No step back

Ni un pas enrere. Poso el títol d’aquest post en anglès perquè en aquest precís moment we are en zona Champions. A més, als autobusos de Londres no hi parlen altra cosa i cal començar a posar-se les piles angloparlants per anar a Wembley a recollir la copa. So, no step back. La referència de Guardiola –exacte, encertadíssima– al puto amo (the fucking man, segons traducció de The Guardian) en la roda de premsa d’ahir al Santiaguísimo no és sinó una altra manera de dir això mateix. Una manera de dir-ho especialment adreçada als seus jugadors, que és a qui en realitat s’adreçava l’entrenador del Barça en les seves declaracions. Sí, als seus jugadors. Perquè el partit d’aquesta nit exigirà el que exigeixi des del punt de vista tàctic, però sobretot serà un cas de pit i collons (heart and balls), i caldrà posar-hi totes tres coses per sortir-ne vencedor. Això és el que Guardiola volia dir ahir en la roda de premsa: heart and balls. De vegades les coses de la vida són així, i contra el Madrid certament que sempre ho són. Molt bé. En aquesta la trinxera de primera línia del front t’hem entès perfectament, Pep, i també estem a punt per al combat. Aquí tot és fang, i brutícia, i podridura. Els avions enemics continuen bombardejant constantment la nostra posició. Estem cansats, fa dies que no dormim. Hem perdut alguns companys, hem vist moltes incursions criminals, massa targetes perdonades. Però encara hi som. Cautivo y desarmado el ejercito rojo tornen a anunciar les ràdios i els diaris del Movimiento. Cautivo y desarmado els meus collons! Això és el que ells voldrien. Però no: som uns quants més que tot això, i som aquí amb el sofà, el comandament a distància de la tele, l'estampeta de la mare de déu i els últims trosssos de Mona de diumenge. El dia D de Normandia quedarà com un joc de nens al costat d'això d'avui. La sogra, el tiet, el marit, la querida, la mare de déu, fins i tot aquesta rossa de Sant Jordi que ha florit pels volts de la diada a les llotges de Mestalla i el camp Nou i que es diu Shakira: hi som tots, tots aquí, tots mobilitzats per a la gran ofensiva final. No, no step back, segadors. Ara no, ni un puto mil·límetre (a fucking inch) per dir-ho segons l’expressió del dia. Comptem fins a tres ara i carreguem tots en massa amb tota la mala entranya del déu japonès que ens va matricular. Que hi hagi sort si no ens tornem a veure. Digueu-li a la meva dona que l’estimo i que no es descuidi de regar el gerani de tant en tant. Un, dos, tres… Banzaaaaiii!!!

Per compartir

Ara que estem tant sentits amb la cosa politica i amb les eleccions més properes en l'espai que són les municipals també properes en temps, us faig arribar el pensament d'avui només per compartir sensacions.
Així us dire:
Quan la llei s’ha d’assumir, com és el cas en el nostre estimat contexte, sense xistar i per “llei” valgui la redundància, no ens queda el sentit comú ni la raó per jutjar i cal obeïr. Amb la qual cosa ens tornem a col.locar l’esquellot i entonem el bel dels xais més compromesos.
És llavors quan ens deixen fora de joc en arribar la llei de morositat, escrit que podem agafar sencer i arxivar-lo a la gàbia de la brossa, sense problemes, ja que serveix per a ben poca cosa a l’empresa privada i per a rès a la pública, que és qui l’hauria de recolzar i donar-li força amb la mostra de la seva aplicació, en definitiva allò que es diu donar exemple. Per què en el contexte que vivim, les lleis estàn per complir-les...no?
Tot això ja fa temps que va, però avui a la portada d’un dels diaris de referència hi podem llegir que el govern permet 6 mesos d’amnistia laboral als empresaris per regularitzar l’economia submergida que remenin. A veure a que juguem ? les lleis cal complir-les o es fan per a veure qui és el tonto que les segueix? Sembla que cada cop l’esquellot pesa més i que calen lleis raonables i criteris amb un minim de sentit comú. Sap algú explicar-me en aquest cas si juguem al joc de la por a veure qui és el tonto que regularitza? o si no és així , a que cony juguem?

