La mongetera

Potser vaig mal fixat, però em sembla molt que no. Abans de l’estiu aquesta mongetera no hi era aquí. Gairebé posaria les mans al foc que no. Almenys jo no l’hi havia vist. Qui sigui que l’ha plantat ha degut fer-ho fa poc, fa no gaires setmanes. I en poques setmanes la mongetera ha crescut molt. En aquest temps s’ha enfilat molt amunt, potser sis metres, i allà dalt ha penjat la mongeta llura. Una mongeta fenomenal, de potser quatre metres, que no està gens malament per a una mongeta. Deu ser la terra, o l’adob, on l’han plantat, ço és, el terrat de l’edifici de Capitania General de l’Exèrcit Espanyol, davant el Moll de la Fusta. O potser és el fet de ser tan a tocar del mar. O potser la mena de la llavor, que no és altra que la dels tancs i els uniformes del ministeri de Defensa. Sigui com sigui, el cas és que la mongeta del Moll de la Fusta mostra amb tot l’orgull l’esplendor jovençà dels llurs colors i de llur escut coronat al cel blau de Barcelona. Que tothom els pugui veure, que tothom els pugui contemplar. Sobretot els turistes de tot arreu que passen amunt i avall. Per si n’hi ha cap de descregut que, induït per les mentides que fan córrer quatre separatistes miserables, potser dubta a quin país pertany el sol, el mar, els toros i la sangría on ha anat a petar de vacances touroperades. Una mongeta val més que mil paraules, sí senyor! El capitanat de la Capitania General sap molt bé què fuma i què planta al terrat de casa seva i per què. Quina bella estampa! Com el vent la fa onejar! Quanta majestat! Ara, de vent, al Moll de la Fusta aquests dies potser n’entra una mica massa. La mongeta està ben lligada a la canya que la sosté, els Cossos d’Elit del Setè Batalló d’Horticultors han fet una bona feina de lligadura. Però ves que, tot i això, una llevantada –si lleva fort aquest setembre- no engegui la collita enlaire i la torni al lloc d’on ha vingut amb una botifarra d’acompanyament per arrodonir el plat.

Vegan

Facin memòria: el món s'ensorrava definitivament fa tot just un mes encara no. Llavors la fi del món tenia dia i hora fixats: el 2 d'agost. Els Estats Units van estar a punt de deixar de pagar el rebut de la llum en aquesta data i, de cop, el món va començar a fer pudor de calçotets empastifats. Per sort, però, la merda no va arribar al riu. Al final demòcrates i republicans van posar-se d'acord per aixecar el sostre d’endeutament de l'administració, i ara els nord-americans tornen a tenir llum i els tornen a deixar entrar al súper. Però el president Obama va prometre austeritat arran d'aquella situació difícil. I la promesa del president ha començat a complir-se. La primera notícia que anuncia l'albada d'aquesta nova era de cinturons estrets als Estats Units ha vingut de la nevera de l'expresident Clinton: el marit de la secretària d'Estat in office s'ha tornat vegan, ço és, vegetarià (Bill Clinton's Vegan Journey, NYT de 18 d'agost). Les mesures econòmiques decretades pel president Obama es veu que han tingut com un correlat en la nevera i la llista del súper de l'expresident Clinton, i en definitiva en les mesures dietètiques implementades per aquest últim. Hey guys, fat cows times are over!, sembla que estigui avisant Clinton amb això del veganisme. I potser també el temps de les vaques en general. Vénen anys de molta col i patata, de bledes i de mongeta tendra. Oi que és bona? Doncs millor, perquè no hi ha res més. Aquest és el missatge implícit en el veganisme clintonià. Actitud exemplar la de l'expresident. Només queda per aclarir com una superpower acostumada al contingut calòric de les BigMac, la coca-cola i els banana-split, pot mantenir la preponderància al món fent règim macrobiòtic. Però els xinesos ja han demostrat de què són capaços amb un bol d'arròs i dos tronquets. May God bless mon pla de pensions!

Fills de Rockefeller

A França diu que setze empresaris multimilionaríssims s'han adreçat per carta, és a dir, per escrit, és a dir, seriosament, al president Sarkozy expressant-li la voluntat de ser objecte d'una doble ració de fiscalitat per a les fortunes llures. La iniciativa no és nova. Setmanes enrere el multimilionari nord-americà Warren Buffet –se'm disculpi la flatulència del nom, aquest home no el vaig batejar jo– es veu que també va publicar un article als Estats Units en el mateix sentit. Els barris alts es mouen, doncs. Es fan gestos entendridors per part de la clientela de Tiffany’s. I significatius. Com deu estar el iot amb piscina del compte corrent de les Illes Caiman que fins els multimilionaris s'ofereixin voluntàriament per pagar més impostos! Això no s’havia vist mai. Els rics evadeixen impostos, no en paguen. ¿Que no els ho ensenyen això ara, a Harvard? ¿Què cony els ensenyen, doncs? ¿On anirem a parar? ¿En quina universitat podrà tornar a confiar una mare de Pedralbes? Sí, definitivament la calamitat de la situació mundial deu ser realment uvina. Només així s’explica el capgirament de l’estat natural de les coses a què hem arribat. Molt bé. Ara, abans d'acceptar cap ajut humanitari provinent de la contribució dels Rotschild de torn caldria que els d'aquí baix ens hi miréssim bé. Ningu no dóna mai re per re, i els rics tampoc. Els rics especulen, inverteixen. Per això són rics. Oficinant un arriba a pagar les factures i la setmaneta preceptiva de vacances amb la família al càmping de l’Estartit. Això amb una mica de sort. Però oficinant ningú no es compra un àtic a Manhattan ni té comptes corrents a les Pastanagals. Que d'aquí a uns anys, doncs, els del servei no ens trobem havent de pagar el favor tributari d’ara a aquests fills de Rockefeller. Vull dir, a més d'haver de rentar-los el cul, com sempre. I amb un contracte precari a partir dels cinquanta anys.

