Paisatge amb “banda sonora”

Hi ha pel·lícules mudes, però, hi ha paisatges muts? Crec que no. Fins i tot el que anomenem silenci forma part de la banda sonora. Pensem sinó, per exemple, en la importància dels silencis dins una composició musical. Un silenci ben trobat val més que mil sons.

Ve a tomb aquest comentari d'una descoberta d'aquestes curioses que de cop t'enganxen. Ja hi vaig fer una primera incursió quan fa uns anys vam estudiar i enregistrar els tocs de les campanes de Gelida. T'adones del seu origen i funció en un paisatge on poc es parlava de soroll. Els tocs es podrien escoltar a molta distància. Però d'això fa anys. Des que vaig néixer i en tinc memòria, la quantitat i la permanència sostinguda de sons d'origen humà al meu entorn no ha deixat de multiplicar-se. Generem sons amb tanta abundància com escombraries. I de cop veus que la nostra prepotència ha destruït alguna cosa més.

I aquí ve la curiositat: els col·leccionistes de sons. No es tracta de la novel·la de Fernando Trias de Bes (El coleccionista de sonidos), sinó d'adonar-nos que en la nostra societat, a més de moltes altres coses, hi ha sons en perill d'extinció. Desapareixen les activitats, les espècies o el context que els generava, o moren ofegats per la gran quantitat de sons resultants de la nostra activitat. I a poc a poc, la oïda va quedant relegada a un paper secundari.

És curiós el pànic que ens provoca pensar en la pèrdua de la visió i, en canvi, la facilitat amb la que ens hem submergit en un entorn extraordinàriament sorollós que, de fet, ens fa disminuïts auditius sense adonar-nos. I per rematar-ho, atès el fàstic que sembla que desperta escoltar el nostre entorn (i no se si als nostres congèneres, atès el menyspreu generalitzat que posa de manifest la forma con s'utilitza el mòbil en espais públics), hem desenvolupat aparells que ens permeten anar pel món sense haver d'escoltar cap so que en provingui. Tenim por que si no hi veiem ens esclafi un cotxe i ara resulta que un nombre creixent d'atropellaments es produeix com a conseqüència d'aquest aïllament auditiu artificial. És una pena. Quan era petit teníem cinc sentits i ara ja no se quants ens en queden en actiu.

I m'adono que quan soc a la muntanya, en tota aquesta façana nord de l'Ordal, el so predominant és el de l'autopista. En força indrets deixa poc marge per a cap altre. S'escola pels carrers del poble i per les obertures de les cases. Diuen que no supera els límits permesos, però no se si els suportables. En tot cas, no és un símptoma més de degradació del nostre paisatge? I no és el paisatge un indicador fi de la qualitat de vida de les persones que l'habiten? Em penso que, posats a mesurar la felicitat de les persones, és un millor indicador que no pas el PIB. I no se per quina raó tinc la sensació que el peatge de l'autopista ajudarà a posar-hi un granet més se sorra (decibel).

Alerta, que si una cosa ens convé, és escoltar-nos. I per això cal preservar la diversitat dels sons i les orelles. Tenim dret a decidir la “banda sonora” que volem pel nostre paisatge o ens hem de plegar a la que ens programin?

Si voleu passar una estona interessant relacionada amb el tema, visiteu aquest lloc web. Hi ha material per escoltar i llegir, i per pensar-hi força.

Catalunya i Gelida

Abans d'ahir va fer un mes de les eleccions al Parlament de Catalunya. Ahir prenia possessió el govern encapçalat pel nou president, guanyador indiscutible de les eleccions, Artur Mas. Les xifres de Ciu són incontestables a Catalunya, on s'ha imposat a totes les comarques, com també ho han estat a Gelida. Si en un escrit anterior, el Xavier es fixava en la cua d'aquestes eleccions, jo vull posar l'accent en la part de dalt.
La capçalera de Gelida ha estat un reflex força fidel del que ha passat a nivell nacional. En canvi a Gelida el Pp baixa fins la cinquena posició (a només un vot d'Esquerra) i la tercera plaça és per Iniciativa. Poc tenen a veure els resultats d'unes eleccions amb unes altres. Però alguna cosa indiquen. Sobretot si unes eleccions i unes altres són properes. A Barcelona per exemple, el Psc veu perillar la seva secular hegemonia i ja es prepara per un eventual desallotjament. Les eleccions municipals seran al maig del 2011 i això, en termes polítics, ja ens situa tècnicament, després de Reis, en precampanya.
Si els resultats de les eleccions al Parlament del 28N els traslladéssim a unes eleccions municipals a Gelida, l'ajuntament que en resultaria seria el següent: 7 regidors de Ciu, 3 del Psc, 1 d'Ic-Els Verds, 1 d'Esquerra i 1 del Pp. Per tant, si Ciu i Psc repetissin els mateixos resultats, cosa avui inversemblant, passaríem d'una majoria socialista a una de convergent. Aquest és el resultat de l'aplicació de la llei d'Hondt en els resultats a Gelida del 28N. En groc, els 13 regidors que entrarien a l'ajuntament.

Evidentment, això no és possible i aquesta és una enquesta papus. Però jo, si estigués en algun d'aquests partits, m'amoinaria. Perquè bufen vents de canvi. I a uns perquè han de revalidar una majoria i a uns altres perquè han de ser capaços de capgirar-la, se'ls gira feina.

