El peu metafísic de Perejaume

Pintar amb els peus deu ser una tècnica artística que algun original ja deu haver inventat fa dies, i segurament amb bons resultats crematístics. Ara, pintar un peu, és a dir, convertir un peu en el tema d’un quadre –en el tema principal, s’entén–, això ja deu ser més complicat de veure. Un peu és una cosa de la qual ningú no en fa gaire cas, difícil de veure si no l’apreten les sabates, sense cap reputació. Ni de molt lluny el peu té el prestigi de la cara o de les mans, posem per cas. De fet, en pintura qualsevol altra part del cos és més decorativa i amb un predicament més normalitzat, fins i tot el cul o les aixelles peludes. Els peus són els grans invisibles del cos humà, les antípodes de tot –i té patata que un peu sigui precisament antipodal–, els grans discriminats, els grans desclassats, o gairebé. Per tant, el fet que un artista vulgui posar fi a aquesta situació i dediqui l’estona d’un quadre a pintar un peu és un acte de desgreuge i una observació molt ben observada. I és justament això el que el pintor Perejaume ha fet: un acte de reparació a les extremitats més ultrades d’avall del cos humà. Perejaume ha posat per fi els peus de la pintura en un bany de sal reparador després d’una caminada de segles per les muntanyes sense una pedicura. El resultat d’aquest bany és una de les peces que hom pot veure exposades aquests dies a la Pedrera de Catalunya Caixa del passeig de Gràcia. El peu de Perejaume està pintat sobre una taula de fusta de format dina4 aproximadament. No és el peu de cap camioner de la Jonquera, ni apareix disfressat amb cap bota, cap sandàlia, cap sabata de taló. És un peu nu, probablement el d’una monja jove o una canalla. El pintor en mostra tot just la punta, amb els dits menuts ben arrenglerats traient el nas per sota una cortina de color blau celestial –el cel mateix, de fet– i per damunt d’un verd de prat pirinenc, maragda i vaquerís. El peu és un adminicle bast, que sempre va per terra, que sua, que els mesos d’estiu fa aquella fortor característica al metro, una cosa normalment anodina si no és per tallar-se les ungles, curar-se l’ull de poll o emprovar-se les sandàlies. I tanmateix Perejaume el pinta sense cap nota de gregarisme, amb aquell gust medieval, com si es tractés de la carona d’una marededeú del primer Renaixement. Un peu que no toca de peus a terra, ideal, angelical, simbòlic. Un peu directament metafísic, whatever that might be.