a la de l'empresa privada; la tercera, en part derivada de les anteriors, que la funció de l'administració era fonamentalment la de proporcionar serveis a uns ciutadans que ja havien perdut aquesta consideració en benefici de la de ser clients o usuaris.

La cosa ha vingut bé per a consolidar una nova manera de fer en la que, a poc a poc, se separa el ciutadà de la seva corresponsabilitat en la gestió de la cosa pública. Les vaques eren grasses i les possibilitats de prestar serveis i incrementar la demanda semblaven infinites. Més i millors serveis equivalen a més satisfacció dels clients/usuaris que, en aquest cas, en comptes de repetir comprant a la mateixa botiga o comprant la mateixa marca, expressen la seva satisfacció repetint o redirigint el seu vot periòdicament.

És aquesta manera de veure les coses la que ha dut a tots els polítics en el poder, tret d'alguna excepció (que sempre n'hi ha), a una carrera competitiva amb tot el seu entorn, a l'escala que fos, per “oferir serveis” de tota mena, inclosos els festius, des de les institucions on governaven. Pràcticament no hi ha hagut diferència entre els d'un color i un altre.

Naturalment que per recollir uns rendiments adequats cal, en conseqüència, assegurar una clara visualització del protagonisme, que ha esdevingut l'equivalent a la marca.

El resultat ha estat l'afebliment, quan no la destrucció, d'una societat civil que confegia un teixit indispensable per a la construcció de la cohesió social; per a l'aprenentatge per a participar en la construcció de projectes comuns; per a l'aprenentatge per a compartir el protagonisme. Per què la funció social del club de futbol, de l'entitat cultural, de l'associació de puntaires... va més enllà de la pilota, la cultura o els boixets. El problema, però, és que si la societat civil manté un grau elevat d'autonomia, actua com un element que dilueix, o obliga a compartir el protagonisme.

Les conseqüències ja les veiem. Ara ens comencen a parlar que el que fa falta no són polítics, sinó tècnics. Aquests sí que són bons gestors, ens diuen. Però el problema be quan intentem aplicar el principi bàsic per avaluar l'eficàcia i l'eficiència d'una gestió: a quins objectius respon? I és clar, la resposta no és tècnica, sinó política. Per que dir que afluixarem la pressió dels mercats, que crearem llocs de treball, etc., és una necessitat, però no en sí mateixa, sinó com a part d'un procés per portar la societat cap algun lloc. I decidir quin és aquest lloc és una decisió política, no tècnica. La definició dels objectius, que es pot recolzar en totes les tècniques que es vulgui, és una decisió estratègica i s'ha d'acordar de manera democràtica.

I ara es fa socialment difícil avaluar la situació i definir el camí. Com a societat hem perdut en capacitat d'anàlisi de la nostra realitat i de treball compartit per articular les respostes a les necessitats col·lectives. Ens les hem deixat segrestar enlluernats per l'oferta de serveis. Alhora, els que han confós la política amb el subministrament de serveis, també s'han quedat desarmats, sense recursos per pensar noves realitats a bastir, i afavorint una desmobilització política que ha expulsat el debat de dins els mateixos partits i els ha dut massa sovint a lluites internes solament per a dirimir la distribució d'espais de poder dins l'aparell, dissuadint de la possibilitat d'una major implicació ciutadana i facilitant així l'accés a aquells que tenen molt clar com poden instrumentalitzar la política en benefici propi.

A partir d'aquí, tot és fàcil. Ens podem creure que el problema és la creació de llocs de treball i que si n'hi ha per a tothom el problema s'ha acabat; o que no n'hi ha per culpa dels immigrants; o que ho solucionarem estudiant anglès; o més català, o menys; o suprimint canals de televisió pública i fent-la privada... I així fins a l'infinit de la simplificació i el despropòsit.

Encara en els darrers mesos s'ha avançat un pas més: ara els culpables de la situació ja som uns ciutadans voraços, inconscients de les limitacions, que amb la demanda d'educació, sanitat, unes expectatives de vellesa digne i la quantitat de funcionaris que calen per donar-hi resposta, hem devorat els recursos públics.