Els meus amics invisibles

El paquet era darrere la porta envidriada del menjador, no em va costar gaire de trobar perquè el menjador de casa és petit i els llocs per amagar el regal de l’amic invisible s’hi poden comptar amb els dits d’una mà. La cosa depèn molt de l’embalum de l’obsequi, però en general diguem que els amagatalls del menjador de casa meva són: o darrere la porta envidriada del menjador, o darrere un dels batents de la porta de fusta de la cuina, o sota el sofà, o darrere el moble de la tele –la mega tele (però encara un pèl petita) que s’han comprat mons pares fa poc– o a la part de dalt i de darrere d’un armariet que hi ha penjat a la paret i que a casa en diem el sagrari perquè és l’armariet de les capses de galetes i perquè, de fet, és el que sembla. Naturalment, el menjador de casa té també altres racons per ocultar-hi coses de mida més petita: la prestatgeria empotrada on hi ha el rellotge amb l’hora oficial del nicolaus, el moble dels diaris i les revistes amb el calaix dels coberts, els radiadors de la calefacció, els estors de les finestres, etc. Però tots aquests altres llocs ja són una mica, només una mica, menys evidents i rebuscats. El paquet, doncs, era amagat darrere la porta envidriada del menjador, i estava embolicat amb paper de diari –a casa n’hi ha que n’hem fet una mena de marca d’això d’embolicar els obsequis amb paper de diari–. Tenia forma de capsa però no l’era ben bé. Què podia ser? Vaig sacsejar-lo lleugerament per tenir una pista del contingut. Però res. Al menjador ningú es va moure tampoc, ni es va posar les mans al cap, ni em va fer cap moviment per aturar-me, cosa que volia dir que el meu regal no era cap cosa trencadissa. Vaig palpar-lo. Però tampoc res. Els de casa em miraven, expectants. Què podia ser? Finalment vaig estripar el paper –La Vanguardia, no vaig mirar-ne el dia– i el vaig obrir: a dins hi havia un portafolis amb un paper i un mapa de carrers; a la part de dalt el paper duia estampat el logo de la companyia aèria Vueling, i de seguida vaig veure que es tractava de la reserva d’un bitllet d’avió per anar a Roma l’últim cap de setmana de febrer. Els meus dos amics invisibles d’enguany, doncs, m’han regalat un bitllet d’avió a Roma. Ells hi van ser fa cosa d’un any i els va agradar molt: m’han recomanat que vagi a veure el Vaticà, el Colosseu il·luminat a la nit, la plaça Navona i un botiga de reproduccions de cotxes en miniatura: els de la Ferrari es veu que hi són els més guapos. Segur que sí. Gràcies :))

Ja som aquí!

Bé, de fet avui fa una setmana que jo i en Rusty vam sortir de l'escola de gossos guia de Rochester (Michigan). Ens vam tirar quasi 30 hores de viatge, amb visita a les instal·lacions de l'escola de gossos de la Once a Madrid, per que ens legalitzessin els gossos a aquí....
Un viatge llarg i pesat però carregat d'il·lusió després de tants dies fora de casa i arribant-hi amb un nou company.
Volia escriure aquesta blocada a l'Ave, tal com vaig fer al marxar...però , francament, estava massa cansat de tant viatge i tant avió.
La rebuda a Sans va ser genial, amb la Ilda i els nens més emocionats encara que nosaltres i en Rusty, en veure'ls, saltant com una granota, com aquell qui es retroba amb algú que coneix de fa molt temps. I, un cop a casa, la trobada amb en Maizer, que he de reconèixer que em feia una mica de respecte, però que ha estat encara millor del que pensava.
Una setmana més tard, puc dir que en Rusty ja ha passat la prova de foc: Dimecres de vacances per casa i amb reunió d'Esquerra al vespre; dijous teletreballant i amb la recepció de Nadal a l'Ajuntament (el seu primer acte públic), divendres, aprofitant que era mig festa, vaig baixar a BCN: Funi, Tren, Metro,... i presentació oficial als companys de feina.
I, a partir d'aquí, actes nadalencs: missa del gall, dinar de Nadal, cagar el tió, dinar de St Esteve i concert de la Intimitat amb els nens de l'escola municipal de Música.
He de dir que és un nervi, que tot ho mira, que tot s'ho posa a la boca com els nens petits, que s'atabala una mica,... però que , l'important, que és un bon guia i que ens estima i es fa estimar moltíssim.
Us enganxo la primera foto de família que tenim.

