Paleta de labiales

Ara que som tan sols a un dia de començar l’abril i que d’aquí a quatre serà Sant Jordi, permetin-me que els demani el següent: ¿ja llegeixen vostès? I si llegeixen, ¿ja llegeixen el que s’ha de llegir? Si és així hauran vist que la on line version del Cosmopolitan fa dies que té penjat en llur nas internetal un article indispensable sobre la paleta de labiales. Què és una paleta de labiales? Bona pregunta. I molt de compte amb la resposta que hi donen, estimats Watsons. Perquè si a vostès els passa com a mi, que són de llegir poc, mal triat i de pressa, és a dir, malament, tindran tendència a interpretar la pregunta en sentit erroni i a fer-ne una qüestió personal, és a dir, tindran tendència a creure que una paleta de labiales no és un objecte personal qualsevol en la vida de la bossa d’una dona Cosmopolitan, sinó una dona pròpiament dita, ja sigui concreta ja sigui tan indefinida com l’article gramatical avantposat, que no ha sortit mai del reclau de Montegarrulo o de la vall de l’Espardenya on temps ha fou infantada i que desconeix l’existència dels perfils d’Enrique Iglésias i Ricky Martin al facebook i, pitjor encara, els principis gravitatoris elementals d’un culo perfecto! i els blushes d’un maquillaje profesional; això en cas que vostès siguin de llegir el que s’ha de llegir, i de fer-ho honestament de pressa, mal triat i malament, i per tant en cas que vostès siguin de mirar sempre de no caure en el mal gust d’una altra mena de lectura, també ràpida i llastimosa, però a més purament imbècil, que pretengui fer una equivalència jocosa entre una paleta de labiales i llur corresponent masculí, ço és, un paleto de cojones, equivalència certament justa en més d’un cas, però que sospito molt que els menaria cap a un pedregar de mal passar en el qual amb tota certesa acabarien rebent algun calbot i unes quantes hòsties de bandera amb la mà oberta. So aparquem aquí la qüestió suscitada per la redacció del Cosmo, ara que no és hora de zona blava i encara som amics. Aclarim tan sols que els labiales és allò que les senyores rapatànies d’abans encara en diem un pintallavis quan anem a fer el mojito sortint del Liceu, i una paleta, doncs aquella eina que els professionals de la construcció fan servir per arrebossar façanes. En trobaran a la ferreteria del passeig Rosell i Massana i al Cosmopolitan, que es veu que és una revista de bricolatge.

L’amor longitudinal de Walter-Bartolomé Díaz Kissinger

¿Recorden aquella promo de la filmada Catalunya-Espanya en què al final sortia una noia encantadora dient “a mi m’agraden les pel·lis que s’acaben bé”? Bé doncs, a mi em passa el mateix amb l’hivern: l’hivern m’agrada perquè s’acaba bé. Vull dir que s’acaba a la primavera, amb el sol solet, la floració del personal i una hora més de llum. A Barcelona, als carrers de l’Eixample, aquests dies la gent comença a treure-hi el nas: els plàtans, els til·lers, per exemple. Altres espècies hi van borronar fa dies, i ara ensenyen la fulla estesa i una flor acolorida com aquell qui ensenya el carnet de conduir amb la foto en un control d’alcoholèmia. El que es coneix com a arbre de l’amor és d’aquests. Al xamfrà d’Aribau amb Còrsega me’n trobo dos exemplars, encara una mica descamisats, de peu dret darrere una àrea de càrrega i descàrrega atapeïda i sobre un fons de façana modernista amb els baixos ocupats per Vodafone i Orange. A diferència del que potser es pugui pensar, la flor de l’arbre de l’amor no és ni del roig encès de la passió ni del rosa xiclet del Cosmopolitan, sinó d’un color morat de roba de cardenal, és a dir, del mateix color que les ganivetades putes deixen a la pell en forma de macats. Dies enrere també vaig saber que de l’arbre de l’amor n’hi ha que en diuen l’arbre de Judes, una designació d'allò mateix però en versió bandàrrica que remet a una escena mil tres-cents trenta-set d’una telesèrie veneçolana qualsevol. En aquest sentit, cal suposar que el Walter-Bartolomé Díaz Kissinger de torn que en primera instància va anomenar aquest arbre amb una correspondència tan definitiva entre l’amor i Judes devia tenir motius per fer-ho: algun amor longitudinal, vull dir fataler i absurd, que va fer la fi dels cagalàstics en els primers capítols del culebrot. ¿Per què, però, va carregar tan fort contra un arbre inofensiu, fins al punt de tractar-lo de Judes? Impossible saber-ho, l’amor fa dir moltes coses, sobretot si un ja s’ha tret els calçotets, i el despit no en fa dir gaires menys. Particularment estic per creure que la denominació triada per Walter-Bartolomé Díaz Kissinger no devia ser fruit de cap mania, sinó potser perquè aquest arbre era allò que el protagonista de la sèrie veneçolana tenia més a l’abast, i en definitiva perquè algú se l’havia de carregar. En un cas semblant Elvis Presley, poc aficionat a la silvicultura, va apuntar al cap del cançoner popular nord-americà i va embastar aquell clàssic postmozartià titolat Heartbreak Hotel. I com ell, tants i tants altres expressionistes dels paiais del desamor: al cine, als blogs de la cantonada, als versos amb rima, als grafitis de les portes dels lavabos, a les orelles de pagament del psiquiatre i del veterinari. Cadascú per allà on l’enfila. Però el que resulta curiós en el cas de l’arbre de l’amor o de Judes és que la gent que al llarg de les centúries hem anat passant davant aquesta sinonímia presumptament walterbartolomeniana i antiquíssima encara n’aguantem la vigència. O més que curiós potser caldria dir eloqüent aquí, I don’t know.