París, je suis épaté (tercera i última part)

Continuació.

Sisè dia a París, amb la sensació d'haver anat fent els deures. Entengui's per deures visitar aquells llocs que, quan comences a preparar el viatge, et proposes com a objectiu. La llista de París és inacabable i, un cop hi ets, encara t'ho sembla més perquè les distàncies properes sobre el mapa, resulta que no ho són tant. La planificació prèvia també es veu agreujada pel volum dels monuments i edificis, i per les llargues cues que cal fer per accedir-hi. Una de les impressions que m'enduc d'aquest viatge és que París és una ciutat grandiosa en tots els sentits. Una ciutat monumental i vasta.

Avui encarem el Georges Pompidou, el museu i centre cultural que acaba de conformar, juntament amb el Louvre i el d'Orsay, un itinerari artístic que abraça tota la història de l'art en una mateixa ciutat. El Pompidou dóna cabuda a l'art contemporani. Per arribar-hi passarem per un dels barris que més ens han agradat de París, le Marais, i una de les places més encantadores, place des Vosges. El barri de le Marais es va construir on antigament hi havia hagut unes maresmes (terrenys inundables) i durant uns anys va ser la destinació predilecta de l'aristocràcia, cosa que n'ha afavorit la prodigació de palauets. Avui és conegut també per acollir la comunitat jueva més important de París.

Tot el París que hem recorregut presenta un aspecte força homogeni, amb unes edificacions harmòniques, amb les típiques teulades fosques amb finestres i amb les parets mitgeres plenes de xemeneies. Les botigues, en general, també conserven un aspecte clàssic molt ben cuidat i hi ha, o aquesta és la impressió que ens enduem, molt més comerç local i molta menys botiga de franquícia que és pràcticament el que només trobes per aquí. Le Marais és un bon exemple d'un barri ple de vida i amb botigues "de tota la vida". A tot París es fa molta vida al carrer. A l'hora de dinar, tots els parcs i places s'omplen de gent menjant-hi. Les boulangeries (forns de pa) i els supermercats vénen plats du jour per endur, tota mena d'entrepans, sandvitxos i crêpes per menjar alguna cosa ràpida al migdia a les portes de l'edifici on treballes o en un parc proper.

La place des Vosges és una plaça porxada i enjardinada encantadora. N'hem vist de molt més impressionats (la Concorde ho és, potser la que més). La des Vosges és una plaça porxada, compacta, amb una edificació al voltant molt homogènia i un jardí central d'una mida molt humana. Altres places o jardins tenen unes dimensions colossals que en dificulten la comprensió i les fan inabastables. Poseu-hi en aquesta categoria els parcs que també visitem com són: des Plantes, Luxemburg i, en menor mesura, Tulleries. Tots ells grandiosos, però amb un manteniment, un servei de neteja i un aspecte envejables. El temps que fa deu ajudar a mantenir l'aspecte d'esplendor, però també la mateixa concepció de la ciutat i un major grau de civisme. Perquè són parcs amb una utilització intensíssima per part dels ciutadans.

Però tornem al Pompidou i al barri de le Marais, on érem. Aquest centre cultural, també grandiloqüent de mides i concepció, es coneix popularment com la refineria, perquè enmig d'aquest barri encantador es projecta aquest edifici modern i trencador que deixa a la vista totes les instal·lacions, que passen per tuberies multicolor per l'exterior de l'edifici. Diversos trams d'escales mecàniques, cobertes però també exteriors, permeten accedir al mirador que hi ha al capdamunt de l'edifici. Al voltant del centre trobareu tota mena d'espectacles de carrer, des d'equilibristes a dansa clàssica, passant pels omnipresents caricaturistes. Desfem camí i passem per Hotel de Ville (l'ajuntament de París), Les Halles (un complex comercial amb diversos nivells sota terra), davant d'una altra impressionant església Saint-Eustache.

Finalment, fem una parada (i un cafè amb llet, boníssim arreu) a la Bastille per admirar la columna de 50 metres d'alçada que s'erigeix en record de les víctimes de les revolucions.

Avui repetim Torre Eiffel, però ara de nit. La Torre il·luminada continua sent un monument meravellós i la gent continua fent cua per pujar-hi i apilant-se a Trocadero per copsar la dimensió de l'obra d'art. L'impacte en la nit parisina és absolut. A la il·luminació fixa, s'hi sumen uns llums espurnejants que s'encenen a l'hora en punt i a dos quarts seguits d'un esclat d'ovació per part dels que ho contemplem enbadalits. Se senten fins i tot alguns aplaudiments, com si la Torre actués en directe i necessités rebre aquest encoratjament per part dels espectadors per continuar senyorejant el cel d'aquesta nit tancada.

L'endemà, setè dia a París, tornem a fixar un objectiu principalment pensat per als nens. La Villete, la ciutat de les arts i les ciències, el que aquí en diem Cosmocaixa i abans Museu de la Ciència, i específicament la Cité des Enfants (gràcies Martina pel consell!). Exposicions, un petit aquari, pel·lícules espectaculars en 3D i, sobretot, recomanem per als qui viatgeu en nens la Cité des Enfants. S'ho passen de meravella. Un espai pensat per a ells, on s'hi entra amb un horari limitat i on tenen la diversió assegurada.

