Minut

A Pau Casals li van deixar una bella estona per fer el discurs del I am a Catalan davant la General Assembly de l'ONU fa uns quants anys. Si això de l'Oscar a la pel·lícula Pa negre va endavant, els encarregats de recollir el premi no tindran pas tant de temps a Hollywood, perquè és conegut que les exigències del guió de the Academy sols permeten un minut escàs de discurs la nit dels Oscars. Així doncs, més enllà del dèficit fiscal i de la majoria absoluta del PP a Madrid l’any que ve, l’eventual premiació de Pa negre als Oscars pot representar un problema de primer ordre per al futur immediat de Catalunya. Un problema oratòric concretament, és a dir, el problema de dir tot el que cal dir a l'assemblea general de l'audiència televisiva world over, i de fer-ho en tan sols un minut de glòria garcia. Cal anar pensant en aquestes cosetes, són importants. Què dir la nit dels Oscars, doncs? Vet aquí una proposta de guió: en cas que s’atorgui l’Oscar a Pa negre i que s’hagi d’adreçar unes paraules des del faristol més cobejat del món del cine, en primer lloc jo començaria agraint el premi als membres del jurat, que és el que fa tothom, i a més és de bona educació. Una frase. Tot seguit, dedicaria l’estatueta als pares, al funicular i al campanar del meu poble. Una altra frase. En tercer lloc, diria alguna cosa de la pel·li. “La història que s’explica en aquest film és una peripècia local, molt d’un lloc i d’un temps determinats. Però justament això és el que creiem que en fa una història molt humana i universal amb la qual tots els espectadors del món se sentiran identificats.” Una cosa així, de dues o tres frases en què sobretot es vegi que aquí també som molt artistassos però que no descuidem l’explotació comercial i els comptes de resultats, al capdavall som un país de convergents i del dallò de-la-pela és-la-pela. Finalment, per tancar la intervenció, faria també alguna referència al país que ha pagat part de la producció de Pa negre via subvenció, ço és, adreçaria unes paraulones sobre els Catalans de Pau Casals, la freedom i el next state in Europe, i encara ho remataria amb algun visca alguna cosa lliure. Tot això en un sol minut, vocalitzant bé i retallat impecablement d’Armani, hem de donar bona imatge al món.

Vinyes verdes

Dies enrere el patronat de Cultura de l’ajuntament em va adreçar una invitació per anar a la lectura de poemes de Lorca que dissabte es va fer a la Sala Gran del Centre Cultural amb motiu dels setanta-cinc anys de l'assassinat del poeta de Granada. Molt bé: Lorca devia ser un gran poeta. A més, es tracta d'una figura que still today simbolitza unes quantes coses. I el 75 és una xifra que rodoneja la mar. I més coses encara, potser podria continuar. Però ho deixo aquí. Ho deixo aquí perquè no vull pensar que també som en període preelectoral i que la iniciativa de l'homenatge lorquià ha estat precisament dels camarades d'ICV-EUA. Bé, ja dic no vull pensar tal cosa, ni la penso. Només la dic. Sigui com vulgui, avui el Puntdiari informa als aimadors de la poesia, els símbols i les xifres rodones que enguany es veu que se celebra el cinquanta aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra. Primera notícia, jo tampoc no ho sabia. Però ara ja sí, ara ja ho sabem tots: vostès que em llegeixen i jo. Per tant, espero per abans de fi d'any la invitació del patronat de Cultura per anar a una lectura de poemes en homenatge a Sagarra, que era un senyor de Barcelona i no de Granada, que escrivia en català i no en suec, i que segurament va ser un home de lletres més important que Lorca en aquest racó de món sense toros des d’ahir. Lectura de poemes o de textos en prosa, que de tot va escriure aquest personatge. Que els mateixos camarades d'IC-EUA de l'homenatge a Lorca facin la tria de textos del barceloní. Massa agafat pels cabells? Bé, potser sí. Però, prejudicis ideològics a banda, si a Catalunya hi ha hagut mai uns quants escriptors realment populars, sens dubte un d'aquests és precisament Josep Maria de Sagarra. Espero la invitació a l'homenatge pels cinquanta anys de la seva mort, ja dic. M'agradarà anar-hi.

Caritat

L’última iniciativa social important que hi ha hagut a Gelida és d’ara, i és això de Càritas Diocesana i de les obres dels nous locals que aquest grup estan fent al carrer Mossèn Jaume Via per posar-se en funcionament. Segons noticiava divendres el diari a Catalunya la fam s’hi ha tripiclat en només dos anys: avui tenim tres cops més pobres que no teníem fa dos anys, hi ha més gent que passa gana (no passin tan de pressa per aquesta expressió; facin el favor de tornar a llegir-la, facin-se al càrrec del que diu, del que està dient). La notícia és certament d’aquelles que fan angúnia i te’ls posa per corbata. I més quan les perspectives econòmiques tothom diu que no apunten a cap millora substancial de la situació. Almenys no les perspectives immediates. El present fa cara de mort gana i el futur ara com ara no té les galtes gaire més molsudes. A Gelida, amb l’aparició de la secció local de Càritas, sembla com si d’alguna manera ens volguéssim preparar per aquest futur de fotudesa global. Càritas és tota la resposta que, com a poble, els gelidencs hem sabut donar a la part que ens correspon del megadaltabaix que és tot plegat. Cap empresa, cap personalitat rellevant, cap científic, cap investigador, cap iniciativa, res de res ni ningú de ningú que es pugui posar com a referent immediat, local, d’actitud, d’esforç, de sort i de talent, per a la canalla que puja i que demà haurà de competir de valent per posar el plat a taula. La cua a la nova seu de Càritas del Jaume Via, això és tot el que els gelidencs tenim per dir en aquest moment. I que consti que no ho critico. No critico en absolut la gent de Càritas ni la feina que fan. Al contrari, a aquesta gent, a Càritas i a qui sigui que sigui capaç de mantenir un compromís amb les persones que ho tenen realment fotut, de debò que els adreço la meva admiració. Molta sort. Aquí el que vull és solament apuntar un fet que em sembla que potser sí que té un cert valor diguem-ne sociològic.

