Pregoners

Aquest cap de setmana s'ha conegut qui serà el pregoner del 2011 a Gelida. L'honor recau en l'Albert Morera, l'històric cafeter. Celebro que s'hagi inclòs el nom de la persona escollida al programa d'actes que es presenta avui dissabte. Aquesta havia estat una reivindicació recurrent per part meva, que no entenia el suposat secretisme a què ens tenia acostumat el govern anterior. Jo sempre vaig sospitar que enlloc d'un secret ben guardat, era una mostra de manca de previsió i d'improvisació. Les bones diligències de la nova regidora de cultura en funcions fins que es va materialitzar el pacte amb Iniciativa, han canviat aquest costum absurd i torna a lluir el nom del pregoner al programa d'actes, de manera que qui consulti el llibre programa coneixerà qui va encarregar-se d'obrir oficialment les festes d'aquell any.
Que en tingui constància, des de la restauració dels ajuntaments democràtics (1979), cada any des del 1981 s'ha escollit un pregoner per inaugurar les festes. Alguns anys, sobretot durant la primera època, la tendència era convidar personalitats foranes, principalment de l'àmbit de la política. Feliçment, aquesta tendència es va canviar per persones de Gelida o que hi estaven fortament vinculades. Són 30 pregoners els que, del 81 ençà, s'han dirigit als gelidencs. Fa uns anys, vaig fer-ne un recull per preservar-ne la memòria ja que d'alguns no n'hi havia constància o era difícil de trobar. A l'ajuntament, per exemple, ningú no disposava d'aquest llistat.
Avui, que ja s'ensuma la Festa Major, el comparteixo amb vosaltres per refrescar la memòria o per conèixer una mica més la història de Gelida.

Antoni Sàbat llegint el pregó, al costat de l'alcalde Martí Coma.

1981    Josep Corredor Matheos, poeta i escriptor.
1982    Antoni Sàbat Tubella, Cap del servei de música de la Generalitat de Catalunya. És fill de Gelida.
1983    Jean-Claude Durand, batlle de La Torre (Catalunya Nord).
1984    Joan Hortalà, conseller d'Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya.
1985    Xavier Bigatà, conseller de Política Territorial i Obres Públiques.
1986    Joan Ainaud de Lasarte, historiador.
1987    Pere Vallribera, músic.
1988    Jaime Camino, director cinema (Las largas vacaciones del 36).
1989    Àlex Susanna, poeta i escriptor.
1990    Josep Boncompte Torrente, president de l'Associació d’Amics del Castell. Era el vint-icinquè aniversari de l'associació.
1991    Miquel Carrillo Giralt, director de Ràdio Gelida. Ràdio Gelida celebra el seu desè aniversari i en Miquel n'ha estat el director aquests 10 primers anys.
1992    Jaume Duch Fumadó, rector de la parròquia de sant Pere de Gelida.
1993    Joan i Andreu Comajuncosas, germans i caps de colla dels Nous Bastoners de Gelida, fundats per ells feia 50 anys.
1994    Pere Llopart i Torres, president Club Bàsquet Gelida. L'equip sènior de l'entitat, fundada feia 53 anys, es classifica com a primer de grup de la lliga de promoció a la segona categoria nacional, per primera vegada a la seva història.
1995    Martí Coma Rovira, president colla castellera Vailets de Gelida i primer alcalde democràtic de Gelida (en dimitir Rafael Ribé). Els Vailets commemoraven els seus primers 10 anys de vida.

Miquel Carrillo (director de Ràdio Gelida) entrevista Martí Coma en acabar el pregó.