La crisi, diuen aquests tècnics que ara volen assaltar el poder i usurpar la legitimitat democràtica, no té ja res a veure amb la gestió (no responsable o irresponsable sinó directament fraudulenta) de les entitats financeres; ni amb una especulació desaforada amb un bé clau per a la cohesió social i el benestar com l'habitatge; o amb els aliments; ni amb les inversions disparatades en infraestructures però que untaven a tota la parentela ... Res de tot això. Així, aquest cop al votar no ho fem per escollir el millor governant, sinó aquell que considerem millor per aplicar-nos la penitència que ens mereixem pel nostre mal cap.

Si ens entretenim una mica en el coneixement que ens proporciona la història, veurem que les societats evolucionen, però també involucionen. I també ens ensenya que després de la justificació de la inutilitat de la democràcia ve el feixisme.

De moment ja anem cap a la fase per arribar a convèncer-nos que millor que la democràcia és una societat anònima, i que en comptes de votar el que ens cal és un consell d'administració i que cadascú hi influeixi segons les participacions que tingui. Això sí, si la societat anònima ens organitza l'entreteniment, cap problema.

Rodalies 4

D'això que els pobres fem els matins dels dies feiners en anglès se'n diu commutering i designa la propietat commutativa que tenen tots els abonats del transport públic de qualsevol entorn metropolità per anar del pis de la Caixa de la perifèria fins a la feina de la ciutat a primera hora del matí, i per tornar de la feina de la ciutat fins al pis de la Caixa de la perifèria al vespre, després d'una bella jornada laboral·la a l'oficina. Les propietats del commutering són exactament les mateixes que té qualsevol operand aritmètic o l'interruptor del llum del lavabo de qualsevol de vostès, és a dir, l’alternança, i d'aquí ve el nom. Un nom explícit, precís com n'hi ha pocs i potser amb aquella goteta d'ironia amargant i trista que tenim els pobres que no podem tenir els sous de lladre dels presidents de la banca espanyola. Lògicament, en anglès els abonats al commutering són apellats commuters, ço és, practicants dels horaris de la commutació diària. Gelida, que pel lloc que l'atzar va voler fer-li ocupar en la geografia del planeta és un lloc de característiques bàsicament commutatives, aquest éssers commutants posseïdors de l'abonament mensual de Renfe formen de fa temps una colònia nombrosa. La sorpresa, però, és que ara la nombrositat d'aquesta colònia potser no és tan alta com havia estat anys enrere. Si més no aquesta és la percepció que jo tinc del cas ara que torno a fer ús dels trens de la Rodalies 4 després de quatre anys sense pràcticament posar-hi els peus. Ara a Sants un puja en hora punta dalt d’un d’aquests rodalies amb tracció a les 4 rodes destinació Vilafranca i es troba que no solament pot seure sinó que fins i tot pot respirar sense cap cul ni cap aixella a tres dits de la cara. ¿És només una percepció personal meva, això? ¿A què es deu aquest canvi? ¿Tothom estudia a Bellaterra ara? ¿Han posat més trens? ¿Han estirat els que ja hi havia per un cap? Comentant l’aparició d’aquesta fenomenologia paranormal i ferrovirodalina, l'altre dia el meu pare em va dir: "Esclar, si no hi ha feina, ¿qui vols que agafi el tren per anar a treballar?" L’explicació del meu pare té un punt d’acidesa molt cítric, d’acord. Però ves que no tingui també alguna cosa a veure amb la realitat.

