La plaça

Fa ja uns quants anys vaig tenir l'oportunitat de compartir amb Ignasi Riera a Martorell una taula rodona en la que es tractava sobre el problema dels nuclis històrics de les ciutats, la seva degradació i els possibles camins per recuperar-los. Jo presentava els resultats de l'estudi relatiu a l'evolució del nucli antic de Martorell i l'Ignasi Riera una reflexió general sobre el tema.Aquests dies he recordat unes paraules seves, on posava en relació urbanisme, política i democràcia, que s'han fet de cop actuals. La qüestió arrencava del significat de la plaça en el context d'una dictadura, on esdevé l'escenari d'exaltació del líder. Però i en una democràcia? Ignasi Riera exemplificava aquí el significat de la plaça assenyalant que era l'espai que un alcalde havia de crear i possibilitar així que, quan calgués, els vilatans s'hi poguessin reunir per a decidir, si era el cas, la destitució de qui precisament l'havia creat.

La plaça té un significat històric profund en la nostra història i en la de la democràcia i la seva creació i existència simbolitza, alhora, l'honestedat que s'exigeix a qui ha estat dipositari d'una voluntat col·lectiva i que l'obliga a no aprofitar aquesta confiança per silenciar a aquells a qui es deu.
I aquí estem. Aquestes darreres setmanes la plaça ha començat a recuperar el lloc que li correspon acollint als qui interpel·len els partits polítics i als que els lideren per posar en evidència la percepció creixent de l'incompliment del seu compromís amb la societat.
Els que no volen entendre, però alhora espantats, han posat en marxa el seu argumentari de desqualificacions (antisistema), o tancant el tema plantejant que si no estan d'acord que es comprometin i s'organitzin com a força política. També mirant d'acotar l'abast vinculant els promotors exclusivament al segment dels joves en atur.
Però la plaça, si té dues virtuts claus, són el seu valor com a interpel·lació i la transversalitat. I és juts aquesta segona la que la fa més perillosa ja que la primera, en realitat, no s'adreça de manera exclusiva al polítics, sinó també al conjunt d'una societat que progressivament, com a resultat d'una acció política, educativa, econòmica, etc., que ha laminat els valors de la democràcia, s'ha desvinculat d'una part de la seva responsabilitat enlluernada per una felicitat promesa i que ha resultat aparent i no solament fràgil, sinó un pur engany que no es diferencia en el seu esquema bàsic en res de la més pura estafa piramidal.
La trampa ha estat hàbil ja que qualsevol solució exigeix una globalitat sobre la que tenen control els mateixos que han provocat, i s'han beneficiat, de la situació i, a més, volen seguir mantenint el seu estatus de privilegi. Però la plaça, ara, fa pedagogia. No ofereix solucions ja que no és aquesta la seva tasca, sinó afavorir que aquestes aflorin des de l'exercici democràtic. Això és el que salva la plaça del populisme i la fa perillosa: instiga el coneixement. Sembla que el conseller Felip Puig ja ho ha entès, però està desconcertat. No és l'únic.
Així no cal esperar la revolució des del carrer, sinó en el sí de cadascun de nosaltres obrint-nos al coneixement crític. Alerta doncs, ja que la plaça està interpel·lant tothom.

Els resultats de les municipals a Gelida

De diumenge passat tinc, com a mínim, un parell de motius per estar content. El primer és la pèrdua de la majoria absoluta per part dels socialistes. El segon la fermesa d'Esquerra per aguantar el relleu, consolidant-se com un equip amb projecte diferenciat i alternatiu, amb veu pròpia. Esquerra resisteix bé el canvi de líder i es regenera, mantenint-se coherent a un discurs que compta amb una base de suport prou àmplia que l'avala. Hi ha expectatives de creixement.

