Em dic Rusty

"!Sóc una barreja de Labrador i Golden, per tant una barreja entre en Maizer i en Màgnum. Tinc un any i mig i peso uns 28 quilos."

Avui ha estat un dia especial, ens entregaven els gossos. M'he llevat d'hora, molt d'hora, perquè els nervis no hem deixaven dormir. M'he arreglat com si tingues un acte important: ben afaitat, ben polit i elegant. Com si d'una primera cita amb la novia es tractes. Amb papallones a la panxa i tot.
Si tot va bé, estarem junts, dia i nit, durant els propers 10 o 12 anys. I això és MOLT! No se si us EN podeu fer la idea.
Cap a 2/4 de 10 me l'han portat.
Està una mica esverat i és molt juganer i carinyós.
Em fet un primer passeig per la zona de pràctiques que hi ha a l'escola. És bo, ràpid i segur.
És genial tant mimós. I només és el primer dia. A més és el més guapo del món.
Amb això crec que passa com els pares quan tenim un segon fill. Quin és millor? En Màgnum va ser en Màgnum, en Maizer és i seguirà sent en Maizer i aquest tindrà també el seu lloc a la família.

Art al MNAC

La National Portrait Gallery és l’altre gran museu que hi ha a Trafalgar Square, a Londres. La NPG és, de fet, una mena de gran àlbum de fotos de família. A les parets d’aquest museu tot el que s’hi exhibeix són retrats (portraits), imatges així o aixà de primeres figures, o de figures rellevants, o senzillament de figures amb prou calés per pagar-s’ho, de la cultura, la política i la societat britànica. Passejant per aquest museu ple de senyores i senyors a les parets un que en sàpiga segurament deu poder reconstruir prou bé els moments més remarcables de la història del país. Bé, un dels senyors que penja a les parets de la National Portrait Gallery és David Beckham, l’exfutbolista i megaestrella mediàtica de fa uns quants anys. La NPG presenta un primer pla de la cara de Beckham ajagut i dormint com una Blancaneu, i la novetat d’això és que no es tracta d’un quadre pintat sinó d’un quadre televisat. És a dir, el quadre no és un quadre, sinó una pantalla de televisor en què l’enregistrament de la dormida de Beckham es repeteix i es repeteix infinitament, o almenys fins l’hora de tancar les portes de la instal·lació. La idea és bona, no cal dir. I a mi em sembla que el Museu Nacional d’Art de Catalunya potser es podria plantejar la possibilitat de fer una cosa semblant per aquests verals, o sigui, potser el MNAC es podria plantejar la possibilitat d’anar penjant per les parets de la institució els personatges clau i els moments més qualitativament definitoris de la nació. Si això fos així personalment els diria que comencessin buscant lloc per plantar una megapantalla amb el 5-0 del Barça vs Madrid d’ahir i, igual que fan a Londres amb el son del Beckham, l’aniria repetint i repetint. Potser al costat d’aquell moment de llum sublim que va retratar tan rebé Modest Urgell seria un bon lloc.

Idees per regalar aquest Nadal

Per oblidar les eleccions i anar pensant en què regalem aquest Nadal, una idea (per a ells, essencialment, i per als que teniu la Wii en particular).

Teló

Si, tal com va dir el president Montilla –ara ja expresident– fa unes quantes setmanes, el resultat de les eleccions d’ahir marquen el futur de tota una generació de catalans, llavors és evident quin és aquest futur: regionalisme, regionalisme i més regionalisme. És a dir, els catalans a continuar vestint sants per tota una generació.
Que les eleccions no haurien d’haver anat com han anat a mi em sembla que no té discussió. No després d’un any d’anants i vinents amb el finançament de l’estatut; no després de la sentència del TC; no després de l’omnimanifa del juliol. I faig referència a aquests fets recents per quedar-me aquí i no anar més lluny en la història. Senzillament, la cosa no hauria hagut d’anar així. Però hi ha anat, què hi vols fer? I no solament hi ha anat, sinó que damunt damunt el PP ha obtingut els millors resultats de la seva història a Catalunya. I encara, com per arrodonir més la caricatura, Joan Laporta ha quedat com la gran esperança d’alguna cosa.
Els catalans hem deixat clar qui som en aquestes eleccions. Hem votat amb tota la força de la nostra mediocritat, amb una falta d’ambició i de tot de la qual a Madrid –allà on es veu que comença i acaba el nostre món– se’n deuen estar fregant les mans. Tornem al peix al cove, tornem als quatre duros de tapaboques.
El que ve a continuació evidentment que no té cap mena d’importància. Però em ve de gust dir-la i la diré. Personalment jo ja en tinc prou del color de merda d’oca que té aquest país. I com que ja en tinc prou, i com que les coses van per aquí i només saben anar per aquí, doncs decideixo que paro i em planto. S’ha acabat, jo també passo a l’abstenció.
Que Pujol, i Mas, i Duran i Lleida, i Maria Santíssima amb patinet facin el que vulguin. Però la pròxima vegada que servidor torni a una urna que no sigui la de les eleccions municipals serà per votar sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya, o no serà. Que la generació que vingui després d’aquesta meva ho sàpiga fer més bé, jo ja no ho veuré. Teló en aquesta comèdia.

