Catalanisme de servei al PSC

Comença la campanya de Nadal al PSC, i tot diu –almenys fins allà on jo he vist aquests dies als diaris– que no serà fàcil fer cagar avellanes i torró a aquest partit: cap dels quatre candidats a la secretaria general vol concretar gaire res sobre cap on vol fer anar la formació. Hi ha referències al catalanisme, hi ha la cosa dels indignats, hi ha el grup parlamentari propi a Madrid. Però tot és molt desdibuixat i de color pastel: la sensibilitat catalanista és molt sensible, i per tant voluble i capaç de fer versos de tota manera; ajuntar-se amb els indignats tothom sap que significa pujar a un salvavides de plom enmig de l'oceà; i el grup parlamentari propi a Madrid fa tota la cara de ser un farol graciós de jugador de pòquer de segona. I és que la pregunta del milió que el congrés PSC d'aquest cap de setmana ha de contestar no és aquesta. Ni tampoc és això que en diuen “debat organitzatiu”, és a dir, el debat de les poltrones i les nòmines associades de parents, amics i coneguts al servei de la causa socialista d’Armani i el paper couché del dominical d’El País. La pregunta que el PSC honestament (ai!) ha de contestar en aquest congrés no és sinó la del dèficit fiscal i la qüestió de l’autodeterminació que hi va indissolublement lligada. En el debat electoral de tv3, no fa gaire, Duran i Lleida va batejar aquest dèficit fiscal en setze mil milions d'euros. Són números molt grossos i molt convergents, d’acord. I pot ser encara que el dirigent d'Unió tingui la calculadora rovellada després de trenta anys democristians sense fer-la servir. Però llavors que el PSC faci els comptes pel seu costat i digui què li surt. I un cop hagi dit això que concreti precisament com ho pensa fer i fins on està disposat a arribar per resoldre aquesta situació que l'expressió que la presidenta DeGispert no deixa dir al Parlament de Catalunya descriu amb una exactitud impecable. Qualsevol altra cosa que no sigui això és voler amagar l’ou. O els ous. I els ous el primer cop que te’ls foten potser sí que és culpa dels altres. Però el segon és sens dubte culpa teva. I a Catalunya ja hem perdut el compte dels cops que ens els han fotut. El “catalanisme de servei” a què ahir feia referència el candidat socialista Pere Navarro no ha de ser el de la minyona de l’escala, sinó el de la gallina que diu prou. Per estricta responsabilitat.