Totxos

I bé, els estrategues del PP ara ataquen per mar. El govern del partit genovès que mana a Maó es veu que diu que l’any que ve vol dur a terme una consulta ciutadana per canviar el nom oficial de la capital de Menorca pel de Mahón, que naturalment sona més fi i més madrileny a les orelles de les autoritats colonials del lloc. L’àguila imperial del logo del partit de Rajoy, doncs, remunta novament el vol, com aquella au Fènix de la llegenda diu que ho féu de ses pròpies cendres, ningú més és capaç de pujar més amunt en el cel del coneixement filològic i la saviesa en general. A falta de dies per a les eleccions del 20N, a Maó ja n’hi ha que s’avancen als resultats i tornen als anys quaranta de l’Espanya del segle passat: als San Saturnino, San Baudilio, San Quirico. Ah, allò sí que eren temps! Ahir al vespre, a remolc de la notícia del PP maonès, al twitter també n’hi havia que es feien ressò d’aquells anys d’inventiva toponímica por la gracia de Dios al hashtag #traduimpobles. Un de genial va proposar que Olesa de Montserrat passés a dir-se Olé esa de monte Serrado. I un altre va proposar Viejo-verde de Cerdaña en lloc de Bellver de Cerdanya. ¿I Gelida?, vaig pensar. ¿Com en direm de Gelida si mai la brillant ofensiva del cóndor maonès travessa el mar i passa al continent? El clàssic Gélida, o Jélida, amb accent a la e, està prou bé, però potser caldria fer-ne una actualització i donar-hi més contingut semàntic: Geldebaño potser podria ser un bon invent: fa bona olor, i a més inclou una ñ ben castissa. Jelines!, també seria una bona opció. O directament Salida. No ho sé, ja ho veurem quan sigui l’hora. En tot cas, que la gent de Maó vigili amb el nom de casa seva, perquè amb tanta brillantor intel.lectual com es veu que llueix al govern de la ciutat, no sorprendria gens que, al final de la discussió, de la capital de Menorca acabessin dient-ne Tocho. Sí, ja ho sé: en menorquí, i també en català –sí, també en català, que és això el que de debò us cou, oi pepes?–, un maó i un totxo no és ben bé el mateix. Però és ben igual, a les autoritats colonials no sembla que els vingui d’un pam, ni de dos, ni de cinquanta. I almenys en la accepció adjectiva de totxo, elles –vull dir les autoritats– potser, qui sap, podran sentir-s’hi més reflectides.