Adéu, capitalisme!

La revolució mundial va acumulant peces en el Tetris calendari i consolida cada dia més les posicions barraqueres a la plaça de Catalunya de Barcelona. A l’”hort (in)digne” que els acampats han plantat als parterres del costat de la ronda de Sant Pere, damunt la comissaria dels Mossos d’Esquadra, ja s’hi pot veure la ufana de les primeres cols, les primeres pebroteres i els primers enciams, cosa que indica la mateixa voluntat de permanència de les taques difícils i que és garantia de la continuïtat del moviment. Durruti ja ho va enunciar al seu moment, just abans de tirar-se coll avall una forquillada de favada asturiana durant un dinar de tropa al front de Belchite: “La revolución no puede triumfar con el estómago vacío..., hip!” És el que es coneix com a doctrina culirevolucionària –culi-, de culinari– de Durruti. El capitalisme, doncs, té els dies comptats, germans. Però, si déu vol, el sistema encara ens aguantarà tota aquesta setmana, és a dir, prou temps perquè les classes subalternes divendres puguem aprofitar el començament de les rebaixes d’estiu del Corte Inglés de la mateixa plaça de Catalunya dels pebrots indignats. Llavors serà bonic de veure els movimentaris redemptors del poble vestits amb la pancarta reglamentària de la protesta (“No hay pan pa’ tanto chorizo”) i l’altra gent del poble redemptat passant-los pel costat i entrant al metro amb la visa esgotada i la camisa de Ralph Lauren dins la bossa dels grans magatzems. En fi, sigui com vulgui, no desaprofitin l’oportunitat d’anar de rebaixes a partir de divendres, de debò. Enguany menys que mai, perquè podrien ser les últimes rebaixes de la història universal. El món vell està tocant a llur fi ineluctable, com l’ànec mut del Penedès aquell de Txaikovski. Les pancartes de plaça Catalunya proclamen aquest THE END als quatre vents, per si algú pensa fer tard. Que el fet d’anar de rebaixes al Corte Inglés, doncs, es converteixi en una mena de festa de comiat. Adéu, capitalisme! Adéu-siau, mon pare, ja no us veuré més! Vagin de rebaixes i comprin qualsevol cosa: una camisa de flors, un banyador, un paraigua, tant és. El dia de demà podran explicar als néts que vostès van ser-hi aquell últim cop. El món nou que truca a la porta del facebook i del twitter no està per rebaixes, el tant per cent de descompte en els productes de moda i complements se’l passa per les rastes i la pipa de fumar. El món nou planta enciams a la plaça Catalunya, dorm als arbres, beu Don Simon, fa sonar el tambor i la flauta, i s’espolla a la parada del bus turístic. No m’estranya gens que la foto del mico que fa setmanes que segueix tot aquest moviment des de la lona publicitària gegant d’un edifici en obres que dóna a la plaça de Catalunya, faci la cara de perplexitat que fa. “Món nou, això? Però si és el mateix que al temps del meu avi!” Ooooh, mico filòsof, tu sí que hi veus clar!