Adéu, capitalisme!

La revolució mundial va acumulant peces en el Tetris calendari i consolida cada dia més les posicions barraqueres a la plaça de Catalunya de Barcelona. A l’”hort (in)digne” que els acampats han plantat als parterres del costat de la ronda de Sant Pere, damunt la comissaria dels Mossos d’Esquadra, ja s’hi pot veure la ufana de les primeres cols, les primeres pebroteres i els primers enciams, cosa que indica la mateixa voluntat de permanència de les taques difícils i que és garantia de la continuïtat del moviment. Durruti ja ho va enunciar al seu moment, just abans de tirar-se coll avall una forquillada de favada asturiana durant un dinar de tropa al front de Belchite: “La revolución no puede triumfar con el estómago vacío..., hip!” És el que es coneix com a doctrina culirevolucionària –culi-, de culinari– de Durruti. El capitalisme, doncs, té els dies comptats, germans. Però, si déu vol, el sistema encara ens aguantarà tota aquesta setmana, és a dir, prou temps perquè les classes subalternes divendres puguem aprofitar el començament de les rebaixes d’estiu del Corte Inglés de la mateixa plaça de Catalunya dels pebrots indignats. Llavors serà bonic de veure els movimentaris redemptors del poble vestits amb la pancarta reglamentària de la protesta (“No hay pan pa’ tanto chorizo”) i l’altra gent del poble redemptat passant-los pel costat i entrant al metro amb la visa esgotada i la camisa de Ralph Lauren dins la bossa dels grans magatzems. En fi, sigui com vulgui, no desaprofitin l’oportunitat d’anar de rebaixes a partir de divendres, de debò. Enguany menys que mai, perquè podrien ser les últimes rebaixes de la història universal. El món vell està tocant a llur fi ineluctable, com l’ànec mut del Penedès aquell de Txaikovski. Les pancartes de plaça Catalunya proclamen aquest THE END als quatre vents, per si algú pensa fer tard. Que el fet d’anar de rebaixes al Corte Inglés, doncs, es converteixi en una mena de festa de comiat. Adéu, capitalisme! Adéu-siau, mon pare, ja no us veuré més! Vagin de rebaixes i comprin qualsevol cosa: una camisa de flors, un banyador, un paraigua, tant és. El dia de demà podran explicar als néts que vostès van ser-hi aquell últim cop. El món nou que truca a la porta del facebook i del twitter no està per rebaixes, el tant per cent de descompte en els productes de moda i complements se’l passa per les rastes i la pipa de fumar. El món nou planta enciams a la plaça Catalunya, dorm als arbres, beu Don Simon, fa sonar el tambor i la flauta, i s’espolla a la parada del bus turístic. No m’estranya gens que la foto del mico que fa setmanes que segueix tot aquest moviment des de la lona publicitària gegant d’un edifici en obres que dóna a la plaça de Catalunya, faci la cara de perplexitat que fa. “Món nou, això? Però si és el mateix que al temps del meu avi!” Ooooh, mico filòsof, tu sí que hi veus clar!

L'home de la meva visa

L’home de la meva visa es diu Isidre i treballa en un lloc de responsabilitat d’una de les entitats financeres més importants del país. La nostra relació fa uns quants-molts anys que dura. No vivim junts ni res. De fet, no ens hem vist mai, i tampoc no ens hem tocat mai. La relació amb l’Isidre és una cosa no diré platònica ni facebookònica, però sí una cosa en la qual hi intermedia una certa llunyia, a certain distance, com en aquelles cançonetes que feien els trobadors medievals més cap calents. L’Isidre, però, no m’escriu cançons elogioses i fatídiques, sinó rebuts, notificacions, ordres de pagament. Bé, potser això no és gaire romàntic, d’acord. Però l’Isidre és així, i aquesta és la seva manera de dir-me que és allà, que pensa en mi, i la intenció és el que compta. A més, les cartes de l’Isidre són també una manera de governar-me, i a servidor li agrada que el governin, que hi hagi algú amb criteri i experiència de la vida i dels fons d’inversió internacionals que li marqui el camí a seguir, que li digui el que sí i el que no. I això l’Isidre ho fa; ho fa sempre i ho fa molt bé: sense escarafalls, sense crits, sense decrets, sense ordres, sense manar. Això és el sistema castrense i txusqueresc de fer les coses, i l’Isidre no és pas d’aquests. No, l’Isidre ho fa diferent. Per exemple: l’Isidre no em diu mai quin cotxe m’he de comprar, el que em diu és quin cotxe no m’he de comprar. No em diu: “Compra’t el Hyundai de segona mà”, em diu: “No et compris el Ferrari, el Lamborghini, el Porsche, el Jaguar, el…”, i així va continuant la llista i descartant marques fins que em fa veure científicament que el cotxe que em convé és justament un Hyundai de segona mà. És el sistema de l’Isidre, i aquest sistema ell me l’aplica immisericordement no sols al cotxe, sinó a tot: les vacances, els restaurants, els iogurts del supermercat, les camises, els calçotets… De vegades penso si l’Isidre realment sent alguna cosa per mi, vull dir que sovint li noto una tendència com a tallar-me les ales. Però al final penso que sí: un home així, tan enraonat, que pensa tant en mi, que està tant per allò que més em convé, no pot ser que no senti alguna cosa. Ara el que voldria és coneixe’l personalment. Algú a qui tinc tan incorporat a la meva vida, que és part tan fonamental, tan principalíssima, de totes les decisions que prenc, tant de les qüotidianes com de les que no ho són tant, no pot ser que em sigui un perfecte desconegut. A més, després de tants anys de relació em sembla que ja és hora que ell i jo encarem obertament la nostra situació, i si cal fer un cop de cap, doncs fer-lo d’una vegada abans no ens passi l’arròs a tots dos. Jo ja tinc una edat, i ell, per les fotos que de tant en tant en veig als diaris, diria que també. La factura del restaurant del rendez-vous aniria a càrrec meu, és clar, com sempre. No vull ser una càrrega. Isidre, parlem?