1996    Ramon Parera Grisel, locutor ràdio. Ràdio Gelida celebrava el seu quinzè aniversari, però el Ramon en feia molts més que presentava programes de discos dedicats.
1997    Pere Pallarès i Guilera, director de la Coral Intimitat. Fudada l'any 1897 com a Coral Artesans, celebrava el seu centenari (interromput per la guerra). En Pere Pallarès n'era l'ànima des dels anys 40.
1998    Wenceslau Guarro, empresari paperer. L'empresa paperera fa tres-cents anys que es va instaurar a Gelida.
1999    Jordi Ferran, jutge de Pau.
2000    Alfred Mauri Martí, president Associació d'Amics del Castell. L'Associació compleix 35 anys.
2001    Jordi Llavina Murgadas, poeta i escriptor. El 2001 va guanyar el premi Josep Pla per la seva novel·la "Nitrato de Chile".
2002    M. Carme Julià i Agustí, directora de la Coral Vallbardina, fundada l'any 1984, però amb una llarguíssima trajectòria prèvia al davant de corals.
2003    Pere Cartró i Carafí, president de la Penya Blaugrana de Gelida. És l'any del seu vint-i-cinquè aniversari.
2004    Joana Vilarroig, bombera. El parc de bombers voluntari celebra el seu vintè aniversari. La Joana és una de les primeres dones de Catalunya que entra al cos de bombers professional.
2005    Jesús Mestre i Godes, escriptor d’història.
2006    Joaquim Martínez, president Grup Artístic Gelada. El grup de teatre porta vint-i-cinc anys pujant als escenaris.
2007    Marino Gutiérrez, president Esbart Rocasagna. L'esbart commemorava 40 anys.
2008    Ramon Tarrida, fotògraf i escriptor.
2009    Carme Coma Martínez, ceramista. El taller-escola celebra 30 anys.
2010    Pepita Ferrando, mestra.
2011    Albert Morera Navarro, cafeter.

La tribu

¿Què es pot produir amb tres parells d’ous i les pistes de paddle de les instal·lacions esportives del carrer Europa? Una truita molt especial, diran vostès, com en aquell acudit. I sí, segurament tenen raó. Però no em convidin a sopar per comprovar-ho. Molt bé. Ara una variació sobre això mateix; es manté la pregunta anterior però en canvien els termes: ¿què es pot fer amb una dada sorprenenta i una connexió a internet? (cinc segons d’espera aquí: tic-tac, tic-tac). Resposta: sofregir totes dues coses a la paella del google and see what happens. Perfecte. Now, un exemple concret d’aquesta recipe: la dada sorprenenta la forneix Alfred Mauri en l’article que publica a Gelida, retrats d’un temps. Diu Mauri: “Sembla, doncs, que l’origen del nom Gelida té poc a veure amb la frescor i les fonts que ens han fet famosos modernament i sí, en canvi, amb la presència de la tribu berber dels Banu Gellidassen.” La dada sorprenenta, doncs, és aquest nom: Banu Gellidassen. A partir d’aquest nom, la curiositat l’hi poso jo de mon fons particular i el recurs per satisfer-la és internet i és lady Google. ¿Què trobo a internet referent a la tribu dels Banu Gellidassen? Doncs això: un pdf de les pàgines 93-98 de la publicació Faventia del 18 de febrer de 1996 titolat “Un bou que era una planta. Contribució al lèxic tamazight dels Gelida (Argelita, Castelló)”. Aquest pdf contributiu el signen Miquel Barceló i Laura Vea, del Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la UAB, i té el propòsit lèxic de “començar a caracteritzar la variant dialectal parlada pels Gelida, immigrats a al-Andalus abans del segle X.” Els autors fan diverses aportacions en aquest sentit al llarg del treball. Moltes d’aquestes aportacions ara no fan el cas aquí. Però hi ha una dada que sí que té la seva cosa interessant. Diuen Barceló i Vea: “El primer esment del lloc de Gelida a l’Alt Penedès manté trets molt arcaitzants com és ara l’absència d’article (el previsible seria a-gellid, “el rei”).” Bé doncs, la dada interessanta aquí és aquest sintagma a-gellid. Segons Barceló i Vea, el nom del poble del parc Central i dels pícnics de cap de setmana als brasers de can Torrents té l’origen en una paraula d’un dialecte tamazight que vol dir rei. Curiós. Però n’hi ha més: en l’article de Faventia, Barceló i Vea també remeten a les referències d’un tal al-Bakri del segle XI “que permet situar un grup d’aquests Gelida al final del segle X o a l’inici del segle XI entre Tenès i Axir, sobre la plana de Xelif”. Aquest referència geografica d’al-Bakri els autors la il·lustren amb un mapa fet a mà alçada. El mapa situa la plana de Xelif en una zona de l’interior però no gaire del que avui és Algèria. Potser no és cap mala idea per a les vacances, tot i la calor. Si cap de vostès s’hi anima i hi va, se’n recordi de donar records a la família. I si no els és gaire molèstia facin el favor d’enviar una postal. Gràcies. Bon estiu.