Un viatge agre-dolç!

Escric aquestes ratlles des de l'AVE, He començat al sortir de Sans i crec que , a la velocitat que va això, acabaré quan ja haguem passat per Gelida.
Vaig cap a Madrid i d'aquí cap als Estats Units per anar a buscar un gos guia.
Ahir vaig jubilar en Maizer, després de més de 12 anys de treballar per i amb mi.
En Maizer és gran, molt gran, quasi 14 anys que si fem aquella equivalència de 7 anys per any, dona una edat equivalent a una persona d'uns 95 anys. I com a bestia vella te totes les patologies típiques de l'edat: artrosis, cataractes, s'atabala moltíssim, es cansa per les pujades de Gelida, li costa pujar escales.... En definitiva, seguir el meu ritme li costa cada dia més.
Te més que guanyada la jubilació, es mereix estar tranquil a casa deixant-se mimar. Però no se si ell això ho entén.
Qualsevol de nosaltres,a la seva edat, després d'haver dedicat la seva vida a treballar per a mi.... gaudiríem de no fer res. Però per a ell no és una feina, és la seva vida
Seré fora de casa gairebé 4 setmanes, per adaptar-me al nou gos, per anar-nos coneixent tot fent pràctiques per tot tipus d'entorn.
Francament em fa molta maandra . Deixar la Ilda amb els nens a casa, deixar amics i feina.... però el que més em fot és deixar en Maizer. La resta, malgrat ser fotut, ho entenen i valoren positivament el que aconseguiré amb aquest viatge, però i en Maizer? No entendrà res de res. Ara desapareixo durant 4 setmanes i aleshores apareixo a casa amb un altre gos que el supleix.

Soc tant lent escrivint que ja hem arribat a Lleida.

Finalment aquesta blocada la penjo un cop arribat a l'escola de Rochester, després d'un viatge de 20 hores, havent perdut un avió i tot.

La valentia de les eleccions de diumenge

Quanta gent coneixeu que vagi a les llistes? Jo només conec el Miquel Carrillo, que ocupa el lloc número 13 de la llista per Barcelona d'Esquerra Republicana de Catalunya. En el cas del Miquel no només és un conegut, puc parlar d'un amic. Només per aquesta amistat, ja en tindria prou per votar Erc diumenge.
El Miquel va passar ahir per casa i vaig poder comprovar que, malgrat les sotragades que comporta estar a la primera línia política, no ha perdut la il·lusió i la creença en aquest projecte que un dia vam defensar junts.
Sóc independentista com a primer requisit per escollir la papereta. Això redueix les opcions a tres. D'Esquerra, n'he sortit desenganyat i he vist amb simpatia el naixement de nous corrents independentistes però cap dels dos, Reagrupament i Solidaritat, no s'ha guanyat el respecte que, al meu entendre, necessita un partit polític per tenir solvència i credibilitat. Que no fossin capaços de posar-se d'acord per anar junts ja és el pecat original i tota una declaració de principis de dos partits que, per separat, s'afebleixen i es perjudiquen. Diumenge, amb el meu vot, vull que hi hagi més diputats independentistes al Parlament i l'única formació que m'ho garanteix és Esquerra.
Els catalans sentim una certa angoixa d'independència, alguns la voldríem per demà mateix i aquests nous partits la prometen per la via ràpida. Però la realitat és una altra: els independentistes no som majoria. Mentre Convergència no es declari partidària de la independència i abandoni l'ambigüitat calculada sobre aquesta qüestió, els catalans continuarem sota el jou econòmic d'un Estat que no ens vol, però ens necessita.
Per gestionar el període d'avui fins a l'anhelada independència, confiaré novament en la gent d'Esquerra, amb qui comparteixo el desig de viure en un país lliure i sobirà. En aquesta campanya cap dels nous partits m'ha demostrat que tingui la solvència per bastir un discurs polític coherent, més enllà de la urgència nacional que ens apressa.
Votaré Esquerra, perquè sigui decisiva a partir de dilluns i pugui condicionar les polítiques de Ciu. Perquè una cosa també tinc clara, malgrat que considero que en José Montilla ha estat un digne president de la Generalitat i ha estat a l'alçada històrica del càrrec institucional, prefereixo de president l'Artur Mas. En Montilla m'ha sorprès positivament (en deixo al marge els darrers mesos, quan ja estàvem en precampanya), però el Psc continua escorat en la darrera lletra del Psoe. D'en Mas en recelo, però mantinc el benefici del dubte. Veurem què és capaç d'assolir aquesta legislatura i si la política del peix al cove queda definitivament oblidada. Quants revessos constitucionals més podrem aguantar?