The challenge

Tot i que l'ajuntament insisteix a fer-nos anar amb funi, la veritat certa és que el món fa dies que funciona amb twitter. Twitter té això dels trending topics (TT), que és una cosa molt dallò. Què és un trending topic no cal explicar-ho més, perquè ja se sap (o s'hauria de saber). Sí diré, però, que ser trending topic no és cap cosa tan difícil, només calen uns quants d'amics piulant a l'uníson el mateix hashtag dels ocells. Ara mateix (10:10h) sbahn és trending topic a Berlín, sentimientos ho és a la República Dominicana, i ahhhjhhhhhffhkytf i aldean ho són world over. I no es pensin, no necessàriament hi ha milers i milers de persones darrere tot això, amb només uns quants –uns quantets– n'hi ha prou. Doncs bé, tenint en compte aquesta exigència mínima, el repte per aquest cap de setmana seria aconseguir que #Funifira fos trending topic a alguna escala: veïnal, local, regional o —why not?– mundial. Ja dic que tot el que cal per això són uns quants amics amb ganes de perdre l'estona. Aquests amics podrien ser els mateixos visitants que vinguin a veure'ns l’scalextric al Montcau i que facin servir el funi per pujar a Gelida. Amb l'estonada que dura el viatge –fins i tot quan el transport funciona, més del que necessita el tren per cobrir el trajecte de Gelida a Sant Sadurní– el trending topic mundial és cosa segura. Naturalment, no és que ser trending topic tingui cap importància, això als gelidencs no ens resoldrà pas la vida maquetista ni la vida d’abonats i víctimes del transport públic. Però és un passatemps com un altre. Per entretenir les estones d’oci ferroviari. D’oci obligat, segons com. Per avaries perquè plou, per vagues perquè neva o per demores per collons en el servei. Allò que fa tanta gràcia. Potser la Funifira és per aquí que va en realitat, who knows. Ja que no podem arreglar el tema dels trens, almenys que hi passem l’estona distrets els dies que la cosa no funciona.

Ah, Noruega, Noruega...

Dimecres passat l'ONU va fer públics els resultats anuals de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del 2011, i com cada any, Noruega és el país que encapçala la llista. Naltros –un naltros espanyol ara, perquè segons l'IDH els catalans no existim, o no estem desenvolupats, o no som humans, una d'aquestes tres possibilitats– estem força més avall que els noruecs. Concretament estem en el lloc vint-i-tres de la classificació. Una mica més amunt que Grècia, a la posició vint-i-nou, però en definitiva compartint el mateix gust grec pels darreres dels països desenvolupats del planeta. Ah, Noruega, Noruega... En el nostre imaginari de mediterranis endarrerits Noruega, i també Suècia, continuen sent aquella cunyada noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç amb qui sempre vam somiar una rebolcada viquinga: l'Anita Ekberg dels seixanta pel·lículada per Fellini a la fontana de Trevi. Els motius de la nostra fascinació pel nord ara són uns altres, esclar. Però la fascinació continua igualment activa. Ser noruec, és a dir, ser els primers del món, ha de ser una gran cosa; ser els més rics, els més guapos, el més capaços, els més civilitzats: tot un programa, i tant. Encara que el lloc sigui fred a l'hivern, i segurament també a l'estiu, sobretot a la nit. Ara, el passaport noruec no és la targeta client del Capabro. Vull dir que treure-se'l no és tan senzill ni aconsegueixes tants descomptes. A Noruega els d'aquí baix hi som uns desconeguts integrals, i allà dalt no tenen cap interès a corregir aquest error. Sense nosaltres els ha anat molt bé tots aquests anys, no se'ls pot retreure cap desinterès. Però de vegades fa ràbia, la veritat. Fa ràbia ser tan catalanet i haver d'estar tan permanentment a la pila del greix. I tan retallats, i tan deficitaris, i tan endeutats fins a les dents. Potser si ens diguéssim Messi i juguéssim a futbol els noruecs ho veurien diferent. O si els féssim beure prou schnapps abans de sopar. Però tampoc: a Noruega no són gaires, però són massa per convidar-los a tots. ¿I si es fes la prova disfressats de salmó? Mmmmm... Potser sí, disfressats de salmó potser sí que passaríem, no ho sé. Ho intentin, si volen. I em truquin immediatament si se'n surten. Però vigilin què fumen, no voldria trobar-me’ls filetejats a les torradetes dels canapès. Mentrestant, jo torno a la comissaria de policia del carrer Balmes per renovar-me el carnet d'identitat espanyol, dies enrere la Marta es va adonar que em caduca per Reis. Quin regal, aquests Reis! ¿Entenen ara per què, malgrat tot, jo sóc més de Papa Nöel? I damunt damunt el personatge es diu Nicolau. Ni fet exprés pensant en mi. Ah, Noruega, Noruega...

