Algú em dóna la raó

He trobat al Facebook, també al YouTube, una conferència que val la pena escoltar-la i que podria ser un afegitó al meu article anterior “Anècdotes lingüístiques” sobre la llengua catalana i les altres llengües peninsulars. He dit algú em dóna la raó o potser millor més ben dit que ens donen la raó. Podem o devem sempre fer més cas als lingüistes i no als polítics en els temes de llengües? Aquí cadascú pot pensar i dir la seva.

Escolteu la conferència i també podeu veure la biografia acadèmica del conferenciant.
Ramon Rovira i Tobella

Els suburbis del mapa

El mes que ve aniré a fer un cap de setmana low-cost a Roma. Al mapa de la ciutat que faig anar aquests dies de preparació de l’excursió –un desplegable de paper plastificat de l’empresa Pocket-Pilot– hi ha molta coloraina: el verd poma de l’àrea del parc del Pincio, el blau claret de la essa que dibuixa el riu Tíber des del pont del Risorgimento fins més avall del pont Palatino, l’apinyament griset dels edificis dels riones del centre (Campo di Marzio, Pigna, Parione, Sant Eustachio, etc), el blanc dels carrers que s’hi esmunyen entremig, el color de grill de mandarina de les zones peatonals, el groc més potent de les principals vies per bellugar-se amb cotxe. En un magenta molt carregat de negre el mapa també distingeix tot de palaus, esglésies i monuments significatius: el Panteó, el Colosseu, el palau del Governo Veccio, etc. Les esglésies estan marcades amb una creueta blanca, és increïble el nombre que n’hi ha: només en l’àrea del quadrant F6, de plaça Navona a la plaça de la Rotonda i del carrer dell’Orso a la plaça de Minerva, en compto deu.
El meu mapa, com tots els mapes turístics de totes les ciutats del món, també referencia el “centro storico”, és a dir, el centre històric de Roma. En aquest cas, la marca és un rectangle de 120 x 126 mm, o sigui, un rectangle lleugerament apaisat, perfilat amb un filet vermell que abasta l’àrea definida pels vèrtexs que fan la plaça del Campidoglio, la Scalinata della Trinità dei Monti, Castel Sant Angelo i la Villa Farnesina. A l’hora d’acotar el centre històric de Roma, però, els editors del mapa de Pocket-Pilot no han considerat convenient incloure-hi les runes del Capitoli ni tota la maquinària fabulosa del Vaticà, per exemple, i per tant cal concloure que totes dues coses estan fora de la història. És a dir, tots aquells emperadors de les enciclopèdies, totes aquelles guerres mogudes per al poder i la glòria de Roma, totes aquelles intrigues i aquelles conxorxes vaticanes de segles, totes aquelles encícliques, aquelles butlles, aquelles sotanes, tots aquells viatges a la Sagrada Família, aquells clams de veus blanques i al·lucinades al crit de “El Papa, el Papa, el Papa es cojonudo / Como el Papa no hay ninguno”, tot això, tot aquesta cosa, la gent de Pocket-Pilot ho esborren –literalment– del mapa i ho deixen fora murs de la història, o sigui, en els suburbis de la prehistòria, amb els diplodocus, els neanderthals, els cromanyons i les cavernes. Bé, deu ser una manera de veure-ho, no diré que no.

El mirall

El mirall sempre ha donat molt de joc en la literatura, l'escenografia, etc. Té una gran capacitat simbòlica i com a metàfora, derivada segurament de la capacitat de reproduir els seu entorn i mostrar-lo atrapat dins seu.

Bé, doncs avui vull parlar d'un mirall que retorna una de les múltiples imatges que formen part d'aquest paisatge que anomenem crisi: la de la incompetència.

L'origen de la imatge pot semblar anecdòtic, però deixeu-me que us ho expliqui. Ja sabeu que tenim el poble en ple procés de senyalització urbana. Una iniciativa segurament necessària. Va començar fa setmanes amb la plantada dels pals de suport i ara s'està culminant amb la instal·lació dels diferents rètols. Fins aquí, diguem que tot bé.

Però jo, així com tots els veïns del castell, i també els que el van a visitar i s'hi atansen en cotxe, hem vist avui la imatge de la incompetència dins el mirall que ens permetia controlar la circulació a la cruïlla de Cantillepa. Com s'ha construït aquesta imatge dins el mirall?

Cal suposar que la retolació en curs és el resultat d'un procés d'estudi previ, després del qual s'han definit les indicacions considerades necessàries. Deu haver seguit la selecció dels punts on ubicar-la i, ja en la fase més visible, s'inicia el procés d'instal·lació del suport i després, de la retolació. És a dir, hi ha una cadena formada per un seguit de persones que hi intervenen professionalment i amb responsabilitats. Tots són dins el mirall de la cruïlla que, avui, no reflecteix més imatge que la part posterior de la flamant retolació que el tapa totalment i el fa inútil per a permetre als conductors controlar la visió de l'encreuament.

El mirall ens retorna una imatge que no és una metàfora, sinó una evidència de com una crisi té moltes causes, algunes en accions petites, però rellevants per la quantitat de vegades que es repeteixen.