Un govern amb Iniciativa

Finalment s'ha constituït el govern de l'ajuntament de Gelida amb un pacte entre Socialistes i Iniciativa. La nota oficial de l'ajuntament simplement diu que hi ha hagut pacte i com queden repartides les regidories, sense donar cap detall de quines són les condicions del pacte, que hi deuen ser oi?, o quines són les retribucions que s'ha atorgat aquest govern, que hi són, ara que arreu són notícia les pujades o baixades de sou per a exasperació dels indignats. Per què en diuen nota informativa d'aquest comunicat i no propaganda?. Però els mitjans de comunicació locals i comarcals es limiten a reproduir fil per randa el contingut de la nota sense aprofundir cap d'aquestes qüestions: quins acords hi ha a la base d'aquest pacte entre dos partits que, tot i ser el pacte natural, tenen algunes diferències remarcables. Quines renúncies, quines concessions han fet uns i altres... perquè la maduresa d'aquests partits fa suposar que no s'haurà limitat a un repartiment de regidories.

El regidor d'Iniciativa és la peça que faltava als sis socialistes per poder gaudir de majoria absoluta, ara que l'han perduda. I, és clar, Iniciativa sempre és aquella mena de marca blanca que els socialistes, quan els convé, desempolsen. Si els socialistes necessiten una crossa, allà hi és sempre l'esquerra intel·ligent. Això sí, si els socialistes poden fer sols, no necessiten la intel·ligència de l'esquerra de debò. Però Iniciativa lluny de sentir-se utilitzada és sempre allà, perquè quina altra possibilitat té Iniciativa de governar si no és de la mà del socialistes?. Aquest és el destí d'Iniciativa. Poden ser crítics amb els governs socialistes fins a cert punt, perquè tard o d'hora, acabarant pactant-hi. És l'únic aliat possible i l'única manera de no ser només un partit alternatiu, autèntic, essencialista, però marginal a fi de comptes.
Fa quatre anys Iniciativa es va oferir amb tota honestedat per governar, perquè la gent d'Iniciativa és gent de conviccions, i de resposta van rebre un copet a l'esquena i li van dir que potser en una altra ocasió. L'alcalde va dir-los aleshores que els agraïa el gest de votar a favor de la seva elecció i que ho tindria en compte més endavant. No s'ha notat gaire que els ho hagi tingut en compte, però l'altra ocasió s'ha presentat ara coincidint amb la pèrdua de majoria, vés per on. Ara no rep un copet a l'esquena, sinó que li passen el braç pel damunt i li obren la porta de l'ajuntament. Passa, passa... tu diràs, què vols prendre? Medi ambient? Participació ciutadana? I Iniciativa descol·loca el personal demanant-se cultura i... una nòmina? Això sí, per no molestar massa, no ostentarà cap tinença d'alcaldia... fet que fa estrany en un pacte de govern entre dos partits. El més normal és que fos segon o tercer tinent d'alcalde per poder participar amb veu i vot de la Junta de govern i conèixer i influir en les decisions, més enllà de la parcel·la que es demana.

Que Iniciativa es demani cultura no és poca cosa. Genera grans expectaives si tenim en compte que les dues propostes d'aquest àmbit que li coneixem del mandat anterior són que es faci una caldera d'escudella de la Llúcia halal (he hagut d'eliminar el qualificatiu de Santa, per raons òbvies) i organitzar un homenatge al nostrat Miguel Hernández per combatre l'oblit i la desídia cultural d'aquests quatre anys per part de l'anterior titular de cultura. Cultura és una àrea que dóna certa visibilitat de la feina i aquí suposo que Iniciativa hi veu un filó per no quedar diluït dins del caldo gros de la caldera socialista. A més, els darrers quatre anys ha estat una de les regidories desaparegudes, amb la desmembració del Patronat de Cultura, de manera que sempre serà més fàcil que es noti una certa acció.