Port Aventura, tatxin-tatxin

Quan una cosa està ben feta, està ben feta. I Port Aventura es troba en aquesta categoria, la de les coses ben fetes. Dissabte passat hi feiem cap. Hi havíem anat en tres o quatre ocasions anteriors, però des de la darrera visita havien passat cinc anys, pel cap baix. Per tant, ja veieu que no som dels que hi van cada any, però sí dels que creiem en aquest model de parc temàtic, tan criticat per altres. Malgrat els anys que han passat, Port Aventura lluny d'acusar el pas del temps, es manté en un magnífic estat de forma. La marea humana de visitants que reben cada dia les instal·lacions no han deteriorat la imatge del parc, que demostra tenir un alt nivell de manteniment que conserva l'entorn, les atraccions i els diferents espais en perfecte estat de revista. A més, el parc s'ha sabut "reinventar" amb noves atraccions i nous espectacles. Allà on et sembla que no hi ha espai per a res més, neixen noves emocions. Furius Baco, Barri Sèsam, els hotels, el parc aquàtic... amplien l'oferta i ofereixen un revulsiu per aquells que ja han vist copades les seves aspiracions emocionals en anteriors visites. Dissabte coincidíem amb el viatge de fi de curs dels alumnes del Colegio San Gabriel d'Alcalà de Henares, però també amb un matrimoni de Pamplona que havien vingut per estar-s'hi un parell de dies com a regal per la Primera Comunió d'una de les seves filles, una gran quantitat de visitants francesos, però molts, i una gentada de por que coincidíem un calorós dissabte de juny en un espai meravellós, pensat per a no pensar, pensat per a gastar, això sí, sempre amb la felicitat per bandera. No és barat, és veritat, però que a gust que els pagues. Quan tingueu ocasió, no us n'esteu, arribeu-vos-hi i regaleu-vos un dia allunyat de les mundanals cabòries que ens ocupen diàriament. Un dia en família rodó.

Al tren.

Ràpids.

Hem marcat un gol? No. Ens hem mullat.

Arri tatano.

Un moment de pausa. La concentració gelada.

Més ràpids.

Expressió de felicitat. L'espectacle de bombolles on uns minuts abans no hi volia entrar.

Feliç.

Marejats a les tasses xineses.

Volant per sobre del barri Sèsam, Coco Piloto.

Indignats, però no tant!

Avui, ja comencem a tenir opinions argumentades i ben intencionades en contra del comportament dels indignats, o dels mètodes fets sevir, opinions en contra d’un grup de milers de persones sense lideratge clar, no massa entesos en política, que haurien comès algún delicte que possiblement ni coneguin. Persones que també formen part de la nostra societat.
Milers de persones indignades, més o menys emprenyades que surten al carrer, sense ordre ni concert i s’ajunten formant una massa heterogènea de manifestants que d’entrada, fa por. Després opten per manifestar-se seguint la seva ètica (sigui la que sigui), i tenint en compte el que es va aconseguir amb les acampades a les places, quina hauria d’haver estat la seva pròxima acció??? La veritat és que tinc constància de barbaritats més grosses en qualsevol celebració esportiva, segur que sabeu de que parlo.
Per al meu gust, i de moment si no es torça, he trobat molt respectuós el comportament general dels manifestants, tant de bo rebin el mateix, encara que no en tenim bons precedents.
Dir-vos també que els mossos no em representaven quan els impedien l’entrada al parc de la ciutadella, per a mi és un espai públic, també seu, també meu.
Gràcies per llegir fins aquí les reflexions de qui no ha estat a la plaça, ja que com la majoria, també estic indignat, però no tant! ... oi?