La qüestió prèvia

Recupero un dels bons moments del debat de candidats a la Generalitat de diumenge. És el moment en què Puigcercós s’adreça a Mas i li planteja la possibilitat de donar-li suport en el tema del concert econòmic en canvi que CiU en doni a ERC en el referèndum sobre la independència en el supòsit que la negociació a Madrid acabi en via morta. Mas no va respondre ni que sí ni que no a la proposta de Puigcercós. El polític convergent va dir que si ells mai convocaven un referèndum seria per guanyar-lo, no per perdre’l, perquè el fet de perdre suposaria una “gran frustració” per al país. Aquesta va ser la resposta de Mas. Bé, sobre això dues coses: Una: personalment, a mi el que em produeix frustació no és convocar els catalans a un referèndum, sinó no fer-ho; el que em produeix frustració és que al cap de trenta anys encara siguem allà mateix, o més enrere, i que hi siguem per les mateixes pors, les mateixes frustracions, el mateix tacticisme –un tacticisme que s’ha demostrat inservible en bona mesura–, els mateixos romanços de sempre. I segona cosa: el fet de guanyar o no guanyar un referèndum sobre la independència depèn en molt bona part de la posició de CiU. Si ells, que són un partit majoritari, es posen al costat del referèndum, el referèndum no sols es farà sinó que es guanyarà. CiU és un actor fonamental en això, que no tirin pilotes fora. La sentència del TC sobre l’Estatut –no només la sentència, però sobretot això– diu molt clar on som, també a CiU. A qualsevol altre país del món al qual li haguessin magrejat la seva primera llei, la llei més bàsica i fonamental de totes, el referèndum que demana ERC no sols no estaria en qüestió sinó que ja s’hauria celebrat. Perquè és de calaix, de sentit comú estricte, de pura responsabilitat democràtica. I a mi em sembla que les eleccions de diumenge la gent ens les hauríem de plantejar en aquest sentit. Aquest cop no estem parlant d’escoles, ni d’hospitals, ni de mossos d’esquadra: tot això és important, és clar; de fet, és la justificació mateixa d’un govern. Però en aquestes eleccions penso que això hauria de quedar en un segon nivell. Des de juliol Catalunya és un país formalment sentenciat per un tribunal. És d’això que van les eleccions de diumenge. De la qüestió prèvia a les escoles, els hospitals, els mossos, etc. És a dir, la qüestió prèvia que ho aguanta tot plegat.

Polònia a Gelida

El darrer Ple ordinari de l'Ajuntament de Gelida va comptar amb una proposta que podia semblar sorgida del programa Polònia. El regidor d'Iniciativa-Els Verds va protagonitzar el que podria haver estat perfectament un gag televisiu. Proposava laïcitzar la festa de santa Llúcia i, entre altres accions, fer l'escudella sense porc.
Aquest any, el dia que es feia la llenya de santa Llúcia, vaig fer aquesta mateixa proposta a la gent de la comissió. Els proposava fer una caldera, només una de les vuit que es couen, d'escudella halal. No em van prendre seriosament i ara, per altres vies, la proposta ja ha arribat a la sala de plens de la primera institució local.
Com que puc atribuir-me una certa capacitat visionària vist com han anat els fets que he exposat, vull continuar potenciant aquest do per preveure el futur i anticipar-me a les properes iniciatives que hi pugui haver en aquest àmbit. Això d'iniciatives s'ha entès perquè està en cursiva, suposo.
Comencem a avançar-nos als esdeveniments. Si la Funifira continua amb l'empenta d'aquest any, haurem d'habilitar una o dues carpes (en endavant, haimes?) on se serveixi te amb menta i sucs de fruita, així com garantir per part dels restauradors que en endavant vulguin assistir-hi, plats sense porc. Per Pasqua s'ha d'acabar amb les caramelles. Haurem de recuperar aquella proposta que les vacances escolars s'anomenin vacances d'hivern i de primavera: s'ha acabat això de les vacances de setmana Santa i de Nadal. El Castell, erigit fa 1000 anys com a bastió de defensa en terra de marca per frenar l'avenç de les línies sarraïnes, hauria de ser enderrocat com a antic símbol de repressió contra els germans musulmans. Si deixem Iniciativa quatre anys més al govern de la Generalitat, són capaços d'ampliar la llei de memòria històrica per revisar aquesta altra època fosca de la nostra història. S'ha acabat per part de l'Ajuntament de fer cagar el Tió al mig del carrer, aquesta mena de coses les haurem de fer en la intimitat, no fos cas que algú es molesti. I acabem ja amb les representacions del Pessebre vivent... on per més inri ens obsequien amb una botifarra de porc en sortir-ne.
El tema botifarra requerirà una revisió a fons: se'n reparteixen després de la missa del Gall, a les esmpalmades de festa major, en acabar el pessebre vivent, fins i tot el dia de santa Llúcia se'n reparteixen escaldades en l'escudella! Per cert, si prospera la proposta, caldrà tapar l'escudella halal amb un paraigua per evitar que la benedicció que en fa el mossèn hi tingui efecte. I què és això de fer repicar les campanes les vigílies de festa? Si persistim en aquest costum religiós i no les silenciem aviat, veurem com al campanar s'hi intal·len altaveus mentre no tinguem minarets que contrarestin la proclama. No penseu que exagero creient que això de la crida a l'oració és religió, perquè no mengen porc ni beuen acohol per creença religiosa, no pas per prescripció mèdica. Per tant, si comencem a fer escudella sense porc estarem seguint un dogma de fe, encara que sigui una proposta d'un partit aconfessional.
No sé com s'ho farà aquest partit feminista i multicultural per combinar el suport a la creixent incorporació de la dona als llocs de responsabilitat i a la vegada abraçar els postulats de les persones que arriben d'altres cultures on, per dir-ho suaument, la dona no té el mateix protagonisme.
Properament, haurem d'anar pensant noms per als carrers sant Jordi, sant Miquel, santa Llúcia, sant Roc. Mare de Déu de la Salut... Finalment, proposo que al proper Ple es debati la conveniència de canviar el logo de Can Coma per una imatge més universal i multicultural... un camell?