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (III)

Encara no he explicat que la segona setmana ja no serem vint-i-tants sinó que passarem a ser seixanta. L’objectiu del viatge és travessar el Kilimanjaro (5.895 metres) en globus. És un vol de molta dificultat i que no s’ha pogut fer mai, tot i que s’ha intentat. Sense anar més lluny, l’any passat un equip suís va intentar-ho però no ho va aconseguir. Però el vol del Kilimanjaro el deixo per una altra entrada.

A part del vol del Kili, també intentarem fer quatre vols més, dos al llac Natron i dos en un altre lloc. Aquesta primera setmana localitzem els possibles llocs de sortida dels globus, els llocs on acampar i preparem els globus que ja van arribar a Arusha fa uns dies.

Del  Serengeti  travessem cap a un altre Parc, el Ngorongoro. És un altre lloc molt bonic, amb molts animals i una vegetació exuberant.  En aquest parc no farem safari i anirem directament a un dels seus extrems on hi ha un cràter amb un llac a dins: l’Embakai. Per arribar-hi travessem una plana immensa que s’anomena Depression. Està rodejada de muntanyes i el contrast de l’herba verda i el blau del cel a la tarda ens regalen unes vistes impressionants. La llum és molt nítida i no hi ha cap element que trenqui el paisatge. De tant en tant, un grup de vaques amb el seu pastor masai donen una pinzellada de color damunt del verd.

Ens estem allunyant de tot, cada vegada la pista puja més amunt i els prats per acampar són més escassos. Arribem al Embakai quan ja es comença a fer fosc i hem de plantar les tendes corrents i vigilant una mica: hi ha formigues d’aquelles que piquen...

El campament és a uns 2.400 metres d’altitud i fa una mica de fred però els nens fan un foc que ens ajuda a refer-nos. Fer foc és una de les obsessions que els meus fills tenen en aquest viatge; cada vegada que arribem a un lloc el Carles ja busca llenya abans de preguntar si pot fer foc. La veritat és que abans d’anar a dormir estem una estona al voltant del foc i s'hi està bé.

Ens despertem i trobem una pancarta que felicita la Maria Neus pels seus 50 anys. Està contenta. A la pancarta hi surten fotografiades les quatre filles, ella i el Josep Maria. Quin lloc més diferent per celebrar l’aniversari, penso. Fa tres dies el Roger també va bufar 14 espelmes enmig del Serengeti (segur que sempre recordarà aquest catorzè aniversari).

Després de felicitacions i esmorzar anem fins a un poble masai que em sembla que es diu Naiyobi. Aquí s’acaba la pista. Més enllà ja no s'hi pot anar. Els masais ens intenten vendre braçalets, collarets, bastons... Segurament estaran molts dies a tornar a veure “masungus” (és com ells anomenen als blancs amb swahili).

Estem molt a prop del Oldoinyo, però per la part de darrera: és impressionat es miri per on es miri. Torno a pensar que d’aquí tres o quatre dies hi tornarem, hi potser intentarem pujar amb els nens. No ho tinc gens clar això de pujar amb els nens, però aviat s’haurà de decidir què fem.

Tornem endarrere i deixem l’Embakai i el Ngorongoro per anar a un altre parc: el Manyara.

En aquest parc no hi veiem tants animals però queda compensat per la vegetació que és molt diferent de la dels altres parcs.

Dormim en un càmping fora del parc però en tendes amb llits. Al vespre pastís d’aniversari i música, i l’endemà viatge cap Arusha on hi ha els globus i s’han de començar a preparar: desempaquetar els palets, muntar bombones, anar a Moshi a la planta de gas a omplir-les, carregar els camions amb les cistelles i veles, muntar cremadors... Estem entretinguts.

Corredor enoturístic

Ara que som a dos quarts i mig d’octubre i que ja tenim mitja vinya collida; ara que som als afores –vull dir a les envistes, vull dir a quatre dies– de la Setmana del Cava; ara, ara mateix, en aquests dies esplèndids de vigílies de l’equinocci, és potser as good moment as any per empeltar un comentari a peu de blog sobre la promoció turística del Penedès, i específicament sobre les possibilitats d’una oferta enoturística al país més cepat dels Països Catalans. El comentari és el següent: l’enoturisme is nowadays un negoci beceròlic, que comença, al Penedès. Ara com ara la cosa encara té poc cos, és més una opció estratègica que no pas una realitat d’un volum econòmic important. Bé, naturalment que ja és això, esclar. Perquè normalment, quan es comença, se sol começar de zero. D’acord doncs. Ara, en aquest món de vins i caves, micos i mones, sol passar que les coses finalment surten o no surten no tant per les estratègies que hom escriu en un paper com pels detalls circumstancials i sovint atzarosos del corrent de les horades, és a dir, per l’aplicació concreta, concretíssima, que es fa dels principis immutables dels eixos estratègics de l’església enoturística –o basquetbolística, z’igual– de torn. Recordin, per posar un exemple de no fa gaires dies, tot allò de la batalla de Muret, el bon rei Pere II i l’ensopegada del cavall. És una lliçó. En el cas enoturístic aquesta lliçó caldria tenir-la present, i en aquest sentit caldria que l’autoritat competent parlés amb els mossos d’esquadra perquè el cos del conseller Puig entengués que això de l’enoturisme no té res a veure amb el botellón i afluixés el setge de llurs controls bufatoris a segons quines hores i en segons quins punts de la xarxa viada. Cal evitar de totes totes totes les vies d’aigua susceptibles d’aigualir el vi de l’estratègia enoturística si es vol triomfar a la Champions. Cal que el territori asseguri un corredor enoturístic de l’estil dels que els cascos blaus de l’ONU asseguren en les zones de conflicte. I perdonin l’humor negre de la comparació. Però al capdavall al Penedès potser sí que fins a cert punt també estem parlant de supervivència quan parlem d’enoturisme.