Posar i treure a Gelida

Aquests dies estem assistint a la instal·lació de la nova senyalització municipal. Celebrem que s'actualitzin aquests indicadors i aplaudim la nova implantació, que permet retirar la vella i obsoleta senyalització, a més d'augmentar els punts de referència amb els nous equipaments i noves direccions. És una actuació enraonada, justificadíssima i que, posats a trobar-hi alguna pega, arriba tard, perquè fa molts anys que els indicadors havien quedat desfassats i en alguns casos han tapat la placa de carrer.
Gelida s'ha posat guapa, gràcies a la reurbanització dels carrers i la vianalització -parcial- del centre. En els darrers mandats, des d'aquella compra del Carbeni per part del govern d'unitat, s'ha anat seguint un pla no escrit -o no del tot explícit-, que ha dignificat el centre urbà. El nou ajuntament, la plaça de la Vila, el carrer Major i carrers adjacents, els carrers reurbanitzats dins del programa del Feil... han deixat un municipi més transitable i més bonic. Llàstima que enlloc de fer unes escales mecàniques no s'hagués prioritzat continuar aquesta vianalització del centre: carrer Barceloneta, passeig Rossell i Massana, Àngel Guimerà, Mn. Martí Mariné..., fins i tot un possible pàrquing a la Vinya del Baster per treure cotxes del centre urbà hauria estat una inversió més eficaç.
No entenem tan necessària ni justificada la senyalització "comercial i turística" que es va implantar ja fa uns mesos. Encara ara no hem entès el sentit de l'acoloriment dels cartells d'aquests indicadors. Esperàvem trobar-li el sentit amb alguna acció complementària: publicació turística, rutes urbanes, senyalització finalista (per exemple, que quan arribessis a l'edifici de les Monges trobessis un cartell amb una ressenya de l'edifici d'un color identificatiu dels edificis culturals, diferenciat dels esportius...). Però com que no s'ha acompanyat de cap més mesura, han quedat com uns indicadors de la "señorita Pepis", que transmeten una imatge poc seriosa, que fins i tot pot arribar a semblar banal. A més, ara les indicacions estan repetides.
Hem de reconèixer una voluntat de modernor, de singularitat en aquests indicadors... però que ha quedat truncada per la manca de continuïtat d'una campanya que doni sentit a una imatge de marca. D'altra banda, un element que se situa al carrer ha d'estar preparat per fer front al bandalisme. I els plànols comercials, després d'instal·lar els expositors, va caldre aplacar-los amb un metacrilat clavat de qualsevol manera al damunt, perquè uns incívics es dedicaven a arrencar l'adhesiu del plànol de l'expositor. Avui aquests metacrilats s'han deformat i ofereixen una imatge de deixadesa que empobreix la presència al carrer d'aquests punts d'informació.
També han desparegut per bandalisme algunes plaques amb els plànols dels màstils d'informació i, com que no se n'ha fet la reparació, es deteriora la imatge que ofereixen.
En el cas del que es va ubicar a la plaça de l'Església, ha desaparegut el màstil sencer, amb plànol i cartells de coloraines.
Una altra actuació que ha deteriorat la imatge del municipi és aquesta idea de folrar les cartelleres municipals, que eren imantades, amb suro per clavar-hi xinxetes. Els suros s'han deformat i la imatge de les cartelleres és menys lluïda.
Però posats a posar i treure, els pilons dels carrers s'enduen la palma. La reurbanització de carrers feta amb els diners del pla Zapatero, va suposar un model de carrer mixt, en què conviuen vianants i vehicles a un mateix nivell de paviment, de manera que per protegir el vianant es van haver d'instal·lar pilons arreu. Sabeu quants pilons falten al carrer mossèn Jaume Via? La reurbanització va comportar la instal·lació d'una sentantena de pilons, dels quals avui han desparegut més de la meitat. Han desparegut per maniobres dels vehicles en entrar o sortir dels garatjos, per topades dels vehicles que aparquen amb impunitat en aquest carrer. La qüestió és que no se'n fa tampoc la reposició i això incideix en una menor seguretat del vianant i en la percepció que no hi ha el manteniment necessari. Perquè si aquests pilons algú creu que sobraven, aleshores caldria retirar-ne la base i tapar el forat, per ser curosos amb els nostres carrers.
Un altre exemple de posar i treure el trobem en la retirada de la zona blava a l'inici del mandat, conseqüents amb la crítica que en van fer en el moment de la seva implantació, i incongruents amb la recuperació de la regulació de l'aparcament amb zona blava al final del mandat. La diferència? La regulació que treuen era amb rellotge, una limitació horària sense pagament, i la que posen és amb tiquet de pagament. Això sí, de pagament a través d'un display que complica enormement la intel·ligibilitat del procés d'extracció de tiquet. Heu provat d'explicar el funcionament d'aquests dispensadors a la vostra mare? No descartem que algun dia, igual que s'han posat aquests complicats dispensadors es treguin, per substituir-los per uns de convencionals.
Posats a posar i treure, és paradigmàtic l'ús partidista que s'ha fet del pàrquing de la plaça de la Vila. Recordeu la campanya Pàrquing públic?, una campanya que podria estudiar-se a la facultat de Ciències polítiques com a exemple de demagògia o a la facultat de Psicologia com a exemple de cinisme. Els impulsors d'aquella campanya han posat una tanca a l'entrada del pàrquing, perquè quedi clar que si no pagues, no entres. Això sí, perquè ningú no tingui dubtes que són socialistes i no de dretes, s'entra i se surt del pàrquing per l'esquerra. Un accés per la mà contrària que desconcerta a qui hi arriba.
Cap govern ho fa tot bé, ni cap ho fa tot malament. Però a vegades s'assoleixen algunes fites que estaria bé que no es qüestionessin. I un d'aquests èxits atribuïble al govern municipal anterior és haver arribat a un acord amb la UCG perquè el dissabte de Festa Major l'Ajuntament pogués oferir un concert gratuït al Montcau, superant així l'endèmica dependència del concert de pagament de la Salseta o del grup que fos a la pista-jardí del Casal. Doncs fins i tot això va tirar-se enrere i van tornar a programar una Festa Major amb el concert al Casal, amb pagament d'entrada, sense alternativa gratuïta al Montcau!. Per sort, els gelidencs i molt especialment els més joves, van obligar a rectificar i recuperar allò que s'havia assolit com una fita no reculable.
Paradigmàtic de posar i treure, per tornar a posar i no sabem si acabar treient de nou són els contenidors soterrats de la plaça de l'Església. Ja hem explicat amb anterioritat que aquests contenidors no figuraven en el projecte de plaça que estava en fase d'execució quan va canviar el color del govern. Es van afanyar a canviar el projecte per, al meu entendre, deixar una plaça menys oberta, amb més obstacles i més perillosa per la gent que va a l'església. I entre els canvis de projecte, van aparèixer dos contenidors soterrats. Dos contenidors que no es van fer servir mai, que van estar anys amb un cadenat i que, sense haver-se utilitzat mai, s'han canviat per un altre model homologat amb les altres illes de contenidors que s'han implantat posteriorment, però que continuen sense utilitzar-se, perquè la improvisació té aquestes coses.
Ben mirat, sí que hi ha qui els utilitza.