De tapes

¿Forma part de la campanya de promoció de la Funifira d’aquest cap de setmana el fet que divendres Monzó inclogués Gelida en el seu article diari a La Vanguardia? Dedicava Monzó l'article de divendres als robatoris de tapes de clavegueram que es veu que hi ha hagut recentment i n'enumerava uns quants casos a diferents municipis: "Els últims mesos n'han robat a Girona, Manresa, Gelida, Roses, Lleida, València." En primer lloc he de dir que no tenia ni idea que a Gelida hagués passat això. Però és igual. En qualsevol cas, que et robin les tapes del clavegueram del poble és una marranada. Ho és principalment a l’estiu, que tot fermenta més de pressa. És també un perill, puix que qualsevol guàrdia urbà distret posant multes pot caure dins el pou clavegueresc i desaparèixer endut per les aigües negres del poble, cosa que seria molt trist, esclar. Però sobretot que et robin les tapes del clavegueram del poble és una vergonya per a qualsevol municipi. Deixem estar ara els casos de Girona, Manresa, Roses, etc. ¿Que és que a Gelida no hi ha res més per robar que no siguin les tapes de les clavegueres? ¿Que és que al nostre poble no tenim res més de valor? ¿I el penell del campanar? ¿I les arracades de la secretària de l’ajuntament? ¿I el rellotge de l’arquitecte municipal? ¿On és que deixa Gelida un cas de lladrocini d’aquestes característiques? ¿Què s'han cregut que som aquesta gent? No, un assalt al patrimoni municipal com això de les tapes posa en qüestió no solament el tancament de l'envàs del clavegueram, sinó la imatge mateixa del poble. I no pot ser que l’esforç de promoció de Gelida que s’està fent aquests darrers anys es perdi d’aquesta manera. És inadmissible. El Centre d'Interpretació del Funi, el Centre d'Interpretació del Castell, el Centre d'Interpretació del Portal de Casa Meva, la Funifira: no pot ser que totes aquestes inversions estrategiquíssimes se’n vagin claveguera avall pel sol fet que una colla de lladres no saben exercir la seva activitat amb solvència. Cal que l’ajuntament prengui cartes immediatament en aquest assumpte. A banda de la partida pressupostària no contemplada per reposar les tapes, en això ens juguem una part important del futur penedesenc, corredormediterrani i turístic. Que les autoritats municipals parlin amb les bandes de tapeig organitzat i hi tanquin un acord: si els lladres han de venir a desplegar la seva activitat al nostre poble, que facin el favor de desplegar-la bé. Els gelidencs ja els donarem un cop de mà, si cal: marxarem tots a buscar bolets un cap de setmana i deixarem obertes les portes de casa i les joies de la iaia al rebedor. Però que facin el favor de robar-nos com cal, és a dir, coses de les quals ens puguem sentir orgullosos i que projectin una bona imatge de nosaltres als diaris.