Interiorisme genovès

No fa ni mig any que van obtenir representació a l’ajuntament per primera vegada i com aquell qui diu encara estan posant la foto de l’Aznar al despatx de l’edifici de la plaça de la Vila. Segurament és a causa d’això, vull dir a causa dels nervis d'estrenar pis, que dies enrere van cometre un fet d’explicació complexa donant suport al manifest conjunt de l’ajuntament amb motiu de l’Onze de Setembre municipal. Els neòfits ja se sap. Però dos i dos fan quatre, no cinc. I el PP de Gelida calia que expiés aquella relliscada i que tornés a l’ortodòxia de l’aritmètica més elemental. Així, ahir el partit de la gavina voladora va voler presentar una moció al ple de l’ajuntament per fer que la bandera espanyola tornés a la sala de plens –es veu que no hi és– al costat de la bandera catalana, la foto del rei i els fluorescents del sostre. Magnífica iniciativa. Tot just dilluns es complien cent dies del present mandat i el PP de Gelida ja vol redecorar el menjador amb allò que ens silicona. Molt aclaridor, i per anar fent boca de cap on aniran les tendències de l’interiorisme genovès els quatre anys que vénen. I no, no és que ningú s’hagi de sorprendre de res, hi ha coses que es mantenen inquebrantables per anys que passin. Però poca feina hi deu haver a l’ajuntament que ens hàgim d’ocupar d’aquestes qüestions. O potser n’hi ha i al PP no volen fer-la, o no en saben més. Més això segon, segurament. En tot cas, si hi ha algú a Gelida que vagi just de roba interior, deixo aquí el meu oferiment per apartar-li els calçotets que vagi deixant de fer servir. Que els recicli com li sembli més bé. Fent cortines per al menjador, per exemple.

L'horari del nou curs

El passat mes de juny, durant la reunió del Consell escolar, em van dir que el nou horari seria fins a les 16h. Val a dir que des d'un primer moment, vaig expressar el meu desacord tot argumentant que la gran majoria de famílies tindrien problemes per recollir els nens alhora que haurien de desembossar diners i idees per col·locar-los (ja que per mes que vulguem la conciliació familiar no és un fet encara).
D'altra banda crec que l'horari intensiu durant tot el curs seria més profitós per als nens i nenes però el departament no ens deixa. Llavors una vegada que tenim l'horari partit, i que a la tarda nomes hi ha 1h 1/2, que no vulguin vendre'm que és millor per als nens.
Partit per partit no ve de 1/2h que es el que teníem coll avall la majoria de pares i sortir a les 16.30h, almenys, és el que jo em pensava fins que vaig anar a la reunió d'inici de curs i ningú va dir paraula, sembla que a l'única família del Montcau que no li sembla bé el nou horari és a la meva.
Les Fonts tenen la reunió d'aquí a poc i espero que siguin més valents i expressin la seva opinió perquè segurament no canviarem res però sabran què en pensem.
I després que ens diguin que al Juny fan intensiu per la calor que fa a la tarda...

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (II)

Després de desmuntar el campament i carregar-ho tot als jeeps  agafem la pista que ens portarà al Serengeti. El nostre conductor, l’Elias, és de la zona del Kilimanjaro però ens explica que de tots els parcs que hi ha a Tanzània, el Serengeti és el Top. Ens diu que ens atiparem de veure animals, de tot tipus i en quantitat!

El camí és llarg però canviem de paisatge quatre o cinc vegades i això em sorprèn.

Parem a dinar a Wasso, un poble on hi arriba l’electricitat i per tant podrem beure cervesa fresca.  Quan ets a casa ni et planteges que els conceptes de cervesa i fresca puguin anar per separat però a Àfrica cada vegada que demanem cervesa també diem: cold?. Sempre diuen que sí. Acostumen a tenir-les a la nevera. La nevera gairebé sempre està desendollada, o si està endollada, no hi ha llum. A Wasso és fresca i ho agraïm.

La Klein’s Gate és una de les portes d’entrada al parc. És a tocar de Kenia. Hi arribem al final de la tarda. Quan et parlen de la “gate” d’entrada al Parc t’imagines que el parc és un espai tancat on els animals no poden sortir. No. Els parcs no tenen cap tanca, els animals poden circular lliurement per on volen;  sortir, entrar, tornar a sortir...  Aleshores, quina utilitat té la porta?, pregunten els nens. Pagar. Per entrar al parc has de pagar 50 dolars per persona i dia.

Comencem a descobrir que a Tanzània ens faran pagar per tot: pujar a un volcà, entrar a un parc, banyar-nos en un riu... No ens queixem, som turistes i per ells una de les fonts d’ingressos més important. I, de fet, som catalans i en això de pagar hi tenim la mà trencada.

És curiós que fora del parc no hi ha animals però només entrar-hi, n’està ple. Sembla el paradís terrenal. En el curt camí que hi de la gate al campament Lobo, on plantarem les tendes, veiem lleons, elefants, zebres, nyus, micos, girafes... una passada. Tot amanit amb una posta de sol molt bonica.

Al Serengeti ens hi quedem uns dies, a Lobo i a Seronera. Més que explicar què vam fer, millor que disfruteu de les fotografies. (Dedicades sobretot al Joan i l’Anna)

Fotos Kilimanjaro Ultramagic Balloon experience

L'autobús a Longido

 Flamencs al llac Natron

 Camí del Natron

 Campament amb l'Oldoinyo Lengai al fons

 Rafael, el guia masai  al Lengai

 Sortida del sol al volcà

La Montserrat arribant contenta després de pujar l'Oldoinyo Lengai

En la propera entrada intentaré que les fotos surtin amb el text. A veure si me'n surto.