De la fi de la majoria absoluta, la lectura dels resultats ens portarà de seguida a la conclusió que els regidors que obtenen per primera vegada el Partit Popular i l'Agrupació d'Independents AVIG, són la causa de la pèrdua de dos regidors per part dels socialistes. I segurament no serà una lectura del tot desencaminada. Però vull pensar que hi ha alguna cosa més al darrere d'aquesta davallada, tot sigui dit, contra pronòstic. L'enquesta de Ràdio Gelida preveia que mantindrien els 8 regidors i entre les files socialistes s'especulava, fins i tot, amb augmentar l'avantatge. Fa quatre anys ningú no dubtava que la victòria sociata era una victòria que anava més enllà del mandat de quatre anys, que s'obria un cicle en què els socialistes serien la força majoritària. I el 2011 ho continuen sent, a molta distància dels seus perseguidors. Però han reculat i, sobretot, han perdut la majoria que els ha permès de fer i desfer sense necessitat de pactar res. És cert que no hi ha cap partit que els faci ombra (tenen 6 regidors, mentre Ciu i Erc en tenen 2 i Ic, Pp i Avig 1) i que tenen fins a cinc opcions diferents per pactar-hi, per tant, tot fa suposar que tindran un mandat plàcid.
Però més enllà dels nous partits que entren a l'ajuntament i de la davallada generalitzada de la marca socialista, es poden fer altres lectures. La Miranda socialista que van repatir casa per casa amb el resum de l'obra de govern (36 pàgines a tot color), el programa electoral (amb 48 pàgines també a color, algunes de les quals desplegables), l'estesa de cartells, pancartes i banderoles era gairebé ofensiva en els temps actuals de crisi. El volum de propaganda socialista durant la campanya era una obscenitat que estic convençut que ha molestat alguns ciutadans. Com també haurà molestat la tossuderia de fer unes escales mecàniques que tenen un impacte molt relatiu en el conjunt de la mobilitat de Gelida, però molt alt en inversió i manteniment. O la negativa a cedir locals per celebrar la consulta sobre la independència del 28F del 2010. O l'anorreament dels òrgans de participació consolidats com són els patronats de Cultura i Esports o la comissió de Medi Ambient. O l'organització d'una Funifira amb nocturnitat, sense comitè organitzador ni implicació de la societat civil, amb decisions tan qüestionables com l'organització de tastos per part de comerços de Vilafranca quan l'objectiu se suposa que era dinamitzar el comerç local. O l'abandonament al que condemnen el Parc central durant quatre anys, per córrer a acabar-lo en vigílies de les eleccions i treure'n les tanques. O l'arranjament de l'Escorxador com a nou espai cultural, sense consultar quines són les necessitats reals de les entitats. O la desaparició de la fira d'entitats o de la col·lecció local Raima. O l'augment de la concessió d'aigua i l'augment del preu del rebut per fer obres com la gespa del camp que futbol que haurien de finançar-se amb altres recursos. O la incapacitat de continuar amb la tramitació del pla general, que ha estat quatre anys aturat. O l'oblit del projecte de nova biblioteca, nova llar d'infants o l'escola de música. Sí, hi ha dos partits nous al consistori, possiblement amb els dos regidors que cauen dels socialistes. Però també hi ha hagut prepotència i un punt de sobèrbia. Que els socialistes no busquin només les causes de la davallada fora, que facin autocrítica.

D'altra banda hem d'exigir que hi hagi una alternativa. El partit que ha crescut arreu de Catalunya i s'ha imposat amb força majoritàriament, Convergència i Unió, a Gelida ha protagonitzat un tímid creixement en vots, però que els deixa igualment amb dos regidors, cosa que evidencia l'esgotament d'una proposta i d'un candidat que ha resistit la seva particular travessa del desert però que si aquesta vegada no ha aconseguit trobar la sortida del túnel, s'imposa un relleu que equilibri el pes real que ha demostrat tenir Convergència en altres eleccions recents. Bufen nous vents, sí, però a Gelida Ciu navega contracorrent. Si m'ho permeteu, no pots bastir una alternativa creïble i convincent amb un programa de només 16 pàgines i encara insulses. Clar que el Pp ha tret un regidor sense ni tan sols presentar cap programa, però espero que no es comparin les aspiracions d'un Pp (que vol obtenir representació) amb les pretensions que hauria de tenir Ciu (que haurien de ser l'alternativa i aspirar a governar).

Crisi, eleccions i termodinàmica

La referència a la termodinàmica no ve a tomb del que se sol escalfar l'ambient durant els períodes electorals, malgrat que en els darrers anys la cosa política acostuma a estar sobreescalfada, tot i que potser és millor dir-ne enverinada, com a resultat d'un progressiu allunyament de la política en favor del pur partidisme.
Ens interessa aquí la termodinàmica per exemplificar la contradicció del discurs polític dominant en quasi totes les tendències. Anem al principi, en aquest cas el tercer de la termodinàmica. Ens ensenya una cosa digna de ser presa en consideració. Ho podem resumir dient que qualsevol sistema, un cop modificat, és impossible retornar-lo al seu estat anterior, per molta energia que hi apliquem.
Si ens aturem a pensar-hi, el que ens estan dient pràcticament tots els grups polítics des que va començar la crisi, o si ho preferim des que es va donar per fet que hi érem ficats, és que fent els sacrificis que actualment se'ns demanen ens en sortirem. Però el discurs deixa entreveure que la sortida va en el sentit de tornar allà on érem, considerant que va ser una època pròspera, resultat d'unes polítiques i valors encertats. En el millor dels casos assumint que potser es van edificar alguns pisos de més. Potser això és l'únic que no hauria de tornar tot i que, si fos possible, per què no?