Els invents del professor Frank, de Berlín?

Molts recordem de petits la nostra introducció a la ciència a través del TBO i els fantàstics invents del professor Frank de Copenhague, home de gran imaginació i creativitat que ens proposava els invents més estrafolaris i absolutament banals. En podeu veure alguns ens aquest web.
Sembla que algun alumne avantatjat del professor s'ha establert a Berlín, mentre que els no tant avantatjats, és a dir, els que un cop desaparegut el TBO no van llegir res més, es van quedar aquí i han accedit a responsabilitats de govern de la cosa pública.
Pel que he llegit, Alemanya ha pensat que si l'Estat espanyol té una taxa d'atur jove que supera no ja el raonable, sinó el suportable, i allà els falten persones qualificades, què millor que oferir-los la possibilitat d'emigrar i incorporar-se al seu teixit productiu? Estem parlant de joves amb una qualificació professional elevada, especialment en els camps de l'enginyeria i les telecomunicacions.
Aviat aquí algun antic deixeble del professor Frank podrà fer càlculs i veure com això pot incidir sobre la millora de les estadístiques i, gràcies a Alemanya, dir que l'Estat espanyol ha reduït de manera dràstica l'atur juvenil gràcies a les polítiques del govern per a reactivar el mercat de treball.
Els alumnes del professor Frank a Berlín gaudiran d'uns professionals triats (els millors) que marxaran contents d'un país que després d'invertir en la seva formació no ha estat capaç de donar-los oportunitats. Aquí és quan descobrim que els antics alumnes del professor Frank que no van llegir més enllà del TBO també tenen responsabilitats en la gestió de les empreses.

De s(ous), expresidents i altres avarícies

En els darrers mesos els mitjans han anat proporcionant un degoteig de notícies sobre retribucions d'alguns llocs de treball (?), càrrecs, etc., que resulten il·lustratives i que s'han reforçat darrerament gràcies a la generositat del tracte de que són objecte dos dels expresidents del govern.

Així aquests pròcers de la pàtria poden passar a sumar als 80.000 € anuals que perceben del pressupost de l'estat, sucoses retribucions de fins a 200.000 € anuals, que encara poden ser més si aconsegueixen ser contractats per a activitats en altres empreses, participar en actes públics i demés. Ara sabem que una part d'aquests sous la paguem amb els nostres impostos i una altra amb el rebut de la llum i/o el gas. Això del dèficit tarifari de les elèctriques cada dia ho entenc millor.

Però la cosa no queda en això. Els de Catalunya Caixa, per exemple, fa unes setmanes discutien si al president del consell d'administració li pagaven uns 600.000 € l'any per la seva dedicació exclusiva, o 200.000 € per una de parcial, com finalment van acordar. No cal oblidar que hi ha més càrrecs i alguns amb dedicació plena, com el de director general, per exemple. No m'estranya que ara proposin als treballadors de la casa reduir-los el sou un 5%. Unes i altres xifres les podem multiplicar, ni que sigui a la baixa, pels bancs i caixes que hi ha pel rodal i aviat les xifres desborden les nostres possibilitats de comprensió.

Però també podem parlar de l'esport, i en especial del futbol, on les retribucions són clarament disparatades en un dels negocis on em penso que l'opacitat és equivalent a la dels bancs i caixes, o potser fins i tot superior.

I deixo aquí els exemples i em pregunto si algú es recorda de amb quina facilitat es va criminalitzar els controladors aeris, fa no massa, pel sou que cobraven per treballar en una feina en la que tenen a les seves mans la responsabilitat sobre la vida de milers de persones cada dia.

Mentre uns, els controladors, es veu que no són treballadors que certament tenen un molt bon sou, sinó lladres, els altres, es veu que sí que ho deuen ser, de treballadors. I és curiós per què els primers sembla que, afortunadament, exerceixen la seva feina amb responsabilitat i els avions ens deixen sans i estalvis a la nostra destinació, mentre que els segons ens han estimbat fins i tot als que no vam pujar al seu avió.

Ingressar 80.000 € segurs de les arques públiques cada any obliga èticament a estar al servei de la col·lectivitat i ser capaç de posar en joc l'experiència, els coneixements i els contactes adquirits en iniciatives que contribueixin a superar els problemes de la societat i a articular solucions per a una millora col·lectiva de desenvolupament social i econòmic (que no de creixement) que cal construir sobre valors força diferents dels que han dominat fins ara i que segueixen dominant l'orientació de les respostes a la crisi.

Si els expresidents prefereixen donar-nos llum i gas per una altre via, cal exigir-los que deixin de percebre la remuneració pública que reben. Altres, com els càrrecs d'entitats financeres o de grans empreses, etc., exigir-los una proporcionalitat ètica en l'import de les seves retribucions en relació a les que perceben els treballadors. Respecte del mal anomenat esport, potser començar a exigir la clara diferenciació entre esport i indústria de l'espectacle esportiu i separar-ho d'una vegada per totes d'essències nacionals, i podríem seguir.

Com que parlem de xifres comparades en comento unes de relacionades amb la recerca a Catalunya. Es tracta de les que es convoquen per ajuts als projectes d'investigació en camps diversos per a centres d'estudis i entitats similars, les quals tenen una base fonamental en el voluntariat. L'import global de les subvencions per a 2010 ha estat de 200.000 €. Han servit per ajudar al finançament de fins a un màxim del 75% de l'import de 42 projectes, amb dotacions que no superen els 5.000 € per projecte. Les entitats beneficiàries estan molt contentes de rebre un ajut d'aquest import. Els projectes segurament no sortiran als mitjans de comunicació però d'aquí un temps aprofitaré per explicar el que jo dirigeixo i que per sort han triat també.

Quan compares unes xifres i altres et fa mal al cor però hi veus més clar, encara que algunes entitats financeres ens donin l'adreça de la seva ànima.

