"Épaté” és una expressió en francès que fa molts anys que li sento al Miquel Carrillo. Podríem traduir-la per sorprès, astorat. Però sona bé i sovint, en les mil-i-una reunions que hem mantingut, la feia servir per definir l’incredulitat davant d’una proposta o d’una resposta que ens agafava a contrapeu o ens sorprenia. A còpia de repetir-la, ens la vam fer nostra.
I avui la vull fer servir per definir la ciutat on hem anat de vacances. Una ciutat grandiosa per les seves dimensions però també per la seva concepció. Passejant per París te n’adones que fa molts i molts anys que aquesta ciutat s’ha estat planificant com a capital d’un gran país, fins i tot, d’un imperi o d’un continent. Si no és la capital d’Europa, és perquè Alemanya no ho va permetre i es va designar una petita ciutat, Brussel·les (1 milió d’habitants), d’un país petit com Bèlgica que no era sospitós de tenir cap pretensió d’imposar res a la resta. En canvi, quan vas a París respires a cada cantonada la grandeur de la France. No tens la sensació d’estar en una gran capital del passat, com sí que experimentes a Roma per exemple, sinó que és una ciutat que continua reivindicant-se com a gran capital europea. Vaja, que si has nascut aquí no m’estranya que pensis com n’ets d’afortunat de viure al millor lloc del món o, simplement, que sentis la necessitat d’envair-lo.
D’ençà que vam escollir destinació, hem hagut de fer front a una pregunta i combatre la perplexitat que generava la nostra resposta. –On aneu de vacances? –A París. –Ah, a Eurodisney? –No, no, a París. –A París? Una setmana? Crec que només amb la salvetat del Josep Costa, tothom ens ha aconsellat que anéssim uns dies al parc, per allò que tenim canalla. Fins i tot des de l’agència on hem contractat el viatge, l’agència Over de Gelida. Tant ha sigut així que, en un moment meu de debilitat, vaig arribar a plantejar-me –a pocs dies de marxar– un canvi per fer uns dies al parc. Sort que la Magda, el Josep Costa i l’increment de preu que suposava allotjar-se al parc de la rata, em van ajudar a tocar de peus a terra i a reafirmar-me en el que havia estat la idea inicial: la descoberta de París (ep, que ja incorporava en la nostra planificació una excursió al parc de les comunions, amén).
Ja ens teniu camí cap a París, ben convençuts que una setmana a la gran capital ens ha de permetre visitar tot allò essencial i anar una mica més enllà per conèixer una mica més a fons aquesta ciutat. Perquè no quedi res imprescindible per fer, el primer dia recorrem tota la riba del Sena “les Quais” (des de Gare de Lyon fins a la Torre Eiffel) i gaudim d’algunes de les millors vistes de la ciutat que ens acollirà els propers dies: passem per Notre-Dame, el Louvre, el d’Orsay, els Invàlids, la Place de la Corcorde… per arribar a la imponent Torre Eiffel. Un cop allí, no ens n’estem de pujar-hi, això sí, després de fer una llarga cua. Cua que es repetirà posteriorment per pujar fins al tercer pis. Cues que, des d’aquest primer dia, seran habituals a cada monument.
La Torre Eiffel és el símbol per excel·lència de París. Quan hi ets al davant entens perquè. Un monument fet "ocasionalment" per a una exposició universal (1889), que havia de desmantellar-se en acabar i que es va salvar per la funcionalitat d'unes antenes de ràdio ubicades al seu capdamunt, amb els anys ha esdevingut la referència més universal d'una ciutat monumental. Si ser als peus de la Torre impressiona, pujar-hi és meravellós. L'accés s'efectua en dos trams (i dos tiquets diferents, cadascun d'ells amb la seva pròpia cua i preu). Penseu que al mirador del primer pis ja ets per damunt de la gran majoria d'edificis de París. Al segon ja tens una vista d'ocell i veus París als teus peus. L'ascens al tercer és el més colpidor. La pujada amb l'ascensor és inacabable. L'ascensor al primer i segon puja en diagonal i en tot moment estàs envoltat d'estructura, cosa que dóna una sensació de seguretat. Saps que també s'hi accedeix per escales (les agafarem per baixar). A més, no perds la visual de les altres tres potes, cosa que incrementa aquesta sensació de solidesa. Però l'ascens al tercer és en vertical. Et sents disparat com un coet i veus com s'aprima l'estructura. Les finestres et mostren una ciutat cada cop més empetitida, però que no s'acaba. Malgrat l'alçada, no li veus límits. I l'ascensor continua pujant i et sents fràgil perquè ets conscient d'estar arribant a la punta de llança, fent un camí sense sortida. Un cop arribes, el mirador et fa estar més tranquil. Ets a 300 metres d'alçada, amb unes vistes espectaculars però no tens sensació de vulnerabililitat. Les emocions han quedat totes concentrades en el cub de l'ascensor.
Quan tornem a posar els peus a terra, encarem cap a Trocadero per continuar extasiant-nos davant de l'espectacularitat d'un monument, prodigi de l'enginyeria, que per anys que hagin passat des de la seva inauguració, conserva –fins i tot augmenta-– la seva fascinació. Que ningú no es pensi que estem simplement davant d'una obra ben resolta tècnicament, estem davant d'un monument, estèticament admirable.
