L'altre París

La Gioconda assetjada contínuament.

En la nostra crònica de les vacances a París que us hem lliurat en tres blocades, us hem presentat el París monumental i més  tòpic. Les visites i fotografies que tothom que va a París fa i ha de fer. Però per a un turista que passeja per París amb la càmera a les mans, ara que ja no depenem de revelar carrets, hi ha moltes altres instantànies que deixen ben patent el bon gust dels parisencs per l'art i l'humor. Que testimonien la vitalitat de la ciutat, el seu batec vital... Avui, que fa dies que acuso una certa sequera escriptora, les comparteixo amb vosaltres.

Senyal de trànsit, pesat.

Amb barret molt millor.

El lampista més universal.

Bústia de correus amb "posado".

Està ben aparcat aquí?

Un gelat? Sembla que te l'hagi de servir Louis de Funes.

Els xinos ja se sap que copiant són molt bons.

Un edifici amb un "jardinet" al terrat.

"Aquí hi viu un amant del teatre".

Banderola excessiva.

Retolació.

Un treballador amb poca feina.

Un treballador amb molt poca feina, que s'ha picat veient l'altre.

L'empresa no guanya per post-it.

Llavina, Jordi

Jordi Llavina ha guanyat un dels premis literaris importants en llengua catalana: el Vicent Andrés Estellés. Segurament no cal aclarir que del Jordi que estem parlant aquí és del fill, no del pare, que també es diu Jordi. En el context gelidenc, però, fer aquest aclariment purament anecdòtic a mi em fa gràcia, perquè és una distinció exclusivament local que no té sentit fer-la enlloc més del país, i per tant la deixo aquí com a nota afectuosa. Que Jordi Llavina és la figura de més projecció que ha donat Gelida al llarg de la seva història, em sembla que no és cap cosa opinable, sinó un fet objectiu més de la vida mia. No farem aquí el currículum d’aquest home; busquin al google, si els cal. ¿Quants gelidencs coneixen vostès amb una trajectòria semblant? Jo els ho diré: cap. El paral·lelisme que a mi em ve al cap en aquest cas és amb la figura de Josep Guardiola, l’entrenador del Barça. Un paral·lelisme flaquet i voluntariós, d’acord. I encara amb totes les diferències que vostès vulguin trobar-hi. Però compto amb la benevolència del llegidor per passar-me per alt aquesta mancança. En tot cas, això és per dir que el Jordi també és un cas de tenacitat, talent i excel·lència reconegut per molts. Ara ha guanyat un altre premi de prestigi, poden llegir-ne la notícia als diaris. Potser els gelidencs podríem aprofitar l’ocasió per tornar a sentir-lo parlar de llibres o del que sigui al Centre Cultural. Si pogués ser, seria una bona manera de reconèixer i celebrar l’èxit d’un dels nostres, que també és una cosa necessària. En qualsevol cas, enhorabona, Jordi.

Totxos

I bé, els estrategues del PP ara ataquen per mar. El govern del partit genovès que mana a Maó es veu que diu que l’any que ve vol dur a terme una consulta ciutadana per canviar el nom oficial de la capital de Menorca pel de Mahón, que naturalment sona més fi i més madrileny a les orelles de les autoritats colonials del lloc. L’àguila imperial del logo del partit de Rajoy, doncs, remunta novament el vol, com aquella au Fènix de la llegenda diu que ho féu de ses pròpies cendres, ningú més és capaç de pujar més amunt en el cel del coneixement filològic i la saviesa en general. A falta de dies per a les eleccions del 20N, a Maó ja n’hi ha que s’avancen als resultats i tornen als anys quaranta de l’Espanya del segle passat: als San Saturnino, San Baudilio, San Quirico. Ah, allò sí que eren temps! Ahir al vespre, a remolc de la notícia del PP maonès, al twitter també n’hi havia que es feien ressò d’aquells anys d’inventiva toponímica por la gracia de Dios al hashtag #traduimpobles. Un de genial va proposar que Olesa de Montserrat passés a dir-se Olé esa de monte Serrado. I un altre va proposar Viejo-verde de Cerdaña en lloc de Bellver de Cerdanya. ¿I Gelida?, vaig pensar. ¿Com en direm de Gelida si mai la brillant ofensiva del cóndor maonès travessa el mar i passa al continent? El clàssic Gélida, o Jélida, amb accent a la e, està prou bé, però potser caldria fer-ne una actualització i donar-hi més contingut semàntic: Geldebaño potser podria ser un bon invent: fa bona olor, i a més inclou una ñ ben castissa. Jelines!, també seria una bona opció. O directament Salida. No ho sé, ja ho veurem quan sigui l’hora. En tot cas, que la gent de Maó vigili amb el nom de casa seva, perquè amb tanta brillantor intel.lectual com es veu que llueix al govern de la ciutat, no sorprendria gens que, al final de la discussió, de la capital de Menorca acabessin dient-ne Tocho. Sí, ja ho sé: en menorquí, i també en català –sí, també en català, que és això el que de debò us cou, oi pepes?–, un maó i un totxo no és ben bé el mateix. Però és ben igual, a les autoritats colonials no sembla que els vingui d’un pam, ni de dos, ni de cinquanta. I almenys en la accepció adjectiva de totxo, elles –vull dir les autoritats– potser, qui sap, podran sentir-s’hi més reflectides.