Setmana porrera

Hi ha enquestes, hi ha pronòstics, hi ha el tarot, la quiromància, el marro del cafè, o directament hi ha la veritat revelada. Referent als mètodes de predicció del futur no hi ha normes, cadascú predilecta allò que li mereix més confiança. En definitiva, però, tot són versions del joc de la porra, tant els vaticinis de La Vanguardia com la demoscòpia de la pitonissa Semíramis.
Aquesta setmana és de futbol i eleccions, és a dir, de porres polítiques i porres futbològiques. Ahir a la nit, després de seguir el debat electoral per ràdio (un debat que a mi em va agradar, amb moments molt aclaridors: moment Puigcercós amb Mas, moment Herrera amb Mas, moment Mas amb Montilla, els minuts de transtorn bipolar i propagandístic de Camacho i Rivera amb la llengua), vaig congregar al menjador de casa les Parques que filen els destins dels mortals i dels candidats a presidir, i tots quatre ens confabulàrem per posar en joc la meva bola de vidre.
Com si es tractés de fer la previsió del temps de demà, jo també m’aventuro a jugar amb el pronòstic futbòlic i electoral d’aquesta week segons les imatges ultrades del meu meteosat particular. La bola de vidre que tinc a casa em diu això pel que fa al resultat del Barça vs Madrid de dilluns: veig un 3 (dos gols del Messi + un del Bojan –que és més bo que el Villa–) a 0 (que vol dir cap) a 12 (el cops que enviaré el CR9 a completar el seu acrònim amb un AGA entre els consonants) a 9 (les botifarres que dedicaré al Mou) a 21 (els records que donaré al colegiado de les targetes) a 29 (els petons que el president de la galàxia em farà a les altres galtes) i a 61 (les pessigolles baixes que em faran els titulars del Marca). Total, els mapes parlamentaris pronostiquen una majoria tramuntanal i golejadora culé per dilluns que ve.
Quant a les eleccions de diumenge, els auguris són més cauts. La bola boluda em dóna un resultat de Catalunya, 3 - Espanya 3. És a dir, un empat. Un empat que tot fa preveure que tindrà un gust més aviat insípid, i que segurament ens deixarà als catalans amb aquell somriure al logotip i començant un altre cop el mateix canvi de sempre, o sigui, quedant-nos bastant allà mateix on som amb el mateix puta-i-ramonetisme xaruc i curt per cartera. La meva bola de vidre és una estafa: no prediu el futur, prediu el passat. Tot això ja ho hem vist abans.

Quo vadis? Pàgina 32.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Funifira amb un èxit esclatant. Els gelidencs hem assistit encuriosits i massivament a descobrir el món que s'amaga darrere del maquestisme i l'oci ferroviari. Una descoberta, plena de laboriosos treballs amb moltíssimes hores de dedicació i esforç per part dels seus autors. Impressionant. Maquetes de trens, de vaixells i d'aeromodelisme, han estat protagonistes d'un cap de setmana estrany a Gelida. Estrany, perquè aquest món en miniatura ha irromput d'una forma inesperada, com aquelles legions romanes que tornaven triomfants de la guerra, acompanyades de grans fastos.
Els fastos han vingut per part de la fira gastronòmica. Vins, caves i gastronomia han gaudit d'una excel·lent posada en escena a la sempre lluïdíssima pista-jardí de la Unió del Casal Gelidenc. El compromís d'alguns cellers i restaurants han fet les delícies dels gelidencs que ens hem acostat en tromba a aquest espai, on podíem degustar un amplíssim assortit de plats i vins.
La fórmula fa molts anys que està inventada. Es tracta de tenir al poble content. A la Roma clàssica en deien pa i circ. Ara parlem de fires temàtiques i fires gastronòmiques, però som allà mateix.
A Roma, els emperadors feien i desfeien al seu gust. Existia el Senat, però no sempre va poder jugar un paper decisiu, ni era consultat. A Gelida encara patim les seqüeles de la romanització. L'equip de govern ha muntat una fira sense que ningú en sapigués res i han tirat pel dret. No han sentit la necessitat d'implicar l'oposició per crear complicitats i garantir la continuïtat de la fira quan, espero viure prou anys per poder veure-ho, algun partir els disputi l'hegemonia.
No han tingut cap mania en fer de fer coincidir la primera edició de la Funifira amb una campanya electoral. Perquè no en quedés cap dubte, Gelida estava plena de cartells del que aviat serà expresident Montilla, i diumenge van portar a la fira la número dos de la candidatura, Montserrat Tura.
S'ha plantejat una fira desarrelada que tan es podia muntar a Gelida com a Sant Galimaties de Munt. Dues maquetes del funicular, de les quals una ni l'ajuntament sabia que existia un mes abans, no justifica aquesta fira. I l'existència d'un funicular com a mitjà de transport, en l'estat actual de semi abandonament, no pot servir de coartada. Abans que muntar-li fires, el funicular requereix d'una posada al dia que permeti: el funcionament dels dos vagons, l'enllaç amb tots els trens que paren a Gelida, l'augment de les parades per donar servei als nous barris i la integració tarifària.
Resulta curiós que Ferrocarrils de la Generalitat no inclogui mai el funicular de Gelida en les seves publicitats. En les promocions FGC presenta el cremallera de Núria, els funiculars de Montserrat, l'aeri d'Esparreguera a Olesa... però mai el de Gelida. Simptomàtic. Potser caldria que el govern municipal es preocupés més per aconseguir el reconeixement de la singularitat del nostre funi per part dels FGC, perquè era sorprenent trobar a la Funifira l'estand de Ferrocarrils de la Generalitat, amb informacions dels seus diferents ferrocarrils, excepte del funi de Gelida.
També em va cridar l'atenció que la inauguració de la Funifira anés a càrrec de dos locutors de ràdio, del programa d'èxit Fricandó matiner de Rac 105, sense cap vinculació amb la Funifira, ni amb el maquetisme, ni amb l'oci ferroviari, ni amb la gastronomia ni amb Gelida. Torna a ser un despropòsit de l'organització. Si la fira em sembla desarrelada, les persones escollides per inaugurar-la em semblen extraterrestres. Clar que encara tenim en el record els convidats que el grup socialista feia venir per santa Llúcia. Hi ha coses que no canvien.
Una de les preguntes que em vaig fer en rebre el programa firal és on eren les entitats gelidenques. A l'estand que l'Ajuntament tenia al pavelló hi havia unes fotografies que em penso que hi al·ludien. Però res més. Era una bona ocasió per acompanyar la inauguració amb un cant coral, per amenitzar algun moment del cap de setmana amb una ballada, per muntar una petita cercavila que acompanyés els visitants d'un espai firal a un altre, per organitzar algun taller infantil per part de l'Esplai... Això incideix en el desarrelament de què parlava abans.