El que de fet hi ha al darrera, i tampoc s'han matat massa a dissimular-ho, és que els que han provocat la crisi i se n'han endut els guanys de la collita, no volen recuperar el seu estat anterior, que no l'han perdut, sinó seguir-lo mantenint. Els únics que l'han perdut el seu estat anterior són els que han de sufragar la crisi. És a dir: com que hi ha menys recursos, els més s'han d'ajustar la butxaca per tal que els menys no s'hagin de sacrificar pagant els seus excessos. És evident veient com ningú ha anat a la presó, no han hagut de donar comptes de per quines raons les entitats financeres que regentaven han de ser rescatades amb diners públics, de com poden mantenir retribucions i gratificacions milionàries mentre redueixen plantilles, etc. No calen detalls per que ja tots ho hem vist. Tot apunta clarament a una extorsió de base financera que es veu capaç de fer xantatge, doblegar o comprar a qui sigui.
De ben segur que és cert que no es pot seguir ni per la línia que anàvem ni per la que anem. I d'aquí ve el problema i, en part, la causa d'aquest moviment que ja en diem “de la indignació” i que comença a ser al carrer, més donant fe que no pas amb una resposta a la mà. O potser si? Per què el que ens cal ara és “la resposta” o posar de relleu i prendre consciència de la necessitat de “construir les respostes”?
No es pot demanar que avui et sacrifiquis sota la promesa que així demà estaràs millor si no definim alhora quins seran els indicadors que farem servir per a determinar si estem millor o no. És a dir, avui ens sacrifiquem per arribar on?
Està clar que si els que porten el timó són els que decideixen la ruta per delegació, sotmeten-se a revàlida cada quatre anys i prou, des d'una concepció equivocada del que és la democràcia, el port d'arribada està clar i les conseqüències del viatge pels passatgers també. És a dir, seguim parlant del mateix model de societat i econòmic que ens ha portat on som i que, a més, es vol fer creure que és l'únic possible. Això sí, sense tant de malbaratament com fins ara per part dels que no estem en el poder financer. Què és això de posar-se malalt, voler-se jubilar abans d'estar exhaust, o tenir dret a una escola pública que ens permeti un equilibri social en la igualtat d'oportunitats?
La campanya política d'aquest dies és lògic que hagi fet vessar el got. Les propostes s'han articulat des del model de sempre, pensant que la dinàmica seguirà sent la mateixa, amb més o menys recursos econòmics. Però sembla que la cosa no podrà anar per aquest camí. No pel triomf de cap revolució, sinó per la mateixa impossibilitat de fer les coses com fins ara. S'han acabat als ajuntaments els recursos extraordinaris i part dels ordinaris. Per tant, caldrà repensar una acció política més centrada en el benestar dels ciutadans i menys en l'aparador d'obres i accions de valor efímer. I això canvia els paràmetres amb els que valorarem el que considerem com a satisfactori (benestar), insatisfactori i la corresponsabilitat.
Necessitàvem una campanya que ens parlés de maneres de construir les alternatives, de recuperar la participació, d'implantar la transparència, de redistribuir el protagonisme retornant a la societat civil la part que li correspon... i no el repertori de promeses de noves construccions, segurament econòmicament inviables, o d'accions sense cap anàlisi al darrera. Diu alguna cosa avui limitar-se a enunciar “crearem més llocs de treball”? Que potser algú es presentarà a les eleccions dient que en destruirà? Ja obvio les referències als efectes “contagiosos” de la immigració per pura repugnància.
On, sinó ens els municipis, hi ha avui l'oportunitat d'obrir nous camins en la construcció de la democràcia i d'una societat més justa? És evident que una manera de viure i de treballar s'ha acabat, i de fet feia falta, però també que unes maneres de fer política no estan fent més que defensar-se davant una agonia irreversible. Compte amb els que ens venen les solucions màgiques que diuen que evitaran el buit i el caos. Compte per què el que ara ens cal és capacitat d'anàlisi i de debat i portem molt de temps de mals exemples basats en la confrontació.