Amén a Trebalúger

Binigaus és massa gran, una platja de dimensions elefantiàsiques. Son Saura també és massa gran, tot i que d'una dilatació més reduïda que Binagaus, i a més aquí el mar hi ha ratat notablement el sorral. Turqueta és massa petit, i Fustam també és massa petit, exactament petitíssim, i damunt damunt amb mala sang: a Fustam encara s'hi poden veure les restes formigones d'un niu d'ametralladores del 36 camuflades a la roca, llavors provar de desembarcar en aquest reclau havia de ser garantia d'una mort sanguinària i definitiva. Mitjana i Mitjaneta sí que són cales que tenen la mida que cal, però tant l'una com l'altra estan posades una mica de biaix respecte l'eix de sortida a mar obert, i pel que fa a l'Escorxada, doncs senzillament és una cala amb un nom massa bestial i inassumible que la desautoritza més enllà de qualsevol altra consideració. Naturalment, tot això que dic està deixat anar molt sumàriament, molt de passada i molt perquè sí, perquè la veritat és que tots els racons i raconets d'aquest sector de sota del camí de Cavalls de Menorca -des de son Xoriguer fins a l'entrada a Binigaus- són una meravella, un cas de mediterraneïtat lluminosa i esplèndida, d'una qualitat de primeríssima magnitud. Dit això, però, també dic que de tots aquests indrets magnífics i més o menys recòndits, si a mi me'n fessin triar un, triaria la raconada de Trebalúger. A mi Trebalúger em va fer un bon efecte. D'aquest lloc no se'n pot dir ni pèls ni defectes, perquè no en té cap, és senzillament perfecte. La combinació de tots els elements paisatgístics que s'han anat repetint al llarg de tot el tram de costa recorregut fins ara -elements que després de tanta reiteració arriben a semblar banals, i no ho són gens- arriba a Trebalúger al seu pic més dolç, al seu moment més refinat: les capçades dels pins són aquí d'un verd més aeri i escabellat; el cel blau, més blau-cel; el mar també hi fa un turquesa més intens, i les transparències de l'aigua són més vítries i clarividents. La sorra, encara freda de la intempèrie nocturna, també és aquí més clara i més fina, d'un tacte gairebé com de farina; els estimballs sobre l'aigüera marina, més rocosos, i la sortida al mar amb un pas més franc i desinhibit. La nota que toca Trebalúger en dies de sol i sense vent és la nota d'un violí fi, finíssim, una d'aquelles notes que semblen que no s'hagin d'acabar mai més, i que insisteixen a dissoldre-us la fibra del cos i estirar-vos els nervis fora de les misèries oficineres de la realitat dels dies feiners. Això és així, tal com sona, i ho és sobretot si un és capaç d'organitzar-se mínimament i passa pel lloc en temporada baixa, de bon matí, i si té la sort -no gaire difícil- de no trobar-se ni una sola ànima que desfiguri el conjunt. Protàgores va tuitejar fa molts anys que l'home és la mesura de totes les coses, cosa d'una falsedat socràtica i absoluta: l'home és l’inventor de la programació de Tele5 i dels editorials del País, el Periódico i La Vanguardia; l’home no és res i no és la mesura de res, per l'amor de Déu! En canvi ,Trebalúger sí que ho és; Trebalúger sí que és aquesta mesura de totes les coses. En les condicions de solitud que dic, i si hi ha en funcionament una certa inclinació de l'esperit cap a les coses no estrictament adotzenades, aquesta cosa exacta, clavadíssima, localíssima i de ressonàncies universals que té Trebalúger es percep sense gaire esforç. En aquest lloc un de seguida s'hi pot fer l'efecte de ser una mica com un d'aquells indis americans que vivien esperant amb candeletes que Cristòfor Colom els descobrís i els civilitzés a cops de creu i Inquisició. Personalment, ara tinc el convenciment que Adam i Eva van néixer, créixer i pagar la contribució a Trebalúger, que tot allò del Gènesi és una història que es va fer aquí, en aquest cul-de-sac de Menorca, encara que a la cala no hi quedi rastre de cap pomera per certificar-ho. Faig la foto del lloc, giro cua i passo avall. Amén.