Literatura estrictament veïnal

Hi ha coses de Gelida que són compartides per tots els gelidencs: les decisions de l’alcalde, les tertúlies de Ràdio Gelida, les noves oficines de la Caixa a la sortida 26 de l’AP7, la benedicció de l’escudella de Santa Llúcia, les obres inacabables del parc del Mig, les taxes. Hi ha coses, però, que tot i que també són compartides per tots, hi ha gelidolins que les compartim més que la resta. Proust, for example. Actualment, a Gelida, Josep M. Pinto hi està traduint Marcel Proust al català. Com tothom sap, Proust és un dels grans escriptors del segle xx, i segurament un dels primers del cànon de la tradició literària universal. À la recherche du temps perdu és un títol de referència per a qualsevol cultura, una d’aquelles obres catedralícies que un catàleg com cal ha de tenir permanentment en perfecte estat de revista si vol anar pel món. En català Vidal i Alcover va publicar una versió completa d’aquest llibre fa uns quants anys, Pinto ara n’està fent una altra. L’octubre de 2009 en va treure la primera part, Combray, i l’octubre de l’any passat en va treure la segona, Un amor d’en Swann. I l’obra de Proust encara té unes quantes parts més.
A Gelida, doncs, ara mateix hi ha en dansa la que no em sorprendria que fos la traducció literària més ambiciosa i de més llarg abast que en aquests moments s’està fent en llengua catalana, i potser també una de les traduccions literàries més ambicioses i de més llarg abast que es poden fer. Que Josep M. Pinto estigui duent materialment a terme aquesta feina a Gelida és evidentment un fet circumstancial. Però deixin-me jugar, sense mala fe, amb aquesta anècdota menor. I és que resulta que Josep M. Pinto viu a a Gelida, sí. Però és que, a més a més, resulta que viu no a qualsevol lloc, sinó al meu mateix carrer, a la meva mateixa mà de carrer, concretament només a cinc portes de casa. A mi em fa gràcia pensar que el divendres a la tarda, quan amb la Marta i el Guillem solem passar per davant la porta i les finestres de casa del Josep Maria per anar o tornar a cals avis, i tots tres anem comentant alguna cosa de l’habitualitat del dia (si la Mona de diumenge ha de ser de confitura o de xocolata, si l’aniversari de l’avi –per molts anys!–, si votaré la mama o votaré ERC a les municipals), em fa gràcia pensar, dic, que, mentre això passa, a dins d’aquella casa hi ha algú que en aquell mateix instant s’està barallant amb la traducció d’alguna frase d’una de les obres literàries més importants del segle xx en qualsevol llengua.
Això, aquest fet, aquesta feina de Josep M. Pinto, és una cosa que, si m’accepten el joc, els gelidencs també estem compartint d’alguna manera. Però els gelidencs del Doctor Galès més que els altres. És un qüestió de pura contigüitat física. A partir de la traducció de Josep M. Pinto la biblioteca municipal potser farà bé etiquetant Proust en la categoria d’escriptors locals, no ho sé. Però pel que fa a mi ja dic que en la meva prestatgeria particular dies enrere hi vaig obrir un subapartat per a autors no ja gelidencs, que és una categoria massa àmplia i immanejable, sinó, pensant en Proust, per als estrictament veïnals. Espero que a França no se m'emprenyin. Bon Sant Jordi.