Altres preguntes que m'ha generat la fira són: com pot ser que la fira temàtica no tanqui portes al migdia i la gastronòmica sí? Si el que volem és que vingui gent de fora, com és que a l'hora de dinar tanquem l'espai on se serveix el menjar? Com és que la fira temàtica s'acaba el diumenge al migdia i la gastronòmica es tanca al migdia, però reobre diumenge a la tarda? Com és que l'ajuntament no és capaç de posar en el tríptic un plànol de Gelida amb els carrers escrits en català? I una darrera curiositat, si ara ja sabem que les escales mecàniques són només de baixada... perquè se senyalitzen des del carrer Major? Es fa com aquell que senyalitza un monument? Perquè la gent que seguís aquests indicadors es deurien quedar sorpresos quan hi arribaven.
Finalment, anem al gran bluf d'aquesta fira: la promoció de Gelida. Realment, podrem saber quanta gent de fora de Gelida ha vingut? A la fira gastronòmica, hi havia molta gent, però ens coneixíem gairebé tots. Quant ha costat l'organització d'aquesta fira, el material, les hores extres de personal...? S'ha valorat la incidència, positiva o negativa, que pot tenir aquest esdeveniment amb d'altres diades molt pròximes en dates: tast medieval al Castell i diada de santa Llúcia? Em pregunto també si la fira d'entitats ja ha quedat definitivament extingida?
Ha sigut proporcional el ressò mediàtic amb l'esforç organitzatiu i econòmic? Els mitjans més propers, exceptuant els municipals, com ara la Fura i el 3 de vuit, s'han fet un tímid ressò de la fira. Res comparable a quan són fires a Sant Sadurní, Vilafranca o el Vendrell. La Fura només parlava de la Funifira a l'agenda. El 3 de Vuit recollia la notícia sobre la celebració de la Funifira a la pàgina 32, pàgina esquerra, sense fotografia i en un article de dues columnes que no arribava ni al quart de pàgina. Si no hem aconseguit que els mitjans comarcals es facin ressò de la Funifira amb una proporció a l'alçada d'un esdeveniment d'aquestes pretensions, és que les coses no s'han fet bé. No s'han sabut teixir les complicitats necessàries perquè ens dediquin reportatges que justifiquin la inversió que s'hi dedica.
Arribo a la conclusió que l'èxit de públic aparent, la festa major que ens han muntat als gelidencs, no aconsegueix tapar els problemes de fons: la promoció de Gelida. La nocturnitat i el secretisme amb què s'ha organitzat no estan justificats de cap manera. No es pot parlar d'èxit, sinó més aviat de festival.

PD: Afegeixo un parell d'enllaços sobre aquesta mateixa qüestió. El bloc De la finestra estant i el bloc d'Esquerra.

El tren de la FuniFira

Al final algú va saber aprofitar correctament la funifira.