Quinzena festa dels Súpers

Els Súpers hem tornat a véncer el malvat senyor Pla! Aquest any cridàvem "Uh! oh! no tinc por!" per tal de derrotar i fer desaparèixer els fantasmes dels avantpassats del Sr. Pla i els seus respectius exèrcits: el fantasma guerrer, el  fantasma pirata i el fantasma soldat. Seguint els consells de la Lila, hem siguts valents i amb l'ajuda dels "espanta-pors" que regalaven a cada prova, hem fet prou enrenou per sortir-ne airosos.

Això sí, malgrat la previsió d'un cap de setmana de tardor, gairebé agafem una insolació i vam marxar amb la sensació que hi havia més gent que mai, que és molt dir, perquè sempre hi ha una gernació tumultuosa. Doncs, per difícil que sembli, encara n'érem més.

 

Fa anys que anem a la festa i de debò que ens ho passem molt bé. Això sí, prenem grans dosis de paciència. La sorpresa d'aquest any la vam tenir dies abans d'anar-hi. Miràvem amb els nens la revista dels Súpers, per tal de "contextualitzar" la festa, per anar-hi sabent quin és el tema d'enguany, quina argumentació donaven... per motivar la sortida (fa uns anys només miraven el Súper 3, ara la competència televisiva és molt gran: Clan, Disney, Neox, Boing...). Quina no és la nostra sorpresa quan veiem a la pàgina 37 que sortim clarament reconeixibles en una fotografia! Aquest any hi vam anar més ben clenxinats que mai.

A la Macarella

A la Kiss FM de la xiringuera de la Macarella la patata musical era la nota puta i remarcable del paisatge del moment, and this note lasted fins gairebé les set de la tarda, hora en què els amos del local van decidir fer callar la loca que bramava pels altaveus, tancar el negoci –més aviat fluix a l’octubre– i passar cap a casa a fer el sopar, que és el que han de fer els matrimonis decents quan arriba el vespre. Els pins del lloc, jo també, i encara cinc senyores més que feien tertúlia assegudes sobre una planxa de surf aparcada en un costat de la platja vam fer un uf d’alleujament davant la indulgència xiringa i per fi vam poder respirar una mica. Però va ser un moment. Acabats els del bar i la ràdio, un parell de nanos van començar a barrinar la tranquil·litat menorquino-capvespral fent passades en cercle per la cala amb una zòdiac. Impossible saber què feien els nanos: pescar no, i mirar-me el cul a mi m’imagino que tampoc, perquè ja em diràs on és la gràcia. In any case, el brrrrr de mosca collonera de l’embarcació va durar una estona, fins que el sol se’n va anar eixordat per alguna banda del cantó de Ciutadella, i les dones de la planxa de surf també (sense la planxa, que va quedar allà). La claror del dia ja es marfonia llavors en la simfonia de la quietud de l’hora i l’ala de corb de la nit anava esborrant l’aparença de les coses d’aquest món (ooooh!). De mica amb mica els forats de les tres coves –coves habitades, almenys el parament de la llar hi era– de la paret del penya-segat del camí cap a la Macarelleta es van anar fent més i més d’un negre gola de llop definitiu. Dues parelles de joves madrilenys de pont pilat al Sol Gavilanes de cala Galdana van arribar encara a la platja per l’accés de les escales de fusta, van dir qualsevol bestiesa sobre el lloc i se’n van tornar a l’hotel per sopar, cardar i dormir. Un altre noi, aquest sol, també va passar cap a cala Galdana. I un tercer amb la btt carregada al coll. Van sortir les estrelles i la lluna plena, i al final servidora es va quedar olímpicament sol a l’indret sentint com el mar es rentava les dents i s’allitava fent soroll de llençols, i com el vent, d’una presència testimonial, s’afuava a les capçades dels pins (això d’afuar-se ho he tret d’algun lloc, no sé d’on, però és la paraula exactíssima per al que dic). Al fons del calaix de la cala, molt lluny, sobre la ratlla del mar nocturn la silueta de dos barcos amb un ull blanc-verd desfet i intermitent passaven en filera cap al costat de Ciutadella. Els núvols apedaçaven el cel amb un cul brut però sense ganes de ploure, i navegaven a bon ritme en sentit contrari. La lluna, tota clara i grossa, ara sí ara no encenia els pins i la sorra de la platja amb un color plata-blanc opac. Les ombres, absolutament negres, es retallaven amb una precisió de pel·lícula de suspens. El fred dormia a casa, la humitat no tant. Se sentia olor de sorra, de pi, de mar, d’alga, d’entrepà de llonganissa del Condis, de botes suades i de peus. Una bèstia voladora de pas va deixar caure tres xiscles d’una netedat extraordinària (cac, cac, cac) al cul-de-sac de la badia. El mar, amb l’escalforeta de la son, ensonyat, transparent a sobre mateix de la platja, pampalluguejava ple de reflexos de paper d’alumini arrugat un tros més enllà.

