Els suburbis del mapa

El mes que ve aniré a fer un cap de setmana low-cost a Roma. Al mapa de la ciutat que faig anar aquests dies de preparació de l’excursió –un desplegable de paper plastificat de l’empresa Pocket-Pilot– hi ha molta coloraina: el verd poma de l’àrea del parc del Pincio, el blau claret de la essa que dibuixa el riu Tíber des del pont del Risorgimento fins més avall del pont Palatino, l’apinyament griset dels edificis dels riones del centre (Campo di Marzio, Pigna, Parione, Sant Eustachio, etc), el blanc dels carrers que s’hi esmunyen entremig, el color de grill de mandarina de les zones peatonals, el groc més potent de les principals vies per bellugar-se amb cotxe. En un magenta molt carregat de negre el mapa també distingeix tot de palaus, esglésies i monuments significatius: el Panteó, el Colosseu, el palau del Governo Veccio, etc. Les esglésies estan marcades amb una creueta blanca, és increïble el nombre que n’hi ha: només en l’àrea del quadrant F6, de plaça Navona a la plaça de la Rotonda i del carrer dell’Orso a la plaça de Minerva, en compto deu.
El meu mapa, com tots els mapes turístics de totes les ciutats del món, també referencia el “centro storico”, és a dir, el centre històric de Roma. En aquest cas, la marca és un rectangle de 120 x 126 mm, o sigui, un rectangle lleugerament apaisat, perfilat amb un filet vermell que abasta l’àrea definida pels vèrtexs que fan la plaça del Campidoglio, la Scalinata della Trinità dei Monti, Castel Sant Angelo i la Villa Farnesina. A l’hora d’acotar el centre històric de Roma, però, els editors del mapa de Pocket-Pilot no han considerat convenient incloure-hi les runes del Capitoli ni tota la maquinària fabulosa del Vaticà, per exemple, i per tant cal concloure que totes dues coses estan fora de la història. És a dir, tots aquells emperadors de les enciclopèdies, totes aquelles guerres mogudes per al poder i la glòria de Roma, totes aquelles intrigues i aquelles conxorxes vaticanes de segles, totes aquelles encícliques, aquelles butlles, aquelles sotanes, tots aquells viatges a la Sagrada Família, aquells clams de veus blanques i al·lucinades al crit de “El Papa, el Papa, el Papa es cojonudo / Como el Papa no hay ninguno”, tot això, tot aquesta cosa, la gent de Pocket-Pilot ho esborren –literalment– del mapa i ho deixen fora murs de la història, o sigui, en els suburbis de la prehistòria, amb els diplodocus, els neanderthals, els cromanyons i les cavernes. Bé, deu ser una manera de veure-ho, no diré que no.