Eleccions municipals 2011 a Gelida

El 22 de maig del 2011 es celebraran eleccions municipals a Gelida. Concretament, serà la novena convocatòria des de la recuperació de la democràcia. Si s'acaben confirmant les 6 candidatures que sonen actualment a Gelida, serà la primera vegada que hi hagi un nombre tan elevat d'opcions on escollir. Mai abans hi havia hagut cap convocatòria electoral amb 6 candidatures a Gelida.
El 79 en van ser 3, el 83 se'n van presentar 4, el 87 només 2, l'any 91 hi havia 4 opcions i els anys 95, 99, 03 i 07 han estat 5 els partits que s'han presentat. Una cosa és presentar-se i l'altra obtenir representació. Mai hi ha hagut a l'ajuntament de Gelida més de 4 grups municipals.
Si deixem de banda les primeres eleccions, en les quals el ventall d'opcions polítiques era molt circumstancial i condicionat per la feliç recuperació de la democràcia, a Gelida només s'han presentat dues candidatures independents: IG (Independents de Gelida) que es presenten el 1991 (1 regidor), el 1995 (1 regidor) i el 1999 (que no obtenen representació) i el GOL (Gelida Opció Local) el 2003 (no obté representació).
Sembla que el 2011 tindrem la tercera aventura d'una candidatura independent: l'AVIG (Agrupación de Vecinos Independientes de Gelida). Ho poso en castellà, perquè així és com surt a la seva pàgina web. Una web feta en castellà com a primera opció, tota una declaració de principis, en la qual encara que triïs l'opció de canviar al català, que hi és, a la capçalera continua sortint el nom en castellà.
Dels partits tradicionals, per anomenar-los d'alguna manera, si deixem de banda la primera convocatòria electoral, han tigut una presència constant del 83 ençà, el Partit dels Socialistes i Convergència i Unió. En quatre ocasions ho han fet Esquerra, Iniciativa i el Partit Popular. Esquerra amb continuïtat en les quatre convocatòries que van des del 1995. Iniciativa, si comptem el Psuc com a partit d'origen, s'ha presentat els anys 83, 91, 95 i 2007. En el cas del Partit Popular, també prenent l'antecedent d'Alianza Popular, es presenta l'any 83 i ho fa amb continuïtat des del 99.
Les properes setmanes les eleccions seran motiu de comentari arreu. Per tal de fonamentar una mica aquest debat, on massa sovint se senten a dir moltes imprecissions, voldria compartir amb els usuaris d'aquest funicular les dades que he recopilat sobre les anteriors campanyes electorals. Ja sabeu que aquest període m'ha interessat particularment.
Només vull afegir unes notes sobre les dades que compartiré, amb la finalitat d'aclarir possibles malentesos:
-He ordenat els partits d'acord amb els resultats obtinguts les darreres eleccions municipals.
-He ajuntat com al mateix partit Psuc i IC, i igualment Ap i Pp.
-L'any 83, els socialistes es presenten com a Entesa i Socialistes, però per una qüestió pràctica (i sociològica, m'atreviria a dir), els presento com a Psc.
Finalment, us presento 4 quadres. El primer amb el cens d'aquestes 9 convocatòries. En 28 anys, Gelida passa d'un cens de 2.778 persones (1979) a 4.761 (2007). Un augment de 2.000 persones.
En un segon quadre he posat el número de regidors obtinguts a cada convocatòria i per part de cada candidatura. Si hi ha un 0, és que es va presentar però no va obtenir representació. Si, en canvi, el quadre està pintat de gris, és que no es va presentar a aquelles eleccions.
En el tercer quadre veureu els vots absoluts obtinguts per cada candidatura.
I en el quart i darrer, per a mi el més interessant, l'evolució del percentatge de vot. Curiós, per exemple, tot i que no he recollit aquestes dades, l'augment del vot en blanc de les últimes eleccions, que queda reflectit en la suma del percentatge que hi ha al peu de cada columna.
Nota de servei: si cliqueu al damunt dels quadres, podreu veure'ls amb major claredat.