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (IV)

Ja ho tenim tot força preparat. Els globus han marxat amb els camions cap al llac Natron i nosaltres tornem enrere i també hi anem. Allà trobem a la resta de l’expedició: hi ha els anglesos, els alemanys, els americans, els suissos, els japonesos, els belgues, els asturians, els brasilers, més catalans i algun espanyol. Gent de llocs diversos que haurem de conviure gairebé deu dies, i tots sabem que fàcil no és. Si a vegades entre els sis o set que anem al jeep ja hi ha petites enganxades per alguna tonteria, ara que serem seixanta, cada un amb el seu caràcter, segur que encara serà més divertit.

A mig camí ens hem trobat els camions amb els globus que han tingut avaria però ens diuen que l’endemà ja hauran arribat i podrem volar. Potser si o potser no, això és Àfrica i mai se sap.

El que si que veiem és que fa molt vent, moltíssim. I el vent és el pitjor enemic dels globus. Amb el que ha costat arribar fins aquí i ara el vent ho pot esguerrar tot. Però no ens ve de nou i la majoria porta molts anys volant: amb el vent no hi podem fer res.

Preparem els globus, que finalment ja han arribat, per si l’endemà afluixa i es pot volar.

També s’organitza una segona pujada al volcà per la gent que ha arribat de nou o els que s’animin del s que ja hi érem .  Fem reunió familiar i el Roger decideix que l’endemà s’estima més anar amb els globus, però el Carles diu que vol pujar al volcà. Ho provarem.

A les 11 de la nit comencem a pujar l’Oldoinyo. En total anem 16 i 4 guies.  A mida que anem pujant es va fent molt dur. N’hi ha que tornen enrere o es queden a esperar que surti el sol per tornar. Nosaltres ens quedem  amb un grupet de 8 i el Rafael de guia. Pugem a poc a poc. N’hi ha que volen deixar-ho quan ja estem a prop d’arribar a dalt però ens anem animant uns als altres. El Carles és el més petit de tots i passa algun moment on ja no pot més i ho vol deixar. Si ell plega, jo també. Així ho hem decidit amb la Susanna. Li demano un esforç més, i un altre i un altre... quan ja comença a clarejar arribem a dalt: ho hem aconseguit. És una passada.

Parlo amb el Rafael i m’explica que hem pujant a molt bon ritme, o sigui molt lents. Primer no ho entenc, però em diu que si haguéssim anat més ràpid no hauríem arribat tots, i en canvi hem tardat més però tots som a dalt. També m’explica que ell ha pujat més de 500 vegades i que també ha pujat el Kilimanjaro unes quantes, i que és molt més dur l’Oldoinyo. 

Una estona donant la volta al cràter i la baixada: cansats però molt contents. De les vegades que més he disfrutat estant amb el Carles, i de les coses que més recordaré del viatge.

Des de dalt no hem vist cap globus, mala senyal. El vent no ha parat. Després sabrem que el Josep Maria ha aconseguit enlairar-se i fer una voladeta, però en condicions no massa bones.

A casa mai volaríem amb aquest vent, però quan has fet tantes coses per fer-ho, i ets tant lluny es prova com sigui...

Visitem el llac Natron, els flamencs, els massais... i marxem cap a l’est a intentar creuar el Kilimanjaro: el gran objectiu del viatge.