Al carrer dels Grecs

A l’Escola Intermunicipal del Penedès –oh, dous api deis!– ens explicaven que tot això va començar a Grècia, concretament a l'Àsia Menor, i més concretament al carrer del Grecs de la ciutat de Milet, de la mà d'un tal Tales. Segurament a la Inter no ens explicaven tota la veritat, perquè ja en aquell temps de llargues xafarderies peripatètiques per l’àgora (–Digues Fedó, ¿eres tu a la presó amb Sòcrates el dia que va prendre la metzina o parles d’oïdes?) hi havia diverses ciutats de Grècia que formaven part de la so called Ruta de la Seda, i la relació amb els pobles d'Orient és possible que fos més forta del que s'ha pogut documentar fins ara. Per tant, l'origen de tot plegat segurament caldria endarrerir-lo en el temps i desplaçar-lo cap a la dreta del planisferi. Però tant és. Si la cosa de Milet i Tales és veritat o no és ben igual aquí. El cas és que a partir del tal Tales –i dels altres que li van anar al darrere–, i comptant també amb cert sentit de la comèdia per part del llegidor d’aquest formatge ratllat, hom pot paraulobrar una xiroia figura retòrica per judicar l’a-prendre-pel-sac que és la situació actual del deute d'alguns Estats europeus significatius, and so d'Europa tota en general, i afirmar que allò que diu que els grecs van inaugurar fa 2.500 o més anys —ço és, les quatre coses que són a la base del pensament del carrer Doctor Galès, d'Europa i d'Occident, i per tant també a la base de la riquesa llura– són els mateixos grecs els qui avui s'ho estan a punt de fumar fent un default, que dit així sembla una tombarella del Kamasutra però que en realitat vol dir un daltabaix del campanar en tota regla. Els diaris en van plens, els mercats en van plens, els collons de la ciutadania del carrer dels Grecs també. Roda el món i torna al Born: vam començar a Grècia amb Sòcrates, Plató i Aristòtil, i a Grècia acabem uns quants segles després amb Papandreu, Berlusconi, Zapatero i l’oferta de iogurts de la fruiteria del Circumval·lació. Potser such a galdosa evolució pot ajudar a entendre alguna cosa, jo crec que sí. Menys pels iogurts de la fruiteria, que aquests sí que són bons.

Kilimanjaro Ultramagic balloon experience 2011 (I)

El Gil em demana que faci una entrada explicant les vacances. No estic acostumat a escriure i la veritat és que no se’m dóna massa bé, però em sento una mica obligat a fer-ho: no em perdo ni una de les entrades del bloc i m’ho passo bé amb els viatges que ell explica.  De fet l’any passat vaig visitar València fent servir de guia el viatge que va explicar ja fa força temps.

Per tant m’hi poso, i si no ho trobeu interessant pareu de llegir i ja està.

KILIMANJARO ULTRAMAGIC BALLOON EXPERIENCE 2011

Aquest nom tan  llarg és el nom que porta el viatge que tot just hem acabat de fer. Hem tingut molta sort, moltíssima.  Poder participar en aquest viatge ha fet que ens sentim afortunats per molts motius. Fer un viatge a Tanzània està a l’abast de molta gent (amb quinze dies lliures i diners a la butxaca, cap problema), però el viatge que hem fet amb la Susanna, els nens i seixanta persones més s’escapa del viatge de vacances tradicional que pots comprar en una agència.

El viatge l’ha organitzat Ultramagic, única empresa a Catalunya que es dedica a fabricar globus ( a tot Europa n’hi ha 4 o 5 més). El Josep Maria Lladó n’és el gerent i és un apassionat de tot, però sobretot de tres  coses: els globus,  l’Àfrica i la gent que te més a prop (família i amics). Només així es pot arribar a entendre que tregui hores d’on no n’hi ha per organitzar una cosa tan gran com aquesta. El Carles és el seu germà i li fa costat sempre. Gràcies a tots dos per tot.

El dia 18 sortim 24 persones d’Igualada amb bus cap a l’aeroport. Vol fins a Istanbul,  canvi d’avió, i aterrem a Nairobi a les 11 de la nit. Maletes cap al bus, que ja no era tan còmode i espaiós com el que  ens havia portat d’Igualada a Barcelona i viatge de nit fins a Tanzània. Papers, controls de passaports...  es fa de dia a Longido, un petit poblet  on esmorzem i canviem el bus pels jeeps que ens portaran els propers divuit dies.  A Longido canviem l’asfalt per un pista plena de pols que ens portarà al campament a costat del llac Natron. Pel camí ja veiem animals i amb ells comencen les primeres emocions fortes, sobretot pels nens, que fins ara els únics que havien vist estaven tancats al zoo o al circ. També tenim davant del campament l’ Oldoinyio Lengai, la muntanya sagrada dels massais que s’imposa enmig d’una immensa plana. És un volcà d’aquells que quan el veus penses que millor no començar a pujar-lo, però a la vegada et criden. Cada vegada que el miro m’espanta i m’admira: és majestuós, imponent, excessiu.

Tothom està molt cansat i amb ganes d’anar a dormir però el volcà només es deixa pujar de nit. De dia, si veus el que has de pujar i amb el sol al clatell, és impossible fer-ho.

El Josep Maria busca algú que s’animi a pujar-lo amb ell. Hi ha tants dubtes com cansament i ningú el vol acompanyar. Sembla que s’haurà de quedar sense pujar. La Montserrat no vol que el seu pare es quedi sense volcà i s’hi apunta. El guia masai que els ajudarà a fer l’ascens es diu Rafael i cobra 100 dolars. Sense ell és impossible arribar dalt. La pujada no s’acaba mai, sis hores sense fer ni un metre pla; no es puja fent ziga-zaga, es puja pel dret, però quan arribes a dalt és impressionant. Les fotos no descriuen prou bé ni la sensació, ni les vistes, ni la satisfacció d’haver arribat. Dins el cràter del volcà el magma bull i el xup- xup que es va sentint fa pensar  que d’un moment a l’altre entrarà en erupció. De tant en tant fortes explosions que semblen canonades... si aneu a Tanzània i us agrada la muntanya no us el perdeu. Veure sortir el sol per darrera el cràter compensa l’esforç.

Quan l’endemà arriben al campament estan molt cansats però satisfets. M’he quedat amb les ganes de pujar-lo però amb el dubte de si els nens podran arribar a dalt. La setmana vinent hi haurà una oportunitat per fer-ho i intentarem aprofitar-la.

Demà penjaré les fotografies.

Continuarà...