Descurança

Encetava en un article del Programa de Festa Major del 2007 dient en un paràgraf “...una recerca que vaig iniciar l'any 1991 interromput vers l'any 1994 perquè les subvencions concedides no van arribar al seu destí...”. Bé, no les reivindicarem. En canvi, un afer similar que portem uns mesos demanant una resposta per escrit tampoc no arriba. Tanta feina tenen la Casa Gran -vull dir la Casa de la Vila-? O tenen tanta feina que no poden atendre als ciutadans. Deu ser això. Vull pensar que sigui això. Una descurança? I ara!!! Molts afers gelidencs es perden per manca d'una deguda atenció. No solament el que m'afecta a mi sinó d'altres que en certa manera hi estic vinculat. Doncs, bé, serà una casualitat que sempre ensopegui amb la mateixa persona. Coses de la vida, vull pensar. Doncs, no. És la mateixa forma de fer. Tant dificultós és respondre als escrits presentats, i degudament entrats i registrats, sobre un afer fotogràfic? Una resposta oficial per escrit crec que no és tant difícil de fer-la. Ni presentat per via legal ha tingut resposta escrita tot i que en una entrevista se'm va dir que tindria resposta escrita. Bé, no desesperem que diuen que la paciència és la mare de la ciència. Esperarem, esperarem...

Retrat d'un llibre

La sala del Centre Cultural es va omplir de gom a gom ahir al migdia per a l’acte de presentació del llibre Gelida, retrats d’un temps. El llibre, signat per diversos autors, és una iniciativa amb copyright de l’Ajuntament de Gelida i Edicions i Propostes Culturals Andana, i fa referència a diferents aspectes històrics i socials del poble. En l’acte de presentació hi van intervenir Jaume Rius, responsable de la coordinació i autor del text referent al funicular, l’alcalde Lluís Valls i Ramon Nadal, editor d’Andana. Bons parlaments de tots tres intervinents: més emotiu i entranyable el Jaume, institucional el Lluís, professional Ramon Nadal. Gelida, retrats d’un temps és un llibre d’una presència impecable: tapa dura, bon paper, disseny acurat, bona enquadernació. Les fotografies també mostren angles inèdits de temes gelidencs coneguts com el castell, el bosc, el funi, etc. Personalment, pel que fa al contingut, potser hi trobo a faltar referències més exhaustives a Ràdio Gelida, a la Unió del Casal Gelidenc i a Guarro Casas, i també una recerca socioeconòmica més aprofundida. Segurament no hi ha hagut temps, o no hi ha hagut mitjans, per fer aquesta investigació, o potser s’ha considerat que aquests temes quedaven fora del propòsit del llibre. Amb tot, el resultat final de la publicació em sembla que és molt digne i que s’aguanta perfectament. El volum conté articles que ahir, fent-hi un passada ràpida havent dinat, em van fer l’efecte d’una pinta magnífica: l’article del Lluís Rius sobre el paisatge, el del mateix Jaume Rius sobre el funicular, i els escrits de l’Alfred Mauri i el Joan Rosselló. Espero poder confirmar aquesta sensació amb una lectura més detinguda els dies que vénen. Enhorabona als autors.