El tió de casa meva

El tió de casa meva té dos trossos de branca posades amb forma de V invertida que fan de potes de davant i dos trossos més, també en posició de V invertida, que fan de potes de darrere. Un altre tros de branca dret que mira al sostre fa de cua, i encara dos més (aquests col·locats com una V ortodoxa) fan de banyes sobre el cap. El tió de casa meva té un aspecte de cucafera oriental, monstruosa i plena de foc als queixals; però de por aquesta bèstia no en fa gens, o és una por de mentida, per això m’agrada. El forat del cul, el tió de casa el té gros i pintat de vermell com les entranyes de l’infern, un cul que deu-n’hi-doret les coses que caga, està ben peixat, ningú no en té queixa. Un tap de xampany a la cara li fa el paper de nas, que és vermell, vermell, com la tarota d’un pallasso. La boca és un trau esqueixat, gros i badat en un gruny terrible que no li passa del coll –vull dir que no se sent–; aquesta bocarrassa també és vermella –com el nas, com la ullera del cul– i tota plena de dents, unes dents blanques molt ben dibuixades i perfectament arrenglerades, com la dentadura d’una presentadora de televisió passada pel blanquejador i l’ortodòncia del dentista. Igual que el nas, els ulls del tió de casa són dos taps de xampany, en aquest cas pintats de blanc i amb les ninetes de color negre. Són uns ulls que surten literalment del cap de la bèstia, desorbitats, molt expressius: tots dos aguaiten enlaire, i segons com els mires sembla com si teméssin que el cel –el sostre del menjador– els hagués de caure al damunt, o de vegades fan l’efecte d’una mirada més savonarolesca, de llançador de jeremiades tremendistes i delirants. Personalment, aquesta mirada esparverada –i un pèl estràbica també– és el tret que més m’agrada del personatge. El tió de casa meva el van fer ma mare i mon pare fa uns quants anys. I ara no és per fardar de res, això ho dic només per deixar-ne constància: jo estic convençut que aquest tió és una de les peces més aclarides i més ben tallades del gènere que hi ha a tot arreu, segur. També dic que a casa el tió el fem cagar no a cops de bastó sinó a cops de mall. Els malls, és clar, són de joguina, de plàstic: no sé pas com ni quan van aparèixer per casa: el de la Marta és un mall de color rosa pujat de to i hi posa escrit Marta, i el mall del Guillem és d’un verd claret i hi posa escrit Guillem.

El pardal de Sallagosa

De dalt d’un branquilló estant el pardal de Sallagosa fa piu-piu, fa piu-piu: “Bon Nadal, Bon Nadal” està piulant a tothom que passa sota el niu. Quiquiriquegi demà el que vulgui el gall del gallineri, en aquesta nit de misteri les piules del pardalou són wordes necessàries com cessàries a una partitura, i al magí de l’hom que passa i que les ou fan revenir sentiments de tendresura, estones de fe, moments de prodigi, marmòries memòries d’infantura. Al bell mig del desig del pardaligi –at the very heart of itx– hi troba l’hom passador el tió amb el bastó i les llepolies, i els pastorets, i les neules i els torrons, i l’escudella i la carn d’olla que la mare pardala entaula per a la colla; hi troba la molsa, el galzeran, el grèvol, el fred glaçant, l’escalfor del menjador, el xampany; hi troba els llums dels carrers i les bosses de les botigues, l’anunci del Corte Inglés i l’anunci de Freixenigues; hi troba sant Josep, i la mare de déu, i el bou nou i la mulassa de raça, i un nen Jesús de Manacor enraquetat i amb calçassa escassa llançant, demolidor, passing-shots estrellats a la nit negrassa. En fi, l’hom passant hi troba tot això, en el piu-piula del pardaliu canyiula dalt la branquiula, i hi troba encara més, i tot prou que ho diria si entomés sis tantos més de ratafia. Però llavors, ai, begudament l’hom al pardalic no el veiera degudament sinó com cotorra pesada i vacorra. Per tant, l’hom que passa la passa atura i la brindatura embasta d’aquesta cosa, una dècima a la capdavallèssima. Bon Nadal, de part del pardal de Sallagosa.

Colla Castellera Vailets de Gelida (i II)

