No step back

Ni un pas enrere. Poso el títol d’aquest post en anglès perquè en aquest precís moment we are en zona Champions. A més, als autobusos de Londres no hi parlen altra cosa i cal començar a posar-se les piles angloparlants per anar a Wembley a recollir la copa. So, no step back. La referència de Guardiola –exacte, encertadíssima– al puto amo (the fucking man, segons traducció de The Guardian) en la roda de premsa d’ahir al Santiaguísimo no és sinó una altra manera de dir això mateix. Una manera de dir-ho especialment adreçada als seus jugadors, que és a qui en realitat s’adreçava l’entrenador del Barça en les seves declaracions. Sí, als seus jugadors. Perquè el partit d’aquesta nit exigirà el que exigeixi des del punt de vista tàctic, però sobretot serà un cas de pit i collons (heart and balls), i caldrà posar-hi totes tres coses per sortir-ne vencedor. Això és el que Guardiola volia dir ahir en la roda de premsa: heart and balls. De vegades les coses de la vida són així, i contra el Madrid certament que sempre ho són. Molt bé. En aquesta la trinxera de primera línia del front t’hem entès perfectament, Pep, i també estem a punt per al combat. Aquí tot és fang, i brutícia, i podridura. Els avions enemics continuen bombardejant constantment la nostra posició. Estem cansats, fa dies que no dormim. Hem perdut alguns companys, hem vist moltes incursions criminals, massa targetes perdonades. Però encara hi som. Cautivo y desarmado el ejercito rojo tornen a anunciar les ràdios i els diaris del Movimiento. Cautivo y desarmado els meus collons! Això és el que ells voldrien. Però no: som uns quants més que tot això, i som aquí amb el sofà, el comandament a distància de la tele, l'estampeta de la mare de déu i els últims trosssos de Mona de diumenge. El dia D de Normandia quedarà com un joc de nens al costat d'això d'avui. La sogra, el tiet, el marit, la querida, la mare de déu, fins i tot aquesta rossa de Sant Jordi que ha florit pels volts de la diada a les llotges de Mestalla i el camp Nou i que es diu Shakira: hi som tots, tots aquí, tots mobilitzats per a la gran ofensiva final. No, no step back, segadors. Ara no, ni un puto mil·límetre (a fucking inch) per dir-ho segons l’expressió del dia. Comptem fins a tres ara i carreguem tots en massa amb tota la mala entranya del déu japonès que ens va matricular. Que hi hagi sort si no ens tornem a veure. Digueu-li a la meva dona que l’estimo i que no es descuidi de regar el gerani de tant en tant. Un, dos, tres… Banzaaaaiii!!!