A Saragossa amb AVE

Aquesta vegada em costarà fer una narració gaire elogiosa de la ciutat que hem visitat aprofitant aquest efímer invent de la setmana blanca. Saragossa no és tampoc una d'aquelles ciutats que et tregui la son visitar-la. En el nostre cas, per exemple, no era una destinació prioritària, però sí que ho era agafar l'únic tren del món que té una velocitat amb nacionalitat: l'AVE, un tren equipat amb alta velocitat espanyola. Com sabeu, aquesta tecnologia tan patriòtica solca el mar de vinyes de Gelida, provocant un tall, entre d'altres, a la finca de can Castany. Com que és aquí on jo treballo, cada dia em faig un tip de veure passar trens que, en més d'una ocasió, em provoquen l'esglai per la seva irrupció altament espanyola en ple paratge vitivinícola de vocació universal.

Vinyes i can Castany-La Ferreria en primer terme. Al fons a l'esquerra, Gelida, a la dreta, El Puig. La fotografia està moguda perquè està feta a més de 200 km per hora.

Recapitulem, doncs, l'acumulació de factors: setmana blanca i l'AVE. I afegim-n'hi un tercer, només podíem destinar-hi tres dies, pel difícil binomi de combinar pressupost i feina, decidim quedar-nos a mig camí, a Saragossa (l'Ave s'ha fet per anar de Barcelona a Madrid, en aquesta concepció radial del món).
Anar fins a Madrid és el doble de car i, destinant-hi només tres dies pensem que no ens cundiran per visitar la ciutat. En canvi, estem convençuts que tres dies a Saragossa donaran de sí sobradament (i, confirmat, n'hi ha de sobres).
La impressió amb què hem tornat és que això de l'estat de les autonomies i del cafè per a tothom actua com una repartidora d'inversions arreu acontentant una mica a tothom, però creant desequilibris i injustícies tan desproporcionats com incomprensibles. L'arribada a l'estació de Saragossa, Delicias, ens deixa ja bocabadats per les dimensions, que potser no són faraòniques, però sí que fan l'efecte de ser molt poc transitades. Arribem al vespre i les poques persones que baixem de seguida ens dispersem per una estació molt nova però pràcticament buida.
Saragossa, la ciutat, és el Pilar. Aquesta Mare de Déu minúscula, que es va aparèixer damunt d'un pilar que dóna origen al seu nom, és el centre turístic i migratori. La plaça del Pilar, que és la gran catifa d'accés a la basílica, és d'una rotunditat i d'unes dimensions pràcticament ciclòpies. Molta pedra, molta sumptuositat, molta grandesa. Una plaça envoltada pels quatre cantons d'edificacions que li atorguen aquesta majestuositat on un vianant, sigui turista o debot, se sent enpetitir.
Per fer més amable la duresa de tanta pedra s'hi han fet a cada extrem dues fonts d'aigua amb els seus embassaments que, certament, aporten una nota de frescor a tanta façana.
No hem d'oblidar que, a l'altre costat de la basílica, hi trancorre l'Ebre esplaiant-s'hi i amb aquell posat de bèstia adormida que pot despertar en qualsevol moment.
Tornem a la plaça, davant per davant de la basílica. A mà dreta ens hi queda el Foro (romà), la Seo o Catedral (amb un important museu de tapissos), la Llotja (que funciona com a sala d'exposicions) i l'Ajuntament.

Escales d'accés a la torre de la Zuda.

A mà esquerra hi trobem la torre de la Zuda (amb vistes panoràmiques), la muralla romana i el mercat.

Caesar Augustus, d'on prové el nom de Saragossa, i el mercat al fons.

Tal faràs, tal trobaràs. Què li he de dir al Joan si fa això?
Quantes vegades ho hauré fet jo?