Quintanilla de Onésimo amb el mús

El moviment del PP a Gelida en les últimes eleccions municipals és absolutament de mestre. El PP ha tret un regidor, i això ho ha fet presentant-se a les urnes amb una cap de llista diuen que improvisada gairebé a última hora, sense constància de cap programa electoral i amb una campanya no ja de perfil baix, sinó directament desperfilada, de la qual l'únic que sí que consta és que, en una demostració de civisme exemplar, el jardiner de guàrdia es va dedicar a emmarranar de cartells els troncs dels plàtans del poble, almenys els que servidor va veure a la part baixa de la carretera de Sant Llorenç. Una jugada de mestre, ja dic: ni l'Aznar de les millors glòries a Quintanilla de Onésimo amb el mús. D'aquesta jugada del PP, però, a mi me n'ha cridat grossament l'atenció això de presentar-se sense programa electoral, és a dir, sense discurs, sense projecte, sense prioritats, sense formalitat, Por Pelotas. Quants pobles de Catalunya d'un volum d'habitants com el de Gelida poden dir el mateix? Si cap de vostès em respon aquesta pregunta dient que pocs, m'ho creuré; si em responen dient que cap, encara m'ho creuré més. Però a Gelida la gent es veu que som així, vull dir divertits, i la cosa electoral lògicament ha anat en rimada consonància amb aquesta local circumstància, ço és, ha anat de la manera caricaturesca, risible, pixanera i insòlita que l'ascensió a la representació municipal d'un PP que passava per allà eloqüencia. En fi, deixem-ho córrer. O no. Deixem-ho córrer, però no. Perquè el cas és que la posició del PP a Gelida pot ser de molta substància el mandat que ve. Pot ser-ho, és clar, sempre que els components del partit genovès vulguin correspondre amb audàcia l'audàcia que els gelidencs hem demostrat votant aital opció política sense ni tan sols saber què pretenen fer, ni com, és a dir, signant-los un xec en blanc per dur a terme allò que peperament els pepeti. És per tant en aquest sentit que des d'aquestes ratllades bloggeres demano al PP a Gelida que si us plau faci aquest esforç d'audàcia que el poble funicular els reclamem. Sorprenguin els gelidencs com els gelidencs sens dubte els hem sorprès a vostès mateixos escollint la seva jove cap de llista per representar-nos a l'ajuntament. Presentin al ple una moció a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya, prenguin posició a favor de l'avortament, saludin entusiàsticament la Gay Pride Parade de Barcelona o el matrimoni homosexual, per exemple. Els gelidencs els hem signat un xec en blanc per quatre anys, els hem votat sense conèixer quin compromís tenen amb el poble ni el contingut de la seva proposta. Vostès ara poden fer, desfer, dir, proposar i votar el que vostès vulguin, el que vulguin: qualsevol cosa i la contrària, i encara una tercera que no hi tingui res a veure, segons sigui el caprici del dia o la digestió del sopar. Ningú no els podrà retreure res per això, tenen total carta blanca. Facin, doncs, bon ús d'aquesta força paquidèrmica. No desmereixin la confiança i el sentit de la comèdia que els gelidencs hem dipositat en la seva formació. Responguin també amb audàcia la nostra facècia. No ens fallin. Que puguem continuar rient plegats per molts anys, hahahaha. Donin també records de part meva a la senyora del país de les meravelles, a la graella de programes de la Cope i d’Intereconomia, i als altres amics de la FAES. Enhorabona i salut a l'esternut.

Pescados Corbera abaixa la persiana

A dos quarts de deu del vespre, darrere l’església de sant Francesc Xavier, la coral de la parròquia acaba l’assaig setmanal; abans de plegar, però, encara sóc a temps de sentir l’últim kyrie de la sessió assegut en un banc del jardí de les Eres, al costat d’una buguenvíl·lia vermella i de dues figueres joves. El kyrie alterna les veus dels homes amb les veus de les dones, les notes s’enfilen esgraonadament i lenta, i un cop són dalt, allà on sigui això, tornen a baixar. La melodia fa un puja-i-baixa cíclic, menor, una mica desempararat, com potser ho és tot plegat al capdavall. La peça encara no s’ha acabat que una dona del cor obre la porta de fusta de la rectoria, surt a fora i discretament es treu un mocador i es posa a plorar en silenci en un racó. Per què li ha vingut de plorar a aquesta dona ara? Vés a saber. Però la imatge és neta i delicada: un dona plorant al carrer, de nit, aparentment per no res –això és, per tot–, sobre el fons d’una melodia nua i honesta. En aquesta escena veig que jo hi sobro, que hi sóc de massa: tothom devem tenir dret a parar un moment i deixar-nos anar sense que hi hagi cap imbècil que miri; per tant, m’aixeco del costat de la figuera i me’n vaig sense fer soroll, per no molestar. Surto del jardí de les Eres, doncs, passo pel mig de la terrassa del restaurant Ca na Pepa –converses de baix en baix de la clientela, olor de peix venint de la cuina–, travesso la plaça de la Constitució i arribo a la mica de porxo de l’ajuntament. Segons llegeixo a la cartellera municipal, a Sant Francesc Xavier un dels problemes ara mateix són els veïns que tenen “cans amollats”: els gossos deixats anar es veu que ataquen el bestiar i les persones, i naturalment això crea malestar entre els veïns del poble; per això el consistori ha publicat un ban fent una crida als amos de gossos perquè tinguin una mica de cap, i en tot cas, per a aquells a qui no els roti els collons de tenir-ne, la disposició municipal inclou una llista amb les sancions econòmiques oportunes. Llegit el ban, surto de l’ajuntament i passo per davant l’església de sant Francesc Xavier, paret per paret amb el que fou l’edifici del jutjat. Sant Francesc és una església rural i pitiüsa: la façana és impol·lutíssimament blanquíssima i perfectament llisa, sense cap element ornamental: hi ha la porta sota un arc de punt rodó, una claraboia més amunt a l’esquerra i una espadanya amb una campana, res pus. Els pagesos de Formentera que van fer aquesta façana als mil set-cents no en sabien més, i abans de fer riure tothom penjant-hi qualsevol cosa (una inscripció, un sant, el que sigui) fora de les seves possibilitats, es van estimar més callar i no posar-hi res, cosa que demostra un gran bon sentit. Passo per davant de sant Francesc i m’allargo una estona per aquí i per allà. A Chez Julién una dona esclafeix una sonora i magnífica rialla, més avall un home es rasca la barba. De tornada cap a la fonda Centro –Centru– sento dues noies en una terrassa que es queixen perquè a Fomentera no hi ha autoescoles i és un pal haver d’anar dia per altre amb ferri a Eivissa per fer classe. Al carrer de sa Raval encara hi passen cotxes, pocs però encara massa per al meu gust. Pescados Corbera acaba de fer neteja a la botiga i abaixa la persiana.