L'anterior blocada sobre els Vailets de Gelida ha estat molt comentada, dins i fora d'aquest espai. Poques vegades és tan satisfactori escriure sobre experiències viscudes, sobre records que et permeten viatjar 25 anys enrere i, de cop i volta, connectar amb moltes persones amb qui havies coincidit fa molts anys. La vida ens condueix per camins diferents i, quan aquell nexe d'unió desapareix, s'acaba una relació que havia estat meravellosa. Per això és tan motivador rememorar aquests moments.
Digueu-me fetitxista si voleu, però des de ben petit m'ha agradat guardar coses. I les tinc poc endreçades, sempre penso que ja em vagarà de fer-ho, però encara sóc capaç de trobar-hi alguns tresors. Recordeu aquell passadís que portava cap al cafè vell ple de cartelleres? Era el recorregut que havíem de fer per entrar al cafè o per baixar a assajar a l'antiga discoteca. Quan els Vailets assajàvem allà, l'hivern del 85 al 86, el Casal del qual ja vaig escriure que ens va tractar molt bé tot el temps que vam ser-hi, ens va cedir una de les cartelleres i un dels papers destacats era aquest (si hi cliqueu al damunt el podreu llegir millor).
Era la crònica que el vilafranquí Eloi Miralles publicava setmanalment sobre castells a La Vanguardia, a la mateixa pàgina de les esqueles, tot sigui dit. Els castells, aleshores, no gaudien de la preeminència actual. Aquest escrit va ser un motiu d'orgull per als primers castellers gelidencs, encara "sin nombre y sin color distintivo", però amb totes les ganes del món de fer castells i fer-los enaltint el nom de Gelida.
La foto que us mostro a continuació, que diria que va fer el fotògraf Joan Buch de foto Buch, correspon a l'assaig general que es va fer el 18 de maig del 1986 al Puig. No va ser la primera actuació oficial, que va ser la festa major d'aquell any. Encara no teníem les camises ni havíem assolit un nivell suficient per sortir a plaça, però aquesta exhibició era necessària per afiançar-nos i donar-nos a conèixer entre els gelidencs. Us he assenyalat a la fotografia el nostre primer Cap de colla, en Ramon Coma Masana, dirigint des de fora, i a l'interior de la pinya, quadrant el castell, en Salva dels Minyons de Terrassa, l'inspirador d'aquesta aventura juntament amb en Guillem Duran i el Vicenç Reig.
Entre els castellers que reconec a la base del castell (un quatre de cinc net, és a dir, sense pinya) diria que hi ha en Sito, l'Andreu Pérez, el Gil Masana i el Benito Fernández. A punt per pujar, en Lucho, en Josep Palau, l'Aureli i en Francesc Pascual. A dossos, la Pili i el Xavi Lázaro. L'aixecador i l'enxaneta, dues joies, l'Anna Duran i en Fèlix Aranda. El mateix pom de dalt (canviant la Pili, que va baixar a terços, per la seva germana Eva) que faria el primer castell de 6 a plaça.
A nivell organitzatiu, la primera temporada dels Vailets de Gelida, la del 1986, es va funcionar amb una mena de comissió tècnica/junta conjunta. Es va engegar la colla sense concretar encara un funcionament molt definit ja que l'objectiu era fundacional. Calia arrencar, posar en marxa la colla i els mateixos membres fundadors assumien tant la conducció dels assajos com l'organització de l'entitat. Poc a poc s'anaven clarificant les funcions i, sobretot, s'aprovaven uns estatuts i es fixava un organigrama definit per funcionar: President, tresorer, secretari, relacions públiques, etc. formarien la Junta i s'encarregarien de les funcions administratives i de buscar actuacions i el Cap de colla assessorat per una comissió tècnica s'encarregarien dels assaigs i dels castells.
L'any 87 s'aprovaven els Estatuts i quedava reglamentat el funcionament intern. La convocatòria a assemblea del 19 de març del 1987 que us mostro, demanava explicitament que s'haguessin llegit els Estatuts. Llegits o no, es van aprovar i, aleshores, calia escollir oficialment una Junta i un Cap de colla amb una comissió tècnica. Això passaria el 24 d'abril del 87, després d'haver deixat un espai de temps perquè es presentessin les candidatures. El termini de presentació de candidatures havia acabat el 4 d'abril i l'única candidatura era la que ja actuava com a Junta gestora, encapçalada per en Martí Coma Rovira com a President i l'Andreu Pérez com a Cap de colla.
La colla castellera Vailets de Gelida es va presentar oficialment l'any 1986, això vol dir que la festa major de l'any vinent 2011, es commemoraran 25 anys de la seva estrena a plaça. Una xifra prou significativa perquè algú faci alguna cosa que recordi aquesta efemèride, sobretot ara que l'ajuntament fa uns anys que ens deixa sense castells el dissabte de Festa major.

L'esperit de Nadal

Només Antena 3 amb les pel·licules de diumenge a la tarda i el Maremagnum han descobert el veritable esperit de Nadal: un caganer de 6 o 7 metres d'alçada. I amb una caca de 1,2 m de diàmetre. Reflexionem-hi tots plegats...

Quatre literals gats metafòrics

Veig la taula de resultats de les eleccions del 28-N a Gelida, encara no l’havia vist. En aquests comicis els gelidencs hem repartit el vot entre vint-i-dues candidatures. CiU ha rebentat d’èxit i Mas és indiscutiblement la pubilla preferida del poble. Per contra, l’últim lloc l’ocupen, amb un vot en cada cas, l’Alternativa de Govern (ADG) de lady Nebrera, la FE de las JONS (tal qual), el Partit Humanista (PH) i la Unificación Comunista de España (UCE, com la Universitat Catalana d’Estiu i la Unión Ciclista de Estepona). Bé, un partit amb sol vot pot semblar poc, i de fet ho és, no ens enganyem. Però en política poc no vol dir necessàriament res. I molt menys vol dir per sempre. Churchill això ja ho va explicar en aquella frase: l’oposició d’avui és el govern de demà. O sigui, els capgiraments del poder segueixen el mateix principi pendular del moviment de les turmes d’un cavall garrell corrent el Grand National. Per tant, que els quatre literals gats metafòrics que miolen al capdavall del rànquing electoral gelidolí no perdin l’esperança de tocar la sardina del poder algun dia, de més verdes en maduren. D’altra banda, però, estimats quatre gats, us convido a la reflexió. Personalment també sóc partidari del colorisme, l’originalitat i de tot allò que singularitza la raça humana entesa d’un en un. Ara bé, fins i tot en aquest cas, és a dir, fins i tot en el cas que vosaltres voteu el que voteu per fer l’original, o fins i tot si el vostre vot no és sinó una forma de castigar altres partits, o si es tracta de dissidència, o d’antisistematisme sistemàtic, o si tot plegat sols és per tenir alguna cosa per explicar als amics reals de la feina i als virtuals del facebook, o per fer riure la senyora a l’hora de sopar, o la nòvia, o l’amistançada, fins i tot en aquest cas, voleu dir, voleu dir, fills meus, que no en feu un gra massa votant el que voteu? Signat: el vostre pare que us estima amb deliri.