Més a l'interior, al casc antic, pot visitar-se -penso que seria imprescindible- el teatre romà.
No crec que ningú vagi a Saragossa per rememorar el passat romà, però poso al Cèsar de testimoni que és una de les sorpreses agradables d'aquesta estada. No pas perquè les ruïnes que se'n conserven siguin espectaculars, que també, sinó per l'ambientació, les explicacions, el muntatge dels quatre museus que conformen la ruta.
De debò que és on he trobat un itinerari interactiu més atractiu i, viatjant amb nens, sempre és d'agrair que un espai museístic presenti rutes adaptades a diferents nivells i, sobretot, sigui didàctic sense ser avorrit.
En canvi, sí que algú pot anar a Saragossa atret per l'estela de l'Expo. Un fiasco. Un dels atractius, un telecabina espectacular, ha acabat la concessió i el desmuntaran per endur-se'l a un lloc on sigui més rendible (possiblement unes pistes d'esquí). Passejar pels pavellons és com circular per un desert de ciment. El parc de l'aigua, un dels suposats guanys de la ciutat arran de l'Expo, d'acord que és temporada baixa, té un aspecte a mig camí entre l'abandonament i la decadència.
Ens creuem algunes persones que fan esport aprofitant els camins del parc, però tot plegat fa l'efecte d'estar mal aprofitat o mal planificat. És a dir, si no hi havia la necessitat, per què es construeix? És una zona mal comunicada, allunyada del centre... amb serveis deficitaris com a conseqüència de la baixa o nul·la demanda. Algú va fer una aposta estratègica i va idear aquest espai en el qual hi ha uns jardins botànics, un parc d'aventura, una hípica, un petit embarcador... però tot tancat.
Passeges per una mena de jardí dormitori, com un immens cementiri, on ara passa un ciclista o trobes una furgoneta dels serveis municipals que arrangen una tanca. No costava imaginar aquelles boles d'herba seca rodolant que han popularitzat les pel·lis de l'oest. I quan passejàvem per l'espai firal, no ens hauria sorprès que els caminants de la sèrie "The Waking Dead" apareguessin a qualsevol cantonada. S'havien de reutilitzar els pavellons com a parc empresarial, però la crisi n'ha volatilitzat l'aprofitament. Dins d'aquest recinte, hi trobem l'aquari d'aigua dolça, el més gran d'Europa i el tercer més gran del món, diu la publicitat. Res de l'altre món quan has visitat els de Barcelona o, sobretot, el de València.
Totes les ciutats tenen dret a prosperar, me'n guardaré prou de jutjar les inversions que es destinen a un territori. Però marxes amb la sensació que s'ha muntat una festa, que ha costat una ronyonada per la seva fastuositat, i que un cop acabada, no s'ha quedat ningú a recollir-ho. Per part dels habitants de Saragossa, es respira un cert escepticisme. Es va incrementar la inversió notablement (i això queda), però es va vendre fum quant a l'endemà de l'exposició.
Tornem a la Saragossa real, que amb el seu Pilar, riu Ebre i passat romà, presenta unes credencials més dignes i autèntiques. Com autèntiques són les seves tasques. Sempre es menja millor -relació qualitat preu- a fora de Catalunya (o lluny de Barcelona i la costa catalana?).
En aquest sentit gastronòmic, Saragossa sí que és una destinació agraïda: pernil de Teruel, formatge d'ovella, migas, ous trencats... i un llarg assortit de plats, platillos i tapes que són fantàstics i molt autèntics, com ho són alguns dels seus locals. Recomanem, el Fuelle (d'ambient aragonès) i el Marpy (local d'ambientació torera). Vam menjar a tots dos llocs de meravella!