El carnatge final

La història torna, sempre torna. No ho fa sempre de la mateixa manera ni amb les mateixes formes externes, és clar. Però al capdavall sempre torna, sempre es mou en cercle, com les busques dels rellotges: sempre som allà mateix i sempre marquem els mateixos quarts i les mateixes hores. En aquest cas, l’hora que torna és l’hora més greu i definitiva, la més èpica, la més heroica, la més bèstia, la més de tot de totes: l’hora del Barça vs Madrid. Nang, nang, nang. El Barça vs Madrid torna, i aquest cop ho fa no a un sol partit sinó a quatre, i en tan sols quinze dies. Es veu que enguany no n’hi havia prou amb un parell enfrontaments de lliga per accelerar la taquicàrdia del personal, aquest cop la sort també vol posar a prova els nous marcapassos de segona mà del sistema sanitari de les retallades de CiU. Rien ne va plus. La quinzena futbolera que comença a partir de dissabte serà històrica, una pàgina tan immortal en la història de Catalunya com les conquestes de Jaume I, els sermons de Duran-DeGispert i la primera confederació del país de Botifarra i el de Mongetes. Hi haurà vencedors i hi haurà vençuts. Seran quinze dies dramàtics, de plena Setmana Santa, és a dir, una mena de Passió d’Esparreguera però amb àrbitre amb pito i amb el quadre psicològic més aviat cubista de Sergio Ramos buscant els turmells del Messi a la setena estació del via crucis. I amb l’ascensió a la glòria estrellada de la final de Champions at stake. Poca broma, doncs. L’hora és d’una majestat de grau 9 en l’escala de Richter. Des del setge de Barcelona de 1714 que al país del camp Nou no li tocava viure una batalla tan definitiva. I aquest cop les tropes austracistes no ens deixarem trepitjar. Ni la falç ni l’ull de poll. Tots serem darrere les hosts del nostre exèrcit d’onze titulars defensant totes dues coses. Tots alhora, tots a l’hora i tots amb l’hora. L’altre juny que les escriptures profetitzaven que vindria, al final resulta que s’ha avançat i ja és aquí en un abril-maig. Z’igual: esmoleu ben bé les eines igualment, segadors: el comandament a distància, el sofà del menjador, la nevera tan ufana i tan superba, la transmissió radiofònica exclusiva de la Caixa, el microones per a les pizzes, el seient de l’estadi o del local de la penya blaugrana del Doctor Galès, les banderes. No farem caure espigues d’or però plantarem un mar de carxofes a la porteria de l’Iker Casillas. Que tremoli l’enemic i tot això. Quan convé seguem cadenes i tot allò. Aclariu-vos bé la gola amb les clares d’un parell d’ous, segadors, els dies que vénen hem de vociferar i vuvuzelar unes quantes victòries triomfants, riques i plenes. Com saxofonava l’himne de Charlie Parker, Now is the time, això és, “Ara és l’hora d'arranar”. Bon cop de falç, doncs. I golççç.

L'educació és quelcom més

Lluny de voler fer crítica destructiva i amb afany d’ opinar i demanar opinió us deixo aquest post a tots aquells que com jo portem els nens a l’escola i els deixem al menjador per manca de temps...
Bé, sapigueu que després de diverses reunions amb les encarregades tant del centre com de l’empresa subcontractada, hem decidit que els nostres fills, de moment, no es quedaran a menjar mentre puguem solucionar-ho encara que ens costi “ Déu i ajuda arribar fins aquí”. Agraïm profundament les constants mostres de comprensió i les bones paraules però lamentem la manca de resolució i de canvis de conducta del monitoratge.
Cada casa és un món, i a casa nostra que mereix tant respecte com la de tots, no obliguem a menjar a ningú, i encara menys ho convertim en una lluita de poder desigual, mantenint ningú assentat a la cadira sense esbarjo. Sóm de l’opinió que per sort en aquest anomenat primer món ningú es mor de gana i que aquesta conducta esta més a prop de la tortura que de la educació.
Totes les opinions són respectables quan venen de la bona fe d’un pare o una mare i no té menys culpa qui es recolza en un criteri social comú si aquest està errat. De veritat pensem que cal embotir el menjar en els paps dels petits per obligació? Que pensariem si ho fessin amb nosaltres?

Peace and love, bro!