Amb minaret

Els contribuents haurem d’anar aprenent a distingir el que és un ajuntament del que és un centre d’esthéticienne. Ahir la Generalitat va modificar la llei de centres de culte, i a partir d’ara els nous centres religiosos que es plantegin als municipis hauran de respectar les característiques estètiques, històriques i culturals del lloc, si es vol que els ajuntaments hi donin llum verda. Això de la història i la cultura és prou graciós, com si a Catalunya els musulmans no hi haguessin tingut mai ni història ni cultura de re. Però la trampa bona de la modificació d'ahir no és aquí, sinó en la cosa estètica. ¿Què vol dir això de l’estètica? ¿Que potser els polígons industrials que escupen a la cara del paisatge de molts indrets del país en són gaire d’estètics? ¿Que, per exemple, allò que hi ha sota la Ferreria, o al Torrentfondo de Sant Llorenç, o a Pas de Piles, o a tants llocs del Penedès, són meravelles arquitectòniques i urbanístiques dignes de l’atenció de les Nikon dels japonesos on holidays? ¿O que ho serà allò que qualsevol nit s’aprovarà de fer a can Joncoses? D’altra banda, ¿qui és que diu el que és estètic i el que no ho és? ¿L’eixerit del poble, vull dir el promotor d’obres que pensa que allà on diguem que es proposi fer una mesquita ell cregui que hi podria edificar un parell de blocs de pisos? ¿L’alcalde d’allà on sigui a qui agrada que el promotor eixerit del poble li regali vestits fets a mida? ¿El regidor d’Urbanisme que valora positivament que el promotor li faci una rebaixa substancial en el preu del pis de la filla que se li vol casar? ¿L’arquitecte municipal a qui el mateix promotor envia una felicitació extra de Nadal i un parell de pernils de regal? Fa anys n’hi havia un que deia que darrere, o al costat, o al barret, de qualsevol estètica hi ha una ètica. L’ètica que en uns quants llocs de Catalunya hi hagut en temes urbanístics els darrers anys ha sigut la que ha sigut, i el resultat n’ha estat –el que s’ha conegut públicament– algun compte corrent a paradisos fiscals i alguns partits importants del país pagant les factures de les campanyes electorals. I si això de la modificació de la llei de culte i de l’estètica el que pretén és que les coses continuïn anant per aquí, jo em quedo obertament amb les mesquites. Amb minaret i amb un ulema cantant-hi benaurances a punta de dia.

Amor de madre

L’any 91, si fa no fa per aquestes mateixes dates, servidora va arribar amb tren a Copenaghen i es va trobar tot de danesos acalorats amb samarreta de tirants i pantalonets curts lluint tota mena de tatuatges de tema fantàstic en llur pell de color de pota de gallina. Aital profusió de tatoos entre el comú copenaghení recordo que en aquell temps de gerdor de ma joventut fou motiu d’atenció especial per part meva, puix que l’any 91, en les meves latituds nadiues, mediterrànies i vinyetes, la cosa tatual tenia un predicament més aviat escàs reservat diria que gairebé exclusivament als exlegionaris que de joves havien fet la mili a Ceuta o Melilla i al record que algú pogués conservar d’aquell cuplé de na Concha Piquer intitulat precisament Tatuaje, en què s’explica la història arravatada d’una dona que es passa el dia rondant per les tavernes del port demanant als mariners pel parador d’un home “alto y rubio como la cerveza” que havia vingut amb un barco “de nombre extranjero”, segurament un morso danès. Però el món spins around, i els costums muden i les modes muden. Els tatoos avui ja no són una erupció cutània i artística més o menys general del comú dels mortals danesos. En les nostres latituds més sudes també fa anys que se’n veuen: a Barcelona no cal dir, i també a les Cases Noves i al polígon de la Gelidense. Els tatoos ja no són aquí una excepció legionària, la presència llura està plenament normalitzada a les nostres platges, les nostres piscines, els nostres casaments de la nena, els nostres batejos dels néts i en moltes altres parts més íntimes del país. Personalment, feia temps que jo també volia donar un vot de confiança al tatoos, i si encara no ho havia era perquè no em trobava el lloc per posar-me’n un. Aquest mes d’agost últim, però, el propulsor del meu genoll esquerre va patir una avaria –una peça fibril·lar que es veu que es va microroturar– i els dubtes a l’entorn de l’emplaçament de mon tatoo foren resolts definitivament. El metge del CAP de Santa Coloma de Gramenet on aní a fer-me mirar la lesió em va receptar gel i ibuprofeno, i em va fer posar una lligacama del genoll al turmell. Bé doncs, aquesta lligacama medicinal ha estat la resposta, el lloc on finalment he decidit gravar-me la tatooació. Es tracta d’un tatoo autorat per les mateixes manetes que saltironegen per les lletres del teclat amb què ara ratllo aquestes línies. L’he fet amb un boli de promoció de coca-cola. No és cap dibuix, és una llegenda. I com que sóc de gustos més aviat antigots he triat la llegenda tatooïca més canònica de totes les del meu temps: “Amor de madre”. Estic segur que a na Piquer li hauria agradat.

Verema tradicional

Me n'adono que gairebé sempre que he fet una entrada per parlar de la verema, ho he fet cantant les excel·lències de la verema mecanitzada. Però a can Castany, ben bé una tercera part de la verema encara es cull a mà. És veritat que introduïm tant com podem la màquina, pels aventatges que suposa en temps i costos, que ja he glosat en anteriors escrits.

Però les exigències d'alguns cellers (que volen la verema collida a mà, ja sigui a doll o en caixes) i el fet de tenir algunes vinyes encara sense emparrar, fa que encara collim prop d'una tercera part a mà. Aquesta setmana he agafat la càmera de fer fotos i n'he volgut també deixar constància. Les fotos que us mostro són de raïm de la varietat xarel·lo de la finca que portem a cal Farigola. 

La verema manual afegeix un plus de qualitat, perquè el raïm arriba més sencer al celler. No obstant, incrementa notablement els costos i no sempre els cellers "premien" aquest esforç, per bé que en alguns casos es comença a tenir en compte. Collir el raïm a mà és molt més laboriós, però permet una millor selecció de la fruita: el collidor selecciona si un raïm és verd (per exemple deixa els gotims de les puntes que han nascut més tard) o si està en mal estat, sobretot si es podreix. La màquina, en canvi, cull indiscriminadament. Entenc que no podem prescindir de cap dels sistemes, només hem d'adequar-los a la demanda. Un raïm per fer vi de qualitat o un raïm per fer vi base cava, per exemple, poden marcar la diferència entre un sistema de collir o un altre. Els preus també haurien de reflectir-ho, i no sempre és així, però això ja serien "raïms d'un altre cove".