L’arrelament de les cols

Temps enrere, a la contra de La Vanguardia en castellà, vaig llegir una entrevista a un iraquià de Barcelona en la qual, parlant de les arrels, l’home hi deia més o menys això: “Si no et desarreles mai del lloc on vas néixer sempre seràs una col” La frase m’ha vingut al cap després de veure la noció d’arrelament que la Generalitat fa anar aquests dies i com el govern lliga això amb la qüestió lingüística, els immigrants i els certificats de residència. Pot exigir la Generalitat que els immigrants a Catalunya entenguin el català a canvi del certificat de residència? La mesura sona a xantatge, sí, i feta a quatre dies de les municipals potser també té una punta de fortor electoral. Però en tot cas a mi em sembla que aquest xantatge és el que faria qualsevol govern occidental si mai el ciutadà X anés a una pizzeria Y de la ciutat Z del seu país L i es trobés que la persona F que el despatxa no l’entén de res parlant la llengua J pròpia del país de X. ¿Vostès s’imaginen, per exemple, el daltabaix que hi hauria a Espanya si mai el director del País o de la FAES entressin in a campechanian way en un bar de Madrid, demanessin un “pincho de tortilla y caña” i el cambrer se’ls quedés mirant com si li estiguessin parlant en nepalès neoclàssic? I qui posa l’exemple de Madrid, posa el de París i els croissants, el de Nàpols i els espaguetis o el d’Hèlsinki i el rostit de cèrvol a la lapona. Doncs bé: a Barcelona és sabut que el que es diu aquí passa amb el català, i fins allà on jo puc donar testimoni passa no del tot com a excepció. Per tant, la mesura de la Generalitat respecte de la llengua i el certificat de residència penso que sí, que té justificació. Ara, en tot això em sembla que el tema no és aquest. O no és només aquest. El tema és que la qüestió de la llengua, quan afecta a persones concretes, no es pot resoldre només des d’un despatx i per decret. La qüestió de la llengua, quan fa referència a persones concretes, segurament es resol més al carrer, a la feina, al forn, al bar, a la sortida de l’escola, al supermercat. En aquest sentit, tant o més que no a la Generalitat, correspon als catalanoparlants capgirar la situació lingüística. És complicat, sí, perquè al final les relacions entre persones es fan i es desfan per trentadeu mil motius dels quals la llengua és el menys decisiu. Per sort és així. Però al meu entendre, si l’ús popular del català s’està anant progressivament en orris no és pel fet que molts immigrants ni l’entenguin ni el parlin, sinó per la deixadesa, al pediatra, al banc, al gimnàs, que diàriament en fem cadascú de nosaltres. Cadascú de nosaltres, les cols arreladíssimes.

La construcció europea vista des del carrer Marina

Fa setmanes que segueixo les cròniques que Albert Segura escriu a l’Avui des de Brussel·les. Ahir Segura explicava la decisió de la Comissió Europea en el sentit d’imposar sancions als Estats de la UE que a partir d’un moment determinat sobrepassin el 3% de dèficit. Concretament la comissió diu que imposarà una multa del 0,2 % del PIB als infractors. En números absoluts, en el cas espanyol, això voldria dir cap a 2.000 milions d’euros amb els números d’ara i si arribés el cas. Segons Segura, però, si la multa uea s’imposa algun dia, l’aplicació que se’n faci no serà automàtica, sinó que l’Estat infractor haurà de bloquejar l’import de la sanció en un dipòsit i només l’haurà de fer efectiu en cas que insisteixi a no corregir la falta per la qual se l’ha multat. És a dir, la multa només s’haurà de pagar si hi ha reincidència. A més, resulta que si l’Estat infractor es posa d’acord amb la majoria dels altres Estats de la UE per no pagar, doncs llavors ni reincidència, ni dèficit, ni multa, ni comissió europea, ni comissió de festes del Doctor Galès: no es paga i punt. Aquesta és la norma europea. Una meravella de norma, no cal dir. Pel que fa a mi, miraré de tenir-la en compte si mai més torno a topar amb aquesta monada del patrimoni de la humanitat que és el cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Aquestes multes uees fan l’efecte de ser una martingala per no haver de pagar, i a mi em sembla molt bé que sigui així. Jo tampoc hauria pagat la multa de la urbana aquella del carrer Marina que es veu que no té altra feina que passejar el bolígraf. Un altre dia ja li deixaré la boa constrictor de la veïna, si és això. Però que no m’atabali. N’hi ha que encara treballem per pagar-li les sabates. I a més, servidora també és sòcia de ple dret de la UE i també està mooolt preocupada per la bona marxa de la construcció europea.

