Amén a Trebalúger

Binigaus és massa gran, una platja de dimensions elefantiàsiques. Son Saura també és massa gran, tot i que d'una dilatació més reduïda que Binagaus, i a més aquí el mar hi ha ratat notablement el sorral. Turqueta és massa petit, i Fustam també és massa petit, exactament petitíssim, i damunt damunt amb mala sang: a Fustam encara s'hi poden veure les restes formigones d'un niu d'ametralladores del 36 camuflades a la roca, llavors provar de desembarcar en aquest reclau havia de ser garantia d'una mort sanguinària i definitiva. Mitjana i Mitjaneta sí que són cales que tenen la mida que cal, però tant l'una com l'altra estan posades una mica de biaix respecte l'eix de sortida a mar obert, i pel que fa a l'Escorxada, doncs senzillament és una cala amb un nom massa bestial i inassumible que la desautoritza més enllà de qualsevol altra consideració. Naturalment, tot això que dic està deixat anar molt sumàriament, molt de passada i molt perquè sí, perquè la veritat és que tots els racons i raconets d'aquest sector de sota del camí de Cavalls de Menorca -des de son Xoriguer fins a l'entrada a Binigaus- són una meravella, un cas de mediterraneïtat lluminosa i esplèndida, d'una qualitat de primeríssima magnitud. Dit això, però, també dic que de tots aquests indrets magnífics i més o menys recòndits, si a mi me'n fessin triar un, triaria la raconada de Trebalúger. A mi Trebalúger em va fer un bon efecte. D'aquest lloc no se'n pot dir ni pèls ni defectes, perquè no en té cap, és senzillament perfecte. La combinació de tots els elements paisatgístics que s'han anat repetint al llarg de tot el tram de costa recorregut fins ara -elements que després de tanta reiteració arriben a semblar banals, i no ho són gens- arriba a Trebalúger al seu pic més dolç, al seu moment més refinat: les capçades dels pins són aquí d'un verd més aeri i escabellat; el cel blau, més blau-cel; el mar també hi fa un turquesa més intens, i les transparències de l'aigua són més vítries i clarividents. La sorra, encara freda de la intempèrie nocturna, també és aquí més clara i més fina, d'un tacte gairebé com de farina; els estimballs sobre l'aigüera marina, més rocosos, i la sortida al mar amb un pas més franc i desinhibit. La nota que toca Trebalúger en dies de sol i sense vent és la nota d'un violí fi, finíssim, una d'aquelles notes que semblen que no s'hagin d'acabar mai més, i que insisteixen a dissoldre-us la fibra del cos i estirar-vos els nervis fora de les misèries oficineres de la realitat dels dies feiners. Això és així, tal com sona, i ho és sobretot si un és capaç d'organitzar-se mínimament i passa pel lloc en temporada baixa, de bon matí, i si té la sort -no gaire difícil- de no trobar-se ni una sola ànima que desfiguri el conjunt. Protàgores va tuitejar fa molts anys que l'home és la mesura de totes les coses, cosa d'una falsedat socràtica i absoluta: l'home és l’inventor de la programació de Tele5 i dels editorials del País, el Periódico i La Vanguardia; l’home no és res i no és la mesura de res, per l'amor de Déu! En canvi ,Trebalúger sí que ho és; Trebalúger sí que és aquesta mesura de totes les coses. En les condicions de solitud que dic, i si hi ha en funcionament una certa inclinació de l'esperit cap a les coses no estrictament adotzenades, aquesta cosa exacta, clavadíssima, localíssima i de ressonàncies universals que té Trebalúger es percep sense gaire esforç. En aquest lloc un de seguida s'hi pot fer l'efecte de ser una mica com un d'aquells indis americans que vivien esperant amb candeletes que Cristòfor Colom els descobrís i els civilitzés a cops de creu i Inquisició. Personalment, ara tinc el convenciment que Adam i Eva van néixer, créixer i pagar la contribució a Trebalúger, que tot allò del Gènesi és una història que es va fer aquí, en aquest cul-de-sac de Menorca, encara que a la cala no hi quedi rastre de cap pomera per certificar-ho. Faig la foto del lloc, giro cua i passo avall. Amén.