Les andròmines

La novetat de la campanya per a les municipals de diumenge és la incorporació que els partits gelidencs han fet de facebook i twitter com a eines d’agitació i propaganda. L’impuls d’aquest nou art de pesca del vot, però, no ha comportat en cap cas el declivi de les arts campanyals més tradicionals, ans al contrari: el parament de la llar electoral clàssic no recordo que mai hagués tingut tanta presència als carrers de Gelida com en aquesta campanya. Cartells-tovallola amb la cara del Lluís, cartells-tovallola amb la cara de la Lluïsa, cartells-tovallola amb la cara del candidat del partit que riu, cartells-tovalló amb la cara del Pep Anfruns, jocs de llençols i coixineres amb forma de pancartes. El mobiliari urbà de Gelida, principalment llums de carrer i senyals de trànsit, apareixen aquests dies ikealment redecorats amb aquests elements de l’eixovar dels partits casadors. A la plaça de l’Església, per exemple, entre la rectoria i la façana de l’església, el partit que riu i el PP hi tenen penjades sengles pancartes ordenant votar les opcions respectives als passants gelidencs amb dret de vot: “VOTA PP”, diu el PP; “VOTA CIU”, diu el partit que riu. Tothom sap que el punt que dic de la plaça de l’Església és un lloc de referència per al penjadeig de pancartes a Gelida, potser el que més junt amb el carrer Major –a l’alçada de la biblioteca– i junt amb l’espai entre cal Faló i la casa del Senyor, a l’entrada del carrer Marquès de Gelida. Però el que és diguem-ne destacable en aquest cas concret, en aquest cas electoral concret, és que tant la pancarta del PP com la del partit que riu –de què riu aquest partit?– coincideixen en el lloc i en el temps amb una tercera pancarta, aquesta posada sobre mateix de la barana del balcó de la rectoria, que anuncia la propera arribada de la tercera edició de la baixada d’andròmines de Gelida, de manera que, entrant a la plaça de l’Església pel carrer de dalt, d’una sola ullada el passant amb dret de vot associa inevitablement totes tres coses: el PP, el partit que riu i això de les andròmines. Bé, ja ho diuen que les campanyes electorals han de servir, entre altres coses, per fer pedagogia entre la plebs. I a fe de déu que aquesta en fa amb l’exemple que poso. Des d’aquest punt de vista, l’eficàcia del joc pancartant de la plaça de l’Església em sembla difícil de superar i mereix el meu riu en positiu i el meu clap, clap, clap. Que déu em perdoni –i em refereixo a déu no per ferir sensibilitats, sinó perquè estem parlant de la rectoria i de la plaça de l’Església–, però hi ha vegades que les coincidències tenen un punt de coent que sembla carregat pel mateix dimoni dels pastorets en persona. PP i CiU junts amb les andròmines: el missatge no pot ser més clar. No es perdin aquesta foto, és una de les imatges de la campanya.

A grans mals...

Ens ho diu el saber popular: a grans mals, grans remeis. Però som tossuts i no és això el que fem. Més aviat podem dir: a grans mals, grans simplificacions.
Sobreviure a la selva, posem per cas, requeria en el passat de capacitats i habilitats davant de perills evidents com ara el tigre que se'ns podia menjar. Però la nostra societat l'hem acabat veient com alliberada de feres i, per tant, ens creiem lliures de perill. Mera il·lusió.
El que ens envolta no són tigres ni altres feres salvatges, però podem ser devorats en qualsevol moment. La nostra societat no és segura. Igual que abans, per a sobreviure ens cal tenir capacitats i habilitats per enfrontar-nos a perills que igualment poden acabar amb nosaltres. Quines són aquestes capacitats i habilitats? Ho podríem resumir en la capacitat d'afrontar la complexitat. La nostra societat és complexa. I això no és dolent, sinó al contrari. En bona part és el que ens permet viure millor. Desenvolupar-nos, que no créixer sense mesura. Però l'adquisició d'aquestes capacitats i habilitats està en l'educació. Remarco: dic educació i no solament ensenyament.
El discurs ve a tomb de la campanya electoral, però no només d'això. Esmento la campanya electoral perquè és el moment on la barroeria simplificadora pren una forma més crua, fins i tot més desvergonyida. És greu.
Ho podem veure en les solucions (?) que es presenten als problemes que ens afecten. Pures generalitats inconsistents, quan no directament mentides. Si no tinc feina, la culpa és d'uns emigrants que han vingut a deixar-nos en calçotets, segons uns, sense cap reflexió sobre quan erem els d'aquí qui emigràvem. Sense fer esment dels milers de persones d'aquí (si, milers) que ens el darrer any han emigrat cap a altres països. Per la mateixa raó: trobar a fora unes oportunitats que a casa no trobaven. És un exemple, potser el més punyent, però no pas l'únic. Què són els “nostres” allà sinó immigrants?
Com afrontar la crisi? Si l'un retalla, l'altra promet ajuts i la creació de llocs de treball, sense que sapiguem massa bé com. Si un ha fet blanc, l'altre diu que farà negre... Però abans, tots els ajuntaments (algun potser ha tingut la dignitat de no fer-ho?) han invertit els últims euros de la caixa enviant-nos magnífiques edicions per mostrar-nos el resultat de la labor de quatre anys de feina. I en què es concreta aquesta feina? Doncs majoritàriament, si fem cas de les publicacions vistes, en la realització d'obres: places, carrers, flors, equipaments...
Vull dir amb això que no són aquestes les coses que s'han de fer? No pas. Vull dir que no es pot acostumar els ciutadans a avaluar el resultat de la gestió, per què del que parlem és de gestió, a partir de confondre l'acció política amb la realització d'obres. Aquestes obres, com altres realitzacions, en tot cas haurien de ser instruments per al desenvolupament de polítiques. Però això segurament és demanar massa. Limitar-se a gestionar bé (en el millor dels casos) i construir galeria no és més que reduir l'acció política a mera activitat administrativa. Certament, aquesta en forma part de l'acció política, però no és pas el seu únic component. Però com més simplifiquem, més fàcil serà controlar els indicadors d'avaluació i decantar els ciutadans cap a la utilització exclusiva d'aquests criteris simples que, al cap i a la fi, se centren com més va més en allò de “que hay de lo mio”. Els efectes són desastrosos ja que no es fa més que aprofundir progressivament la disgregació social i del sentit col·lectiu i en l'afebliment de la democràcia.
Clar, és més problemàtic avaluar una gestió política des de la perspectiva del seu impacte en la transformació de la societat i en la creació de valor públic. Segurament això impediria que la publicitat electoral s'assemblés cada dia més a la dels detergents (renta més blanc que l'altre) i obligaria a haver de concretar i presentar propostes, també, des de la complexitat. Diuen que seria avorrit. No se, ara per ara l'alternativa a l'avorriment és més aviat desmotivadora. Bé, al menys ja tenim una guia: desconfiar dels que tenen solucions simples. Normalment acaben sent les que produeixen efectes més desastrosos, precisament per la incapacitat d'una avaluació adequada de la magnitud d'un problema, o per aprofitar l'èxit de la simplificació en benefici propi o del grup dominant que remena les cireres i que, per altra banda, no se sotmet a votació. Estem patint ja un efecte demolidor d'això i que denominem crisi.
Algú dirà que les publicacions a les que feia referència més amunt són la forma de rendir comptes i, en definitiva, una mostra de transparència. Ja som al cap del carrer. Ara si tenim una pàgina web, un blog, twitter i facebook, ja som oberts i transparents. I si qui el té és una administració pública o un càrrec públic, no cal ni dir-ho.
Les coses haurien d'anar per un altre camí per evitar les “feres” del segle XXI. I segurament el primer objectiu hauria de ser aconseguir una millora clara de la transparència de la cosa pública i bona part de la privada. Estem sotmesos a l'opacitat i el secretisme tant els ciutadans com una part majoritària de les persones que participen en empreses i societats.
De moment penso que estaria bé conèixer en l'àmbit dels municipis, ja que són els més propers i accessibles, quina és l'evolució del pressupost, en què s'ha invertit, quines actuacions s'han dut a terme, quins resultats han produït aquestes inversions i actuacions en relació als objectius proposats, etc. Potser menys publicacions i més informació accessible que permeti el debat realment productiu, sobre informació fiable i completa, i no possibiliti la propaganda demagògica i la grollera veneració de la bronca i la confrontació que cada dia més podreix la cosa pública i contamina l'exercici democràtic de la discrepància. Hi ha més teca sobre el tema, però això ho deixo per un altre dia.