La de San Quintín

Quatre regidors és exactament el mateix nombre de gats continguts en la coneguda expressió popular que fa referència a l’escassedat d’efectius d’una cosada qualsevullada. Tot i això, des de la setmana passada quatre regidors PSC penedesencs (Sant Quintí, Vilafranca), amb un pàmpol al davant i un altre al darrere, estan llançats en combat desigual contra tot l’impressionant batalló d’artilleria pesant del Cinturó Roig. Segons les cròniques, l’artilleria metropolitana –llegeixi’s aparell o dildo– del PSC ha repel·lit l’envestida penedesosa com aquell qui s’espolsa una pellofa de l’espatlla. Amb aquella mena de tendresa maternal que de vegades hom té amb les pobres criatures que no saben el que maneguen, la comandància del partit ha oracularment parlat i ha decretat que ara no és moment per al debat que es planteja des del terrat de la terra dels pàmpols, la llibertat, els polígons industrials i el quart cinturó. L’autoritat socialista ha decretat que ara com ara tot el partit està per no fer-se gaire més pupa a les municipals del que ja es va fer a les eleccions de la darrera castanyada, que en tot cas el PSC ja tindrà temps de discutir els neguits penedesencs en el pròxim congrés socialista –vull dir també en la pròxima castanyada – de la tardor. És a dir, el soviet suprem del PSC ha vingut a dir als regidors díscols del Penedès que callin. O que dormin la mona. Perquè el cas és que la iniciativa penedesenca, que té no pocs fonaments històrics –llegeixi’s qualsevol paper triat a l’atzar de Josep Pallach–, és exòtica en el marc del PSC actual, absolutament marciana, i és probable que des de l’aparell es consideri que no és descartable que al darrere d’això hi hagi un sopar amb alguna copa de merlot santquintinenc de més, i el consegüent descordament involuntari de les facultats locutives. Sigui com vulgui, jo ja avanço als kamikazes regidors socialistes penedesencs que en el congrés PSC de la pròxima castanyada, el soviet suprem socialista els dirà exactament el mateix que els ha dit ara, ço és, shut up! Llavors, però, no serà en nom de la castanyada electoral del maig, sinó en nom de les eleccions espanyoles del 2012. L’estratègia de l’aparell PSC en aquest punt és claríssima, i també tot el discurs de país del partit a hores d’ara: aquí es tracta d'intentar que la vuecencia (o era usía?) ministra de defensa Chacón es converteixi en presidenta del govern espanyol en lloc de Zapatero el 2012, i tot seguit posar tres ciris pasquals de calibre 60 a la mare de déu del Carme, patrona dels pescadors, perquè soni la flauta i la migradesa del cove català es pugui disfressar amb alguna arengada. O almenys perquè els alts càrrecs amb carnet PSC puguin continuar amb la nòmina oficial instal·lada en el tram superior de l’IRPF. Aquest és tot el peix que hi ha al PSC ara com ara. Malauradament, hi afegeixo com a nota personal. I a més, a Madrid no hi ha mar.

Números i rajoles

Dijous ERC a Gelida va presentar el seu E-programa per a les eleccions municipals del maig. L’E-programa d’ERC és una eina participativa oberta als suggeriments de tothom fins al 15 d’abril. Val la pena que vostès tinguin curiositat per donar un cop d’ull a aquest document i val la pena que hi facin la seva aportació. Per accedir a l’E-programa vagin a http://www.esquerragelida.cat/
La cursa de les municipals va engegant. Al llarg de les setmanes que vénen cada cop més anirem sentint i anirem llegint propostes i cartes als Reis signades amb el logo dels partits. Molt bé, ja és això. Ara, hi ha una informació que no sé si sortirà i que seria interessant conèixer. Potser tant –o més i tot segons com– que no pas les propostes partidàries.
La informació que seria interessant conèixer és exactament aquesta: a) l’evolució del cens municipal des del començament del mandat actual fins ara, b) l’evolució del dèficit municipal també des del començament del mandat actual fins ara, i c) l’evolució del deute municipal en aquest mateix període de temps. Aquestes tres coses concretíssimes. D’això estaria bé saber-ne les xifres i estaria bé veure’n els gràfics corresponents: saber si s’ha incrementat, si ha disminuït, i en quina mesura i com ho ha fet. On ho vam agafar fa quatre anys i on ho deixem quatre anys després. També estaria bé conèixer les cinc primeres partides pressupostàries concretes, ordinàries o extraordinàries, d’aquest mandat que han fet que l’ajuntament estigui financerament on és avui. El nostre Top-5, si se’n vol dir així.
És a dir, em sembla que estaria bé tenir una visió de conjunt de l’evolució dels números de l’ajuntament durant el mandat. Una informació que no sigui excessivament farragosa en detalls però que tingui voluntat d’explicar-se i aclarir les coses. Al meu entendre aquesta informació seria un bon recurs per avaluar la tasca del govern i hauria de ser-ne exigible la publicació.
Deixant de banda les preferències partidàries de cadascú, el temps electoral em sembla que també és temps per fer balanç. Per part dels polítics, un balanç fred que vagi més enllà de propaganda i el bombo particular. Per part de la votància general, un balanç que aixequi els ulls i miri una mica més enllà de les dues rajoles esquerdades de la vorera del davant de la porta de casa.