A la tarda, visitem el jardins de Luxemburg on es troba l'edifici del Senat i el Panteó, amb la seva imponent cúpula, una altra referència constant i omnipresent de les vistes parisines. Dels jardins ens n'enduem una sensació fantàstica. Gairebé una de les millors sorpreses d'aquesta ciutat. Quin plaer passejar-hi... i , de nou, quines dimensions!

Últim dia. Això s'acaba. Mirant la nostra guia de París i essencialitzant-ne els consells abans de marxar, vist l'èxit de la Villete, avui visitem el Musée National d'Histoire Naturelle i el Jardin des Plantes. El Musée té l'encant d'aquells museus clàssics, jo en diria amb un aire britànic, colonial... però que lluny de ser un lloc arnat i envellutat presenta un aspecte molt polit i modern. Als nens els encanta la secció principal, formada per una mena d'arca de Noè amb animals dissecats, però també tenen una secció específica per a nens (per aquets motiu hi anem). Novament chapeau per París, un espai pensat per a nens, on els nens poden manipular, jugar, tocar, descobrir i on s'ho passen d'allò més bé.
Marxem, però el record de París serà inoblidable... la ciutat de la llum ens deixa enlluernats!

Les vacances

Un tòpic, certament, parlar de vacances i del seu final en aquestes dates. Però les vacances sempre tenen una part de desconnexió que fa que a la tornada et trobis sovint amb alguna notícia inesperada. La d'enguany no ha estat bona. Just en tornar de viatge vaig saber que en Miquel Gol havia mort sobtadament feia pocs dies.
Vaig conèixer en Miquel quan ens vam mudar des del pis del Camí dels Grecs al carrer dels Tarongers, just aquest agost ha fet 24 anys. Tot va començar mirant el seu hort, mentre ell era assegut al rentador del safareig com feia sovint, a l'ombra del pi que en corona l'entrada. En aquells anys, quan encara tenia forces, ell hi esmerçava hores per tenir-lo endreçat i net de males herbes, i treure'n el millor profit. L'obsequi dels primers tomàquets d'un any per donar-nos la benvinguda al barri és un detall que sempre recordaré. No ens coneixíem de res però aviat ens vam descobrir mútuament el gust de fer petar la xerrada. I així ho hem fet durant aquests anys. A vegades aprofitant la trobada casual en anar a llençar la brossa o fent un tomb. Altres premeditadament per comentar algun afer, o respondre algun dubte sobre una paraula o explicació que havia escoltat a la ràdio, que sempre l'acompanyava.
En Miquel era moltes coses, a més d'un interlocutor amb qui fer-la petar. Tenia cura de la part del paisatge del barri que corresponia al seu hort; mitjançant un petit pluviòmetre que hi tenia permanentment mesurava la pluja que queia i en prenia nota de manera sistemàtica; ens feia a mans cada setmana un exemplar de la Fura, aprofitant el seu viatge diari al forn de pa, més espaiat en els darrers mesos; quan es va jubilar, espontàniament es va fer càrrec de buidar de forma habitual el contenidor de brossa que hi havia al peu de l'entrada del castell, i també de recollir el que era fora, sovint més que el que hi havia a dins... I va ser el meu mestre quan vaig decidir fer un tros d'hort a casa, que no ha passat mai massa de l'hortet de “Pin i Pon”, i de plantar un parell de parres que, ves per on, calia saber tractar. Ell em deia a vegades “tu rai que has pogut estudiar”, però jo sempre li deia, que sí, que sort de tenir un mestre per saber què fer amb els enciams, els tomàquets i les parres, perquè a la universitat no ho vaig aprendre pas i a casa, tampoc.
I segurament és això, aquestes coses tant senzilles, allunyades de la mesquinesa i l'arrogància que a vegades ens envolten, el que em farà recordar sempre en Miquel i un mestratge que ell creia no posseir, però que va transmetre amb la senzillesa i la discreció que el caracteritzaven.

Avui hem collit els primers raïms de la parra, que sense els seus consells segur que no hauria arribat a produir-ne, i he pensat que era un bon dia per oferir-li aquest cistell.