Economia d'escala

En els papers de premsa econòmica que darrerament em passo per la cara hi ha un terme que es repeteix amb no poca assiduïtat. El terme és “economia d’escala”, i si no ho he entès malament té relació amb la cosa més productiva i menys especulativa de l’activitat econòmica. Bé, és igual. El cas és que a mi l’”economia d’escala” em remet no tant a cap business o e-business com als mapes d’Editorial Alpina, a Protàgores, als ninots de l’Epi i el Blas, a la cinegètica i at the end of the day als croissants i als pebrots que els aguanten.
Now, de petit hi havia coses que servidor les veia molt grans o molt grosses: la font de Sant Miquel, l’alçada de la taula del menjador de casa, el sant Pere de l’interior de l’església de Gelida, per exemple. Després, a mesura que em vaig anar fent gran i que la meva mida augmentava corresponentment, les coses es van anar fent progressivament més petites, fins que va arribar un moment en què jo vaig deixar de créixer i, curiosament, les coses van deixar d’encongir-se. Aleshours les coses van agafar la mida que tenen ara, la mesura del senyor de l’aforisme de Protàgores, i finalment, després de vint anys de teoria, vaig poder aplicar amb garantia les magnituds “grande” i “pequeño” que l’Epi i el Blas m’havien il·lustrat tan bé des de la tv.
Now, desconec quina mena de virus ha afectat els croissants d’un temps ençà, o si es tracta d’alguna mutació genètica, o si tot és fruit del canvi climàtic. Però el cas és que d’un temps ençà, per algun motiu, els croissants de les cafeteries de la meva zona han començat a disminuir i presentar-se en versió reduïda. L’esquifiment de l’espècie és evident a hores d’ara, i llurs depredadors naturals ens n’hem ressentit. Ens n’hem ressentit a l’esmorzar i a la xavalla de butxaca: als matins ens sobra cafè amb llet i quedem amb gana, i el preu del croissant es manté, o en tot cas experimenta una evolució a l’alça seguint una línia ascendent paral·lela a l’evolució de l’índex de la inflació subjacent a la mitjana preponderant del mig dels pantalons del noi que ens el serveix.
És a dir, l’escala de l’esmorzar s’ha engrandit, i per tant la mida del croissant s’ha encongit notòriament. Hi ha caçadors que cridem que això és una estafa estatutària. Però el noi de la cafeteria insisteix a dir que no, que el que passa és que, amb el canvi d’escala, ara la perspectiva és més general i els clients veiem més plat i menys croissant, i això fa que l’esmorzar ens sembli més petit, però que tot plegat és un efecte òptic, en realitat no és més petit, és igual. La seva companya també diu que el que els passa als croissants no els passa a ells, sinó a nosaltres, que a quaranta anys encara ens balla el sentit de les proporcions, puix que segons ella estem continuant la creixença com quan en teníem quinze i no ens n’hem adonat.
Evidentment, tot això són romanços, no s’aguanta per enlloc. I tinc evidències científiques del que dic. Perquè el cas és que l’altre dia, en un altre lloc, vaig veure uns croissants amb un magnífic banyam víquing, ferms i saludables com uns rovellons del Pedraforca. Eren exemplars de la mida normal, ni més ni menys. Vaig entrar i vaig preguntar. Aquests croissants de mida normal ara resulta que en diuen de mida “maxi”, i els croissants “maxis” resulta que ara te’ls claven a gairebé el doble de preu que els “normals”, que no són sinó els exmaxis reconvertits en neominis que mantenen la mateixa rendibilitat jove i tibant de sempre. Aquests criadors de croissants tenen molt clar això de l’economia d’escala i la ratio de pebrots per càpita que segueix l’evolució del negoci.

Allò que ens pot passar...

En La Vanguardia del dissabte 15 passat, hi havia un article de Fernando Ónega titulat: “Hacia el partido único”, de govern a Espanya, naturalment.
Us el recomano per moltes raons, però sobre tot per la visió de futur que ens explica.
El partit únic és, ni més ni menys, que el PP.
Segons els sondejos, guanyaria les properes eleccions nacionals per un 18% o un 20% de més que el PSOE.
Això voldria dir que podria arribar a guanyar en la majoria de ciutats i dels governs autonòmics... les televisions, les direccions d’ensenyament i culturals, etc., tot amb la mateixa ideologia i sense tenir cap ombra de contrast o d’oposició real...
Us ho imagineu...?
Fins a quin punt cap autonomia sobreviuria a aquesta allau? Catalunya?, El País Basc?, qui ho sap i en quines condicions?.
D’aquí poc tenim les eleccions municipals i malgrat que sembli que les polítiques que es fan a l’Estat Central o autonòmic no ens han d’afectar tant com les municipals, potser seria hora de pensar-hi i de preparar-nos adientment.
Les opcions són ben clares, per un costat els que no volen que existim com a país, que denuncien l’Estatut i moltes altres coses. Per un altre els que ens el “retallen” i ens prometen l’oro i el moro i no ho compleixen.
Arribem a les darreres opcions, les que defensen els valors i la identitat del nostre país, la seva cultura, la seva gent (hagi nascut o visqui aquí). La veritat és que tenim un ventall ampli per poder triar, potser massa ampli i tot. No seria convenient refondre-les en menys i més fortes?.
Uns ajuntaments forts, que treballin en la mateixa direcció, poden ser de gran utilitat davant del presagis que ens arriben.

Plebeius sum!