A l'est de l'eden

Això no passa a formentera, cada pocs dies, a la meva petita oficina de producció rebo trucada d’alguna empresa venent cursos de formació continuada per al personal en actiu, per vendre-ho bé em diuen que es tracta de cursos 100% subvencionats a deduir de la quota de la S.S. i fins aquí bé, tot es torça quan m’ofereixen qualsevol curs encara que no tingui rès a veure amb la feïna que fem, i encara més quan em diuen que si no ens interessa a nosaltres potser a algún dels nostres fills si... ( ? ).
Em deu anar canviant el tò de veu per què noto que es posen a la defensiva, i fins aquí tot i la incredulitat que demostro no ho trobo com per fer aquest post, però avui, una d’aquestes empreses, a més d'oferir gratuitament el curs d’enologia a distància (comptem que em dedico a la mecànica industrial) que podria “aprofitar” qualsevòl parent o amic, em regala 50 Euros en metàlic per a que me’ls ventili com millor em sembli.
...
Ho heu llegit bé, m’he quedat de pasta de full, i després de dir-li de tot a la pobra comercial, me n’adono altre cop de la facilitat per deixar el propi criteri de banda. És evident la pèssima gestió del diner public, moltes vegades ens en queixem, però on és el nostre criteri ?
- “ senyoreta, aquests diners, sap d’on surten ?? ”

Pas per la Mola

La geografia de Formentera fa un braç molt llarg cap a llevant, al nord del qual hi ha la llarguíssima platja de tramuntana, baixa i mineral, i al sud, la llarguíssima platja de Migjorn, més sorrenca i fotogènica. Aquest braç de terra de Formentera al final s'acaba amb un munyó, o més aviat amb un puny; aquest puny és la Mola. La Mola és la sola muntanya de Formentera, tot el que aquesta illa ha estat capaç de fer en termes de creixença i verticalitat, el punt més alt i encastellat del lloc. Des del cap de Barbaria l'indret s'albira com una silueta ampla i fosca de molta presència al fons del paisatge, sota el cel i sur la mer, però després, vista de més a prop, aquesta presència es matisa, vull dir que es redueix, puix que en definitiva aquesta muntanya tapdebasseja i és més aviat poc. A la Mola, doncs, als peus d’aquesta muntanya, hi arribo a mitja tarda, havent dinat un bistec regat amb Red Bull del 2010 al bar Pelayo –un xiringuito a l'ombra d'uns pins retorts a prop del torrent de s'Alga–, i després d'allargar-me per la passera de fusta que segueix la platja de Migjorn veient com els turistes fan sessions d'stretching i de meditació zen a la terrassa de l'hotel, com dinen, o senzillament com ensenyen el cul –gimnàstic i esplèndid en algun cas– al sol estirats a la sorra. El lloc concret on em geocalitzo ara es diu el caló des Mort, i el propòsit és seguir a partir d'aquí, és a dir, per sota i per fora de la Mola, fins dalt el far. El mar és blau i en calma ara; la llum, forta i enlluernadora. Un veler turístic a motor maniobra –orsar se’n diu d’això?– no gaire enllà de la platja. Des d'aquí veig la línia del cap de Barbaria que he deixat enrere, amb la torre des Garroveret com una berruga al damunt. Vaig entre pins, sobre la roca, sense perdre de vista el mar a la dreta. En algun punt entre s'Estufador i la punta Roja, però, bado, m’aterro una mica massa i perdo la referència. Quan me n'adono vull tornar a baixar arran de mar, però llavors ja no sé trobar el camí. Massa pins, massa sotabosc i massa patata per trobar res. Tiro, doncs, amunt per una pista forestal costeruda i al cap de poc surto a un obert amb uns camps, a prop de can Blau. Un pagès, un home vell i sec, m'indica com ho he de fer per arribar al far mentre la seva dona seu a terra xollant una ovella amb unes tisores de cosir. Les indicacions em fan sortir al molí de la Mola i la carretera. Un cop allà giro a l'esquerra cap al Pilar de la Mola, un nucli habitat de no gaire més d’una dotzena de cases. Hi entro que ja és llustre. A can Toni la gent sopa a la terrassa. Pels altaveus sona The Sidewinder, de Lee Morgan, a una temperatura excel·lent. Al final de la carretera, dreta com un canó d’escopeta, veig el far que he estat buscant sobre el cel llis. No és lluny, calculo que podria arribar-hi amb mitja hora. Però ho deixo per demà. La nit es tanca definitivament. L'endemà de bona hora tiro cap al far, ara sí. Els galls i els ocells insisteixen a fer-se sentir. Passo pel costat d’un parell de vinyes primaverals i petites, per passar l'estona al tros el cap de setmana. Efectivament, fins al far, poc menys de mitja hora. Allà giro a l'esquerra i continuo per un penya-segat descobert i calcari. El dia es lleva, passa un barco per l'aigua. No fa fred, no fa vent, encara és massa d'hora per al sol. En un sortint recupero el cop de vista sobre s'Espardell, s’Empalmador, es Vedrà, tota la costa de sota d'Eivissa fins potser el cap de Tagomago. Camino durant dues hores llargues per dalt aquest paratge –la punta des Estrips, la punta de sa Creu, etc: tota la vora nord de la Mola– fort i remot, d’algun milió d'anys aprox.

