Eleccions a cambres agràries, última vegada a Gelida?

Dotze persones han estat convocades a votar avui a Gelida. Són les eleccions a cambres agràries que tenen lloc cada quatre anys. La jornada electoral funciona com qualsevol altre procés electoral, encara que avui a Gelida el col·lectiu de pagesos sigui més reduït que els aficionats a tocar l'arpa o a albirar els ovnis.
A les 8 del matí, es constitueix la mesa amb un president i dos vocals i, preventivament, es convoquen dos substituts per a cada plaça. És a dir, a les 8 del matí s'han citat nou persones d'un cens total de dotze, a més d'un funcionari de l'ajuntament que vetlla pel bon desenvolupament de tot el procés.
El primer despropòsit és que fins a les 9 del matí no es pot votar, de manera que un cop els titulars ocupen els seus llocs, t'has d'esperar una hora per iniciar la jornada electoral que ha de transcórrer, imperativament, de 9 del matí a 8 del vespre. Sortosament, el sentit comú i el reduït nombre de votants, fa que ens emplacem a votar tots a primera hora, de manera que a quarts de 10, com que ja ha votat la "totalitat" del cens, la mesa pot votar i deixar l'urna sota custòdia de la Policia local fins a les 8 del vespre, hora en què els tres membres de la mesa hauran de tornar al col·legi per fer el recompte dels 12 vots. A continuació, el president haurà de portar personalment les actes de l'escrutini de la jornada al Departament d'Agricultura de Vilafranca del Penedès. Una anacronia més del sistema, en ple segle XXI.
Queda el consol que quan el cens és inferior a 10 persones, ja no s'ha de constituir el col·legi electoral i s'agrupen aquelles persones a les d'un altre municipi. Veient com van les coses al camp, no m'estranyaria que avui fossin les últimes eleccions a cambres agràries que se celebren a Gelida... però mentrestant algú podria anar pensant un sistema més modern i menys ferragós per salvar un sector, estratègic com a país, però immers en un pronunciat declivi demogràfic i econòmic.

Fent caixa

Se'n parla molt ara del mercat, els bancs i les caixes. Però em fa l'efecte que cap de les tres coses és ben be el que ens diuen. Comencem pel mercat. És l'espai d'intercanvi on és possible reequilibrar la distribució diferencial dels recursos per a satisfer les nostres necessitats? O bé ens referim al poder d'uns pocs d'apropiar-se d'aquests recursos gràcies a la tolerància amb l'ús fraudulent dels diners, guiats pel principi de la cobdícia?

I els bancs? Compleixen la seva missió en relació als estalvis i al crèdit, pel que se suposa que van ser creats o, moguts també per la cobdícia, han esdevingut traficants de diners que, alhora, han estès una addicció malaltissa que els equipara als que ho fan amb qualsevol altre droga? No han venut també una falsa felicitat, no menys al·lucinògena, que al capdavall, ha acabat emmalaltint al consumidor? Diguem-ho, no per malalt menys responsable.

I les caixes? Ara preocupats que es veu que estem per la seva transformació en bancs, no fa temps que van renunciar als valors que se suposa que les diferenciaven dels bancs? Em sembla un debat inútil defensar-les. Em direu que hi ha matisos. Certament, però què explica sinó aquesta tergiversació dels seus valors, que es parli cada dia més d'una banca diferent? La banca ètica.

Un exemple. Es calcula que uns 44 milions de persones es troben sota el llindar de pobresa per culpa de l'encariment dels aliments més bàsics en un 15% entre octubre de 2010 i aquest gener. Un 29% en el darrer any. Bé, doncs una caixa, d'aquestes tant diferents dels bancs, ens ofereix, si ens queden estalvis per invertir, la possibilitat de fer-ho en un dipòsit anomenat 100% natural (!), amb garantia de recuperació del capital i una TAE possible de fins a un 6,544%. En què s'inverteixen els diners? En una cistella formada ni més ni menys que en sucre, cafè i blat de moro. Obvio qualsevol comentari.

El mercat, ens diuen, reclama que les caixes siguin bancs. Els suposats experts i els governs, que no són capaços d'articular cap proposta que no s'orienti a més del de sempre, no paren de repetir-ho i presentar-ho com la solució. però de què?

Tant me fa. Però la societat què reclama? Al cap i a la fi, malgrat la seva inconcreció i com estan les coses, em sembla més consistent el concepte de societat que el de mercat.

Doncs penso que potser el que necessita la societat és el contrari: convertir els bancs en caixes, ètiques.