Els candidats del 2011 a Gelida

Heu mirat mai una foto vostra de fa vuit o deu anys enrere? Com a mínim, t’endús un ensurt. Veus més clar que mai el mite clàssic del tempus fugit. Passa el temps i no sempre fa justícia amb tu, o això pensem moltes vegades quan ens veiem.
Aquests dies arreu del nostre país, els carrers s’omplen de cartells electorals amb les fotografies dels candidats a les alcadies dels 947 municipis catalans. A Gelida, com ja n’hem deixat constància en una blocada anterior, per primera vegada són 6 els candidats. Com a caps de llista, s’estrenen la Lluïsa Llop per Esquerra, en Josep Anfruns per Iniciativa, la Natàlia Cano pel Partit Popular (en substitució d’un dimitit preventiu, Marcos López) i en Pedro Hermosilla per part d’una agrupació d’independents. Repeteixen al davant dels seus partits en Lluís Valls pel Psc (és la quarta vegada que encapçala candidatura) i en Francesc Rosell per Ciu (que repeteix per tercera vegada com a candidat).
En el cas dels candidats socialista, convergent, d’esquerra i d’iniciativa, ja havien anat prèviament a les llistes dels seus partits. De fet, Lluís Valls, Lluïsa Llop i Josep Anfruns han sigut regidors de l’Ajuntament abans de ser caps de llista.
Aquests dies les fotos dels candidats engalanen el poble per celebrar, em sembla que no s’ha dit mai abans, la festa de la democràcia. Les seves imatges, repetides a vegades amb una insistència gairebé obscena, es graven cada any a les nostres retines per familiaritzar-nos-en. Recordeu, però, quina era la seva expressió quatre o vuit anys enrere? O la primera vegada que van anar com a candidats en una llista?

Lluís Valls Comas (PSC)
Es presenta per primera vegada el 1991, com a número 5 de la llista que encapçala Joan Rosselló. En Lluís tenia 28 anys. El seu primer mandat a l'ajuntament assumeix les regidories de cultura i joventut (1991-94, data de la moció de censura). El 1995 és el númer0 4 i serà, en el govern d'unitat, regidor de cultura uns mesos i, posteriorment, regidor de serveis. El 1999 fa el salt com a cap de llista i, des d'aleshores que encapçala el projecte socialista de Gelida, amb uns resultats que l'avalen fins al present. Ha estat alcalde en el període 1999-2003 i del 2007 ençà. El 2011, amb 48 anys, es presenta per quarta vegada, amb ànim de revalidar resultats. A Gelida fins ara només s'havia presentat 4 vegades encapçalant candidatura en Miquel Carrillo per Esquerra (1995-2007), cap altre candidat ho ha sigut més de 3 vegades (en tres ocasions s'hi han presentat Pere Parera, Joan Rosselló i Francesc Rosell Bascompte). En Lluís iguala aquesta fita i ja és, de llarg, el polític que més anys ha estat a l'Ajuntament. Des del 1991 fins ara en porta 20. Si acaba aquest mandat, n'haurà comptat 24.