Vídeo de la sortida del globus al llac Natron

Per molts anys

Al bell mig del camí de nostra vida / vaig retrobar-me en una selva obscura / del dreturer vial la passa eixida. Amb aquests tres versos comença el Dant tot aquell viatge de La Divina Comèdia, segons la versió que en català en va donar Sagarra. És a dir, el Dant comença el seu periple a mitja edat, no ben bé a quaranta anys però ja a prop d'aquesta marca, i fent tentines existencials, cosa que deu voler dir que la crisi dels quaranta no és cap invent dels estressats de fa quatre dies, sinó que pel que es veu deu ser una tradició de tota la vida, almenys de l'edat mitjana ençà. Dic això de la crisi per saber una mica on és que som avui: som en un moment sensible, en una fita aniversarial emblemàtica, en un punt i seguit significat, al bell mig del camí de nostra vida, tal com explica el poeta, i aquesta celebració especial a can Castany no fa sinó corroborar el que dic. Personalment, no crec en absolut que en el teu cas concret, Gil, tota aquesta cantarella de les malures i les crisis associades a l'entrada a la quarta dimensió desconeguda de la quarantena tingui gaire recorregut. Si et conec bé em sembla que no. La teva manera de fer, fins allà on jo he vist al llarg dels anys, no ha anat mai per aquest cantó. Tu, Gil, en saps més que tot això: tens prou bon sentit i prou tremp personal per no deixar-te anar més enllà d'un cert límit. Però mai se sap. I si fos així, si fos que efectivament estiguessis crític en plena crisi -vull dir l'econòmica ara-, recorda allò que diuen: que la vida comença precisament a partir dels quaranta anys. És el que diuen, encara que també deu ser veritat que qui sigui que va embastar aquesta sentència devia tenir l'edat medieval de referència, i per tant, és probable que la frase tingui truc. Els meus nebots riurien molt si la sentissin dir, sobretot si em sentissin dir-la a mi. Però és igual: digues que m'estimes encara que sigui mentida, i tot allò. Ni que sigui una frase falsa. Hi ha mentides, certes mentides, les més venials, honestes i delicades, que cal creure-se-les, si no què? Per tant, a l'empar d'aquests tòpics i d'altres paraulones tunejades per a l'ocasió quaternària, a quaranta anys un pot ben afirmar amb tota la barrada que comença a caminar, que com si diguéssim just acaba de néixer. I bé, doncs just avui que just acabes de néixer, Gil, sàpigues, per exemple, que a la pàgina també quaranta del diari hi ha una notícia que diu que a Girona els carrers ja hi tenen wifi gratuït les vint-i-quatre hores del dia. Una meravella, sí. Ves qui l'havia de dir una cosa així fa ja no quaranta anys, sinó en fa vint, quan aquell altre tu anterior a aquest nascut amb barba d'ara començava com a director a Ràdio Gelida, o en fa tan sols deu, quan us vau casar amb la Magda. El món també va cremant edats que és un gust. A mi, que encara tinc vint-i-vuit anys i tot el cabell arrissat i intacte, aquesta constatació se'm fa particularment fascinant, i m'imagino que per tu, un senyor de talla quaranta des d'avui, encara ho deu ser més. Quaranta anys comencen a donar prou perspectiva per sentir les transformacions de les coses a la pell pròpia, que és el que val de debò. Les transformacions personals, les de Gelida, les de Catalunya, les del món. ¿Què més ens tocarà veure encara el dia de demà? Vés a saber, tot plegat és un misteri. Però ara que tu, Gil, fas quaranta anys, i que tots nosaltres, o alguns de nosaltres, també els fem una mica amb tu, a sant Pere fem l'encàrrec d'una bona colla d'anys, si pot ser més de quaranta, amb salut i força per treure l'entrellat d'aquest misteri, és a dir, per viure tot el que sigui que la sort ens vulgui fer viure. Una bona colla d'anys més de tot plegat, sí senyor. I en el supòsit que d'aquí a quaranta anys encara rodem més o menys pel carrer del Sol, doncs que també ens ho puguem anar explicant. Et desitjo molta sort, de debò. Per molts anys.