Confesso que servidora sempre ha tingut la frustració d’haver estat nat massa fora de dates i en el lloc que no tocava, i per tant de no haver pogut ser present mai en cap d’aquelles multitudinàries plantades hippies dels anys seixanta a San Francisco, comarca de Califòrnia. Bé, aquest matí he rebut una invitació electrònica de Solidaritat per la Independència en què el partit independentista em convida a superar aquesta particular frustració participant d’aquí a una hora en un revival d'aquelles franciscanes sentades antànyiques, però a Barcelona en lloc de San Francisco, concretament al parc de la Ciutadella. Els ànims independentistes a la capital catalana estan més alts que el cim de la Pica d’Estats després de la jornada votiflera (amb ve baixa) d'ahir, i n'hi ha que a partir d’aquesta tarda faran una sentada hippie de quaranta-vuit hores davant el Parlament, al costat de la gàbia de les cacatues del zoo i del despatx de la senyora DeGispert. Demà passat el Parlament votarà la Llei de Declaració d’Independència de Catalunya que fa unes setmanes es va admetre a tràmit amb calçador, i la gent del SI ha trobat aquesta manera original de fer pressió perquè els parlamentaris hi votin a favor, la llei sigui aprovada per majoria i dimecres al vespre tots arribem a casa per sopar amb la baguette del forn i la independència de Catalunya sota el braç. As easy as that. Almenys sobre el paper dels post-it de la seu del SI. Bé, no ho sé. En tot cas, servidora diu que sí a la invitació del SI, és clar. Un va tenint una edat i va acumulant un cert volum de galtes, i cada cop sap dir sí, o més exactament per què no?, a més coses. So, segur que una hora o altra passaré per l'indret acampat. Ara bé, el que no sé és si m’hi podré quedar fins dimecres, això no. La cosa és que em falten moltes coses del kit de supervivència imprescindible per aital event, ço és, la guitarra acústica, els cedés de les obres complètiques de Pete Seeger, Woody Guthrie, Dylan i Joan Báez, les pastilles pel mal de cap, les pastilles anticonceptives, les pastilles recreatives, un recull d’editorials del Periódico, el pòster del Che (Hasta Gelida ida y vuelta, siempre), i sobretot, una perruca d’una llargada multiús, és a dir, d’una llargada d’aquelles que també val per fer d’abric (a la matinada encara fa fresca), o per eixugar-se el cul en cas de necessitat o en cas de capritxo. Tot aquest material jo no el tinc i caldria portar-lo per mantenir l’etiqueta flower-power i la compostura adjunta adient. El que sí que tinc són els calçotets bruts, els puc recuperar de la rentadora. Això i una torreta de geranis per lluir-la d’arracada. No ho sé, ja veurem com m’organitzo aquests dies. En tot cas, peace and love, bro!

Nous cupatges *

Les maniobres que la ciència belga ha operat en el sistema digestiu dels coloms urbans continuen sent objecte de la meva fascinació una setmana després de veure’n la notícia al diari, reconec que la innovació gàstrica ha aconseguit tenir un cert efecte de trasbalsadura en ma neurona bailonga. I és que penso que si un hom ha estat capaç manegar els budells d’una pobra bèstia volatrívola i parrupant que no sap aixecar el dit per anar al lavabo, i manegar-los de tal manera que a un altre hom li resulti impossible destriar la colomassa resultant d’una pastilla de Palmolive del Schlecker del carrer Major, llavors vol dir que vindrà un dia en què hom serà capaç de manegar lliurement els budells de qualsevol cosa: animal, mineral o confederal a l’estil Duran-DeGispert. No, no és que amb això vulgui pintar cap paisatge apocalíptic abans d’hora; la cosa també pot molt ben ser una oportunitat. En el cas penedesenc, una oportunitat especialment rellevanta per als qui es dediquen a la vinya, puix que d’això de la xocolata belga dels coloms se’n desprèn automàticament la hipòtesi que d’un cep plantat en qualsevol marge el dia de demà també en pot acabar sortint qualsevol cosa, des d’un fuet fins a una esmena democristiana als pressupostos de l’Estat. Les possibilitats de negoci, doncs, són a tocar si es fan les combinacions intestines pertinents. Al Penedès, però, més que pels fuets fermentats i les esmenes presupostàries els agents econòmics s’haurien de decantar per la producció de petroli i biofuels. A la Xina es veu que els biofuels els fan anar com l’aigua. Se’n fan de sucre, de blat de moro, d’oli de palma, de protector solar i de cremes antiaging caducades. Per què no de raïm, doncs? El sector del vi hauria de fer una reflexió sobre aquesta possible nova possibilitat dels budells de la majoria d’habitants del Penedès, ço és, dels ceps macabeus, xarel·los, parellades, etc. El futur de la vinya no és el vi. Parlar del vi en termes de futur quan fins i tot el pack de sis de la coca-cola de llauna ja és una beuratge matussalèmic, és una manera d’obstinar-se a no voler veure la realitat i a fotre’s cops de cap contra el mur de cal Santfí. El futur del vi és el Don Simon Gran Reserva de tetrabric; el de la vinya, el petroli biofuelat. Cal collir a barrils no a barrals. Cal vendre a la Shell, a BP, a Repsol, no a les caves de torn que paguen el que volen. Cal portar el most de la vinya del Baster i de la vinya del Ramonet als índexs de Wall Street, tractar de tu a tu els cupatges de referència del Brent i el Texas. A fer volar sarments, doncs!