Pèlags

Una llegenda urbana més o menys coneguda diu que la paraula pèlag, com a sinònim de toll o bassal, és un terme exclusiu de Gelida que no és conegut, en el sentit que dic, enlloc més del domini lingüístic. Sobre això, el web del rodamots (www.rodamots.com) referencia el comentari que Ramon Solsona va fer al llibre A paraules em convides, publicat per Columna l'any 2005. Pel que entenc, aquest llibre és un recull de col·laboracions que l'escriptor feia en un programa de RAC1, i allà Solsona diu: "Una oient ens va dir que pèlag —o pèlec, s'admeten les dues grafies— era una paraula pròpia de Capellades i que volia dir 'toll d'aigua, aigua embassada'. De seguida ens van arribar més pèlags com a nom comú de Gelida i Sant Sadurní d'Anoia. I topònims, com el barranc dels Pèlags del Montsant, l'espai protegit conegut com els Pèlags de Vilobí del Penedès i el Pèlag de les Bruixes de la riera de Sant Quintí de Mediona. Com podem veure, la majoria de testimonis provenen de l'Anoia, des d'on trucava la primera comunicant." És a dir, que la llegenda urbana i filològica que esmentàvem suara no és tal com alguns gelidencs ens la pintem. Però s'hi acosta. Amb pèlag a mi em passa el mateix que amb xampany. Són paraules que a casa meva les hem dites tota la vida, i que personalment penso continuar dient fins que la dinyi. Ni toll, ni bassal, ni cava, doncs. Tot això jo no sé què és, ni m'importa un rave. Que ho facin anar allà on vulguin. Però per a mi és xampany i és pèlag. La sonoritat de cava no arriba ni a la sola de la sabata de xampany. I toll és per al peatges de les autopistes angleses. I una bassa és allò que segons com fa una pudor que fa caure de cul a terra. En fi, tot plegat és per dir que aquests dies que ha fet últimament, tan magnífics de recolliment indoors, de pluja als vidres i d’olor de bosc, als carrers de Gelida –i segurament als de Sant Sadurní, als de Capellades, etc– s'hi han fet molts pèlags, els més remarcables, al voltant del camp de futbol i a l'aparcament de dalt de l'estació de Renfe, com sempre. En la mateixa nota de A paraules em convides, Solsona apunta que "curiosament, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'." Bé, potser sí que els gelidencs tirem un pèl llarg de vegades. So what?

