dilluns 5 de desembre de 2011
Dos aniversaris
El mes d'agost d’enguany Ràdio Gelida va fer trenta anys. Molt bé, enhorabona. Ràdio Gelida ha estat una cosa molt important, segurament la més important que hi ha hagut a Gelida des de la recuperació dels ajuntaments democràtics, és a dir, la més important dels últims quaranta anys d’història. I no, no exagero. Si mai cap equip d'historiadors locals amb un interès no únicament, obsessivament, monotemàticament i reiterativament centrat en la cosa medieval i moderna ens fa el favor de girar els ulls una estona cap al passat recent, és molt probable que es pugui demostrar la certesa d’aquesta afirmació. Sobretot la potència cívica que en cert moment va tenir l'emissora municipal, que és la lliçó realment exemplar d'aquesta història, la que de debò hauria de quedar. El 2011, doncs, és el de la trentena de Ràdio Gelida. Per molts anys, tornem-hi. Però l’aniversari de la Ràdio no és l’únic que hi ha enguany. El 2011 també fa anys d’un altre fet rellevant en la història de Gelida, concretament és l’any que en fa vint del tancament de la pedrera de la Guixera. Efectivament, l’any 1991, amb el nou govern municipal com aquell qui diu acabat de constituir, l’ajuntament va prendre una decisió que, a la pràctica, va significar posar fre a un projecte que en aquells moments estava començant i que molts gelidencs consideraven lesiu per als seus interessos. Va ser una decisió de govern encertada, valenta i exemplar. D’un sentit cívic i polític de molta categoria. Una decisió a la qual va seguir un litigi entre l’ajuntament i l’empresa afectada que no es va tancar definitivament fins al 2005 –és a dir, catorze anys després–¬ per mitjà d’una sentència dictada pel Tribunal Suprem en què finalment es donava la raó a l’ajuntament. Els historiadors locals també farien una bona feina si algun dia sortissin de l’armari del castell i dediquessin atenció a aquest tema. Si és que els historiadors volen que la història serveixi d’alguna cosa i no sigui només un entreteniment erudit. El tancament de la pedrera de la Guixera també és d’aquells exemples que haurien de quedar. Governar un municipi a còpia de vendre-se’n el territori i amb la demagògia dels serveis i els llocs de treball, és la lliçó que llavors els gelidencs vam aprendre que no ha de ser. I caldria que d’aquesta lliçó en quedés constància, especialment pensant en els alcaldes i regidors que vinguin en el futur.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 Digues la teva.:
Espero que els historiadors del futur valoraran en la seva justa mesura els dos fets que s'esmenten en l'article ja que la seva transcendència en la configuració democràtica de la nostra societat, el primer, i en la valoració del paisatge com a patrimoni, a més de barrar el pas directament a la corrupció, en el segon, són d'una significació que els propis gelidencs sabem ja valorar com s'observa per la percepció que tenim tots plegats de la ràdio i per la resposta electoral que al seu dia va merèixer el tema de la Guixera.
No puc compartir, en canvi, ni deixar de considerar injustes les etzibades adreçades a l'AACG i als historiadors que fem vida a Gelida, encara que no ens la guanyem a Gelida. No em sembla que activitats com els “Vespres d'història”, que vam desenvolupar en tres sessions l'any passat i dedicades a tractar temes com el futur de la indústria paperera a casa nostra, el de la pagesia o els projectes de dinamització econòmica i cultural a partir del patrimoni històric, tinguin gaire relació amb un enfocament restringit a “l'armari del castell”. Tampoc em sembla que la promoció d'una ruta modernista o la de les masies es puguin considerar en el mateix àmbit si atenem al seu enfocament de posada en valor del patrimoni urbà i paisatgístic. O la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni d'enguany a Can Pasqual. Malauradament el problema de la Guixera i la resposta contundent que va merèixer no han estat seguides d'una mostra de sensibilitat cap els valors del paisatge gelidenc que evités que passés el que ha passat. Va ser un èxit però, lamentablement, efímer i puntual. Va fer patir molt i injustament a algunes persones que es van comprometre fins al final, però ara per ara, les úniques activitats que conec que es desenvolupen a Gelida amb voluntat de fer pedagogia sobre aquestes qüestions estan a mans d'uns historiadors i no historiadors que creiem en un projecte sobre el que massa sovint he vist llançar-hi pedres, no precisament històriques. No tinc cap mena de dubte que malgrat la voluntat de tots els que hi participem, sovint ens equivoquem, però els nostres errors sí que puc assegurar que no neixen ni d'una visió restringida al castell ni de la història com a enyorança d'un passat falsament idealitzat. En tot cas serà per què no en sabem més. Però potser més val l'acció dels que no sabent-ne, volem aprendre, que no pas la dels que com que ja ho saben tot, no poden aprendre.