1991 (núm. 5) - 1995 (núm. 4)

1999 - 2003

2007 - 2011

Francesc Rosell Bascompte (CIU)
Es presenta per primera vegada a les eleccions del 1999, amb 37 anys, com a número 8 de la candidatura que encapçalava en Francesc Rosell Riera. Des del 2003 va al davant de la candidatura convergent, sense haver pogut remuntar resultats, però mantenint la nau a flor d'aigua, després de la davallada que va suposar per Ciu perdre el suport majoritari de la població. En aquest període de 8 anys que ha estat a l'Ajuntament, va ser un any alcalde (2006) gràcies al pacte amb Esquerra i regidor d'urbanisme del 2003 al 2007. Des del 2007 és a l'oposició. "Bufen nous vents" és el missatge que des de Convergència s'està impulsant. I, de fet, sembla que la sortida del túnel que va suposar la recuperació del govern de la Generalitat, pot animar la parròquia convergent que, a les eleccions municipals els gira l'esquena i, en canvi, a les eleccions al Parlament els vota majoritàriament. Es presenta aquest 2011 amb l'eslògan "Voluntat de canvi".

1999 (núm. 8) - 2003

2007 - 2011

Lluïsa Llop (ERC)
Esquerra estrena cap de llista. La Lluïsa Llop anava de número 2 a les passades eleccions municipals, darrera d'en Miquel Carrillo. Aleshores la Lluïsa tenia 36 anys i era el primer cop que anava a llistes. Va ser escollida com a regidora, i té quatre anys d'experiència a l'oposició, on ha sigut portaveu d'ençà la dimissió d'en Carrillo el 2008. Es presenta amb 40 anys per primera vegada com a líder d'Esquerra, que fins ara no n'havia conegut altre que en Miquel Carrillo (número u en quatre ocasions des del 1995). La Lluïsa té el repte de mantenir el privilegi que és per un partit com Esquerra ser la segona força més votada a les eleccions municipals des del 1999. Però toparà amb la dificultat que Ciu i Erc són vasos comunicants, i l'apogeu de l'un va en detriment de l'altre. I, avui, Ciu sembla ser un valor a l'alça i a Esquerra ja sabem com li han anat les eleccions darrerament. Queda, però, el benefici del dubte que genera la singularitat de les eleccions municipals i l'aposta d'Esquerra per la renovació enfront la continuïtat dels altres.

2007 (núm. 2) - 2011

Josep Anfruns Daví (IC)
Es presenta per primera vegada el 2007 com a número 3 amb 56 anys. Iniciativa obté un únic regidor, la cap de llista Camil·la Martí, que es va veure obligada a dimitir com a conseqüència d’una greu malaltia que li va provocar la mort. El número 2 de la candidatura, Guillem Duran, va haver de renunciar per motius de salut i, el número 3, en Josep Anfruns va estrenar-se com a regidor. Ha aconseguit certa notorietat malgrat ser l'únic grup a l'oposició amb un únic regidor (Esquerra i Ciu en tenen dos). En Pep Anfruns és d'aquelles persones que tenen un discurs molt ideològic, molt en la línia d'allò que esperen els seus seguidors. Dogmàtic per al seu propi electorat, però que difícilment farà forat en la resta tot i el seu carisma. Té 60 anys.

2003 (núm. 3) - 2011

Natalia Cano (PP) i Pere Hermosilla Cerón (AVIG)
Tots dos es presenten per primera vegada.
La Natalia Cano, cap de llista "accidental" pel Partit Popular després de la renúncia del candidat que sortirà a les paperetes oficials, en Marcos López que ha declinat encapçalar el projecte malgrat el seu nomenament oficial. La Natalia (ho escric sense accent perquè és així com s'ha publicitat al flyer que han repartit fins ara) té 19 anys i és filla de Gelida. Clar que, si som fidels al missatge de la seva pròpia publicitat, és filla de Gélida. Tal com ho llegiu, amb accent tancat i esdrúixol. Podria semblar una broma però no ho és. Després torna a sortir la paraula Gelida sense accent, per tant, correctament escrita. Això sí, nascuda a Gelida o Gélida, però tot el missatge és en castellà. A l'altra cara del fulletó, l'Alícia Sánchez-Camacho té el detall d'escriure una de les tres frases que hi diu en català. Tenen clara la seva política lingüística.
El cap de llista de l'Agrupació de Veïns Independents de Gelida, Pere Hermosilla Cerón, es presenta també per primera vegada, tan ell com el partit que representa. És inevitable, malgrat els esforços que faran aquests dies, que la seva candidatura sigui coneguda com la candidatura de Martivell. Ja fa mesos que a Martivell va esclatar una polèmica pel preu abusiu d'uns terrenys destinats a equipament que calia recomprar. Aquest escàndol ha derivat en aquesta candidatura. Personalment sóc partidari de la màxima participació i implicació en la política municipal. No sé si crear una candidatura nova és la millor manera, havent-hi com hi ha quatre opcions ja representades a l'Ajuntament i una cinquena amb intenció d'entrar-hi. Podien, si volien participar, triar l'opció política que més els agradés. Però fan un pas legítim i valent, que és presentar-se pel seu compte, sense el suport i la logística d'un partit convencional. Això té els seus riscos, avui els uneix fortament una injustícia però demà hauran de posicionar-se en moltes altres qüestions i d'un grup políticament heterogeni sempre en sorgiran discrepàncies. De totes maneres, és lloable que tingun aquest ànim.
Només els retrec una qüestió, ja que segurament no els agradarà ser titllats com el "partit de les urbanitzacions", que no se situin a la perifèria mental d'aquest país i que utilitzin sense complexos la llengua catalana, perquè el bilingüisme del que fan gala és propi d'una desconnexió amb la realitat política del municipi.