Gestió sí, però responsable

Encara que ja fa uns quants dies que l'Alfred Mauri va obsequiar-nos amb unes reflexion les quals, com ens té acostumats, eren molt enraonades i intel·lectualment ben fonamentades, des d’aquell dia penso en les seves paraules. I com va fer en Joan Ramon Muñoz, he optat per deixar el meu comentari en forma de blocada, ja que les opinions que vull compartir parteixen del seu post, però aniran en una altra direcció.
L’Alfred reflexionava sobre les retallades que s’estan aplicant des del govern i ho feia a partir del dilema “Retallar o gestionar?”, que donava títol a l’escrit. La conclusió a la qual arribava, en resposta a la qüestió que plantejava ell mateix,  era que cal millorar la gestió, per dir-ho d’una forma molt planera i simplificant barroerament el seu argumentari.
En Joan Ramon estirava del fil de la gestió, “Pel que fa a la gestió” es titulava el seu escrit, i portava la qüestió cap al camp de la llibertat individual i l’ètica. Una gran qüestió també. Fins a quin punt no som tots nosaltres també responsables de la situació generada?
Els mercats, la banca, els governs… són assenyalats per tothom, però el dit acusador sempre està enganxat a un braç que no ha sigut aliè a la situació: abusos del sistema de tota mena (pensions, atur, baixes laborals, picaresca…) i nivell de vida per sobre de les possibilitats reals (esmorzar, dinar i sopar fora de casa cada dia, vacances a Honolulu i Punta Cana, cotxes de luxe…). La majoria ha optat per fer de petit especulador a escala (vendre aquell piset a Barcelona per comprar una torre a la segona corona, vendre el pis que encara pagaven per comprar-ne un altre endeutant-se més…). Hem vist disparar-se les despeses i, quan els vents han deixat de bufar a favor, la situació ha deixat de ser sostenible.
Però és que tot plegat era d’una fragilitat demolidora, com ha quedat ben palès.
Per tant, gestió sí, però gestió responsable. I aquí, de responsable no ho ha estat gaire ningú. Les situacions personals, cadascú les ha d’afrontar com bonament pugui. Però la situació col·lectiva, la governació d’allò comú, requereix d’uns polítics amb alçada de mires i capaços de prendre les decisions necessàries.
Actualment, les retallades semblen inevitables com a conseqüència d’una mala gestió prèvia. És a dir, si no s’és responsable quan es governa, pot generar-se una situació en la qual per corregir aquesta situació no n’hi hagi prou amb un canvi de gestió. Aquells que han actuat amb irresponsabilitat, poden desentendre’s de la situació que han generat? I els que arriben nous, poden fer com si no passés res i rentar-se’n les mans?
A mi em sembla que el govern de Convergència està actuant amb responsabilitat, segurament perquè no té cap altre remei. A ningú escapa que no és gens agradable retallar. El govern s’ha posat en contra metges i infermeres, mestres, serveis socials, funcionaris, pares d’alumnes, usuaris de la sanitat pública… I, no ens enganyem, aquesta situació de confrontació no la vol cap govern del món, perquè si en alguna cosa pensa el governant és en poder renovar la confiança del ciutadà. I la política de retallades no és precisament populista. Per tant, quan escolto els membres del govern explicant una nova tisorada, m’imagino que fan allò que s’ha de fer i no allò que els agradaria fer. I vull pensar que pateixen i ho estan passant malament, perquè és una situació molt incòmoda.
Que les coses no s’han fet bé, és a totes llums, una evidència. S’ha estirat més el braç que la màniga i no s’ha sabut preveure l’arribada de la crisi, ni s’ha reaccionat a temps, ni s’ha reconegut quan ja era més que evident. Aeroports sense avions, trens d’alta velocitat sense passatgers… política d’inversions de cara a la galeria i per quedar bé amb el territori sense tenir en compte la realitat, sinó com s’explica que el corredor del Mediterrani encara sigui un projecte?
I a nivell municipal, com s’ha actuat? Aquí no hi hagut un canvi de govern, per tant, ningú no ha fet escarafalls de la situació heretada. Però l’ajuntament no s’escapa tampoc de la contenció. La davallada d’ingressos per la frenada de la construcció, però també per la reducció de transferències dels governs català i espanyol també s’ha de deixar sentir. D’aquest tema, però, que en parla tothom cada cop més obertament, a Gelida no se’n troba mai informació detallada a cap de les publicacions municipals. I crec que els ciutadans tenim dret a conèixer l’estat de les finances municipals. 
I quines inversions ha prioritzat Gelida en el darrer mandat, cofinançades per altres institucions que en són igualment responsables d’aquesta despesa. Destaquen per damunt les altres les escales mecàniques, la rehabilitació de l’Escorxador com a Centre Cívic, la repavimentació dels carrers i la gespa del camp de futbol.
En canvi, continuem sense tenir una escola de Música (en tenim l'entitat, però no la seu… i això a més d’incomoditats manifestes amb el centre on compartim les aules, deixa la nostra escola sense subvenció).
Sorprèn que es rehabiliti l’Escorxador, que era un espai per recuperar però no suposava cap urgència, mentre l’edifici de les Monges (que compleix unes funcions semblants) continua en el seu habitual estat de degradació sense que s’hi faci cap intervenció seriosa per rehabilitar-lo. A més, la rehabilitació que s’hi fa no resolt cap dels problemes de les entitats, perquè es fa sense demanar-los l’opinió. Hauria estat molt més necessari fer un auditori, que aprofitarien molt més les entitats i les escoles. Al cap i  la fi, el que s’ha creat a l’escorxador, ja ho teníem a les Monges. O es podrien haver rehabilitar les Escoles Velles com a seu de l’Escola de Música i aulari, que és una necessitat real.
Sobre repavimentar els carrers, què us he de dir. Que si ja estan pavimentats, sembla absurd tornar a fer-ho. Perquè no estem parlant d’una capa de manteniment, estem parlant d’una reurbanització. Si ja estaven urbanitzats, calia gastar-se els diner aquí? Han quedat millor, i tant! Però parlo de prioritats.
La gespa del camp de futbol, en canvi, si que era necessària (prioritària i urgent)  perquè els equips de Gelida poguessin competir a les lligues respectives, però la gestió que se n’ha fet finançant-la a través del rebut de l’aigua em sembla poc menys que una estafa. 
Cal també fer esment a les actuacions encertades. El Centre d’interpretació del funicular que s’ha habilitat al damunt de l’estació del funi, em sembla una inversió assenyada, que si es gestiona correctament, de forma coordinada amb el Centre d’interpretació del Castell, pot generar una activitat econòmica que beneficiï el municipi. 
En conclusió, apostem per la gestió, sí. Si cal retallar per recuperar la capacitat de gestió, que no tremolin les cames a ningú. I quan recuperem la capacitat de gestionar, exigim una gestió marcada per l’ètica personal i la responsabilitat pública. Una gestió que sigui transparent i participada. I de tot plegat, el govern de Gelida diria que en va coix.