Santa Llúcia

Santa Llúcia no ha estat, definitivament, una festa halal com algú havia proposat. Un any més, la tradició ha passat de llarg de la multiculturalitat i ha continuat sent allò que s'ha forjat a còpia d'esforç i generacions. La festa se celebra el dia que correspon per calendari litúgic gregorià i la recepta no es veu alterada per les noves conviccions religioses que arriben al nostre país. La celebració té un guió i no cal moure's. Ja té una història que l'avala i una religió que li dóna sentit. No es pot reescriure. És una festa travada, interioritzada pels gelidencs i amb una litúrgia molt fixada. Participar-hi suposa acceptar tota la càrrega simbòlica que arrossega: el santoral, la benedicció, els ingredients, la tradició. L'opcionalitat, la llibertat està en creure-hi o no. Pots participar de la diada des de la fe o el lleure, com en tantes festes populars.
La modificació que es va fer quan vaig ser regidor de Cultura, la instauració del guardó santa Llúcia solidària, va ser una actualització del missatge més profund de la festa. Va ser una posada al dia coherent amb la tradició de la qual proveníem. Un reconeixement a aquelles persones que treballen per al desenvolupament, per a l'eradicació de la fam i la pobresa al món, independentment del país on visquin i de la religió que professin.
I sobretot va suposar el final de la desfilada de personatges populars diversos que no aportaven res a la festa, perquè ni tan sols tenien un paper de pregoner. Simplement passejaven per Gelida, assistien a la missa i menjaven un plat d'escudella, sense exhibir res més que la seva pròpia popularitat que, en molts casos, havia conegut temps millors.
La novetat que hem gaudit aquests darrers tres anys, el Llúciafoc que organitza la colla de Diables de Gelida, i que aquest any ha comptat amb la col·laboració de l'Esbart Rocasagna, el Grup Artístic Gelada i alumnes de l'Institut, també s'ha convertit en un espectacle que engrandeix i de quina manera la diada. És un complement perfecte, que ocupa un espai fins ara inèdit en la diada: la tarda-vespre. La recreació que es fa de la tradició, amb la digníssima representació que es duu a terme, enriqueix i aporta una nova perspectiva d'espectacle polifacètic que, si es consolida al nivell actual, té les característiques per esdevenir una de les representacions amb més personalitat de Gelida i una de les festes significatives del calendari de festes nacional. Temps al temps.

Thank you!

Ahir dissabte, vaig tenir l'oportunitat de conèixer la família que va criar en Rusty durant el seu primer any de vida: en Toni i la Trudie . Una parella de l'estat de Ténesi que van haver de fer un desplaçament de 10 hores amb la seva autocaravana per venir fins a l'escola de Leader Dogs.
Aquest esforç ja em donava a entendre lo important que ha estat per a ells en Rusty durant l'any que el van tenir amb ells. I l'important que era per ells veure que la seva feina es materialitzava amb que en Rusty s'havia convertit en un gos guia madur fent equip amb mi.
Vam estar xerrant durant una hora. Jo expressant-los el meu agraïment per haver pujat en Rusty tal com és: juganer, carinyós, trapella però seriós a l'hora de treballar. Ells contents de conèixer on anava a parar i explicant com era en Rusty de cadell i el que més li agradava.
Em van obsequiar amb tres roses grogues, un fantàstic àlbum de fotografies amb la historia d'en Rusty, un òs per a ell i un recull de dibuixos i textos que havien fet els alumnes de la mare de la Trudie .
Pels qui tingueu curiositat podeu donar una mirada al bloc que han escrit sobre el procés viscut mentre cuidaven i educaven en Rusty durant el seu primer any de vida, dintre el programa de famílies acollidores que té l'escola.

http://raisingrusty.kuka.us/

I us enganxo una fotografia on sortim asseguts jo i la parella i darrera nostre la instructora d'en Rusty.
Una fotografia que resumeix la formació d'aquest gos, des de que va néixer fins ara que jo el rebo. Hi ha hagut molta dedicació i moltíssima estimació .
M'és impossible transcriure l'amor cap al Rusty que es desprenia ahir. Una hora va ser suficient per veure com ha estat d'estimat aquest gos.
Us asseguro que em vaig sentir molt afortunat i amb molta responsabilitat per continuar durant molts anys treballant amb en Rusty.

Alimenteu millor les vostres bèsties

Aprofitant que són de Gelida, que ens cauen bé i que a l'estudi els hi hem fet la web, us convido a que mireu la pàgina i en doneu l'opinió. I de pas, si sou del que teniu bèsties a casa (mascotes, no la família), hi podreu trobar menjar orgànic per a que s'oblidin del pinso industrial. Es diuen Pruneco Organics i podeu veure la pàgina aquí.

Colla Castellera Vailets de Gelida

A propòsit del reconeixement dels castells com a Patrimoni de la Humanitat, volia fer una breu ressenya de la colla castellera Vailets de Gelida, que va aixecar castells durant 15 anys (1985-2000). Com que formen part de la meva història, esbossaré algunes dades que recordo, a risc de cometre alguna imprecissió per la qual ja demano disculpes a l'avançada.