*Nota a la marmota: L’entrada d’avui al blog va ser perpetrada divendres. Bé, avui el diari Ara publica un reportatge sobre aquest mateix tema de la vinya i el raïm: “Cosmetic Gran Reserva”, es diu; el trobaran a les pàgines 42-43. En aquest reportatge l’Ara informa de les aplicacions del raïm en el món de la cosmètica i la terapèutica. No diuen res sobre el biofuel de xarel·lo emparrat, però tranquils, tot arribarà

La calçotada més difícil

La calçotada d'aquest any 2011, avui n'ha fet una setmana, ha estat la més difícil que mai hem celebrat. Han calgut 137 correus per fixar dia i repartir-nos les tasques, que jo en tingui constància. Fins i tot alguns dels fonaments de la colla s'han vist trontollar entre tant creuament de mail. Vam haver d'anul·lar una primera data al mes de març i el dia que finalment l'havíem de celebrar, a darrera hora, vam decidir canviar-ne la ubicació: can Torrents semblava un Carrefour en hora punta. La concentració de xandalls era de tal magnitud que no sabies si eres a Gelida o a la desfilada inaugural d'unes Olimpíades de tercera regional.
Com que, amb una única excepció, ningú de nosaltres en portava de xandall, vam fugir-ne esperitats i vam refugiar-nos a can Castany, on vam poder menjar els calçots amb més intimitat.
Això de les calçotades ja és com una festa ritual més, incorporada amb una devoció que, com els panellets, els torrons, la coca de sant Joan o els tortells de reis... si no en menges sembla que aquell any el món no hagi de girar rodó. Curiosament, una de les primeres entrades d'aquest bloc va ser la crònica d'una calçotada 2008. Des d'aleshores, cada any n'hem fet la celebració i crònica pertinent 2009, 2010. Amb la d'avui, compartim una nova calçotada de la colla, cosa que indica que el bloc s'apropa als seus primers 4 anys de vida.

Fins diumenge

Diumenge se celebra a Barcelona la Consulta sobre la Independència de Catalunya que des del setembre de 2009 s’ha anat fent a diversos llocs del país en tongades diferents. Els pronòstics del temps per a la jornada són favorables: tot indica que farà sol i que serà un dia agradable. Si vostès són de fora la capital i encara no tenen el cap de setmana muntat, jo els convido a baixar a Barcelona a passar el dia. Barcelona és una ciutat fantàstica, i en aquest temps primaveral de no gaire calor encara ho és més. Baixin, doncs, passegin, mirin, entrin aquí i allà. Si els ve de gust ofereixin-se també una estona per donar un cop de mà en alguna de les més de 300 meses electorals que hi haurà escampades per la ciutat. Animin, educadament i sense partits presos, que la gent vagi a votar. Si tenen família o amics a Barcelona quedin per dinar i animin-los igualment a emetre el seu vot sense cap por absolutament de res. Diumenge es vol que sigui una festa cívica i de participació, hi ha moltíssima gent que des de fa mesos està treballant per aquest propòsit. Segurament amb això ja n’hi hauria d’haver prou per voler que la jornada sigui un èxit. Ara, si vostès són ossos dels difícils de rosegar i els calen més arguments per convence’ls, jo els convido a mirar la portada d’avui del Periódico, a llegir-ne l’editorial, a llegir-ne l’article de la pàgina 2 firmat per José Rico. És un motiu més per no defallir, per insistir, per ser-hi. Fins diumenge.