Per Reis

Fa no gaires dies el Parlament de Catalunya retia homenatge a Heribert Barrera amb motiu de la seva mort. Ahir, a tan sols dos dies de l'Onze de setembre, el mateix Parlament va atorgar la Medalla d'Or de la institució a l'entrenador del Barça, Pep Guardiola. Cada cosa al seu lloc: l'heroisme de Barrera, o també el de Josep Benet, o el del primer Jordi Pujol, o el de tants d'altres, aquell heroisme admirable de la gent que es va jugar la pell a l’exili o sota el franquisme –poca broma amb la repressió de la dictadura– no és el mateix que aquest heroisme de Guardiola d'avui. Tampoc podria ser-ho ni que es volgués. El món és una altra cosa, i Catalunya també. Però sembla que l'atzar hagi volgut fer coincidir les coses amb propòsits no del tot innocus: l'homenatge a un expresident de la primera institució de Catalunya, resistent insubornable, i l'homenatge a un home de quaranta anys, referent del món global i exemple de tenacitat i esforç. Dues figures molt diferents, dos moments també distints. Com hem canviat, sí. Però potser no és fora de lloc voler veure un cert fil de continuïtat en tot plegat. Un fil que tant de bo ens porti aviadet l’Estat propi. Si pot ser per Reis. N’hi ha que ens llevem d’hora també per això. Per obrir aquest regal embolicat amb una llaçada que hi ha al costat de la pilota de futbol signada pels jugadors del Barça. Ens ho mereixem, i tant! Gràcies, president Barrera. Enhorabona, Pep. Bona Diada a tothom. Ens veiem al carrer.

Els noms de les coses

Que un centre cívic porti el nom d’Escorxador és una troballa d’aquelles que només poden oferir les picades d'ullet divertides de la història. No sé si mai ningú havia aconseguit una síntesi tan ben feta entre civisme i carnisseria. Potser l'Ovidi Montllor en aquell tema titulat precisament Carnisseria: “Mentre tallava / sàdicament despistat / pensava en el guàrdia de la plaça / Txisss, txxass.” Malauradament, però, l'encert que han tingut els padrins de bateig del nou centre cívic de Gelida a l'hora de mantenir el nom popular de l'edifici de sota la plaça del Pi és un cas més aviat únic. A Gelida a mi em surten com a mínim un parell de casos de noms d’equipaments posats sense solta, absolutament incomprensibles. Un cas és el del parc Central. ¿Què és això de central? ¿Què diu del lloc concret? ¿Què diu de Gelida? Central és un terme amb gust de grapadora de taula d'auxiliar administrativa. Un nom purament insípid, sense cap substància de re. Es pot posar a un parc, a una central nuclear o al forat del cul, que també és bastant cèntric. Serveix per a gairebé qualsevol cosa, i a tot arreu és el mateix. A Gelida, a les Cabanyes i a Nova York. ¿Per què parc central, doncs? ¿No seria millor dir-ne parc de la Barbuda, per exemple? ¿No és més això? ¿No s'acosta aquest nom més a la veritat objectiva del que és aquest lloc? L'altre cas que dic, un nom també mal posat, és el de l'institut. L'institut de Gelida es diu així mateix, Gelida. Un nom que és gairebé una tautologia, és a dir, una cosa intel·lectualment pobra de solemnitat que no fa per a un centre educatiu. En aquest cas, però, la tria de nom que es va fer fa anys potser va respondre no tant a la inèrcia i al descuit com a una certa por. O potser a un sentit mal entès de la correcció política. ¿Per què Gelida? ¿No havíem quedat que Gelida era un poble? ¿Quan va deixar de ser-ho per convertir-se en un institut? ¿Que no hi havia més noms per triar i remenar? ¿Per què no Institut Pompeu Fabra, o Institut Joan Coromines, o Joan Solà, o Vicent Andrés Estellés, o Joan Fuster, o Llorenç Vilallonga, etc? ¿Que és que Gelida és un planeta a part? ¿Per què un nom de tràmit, purament de compromís, doncs? ¿Per què no dir-ne pel seu nom?

Les albades del setembre

Hi ha certs hàbits que no s'han de perdre.  Entre aquests, cada setembre tinc per costum dedicar una blocada a la verema. De fet, dir "setembre" per referir-nos a la collita del raïm és ja una referència equívoca, perquè la verema cada any (i aquest 2011 especialment) s'avança al mes d'agost i cada cop es desplaça més dies dins del mes vacacional per excel·lència.
Les noves varietats primerenques (pinot noir, chardonnay i el moscatell de frontignac) en són les culpables, però també el destí de gran part de la collita (destinada a cava) que no requereix d'un grau gaire elevat, ans al contrari, un raïm amb una concentració massa alta de sucre (que  amb la fermentació i efecte dels llevats es convertirà en alcohol) és un problema per a les empreses que elaboren cava. També cal tenir en compte les condicions climatològiques. Si ve és cert que aquest estiu no ha estat especialment calorós, sí que ha fet suficient calor de dia i una mica de fresca a la nit perquè, combinades, hagin permès un bon equilibri en la maduració del raïm. Les pluges quantioses de primavera i primers d'estiu, també han acompanyat el creixement d'una planta i d'un fruit que ha trobat reserves suficients d'aigua per completar un procés de maduració sense ensurts, en el supòsit que el viticultor hagi pres les mesures adients per mantenir les malalties (especilament fongs) a ratlla. La calor intensa de la segona quinzena d'agost ha estat l'escaldufada que ha confirmat la maduració del raïm.

De fet, el cep és un indicador inequívoc. Quan el mirem i els pàmpols (nom que reben les fulles pròpies del cep) són verds i tapen els raïms, encara és aviat per collir. Quan les fulles que són més a prop de la soca, és a dir, aquelles que estan a l'alçada del raïm i no pas a les puntes, comencen a arrugar-se i a assecar-se deixant entreveure millor el fruit, ha arribat el moment de collir. I això passa, cada any, la segona quinzena d'agost.
A casa la verema va començar amb la festa major. El divendres 19 vam començar a collir i, llevat de dies d'excepció, hem collit cada dia des d'aleshores. Les varietats s'han succeït amb el decalatge habitual primer el macabeu, després el xarel·lo... i la setmana vinent començarem a collir la parellada. El grau elevat del macabeu, que ha agafat per sorpresa alguns enòlegs, ha provocat que s'hagi hagut de collir xarel·lo fins i tot abans d'acabar el macabeu, per mirar de compensar graus. Però això ja són problemes propis dels cellers, que a mi com a viticultor, se m'escapen. El pagès ha de prendre les mesures necessàries (i aquest any ha estat particularment difícil) per dur a bon port la collita. Que el raïm arribi sa i en bones condicions a la verema. A partir d'aquí, s'obre un nou recorregut que ja tindrà uns altres responsables.