Els Vailets de Gelida neixen la tardor del 1985, després que un casteller entusiasta dels Minyons de Terrassa, el Salva, coincidís collint raïms amb alguns gelidencs. Si la memòria no em falla, els gelidencs diria que eren en Guillem Duran i en Vicenç Reig. A partir d'aquest moment, comencen a contactar amb altres persones, entre les quals recordo en Ramon Coma, Pere Riba, Joan Llopart i Albert Torres. Es fan viatges a Terrassa, es mantenen contactes amb altres persones de Gelida...
Finalment, arriba la presentació i els primers assaigs al novembre del 85. La presentació/assaig té lloc a local conegut com la "discoteca", a sota el Cafè de la pista o el Cafè Vell. Com a anècdota d'aquell dia, després d'una breu introducció per part dels Minyons que ens acompanyaven, un dels primers a descalçar-se i pujar a l'esquena d'un casteller dels Minyons, mig obligadament, tot sigui dit, va ser en Jordi Carrillo el qual, juntament amb altres regidors socialistes, va passar per l'acte sortint de l'Ajuntament.
A partir d'aleshores van començar els assaigs i les reunions per consolidar aquest projecte. Ens monitoritzaven els Minyons que, amb una lloable afició i constància, venien setmana rere setmana, els dijous, a ensenyar-nos a fer castells. Perquè una de les particularitats que tenien els Vailets és que no hi havia entre els seus membres cap excasteller que pogués aportar experiència. Partíem de zero.
Aviat la "discoteca" va quedar petita per l'alçada que anaven agafant els castells. Aleshores, també coincidint amb l'arribada del bon temps, els assaigs es van passar a fer a cel obert, a la pista-jardí del Casal. També s'havia assajat a la plaça de la Vila (encara amb el rerefons de can Xandri o Carbeni) per afavorir que s'apropessin els curiosos que passejaven tranquil·lament o prenien alguna cosa a la terrassa del Recó. Aquestes actuacions també venien provocades per les sessions de cinema a la fresca que ens obligaven a sortir de la pista.
Aquell mateix any, som a la primera meitat del 1986, es duen a terme dos "assaigs generals" durant la festa major del Puig i per la diada de sant Joan a la plaça del Pi. Es tractava d'una actuació sense el vestit oficial, encara no en disposàvem, i s'aixecaven castells nets o amb pinya però molt bàsics. Servia per trencar una mica el gel, per començar a trempar els nervis, per donar-nos a conèixer públicament, per aconseguir que s'apropessin a la colla més persones que desconeixien la nostra existència.
Amb aquesta finalitat, de promoure la cultura castellera en un poble que no en tenia -i que dubto que n'arribés a tenir mai durant aquells quinze anys-, també vam començar a fer un programa a Ràdio Gelida, aprofitant l'escletxa de l'única programació d'hivern de la ràdio que s'ha tancat a mitja temporada per reordenar els programes. En aquell moment, va començar l'emissió de "Gelida castellera" a càrrec de sis aprenents de casteller com érem en Ramon Coma T., Juanjo Aranda, Montse Julivert, Mercè Pasqual, Camil·la Pasqual, Pili Lázaro i Gil Coma.
Un altre dels moments àlgids d'aquests inicis és el moment de trobar un nom per a la colla. No puc precisar qui suggereix el nom de Vailets. Jo aleshores era un brivall de 14 anys que no pintava gran cosa, però recordo que el meu avi sempre m'havia dit "vailet" i diria que vaig suggerir-li aquest nom al meu germà que sí que tenia influència en l'embrionària junta. Recordo, això sí, partidaris de posar-nos de nom "minyonets" en homenatge als de Terrassa o "barrufets"?. Jo no participava d'aquests debats i no vaig aclarir mai a qui devem l'encert d'aquest nom. El que sí que vull constatar és l'autoria del nostre escut, que va ser obra d'en Toni Torres i que em sembla un escut d'una gran força i bellesa, a més de ser molt modern per aquells anys.
Per Festa Major, el 23 d'agost del 1986, els Vailets de Gelida amb els nostres propis grallers, enlairem els primers castells: un 4 de 6, una torre de 5, un 3 de 6 que carreguem al segon intent i un pilar de 4. Els Minyons que ens apadrinen, actuen també en aquesta diada fent castells de set. I els Castellers de Barcelona, que també van col·laborar en la creació de la colla gelidenca, tornant d'una actuació en un altre municipi, s'apropen a Gelida per enlairar un pilar de cinc per donar així la benvinguda als Vailets.
Aquesta va ser la primera actuació. Amb en Ramon Coma M. com a cap de Colla. En seguiren d'altres. La discoteca del Casal ja no era un espai apte per a nosaltres i assajar a la pista o a la plaça era enutjós per la dispersió que provocava. La Societat ens permet assajar aleshores al Cine gran, però novament quedem a mercè de les conveniències del Casal i de les entitats que hi estan federades. La junta que s'ha portat molt bé amb nosaltres cedint-nos els espais desinteressadament, amb en Vicente Lerena com a president, ens planteja obertament la qüestió que havíem anat esquivant fins aleshores: la conveniència que els Vailets fossin els Vailets de Gelida de la UCG. En assemblea, es decideix per una amplíssima majoria no adherir-nos com a entitat, per mantenir la nostra autonomia. Ja en aquells moments, a finals del 86, algú havia tingut la brillant idea de proposar a l'ajuntament la cessió de l'antic escorxador com a local social per als Vailets. En Ramon Ferrando era l'alcalde i aconseguim arribar a un acord per fer d'ús d'aquest local que ja no s'utilitzava com a escorxador. L'hivern del 86 al 87, en època de descans dels assaigs, treballem en el seu condicionament. Aquell 1986 tancàvem temporada per santa Llúcia. Havíem complert un primer any.
L'any següent, els Castellers de Vilafranca van acompanyar-nos per Festa Major i van realitzar el primer 4 de 8 o "carro gros" a la plaça gelidenca. Per part dels Vailets, els primers castells de 7 pisos no s'assoleixen fins al 1989. I aquest serà el sostre d'aquesta colla. Com a colla petita, recordem que en aquells moments només hi havia una vintena de colles castelleres i Gelida era una de les poblacions amb menys habitants que en tenia. L'any 1986 el cens era de 3.810 habitants. Aquest fet i la falta de tradició va fer que la progressió dels Vailets fos lenta.
Amb motiu del cinquè aniversari (1990), per Festa Major ens va acompanyar la colla Vella dels Xiquets de Valls, la colla degana del món casteller. I aquell estiu vam organitzar un dels concerts més importants que s'ha fet a Gelida: el concert de Sopa de Cabra. L'objectiu era aconseguir diners per finançar els actes de l'aniversari, però vam acabar amb pèrdues. (Aquell mateix estiu es van dur a terme també els concerts de La Unión i La Guardia per part de la UCG, amb un resultat també deficitari).
En les temporades següents, se succeiran com a caps de colla l'Andreu Pérez, el Ramon Coma M. i en Miquel Mata. La millor actuació que s'assoleix és la formada pel 3 de 7, 4 de 7 amb agulla i 5 de 7. S'arribarà a intentar la torre de 7, però és un castell que es va resistir sempre als Vailets.
L'any 2000 és l'any que la colla decideix dissoldre's, després d'unes temporades amb uns resultats i activitats molt discrets.
Altres moments destacats de la colla són l'actuació en un programa de Cap d'any de Televisió Espanyola (agafeu-vos-hi fort, sortíem de fons fent un castell amb la cançó "Tócala-tócala"), la participació en la inauguració de les Olimpíades'92 a Barcelona i una sortida a Menorca. També va ser controvertida la nostra participació al Concurs de Castells de Tarragona: els nostres padrins en el món casteller en són uns grans detractors i quan vam haver de decidir si hi assistíem es va generar un ampli debat. Finalment vam decidir participar-hi. També destacaria la nostra participació a les festes decennals de la Candela a Valls i l'organització a Gelida, el 1996, de la segona trobada de colles del Penedès-Garraf al camp de futbol, que va suposar el primer 4 de 7 amb agulla dels Vailets.
Van ser 15 anys de castells (i altres coses) que van marcar una generació. És possible que aquest període requereixi d'una revisió i un aprofundiment molt més acurat i extens que les quatre pinzellades que aquí us en dono. No descarto posar-m'hi. Sapigueu que mentrestant podeu trobar més informació al grup del facebook "Vailets de Gelida".