La petició ecosocialista ens priva de tenir una regidora socialista solvent i contrastada, que hauria estat de nou una magnífica gestora i estic convençut que hauria remuntat la cultura al nivell que Gelida es mereix, malgrat la recent patinada amb el llibre de Gelida, que d'haver-se treballat més col·lectivament, hauria estat fàcilment estalviable. I és que aquesta vegada la candidatura socialista proposava una llista pensada per governar, amb cinc persones al capdavant que no deixaven lloc a sorpreses, com sí que n'hi havia a la llista de fa quatre anys. I les sorpreses no sempre són agradables, de manera que s'ha purgat la llista d'experiments per estalviar-se disgustos, que hi van ser i sonats. Aquesta vegada les incògnites començaven a partir del lloc número 6, per tant, es redueix molt el marge de sorpresa. Ara, amb el pacte, se n'obre un de nou. Veurem què en surt. Potser per garantir-ne una dedicació i evitar sorpreses, els dos únics regidors sense experiència de govern s'han estrenat en el servei públic amb una nòmina, que amb la de l'alcalde, ja en són tres.
Volem conèixer el pacte entre Iniciativa i socialistes, perquè aquest ajuntament té sobre la taula temes tan sensibles com la revisió del pla general, encallada per segona vegada durant  els darrers quatre anys malgrat la majoria absoluta (la primera vegada que els socialistes van aturar una revisió del planejament va ser el 2001, quan van rescindir després de llargues dilacions el contracte a l'arquitecte Manel Vallribera, que el tenia adjudicat des del 1994 i pel qual havia cobrat i elaborat un important percentatge de la feina). Ara som un altre cop en una situació similar, i mentrestant s'ha permès construir amb un model de creixement obsolet i desfassat. Què hi diu un partit com Iniciativa sobre això, quan al seu programa hi constava com a primer i segon punt d'urbanisme "Profunda remodelació dels serveis tècnics. Aprovació definitiva del pla general (POUM)". Quina serà l'actitud d'Iniciativa davant d'una hipotètica urbanització del desafortunat polígon de can Joncoses?
En temps de crisi com els actuals, la cultura pot ser una de les primeres damnificades... han pactat un pressupost mínim per destinar a cultura? Hi haurà inversió en equipaments culturals? Es recuperarà el necessari projecte de nova biblioteca, que s'hauria d'haver prioritzat a un Centre cívic a l'Escorxador, que no era una demanda real i que ha sorgit com una duplicació de serveis existents. Es donarà continuïtat a la col·lecció local Raima, amb tres números publicats i sense continuïtat els darrers quatre anys? La fira d'entitats, el novembre musical, la programació cultural, el manteniment dels equipaments culturals, el suport a les entitats? Després de veure com els socialistes deixaven que la cultura agonitzés durant quatre anys, sense projecte, sense una direcció clara, eliminant a la pràctica el Patronat... quina serà l'actitud del partit majoritari amb la cultura, ara que estarà en mans d'un altre partit?

No ho sabem, però el primer ple després de la constitució del nou Ajuntament ha estat convocat de forma extraordinària i urgent. Cosa que vol dir que no cal fer comissions informatives per informar prèviament als regidors. I el cap de setmana següent, inauguracions a manta (Escorxador, Parc central, pistes de tennis i pàdel, camp de futbol amb gespa) amb la presència destacada del diputat de l'Àrea d'Hisenda i Recursos Interns de la Diputació de Barcelona... que no és que sigui molt conegut però que sí que és diputat del Partit dels Socialistes, si més no diumenge ho era. Una setmana després, amb l'elecció abans d'ahir de l'alcalde convergent de Martorell com a nou President de la Diputació potser ja ha deixat de ser-ho. Això pot explicar les presses. Perquè, unes inauguracions tan importants com les de diumenge passat, no haurien justificat un convidat més destacat? Es convida a algú pel càrrec que ostenta o pel partit que representa?
Ara que a Gelida s'ha organitzat un grup d'indignats, el nou ajuntament en justifica la seva existència. Com que Iniciativa està al costat dels indignats, els ajuda proporcionant-los munició.

Vistes al mur (Any Maragall)