El guardià de la matxitxa

El dissabte vam fer una sortida amb bici l´Eloi i jo, direcció la Font Freda, en arribar damunt de Can Torrents trobem una senyal indicativa: "batuda de senglars", acompanyada d'un avi caçador que amb prou feines ens va saludar, vaig suposar que la "batuda" s'estaria realitzant muntanya amunt, cap a Can Ginebreda potser, lluny dels camins principals...
En arribar al pont que creua el torrent l´Eloi em demanà per anar a la Matxitxa, vaig pensar que no hi havia perill en anar-hi. Vam enfilar el sender que hi porta i en arribar al tallafocs, -carai tu!!!! ens trobem un paio armat amb una escopeta, per dir alguna cosa dic:
-ja em vist el cartell, suposo que millor tornem enrere!!-
El guardià aixecà la mà com dient "jau", com els indis i assentí amb el cap.
-vinga dons, vagi bé!!-
De nou aixecà la mà i assentí amb el cap: - "jau"-
-Vinga Eloi fotem el camp que encara ens fotaràn un tret al cul!!!!!-
Vam anar a buscar de nou el camí principal per anar a la Font Freda a fer un glop per després tornar cap a la vila...
Els caps de setmana, com és habitual la gent va a la muntanya a gaudir d´ella, passejant o amb bici, d´altres motoritzats (d'aquests en podríem parlar una estona, també)... o dels que pugen a escalar amb cotxe... I és clar, com tothom treballa durant la setmana, inclosos caçadors, han de fer les batudes en dissabte, un dels dos dies de més afluència a les muntanyes... Està molt bé posar "punts d ´informació", però si aquests "punts" no informen, anar a la muntanya resulta un perill!!!!
A més tinc entès que les "batudes" duraràn unes setmanes...
Ajuntaments, Diputació, Generalitat, a qui correspongui: els dies de cada dia a la muntanya no hi ha ni déu!!! (a part dels senglars, és clar). Potser caldria posar fil a l'agulla abans que algú prengués mal!!!

La credibilitat de l'alcalde

Diumenge vaig escoltar l'entrevista que van fer-li a l'alcalde a Ràdio Gelida. L'alcalde es va mostrar profundament indignat amb la posició que ha fet pública Convergència i Unió respecte de la situació de les finances municipals. Fins i tot va deixar anar que es podia arribar a plantejar "denunciar" un regidor per fer aquestes declaracions que atribuia al desconeixement o a la mala fe, totes dues coses francament reprovables. Ciu ha dit que l'Ajuntament tenia els comptes intervinguts per la Generalitat i l'alcalde diu que això és mentida, i acompanyava aquesta afirmació amb un informe de l'interventor municipal. No s'hauria de dubtar de la paraula d'un alcalde, per això l'informe de l'interventor el vaig trobar de més. N'hi hauria d'haver prou amb la seva paraula per esmenar l'opinió d'un grup de l'oposició que, per definició, voldrà fer el caldo gros i posar-hi més pa que formatge. Potser sí que aquesta vegada s'han passat de frenada, però és el joc polític. N'hi hauria prou amb què l'alcalde o un regidor del govern expliquessin la seva versió i argumentessin amb precisió i claredat contra la munició gruixuda de l'oposició. Sense amenaces, sense informes.
Però el cert és que en aquesta mateixa entrevista, l'alcalde que amenaça amb posar denúncies per dir falsedats, afirma que el govern anterior es plantejava tancar el funicular (no recordo amb exactitud les paraules, però sí el sentit). Jo vaig ser regidor en aquell mandat i membre de l'equip de govern. I puc afirmar que això és mentida. Que el govern anterior no es va plantejar en cap moment la possibilitat de tancar el funicular ni res que se li assemblés. Al contrari. Ferrocarils de la Generalitat, els gestors del funi, van fer una proposta a l'Ajuntament per reduir el servei als caps de setmana i viatges turístics o promocionals, com a conseqüència del desgast de la maquinària i de l'elevat cost d'una possible renovació. Com a mesura compensatòria, oferien fer-se càrrec dels costos d'un servei de bus urbà. El govern va rebre aquesta proposta i es va iniciar una negociació molt seriosa, sempre prenent com a punt de partida la continuïtat del funicular, amb reunions al més alt nivell, de les quals en va sortir l'encàrrec per redactar el projecte de renovació integral del funi que havia de permetre l'ampliació del seu servei (automatització, increment de les parades i de la freqüència). Però és que a més, resulta que a aquestes reunions hi assistia l'alcalde actual -aleshores cap de l'oposició-, convidat pel govern d'Erc i Ciu, perquè enteníem que la millora del funicular era una opció estratègica que havia d'unir a totes les forces polítiques. I diumenge a la ràdio es despenja dient, d'aquella manera amb què sempre fa referència als adversaris, que l'anterior govern no volia el funi!. Com es pot ser tan demagog per reclamar joc net i censurar els teus adversaris per dir mentides i, tot seguit, en la mateixa entrevista, fer d'oposició del govern del mandat anterior i fer-ho llençant falsedats tan o més reprovables que les que ell està denunciant?
Si l'alcalde necessita acompanyar les seves afirmacions amb informes de funcionaris és que no té credibilitat. Ni l'aconseguirà mentre continui acomplexat per l'obra de govern dels que l'han precedit o per les crítiques a la seva gestió. Hi ha una cosa que es diu lleialtat institucional, que implica assumir el bagatge dels que et precedeixen. I de la teva elegància personal en depèn l'ús que en facis. Nosaltres, per exemple, vam convidar l'aleshores cap de l'oposició a fer un parlament el dia que es va inaugurar el nou ajuntament i plaça de la Vila, malgrat els problemes que va comportar la finalització de l'obra i l'increment de cost que va tenir. L'alcalde actual, quan ja fa quatre anys que governa, encara fa referències permanents als anteriors gestors com l'esca del pecat. I això no només és de persona poc elegant i de baixa talla política i moral, és que acaba afectant la seva pròpia credibilitat.