La cuina del Funi

Avui ens hem reunit, per primera vegada, alguns dels autors d'aquest bloc en una trobada que se'm va acudir batejar com la Funisfera. És sabut que aquest bloc té un llistat llarg d'autors, però no és menys cert que alhora de la veritat som només uns quants els que publiquem amb continuïtat.
El bloc del Funi s'ha anat fent a si mateix. Quan va ser creat, no tenia unes grans expectatives més enllà de servir de plataforma virtual de trobada per a una colla d'amics que amb l'arribada a l'edat adulta, la dispersió geogràfica, els primers fills, les noves parelles... cada cop tenia més dificultat per trobar-se. Però vet aquí que agafa volada. I d'aquelles primeres blocades en què s'organitzaven sopars o es plantejava una sortida conjunta ja no en queda més que el record.
I en què s'ha convertit? Avui n'hem parlat. I ens ha semblat que és un bloc que té un cert ressò social. Un bloc que s'ha especialitzat molt en Gelida i allò què hi passa, que parla d'una forma desinhibida de política, que s'apropa a les qüestions amb certa sornegueria. Té un to amè i fresc. Un to general que no exclou articles de fons, literaris o vanals. Tot hi té cabuda, perquè el bloc és com la vida, divers. Som una revista amb multitud de temes i autors, cada lector seleccionarà allò que més li interessi.
Les conclusions a les que hem arribat són molt pràctiques:

• motivar a escriure als autors del bloc que no en tenen costum, recuperar-los.
• proposar a algunes persones que s'afegeixin a les tertúlies del funi, per fer més divers aquest discurs, aquest viatge.
• revisar el disseny de la pàgina.
• crear una pàgina al facebook que ens faci més visibles a la xarxa.

Esperem que els propers dies comenceu a notar els efectes de la posada en marxa de la Funisfera.