A les zero-vuit.trenta-vuit.quaranta al meu facebook el Dani dóna el bon dia a tothom amb el seu habitual retweet de la paraula del dia de @rodamots; avui la paraula és “tartufisme”. Vilaweb convida els lectors a veure íntegre l’acte d’ahir de celebració del 50è aniversari d’Òmnium Cultural a l’Auditori. El Jordi informa que has just checked in a can Mc Cann Eriksson Barcelona. El Ramon també informa que avui s’escau la festa de sant Enric, sant Eusebi de Cartago, la beata Teresa de Jesús dels Andes i santa Sara. En Leo, des d’Argentina, dóna gràcies a Córdoba por la ovación i por el apoyo, i també dóna gràcies a déu per haver passat a 4tos. L’Amat penja un ytube de la versió unplugged de “Everybody hurts”, un tema de The Corrs. En David anuncia l’actuació que farà el 23 de novembre que ve a partir de les set de la tarda a l’State Theatre de Minneapolis, MN. L’Ivan ha fet amistat amb la Carina i el Juan Antonio. L’USA Today informa que en Shelton ha entrat per fi dins el grup dels millors de la country music gràcies a la cançó “River Blue”. La secció de ciència del New York Times anuncia els temes que tracta en el podcast d’aquesta setmana: “Dissenyant robots”, “Dependents de l’amabilitat dels desconeguts”, “El precedent de les mandíbules”. La Matilde ha fet amistat amb l’Eduard i 9 persones més. El Santi ha fet amistat amb l’Eulàlia i 22 persones més. La Montse explica que ahir a la nit un castell de focs va posar punt final a la Festa Major de Pallejà. L’Oriol penja el tràiler en HD de l’última pel·lícula que ha anat a veure, “Un cuento chino”. L’USA Today demana quin és el vostre batut favorit. 365dies365entrevistes penja l’enllaç de l’entrevista d’avui a Jordi Sierra. The Guardian informa que els republicans del congrés nord-americà defensen la llibertat personal en la batalla que vol prohibir mesures d’eficiència energètica com l’adopció de bombetes de baix consum. Na Magdalena ha estat etiquetada en les fotos del Lluís. La National Public Radio (NPR) es demana si el deute que està crackejant moltes economies del món seria menor si les dones governessin. Na Magdalena ha fet amistat amb la Jana i 11 persones més. Al Joan li agrada l’”Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf” i el “Vitra Design Museum”. La Marta ha fet amistat amb la Montse i 4 persones més. El Francesc penja una foto en què surt amb dos amics, tots vestits de ciclista, i diu que és la del dia que el grup va pujar al Montcau amb btt. La Montse publica un enllaç que informa que dissabte comença el Festival de Música a les Vinyes amb l’actuació de dos pianistes invidents. Salvem els Paisatges de Catalunya també informa que Barcelona és la primera ciutat del món que rep la certificació “Biosphere”. The Onion demana als lectors si estan amoïnats per l’increment del nombre d’extremistes al nord-est dels Estats Units. Catalunya Ràdio penja l’enllaç de l’entrevista que Manuel Fuentes ha fet a Joan Ollé amb motiu de l’estrena divendres d’“Esperant Godot”, de Samuel Beckett, dins la programació del Grec 2011. La Sonia ha acceptat una “Semana de la dulzura” a @Smiles. Aquestes són les vistes al mur d’aquesta hora concreta d’aquest dia concret de l’Any Maragall.