L'abecedari sencer

Al facebook divendres el Jordi B hi deia que Duran i Lleida deia a la missa del dia anterior del diari ABC que la independència de Catalunya no perquè a Europa no la volen. Bé, doncs amén, si ho diu Duran i Lleida, i si a més a més ho diu en confessió a l’ABC, hi afegeixo “a la orden, mi generalísimo!”. No m’estranya gens que Duran i Lleida sigui un dels polítics més ben valorats a les enquestes d’opinió que es fan a tot Espanya. Dient el que diu i dient-ho on ho diu, s’entén perfectament. Claríssim.
El sentit de la responsabilitat, la discreció personal i el rigor polític i intel·lectual de Duran i Lleida es veu que són una cosa digna d’admirar. D’aquelles coses que un voldria poder empaquetar i regalar per Reis als amics, coneguts i saludats. Però en referència a Europa podria ser que Duran i Lleida s’equivoqués, sobretot si va deixant-se anar com ho fa, és a dir, amb els mateixos criteris del Círcol Catòlic d’Alfarràs dels anys seixants. Al llarg de la història Europa ha vist moltes més coses, i molt més grosses, que el campanar de l’església d’aquest poble so xalest de la Franja.
Perquè el que segur que no és una solució per a Catalunya és Espanya, com s’ha demostrat, un cop més, amb la sentència tc de l’estatut, i amb els recursos que encara hi ha pendents de resoldre. I perquè fins allà on servidora –modestament– és capaça de llegir els diaris, a Europa –la Merkel sobretot, que és qui paga l’invent– el que no hi volen són morosos. A Europa són gent seriosa –almenys sembla que ho són– i hi volen gent seriosa. Gent que pagui el que toca pagar i que no se’ls hagi d’anar a rescatar a corre-cuita i amb una morterada de calés alemanys perquè s’ofeguen. Gent que faci pinya i que ajudi a anar endavant, i que no siguin un llast, una rèmora, un pes mort de vaca morta als braços. És a dir, si les coses continuen anant com van durant gaire estona més, segons com aviat a qui no voldran a Europa és a aquesta cosa sabatera, aguirrera, rajoia i endeutada fins a la pandereta que és Espanya.
I no és que a Catalunya estiguem gaire més bé, no és això (i vet aquí l’emissió en directe de deute de la Generalitat per demostrar-ho). Però el que és segur és que el marge de millora de Catalunya es redueix a zero si hem de seguir el ritme d’aquest fardo peninsular de seguidors madridistes, tapes i sangrías, reis i prínceps, toros i toreros, socialistes i populars. I si algú igual de responsable, discret i rigorós que Duran i Lleida, i a més a més amb ganes de treballar, això no ho explica i no ho explica bé i hi posa remei, doncs llavors sí que tenim mala peça a teler.
L’homilia de Duran i Lleida a l’ABC de l'altre dia planteja un problema. Però un problema no dels catalans, no un problema europeu, sinó un problema personal. El que li passa a Duran i Lleida és que no es veu capaç, que no en sap més. Diu que és per culpa d’Europa, però no. És ell, que està cansat. Doncs res, tranquil, amic Duran, no et votarem. Queda’t a casa, reposa, a Alfarràs segur que s’hi està molt rebé. Els qui en sabem una mica més –ara sí, sense cap modèstia– perquè coneixem l'abecedari sencer i ni només les tres primeres lletres, ja farem la feina. Que n’hi ha molta, molta, per fer. Exactament tota.

En resposta a la carta de l'alcalde sobre la Funifira

Benvolgut Alcalde,
He rebut la seva carta convidant-me “a participar de la Funifira” i “de les diferents activitats que se li ofereixen i que espero siguin del seu grat”. Aquest cap de setmana visitaré com un ciutadà més la Funifira, això sí, amb molts dubtes sobre l’encert de l’eix temàtic que s’ha triat com a motor d’aquesta convocatòria (maquetisme i oci ferroviari) pel seu desarrelament amb el teixit associatiu de Gelida. També em genera dubtes la conveniència de les dates escollides per dur-la a terme, en plena campanya electoral al Parlament de Catalunya, quan falta només mig any per la convocatòria d’eleccions municipals i en ple mes de novembre, exposant-nos a un temps fred i humit.
També li vull expressar la meva contrarietat, com a ciutadà que pretén sempre estar ben informat, pel secretisme amb què s’ha preparat aquesta fira. Sóc del parer que una fira de la volada de la Funifira requereix d’una informació prèvia que busqui la complicitat amb la població i generi un estat d’opinió favorable. Que es crei una expectació positiva des de mesos abans. En canvi, cap dels butlletins municipals que ha publicat l’Ajuntament, particularment l’últim del mes d’agost, ni cap dels llibres programa de Festa Major, particularment el corresponent al 2010, no fan cap referència a aquesta fira, quan és evident que a l’agost estava més que esbossada. Com a seguidor dels plens municipals, no he escotat cap punt de l’ordre del dia que tractés aquesta qüestió. Tampoc existeix a l’organigrama municipal cap comissió municipal o patronat de promoció o turisme constituït oficialment que hagi pogut funcionar com a ens on debatre sobre aquesta fira.
Així doncs, entenc que aquesta Funifira és una aposta particular seva, preparada des del despatx de l’alcaldia en tant que regidor també de promoció econòmica i turisme. El mèrit serà seu. Particularment, la vigília de la fira, m’inclino a pensar que aquesta fira serà un èxit, no tant pel tema escollit, com per l’activitat complementària dedicada a la gastronomia que s’hi preveu.
D’això darrer volia parlar-li. He pogut informar-me al programa que han repartit aquesta setmana que es duran a terme les activitats TAST DE VINS i TAST DE VINS EXPRESS. Com vostè sap, sóc copropietari de l’única botiga especialitzada de vins de Gelida, Lluquet vins i caves. Justament aquest mes farà tres anys que defensem el millor que sabem els vins que es fan a Gelida i al Penedès principalment, però també arreu del món. Entre les activitats que realitzem complementàriament, hi ha l’organització de tastos de vins. A la carta que ha enviat juntament amb el programa, que signa vostè datada del 6 de novembre, hi diu textualment que aquesta fira és “fruit de la voluntat del govern municipal de tirar endavant iniciatives que, des de diferents vessants, incideixin en la dinamització econòmica del municipi.” Més endavant, en el penúltim paràgraf, torna a remarcar que l’objectiu és que la Funifira “possibiliti la dinamització econòmica de Gelida”. Com a botiguer, com a petit empresari local, permeti’m que li faci notar un primer fracàs en l’organització: si és veritat que vol la dinamització econòmica del municipi, com és que no ha demanat si el Lluquet podia assumir l’organització dels tastos de vins?
He volgut ser honest amb vostè explicant-li la meva opinió sobre la Funifira. Qüestiono aspectes que penso que són millorables i que racionalment em semblen mal gestionats. No m’he volgut amagar, no ho he fet mai, i li manifesto una opinió personal perquè no es puguin generar suspicàcies sobre la qüestió de fons que li plantejo. Estarem d’acord que les opinions personals no són més que això i que tants caps, tants barrets. El que em sembla impresentable és que un comerç local no tingui, com a mínim, les mateixes opcions per participar d’una fira municipal que un de fora, quan la fira segons que escriu vostè mateix té per objectiu dinamitzar el comerç local.