Vent a Artutx

Al tram del camí de Cavalls que va de la parada d’autobús de l’avinguda de Llevant de la urbanització cala Blanca, a l’extrem sud de Ciutadella, i el far d’Artutx, just en un cap dels quatre cantons de Menorca, dissabte passat hi feia un matí lluminós, claríssim i ple de vent. El vent potser no era tramuntana, no ho sé, però en tot cas bufava amb solidesa, continuïtat i una mala llet perfectament constatable, com diu que ho fa sovint a l’illa. A la dreta del camí, el mar movia i removia com un tocat de l’ala –bullirà el mar com la cassola en forn, que deia aquell, i dissabte era exactament això, aquest mateix bullit–, les onades fugint pel món a la desesperada i anant a petar contra la paret de la costa amb una flor blanquíssima i apoteòsica com un castell de focs. L’estrèpit sobre el penya-segat mateix era la sorollada catacúmbica de la fi del món, i del del fons del daltabaix de tot plegat en saltaven esquitxos i en pujava un ruixim polvoritzat, fíníssim, que feia pessigolletes a la cara i la closca dels calbs. Miressis on miressis enlloc del mar no es veia cap barca ni cap barco ni cap sardina estesa prenent el sol a la coberta de cap veler, és clar; vés i posa els peus a l’aigua amb un tràngol així, ja són ganes d’anar a prendre mal. Al traçat del camí de Cavalls, un corriol de color rossenc enmig del desert de roca absolutament descobert fins a la urbanització d’Artutx, la poca gent que hi havia estirant les cames en aquella hora mirava no sé ben bé quina cosa enllà del blau i tirava fotos amb molta poesia marinera de Melville, Conrad i Mutis d’aigua seca. Les mates de llentiscle s’aguantaven el pentinat verd arrapades als intersticis de terra de la roca. Algunes ovelles, tres o quatre, pasturaven ben a recer de les tanques de paret seca per no constipar-se o perquè el vent no se l’endugués a Mallorca, com ben segur que deu haver passat alguna altra vegada. Les roques lluïen, molles, fosques i esdentegades, al tallant del coster. El cel era enlaire, molt amunt i blau, i els núvols eren tots a dida, no n’hi havia cap. Però el vent ni així, ni deixant-li tot l’espai del món; el vent no tenia prou lloc, i apretava i bufava i collava com si el fessin passar per dins l’ull d’un cap d’una agulla.

Pel que fa a la gestió

Aquest havia de ser un comentari al post de l’Alfred, però en acabar d’escriure he preferit posar-lo en un post diferenciat per a no contribuir a que el seu escrit, que em sembla prou encertat, tingui cap “no m’agrada” de més. Sigui com sigui aquesta és una altra opinió sotasignada:
Aquest estat de semi-llibertat i de lliure competència, en el que vivim, ens porta a la lluita pels recursos , no és gens sorprenent i gosaria dir que és fins i tot lògic en aquest context que cada individu, ja sigui polític o no, lluiti pels seus interessos individuals i competeixi pels recursos amb els seus iguals.
Aquest és un model polític que tolerem i comprem com a bo, l'hem fet nostre i el preferim per contraposició a altres no massa llunyans, però ja anem veient cap a on ens porta, els canvis de govern sistemàtics i d'individus dins de cada govern, ens dona uns líders amb poc temps per emprendre tasques a mig o llarg termini, si a això hi afegim la lluita personal pels recursos esmentada i el fet de que la collita caldrà fer-la en quatre anys, ens queden uns grups d’atabalats que miren de repartir-se el pastís de la millor manera possible.
D'altra banda tenim el pensament popular adquirit en els darrers anys de que aprofitar-se'n de l'administració està poc menys que ben mirat, no només acceptem sinó que aplaudim els intrèpids que cobren de l'atur i es treuen uns calerets fent alguna feina, cobren pensions vàries sense motiu, gaudeixen de subvencions per fer feines que no es fan, i un llarg etc.. Del que segur que se us ocorre algun exemple. I aquest pensament arriba també als propis polítics, també formen part de la nostra societat.
Tenim un important problema ètic, que mentre no solucionem, estarem condemnats a la involució, no evolucionarem cap a res de bo mentre aquest sistema de semi-llibertat ens vagi tan gran. Molts podem veure el problema, però qui encara la solució?.
Penso que disposar de llibertat com a societat, encara que sigui poca, es disposar de responsabilitat per exercir-la, en la mateixa mesura, mentre no gaudim d'aquesta virtut, ens veurem abocats a repetir curs, i preguem que no vingui un règim imposat pel sistema econòmic i ens faci recular dos o tres cursos, ... Vaja un altre símil escolar, ja em perdonareu.

Retallar o gestionar?

Sembla que la situació desesperada en la que ens trobem obliga de manera urgent a reduir la despesa pública. Fins aquí, vist el panorama, segurament tots estarem més o menys d'acord. Una altra cosa és la manera com es pretén aconseguir-ho.

De moment sembla que la Generalitat i la majoria de les administracions han optat per la retallada, un mètode que no solament m'esgarrifa, sinó que és l'antítesi de la gestió.

Cert que la situació no dóna segurament per a gaires dilacions a l'hora de prendre decisions, però el resultat i les conseqüències que fins ara hem vist, més aviat avalen la poca o nul·la utilitat del que s'ha fet.

Se suposa que una mesura ha de respondre a un objectiu. Per tant, la seva oportunitat caldrà mesurar-la d'acord amb aquest. Si no ho entès malament, que tot podria ser, l'objectiu era calmar els mercats per tal que aquests ens facilitin diners que ens permetin fer funcionar la màquina i que, a més, ho facin des d'una confiança que minvi els interessos que apliquin al préstec. Amb això s'esdevindria la possibilitat d'una reactivació que permetés redreçar les coses.