Badalona song

Badalona és una ciutat que mira a la via del tren (R1). En condicions normals això no ho hauria de ser així; en condicions normals aquesta ciutat hauria de mirar al mar. Passa, però, que a Badalona entre el mar i la població hi ha aquesta via que ho empastifa tot. Aquest collons de via. Badalona guanyarà molts enters, moltíssims, el dia que s'hi soterri el pas del tren. De fet, tot el litoral del Maresme hi guanyarà el dia que això passi. El tren a cel obert que rebenta la costa d’aquest tram i que impedeix l'accés normal a la platja de tots els pobles de la zona –de tots, de Malgrat fins a Badalona!– és la primera cretinada urbanística de Catalunya. I una cretinada d'aquelles que fan bullir la sang. El dia que aquesta cretinada es corregeixi el país serà un bon tros més bonic, més habitable i més feliç. Potser el dia que els catalans disposem dels vint mil milions d'euros que diu –criteri comptable amunt criteri comptable avall– que cada any regalem a Espanya perquè allà es facin vestits de xoriço a mida, expedients de regulació d’ocupació, aeroports a Gilihuertas i estacions de l'AVE a Chorrera de Tres Cantos, podrem començar a parlar-ne.
Tant és, no sortim del tema. Badalona, dèiem. A Badalona, tot i això del tren, a l'estiu la gent hi té un tracte habitual amb el mar. La gent freqüenta les sorres i les aigües locals. Per als qui som de terra endins aquest tracte ordinari amb la saladura és estrany. Per a nosaltres el mar és esporàdic, més del cap de setmana i de les vacances d’estiu. Però a Badalona no: els badalonins tenen mar tota la setmana, per això no fa estrany que aquí hi hagi gent que dediqui un diumenge al matí de juliol a cantar al carrer en lloc de dedicar-lo a fer la mona amb les sardines. Aquest cas és precisament el del grup Rythm&Veus, de l'Escola de Música Moderna de Badalona. Rythm&Veus és un conjunt coral format per sis homes i set dones. Diumenge, no sé amb motiu de quina festivitat, els components d’aquest grup es van trobar pels volts del migdia davant el número 96 del carrer del Cardenal Baranera i es van posar a cantar: “Lágrimas negras”, “Just the two of us”, “Like a natural woman”, “Don’t know much”, “Caravan of love”, “Good news”, “Sing a song.” Els Rythm&Veus van cantar aquestes cançons i unes quantes més. Una interpretació neta, fàcil, amb ritme, mil·limètricament harmonitzada. Fins i tot les lletres en anglès s'entenien perfectament. La noia del solos a “Like a natural woman” era com si cantés en català de tan bé que vocalitzava. I els altres no es quedaven enrere. Una bona actuació, sí. Llàstima que el públic –quaranta pax– no estiguéssim a l’altura. Públic fred, pla, de plató dels matins cunins. I això que la concurrència érem els quatre de la família dels intèrprets, dos veïns, alguna iaia amb el cabell tenyit i jo defensant-me del sol amb l’Avui a la closca. Però els catalans es veu que ja ho fem això: som quatre, i tots farts de veure’ns, però en públic és com si no ens coneguéssim de res, tendim a evitar l’alegria i la fluïdor del tao.
En fi, que els Rythm&Veus van petar molt bé diumenge a Badalona, és el que volia dir. Jo m'imagino que a hores d'ara a l'ajuntament de Gelida hi deu haver algú tancant la programació de la Festa Major d'enguany. M'imagino as well que en aquesta programació serà impossible evitar la presència d'algun grup d'aquests que patampatamegen la bateria i la guitarra en nom de l'ska, el reggaton i el calaix de les cerveses que a les cinc de la matinada ens facin fer una esplèndida gitarada a qualsevol cantonada del poble en nom de l’esperit rebel de la Nit Jove. Bé, què hi farem si no en sabem més. Ara, si a més a més del soroll i les gitarades vostès –joves o no– volen enriquir l’oïda municipal i personal, jo els diria que contractin la gent de Rythm&Veus per actuar algun dia. No sentiran res de nou, això no, ja els aviso: quatre cançons del repertori popular més radiofònic. Però quatre cançons interpretades de manera més acabada, més enganxadissa, més ben donada, amb tan bon gust, això francament em costaria de dir si ho trobaran enlloc més…

Casualitats confessables

La vida de les persones, o com a mínim la meva, és plena de casualitats que han acabat tenint una profunda repercussió en el devenir. Potser la vida no sigui més que això, una concatenació de coincidències, una torrentada d'esdeveniments que et porten topant entre roques d'una riba a una altra. No crec en la predeterminació, no estem predestinats a res... simplement fem braçades en la direcció que ens sembla més oportuna, aprofitant l'impuls d'un topall, d'una ventada que afavoreix un gir determinat que pots aprofitar o deixar passar. Permeteu-me compartir algunes vivències que aquestes darreres setmanes han reviscolat i m'han portat a reflexionar-hi.

He explicat sovint que a la ràdio hi vaig entrar per fer un programa sobre castells el 1986. Aleshores jo, amb 15 anys, formava part amb apassionament de la colla castellera dels Vailets de Gelida i volíem que fos conegut el fet casteller, que neixia molt mancat de tradició a Gelida. La ràdio era un instrument, i hi vaig acabar de director al cap de cinc anys (en vaig ser director del 1991 al 1998). Si no hagués estat director, dubto que m'hagués interessat tant per la política municipal, que em va portar a estar 8 anys de regidor a l'ajuntament (4 a l'oposició 1999-2003 i 4 a govern 2003-2007).