Celebrities all the way

En un tombant de platja unes ulleres de sol blindades i megapanoràmiques disfressades amb un banyador de coloraines senzillament impossible per a cap retina terrícola, m'informen del fet que la zona baixa en què ara mateix tinc mos peuets plantats és molt a prop de la platja d'Illetes –iyyetassssssss, segons la pronúncia extraterrestre–, i que Illetes és la platja més famosa de Formentera, the right place to be, perquè es veu que és just el lloc on certes celebrities teleporqueres van a mullar-se la celebritat quan, a l'estiu, passen per l'illa de vacances. "¿Qué me dices? ¡Por favor! ¿En serio? ¡Uy cuando lo cuente en la oficina, no se me lo la le van a creer!”, responc emocionada de verdad, i tot seguit surto pots comptar que corrents cap a Illetes a amarar-me de celebritat. Illetes, com passa amb tota aquesta zona de Formentera (vista des del Google, la punxa del nord amb forma de bacallà sec, vull dir la punxa que s'estreny més i més a mesura que s'estira enfora, fins gairebé a tocar de l'illot de s'Empalmador), és certament una altra platja de photoshop que té la Pitiüsa petita, vull dir una altra platja paradisina, concretament de la versió que del paradís n'ofereix no exactament el Gènesi, sinó més aviat el catàleg de creuers pel Mediterrani del Corte Inglés. Però paradís through and through al cap i a la fi, indiscutiblement. A Illetes no hi ha pas gaire gent quan hi trec el nas i la motxilla; certament, no hi ha ni Adam ni Eva, que en deuen ser fora per fer una pizza, i tampoc no hi ha cap celebrity a la vista tret de jo mateix, que ho sóc a casa meva i només mentre el gerani del balcó no es decideixi a florir d'una punyetera vegada. La sorra és molt blanca i molt fina aquí, igual que a totes les platges del país. El mar també hi és molt baixet, fins a mitja cama, i amb una gradació de blaus realment encomiable, de somni: el blau és una gran cosa a Formentera, un patrimoni remarcable. Les Illetes –iyyetassssss– del nom són un parell de promontoris pelats que es mullen els peus dins l'aigua de la platja. En un racó del lloc hi ha també un sortint sobre el mar amb un xiringuito arreglat, però això és tot, no hi ha cap construcció més: els formenterencs el paisatge de la costa l'han aguantat bé; els pagesos i els alcaldes que fa anys es van ventilar no pas pocs llocs de la costa catalana per quatre xavos no van aguantar pas tant, no van aguantar gens. En fi, a Illetes em desfaig de la motxilla, em trec la roba i hi faig una banyada. L'hora és sereníssima, la llum encara encesa però ja rendida i ocassiada. Hi ha llumenetes fent la rateta sobre la mar salada, ni un núvol up there, gens de vent. En l'horitzó, sobre el mar, no tan lluny com això, veig es Vedrà, la pedra totèmica d'Eivissa, i part de la costa de la Pitiüsa gran velada per un si és no és de calitja. Les aigües tan celebrades d'aquesta platja tenen ara un punt de temperat suficient després del sol de tot el dia. Són aigües netes, d'una transparència pura, amb alguna ombra d'algues posada com un bigoti grotesc; aigües que vibren molt superficialment amb un soroll tot just audible i en què realment s'hi està rebeníssim surant amb els ulls tancats com un fustot a la deriva.