Cucuta, el cucut i el cutis

L’oferta és d’aquest migdia, de la secció “deal of the day” d’un web que es dedica a publicar ofertes i descomptes de comerços de les principals ciutats del plataneta que ens sosté: a Cucuta (Colòmbia) el saló de bellesa de na Chris Peláez aquests dies llença la casa per la finestra i rebaixa el preu del pack de cremes de “veneno de serpiente” especialment destinades al tractament del cutis. Sí, ho han llegit bé: crema de verí de serp per resoldre, entre altres superfícies difícils, la de la cara dura. Una fórmula antiarrugues de la qual en el temps que som segurament se’n podria fer una lectura política ajustada a la gratuïtat anunciada i encara inexistent del tram de l’AP7 de Gelida a Vilafranca. Però guardem-nos de lectures de mida massa natural. Limitem-nos tan sols a constatar el grau d’estupefacció que d’entrada provoca això de les cremes de verí de serp. It sounds una mica com aquelles receptes a base de cua de llangardaix, llengua de gripau, pèl de rata i ala de mosca que surten als contes de bruixes malvades amb berrugues al barret. Estupefacta, oh yeah, però ho fa injustificadament. El món és molt gran i la gent hi fa cremes de serp i hi fa moltes altres coses que la majoria desconeixem. Recordin de quina mena de matèria primera es deia que estaven fetes les hamburgueses del MacDonalds fa uns quants anys, per exemple. I bé que en menjàvem. ¿Què sorprèn tant, doncs? ¿Què ens pot fer una untada de verí de serp a la papada que una Big Mac no ens hagi fet ja? I en tot cas, és igual: at the end of the day importa poc la composició de les cremes de na Chris Peláez, si són efectivament de verí de serp o de maionesa de pot. Potser si cap de vostès té previst anar a Cucuta els dies que vénen podrà fer el favor d’aclarir la qüestió posant-se’n a l’ensaladilla russa del dinar i no dinyant-la per poder explicar-ho. Però si no, doncs tampoc cal pensar-hi més. En realitat, tant és de ço que siguin. Més que la cosa en si, aquí és el nom de la cosa el que compta. La serp –com a mínim de les víbores en amunt– és una bèstia que remet a tot un món de fantasies bífides, cleopàtriques, suggerents i torbadores, i amb la sola referència a l’ofidi ja n’hi deu haver prou perquè certa clientela cucutera afluixi la mosca i sol·liciti a na Chris que li dispensi unes quantes untades verinoses a totes quatre galtes, cosa que si la crema fos de bava de marrà segurament costaria més d’aconseguir. Ara, tenint en compte això, és a dir, tenint en compte que la cosa de les cremes de na Chris és de fet una qüestió de noms i d’allò que els nom evoquen, i sobretot tenint en compte que aquí es tracta de Cucuta i del cutis, aleshores més que una referència a les serps potser en caldria una al cucut. Crema de cucut de Cucuta per al cucutis, per exemple. Té menys mordent, d’acord. Però sona bé. I si no els agrada sempre són lliures d’agafar el cotxe i l’autopista de peatge, i anar a provar les ofertes d’un saló de bellesa de Villa de Rosario, Pamplonita o Bucaramanga, que tampoc són gaire lluny. El cas és tornar convertits en l'enveja de la família, de l'oficina, i amb el cutis de tot arreu més tendre i lluminós que el dels altres candidats a les eleccions del dia 22.