L'excés de teoria

En aquests moments em trobo en un coll d'ampolla que no em deixa massa a fer amb el problema de la tranmissió de coneixement generacional/laboral, tot fent recerca de mètodes de transmisió de coneixement pràctic en l'ofici que Déu m'ha volgut donar, me n'adono de la mancança de ganes d'adquirir coneixements dels becaris, enginyers, operaris d'escola d'FP, etc. que tot i tenint molt assimilada la teoria, no són eficients, i que es predisposen en superioritat malentesa envers als operaris de sempre, que disposen del knowhow, sovint menystingut socialment.
És per això que en cada nova jubilació perdem coneixement pràctic operacional i volem substituir-lo per les raóns i la loquacitat, no ens vingui de nou que d'aqui a uns anys, estem comprant utensilis d'ínfima qualitat amb llibre d'utilització gràfic a tot color de centenars de pàgines, amb certificats de qualitat i de medi ambient, que seràn veritables andròmines completament inoperants o que es trencaràn abans d'haver pogut llegir les instruccions, però això sí, amb pedigree i signatures de qualitat per totes bandes.
Us podria posar milers d'exemples però us en deixaré aquest: l'operari d'escola que sap perfectament els graus d'inclinació i desfull que porta el tall d'una broca de sèrie llarga per taladrar material inoxidable ( per exemple) i és incapaç de esmolar-la per que en sa vida ha vist una mola.
Lamentable, un altre fracàs de l'educació reglada actual que no només fracasa per al pobre operari que ben aviat se'n va al carrer, sino que ho fa també amb la societat pel que apuntava abans.
És important mantenir els coneixements teòrics de les feïnes, i sembla que no cal que patim en aquest sentit, però qui vetlla per la transmisió del coneixement pràctic, el que caldrà fer servir en el mon real, i encara que sigui necessari en baix index un manteniment de la cultura social, no és sostenible un percentatge tant alt d'individus que la seva única sortida laboral sigui la docència, el ensenyar allò que saben per que allò que saben no els val per a res més.
Salutacions i gràcies pel vostre temps.

Cucurrucucúúú, Palomaaa

El diari Avui explica que a Bèlgica uns investigadors s’han inventat un sistema per fer que els coloms urbans en lloc de cagar merda caguin sabó, que és més net i fa més bona olor. Extraordinari, sí. Especialment si un pensa què és el que nosaltres, els homes i dones d’aquest planeta, acabarem fabricant quan anem al lavabo el dia de demà, perquè si els coloms poden fer-ho, el senyor Roca també, és clar. Així mateix, considerin, per exemple, amb què és que ens dutxarem i ens rentarem les mans d’aquí a uns quants anys, si encara hi ha aigua per esbaldir-nos. I en les relliscades i trencades de braços i cames que presenciarem anant pel carrer: ara l’avi, ara l’àvia, ara el promotor de les obres, ara el director del banc, ara el conseller i el periodista-apuntador. Al final els punks dels anys 70 tindran raó. Ells ja van avançar aquest panorama colombofant amb allò del No Future, proclama que, traduïda expressament i libèrrima, també podria quedar per El futur és una merda. Els punks es van descuidar el de colom en l’expressionada original. Però la intuïció genial hi era. God save Sid Vicious!
D’ocells jo no hi entenc res de res. A casa, de més canalla, vam tenir molts anys un canari, i després una cadernera –Kiss, es deia, com el grup heavy-metal– en una gàbia a la galeria, però ni l’un ni l’altre mai no em van explicar res de llur condició volada, i per tant els meus coneixements ornitològics són més aviat inexistents i no passen de la cassola. Sóc capaç d’advertir la diferència entre un pardal i una àguila, i entre una gallina de granja i una d’oferta a la prestatgeria del Caprabo. Però, tristament, no passo d’aquí. Trist, trobo jo, especialment en relació amb el cant dels ocells. Avui al migdia, per exemple, en lloc de dinar he anat a prendre el solellet en un parc que tinc a prop de la feina. Allà, en un mig estat com de frase entre parèntesi, hi he sentit els primers ocells de la temporada, i potser imbuït per la notícia d’abans del diari, he mirat de fer-hi atenció a veure si era capaç de reconeixe’n algun. Així, he sentit passades curtes i musicals, en to menor, i altres estripades barrudes i estridents i dites amb totes les penques de la burrície i la lletjor. Dels primers, dels cants que de debò donaven una nota de qualitat joliua i feliua a l’ambient, dels que sí que donaven una certa idea de cosa primaveral al cor, d’aquests llastimosament no n’he conegut cap. Però dels altres, sí: els crits escorxats, impertinents de la cotorra, i un moment els tubs d’escapament d’un Opel i un Hyundai amb la ITV encara per passar passant pel carrer d’Oliana.