-És vostè de la noblesa? -I ara! ... nooooo! -Sóc plebeu! No vaig voler dir normal. Aquestes foren les paraules d'entrada que mantinguérem l'entrevistador de Ràdio Sabadell i jo, fa pocs dies. Una entrevista llampec sense unes directrius clares que derivà cap un altre camp. Bé, però, els preocupava una altra cosa. Com funcionaven els Títols de Regne. Bé, no entrarem en detalls de l'entrevista sinó només unes consideracions sobre la noblesa i com es presenten o es veuen en Societat. A Espanya hi ha unes grans diferències de noblesa titulada (o no titulada) que veiem, a vegades, a TV escombraries o en premsa del “cor” (aclarim que no són revistes mèdiques) o “rosa”. Un altre fet diferencial, per exemple, i en general, a Catalunya la noblesa és molt més discreta. Sempre ho ha estat en gran majoria. Es dediquen a professions liberals, per exemple, però la podem trobar en tots els camps empresarials. En dir camps podem dir que alguns nobles fan de pagesos per guanyar-se les garrofes a casa nostra. En tenim constància. Han passat aquells temps d'estar en el poder polític, o a la Cort de sa majestat, fent-li la gara-gara per treure'n profits etc. Tampoc no ens ingerirem com feren, alguns, les immenses fortunes. Ens pot semblar anacrònic al s. XXI, i tanmateix, és l'espectacle que ens ofereixen unes certes persones. Doncs bé, sempre hi ha algú que ens fa sortir de polleguera, com la Sra. Esperança Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, consort del comte de Murillo, don Fernando Ramírez de Haro y Valdés. Pensem en els fets amb una estació de l'AVE http://www.elinconformistadigital.com/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=1208.

Podem recordar també els afers del comte Lecquio, Alessandro Vittorio Eugenio Lecquio di Assaba y Torlonia, cosí del Rei actual d'Espanya.
http://es.wikipedia.org/wiki/Alessandro_Lecquio

Podríem exposar més exemples. Deixem-ho així.
Un cas curiós són els Güell, vescomte de Güell (i marquès de Gelida), que en el seu escut duu el lema: Ahir pastor, avui senyor, res més encertat amb la idiosincràsia de la noblesa en la nostrada terra.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Eusebi_G%C3%BCell_i_Bacigalupi

Ramon Rovira i Tobella

Titelles de Lleida. Titelles de Gelida.

Dissabte vam anar a veure una actuació de titelles al Petit Palau de la Música Catalana. El Centre de Titelles de Lleida presentava l'espectacle d'en Jan Titella. L'argument del conte és que en Jan no pot dormit i, per sorpresa seva, escolta un grill amb qui començarà una amistat i un viatge que el durà a descobrir els sons de la ciutat, del mar i del bosc. Cadascuna d'aquestes ubicacions s'identifica amb un instrument: la ciutat amb el clarinet, el mar amb la flauta travessera i el bosc amb el violoncel. La història s'explica tota amb cançons i es representa a través d'un atrezzo senzill i simbòlic que, amb una transformació mínima, ens situa en els diferents escenaris que recorreran en Jan i el grill junts en bicicleta, per acabar de nou en el punt de partida inicial: el Jan al llit adormint-se, això sí, amb el grill feliçment tornat al bosc i una nova amistat travada.
L'espectador gaudeix de la música interpretada en directe i de les cançons, que canten els titellaires amb molt d'ofici. La posada en escena s'ajuda de les cançons per crear una atmosfera que et sedueix i et situa ràpidament dins de la història. Els nens, que són el públic majoritari en aquests espectacles, queden hipnotitzats per l'encant dels personatges, per la història d'amistat i per la cadència de les cançons. Els nens també tenen un cert protagonisme en alguns moments de l'obra, participant amb els gestos que s'indiquen des de l'escenari. Personalment, aquest és un dels punts que crec millorables: la implicació dels petits espectadors. En cap moment, tractant-se d'un espectacle musical, es busca la participació del públic en les cançons. Malgrat la correctíssima interpretació que es fa de les cançons per part dels protagonistes, trobaria interessant ensenyar alguna de les cançons al públic per acompanyar alguna escena, sobretot perquè la majoria de les cançons són enganxadisses i motivadores.
Els pares, que en aquesta mena d'espectacles som els acompanyants, però que sovint igualem en nombre el públic infantil, també gaudim com a nens, perquè són històries ingènues, sense cap maldat ni segones lectures. Es tracta de deixar-se portar per la candidesa argumental i fer net de preocupacions i neguits per veure i escoltar un espectacle com un nen més. I de debò que funciona.
Totes les bones vibracions viscudes al Petit Palau poden fondre's però, quan agafes el tren per tornar a Gelida. La Renfe ofereix actualment en cap de setmana un tren cada mitja hora, cosa que és raonable. Però, ai las, quan arribes a Gelida el nostre estimat funi mandreja els caps de setmana i només enllaça amb els trens cada hora! De manera, que ens presentem a Gelida a l'hora i 24 minuts i el funi no torna a pujar fins a la propera hora i 10 minuts. Que ja ens teniu pujant a peu.
El funicular està gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat. La pregunta que faria a l'ajuntament és, quan s'organitza una festa major l'objectiu és el gaudi dels veïns. I s'aconsegueix. Quan s'organitza una funifira quin és l'objectiu? Perquè tinc la impressió que ha estat la festa major d'hivern, durant la qual ens ho hem passat molt bé, però respecte del funi, l'element central de la fira, no hem aconseguit avançar gens? El cap de setmana continua fent un trajecte cada hora, deixant sense servei la meitat dels trens. Som allà on érem, això sí, havent-hi destinat... quants milers d'euros?

Ens fem grans...

Frikis (el video)

L'amic invisible 2011 from Alfuniesdiuque on Vimeo.

Friquis

Divendres vam celebrar el sopar de l'amic invisible anual de la colla. En el format actual, és la tercera edició. En va publicar una nota el Xavier fa uns dies en aquest bloc. Aquest sopar vindria a ser el que a una empresa és el sopar de Nadal. Sopars en celebrem d'altres al llarg de l'any, per sant Joan, per festa major... però cap d'ells té tanta transcendència. La prova és que hi érem tots, amb l'excepció justificada del Just i la Maite, que estaven cuidant de l'Aitana, que està cridada a ser fallera major de Gelida els propers anys.
És una ocasió única per deixar constància de la nostra amistat i testimoniar-ho amb un present. Els primers sopars, fa anys, ens fèiem un regal convencional. El protocol consistia en un regal unisex que sortejàvem entre tots, amb l'única condició que a ningú li podia tocar el seu ni el de la seva parella. L'espècie està en evolució contínua i per alguna raó inexplicable quan un grup de persones decideix fer-se un regal seriós, amb un pressupost màxim prèviament convingut, sempre tens la sensació que algú llença els diners per regalar una cosa que tu no compraries mai de la vida. De manera que la reacció més lògica és provocar l'acceleració de l'evolució de la iniciativa, per evitar una degradació lenta i dolorosa durant la qual et veuries obligat a posar bona cara davant d'un regal "formal" que consideres una horterada.
Les condicions del regal que ens fem al final del sopar consisteixen en fer el pitjor regal que es pugui i gastar el mínim possible (s'admeten regals anteriors d'aquells que amagues o llençaries directament a les escombraries). Com més lleig, millor. El definim com a regal monstruós o freak. Hi ha qui els defineix com a pongos. Els regals fets amb aquesta intenció, de debò, que són admesos amb el millor dels somriures i no hi cap regal que no desperti una reacció sincera. Et sents lliure per exclamar: què n'és de lleig! i us asseguro que després dels regals de Nadal i de Reis, és una teràpia fantàstica.