Gelida of the Seas

Fa uns quants anys per Gelida corria i cabirolava el concepte “model de poble”. Era un concepte que a mi no em feia el pes, perquè el trobava massa profilàctic, massa de cap i de despatx, i segons com d’una sonoritat impostada. Però naturalment això era problema meu, no del concepte, que en definitiva no era sinó una manera com una altra d’entendre’s. D’altra banda, la veritat és que servidora no ha sabut mai quin “model de poble” vol per Gelida. Almenys fins ahir no ho sabia. Però ahir, a Barcelona, encuriosit per una notícia del diari, vaig anar a treure el nas a l’estació marítima de la ciutat, allò que abans se’n deia el rompeolas i ara se’n diu trencaones. Des d’aquest punt la vista sobre les instal·lacions del port de creuers i el port de mercaderies és sòlida i oberta. Bé doncs, al port aquests dies hi ha atracat, entre altres creuers més petits, el segon transport d’aquestes característiques més gran del món. Liberty of the Seas, es diu. Una autèntica bestiarra de dimensions vademecúmiques. Segons el diari, el Liberty of the Seas fa 160.000 tones de pes i 339 metres de llargada. Té quinze cobertes, restaurants a dojo, teatres, un centre comercial, hospital sense retallades convergents, perruqueries, barberies, banyeres d’hidromassatge amb vistes al mar –és clar, si no ¿amb vistes a on?, ¿a Martivell?–, un gimnàs de l’hòstia, un ring de boxa, un rocòdrom i un simulador d’ones per als surfistes. En aquestes condicions em sembla que la gelidància podem coincidir que el Liberty of the Seas és un model de poble molt ajustat a les necessitats del comú municipal, i potser fins i tot podem començar una nova vida marinada. Molt bé. Emperò el Liberty of the Seas, tot i les dimensions desmarxades, és un pèl petit per a això. A Gelida, l’últim cop que vaig passar llista, anàvem cap als set mil habitants, i aquest transatlàntic tan sols té capacitat per a 4.400 passatgers, lloro del capità inclòs. Malament doncs. Però no tot està perdut. Ja he dit que el Liberty of the Seas és el segon transatlàntic més gran del món. El primer és l’Oasis of the Seas, i en aquest sí que hi cabem tots, puix que té capacitat per a més de 6.000 habitants. L’Oasis of the Seas té previst atracar a Barcelona algun dia del 2014. Té el mateix equipament, o més, que l’altre, o sigui que bé. El que no té és cap estesa de vinyes ni de polígons industrials per emparrar, cosa que és una pity, oi? Ara, això sempre ho podem resoldre embarcant uns quants sacs de terra i un tractor, i si no, fent un taller de pintura i pintant un bell mural naturalista al cul del segon de bord.

Des del País Valencià ens animen a fer castells

Com que a la vila hi ha moviment i alguns Vailets es tornen a moure, què millor que aquest video per animar-nos a fer castells. És la visió que tenen alguns al Pais Valencià...

El nou espectacle

Tot i l’esforç aplicat en aquest afer, mai he acabat d’entendre l’èxit de la programació anomenada “rosa”, conec les meves limitacions, així que miro de veure amb ulls d’altri allò que no acabo de veure amb els meus, però en qualsevol cas, se m’escapa l’atractiu que de ben segur tenen programes com el “Sálvame” (per citar-ne un) que incorporen edicions especials i tot.
Es innegable l’èxit i l’alt seguiment que presenten, així que, arribats a aquest punt, no puc deixar de trobar-hi paral.lelismes creixents entre aquests “programes-espectacle” i altres ofertes dels mitjans de comunicació, com el nostre futbol, que a passos gegantins es modernitza com a espectacle de masses, introduint-se en el corrent actual. Espectacle promogut i també acceptat per la nostra societat, que ja no es contenta gaudint dels mèrits professionals de grans esportistes, actors de teatre o cinema, autors d’obra escrita, músics o intèrprets. Actualment ens divertim o això ens vénen, en els suposats afers extra-professionals, amorosos o d’odi, paraules ofensives, crits, estirabecs, dits a l’ull i batusses vàries. Així dons, les sortides de to no només s’aplaudeixen sinó que es paguen i tot, (les paguem i tot).
És una llàstima que no hi entengui gaire en aquest camp tan prometedor, podria tenir una nova sortida professional en els temps que corren... com ara algun tècnic esportiu molt nomenat darrerament, que sí que apunta maneres, i si vol canviar de professió no li veig malament, se li reconeixen molts mèrits esportius, però no es queda enrere en aquesta altra matèria. No descarto veure’l algun dia assegut entre Kikos, Cotos, Pipos i Popos!
Aquestes tafaneries em recorden l’àvia i les tietes, i les seves xerradetes, assegudes a la fresca dels vespres al meu estimat poble d’estiueig. En aquest nostre temps de globalització hi ha coses que no canvien, això sí, es modernitzen i si es ben veritat que aquest espectacle era present en algun sector social popular anys enrere d’una manera encoberta, també ho és que augmenta quantitativa i qualitativament, fins a on? de moment , se’l reconeix també al futbol, com ja comentat ,o fixeu-vos també en els nous amors dels jugadors amb personatges de branques de l’espectacle més veteranes en aquestes bregues. Què ens aportarà aquest altre tipus d’espectacle? Arribarà a la política? Què o qui ens mou a buscar aquest tipus d’entreteniment passiu de tan baixa volada? I bé, ja no parlem del que transmetem als petits, després els direm (amb paraules) què han de fer i com han de comportar-se mentre aplaudim i paguem escenes “reals” com les esmentades.
Gràcies per llegir fins aquí una altra reflexió poc contrastada, estic segur que això us mereix un posicionament personal, sigui en un sentit o altre, estaria encantat que el compartíssiu.