He d'entendre que el Xavier no ha reflexionat prou amb que el castell ha de sortit de l'armari. Voldria que no anés dirigit a algú en concret, la qual cosa fóra molt reprobable. Els historiadors professionals i afeccionats no estem d'esquena al patrimoni de Gelida, almenys l'AACG. I ho hem demostrat sobradament. Encara ens resta molta feina per fer. Potser alguns del món polític gelidenc sí que em sembla que a voltes estan poc sensibilitzats en aquests temes. No entrem en detalls. espero que el Xavier rectifiqui o ens aclareixi la situació del mobiliari que ens esmenta.
No, Ramon, la referència a l’armari que faig en l’article és només una expressió. No tiro en absolut contra ningú. Ni en concret ni en general. Creu-me, és així. Hi ha certs temes que tots plegats, a Gelida i allà on sigui, ja els hauríem de tenir superats. I si per algú encara no és així, doncs ja té prou pena. Però en tot cas, aquest algú no sóc jo.
Alfred, en lloc del meu escrit em referixo a l’AACG, i per tant no carrego contra l’associació ni contra cap de les activitats que dueu a terme. Totes em semblen lloables i dignes. ¿Com vols que critiqui tot el que organitzeu, tot el que enumeres en la teva rèplica? Referent als historiadors locals –als historiadors locals, no a l’AACG– en el meu escrit el que faig no és tant criticar allò que feu –almenys no és aquí on vull posar l’accent–, sinó allò que no feu i que penso que hauríeu de fer, o que em sembla que estaria bé que féssiu, si voleu i teniu temps i ganes. A mi m’està molt bé la investigació sobre el castell, sobre les masies i sobre el modernisme a Gelida. Ho dic de debò, em sembla perfecte. Ara, també em sembla que caldria que dediquéssiu atenció a qüestions més recents de la peripècia gelidenca de les quals fins ara ningú n’ha dit res, o molt poc, amb cara i ulls. Tu aquestes qüestions les remets als historiadors del futur en la primera línea de la rèplica que m’adreces. Bé, potser sí. Però jo penso que no. Per a mi aquest futur podria (hauria de) començar a partir d’ara. I tal com jo ho veig els qui us hi hauríeu de posar sou els qui per preparació sou capaços d’entrar amb rigor i professionalitat en aquest tema. En el fons, malgrat la forma potser una mica abrupta del meu text, el que estic dient no és una crítica, sinó un suggeriment.
Salut a tots dos.
Certament, Xavier, dispares amb munició gruixuda i no crec que en la direcció correcta.
Subscric la importància d'aquests dos fets: els 30 anys de Ràdio Gelida i el primer decret que va signar el nou alcalde l'any 1991, que aturava la pedrera, amb conseqüències personals duríssimes.
Però jo apuntaria en una altra direcció. Què se n'ha fet d'aquell exemple d'honestedat, de valentia, d'honradesa, de sacrifici personal al servei d'un poble, d'una causa?
Quan dius, amb encert: "Governar un municipi a còpia de vendre-se’n el territori i amb la demagògia dels serveis i els llocs de treball, és la lliçó que llavors els gelidencs vam aprendre que no ha de ser", penso en can Valls (la vinguda d'Aldeasa que havia d'acabar amb l'atur a Gelida, segons l'alcalde d'aleshores) o en polígon de can Joncoses (també mèrit d'aquell mateix alcalde), i veig que la lliçó impartida l'any 91 no ha tingut continuïtat ni en el seu mateix partit. Potser l'artilleria podries girar-la cap aquí i el tret seria més justificat.
Gil, la direcció que proposes per al que tracto en aquesta entrada és traslladar les coses a l’àmbit de la política, i a més a més, pel que dius, intueixo que des d’un perspectiva de bons i dolents, de pecadors i gent lliure de pecat. Tu proposes un judici sobre unes persones i un partit, no un investigació històrica. És una manera de veure-ho tot plegat, entesos. Però no la meva. La decisió de la pedrera va ser una decisió política –fer-la i desfer-la–, i és evident que hi ha un aspecte de la qüestió que va per aquí i que és inel·ludible si es vol tractar aquest tema. Però l’enfocament que fas em sembla que és molt pobre i que, en aquest cas sí, apunta en la direcció equivocada. Salut.
Publica un comentari