Ara per ara sembla que els mercats segueixen inquiets. No hem assolit l'objectiu de guanyar confiança tot i les retallades que tenen com a contrapartida l'increment de la pobresa, la degradació dels serveis públics, la desmotivació dels professionals i de la població en general, i l'increment de la conflictivitat social. Això últim el conseller Puig ho sap bé doncs en els darrers mesos ha estat investigant sobre possibles equipaments de cara a que els mossos puguin afrontar les conseqüències que la cosa pugui tenir al carrer.

No és estranya la pervivència de la desconfiança dels mercats. El Parlament va aprovar fa relativament poc un pressupost que pràcticament no ha estat en vigor atès que la conselleria d'Economia i Coneixement ha decidit tancar-lo. És a dir, tot el que no s'ha presentat en un termini que pot estar entre finals de setembre o primers d'octubre, a molt estirar, no se sap quan es cobrarà. També s'ha mirat de no pagar, o fer-ho a comptagotes, despeses compromeses per a la prestació de serveis públics concertats, amb universitats, entitats, farmàcies, municipis, etc.

D'aquesta manera, entre la demora de pagaments per fer caixa i la impossibilitat d'aplicar les previsions del pressupost de 2011 per part de molts organismes, el balanç pressupostari presentarà un nivell d'estalvi molt notable, però indigne des del punt de vista de la gestió en tant que no aconsegueix res més que el maquillatge d'una realitat que, evidentment, els mercats ansiosos de treure tall i menjar-se si es pot el moll de l'os, no s'empassaran ni s'empassen.

Així el que fem és tancar uns comptes que matemàticament quadren, sense fer res més que el que caracteritza el sistema i ens ha dut on som: transferir els costos a tercers. Com que entitats públiques i privades no reben el que està compromès però sovint ja han hagut de gastar per a justificar després la despesa, es veuen obligades a endeutar-se (si ho aconsegueixen i sempre a preu molt alt), però aquesta despesa financera no es reflecteix als comptes de la Generalitat. Això sí, aprofundeixen els problemes que esmentava al principi fruit de les retallades. Com que a la gent ens agafen ganes de trobar un culpable, ens diuen que si som més pobres és per què la casa del costat de la nostra l'ha comprat un immigrant. Si això ho diu un personatge que diuen que és un dels polítics més valorats a l'Estat, està clar que tenim un problema molt gran i no és solament l'econòmic. O potser serà que aquest, més que la malaltia, potser és el símptoma?

Tot plegat va orientat molt des del foment de la por i no pas cap al qüestionament de com es fan les coses. Per això no hi ha manera d'aclarir no ja el que es deu, sinó com i en què es gasten els diners públics. Això potser explica que en una enquesta publicada als diaris es digui que un 41,9% es decanten per la tisorada i el 35,1% recolza incrementar la pressió fiscal, o es presenta com un gran gest la renúncia a la paga de nadal. Potser la pregunta hauria de ser si es creu que cal definir un nou model fiscal o no, i no pas una formulació que ja dóna per suposat que el model econòmic no el qüestiona ningú. Què justificaria qüestionar-lo quan dóna tant bons rendiments? El Govern ha corregut a dir que interpreta les conclusions del sondeig del CEO com un aval a la tisorada.

Fotre el barret al foc

El raïm ha arribat enguany a la verema en un estat òptim de sanitat i un grau boníssim.
Xarel·lo del Gurugú.

El dia que vam acabar de collir, l'expressió que va fer servir el meu oncle, en Gil Masana, va ser "avui ja podem fotre el barret al foc", anunciant d'aquesta manera tan gràfica que ja acabàvem la feina, que passàvem a una altra etapa. Acabar de collir és el final d'un cicle, d'un any de treball.

En Gil Masana, en funcions de Control de Qualitat, collint a la vinya de parellada que tenim al riu.

Algú em deia, un d'aquests dies fent cua per descarregar a Segura Viudas, que el setembre per als pagesos és com el dia 30 per a un treballador d'una empresa, en el benentès que el dia 30 els treballadors encara facin cua davant del despatx de l'administrador per recollir el taló que els premia després d'un mes de treball i constància. El nostre dia 30 pot durar unes setmanes. Això sí, la resta de l'any no hi ha més dies 30.

L'Anna, enòloga de Vins El Cep, extraient una mostra per calcular el grau.