La llebre d'Isop a 120 Km. per hora

Molts recordareu les faules d'Isop i, com no, la de la llebre i la tortuga. Be a tomb ara de les nostres presses. Vida de llebre.

La llebre ven. I si no, fixem-nos en el debat a l'entorn de la zona 80 a la rodalia de Barcelona. Em pregunto si estem bé una societat i un govern que es creuen que arribar 2 minuts abans (3 si voleu) a Barcelona, és un gran progrés. Tal com va el nostre país, i això no ve d'ara sinó ja de força lluny, és possible que sigui l'únic progrés que puguem assolir col·lectivament en els propers temps.

La vida a la nostra societat pot ser trista si realment ens ve de 3 minuts. Ens ho fan creure i en segons quins llocs, com a la carretera, massa sovint té conseqüències tràgiques. Però no és l'únic lloc perquè aquestes presses impregnen tota la nostra vida. I mira que és ben veritat que poc a poc s'arriba molt lluny.

Però ens hem cregut que bellugar-se és avançar, o que créixer equival a desenvolupar-se. Que l'eficiència és velocitat.

El que són les coses. Mentre estava esbossant aquest escrit em trobo al Canal 33 una entrevista amb Carl Honoré, autor de l'Elogi de la lentitud, considerat la Bíblia del moviment "slow". També em trobo amb alguns escrits al diari sobre l'anomenada educació lenta.

Tot conflueix en el mateix. Respondre a un sense sentit basat en la velocitat, en l'esforç desmesurat i la suposada compensació. En definitiva, en el desequilibri.

Estem col·lectivament fotuts. La nostra resposta sana hauria de ser reivindicar el dret a poder fer les coses després de pensar-les. Segurament una activitat cada vegada més perillosa.

M'agrada un moviment que reivindiqués la reducció de la velocitat a la carretera, i a la vida. Jo tenia la idea que l'objectiu era arribar. Ja se que és molt demanar. Abans de sortir has d'haver pensat on. Potser és millor atordir-se (atordir-nos) i fer-nos creure que el tractament del desequilibri és en realitat un premi. Un gran èxit.

A les termes on sentis aplaudiments, Flac, / sabràs que acaba d’entrar la cigala d’en Maró