Les màquines de collir permeten recollir el raïm en grans quantitats just en el moment que el celler determina. Aquest és un gran avenç de la nostra feina i penso que també facilita molt el treball a les bodegues, perquè reben una gran quantitat de producte quan creuen que està en el punt òptim de maduració o quan acompleix els paràmetres que fixa i que analitza prèviament amb mostrejos. Les màquines permeten també l'entrada del raïm a l'hora que convingui, de forma habitual es prefereix a primera hora, quan el raïm està fresc de la nit per evitar-ne que el suc comenci la fermentació durant el transport. A la foto anterior, podeu observar com carai s'ho fa una màquina per collir raïm. Es tracta d'uns pals que vibren i fan saltar els grans, la rapa pràcticament queda tota a la planta. Els recull mitjançant unes escates de plàstic que s'adapten al pas de les soques del cep, ja que la màquina és un arc per dins del qual passen les plantes. La màquina que cull a casa és una màquina arrossegada, és a dir, necessita del tractor per collir. Sovintegen més les autopropulsades, però el sistema de collir és idèntic.

Aquests dies de setembre, entès en un sentit ampli, com el període de collita, són els dies de l'any que més albades contemplo. Com que és habitual començar a collir de nit, per les raons que he explicat abans d'idoneïtat de temperatura, el trenc d'alba sempre és una feliç salutació d'una jornada de feina.

9/11

Els atemptats de les Torrres Bessones de l'11 de setembre de 2001 a mi em van agafar entaulat en un dinar de celebració de la Diada muntat per la gent d'ERC de Gelida al restaurant de can Torrents. Dels participants en aquella trobada jo diria que l'únic que es va adonar en el mateix moment de la importància del que estava passant a Nova York va ser el Jordi Carrillo. Almenys, tal com jo recordo aquella jornada, va ser el qui més ho va exterioritzar. Em sembla que va ser ell qui va fer posar la tele del menjador (tv3, tve, la cnn?) per seguir la programació especial en directe. En tot cas, a partir de cert moment el recordo ja més pendent de les informacions que s'anaven succeint als Estats Units que no pas del desenvolupament del dinar. Als altres la reacció ens va costar més. També vam tenir algun moviment d'atenció davant les imatges de la tele: aquell avionàs encastant-se en una de les torres –una imatge repetida un cop i un altre–, el moment en què la primera de les construccions es va esfondrar com un castell de sorra. Però em sembla que de tot plegat no en vam fer gaire més cas ni vam comentar gaire cosa més. De seguida vam tornar a les ocupacions del plat i la forquilla. Després, a primera hora de la tarda, jo em vaig acomiadar de la reunió i vaig agafar el cotxe per baixar a Barcelona a la manifestació de la plaça Urquinaona. A l'autopista no hi havia gaire trànsit. Tot el trajecte vaig anar escoltant la tertúlia especial amb el Cuní –o era el Bassas?– a Catalunya Radio. A Barcelona vaig poder aparcar a la part baixa del carrer Balmes. Just en el moment de parar el motor Vicent Partal va fer una comparació entre el que estava passant a Nova York i una superproducció de Hollywood amb un argument d'aquests apocalíptics que estigués passant de debò. Va ser com un clic. Diguin-me sabatot, però a mi va ser aquest símil de Partal el que de debò em va fer veure la dimensió del que havia passat. A la plaça Urquinaona amb Via Laietana tothom anava amb els auriculars. Carod va fer el meeting dalt d'un camió-escenari. La gent l'escoltàvem. Però només amb una orella. L'altra la teníem a Nova York.

La llengua testicular

No, no és veritat que amb això del document del TSJC que divendres es va fer públic hi hagi la intenció d'assegurar la presència del castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Vehicular o no a les aules, el castellà és de fet ja avui la llengua de moltes escoles de Catalunya. En el cas de Barcelona i de l'àrea metropolitana probablement de la majoria. I això no és poca cosa. La situació, particularment a la secundària i al batxillerat, és prou coneguda de fa temps. Hi ha estudis i hi ha estadístiques que ho demostren. I si amb això no n'hi hagués prou, només cal parar l'orella als patis i als passadissos dels centres per comprovar-ho. Per tant, en la decisió del TSJC –que no és sinó la continuació funcionarial de la sentència del Tribunal Suprem de Nadal de l'any passat– la cosa vehicular del castellà és el de menys. No, no és això. Aquí del que es tracta no és de fer el castellà l'altra llengua vehicular de res, sinó de convertir-la en la llengua testicular de tot. És a dir, en la llengua per collons de l'ensenyament, i en segona instància també del país. Lamentable situació. La llengua catalana no es mereix aquesta lenta agonia que entre tots li estem donant. I el castellà tampoc es mereix el paperot de conquistador de las Indias que li fan fer els cafres mediocres de sempre amb ganes de guanyar punts a Madrid i fer carrera. Hi ha molts catalans –voldria pensar que la majoria– que ja n'estem farts d'aquest color. I goso dir que a Espanya també haurien d'estar-ne. Go and get a life!