Another day without caldereta

Binigaus, Sant Tomàs i Son Bou són en una zona baixa davant el mar ideal per a les bacanals urbanístiques. Si aquí no s'hi hagués arribat a temps, els pagesos del totxo segur que hi haurien fet l'agost; l'agost, el setembre, l'octubre, i la resta de mesos de l'any d'una bona colla d'anys. Més clar: si aquí no s'hi hagués arribat a temps, avui tot aquest replà rialler del sud de Menorca segur que seria el mateix nyap que els ulls s'han acostumat de contemplar a la badia de Palamós o a Platja d'Aro, per posar només dos exemples dels molts que es podrien anomenar. De fet, l'intent de cometre una iniciativa d'aquestes característiques hi devia ser en algun moment de la història recent de Menorca, i la presència del penya-segat de ciment armat i turístic Sol Milanes –a cala Galdana era el Sol Gavilanes– així ho testimonia. El Sol Milanes està construït al costat de les restes molt fetes malbé d'una església paleocristiana, en un extrem de la platja de Son Bou; en un extrem, és a dir, molt probablement pensant en deixar espai per a futures promocions de sòl que hi ampliessin l'activitat hotelina. Afortunadament, però, aquestes promocions futures no van acabar d'arribar mai més, almenys no amb forma de prestatgeria en règim de pensió completa, i tota l'àrea s'ha mantingut, urbanització amunt urbanització avall, prou lliure de pecat urbanístic i amb bon to, sobretot vista en panoràmica des de sobre la punta de Llucalari. D'altra banda, Son Bou marca un punt i a part en el traçat que segueix el camí de Cavalls pel sud de la costa menorquina. A partir de Son Bou -de la sortida de Son Bou-, el fil del camí de Cavalls pel voramar estricte es veu que es fa inviable a causa dels barrancs i els estimballs, i en conseqüència el traçat de la ruta, molt entenimentadament, massa, s'aterra i passa per dins fins a Binissafúller, un bon tros de quilòmetres més enllà. De Son Bou a Binissafúller el camí només treu el nas a l'aigua un moment, a cala en Porter, un calaix absolutament mineral al capdavall d’un torrent amb uns quants pomerars i uns quants horts, i amb una urbanització neta i endreçada col·locada damunt el penya-segat. L'interior d’aquesta part de Menorca té un aire sec i entotsolat. A mi em va fer un efecte no exactament pobre però sí gris. Totes aquestes tanques havien estat llocs de cultiu fa no tants anys, però ara no són res: oliveres plenes de polls i ermots deixats de la mà de déu. Els pagesos semblen un afer impossible i extingit en aquest tros de l'illa, és com si tots haguessin decidit passar en bloc a cobrar el dret de pas per les finques respectives -l'administració balear o d'allà on sigui bé deu pagar alguna cosa per tenir obert aquest camí de Cavalls, oi?- i anar a servir paelles, cerveses i sangries als turistes britànics omnipresents. Més endavant, passat un tram de carretera i una zona laberíntica entre cases de camp, arribo a Binissafúller i giro a llevant per una altra carretera en direcció a Punta Prima, a l'extrem sud-est de l'illa. La línia de mar és ara un seguit prou continu de cases d’urbanització, molt polides i de molta pela, moltes de tancades després de l'estiu, posades sobre una base de roca rosegada i baixa. És dia feiner i no hi ha gaire gent ni gaire trànsit. Fins a Punta Prima tota l'estona serà bastant el mateix, amb l'excepció de Binibèquer, que és un lloc molt bonic però que potser té una tirat excessivament típic i de diorama pessebrista, no ho sé. Tocant a Punta Prima, trenco per un cap de cantó, surto als morros de l'aigua i topo amb la perspectiva d’una llenca llargaruda, rasa i rocosa a pocs metres de la costa, amb un far al mig aixecant-hi un dit tibat: és l’illa de l’Aire, un indret ideal per fer-hi una pastoral vida de sargantana endèmica. Poc després d’això, ja a Punta Prima, paro per dinar al restaurant Sebastián, a sobre mateix de la platja del lloc. A la pissarra de l'entrada del Sebastián la caldereta de llagosta cotitza a 35 euros. Passo, doncs, amb una amanida i uns espaguetis a la bolonyesa. El dia és assolellat i calorós. A la platja contigua hi ha gent que es banya i algú que ho prova amb el windsurf. Bufa una mica de vent, però jo no el noto perquè sec en una taula dins el local.