Ressenya publicada a la revista Descobrir Catalunya en un reportatge sobre Gelida.

Passat aquest cap de setmana, el convido a passar per la nostra botiga del carrer del Sol i conèixer-la una mica millor.

Conakri

No ho sabia però ara ja ho sé: al twitter només s'hi poden piular missatges que no passin de cent quaranta caràcters. Si passes d'aquesta marca, you’ve crossed the line baby, i per tant no passes (el teu post, em refereixo).
Els partits polítics catalans això de la curtedat fa anys que ho saben i que ho apliquen en el seu màrqueting electoral. Per exemple, el PSC. “Ser català és treballar dur i tenir les idees clares”, veig que declara la firma del president Montilla des d'una tanca publicitària tota púrpura i bisbal amb motiu de les eleccions del dia del Barça-Madrid. És a dir, vet aquí el cappare de la cosa nostra definint els marges de les essències pàtries en un sol tweet. Great. Des de l'aparició al mercat de la Nenuco Culito Bebé que no se sintetitzava una essència amb tanta autoritat.
En vargasllosí diuen allò de “lo breve, si bueno, dos veces bueno”. Molt bé. Però expressar-se curtament i sintètica té també algun risc. Perquè la cosa és que això que segons el president Montilla val per definir l'essència nostrada amb aquella contundència que només sap donar la kriptonita, val igualment per definir les essenciès llursades de Guinea Conakri, Ougadougou, Vladivostok i can Pistraus posem per cas. Puix que si a Catalunya hom treballa dur i té les idees clares, a Guinea Conakri, Ougadougou, Vladivostok i can Pistraus no deu ser pas menys d'aquesta manera. Tot i que en aquests llocs segurament no deuen subvencionar un cas com el dels ni-nis (aquesta meravella sociològica que ni treballa dur ni té les idees –ni la vergonya– gens clares, i que ha florit en no pocs sofàs de les llars del país els darrers anys) per demostrar-ho.
Catalunya doncs és Guinea Conakri. Bé, potser sí que des d'aquesta perspectiva hi ha coses bananeres del país que s'entenen més bé, des de la untada general del Palau de la Música fins al pes de la cartera de l'alcalde Bartomeu, o la sentència tc de l'estatut i el que en penja, entre altres coses la mateixa posició subordinada i conakriana del PSC (Partit dels Subordinats de Conakri). Potser això explica en certa mesura la flaire de calçotets bruts que se sent pertot.
De totes maneres, si hom m'admet la discrepància filosòfica (al capdavall estem tractant d’essències, hi té relació), diré que personalment encara hauria ajustat més la frase essenciada i presidencial, i particularment hauria manifestat: “ser català és ser cornut i pagar el beure”. Perquè això és així, a Conakri és en aquest punt de les essències i de les existències que lògicament se’n segueixen que som ara mateix. I si això que és tan clar que ja no ho pot ser més no es vol veure, doncs això, no es VOL veure, és a dir, hi ha la voluntat explícita i ferma d’amagar l'ou (perquè probablement tenim uns quants amics per mantenir, afegeixo de baix en baix).
Aporto també una remarca potser lingüística a la sentence essenciada i presidencial. Perquè resulta que a Conakri els negres no sabem què és treballar dur, sabem què és treballar fort. El dur el guardem per a ocasions més relacionades amb certes eventualitats restretes i malastrugues de la funció de l'aparell excretor, com cagar per exemple.