El Xavier i el Nicolau

Avui és el meu sant, sant Xavier. I dilluns torna a ser el meu sant, sant Nicolau. A mi em fa gràcia que el meu nom estigui doblement santificat, i també em fa gràcia que les dates de tots dos sants estiguin tant a tocar l’una de l’altra a començaments de desembre. De sant Xavier en tinc alguna vaga i remotíssima notícia que el descriu com un seguidor d’Ignasi de Loiola que va rodar per l’Orient i que es va dedicar molt a les llengües d’allà a fi de donar a conèixer l’evangeli amb eficàcia; em sembla recordar que fins i tot va fundar una escola de traductors en aquelles terres, una mena d’acadèmia OpenLanguages avant la lettre. El que no sabia –llegeixo la dada al facebook del Ramon– és que sant Xavier fos el patró dels turistes, cosa que demostra una genialitat absoluta i que em sembla que als qui ens diem així ens faria mereixedors d’un cap de setmana low cost de franc en algun lloc o altre –a Londres en el meu cas, si es pogués triar–. D’altra banda, pel que fa a l’altre meu sant d’aquests dies, sant Nicolau, d’aquest tan sols en sé que va arribar a bisbe i que als països escandinaus el pinten panxut, voltat de rens i de canalla, amb una fluvial barba blanca i un vestit que podria ser clarament millor, i fent ho-ho-ho-ho tota l’estona. El cas de sant Nicolau també em fa gràcia perquè a Espanya coincideix amb el dia de la Constitució, que és un paper que a mi m’importa enormement però que en tot cas m’assegura el regal d’una jornada no-laboral i festivativa amb els meus. Si mai els espanyols decideixen canviar la constitució creu que a casa ens fotran un disgust, de debò. Se’ns perdoni l’egoisme en això, als nicolaus. Cadascú té el seus motius per ser constitucionalista, el nostre és aquest.

Bideford al Penedès de Dalt

Bideford és un port costaner de cap a quinze mil habitants posat al nord de Devon, al sud-oest d’Anglaterra, sobre les terres que l’estuari del riu Torridge guanya a la mar salada. Bideford és conegut arreu perquè hi ha un pont del segle xiii –el Long Bridge, amb vint-i-quatre arcs de diàmetres diferents– que és tradició que la gent miri de travessar a la mitjanit de cap d’any en un temps inferior al de les dotze campanades que repiquen a l’església de Saint Mary (una mica com el que es fa a Gelida amb la funimetrada). Bideford també és conegut per ser a tan sols cinc quilometres de distància de Westward Ho!, l’únic lloc d’Anglaterra, i segurament l’únic lloc del món, que inclou un signe d’admiració en el topònim oficial. Finalment, Bideford és conegut per la rellevància de la primera celebritat local: Merlin Cadogan. Cadogan és escapista i entretenidor (entertainer). Fa poc va establir un nou rècord Guinness per fer malabars sota l’aigua gelada del Torridge. Ara hi torna: aquest cap de setmana, amb motiu de la festa de l’encesa dels llums de Nadal, Cadogan es planteja un desafiament doble: rebaixar el temps rècord per desfer-se d’unes manilles sota l’aigua, i superar el nombre de manilles recollides sota l’aigua en una sola immersió a pulmó lliure. Bé, molta sort al senyor Cadogan. I també un salut a l’ajuntament de Bideford. Perquè és molt possible que darrere els guinness de Cadogan hi hagi una partida pressupostària de l’administració municipal per promoure el nom del poble en els mitjans. A Gelida ara també es parla de promoció. Potser l’ajuntament podria aprofitar la idea bidefordesa. No se m’acut cap tema, la veritat: l’únic que ara em ve al cap són cinquanta quilos de calamars i cinc mil dues-centes trenta-tres xinxetes. Però segurament la festa de Santa Llúcia seria un bon moment per intentar-ho. Fos quin fos el guinness gelidenc a més se’l podria fer passar com a miracle i vendre’n estampetes.

La Funisfera

Si el conjunt de blocs que es publiquen en llengua catalana es reuneixen amb el nom de la Catosfera, el conjunt de blocs que s'escriuen al Penedès es coneix com la Penedesfera, només era qüestió de temps que es convoqués la primera trobada d'autors i lectors del bloc del Funi amb el nom de la Funisfera.
La Funisfera es convoca amb la voluntat d'intercanviar experiències, de trobar-nos els autors que publiquem al bloc del Funi, de greixar la maquinària i comprovar que el passatge que debat a l'interior d'aquests vagons connecta adequadament amb l'actualitat del nostre municipi i del nostre país. Que no ens deixem ningú al baixador, però que tampoc passem de llarg de les parades. Que complim els horaris, és a dir, que anem a l'hora. I, sobretot, mirar d'ampliar les veus que s'hi senten perquè el passatge sigui més plural.
La trobada serà el proper dijous dia 9 de desembre al Lluquet del carrer del Sol de Gelida. Hi està conviat tothom que escriu en aquest bloc, que té la possibilitat d'escriure-hi, o que li agradaria tenir-la, però també el lector que vulgui dir-hi la seva. Començarem puntuals a les 8 del vespre i a les 10, estiguem en el punt que estiguem, aixecarem la reunió.
La idea és fer tertúlia sobre el bloc que porta dos anys i mig fent el seu trajecte. Reflexionarem i, si trobem la manera, intentarem millorar-lo.