Granja o nació?

No vaig veure l'emissió a TV3 dels dos capítols de la sèrie Ermessenda, però com a historiador una de les afirmacions que es feien a la promoció em va frapar: presentar Ermesenda com a "forjadora d'una nació en un entorn hostil". No em va sorprendre la referència a l'hostilitat, sinó al projecte de nació. És molt qüestionable que malgrat la intel·ligència manifesta d'Ermessenda i de la seva importància en la història de Catalunya, actués en algun moment moguda per aquest concepte que és totalment aliè al món medieval. Abans de la Il·lustració, de fet, el concepte està per formular i, per tant, no sembla propi referir-s'hi, llevat que estiguem fent un plantejament històric interessat on el que volem no és aprendre de la història, sinó emprar-la en la defensa d'una cosa com a inevitable, en el sentit que té una arrel que la fa inqüestionable. Que li dóna un caràcter indiscutible que la situa en un espai superior al dels que habitem el planeta.

Em penso que si volem defensar la idea de Catalunya com a nació, no ens cal aquest ús de la història, que fàcilment s'alinea amb l'essencialisme més ranci que hem conegut en la defensa d'altres "nacionalismos". No vull criticar la sèrie, sinó exposar el que m'ha suggerit la frase.
Tenim una llengua que defineix un marc de referència, però la construcció d'una nació és una decisió i una construcció col·lectiva que, o ens aporta alguna cosa nova, diferent, o no porta enlloc. I no n'hi ha prou en dir que ens trauria de la penúria endèmica derivada de la insultant història del finançament. Necessitem més.
Més vol dir ser capaços de fer les coses diferents per fer-les millor, tot i el finançament. Lamentablement ara per ara l'únic que veig són, tret d'honroses excepcions puntuals, les mateixes maneres de fer política, de gestionar la cosa pública, de malbaratar recursos, de protegir els grups dominants (encara que ara parlin català), de democràcia de baixa volada... que fora d'aquí. A la pizza ja sabem on és la diferència, però en la resta...
Ja es veu que no estic massa optimista. I això és el que em preocupa ja que jo ho soc de mena d'optimista. No veig per enlloc projectes que vagin més enllà de la gestió de la granja, per molt que els partits i altres agents socials es reuneixin per debatre com afrontar el futur i per molt que comptin amb la reflexió d'experts, una part dels quals ja van participar en la construcció del fracàs econòmic del que ara en patim les conseqüències.
Em fa l'efecte que ara per ara el projecte de nació equival al de granja. Mirem de millorar una mica el repartiment del pinso, però seguim aplegant els ous i la llet com sempre. No en tenim prou amb la llengua. El català l'hem de seguir parlant, però si és per fer-ho en un espai nacional que no es diferencii en el social, cultural i econòmic del que hi ha a la rodalia, poca cosa farem.