El segon dia l'objectiu és Notre-Dame. La cua per entrar a la catedral és llarguíssima, però l'accés és lliure i avança a bon ritme. En canvi per pujar a les torres, la cua també és llarga però molt estàtica. S'accedeix en grups reduïts després de pagar entrada.Quan fa una bona estona que hi som, però, se'ns acosta un vigilant i ens diu que el seguim, davant la nostra perplexitat (havíem dit als nens que es portessin bé –no sabeu com costa de fer cua amb nens– perquè sinó els vigilants els amonestarien). Lluny de cap recriminació, ens colen a nosaltres i a una altra parella anglesa amb tres nens, suposo que conscients que les cues són difícils amb nens. Fastpass, j'aime la France! La pujada són 384 esglaons per una escala de cargol fins arribar al peu de les dues torres. Surt a una galeria on pots veure les quimeres (aquestes figures decoratives que no s'han de confondre amb les gàrgoles, que escupen l'aigua), entre les quals destaca l’Estirga. No és estrany que aquestes representacions mitològiques generessin tantes llegendes. No costa d'imaginar els parisencs a l'Edat Mitjana, passant pel costat d'aquesta catedral atemorits davant d'aquestes figures que els observen amenaçadores, gairebé a punt de saltar-los al damunt. Des d'aquest mirador s'accedeix a la llegendària campana del geperut Quasimodo. Campana amb un batall de 500 quilos i un pes de 13 tones. Per arribar fins al damunt d'una de les dues torres, encara cal fer un nou tram d'escales. Ja hem accedit a un altre dels miradors privilegiats sobre aquesta ciutat (a 69 metres d’alçada).
Aprofitem la nostra estada a l'île de la Cité per visitar la Sainte-Chapelle i la Concergierie, dins del Palau de Justícia. La Sainte-Chapelle és una església amb 600 metres quadrats de vitralls, construïda en només 6 anys, quan per Notre-Dame en van caldre 200.
La Conciergerie és una recreació de la presó per on passaven els acusats en temps de la revolució francesa, abans de perdre el cap a la guillotina. El llistat de 3.000 decapitats es presenta en rigorós ordre alfabètic i no fa cap distinció entre els ciutadans, entre els quals hi trobes el rei Lluís XVI o Maria Antonieta. Algunes figures de cera mostren les condicions en què passaven els seus últims dies els acusats. Inicialment, com acostuma a passar a les revolucions, hi havia uns principis i els ajusticiats responien a un objectiu noble (aquesta revolució marca l'entrada a l'Edat Moderna i l'arribada de la democràcia), però els darrers temps es va convertir en una mena de caça de bruixes i d'ajustament de comptes, allunyats de la justícia que es volia implantar.
A la tarda, visitem Montmartre. El barri més bucòlic, el París més bohemi. Segurament avui ja és una mena de parc temàtic i ha perdut tota l'autenticitat que va tenir quan s'hi va instal·lar en Picasso i companyia, però els pintors continuen venent les seves obres i pintant a la plaça de Tertre, oferint la possibilitat de fer-te un retrat o una caricatura.
Com a mínim aquí són gent de carn i ossos i no figures de cera. L'església del Sacre-Coeur presideix el barri i, de fet, des del turonet que ocupa el barri, ofereix també unes vistes esplèndides de la ciutat, que es bàsicament plana. El retrat in situ genera una oportunitat de negoci complementari, que la gent emprenedora -que són arreu-, sap aprofitar convenientment. I és que poca gent pot negar-se a comprar un tub de cartró després de fer-se un retrat que et donen enrotllat. Estan atents i cada persona que recull la seva làmina no triga ni tres passes a topar-se amb algú que té a les seves mans allò que més necessites en aquell moment. La indústria auxiliar. L'oportunitat de negoci. L'estudi elemental de mercat. L'Esade en essència.
Tercer dia a París. Coincideix en diumenge primer de mes, això vol dir que alguns museus són gratuïts. Dos dels que volíem veure, el Louvre i el d'Orsay estan en aquest grup. De bon matí anem al Louvre, on ja hi ha una cua considerable i quan ens hi posem, a pocs metres darrere nostre, la cua ja s'anuncia de 4 hores. Finalment no són 4, però si dues. L'accés, això sí, és directe. El Louvre és un dels museus més grans del món i tenir tan sols la prentensió de veure'l tot és un despropòsit i segurament un error. Caldria destinar-hi més d'un dia. Nosaltres no ens hi volem estar més de 3 hores. Passem per les principals sales, intentem fer l'itinerari just per veure aquelles obres imprescindibles i via fora, que hem caminat tant que les cames ja no ens duen. La Gioconda sonriu atònita davant de l'expectació que genera. Davant per davant, les Bodes de Canà no s'expliquen que aquell petit oli (de 77 x 53 cm) pugui congregar tota aquella allau continua i ningú no tingui el detall de girar-se per veure la conversió d'aigua en vi pintada per Veronese, amb unes dimensions de gairebé 10 metres d'amplada per 6 i mig d'alçada.
Refets, més o menys, encarem el Museu d'Orsay. Al costat del Louvre, aquesta antiga estació de tren sembla un museu petit. A més, hi ha reformes a l'interior i trobem una part d'una planta tancada. Algunes obres s'han recol·locat provisionalment. El museu acull la més important col·lecció d'impressionisme i l'entrada també congria una gernació que, pacientment, fa cua esperant entrar. Com ens va passar a Notre-Dame, un dels vigilants ens fa notar que amb els nens podem accedir directament, saltant-nos la cua. Detalls com aquest, fan més gran la distància cultural amb el país d'on venim. Serà per allò que deia Espriu que al nord la gent és més culta?
Continuarà...
0 Digues la teva.:
Publica un comentari