Des de Barbaria amb esperit

Vigila, esperit, vigila / no perdis mai el teu nord; / no et deixis dur a la tranquil·la / aigua mansa de cap port. // Gira, gira els ulls enlaire / no miris les platges roïns; / dóna el front en el aire, / sempre, sempre mar endins. // Sempre amb les veles suspeses / del cel al mar transparent; / sempre entorn aigües esteses / que es moguin eternament. // Fuig-ne, de la terra innoble, / fuig dels horitzons mesquins; / sempre al mar, al gran mar noble, / sempre sempre mar endins. // Fora terres, fora platja, / oblidat de ton regrés: / no s'acaba el teu viatge, / no s'acabarà mai més. Bé, aquest poema de tan de pinyol és de les coses conegudes que té Maragall, si més no de les coses que a la meva època et feien comentar a escola. Quan Don Joan va excelsiorar aquests versos l'aviació era encara una forma desplaçativa purament quimèrica, i és per això que diuen del mar i de les veles. Segurament el poeta avui tot plegat ho amaniria d'una altra manera, sense tanta mullena ni tanta inundació, i més que de platges i ports, probablement excelsioraria coses del cel i dels avions, i no sé si de Ryanair i de Vueling i de tota l'ocellada poètica low cost que ens sobrevola. Dels versos de Maragall, servidor en desconeix on és exactament que el poeta els va deixar anar, vull dir el balancí concret de la galeria concreta de la torre d'estiueig en concret. Un bon indret, però, hauria pogut ser aquest cap de Barbaria del sud de Formentera, si mai l'autor de La vaca cega hagués vingut a pasturar el ramat per aquests verals. El cap de Barbaria és un lloc descobert, alt, mineral, amb un far de color blanc discret, molt ben posat, que fa la seva feina. S'hi pot arribar des de Sant Francesc per una pista asfaltada que mor just aquí, o bé anant a peu per fora des de cala Saona o des de la punta de l'estany des Peix, tocant al port de la Savina, que és el que jo vaig fer. Tot aquest costat de Formentera és abrupte, de molt de to, amb un caient corcat i a pic sobre el mar que és un espectacle. És un indret assolellat, obert, pedregós, sense cap desnivell destacable per a les cames. Amb vent o amb temporal deu ser tota una altra cosa, precisament un lloc del dimoni i de la mare que el va parir. Però l'estona que jo hi vaig circular no va ser pas res d'això. Fent tot aquest tros a peu, i sobretot un cop a Barbaria, un capeix tota la vibració de les paraules de Maragall sobre les aigües esteses, els horitzons mesquins, el gran mar noble. Barbaria és un lloc més o menys allunyat i més o menys indòmit –sempre dins les possibilitats que en aquest sentit té Formentera, que és una illa poqueta cosa i en què gairebé tot és a la vista des de gairebé tot arreu–: un lloc fort per a esperits forts, com l'esperit vigilant del poema. Si hom té vint anys i té aquesta mena d'esperit cap de pardals, segurament que Barbaria deu fer un gran efecte: tan de mar, tan d'atzur, tan d'atzar, tan d'infinit horitzontal... A vint anys un es deu poder enfilar molt amunt amb aquestes coses, i qualsevol beneiteria que des de qualsevol carrer Doctor Galès és vista com una temeritat, des d'aquí deu tenir potser alguna possibilitat d'intentar-se. Ara, si en lloc de vint anys un ja en fa quaranta, els excelsiors, maragallians o no, tenen tendència a perdre contorn i esborrar-se, i davant de tanta immensitat sorprèn però no gaire trobar-se pensant en l'emissió d'obligacions convertibles de la Caixa i en el termini de subscripció que s'acaba d'aquí a pocs dies. Coses de l'esperit.