Defensava aquell que, des de la perspectiva dels d’aquest costat de l’aigua, els romans són una cosa fonamental perquè foren aquesta gent els qui portaren a aquestes terres la llengua i el dret –o almenys la base d’algun dret–, és a dir, els responsables que aquí hi arribessin dos dels invents bàsics per fer que una societat, almenys a Occident, pugui organitzar-se en una forma qualsevol d’entesa i convivència civilitzada (els altres elements per a això deuen ser la propietat i el comerç, i en darrera instància, la moneda; però tant una cosa com l’altra –si més no la moneda– ja eren aquí quan els romans van tocar aquesta costa, els grecs les hi havien dut abans). L’observació és molt ben vista, és clar, i a fi i efecte de fer-se una cultureta general –si ve de gust; si no, doncs no, tampoc passa res– segurament és l’única dada de tot plegat que caldria retenir. En tot cas, si es vol confirmar la certesa de l’observació sols cal anar a visitar les restes de qualsevol poblament iber –que és la gent que caçava mosques en aquest rodal abans de l’arribada de grecs i romans– i fer la comparació amb el que hi ha a Empúries i ja no diguem amb el que hi ha a Tarragona. La substància del pòsit romà queda immediatament establerta: els romans –també els grecs– són als fonaments del que ens aguanta. Els romans, a més, segurament són també els responsables que a Gelida, Palamós i Vilanova i la Geltrú hi hagin arribat altres invents definitius: coses com la gelosia, la nostàlgia, la fatxanderia, la mala llet, el llepaculisme, la infidelitat matrimonial, l’elogi, la xafarderia, l’exageració, la insídia, l’eloqüència, la calúmnia, la delació, la ironia, la mandra, etc; en definitiva, totes les mateixes impostures necessàries (si no què?) que encara avui, dos mil anys després, hom pot trobar-se cada dia anant amb metro a l’oficina, mirant la tele o fent la partida de botifarra al Casal. Fins aquí ens arriba Roma, és a dir, fins al moll mateix dels ossos. Naturalment, tot això també ha quedat d’una manera o altra posat en uns quants papers. De papers d’aquests me n’han caigut un parell a les mans aquests dies. No puc estar-me de reproduir-ne aquí un parell d’exemples. Són versos gruixuts, i no faig justícia als seus autors reproduint-los, perquè també en tenen de molt fins i de tremp autèntic. Però amb aquests m’hi he fet un tip de riure, ¿què voleu si no sé passar d’aquí? El primer text és el que dóna títol a aquest post, i és un epigrama de M. V. Marcial (versió d’Antoni Cobos, editorial La Magrana, 1994). El segon és un poema de Gai Valeri Catul, en versió de Jordi Parramon (Edicions 62-Empúries, 1999), it goes like this: Valguin-me els déus, no sé pas si a Emili podríem trobar-li / cap olor diferent entre la boca i el cul. / Gaire més brut no és l’un, i l’altra gaire més neta, / però el cul, tanmateix, sembla més net i millor / ja que li falten les dents, i les dents de la boca mesuren / un peu i mig, i també té unes genives semblants / a un carro vell, i després la seva rialla recorda / com les mules en zel posen el cony per pixar. / I és aquest el que carda amb moltes i passa per maco / sense que el facin anar mai a la mola i al ruc? / I d’aquella que el toca, amb raó no hauríem de creure / que lleparia el cul fins a un botxí malaltís?

Criatures silvestres

Em sembla que jo formo part d’una de les últimes generacions que a Gelida, de canalla, va jugar al carrer. Parlo de la segona meitat dels 70 i dels primers 80. Llavors no hi havia tuteles d’esplais ni d’activitats extraescolars fora d’hores de classe. Un arribava d’escola, passava per casa els minuts justos per agafar el pa amb tomàquet o el pa amb xocolata del berenar que la mare li tenia a punt, i ja plogués, ja nevés, ja fes sol, és a dir, tant sí com no, sortia al carrer amb l’altra canalla a fer el que fos, en el meu cas –carrer Doctor Galès– a jugar a futbol, jugar a futbol i jugar a futbol. El futbol va ser una mena de dedicació gairebé monotemàtica al llarg de les estones de joc dels meus anys de petit. En aquest sentit la font de Sant Miquel va ser un paradís: l’espai era prou gran per a nosaltres, els plàtans del costat del torrent i l’ull del pont ens feien de porteria. Eren els anys del Migueli, el meu ídol culé, al centre de la defensa del Barça –fa poc vaig veure l’exjugador a la tele i em vaig mig emocinar blèdicament (goodness me, how old I am, how old!). Sí, el futbol va ser una dedicació gairebé exclusiva en aquells anys. Però no l’única. Amb uns quants més, sobretot amb el Francisco Espejo i el Joaquim Ferran, hi va haver també èpoques dedicades a les arts marcials. Al carrer hi havia un noi, el Julián Pedrosa, que es dedicava al taekwondo i de vegades ens n’ensenyava alguna cosa (recordo el que en dèiem “la doble patada”). Segurament devia ser a l’època de les pel·lis del Bruce Lee al cine dels Lluïsos. Amb el Julián entrenàvem en uns matalassos ronyosos, que no sé pas d’on devien sortir, en una de les tres feixes del penjat de muntanya de sota la torre del Civit, també al sector de la font de Sant Miquel, sobre el camí que va cap al castell i Cantillepa. Una altra activitat d’aquells temps assilvestrats, aquesta més esporàdica i fixada en un moment determinat de l’any –com les canicas, que eren un joc d’hivern: chute, pie bueno, tute i guá; jugàvem a això fent un calot a terra al mateix Doctor Galès, abans que l’ajuntament l’asfaltés–, una altra activitat, dic, eren els dards: el joc consistia a completar una volta a la font de Sant Miquel saltant de plàtan a plàtan a mesura que l’encertàvem; hi havia un plàtan –el del capdavall de la baixada, just a tocar del començament del pedrís per seure– que era molt complicat de tocar, calia afinar bé la tirada, perquè aleshores era un arbre molt jove i molt escanyolit (ara no, ara s’ha engruixit, de vegades encara m’hi fixo: també s’ha fet gran). També relacionat amb els dards hi havia el tir amb arc, uns arcs que ens fèiem nosaltres mateixos amb un cordill d’espart i unes branques primes que pelàvem convenientment amb la navalla –érem paios durs, teníem navalla!–, i en la construcció dels quals aplicàvem una tècnica molt rudimentària i artesanal, la mateixa, exactament la mateixa, que la dels homes més rupestres de la prehistòria.
Bé, que el sofert llegidor em disculpi aquesta digressió. Tot això ve perquè avui el diari diu que a Collserola la Generalitat hi permetrà caçar senglars. El senglar és una bèstia intrusiva que fa mal a tot arreu, també a Barcelona i al rodal més immediat. Jo me n’he trobat algun molt d’hora al matí aparcant el cotxe sobre mateix de la Ronda de Dalt, poc més amunt de la clínica Quirón. La particularitat de la iniciativa és que a Barcelona no s’hi poden fer batudes amb escopeta, i doncs l’alternativa que la conselleria d’Agricultura ha establert és matar el nombre que toqui de senglars amb arc i fletxes. La referència m’ha fet pensar en el que explico aquí mentre feia el cafè amb llet aquest matí. I també m’ha fet pensar que potser m’hi podria apuntar; de canalla, amb l’arc, no ho feia del tot malament.