El sentit del meu vot

El 20 de novembre se celebraran eleccions a Espanya. Els partits catalans escolliran els seus candidats i presentaran les seves propostes per influir en un o altre sentit en el futur de l'Estat. Però jo em planto. Aquesta vegada exerciré el meu dret a no anar a votar. Si vull la independència d'Espanya, una manera de ser-ne, d'independent, és passar de llarg de les seves eleccions. Una mena d'insubordinació democràtica, que a diferència de l'objecció fiscal no està penada. Exerciré aquest dret per demostrar la meva desafecció amb un Estat que no m'entén, que em vol diferent a com sóc, i que contínuament condiciona la meva llibertat, retallant les aspiracions que, com a nació, m'il·lusionen.
Ja sé que hi ha partits que proclamen la independència i que volen obtenir una àmplia representació al Congrés de Diputats per fer sentir aquesta veu. Sé que ho fan honestament i que treballen amb aquest objectiu. Però "tenim pressa, molta pressa". I amb Madrid d'horitzó, no s'aconseguirà mai la independència. Potser cal explorar noves vies, sempre pacífiques i democràtiques, que ens facin visibles als ulls del món i que ens permetin avançar. Què passaria si a les eleccions espanyoles la desafecció catalana s'expressés amb uns índexs de participació ridículs?
En certa manera, ja hi ha entre nosaltres molts ciutadans catalans que se senten principalment espanyols que mostren el seu menyspreu a les eleccions al Parlament (ells en diuen autonòmiques) no anant a votar, perquè les consideren unes eleccions poc importants, de segona. I segurament no van del tot desencaminats, és aquella intel·ligència instintiva, tan bàsica i lúcida, que permet saber on resideix el poder de veritat. On es talla el bacallà és a les Corts espanyoles. Són aquells que veuen el seu candidat com un futur bon ministre de Defensa més que com un bon defensor de Catalunya. O aquells que voten per "influir" o "condicionar" la política del govern espanyol. En el fons, col·laboren amb l'Estat que ens expolia, que ens perjudica amb la política d'inversions, que ens retalla els drets i ens discuteix les competències... Ja ha quedat clar amb la reforma exprés de la Constitució (aquí no hi ha dretes i esquerres, hi ha Espanya), amb l'intent fallit de reforma de l'Estatut per trobar un encaix, amb els continus atacs a la immersió lingüística.
No estic indignat, tal com s'entén avui. Continuo creient en la política, municipal i nacional, i tinc grans esperances que un dia Europa pugui ser la porta que permeti la nostra emancipació nacional. Simplement, perquè ja començo a tenir una edat, vull ser honest amb mi mateix i deixar la hipocresia de participar en unes eleccions d'un Estat que no vull, que no em vol. Jo, a les espanyoles, no hi voto perquè no me les sento com a pròpies. Passi-ho bé Espanya.

Per reformar

L’empresa on treballo ha aprofitat les vacances d’estiu per fer reformes. S’ha tirat un envà a terra, s’ha fet venir una planta tota emplomallada, s’han fet despatxos nous i una sala de reunions, i als de màrqueting els han posat un pis a part perquè vagin fent. També s’ha aprofitat per canviar de director: abans hi havia un Pere i ara hi ha un Tomàs. I per comprar macs nous i per fer neteja de coses que ja no valen. Les reformes han fet que l’espai de l’empresa, si més no el de la meva zona, sigui ara més obert i sembli més gran. Un espai diàfan, per dir-ho com els arquitectes cursis i les interioristes cursis. Les obres van començar al final de juliol i aquests dies els operaris n’acaben les últimes coses. El darrer tram del canvi, doncs, està coincidint en el temps amb la reforma de la Constitució al Congrés de Diputats de Madrid. Una coincidència que, si es vol, pot tenir la seva lectura acrobàtica. Perquè aquesta imatge es pot creure que no sigui del tot fortuïta, i qui sap si no conté certa dosi de lliçó moral: els representants del poble sobirà reformant a Madrid el que sigui que estiguin reformant de la Constitució –la lletra, l’esperit, les tapes–, i per l’altre cantó, les empreses del país fent també reformes de les seves instal·lacions per encarar els temps que vénen. És a dir, la canalla, encara de vacances, ocupada en els seus jocs. Al Congrés de Madrid, a la seu de CiU, als gronxadors del parc Central. I els grans, acabada la festa de l’agost, a punt de tancar les reformes a l’empresa, tornant a treballar, els qui encara en tinguin la possibilitat. Algú ho ha de fer. Si no, ¿de quina altra manera pretenen vostès tirar endavant? ¿Qui es pensen que vindrà a fer la feina? ¿La canalla?

Però poble

Hi ha gent que, parlant de Gelida, s’hi refereix dient-ne vila. Això de vila és un tracte de vostè de no fa gaires anys en l’indret que funicula més de Catalunya. Fins no fa pas tant el terme que es feia servir per aquests menesters era poble. I jo diria que ara com ara poble és encara el genèric que fa anar la majoria de gelidencs. ¿D’on és que ha sortit aquest vila, doncs? ¿Per què ha aparegut? ¿Quin rei medieval ens va concedir aquest títol a la cerimònia dels Oscars de l’any passat? Deixo l’enigma aquí per a qui tingui ganes de resoldre’l. Però la meva sospita és que l’ús de vila està relacionat amb la percepció que n’hi ha que tenen sobre la mida actual del municipi. Quan servidor era canalla Gelida era un poble petit, de tres mil ànimes. Aleshores els únics vila que hi havia eren els llibres del poeta Jaume Vila, la plaça de la Vila (jo encara vaig enganxar la plaza de los Mártires –plaça dels Màrtirs segons la veu popular–, però ja molt a les acaballes) i la Casa de la Vila, coneguda pel malnom d’ajuntament. És possible que al Safari hi hagués també alguna Villa Lurdes o alguna Villa Isabel, amb el seu taxista i senyora –la susdita Lurdes o Isabel– descarregant totxanes i sacs de ciment Portland del maleter del Seat-131 per construir la segona residència de llurs somnis suburbials. Però això és una altra cosa. De vila, quan jo era canalla, només hi havia els que dic, i ningú dubtava que Gelida era un poble. El temps, però, ha passat. Actualment, el padró municipal es veu que passa de les sis mil persones, i paral·lelament a això ha començat a córrer entre alguns sectors el terme vila per referir-se a Gelida. Què els diré? Personalment aquest vila em sembla fora de lloc. En això també estic amb la majoria, com sempre. La majoria sempre té raó, i si no en té tant és, perquè no es nota, o sigui que en continua tenint. Si no hi ha res més, doncs, continuaré amb poble. Sense nostàlgia ni farigoles inventades al cap. Però poble. Les coses pel seu nom.