Les andròmines

La novetat de la campanya per a les municipals de diumenge és la incorporació que els partits gelidencs han fet de facebook i twitter com a eines d’agitació i propaganda. L’impuls d’aquest nou art de pesca del vot, però, no ha comportat en cap cas el declivi de les arts campanyals més tradicionals, ans al contrari: el parament de la llar electoral clàssic no recordo que mai hagués tingut tanta presència als carrers de Gelida com en aquesta campanya. Cartells-tovallola amb la cara del Lluís, cartells-tovallola amb la cara de la Lluïsa, cartells-tovallola amb la cara del candidat del partit que riu, cartells-tovalló amb la cara del Pep Anfruns, jocs de llençols i coixineres amb forma de pancartes. El mobiliari urbà de Gelida, principalment llums de carrer i senyals de trànsit, apareixen aquests dies ikealment redecorats amb aquests elements de l’eixovar dels partits casadors. A la plaça de l’Església, per exemple, entre la rectoria i la façana de l’església, el partit que riu i el PP hi tenen penjades sengles pancartes ordenant votar les opcions respectives als passants gelidencs amb dret de vot: “VOTA PP”, diu el PP; “VOTA CIU”, diu el partit que riu. Tothom sap que el punt que dic de la plaça de l’Església és un lloc de referència per al penjadeig de pancartes a Gelida, potser el que més junt amb el carrer Major –a l’alçada de la biblioteca– i junt amb l’espai entre cal Faló i la casa del Senyor, a l’entrada del carrer Marquès de Gelida. Però el que és diguem-ne destacable en aquest cas concret, en aquest cas electoral concret, és que tant la pancarta del PP com la del partit que riu –de què riu aquest partit?– coincideixen en el lloc i en el temps amb una tercera pancarta, aquesta posada sobre mateix de la barana del balcó de la rectoria, que anuncia la propera arribada de la tercera edició de la baixada d’andròmines de Gelida, de manera que, entrant a la plaça de l’Església pel carrer de dalt, d’una sola ullada el passant amb dret de vot associa inevitablement totes tres coses: el PP, el partit que riu i això de les andròmines. Bé, ja ho diuen que les campanyes electorals han de servir, entre altres coses, per fer pedagogia entre la plebs. I a fe de déu que aquesta en fa amb l’exemple que poso. Des d’aquest punt de vista, l’eficàcia del joc pancartant de la plaça de l’Església em sembla difícil de superar i mereix el meu riu en positiu i el meu clap, clap, clap. Que déu em perdoni –i em refereixo a déu no per ferir sensibilitats, sinó perquè estem parlant de la rectoria i de la plaça de l’Església–, però hi ha vegades que les coincidències tenen un punt de coent que sembla carregat pel mateix dimoni dels pastorets en persona. PP i CiU junts amb les andròmines: el missatge no pot ser més clar. No es perdin aquesta foto, és una de les imatges de la campanya.