Aquest és el reportatge fotogràfic de la vetllada.

L'Ilda va tenir un barret de plàstic i una campaneta d'aquelles d'hotel.

El Jordi unes manilles "de l'amor".

El Ramon , al meu entendre, va fer front a un dels pitjors regals de la nit. Un pongo consistent en un barrilet amb 4 tasses de ceràmica per servir-se alcohol.

El Nicolau amb dos discos de pedra més propis d'un antiquari que d'un sopar com aquest.

La Tina obrint una corbata que, qualsevol persona amb vestit podria portar sense problemes.

Més problemàtic de portar és aquest cinturó que em va tocar a mi, que encara conservava el preu de compra (un euro i mig) i que duia unes incrustacions de plàstic imitant metall i pedreria que causarien furor en certs ambients.

El Dani va firar-se unes anelles estupendes per marcar els tovallons.

L'Eva amb la seva montera i olé!

La Carol amb unes canyes de plàstic de metre.

La Roser amb un arbre de Nadal blanc, adquirit a l'Ikea per 3'99 euros. Tota una ganga.

El Joan Ramon instants abans de descobrir una boa de plomes vermelles dignes de la millor de les vedettes.

L'Agustí desembolicant un barret d'aniversari. Un barret de roba amb tres espelmes i dos maduixots capaços d'ensorrar de per vida abocant-lo a les drogues i a la mala vida al nen a qui algú gosi posar-li el dia del seu aniversari.
El Toni amb un fregall de disseny per rentar plats.

La Mònica amb el pitjor regal de la nit per votació popular. Un retrat de la Gioconda amb la cara troquelada per posar-hi una altra fotografia.

El Jordi amb 3 llibres d'aquells que et fan qüestionar que llegir llibres sigui un acte de cultura.

La Magda s'agafava així de bé el protector anti-mosques que, en forma de paraigua de fil, li tocava per sorteig.

La Montse també recollia amb simpatia una original fruitera.

Finalment, aquest sopar té un repicó. El pitjor dels regals té premi. Aquest any va sortir escollit per una amplíssima majoria el quadre de la Gioconda. I la persona que va comprar aquest artefacte va ser premiada amb un regal que, des de l'organització del sopar, volíem que estigués a l'alçada del seu bon gust. Per no equivocar-nos, el regal va ser un simpàtic gatet que vam tenir vivint a casa el darrer any, des de l'anterior sopar de l'amic invisible.

Anècdotes lingüístiques

Uns quants dies enrere, el Jordi Rosell, tenia un nou gos pigall. Un mes, més o menys, d'entrenament perquè ambdós havien de congeniar. No sé si tenen un llenguatge específic per a donar-li ordres. Ho sento; no ho sé. Un dia em van explicar una anècdota que un foraster, del centre de la península, escoltant un home d'aquí, li parlava, li donava ordres, en català al gos. Impressionat, el foraster, li digué -Ah,! ... entiende el catalán el perro? Segurament no rebré cap resposta. Tampoc devia haver vist mai cap concurs de gossos d'atura. Els pastors fan servir la seva llengua pròpia, del seu país, el català, el castellà, el basc, el francès... o simplement xiulets. Bonic espectacle. Bé, podem deduir que els gossos tenen, potser, dons de llengües, però possiblement, el foraster, no. Ara bé, el Jordi li deu estar ensenyant el català al Rusty, al gos de parla anglesa, o bé el Maizer li fa de company lingüístic ... Ha, ha, ha... Vés per on podrem tenir un gos bilingüe. Que n'aprenguin, com deia un president d'un club.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Gos_d%27atura_catal%C3%A0

Un altre cas em va passar, a mi, en una conversa durant un viatge a l'estranger amb un mare i filla mestres, riojana i sevillana, respectivament. La conversa va anar a parar dient-li que jo amb els meus pares, avis... sempre els havia parlat en català. Una resposta em va deixar perplex. -Ah! Es que NO sabian español? Aquesta resposta demostra clarament la incomprensió de la realitat lingüística d'Espanya.

La Constitució diu en l'article 3.1: El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Sentint-ho molt aquest article no s'adiu amb la realitat. Més aviat és una imposició, al meu entendre. A Suïssa, per exemple, com ho han resolt. Han de saber tots alemany, francès, italià i retoromànic? Ja sé que no són bones les comparacions.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Su%C3%AFssa#Lleng.C3.BCes

Esperem que un dia deixin d'ésser anècdota.