Cogitacions de lampista

A mi em sembla evident que és Déu qui va crear el món. Malgrat el que les aparences externes del boom immobiliari de fa uns anys puguin donar a entendre, no es deixin confondre: el carrer Prat de la Riba, l’institut, el funicular, el castell i el campanar de l’Església, tot això és obra dels promotors, els especuladors i els eixerits de torn. Però el món és obra de Déu. I el camp del Barça també. La vida és un misteri, i la mort no és pas la solució a peu de pàgina d’aquests mots encreuats de La Vanguardia, també és un misteri. O no? Doncs l’afirmació sobre Déu i la creació no és sinó una manera de dir això mateix. Una manera una mica bèstia, si es vol. Però en definitiva és això. Al fons de tot plegat hi ha –hi ha d'haver– un component de creació, un gest radicalment arbitrari. Un gest que la raó no abasta ni abastarà mai, perquè aquesta és la condició limita (adj) de la naturalesa rumana, amb r. Som àngels caiguts i anem pel món amb els genolls pelats i el Betadine existencial des de l’ensopegada original amb la poma. D’acord, ja ho sabem. Sum vermis, que deia aquell. Però en plural. Ara bé, una cosa és això i una altra cosa és que ens vulguin fer anar amb la sotana, real o figurada, i la motxilla de la JMJ marxant “firmes en la fe” –una expressió que, dita a Espanya i per l’església espanyola, manté ressonàncies casernàries potser no del tot innocents d’altres temps– fins a l’aeròdrom de Cuatro Vientos, sota un sol de justícia i un patacot d’aigua estiuenc, per escoltar el Papa de Roma i entendre alguna cosa de tot plegat. Amb el respecte més exquisit de què sóc capaç per a la gent d’església, però entre una cosa i l’altra em sembla que hi ha un tros. És com si et diguessin que cal tenir carnet de lampista per fer el pregó de Festa Major. I no, és clar.

París, je suis épaté (segona part)

(Continuació)
El nostre tercer dia a terres franceses, després de dedicar-lo gairebé íntegrament als dos principals museus de la ciutat (Louvre i D'Orsay) s'acaba amb un petit premi per als nens: el típic passeig amb el bateau-mouche. Fa tres dies que passegem amunt i avall per les ribes del Sena, els Quais, veient com a espectadors un trànsit continuat de tota mena de barques. La Torre Eiffel, Notre-Dame, la Sainte- Chapelle, el Louvre i el D'Orsay...són al costat del riu. Als nens, que són més aviat de secà, els crida poderosament l'atenció aquest frenesí aquàtic i emparaulem de seguida amb ells un passeig per aquest carrer Major inundat d'aigua que actua com una artèria al costat de la qual batega bona part de la vida de la ciutat.

Ara que he utilitzat l'adjectiu "típic", hi ha res en aquesta gran ciutat que no sigui "típic"? Arreu trobem llargues cues per accedir als llocs. Per la ciutat, moltíssima gent es passeja amb els ulls mirant alternativament el carrer i els mapes que duen a les mans, com fem nosaltres. Al metro, una autèntica teranyina de línies que foraden el subsòl de la ciutat en totes direccions, es repeteix la situació: a les mans guies de París en mil idiomes, els ulls entretancats per llegir la profusa cartelleria que assenyala línies, direccions, enllaços o les múltiples sortide i un caminar dubitatiu i insegur, que fa nosa als usuaris habituals que caminen amb el pas decidit per repetir l'itinerari que els portarà a la feina o a casa, esquivant els turistes amb cara d'haver-se perdut.

Nosaltres el quart dia ens perdem, d'acord amb la litúrgia que s'imposa actualment, en la màgia de Disney. Com comentàvem fa uns dies amb en Josep M. Pinto arran l'anterior blocada, aquest parc temàtic de factura americana està disputant a la centenària Torre Eiffel la representativitat de la ciutat. Avui dir París, per a molta gent, és sinònim d'Eurodisney. I nosaltres no volem restar cap mèrit al parc, que és sensacional, però reivindiquem el valor de la ciutat en ella mateixa, que no necessita de cap parc temàtic per a ser una destinació interessant culturalment i lúdica. És com si la gent vingués a Barcelona per anar només a Port Aventura, per entendre'ns.

Som a l'equador de les nostres vacances. Fa tres dies que som a París i, descomptat el dia d'avui, ens en queden tres més per endavant. El vuitè ja marxem. Com a premi als nens, perquè viatgem quatre persones de vacances, anem a Disney París. Hi havíem destinat aquest dia, que s'escau en dilluns, per relaxar la intensitat de la descoberta de la ciutat pensant en els nens, però també perquè llegim en alguna banda que dilluns i dimarts són els dies de menys afluència. També perquè a París, com passa a molts llocs, el dilluns hi ha alguns museus i monuments que tanquen per descans setmanal. La previsió del temps a París i rodalia anuncia per dilluns un dia variable, amb pluja i cel tapat, situació que s'allargarà a dimarts però que tendirà a millorar a mitja setmana. De fet, és el temps que ens hem trobat d'ençà que vam arribar. Sol a estones, cel majoritàriament ennuvolat i, de tant en tant, algun xàfec. El temps ens fa replantejar si canviem de dia... però finalment decidim tirar endavant amb la previsió que teníem, perquè els nens no entendrien que ho ajornéssim i perquè ningú no ens garanteix per dimecres o dijous, per exemple, un dia de sol esplèndit.

En tren, el parc està a mitja hora escassa de París i l'estació de Disney (Marne-La Vallée), que és final de trajecte, et deixa a les portes mateixes del parc (o dels parcs, perquè, de fet, són dos). La freqüència de sortides és contínua, no cal mirar horaris. El preu total dels bitllets és de 48 euros l'anada i tornada de dos adults i dos nens (16 per adult i 8 per nen, que paguen la meitat a tot el transport públic). L'entrada al parc d'un dia, perquè només visitarem el parc clàssic i descartem l'Studios per no angoixar-nos, és de 57 euros per als adults i 51 per als nens. Hi arribem quan el parc encara està tancat, per aprofitar bé el dia. Mentre esperem, tenim la sensació de ser com aquelles dones que corren quan obre la porta del cortinglès el dia que comencen les rebaixes. Per evitar comparacions, quan el pirata que aguantava la corda perquè no passéssim, ja dins del parc, la deixa caure al terra, ens dirigim cap als Pirates del Carib  passejant. Aquestes primeres passes, a les 10 del matí, marquen un dia inoblidable per als nens, que exprimirem fins a les 11 de la nit, hora del castell de focs que tanca el parc. Pugem gairebé a tot arreu! Repetim en alguns llocs... El dia ha estat rodó, plou en algun moment, però de forma molt puntual i no ens mullem perquè és un parc que està preparat per a aquesta mena d'inclemències i, sigui perquè és dilluns o perquè el dia és lletjot a estones, hi ha molta gent, però no es col·lapsa. Tornem en tren a París. Els nens s'hi adormen feliços, perquè el somni ha durat tot el dia.