King Crimson, Merkel

En un hotel des Caló, al capdavall del camí de sa Pujada –un camí de bast que puja des de mar fins a la carretera de la Mola– una bellíssima formenterenca d’ulls grossos i emmelats em diu que la zona d’ambient de l’illa –“el poc que hi ha”, especifica– es concentra als Pujols, sota punta Prima, al costat nord de Formentera. Als Pujols, doncs, és on paro per dinar més endavant, a primera hora de la tarda, concretament a s’Espardell, a l’avinguda de Miramar. S’Espardell és un bar–restaurant d’aquests de platja, obert per dos costats, amb música patxanga i cambrers enrotllats. No hi ha gaire gent ara, però de gent tampoc se’n veu gaire enlloc tot i que aquí el parament turístic de l’estiu ja és obert. En la paret d’un carrer adjacent veig una placa de l’ajuntament amb el nom de King Crimson, un nom de carrer que no és la bajanada de quatre regidors calets, sinó una menció honorífica d’acord amb una personalitat illenca de pes. També veig l’illot de s’Espardell –una ratlla de color terra que no fa ni dos dits de gruix a mitja distància sobre l’aigua, el mateix nom que el bar–, i més al fons, la silueta fosca i accidentada d’Eivissa. De la Pitiüsa gran n’està sortint una columna de fum enorme que s’aixeca fins molt amunt del cel blau, un incendi forestal. Una parella sento que comenta que el lloc del foc podria ser Sant Antoni. Bé, potser sí. Per la meva banda, acabo el dinar amb unes herbes, una beuratge típic del país fet amb herbes boscanes, i surto des Pujols cap a les llarguíssimes platges de Llevant. Pel camí vaig trobant gent que es torra al sol, que passeja, una parella que aprofiten la calma del vent per iniciar-se maldestrament en el windsurf dins les aigües baixetes de la platja. Sento parlar alemany, italià, castellà. No fa xafogor però el sol és fort, impenitent. Recordo la informació que el Diario de Ibiza inclou en la secció meteorològica: una previsió del grau de radiació solar del dia i una taula en què aquesta informació es creua amb la dels tipus de pell del personal i el factor de protecció de la crema solar que cal per no quedar rostit com un porc sobre la sorra tan blanca i tan fina d’aquestes platges; recordo que aquesta informació del diari pronosticava per avui un grau de radiació 9, un punt per sota del màxim. Ara puc dir que la previsió del Diario de Ibiza és correcta, en dono fe. És tanta l’hòstia del sol en aquesta hora que poca estona després de reprendre la marxa als Pujols, torno a parar. Per al meu gust hauria preferit més sota un pi –millor, sota una figuera d’aquestes apuntalades pertot arreu que fan una ombra centenària, sòlida i ampla com una casa–, però camino molt per fora i aquí les defenses del sol són comptades, tot és molt descobert. Paro, doncs, en una altra terrassa i fem conversa amb la noia que se n’encarrega. A la noia l’amoïna que el mar no s’endugui la sorra de la platja i l’ompli d’algues; als turistes això no els agrada, i per tant no és bo per al negoci. També em diu que enguany, amb la crisi, hi ha més gent que els ve a demanar feina la temporada d’estiu: “quince cada dia, por lo menos”, comenta. A la terrassa de tant en tant apareix un alemany a demanar una cervesa und la noia el despatxa en la llengua de frau Merkel. No reprenc la caminada fins gairebé les set de la tarda, amb el sol baix, apersonat, tractable.

Españistan, d'Aleix Saló

La pesca del palangre

Per tenir accés a l'art del palangre segons es practica a Formentera els arreus que calen són els següents: en primer lloc, un catamarà del papà d'unes certes dimensions fondejat a quaranta o cinquanta metres de la platja de Llevant, si fa no fa a l'alçada del restaurant, beach-club i cocktail-bar Tanga, i amb la proa que miri a la sorra. Calen també uns quants amics, no gaires, tres o quatre, els justos perquè el palangre no trobi res inconvenient i marxi abans d'hora. En tercer lloc, cal que tota la tripulació vagi reglamentàriament equipada per al feineig en mar, això és, amb ulleres de sol adequades –vull dir de marca–, pentinat casual i roba, com a mínim, de Tommy Hillfiger, si pot ser de tons clars, preferentment blancs, que lliguin amb el morè de la pell, amb el color del catamarà, amb el blau turquesa de les aigüetes paradisíaques de la platja de Llevant i amb el blau-cel del cel blau. Finalment, com que en la pesca del palangre és fonamental cridar l'atenció del peix, doncs també és imprescindible tenir a punt una selecció musical ad hoc –barreges ambience i downbeat, principalment– i disposar d'uns baffles de puta mare que, a més d'atreure el peix, toquin la patata a tota la resta de personal que pren el sol a la platja i que sens dubte no ha vingut aquí per sentir la cinquena simfonia de Beethoven. Molt bé, aquests són els arreus del palangre a Formentera. Ara també és important fer notar als no-iniciats els horaris del peix d'aquesta illa per evitar d'anar a deshora. Pel que fa a això, cal saber que l'horari del peix a Formentera és un horari de tarda-vespre sobretot. Cap a aquesta hora, com per art d’encantament, el palangre apareix a la platja de Llevant en grup i en nombre proporcional al nombre de pescadors del catamarà. Aquest palangre també porta ulleres de sol adequades i també llueix un morè esplèndid a la pell, però en lloc d'anar vestit de Hillfiger va en biquini. A més, és un palangre intel·ligent, i sap on va i sap el que vol; per això, en el cas que relatem aquí, s'instal·la estratègicament just en línia recta amb la proa del catamarà a l’aguait, ni més amunt ni més avall, i un cop instal·lat exactament en aquest lloc, comença a evolucionar per la platja amb gest distret: ara estirant-se a la sorra i prenent el sol, ara fent conxorxa amb la resta del grup, ara rient sorollosament, ara fent veure que juga a volei. És igual, però. El cas del palangre és deixar-se veure pels pescadors, que de la coberta del catamarà estant en va seguint els moviments i calibren les possibilitats de la captura. El joc és una mena de vigilància mútua que dura una estona, el que es considera oportú. A la fi, però, arriba el moment de decidir-se. I llavors sí que és necessari que el patró del catamarà faci un càlcul molt precís de la situació real: cal que miri exactament l'estona que fa que la tripulació s'avorreix i l'estona que fa que s'avorreix el peix de la platja, les ganes de sopar que té la tripulació i les ganes de sopar que deu tenir el peix de la platja. La decisió és delicada, cal prendre-la sense precipitació, però també sense demora, perquè actuant massa aviat el peix possiblement s'espantarà i fugirà, i fent-ho massa tard, hom el trobarà massa cansat i sense ganes de res. Cal estar molt atent, doncs: triar el moment just és la base de l’èxit, . Ara bé, quan finalment hom considera que sí, que finalment ha arribat l'hora, llavors es tracta de maniobrar amb fermesa; aleshores el patró i el primer d'abord pujaran a la zòdiac i emprendran una incursió ràpida sobre la costa a l'estil dels corsaris de les pel·lícules. Si el càlcul està ben fet –i avui no sembla que hagi costat gaire– els expedicionaris seran rebuts amb interès per part del palangre de la platja. Hi haurà salutacions, algun comentari, un acudit, unes quantes rialles. Potser els tractes amb el peix s'allargaran una mica, potser caldrà enredar i deixar-se enredar una mica més del compte. Però en aquestes dues llums del vespre de Formentera tampoc hi ha cap pressa, i a més tots els processos tenen un ritme propi que és bo de respectar. El cas és que el palangre acabi mossegant l’ham tot solet, i un cop enganxat, engegar el motor de la zòdiac i tornar al catamarà del papà amnb la senalla plena.