Ramon Rovira i Tobella

http://www.gelida.org/

Notícia dels Reis de l'Orient

Avui matí sento a la ràdio que al Japó hi volen introduir el judo com a assignatura obligatòria a les escoles per als nanos a partir d’onze anys. Les autoritats expliquen que la canalla nipona van fluixos de autodisciplina i de força mental, i que el judo afavoreix totes dues coses. Bé, potser sí que és això, no ho sé. Però tenir un judoka cinturó negre de dotze anys a casa no sé si és cap bona idea. Vull dir que pensin vostès en què pot passar en una tranquil·la llar nipona un matí de Reis com el d’ahir si resulta que a la nena de casa Ses Majestats no li han portat la Nintendo que va posar a la carta, o si la bicicleta del nen no és la que ell va veure a l’aparador de la botiga corresponent. La canalla és molt sentida per a segons què, hi poden haver molts braços trencats i moltes cames trencades. I el mateix pot passar a les aules amb segons quins mestres i segons quines siguin les notes d’avaluació: allò de punxar les rodes de la Vespa al profe de mates que ens té mania quedarà com una antigalla del temps de l’educació holística i la plastilina.
La possibilitat que la mesura del govern japonès tingui un efecte boomerang com el que s’apunta aquí no es pot descartar. D’altra banda, veurem com es contempla això del judo en el pròxim infome PISA. Perquè si la mesura japonesa finalment és validada pels resultats d’aquest informe, també podria ser que les autoritats educatives de la resta de països del món pretenguessin implementar l’obligatorietat de les arts marcials pròpies de cada país a les comunitats educatives respectives. A Catalunya l’art marcial nacional són els castellers; per tant, en el nostre cas, arreu del país totes les aules catalaníssimes haurien de tenir la seva colla castellera per decret governamental i fer trimestralment concursos com el de Tarragona al pati de l’escola. Totes, és clar, tret d’aquelles en què els pares no ho veiessin clar; en aquestes, paral·lelament, s’hi muntarien corridas de toros. Molt curricular i molt vehicular tot plegat.

Endevinalla à la freak

Divendres n’hi ha uns quants que fem el sopar de l’amic invisible (ja saben, tot allò dels regals que no saps qui te’ls fa). Els comensals hem quedat que enguany els regals siguin as freak as possible dins els marges d’un pressupost màxim de quinze euros. La veritat és que no sé per quins set espermatozous aquest cop cal remarcar especialment la condició freak del regal de l’amic invisible, perquè de fet sempre ho és: l’any passat, per exemple, a mi em va tocar una figura de sant Pancràs que s’il·luminava per dins, i això, diguin el que vulguin, no és normal. (El sant Pancràs, by the way, el vaig tenir a la tauleta de nit uns quants dies –pocs, si ho hem de dir tot, la pila era bastant a les acaballes)
En tot cas, el regal de divendres jo ja el tinc a punt, fa dies que se’m va aparèixer per casualitat en un basar xinès d’aquests que a mi m’agrada entrar de tant en tant; el vaig veure de seguida, allà, posat de cap per avall damunt una pila: semblava una gibrelleta amb un parell d’annexos semiesfèrics, o un taüt per a vuits il·lustres folrat de vermell per dins, o una carmanyola de disseny sense tapa, o una ouera per a un sol ou d’estruç al bombo i dues copes de xampany a la corneta. No vaig poder estar-me de riure per sota el nas en interceptar-lo amb els ulls, de debò que no, i immediatament me’l vaig firar sabent perfectament a què el destinaria.
Això que dic va ser a començaments de desembre. De llavors ençà que el meu regal volta per casa: me’l trobo, dins l’embolcall de plàstic, sobre la rentadora, sobre la nevera, a la taula, sobre l’ordinador, sobre el llit. Enlloc no hi fa bonic, ni hi lliga, ni res. És l’aneguet lleig dels complements de la llar, una peça extraviada i dissonant, d’un exotisme urticant i irreductible. Com dimonis ha vingut a parar això a casa meva?, hi ha cops que em demano. De vegades la cosa em fa sentir directament un àlien, d’altres és la cosa la que em sembla com un meteorit marcià caigut del cel.
Però de mica amb mica reconec que estic aprenent a mirar el regal de l’amic invisible amb ironia, i fins amb tendresa matèrnica. Estic començant a sentir una afinitat, cada cop veig més clar que em costarà desfer-me’n quan arribi l’hora. M’està fent més tolerant, més comprensiu, més persona. En el fons del fons penso que hi estic descobrint una afició molt recòndita. Realment és un regal molt, molt, bo: una freakada insuperable; no original, només insuperable. Espero que el meu amic invisible el sàpiga tractar com toca i el posi en un lloc principal de casa seva. Potser al vàter. Però com a centre de taula, amb una punta d’imaginació, també pot funcionar. Què és aquest regal?, és ara la pregunta. I encara: com en dirien vostès d’això en català?

NO som iguals

Els homes i les dones NO són iguals. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Així ho resumiria de forma sintètica i brillant el Joan Tardà de Polònia (i segurament, l’altre també).
La publicitat comercial és l’única amb prou fiabilitat i credibilitat que tenim als mitjans: oblideu-vos dels informatius, dels telenotícies, dels diaris de paper o dels diaris a internet. Els únics que diuen la veritat són els anuncis. I com a exemple, dues tasses:

IOGURT PER A DONES


IOGURT PER A HOMES




Dos exemples clars que en uns temps d’incerteses, de volubilitat de les idees i amb una repugnant onada de dir les coses amb extrema correcció política, ho posa tot al seu lloc. I diu les coses pel seu nom. No ens enganyem. Potser les polítiques d’igualtat han fet sortir la dona del seu espai natural (la cuina), li han fet creure en possibilitats de realitzar activitats alienes a les obvies (el llit) i l’han desplaçat del paper genètic que li és propi (decoratiu). Però això passarà, segur, com una oscilació més de la història que és pendulant i cíclica.
Mentrestant, haurem de seguir revindicant el que és evident i desenmascarant conceptes artificials però d’us corrent: la cervesa sense alcohol no és cervesa, el pernil sense greix no existeix, el creixement negatiu és impossible, no tenim sobrepes, estem gordos! Seguirem investigant buscant exemples…