Carnaval, oh happy day!

Som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules. Podríem afegir, d'acord amb els temps actuals, que els estats del facebook els carrega el diable. Un moment de debilitat, una expressió sincera fruit d'un atac d'espontaneïtat... pot condicionar-te en un futur que, inexorablement, acaba arribant. El comentari en qüestió era en una fotografia de carnaval de fa un parell d'anys. Unes mares de la mateixa classe on va el meu fill, amb qui hem establert aquesta relació tan curiosa que porta els pares a fer-se com a conseqüència de l'amistat dels fills, i de la moda, gairebé obscena, de celebrar cada aniversari com si fos una Primera comunió... unes mares, deia, perquè només s'hi posen elles, que van decidir acompanyar els seus fills el dia de la rua de Carnaval disfressades. I en van fer un espectacle i s'ho van passar d'allò més bé. I jo que deixo dit -i escrit- al facebook, en un moment de calentura... una cosa similar a "un altre any compteu amb mi". I em van agafar la paraula. I ja em teniu aquest any caracteritzat de Pater d'un grup de Gospel. La veritat és que, assumit que hem d'acompanyar la canalla... si enlloc d'arrossegar una ànima en pena per la cercavila -com he fet els darrers anys- acompanyes la festa i t'hi submergeixes, pots arribar a passar-t'ho bé. Fins i tot un paio com jo, que quan vaig tenir la responsabilitat de governar el municipi, vaig assumir "festes" com un càstig bíblic, una penyora a canvi de l'anhelada regidoria de Cultura. No sóc una persona massa donada a fer el número -amb deshonroses excepcions-. No sabeu el que m'ha costat d'assumir el meu compromís, però superat aquest primer escull, no descarto amb els anys acabar dalt d'una carrossa a la rua de Vilanova vestit amb malles i un top de lentejuelas. Ho deixo escrit perquè serveixi, si s'arriba a donar el cas, de desgreuge... que aquest any en comptaré 40 i no sé encara quina reacció tindré.

Futur

Sempre ens preocupa molt, però el cert és que no podem viure més que el present. Si és així, quin sentit té parlar-ne? Crec que molt. No es pot viure el futur, però es pot modelar o, al menys, intentar-ho. De fet és fonamental mirar de fer-ho, especialment si volem que la nostra vida no quedi a mercè de l'atzar. I aquesta intencionalitat de modelar ens porta de dret a la necessitat de desenvolupar capacitats estratègiques on la informació i el coneixement són claus.

Jo no se si la crisi actual és el resultat de la incapacitat de tenir una visió estratègica quan tocava, és un èxit d'alguns que la van tenir i ara segueixen aprofundint en el seu projecte (em temo) o, simplement, feta la desgràcia, miren de treure'n profit.

Sigui com sigui, els missatges dels que se suposa que han de crear, o al menys afavorir, la cohesió necessària per sortir-ne, més aviat mouen a preocupació. Entre els molts que es llencen n'hi ha un que em resulta altament preocupant pel que implica a molts nivells. Ens diuen que cal que assumim que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Primer va ser fer creure que era natural i lícit deixar-los en herència la nostra hipoteca a cent anys, i ara això. Aquest és el compromís que ens toca? La resignació? Acceptar-ho per què tot segueixi igual pels que han provocat la situació, encara que hi hagi també de fet una responsabilitat compartida? Sembla que sí. Mentre uns treuen les castanyes del foc, més malament que bé, altres s'esperen sense fer res i les expectatives de vot els creixen. Ambdós sostenen, però, un plantejament on la política ha desaparegut o, el que és pitjor, on es fa creure que fer política és desenvolupar les mesures que demana el mercat. En definitiva, l'instrument s'ha convertit en l'objectiu.