 

L'endemà anem a la Defénse. Impressionant l'edifici que simbolitza la nova porta d'accés occidental a la ciutat, l'arc de Triomf de l'era moderna: el Grand Arche. Està projectat aliniat amb l'arc de Triomf projectat per Napoleó, donant continuïtat a l'avinguda més coneguda de París, les Champs Élisées.

El Gran Arc però té l'accés al mirador tancat i ens haurem de conformar amb l'avistament, realment colpidor, des de terra estant. Una visita ràpida als centres comercials de la zona i posem rumb a l'Arc de Triomf de les 12 avingudes (que es troba al mig de la place de l'Étoile -Estrella- per la forma que dibuixen les avingudes en aquest punt, actualment place Charles de Gaulle).

Aquí sí que es possible accedir al mirador (passi per caixa). Una nova dosi d'escales (284 graons directes per arribar a l'entresòl i uns quants més per sortir a la terrassa) i nou avistament de la ciutat des de les altures.

Els Camps Elisis, dos quilòmetres d'avinguda que concentren algunes de les millors botigues de París i alguns dels esdeveniments més assenyalats, com l'arribada del Tour de França, ens aboquen a la place de la Condorde i aquesta al jardins de les Tuileries i al Louvre.

Caminem tota l'avinguda dels Camps Elisis, fins a la place de la Concorde. Allà, visitem l'església de la Madeleine, amb aquella aparença de temple clàssic que la fa tan característica i que fa de teló de fons a la plaça i a l'obelisc egipci que hi ha al centre. De camí cap a la Madeleine, una visita a la botiga d'un dels restaurants més coneguts i exclusius de París: Maxim's.

Continuem a peu fins a l'Opéra Garnier, un edifici coronat per aquestes escultures daurades i lluents que tan agraden als parisencs... i, inevitablement, acabem la jornada a les Galeries Lafayette, un dels moderns pols d'atracció turística de la ciutat.

Continuarà.

Els veritables nous gelidencs

Aquestes vacances m’han donat temps per pensar, i no se si serà allò de la crisi dels 40 que ja se’m acosta o què, però cada dia li dono més importància a la il.lusió dels nens i a la seva visió lliure de prejudicis, i cada dia més, és el meu desig conservar-ho. És per aquesta raó que us deixaré el següent post, que ja avanço que portarà la línia “remou-conciències” que tant em diverteix.
Fa ja temps vaig entendre, i comprendre, que la educació en valors d’un nen/a, no correspon únicament als seus pares, també correspon als seus mestres, tutors ocasionals, monitors i demés personatges adults dels que en depèn, i que intervenen en el seu dia a dia, així que no crec que sigui una deducció agosarada, i corregiu-me si m’equivoco, dir que el desenvolupament social dels nostres joves és fruit del grup, poble, clan o com vulgueu dir-li. Així dons, els que tenim petits a casa, ens veiem “ajudats” en la tan important tasca de la seva formació i caldria suposar que a tots ens interessa aquesta fi, o al menys vull creure-ho així.
És per aquesta raó que des del egoisme ben entès us deixaré aquest cas genèric, o no tant, i aquestes qüestions per a la reflexió:
Posem per cas que en una reunió popular a la plaça del poble hi ha un infant que per defensar un objecte propi engega un cop a un altre, que li demanava massa insistentment aquell objecte, i de sobte hi ha un adult ultratjat, familiar del nen agredit que reclama una crucifixió pública de l’agressor per a restablir la seva pròpia honorabilitat, crucifixió que s’hauria de portar a terme amb un càstig exemplar (que podria incloure per a segons quin ultratjat una bona clatellada..¿?).
El primer que se’m passa pel cap és: com li puc dir a una criatura que la violència no du enlloc amb una clatellada?... Però deixant de banda aquest primer i obvi pensament, plantegem si és o no necessària la crucifixió de que parlava, i cas que ho sigui a qui beneficia. Evidentment és la sortida fàcil, una bona esbroncada amb submissió forçada de les disculpes expresses inclosa i tot enllestit, tant se val si tenia la raó o no i tant se val si això l’educarà en un sentit o altre, el que segur que farà es treure’ns del desagradable problema en que ens ha posat aquest fill tan poc previsor i desagraït, i de passada restablirem la condició de bons pares i educadors, tant és si ho som, mentre ho semblem.
No sé quina opinió em donaran els anys, però en aquest moment penso que en la transmissió de valors no només queda el que es diu per la boca, sovint és important com s’actua, el moment, i el perquè, i és possible que no en donem importància, però si més no, cal esperar que algun dia els nostres fills arribin a veure-hi més enllà dels seus nassos i entenguin per què es feien les coses com es feien, i aquell dia, se molt bé de què no vull ser acusat.