Grups de famílies

Hi ha diverses famílies, com ara les que en són més properes, les nostres. Una part de la meva vida gira entorn d'unes altres famílies: les rurals, les de la pagesia per entendre'ns. En un llibre, l'Oasi Català, Un recorregut per les bones famílies de Barcelona, escrit per Pere Cullell i Andreu Farràs que edità Planeta. Un entrevistat de bona família comenta ...Som uns quatre-cents, però sempre som els mateixos... Això, potser, també passa en les famílies polítiques. Són sempre els mateixos? En aquest llibre ens ofereix un ventall extraordinari de vinculacions familiars, socials, polítiques, financeres etc. En una altra part ens comenta que cal posar espelmes a totes les capelles fent referència a tenir una assegurança on acudir en les adversitats quan calgui. En un blog http://www.familiavidalquadras.com/blog podem veure les extraordinàries vinculacions que s'han produït en els descendents d'aquest grup familiar: Els Vidal-Quadras. Així, per exemple, trobem a Dona Agatha Ruiz de la Prada y de Sentmenat, ara marquesa de Castelldosrius i baronessa de Santa Pau (són en tràmit d'execució de sentència) que en les noves lleis successòries en nobiliària per afavorí uns quants consorts a lluir un Títol de Regne, en aquest cas ben català, passi a una família totalment allunyada de la nostra terra. El darrer posseïdor d'aquest Títol era el seu oncle Don Santiago de Sentmenat i de Urruela (el tenia per defunció del seu germà Carles) que amb les noves lleis passà a la seva germana primogènita, Isabel, i aquesta fa cessió a la seva filla, l'Agatha. Amb un valor afegit que el consort de l'Agatha, és Pedro J. Ramírez y Codina, conegut per tothom, i el pitjor és que pot passar als descendents d'aquesta (sense adjectius) família. Aquella afirmació que deia un senyor de bona família és aplicable com heu vist en molts grups familiars. És cert que entre les famílies propietàries de masies existia uns parentius, ara ja no tant, però en segles anteriors sí. Aquests grups encara existeixen si aprofundim en determinats grups amb vinculacions de parentiu o simplement socials. Nosaltres estem al cancell i tenim l'opció d'entrar-hi. Jo no.

Ramon Rovira i Tobella

L'enderrocament dels Pirineus

El passat 19 de desembre un tren d’alta velocitat francès (TGV) va fulminar la barrera pirenaica i es va endinsar uns kilòmetres per l’immaculat i verge territori espanyol, bé, fins a Figueres només, dins de la posada en marxa de la línia Barcelona - París. Pobre donzella espanyola ha estat desflorada! i això als 155 anys...
Totes les precaucions polítiques i militars que van aconsellar l’ample de via “Ibèric” de 1668 mm. fixades en la “Ley de Ferrocarriles Españoles” aprovada el 3 de juny de 1855, han desaparegut per obra de la màgia del progrés i de la dinàmica de la civilització.
Cent cinquanta cinc anys han hagut de passar perquè aquesta anomalia, fruit de l’estratègia militar, hagi desaparegut (parcialment). Ja ens poden envair les potències estrangeres. La Pàtria perilla!.
I això s’ha fet quasi d’amagat, sense dir res, sense bombos ni platerets, a fi de no donar-li importància. Cap autoritat, ni de la Generalitat ni del Govern Central, han estat presents. Només l’Alcalde de Barcelona es va dignar baixar a les andanes de l’estació de Sants.
Segons sembla, aquesta inauguració parcial del que serà un dia el Barcelona - París en AVE/TGV és deu a l’obstinació del President de la SNCF francès (Société Nationale de Chemins de Fer Français).
I ens preguntem, això per què?. Perquè uns actes inaugurals, p.e. Madrid - València de l’AVE, estava ple de prohoms que quasi no hi cabien i en canvi en d’altres actes similars no hi havia ni el “guardaagulles”?.
Podria ser degut al rebuig que molts encara tenen per l’eix Mediterrani? o al sistema radial de transport amb centre a Madrid?
La veritat és que l’evolució ha començat. El nou gir esperat ja ha arribat. Ara només és qüestió d’algun temps, uns anyets, i d’aquí poc podrem tenir el luxe de pujar al tren a Barcelona i al cap de poc més de cinc hores estar a París, malgrat totes les traves.
I no parlem del benefici econòmic que pot representar per a les comarques a banda i banda dels Pirineus, al entrar també en servei el transport de mercaderies des del Port de Barcelona a Europa.
Enhorabona! Ens en hem d’alegrar, és una data important, cal retenir-la i celebrar-la.

Amb if i sense if

El diari USA TODAY demanava pel facebook fa set hores: “If you won the Mega Milions jackpot, what would you do?” Als Estats Units la Mega Milions es veu que deu ser com aquí la rifa de Nadal. Per tant, la cosa potser es podria traduir per: “Si us toqués el pot de la loteria, què faríeu?” No sé quin és el pot de la Mega Milions i què en deu quedar després de la pentinada d’impostos pertinent. Però pel nom del sorteig, i tractant-se dels nord-americans, que tenen fama de fer-ho tot a l’engròs, m’imagino que deu ser una morterada de calés importantota. Tan importantota com la que es dóna per aquests verals pels volts de Nadal.
No he mirat els comentaris que la pregunta del USA TODAY ha suscitat entre els lectors. Segurament la gent hi deu contestar les animalades de sempre: compraria un barco, o una mansió, o faria trenta voltes al món, o la collonada que sigui que toqui ara mateix; això, a més a més del clàssic “tapar forats”, que normalment inclou la liquidació de la hipoteca i de les lletres del cotxe. Segurament, com també passa aquí, ningú deu dir que faria servir els diners del premi per invertir en algun lloc, o per començar un negoci, o per pagar-se una carrera, per a ells o per als seus fills.
Tant se val, el cert és que jo també contestaria qualsevol collonada a la pregunta del USA TODAY. Però no és per aquí que vaig ara. El que ara vull remarcar és la construcció gramatical de la pregunta que fa el diari. Vull recordar aquesta construcció, vull gravar-me-la al cap d’una vegada. No sé per què les construccions condicionals amb subjuntiu a mi sempre m’han costat de fer en anglès. En teoria la cosa no té cap gran dificultat, però el cert és que sempre m’hi faig un embolic. Per això aquesta nota. D’altra banda, però, espero també que el 2011 sigui un any propici per a tothom, que no estigui condicionat per aquest if –per aquest si– que sempre posa les coses en un no-lloc hipotètic, borrós i estrany, que sempre replica els nostres desitjos, els nostres projectes i les nostres aspiracions amb límits i marges i peròs i barreres. Ens desitjo un 2011 absolutament incondicional. Un 2011 assertiu, pura força, pura salut. Que ens hi maneguem com vulguem, whatever the way we better please (que nosaltres vulguem, subjuntiu). Bon any.