 

Divendres vaig tenir l'ocasió de dinar amb alguns antics companys del claustre de secundària dels Maristes d'Igualada. Aquest mes de juliol farà 9 anys que vaig deixar de ser el professor de català d'aquesta escola (hi vaig ser des del curs 95-96 fins al 2001-02). Celebro i mantinc la seva amistat com una de les més belles vivències d'aquells set anys dedicats a l'ensenyament. En aquests dinars, en els quals cada any em sento una mica més lluny dels noms, de les anècdotes, de les circumstàncies que es comenten..., és inevitable fer esment al meu passat de profe i sempre s'acaba fent alguna referència a la possibilitat de tornar-hi. Referències amables, ben intencionades, i crec que sinceres. Gil, no vols tornar? m'etziba algú en algun moment del dinar. I jo ric i em plantejo si no vaig equivocar-me, sobretot perquè els meus antics companys estan a les portes d'unes vacances -diguem que merescudíssimes- i jo en un dels moments més crucials del meu esforç durant els darrers mesos. D'aquí a tres mesos, quan acabi el setembre i la collita s'hagi acabat, descansaré tranquil. Però fins aleshores, cada nuvolada que aparegui a l'horitzó, cada gotellada, cada dia de sol excessiu em tindrà amb l'ai al cor. Davant d'aquest panorama, agafaria les xancletes, la crema solar i la tovallola i me n'aniria a la platja a esperar que comencés el curs per reincorporar-me al setembre, oblidant-me del grau i dels quilos de raïm que m'esperen, sempre tan delicats i febles, tan susceptibles a les inclemències d'un temps cada any més capriciós.
Vaig sortir dels Maristes per la satisfacció que em donava un petit hortet que vaig engegar a casa dels sogres. Sí, malgrat haver nascut en una finca d'unes 40 hectàrees de terra conreables, vaig haver d'anar a una parcel·la de dos-cents metres quadrats al mig de Gelida per descobrir la satisfacció que donava treballar la terra. Aleshores, que amb el tema de l'ensenyament ja estava una mica de tornada, faig el cop de cap i me'n vaig anar a treballar a can Castany. El fill pròdig.

Als Maristes hi vaig anar a parar gràcies a un amic de la Universitat, un company de Filologia que estava molt vinculat als germans maristes. Precisament, ara fa també unes setmanes ens vam retrobar. Amb el Lluís i el Ramonet, dues excel·lents persones conegudes a la facultat i amb qui també mantenim abonat el terreny de l'amistat, tot i haver acabat la carrera l'any 93.
Però és que a Filologia hi vaig estudiar perquè a la facultat de Periodisme, la meva primera i principal opció, l'any que acabo el Cou i faig la selectivitat, no hi deixen entrar els que havíem fet l'opció de Lletres pures. Un impediment que només va ser vigent uns mesos, per iniciativa d'un conseller d'Educació, per a mi de trista memòria, que es deia Josep Laporte.

I si la meva segona opció va ser Filologia és perquè la meva tutora de Cou i, en aquells moments també sogra meva, em va persuadir perquè hi posés Filologia enlloc de la Psicologia, que era el que jo pensava posar de segona opció. De fet, només m'importava la primera d'opció, Periodisme, les altres tant me fotien.

I vaig ser admès a la facultat de Ciències de la informació, però el dia de matricular-me diuen que per una llei que estava recorreguda però que era vigent temporalment, no podia entrar venint de l'opció D. I això ja era avançat el període de matriculació, de manera que quan em deriven a la segona opció, de places de matí ja no en quedaven... em toca matricular-me de tarda, en una carrera que no volia fer i que em va fer replantejar, fins i tot, l'abandonament dels estudis. Però vaig començar-la, vaig acabar-la, vaig fer grans amics que em van portar a conèixer-ne d'altres... per això us parlava de les casualitats de la vida: sense aquella llei absurda i la meva nòvia d'institut no hagués anat a parar a Filologia, no hagués conegut el Lluís, sense l'amistat del qual no m'hagués passat pel cap d'anar mai a Igualada, d'on en vaig marxar, però hi vaig deixar alguna cosa més que un bon record... el cuquet de l'ensenyament encara reposa, molt endormiscat, però no està aixafat del tot.

Sóc a les portes de fer-ne 40. No tinc la sensació d'haver arribat al final de res, malgrat tenir una casa pròpia i veure-li el final a la maleïda hipoteca. Estic feliçment casat i sóc pare de les dues persones més importants del món. No descarto res. No tinc la sensació d'haver tancat cap porta definitivament. Això sí, tampoc renuncio de cap de les decisions preses. És generacional això de  tenir la sensació d'una vida no resolta? I quan miro enrere, sento un profund agraïment a tantes casualitats encadenades, a les vides viscudes, a les persones conegudes, a les amistats cultivades. Què hagués passat si el conseller Laporte no hagués fet aquella llei absurda? On seria? Hi penso però m'és igual. En el fons, li he d'agrair la seva intromissió decisiva en la meva vida, que em va portar per un camí de felicitat.