Sincerament penso que no és cert que els pobles tinguin els governants que es mereixen. En el nostre cas crec que més aviat el problema és que ens hem quedat políticament orfes. A Catalunya, a Espanya i a Europa.

Ens hem de resignar a aquest discurs? Qui són els que el defensen? Ens hem equivocat o excedit en la construcció d'un estat del benestar del que, de fet, en prou feines n'hem començat a gaudir? Realment tot plegat és el resultat del nostre mal cap i ara és només a nosaltres a qui toca pagar-ho? O potser no és rendible pels que han entabanat fent confondre la felicitat i el benestar amb la possibilitat d'hipotecar-se de per vida?

Redreçar-ho, però, vol dir acceptar primer que tenim el deure de fer que els nostres fills visquin millor i, per això, cal educar-los en uns valors diferents als que han dominat i dominen encara. En segon lloc, assumir-los nosaltres també ja que del que es tracta és de viure i construir la felicitat d'una manera diferent. I per això hauriem de deixar de parlar només del mercat i començar a parlar de política, que és la manera democràtica de decidir com volem mirar de modelar un futur millor.

És una llàstima que les taxes d'atur no s'hagin incrementat en el sector polític i financer en la mateixa proporció que en els altres. No és hora de començar a pensar en com enviar-los la carta d'acomiadament i veure si podem configurar una plantilla que treballi pels ciutadans? És a dir, que proposi coses concretes i no eslògans. Estic molt cansat de ser solament consumidor.

El mes de Maria de La Vanguardia

La Vanguardia sortirà al carrer també en català a partir del mes de Maria que ve. Neix La Vanguardia en català és el nom del grup que el diari ha creat al facebook per commemorar la parida catalana. Albricias/ja era hora, per dir-ho també en bilingüe.
Al rotatiu gòdic –nat el 1881 segons la partida de naixement de la capçalera– li han calgut cent trenta anys per aprendre a escriure en la llengua del país. Un marge de temps considerable, potser massa. I en tot aquest temps encara aquell manat d’anys negres, col·laboracionistes i cretins. Monzó deia l’altre dia en el discurs de presentació de la iniciativa a Vic que La Vanguardia és un diari obsessionat per estar en el centre de la realitat. Bé, certament que el centre de la realitat dels anys quaranta del segle xx era tot un altre que no és ara. Llavors les camises eren blaves, ara són d’un altre color. Tot és pura camiseria. Les camises de la realitat ho expliquen tot.
Sigui com sigui, la notícia és molt bona. Un prestigiós escriptor va dir fa anys que Catalunya no seria un país normal fins que La Vanguardia no es publiqués en català. I bé, ja hi som. Ho sap tothom i és profecia: del maig endavant, Monzó, Llavina, Rahola i els altres, en la llengua de Fabra a La Vanguardia. Genial, sí. Però la normalitat que deia l’escriptor ara ens queda curta. Aleshores del comentari l’ambició potser no donava per gaire més. Ara apuntem més alt i més lluny pel que fa a normalitat, no sols a La Vanguardia.
La Vanguardia catalana n’hi ha que l’havien reclamat algun cop. Hi havia hagut alguna declaració, alguna carta als diaris de tant en tant, em sembla que alguna recollida de firmes. Fins ara la propietat sempre havia fet el sord a la qüestió. Voldria conèixer els motius –vull dir els motius reals, els de mercat, no els oficials– que l’han fet canviar d’opinió.
En tot cas, enhorabona als qui han fet possible el canvi. I enhorabona als lectors del diari. Més enllà de la conyeta sense solta que hom faci al voltant d’això, el cert és que La Vanguardia en català és una gran notícia. Cent trenta anys és un període de gestació que no l’aguanta qualsevol partera. Però a la fi bé està el que bé comença.