GP de Gelida

Enginyers, mecànics, pilots i simpatitzants, portem ja temps esperant el dia 29 de maig amb candeletes, i és el nostre desig fer-vos arribar la il.lusió que ens fa a grans i petits poder gaudir de la cursa cronometrada d’andròmines en la seva 3ª edició una mica reconvertida a la nostra manera en cursa familiar i motiu de gresca per a tots els membres de la familia.
En nom de la nostra escuderia us presento la versió 1.1 del vehicle que aquest any presenta modificacions remarcables com és la refrigeració dels frens o el nou paravent frontal que permet més aerodinamicitat al conjunt.
Aquest és el flamant V82am 1.1 en el que no s’hi ha estalviat dedicació, temps, ganes, paciència i altres virtuts.
El 2010 va ser l’any de presentació i debut amb la versió 1.0 del V82am, any memorable per als pilots que es van veure alçats al 2on lloc del podi, amb el que això representa per a 4 criatures de 4rt i 2on de primària. Aquest any amb l’entrada de nou patrocini aliè a la marca, així com l’entrada de nous enginyers i mecànics, esperem fer encara millor paper, i us esperem a tots per animar i motivar les noves generacions, que pugen amb la força que nosaltres, els més veterans, anem perdent.

Misteriologia de cap de setmana

Déu no juga als daus, diu que va declarar Albert Einstein a la premsa en certa ocasió que feia de portaveu de l’altíssim. Però de vegades ho sembla. Deu anys després de l’11S, les forces especials de l’exèrcit nord-americà han rematat la feina de Bin Laden a Abbotabbad (abbad no sé què vol dir, però en anglès un abbot és precisament un “abat” de monestir cristià com el de Montserrat), i ho han fet just el mateix dia del Senyor treballador U de maig que a Roma l’església catòlica també s'esllomava per pujar al cel el papa Joan Pau II, dos dies després de l’esplèndid Royal Wedding anglicà de la pubilla de cal Middleton i el Prince William, i dos dies abans del pessebre doblat al català de La Vanguardia i de la guerra santa de la tornada del Barça vs Madrid de Champions. God doesn’t play dice. ¿N’està segur, Mr. Einstein? ¿Ni a la botifarra de tant en tant? ¿Ni tan sols a la porra d’un Barça vs Madrid? I doncs, ¿hi ha cap explicació racionalment sostenible per a tota aquesta sobreacumulació de fenomenologia extraordinària en un sol cap de setmana llarg? ¿No és un misteri tot plegat? ¿De debò necessitava La Vanguardia tanta palangana en l’escena internacional per al llançament edicional en la llengua dels subscriptors del Puig i la Valenciana? Teclejava ahir un article de les pàgines d’opinió de l’Avui la consideració següent a l’entorn de tots aquests misteris de les cosetes del món: “l’avorriment de l’home modern no seria una qüestió d’indiferència envers les coses, sinó un actitud essencial de l’ésser que ja no veuria cap misteri en la totalitat del món”. ¿No veure cap misteri en la totalitat del món? ¿Ja s’hi fixa bé l’actitud essencial de l’ésser dels subscriptors de l’Avui? Perquè totes les coincidències d’aquest cap de setmana llarg, si algun efecte produeixen en el cervell avorrit de l’home modern, almenys en el meu, això és justament l’efecte d’inefable, de perplexitat i de misteri. No un misteri com els de la Setmana Santa, això no. Un misteri més rabínic i cabalístic, potser fins i tot paranormal i paral·lelepipèdic. Per a mi que els extraterrestres han vingut de low cost a la Terra aquest cap de setmana, és l'única explicació que trobo a tot plegat. Si avui cap de vostès es troba un senyor verd amb nas de trompeta passejant per la font Freda saludin amb un beep-beep. Si a més porta un triangle amb un ull al mig sobre el cap, treguin-se immediatament els daus i deu euros de la butxaca i provin de refutar la teoria d’Einstein desafiant-lo a un pòquer. I me li recomanin un 5-0 per a la porra d’aquest vespre. Hi there, Wembley.

I n'hi van tres

Tal dia com avui de fa tres anys, aquest bloc encetava el seu trajecte. Un trajecte d'anades i vingudes, d'agafar i deixar passatge. De converses més o menys lluïdes, de companyies més o menys afortunades. Han estat tres anys d'evolució indubtable. D'un bloc que responia a uns interessos particulars hem passat a un bloc més divers i plural. S'hi han afegit noves veus i els temes també han transcendit allò que, en origen, eren qüestions més d'anar per casa. Hem pogut llegir algunes pàgines de prosa dignes de figurar en els millors reculls literaris, reflexions enraonades sobre la societat, crítiques cruentes sobre l'actualitat municipal... barrejades amb les opinions personals de viatges, d'experiències, d'instants de vida que hem decidit compartir. Tot això és el funi. Si decideixes pujar-hi, t'asseus i escoltes què s'hi diu. Si no t'interessa, no cal que escoltis però si t'enganxa la conversa, pots dir-hi la teva. Pot ser que en aquest banc on seus no diguin res que t'interessi, però en el de més amunt hi ha un debat on t'hi sents implicat. I si no és així, el trajecte és curt, de seguida podràs baixar. Les veus que se senten en aquest anar i venir són canviants i els temes tan diversos com la vida.
Avui fem tres anys i continuarem dient la nostra