Tota la humanitat sencera

Dilluns la notícia va ser el fet estadístic que, en algun moment del dia, en algun lloc del plataneta, la població mundial va arribar als set mil milions d’habitants. N'hi ha que diuen que l'habitant que fa set mil va ser una nena, una Dancia Mayo, de Manila; uns altres diuen que va ser un Piotr Nikolaiev, el meu cosinet de Kaliningrad; i n'hi ha uns tercers que asseguren que va ser un nadó nascut vés a saber on de l'Estat d'Uttar Pradesh, a l'Índia. Tant és. En qualsevol cas, set mil milions de persones és el doble de gent ballant la Santa espina sota la capa del sol que fa cinquanta anys. Una animalada, literalment i segons els demògrafs. A més, les estadístiques de població indiquen que els últims mil milions de contemporanis, la humanitat els hem reproduït en un temps rècord: tan sols dotze anys, des de 1999 (l'any, per cert, que van néixer la Marta i el Guillem; ves doncs que els bessons no siguin els habitants sis mil milions clavats i sis mil milions u). En fi, la cosa és que dilluns a la tarda a la bbc world comentaven la notícia dels set mil milions i les implicacions que un creixement poblacional tan bèstia i tan ràpid té des del punt de vista de la sostenibilitat del planeta. Dos experts, un professor de la universitat de Dhaka, a Bangladesh, i la directora d'algun organisme de l'ONU des de Nova York, explicaven com ho veien tot plegat. A really complicated situation if there is no change, deien. És a dir, que ho veien malament. Segons els experts el ritme de rumba trepidant que portem els humans no hi ha orquestra capaç d'aguantar-lo gaire estona més. Un toc d'atenció, doncs. I, com per subratllar la cosa, mentre els experts feien aquest toc d'atenció, un marcador sobreimprès al marge inferior esquerre de la televisió anava actualitzant les dada de la població mundial en temps real. El marcador va començar a 7.000.079.066; sis minuts més tard, en acabar l'entrevista, la xifra havia pujat a 7.000.079.964. És a dir, en sis minuts la població mundial havia augmentat en nou-centes persones. Conclusió: al món som molta gent, cada cop més, i més de pressa; això es pot veure també al CAP de Gelida, on l'altre dia vaig estar fent-m'hi les ungles més de mitja hora abans que em prenguessin la pressió. I d'altra banda, l'altra conclusió és que al món s'hi donen coincidències que fan fer el cul petit pel que semblen tenir de premonició. Com això d'arribar als set mil milions de persones justament la vigília de Tots Sants i el Dia de Difunts. Un sarcasme que sembla rigut per un destí de color tirant a negre catastròfic que fa rumiar.