La indignació a Formentera

A la plaça de la Constitució del poble de Sant Francesc Xavier, a Formentera, no hi ha acampat cap indignat quan hi trec el cap des del carrer de Santa Maria dilluns a quarts de nou del vespre; aquí tot el campament que es pot veure són dues parelles i un home sol asseguts en taules separades sota la gran pèrgola emparrada de la terrassa del bar Plate parlant relaxadament i fent una cervesa. Els indignats de Formentera, però, han passat per aquesta plaça en algun moment o altre del cap de setmana, i del pas llur n'ha quedat la reminiscència d'un tros de paper d'embalar a manera de mural de taller d'esplai enganxat en una paret lateral –blanquíssima, com tot el poble– de l'ajuntament. En aquest paper tots els indignats que han volgut hi han deixat instal·lada alguna cosa: un greuge, un pensament, un desig, un comentari més o menys preciós o agre; en total hi deu haver una cinquantena d'escrits, tot referències generals als polítics, a la corrupció, al sistema, a l'amor universal, al planeta, a la justícia, a totes aquestes delícies que caben dins un pom de margaridetes, i també alguna referències més específica, més concretament local: Tocar en la playa no es delito, Una casa para todos en Formentera, Come Magnum Golo, Yessi i Marcelo (21-05), Alquileres dignos en Formentera. Les reivindicacions són redactades majoritàriament en castellà, i en aquest sentit un indignat demana una mica de dallonses per la llengua catalana: En català, si us plau, peticiona. Un altre indignat, però, replica la petitòria: En català, en castellano, en français, in english. Respeto para todos. ¡¡Basta ya!! Bé, tractant-se de Formentera, aquest segon indignat segurament s'ha deixat l'alemany i l'italià, que són dues llengües que també sonen molt a la Pitiüsa petita. O potser és que no en sap prou. Tant és. La cosa és que a mi m'ha cridat l'atenció aquesta rèplica respectuosa. A Formentera només cal posar-hi els peus per veure que hi ha un bon nivell de vida. Aquí hi ha gent que hi viu molt bé, o almenys molt tranquil. I aquesta gent que aquí hi viu tan bé i tan tranquil a mi em costaria de dir si és exactament respecte el que demanen. Vull dir que sospito que, a més de respecte, el que en realitat reclamen és que no se'ls atabali. Són gent respectuosa que estic convençut que s'estimen aquest lloc i que hi fa un munt d'anys que hi viuen; gent respectuosa que consideren que aquesta terra és un paradís (L'últim paradís de la Mediterrània, segons llegeixo en una tanca publicitària) i que en respecten tots els romanins, tots els pins, totes les savines, les figueres, les tanques de paret seca, les platges, les cales, les sargantanes (verdes i blau-verdes, lluents), els molins i els varadors coberts a la manera tradicional que hi ha aquí i allà de la costa; és a dir, gent respectuosa que respecten de tot el cor tot allò que dóna gust i caràcter a aquesta illa: tot, absolutament tot, excepte la llengua que hi és pròpia, aquesta nosa minoritària que jo sospito que potser els atabala, i que ni cal conèixer, ni cal fer servir, ni res, en nom del respecte. Molt bé, entesos. Ara, un servidor és un foraster a Formentera; un foraster que ha vingut aquí per prendre el sol i estirar les cames un parell de dies; un foraster que l'última cosa que busca en aquestes condicions és emprenyar-se per res, i menys encara posar-se allà on no el demanen. Però hi ha actituds que fan tuf de presa de pèl, i una d'aquestes actituds és precisament això de presentar la ignorància, la mandra i la indiferència com una forma de respecte. Per tant, em trec el boli de la butxaca i al costat del Respeto para todos faig constar, jo també, la meva indignació. Visca Formentera i visca els Països Catalans!, escric.