La feina al camp, ara tant se val que parlem de raïm com de cereals o préssecs, és una inversió a llarg termini, a un any vista. Per això, potser, quan es parla de cinc minuts de pagès, és aquell temps que pot dilatar-se, perquè els pagesos estan acostumats a veure passar el temps amb perspectiva. Cada any s'ha de completar el cicle, que comença ara, a l'octubre, amb la llaurada prèvia a l'hivern. Una llaurada que ha de deixar les vinyes (o els camps) nets d'herbes i preparats per rebre l'aigua que, algun dia, aquest any més tard que de costum, caurà amb generositat per assaonar el susbòl.

Remolc de merlot amb destinació a El Cep, collit en caixes
per assegurar que arriba en les millors condicions.

Treballs que seguiran tot al llarg de l'hivern amb la poda, que durarà mesos, fins la nova brotada de primavera. A partir d'aleshores, caldrà acompanyar el creixement de la planta amb cura per evitar infeccions. Per aquesta raó també, caldrà tractar amb productes fitosanitaris i fer la poda en verd o esporgar. Quan treiem vegetació (esporguem), permetem l'entrada de la llum i l'aire per evitar que l'excés d'humitat pugui afavorir els fongs i, posteriorment, la podridura. També ens assegurem que els tractaments que apliquem arriben al raïm.

Les caixes de merlot es buiden una per una en una petita tolva d'una "desrapadora", que mitjançant un bisenfí separa el gra de la rapa.

Compaginem aquests treballs primaverals amb el control de les herbes i el manteniment d'una capa superior treballada que permeti la percolació d'aigua que, si bé fa tres anys que és generosa en quantitat, fins i tot en excés, la memòria ens recorda que hem passat campanyes amb seriosos problemes de sequera. Personalment, admiro aquells pagesos que diuen allò que "l'any tal hi va haver una sequera que va fer que estiguessin a punt de morir-se els ceps" o que "fa disset anys, quan jo en tenia tants, ja va fer una primavera tan plujosa que vam estar a punt de sortir a sulfatar amb la motxilla a l'esquena, perquè els tractors no podien entrar a la vinya de tan moll com era".

Interior de la desrapadora. Un cop separat el gra de la rapa, el gra passa per un corró que el trenca i la pell i el suc que genera es posaran a macerar.

Els admiro perquè jo gairebé sóc incapaç de recordar com va ser la primavera de l'any passat. Per sort, els pagesos que ens hem incorporat més recentment, disposem d'internet i sabem on buscar la pluviometria per comparar la pluja d'un any respecte d'un altre. O per deixar-ne constància a través d'escrits com aquest.

A Can Castany collim encara bona part de la collita a mà. Les caixes de Segura Viudas
(grup Freixenet) sovintegen a les nostres vinyes.

Per exemple, costa de recordar a la gent més gran, una verema (agost i setembre del 2011) sense pràcticament aigua. No va ploure per festa major de Sant Llorenç, ni la de Gelida... ni en tot el mes de setembre, ni encara avui, ben entrat el mes d'octubre, no ha plogut amb la generositat que se li suposa a la tardor mediterrània. I les temperatures han estat altíssimes -i duríssimes- durant tota la verema. El 2011 ha estat una verema còmoda, completament seca, però estranya per aquesta absència de pluja.

Carregar el remolc amb les caixes és tot un ritual,
que requereix d'una certa pràctica i una mínima tècnica.

El meu oncle diu que no recorda un setembre tan sec. I avisa que quan plogui, ho farà amb virulència perquè "som al temps de la carabassera". Quan li demano què vol dir amb això, diu que per aquest temps, finals de setembre, primers d'octubre, acostumava a haver-hi riuades que s'enduien les carabasses que la gent plantava a la vora del riu. I era habitual veure baixar carabasses pel riu, fins i tot algun any "s'havien vist a baixar carros", que s'enduia la riuada.

La verema mecanitzada cada cop s'estén més i és habitual collir quan encara és nit tancada.

En aquest país nostre, ja ho deia en Raimon, "la pluja no sap ploure". O en Serrat cantava "quan ha de ploure no plou, i quan plou ho fot tot enlaire". Esperem que aquesta nova campanya, aquest nou cicle que ara comencem, faci el temps que ha de fer, ni més ni menys. Que plogui a la tardor i que ho faci tranquil·lament, per garantir una reserva d'aigua suficient per a la nova anyada.

El setembre, la sortida del sol sovint ens troba feinejant a la vinya.

Perquè si han d'anar mal dades, potser la verema de l'any vinent ens acabarà donant carabassa i el que baixarà pel riu serà el barret, això sí, amb el pagès posat a sota.