París, je suis épaté (primera part)

"Épaté” és una expressió en francès que fa molts anys que li sento al Miquel Carrillo. Podríem traduir-la per sorprès, astorat. Però sona bé i sovint, en les mil-i-una reunions que hem mantingut, la feia servir per definir l’incredulitat davant d’una proposta o d’una resposta que ens agafava a contrapeu o ens sorprenia. A còpia de repetir-la, ens la vam fer nostra.

I avui la vull fer servir per definir la ciutat on hem anat de vacances. Una ciutat grandiosa per les seves dimensions però també per la seva concepció. Passejant per París te n’adones que fa molts i molts anys que aquesta ciutat s’ha estat planificant com a capital d’un gran país, fins i tot, d’un imperi o d’un continent. Si no és la capital d’Europa, és perquè Alemanya no ho va permetre i es va designar una petita ciutat, Brussel·les (1 milió d’habitants), d’un país petit com Bèlgica que no era sospitós de tenir cap pretensió d’imposar res a la resta. En canvi, quan vas a París respires a cada cantonada la grandeur de la France. No tens la sensació d’estar en una gran capital del passat, com sí que experimentes a Roma per exemple, sinó que és una ciutat que continua reivindicant-se com a gran capital europea. Vaja, que si has nascut aquí no m’estranya que pensis com n’ets d’afortunat de viure al millor lloc del món o, simplement, que sentis la necessitat d’envair-lo.

D’ençà que vam escollir destinació, hem hagut de fer front a una pregunta i combatre la perplexitat que generava la nostra resposta. –On aneu de vacances? –A  París. –Ah, a Eurodisney? –No, no, a París. –A París? Una setmana? Crec que només amb la salvetat del Josep Costa, tothom ens ha aconsellat que anéssim uns dies al parc, per allò que tenim canalla. Fins i tot des de l’agència on hem contractat el viatge, l’agència Over de Gelida.  Tant ha sigut així que, en un moment meu de debilitat, vaig arribar a plantejar-me –a pocs dies de marxar– un canvi per fer uns dies al parc. Sort que la Magda, el Josep Costa i l’increment de preu que suposava allotjar-se al parc de la rata, em van ajudar a tocar de peus a terra i a reafirmar-me en el que havia estat la idea inicial: la descoberta de París (ep, que ja incorporava en la nostra planificació una excursió al parc de les comunions, amén).

Ja ens teniu camí cap a París, ben convençuts que una setmana a la gran capital ens ha de permetre visitar tot allò essencial i anar una mica més enllà per conèixer una mica més a fons aquesta ciutat. Perquè no quedi res imprescindible per fer, el primer dia recorrem tota la riba del Sena “les Quais” (des de Gare de Lyon fins a la Torre Eiffel) i gaudim d’algunes de les millors vistes de la ciutat que ens acollirà els propers dies: passem per Notre-Dame, el Louvre, el d’Orsay, els Invàlids, la Place de la Corcorde… per arribar a la imponent Torre Eiffel. Un cop allí, no ens n’estem de pujar-hi, això sí, després de fer una llarga cua. Cua que es repetirà posteriorment per pujar fins al tercer pis. Cues que, des d’aquest primer dia, seran habituals a cada monument.

La Torre Eiffel és el símbol per excel·lència de París. Quan hi ets al davant entens perquè. Un monument fet "ocasionalment" per a una exposició universal (1889), que havia de desmantellar-se en acabar i que es va salvar per la funcionalitat d'unes antenes de ràdio ubicades al seu capdamunt, amb els anys ha esdevingut la referència més universal d'una ciutat monumental. Si ser als peus de la Torre impressiona, pujar-hi és meravellós. L'accés s'efectua en dos trams (i dos tiquets diferents, cadascun d'ells amb la seva pròpia cua i preu). Penseu que al mirador del primer pis ja ets per damunt de la gran majoria d'edificis de París. Al segon ja tens una vista d'ocell i veus París als teus peus. L'ascens al tercer és el més colpidor. La pujada amb l'ascensor és inacabable. L'ascensor al primer i segon puja en diagonal i en tot moment estàs envoltat d'estructura, cosa que dóna una sensació de seguretat. Saps que també s'hi accedeix per escales (les agafarem per baixar). A més, no perds la visual de les altres tres potes, cosa que incrementa aquesta sensació de solidesa. Però l'ascens al tercer és en vertical. Et sents disparat com un coet i veus com s'aprima l'estructura. Les finestres et mostren una ciutat cada cop més empetitida, però que no s'acaba. Malgrat l'alçada, no li veus límits. I l'ascensor continua pujant i et sents fràgil perquè ets conscient d'estar arribant a la punta de llança, fent un camí sense sortida. Un cop arribes, el mirador et fa estar més tranquil. Ets a 300 metres d'alçada, amb unes vistes espectaculars però no tens sensació de vulnerabililitat. Les emocions han quedat totes concentrades en el cub de l'ascensor.

Quan tornem a posar els peus a terra, encarem cap a Trocadero per continuar extasiant-nos davant de l'espectacularitat d'un monument, prodigi de l'enginyeria, que per anys que hagin passat des de la seva inauguració, conserva –fins i tot augmenta-– la seva fascinació. Que ningú no es pensi que estem simplement davant d'una obra ben resolta tècnicament, estem davant d'un monument, estèticament admirable.