La tradició segons Cercelleta

La tradició antiga deia que si hom llençava una moneda a la bassa de la fontana di Trevi, hom tornaria a Roma un dia o altre. Segons la bibliografia turística que faig anar, modernament aquesta tradició ha sofert alguna variació: ara la moneda ja no és una, sinó dues o tres, depenent del desig que es formuli. Així, si hom llança dues monedes a la font vol dir que es tornarà a enamorar, i si en llença tres s’assegura que o bé es casarà, si és solter, o bé es divorciarà, si està casat. Una altra variant d’això mateix, més multitasca per dir-ho així, fixa un únic import de tres monedes; per aquest preu, la fontana et promet el somriure permanent de la fortuna en tot allò que facis, sense especificar cap àmbit concret. Les tres monedes han de ser llençades d’esquena a la font, amb la mà dreta i per sobre de l’espatlla esquerra.
La gent hem canviat els ciris i els miracles dels sants per supersticions com aquesta de la fontana di Trevi. La conya marinera de les monedes és seguida gairebé unànimement pel turistam del lloc. Un deu poder fer càbales molt amenes a partir de l’observació de la gent que llença monedes a la font i del nombre de monedes que llença, sobretot quan es tracta de parelles. En tot cas, no es pot negar que el sistema és d’una liquiditat inusitada, no sols en un sentit hacdosoic sinó també en el literalment crematístic: la font raja que és un gust, al cap del dia a la bassa de Trevi es veu que s’hi recullen una mitjana de tres mil euros.
Els diners de la fontana di Trevi l’ajuntament de Roma els destina a la beneficència. Hi ha, però, qui no està d’acord amb aquesta destinació. Al llarg d’aquests anys, al voltant de la font hi ha hagut un cert nombre d’eixerits que hi han passat un rasclet productiu i sistemàtic fora d’hores, amb el consegüent aprofitament personal. En aquest sentit sobresurt la figura de Roberto Cercelleta, àlies d’Artagnan, que es va dedicar intensivament a aquesta activitat fins que la policia el va detenir l’any 2002. Cercelleta, aturat de llarga durada de cinquanta anys, necessitava quinze minuts per pelar el fons de la font, i tot sovint es veu que feia un calaix de més de mil dòlars diaris.
La policia va assegurar que Cercelleta patia un trastorn mental. Bé, potser sí. Però a la vista de com Cercelleta es va defensar de les acusacions no ho sembla gens: l’home va replicar el diagnòstic policial dient que feia trenta-quatre anys que es dedicava a buidar el fons de la bassa de Trevi. És a dir, Cercelleta també va apel·lar a la tradició. És clar, una més (per què no?). Ja ho va dir aquell: “Seré boig però no idiota.” Torna, Cercelleta!