El segon dia l'objectiu és Notre-Dame. La cua per entrar a la catedral és llarguíssima, però l'accés és lliure i avança a bon ritme. En canvi per pujar a les torres, la cua també és llarga però molt estàtica. S'accedeix en grups reduïts després de pagar entrada.Quan fa una bona estona que hi som, però, se'ns acosta un vigilant i ens diu que el seguim, davant la nostra perplexitat (havíem dit als nens que es portessin bé –no sabeu com costa de fer cua amb nens– perquè sinó els vigilants els amonestarien). Lluny de cap recriminació, ens colen a nosaltres i a una altra parella anglesa amb tres nens, suposo que conscients que les cues són difícils amb nens. Fastpass, j'aime la France! La pujada són 384 esglaons per una escala de cargol  fins arribar al peu de les dues torres. Surt a una galeria on pots veure les quimeres (aquestes figures decoratives que no s'han de confondre amb les gàrgoles, que escupen l'aigua), entre les quals destaca l’Estirga. No és estrany que aquestes representacions mitològiques generessin tantes llegendes. No costa d'imaginar els parisencs a l'Edat Mitjana, passant pel costat d'aquesta catedral atemorits davant d'aquestes figures que els observen amenaçadores, gairebé a punt de saltar-los al damunt. Des d'aquest mirador s'accedeix a la llegendària campana del geperut Quasimodo. Campana amb un batall de 500 quilos i un pes de 13 tones. Per arribar fins al damunt d'una de les dues torres, encara cal fer un nou tram d'escales. Ja hem accedit a un altre dels miradors privilegiats sobre aquesta ciutat (a 69 metres d’alçada).

Aprofitem la nostra estada a l'île de la Cité per visitar la Sainte-Chapelle i la Concergierie, dins del Palau de Justícia. La Sainte-Chapelle és una església amb 600 metres quadrats de vitralls, construïda en només 6 anys, quan per Notre-Dame en van caldre 200.

La Conciergerie és una recreació de la presó per on passaven els acusats en temps de la revolució francesa, abans de perdre el cap a la guillotina. El llistat de 3.000 decapitats es presenta en rigorós ordre alfabètic i no fa cap distinció entre els ciutadans, entre els quals hi trobes el rei Lluís XVI o Maria Antonieta. Algunes figures de cera mostren les condicions en què passaven els seus últims dies els acusats. Inicialment, com acostuma a passar a les revolucions, hi havia uns principis i els ajusticiats responien a un objectiu noble (aquesta revolució marca l'entrada a l'Edat Moderna i l'arribada de la democràcia), però els darrers temps es va convertir en una mena de caça de bruixes i d'ajustament de comptes, allunyats de la justícia que es volia implantar.

A la tarda, visitem Montmartre. El barri més bucòlic, el París més bohemi. Segurament avui ja és una mena de parc temàtic i ha perdut tota l'autenticitat que va tenir quan s'hi va instal·lar en Picasso i companyia, però els pintors continuen venent les seves obres i pintant a la plaça de Tertre, oferint la possibilitat de fer-te un retrat o una caricatura.

Com a mínim aquí són gent de carn i ossos i no figures de cera. L'església del Sacre-Coeur presideix el barri i, de fet, des del turonet que ocupa el barri, ofereix també unes vistes esplèndides de la ciutat, que es bàsicament plana. El retrat in situ genera una oportunitat de negoci complementari, que la gent emprenedora -que són arreu-, sap aprofitar convenientment. I és que poca gent pot negar-se a comprar un tub de cartró després de fer-se un retrat que et donen enrotllat. Estan atents i cada persona que recull la seva làmina no triga ni tres passes a topar-se amb algú que té a les seves mans allò que més necessites en aquell moment. La indústria auxiliar. L'oportunitat de negoci. L'estudi elemental de mercat. L'Esade en essència.

Tercer dia a París. Coincideix en diumenge primer de mes, això vol dir que alguns museus són gratuïts. Dos dels que volíem veure, el Louvre i el d'Orsay estan en aquest grup. De bon matí anem al Louvre, on ja hi ha una cua considerable i quan ens hi posem, a pocs metres darrere nostre, la cua ja s'anuncia de 4 hores. Finalment no són 4, però si dues. L'accés, això sí, és directe. El Louvre és un dels museus més grans del món i tenir tan sols la prentensió de veure'l tot és un despropòsit i segurament un error. Caldria destinar-hi més d'un dia. Nosaltres no ens hi volem estar més de 3 hores. Passem per les principals sales, intentem fer l'itinerari just per veure aquelles obres imprescindibles i via fora, que hem caminat tant que les cames ja no ens duen. La Gioconda sonriu atònita davant de l'expectació que genera. Davant per davant, les Bodes de Canà no s'expliquen que aquell petit oli  (de 77 x 53 cm) pugui congregar tota aquella allau continua i ningú no tingui el detall de girar-se per veure la conversió d'aigua en vi pintada per Veronese, amb unes dimensions de gairebé 10 metres d'amplada per 6 i mig d'alçada.

Refets, més o menys, encarem el Museu d'Orsay. Al costat del Louvre, aquesta antiga estació de tren sembla un museu petit. A més, hi ha reformes a l'interior i trobem una part d'una planta tancada. Algunes obres s'han recol·locat provisionalment. El museu acull la més important col·lecció d'impressionisme i l'entrada també congria una gernació que, pacientment, fa cua esperant entrar. Com ens va passar a Notre-Dame, un dels vigilants ens fa notar que amb els nens podem accedir directament, saltant-nos la cua. Detalls com aquest, fan més gran la distància cultural amb el país d'on venim. Serà per allò que deia Espriu que al nord la gent és més culta?

Continuarà...