Tast de cuina medieval

Diumenge passat, mentre el Papa de Roma feia curses pels carrers de Barcelona, al Castell de Gelida s'hi celebraven les sisenes jornades de cuina medieval. Una diada que combina la gastronomia i la pedagogia a parts iguals, ja que al mateix temps que hi dines, els plats s'acompanyen d'una explicació que contextualitza i dóna sentit a la diada. Hi col·laboren els restaurants/establiments El cigró d'Or, Ca l'Amadeu, Cal Liquero i El Rebost de Gelida, de manera que ja podeu deduir fàcilment que els plats que s'hi presenten són de qualitat contrastada.
L'àpat consisteix en tres entrants, un segon plat i postres. És una descoberta pels sentits, una gimcana estranya de sensacions que et trasllada fins a les taules medievals d'aquells senyors que, fa sis o set-cents anys, regentaven aquest castell. Perquè estem degustant les menges de la noblesa, de la classe alta i no pas del poble ras. El més sorprenent d'aquesta dieta del segle XIV és, vistos els nostres hàbits actuals, l'absència d'elements tan "indispensables" a la nostra cuina com són la patata o el tomàquet. Amb el cafè, sortosament, es prenen una llicència ultramarina i n'ofereixen en acabar.
La jornada transcorre en un ambient agradable, amable fins i tot. El centenar llarg de comensals quedem recollits a la plaça del Pedró que és un indret que abelleix tot el que s'hi fa. L'Associació que organitza la jornada amb una estimació encomiable, demostra que tenen la mida molt ben presa a la diada i tot es desenvolupa amb aparent normalitat, bon ritme i agilitat. Són els amfitrions perfectes.
La jornada es complementa cada any amb alguna activitat que ajuda a contextualitzar l'ambient de l'edat mitjana. Aquest any hi havia una recreació d'armament medieval, exposat i comentat pels responsables de "Las Huestes de Medina Yarca", que després de dinar van permetre l'exercici del tir amb arc i, pels més menuts, alguns jocs amb espases i arcs adaptats.
Un parell d'aspectes em semblen millorables d'aquesta agradable diada. El menjar se serveix en plats de plàstic -a excepció de la tarrina de segon plat- i l'hem de menjar amb coberts de plàstic. Ho desmereix. Arribats a aquest nivell, quan el menjar s'elabora amb aquesta cura i rigor per part de professionals, alguns d'ells de primeríssim nivell, no incrementaria massa el preu del tiquet (que és de 15 euros) posar coberts i plats de veritat. Hi ha empreses de càtering que en lloguen en condicions i preus molt competitius.
El segon tema és de més difícil solució, perquè fa referència a la data en què se celebra aquesta festa. El primer cap de setmana de novembre és arriscat. El fred treu el nas d'una forma descarada. Alguna ullada de sol fa més càlida la jornada, però és testimonial i l'aire bufa amb la convicció de qui sap que és el seu temps.

Verioshkas

La llum d’aquest quadre és de color pluja i de verd mentolat, una llum esmorteïda pel filtre que fan milions i milions de fulles que no es veuen però que indefectiblement hi són –hi han de ser, perquè altrament l’estampa fóra una altra cosa–. La llum d’aquest quadre és la llum d’un interior de bosc en un migdia de primavera avançada o potser d’estiu, i el bosc deu ser de bedolls i deu ser posat a Rússia, perquè el quadre porta aquest nom, Verioshkas, és a dir, “Bedolls” en rus. Tractant-se com es tracta de la imatge d’un interior, si un s’hi atrevís li fotria pel dret i diria que la llum d’aquest bosc és una transposició forestala d’aquella altra llum que els holandesos antics veieren a les cuines i els cosidors de casa seva. Però dir-ne això fóra dir-ne massa. Vull dir que seria massa il·luminació, un enlluernament excessiu de cap que fins i tot a mi em faria omplir-me la cremallera d’aigües tèbies de riure. Deixem-ho córrer doncs. Però mantenim la frase al seu lloc, és musical i sona bé ni que sigui falsa. Que la realitat i la ficció a vegades no es correponguin no vol dir que la realitat hagi de tenir raó, això és un lloc comú ben conegut.
Els bedolls són uns arbres molt alts. Aquí no se’n veuen més que fragments llargs i prims del tronc, d’un color gris-blanc claret, tocats aquí i allà pel fosquet d’alguna taca de malura, per algun grop, per la marca d’alguna bèstia, pels sécs que hi ha deixat el pas infatigable del temps. Aquests bedolls estan agafats tan de primer pla que en aquesta imatge un pot aplicar allò dels arbres i el bosc: és veritat, aquí els arbres no deixen veure el bosc ni en pintura, tot és molt a sobre mateix de la mirada, amb un propòsit acaparador, d’ocupar-ho tot. Però ja és això. Vistes de fora estant, des d’una distància, com normaladament sol passar amb els paisatges pintats, les coses potser acaben prenent un aire especulatiu, cerebral, molt de cap, i es refreden, es desanimen, potser perden l’interès viu que puguin tenir, tota la saba que els corre genuïnament per les venes; la cosa acaba poc o molt convertida en memòria, en interès, en ficció, en mitja mentida, aquesta mitja mentida que al capdavall és tota la veritat que hi ha. I aquí no és això. Aquí l’home que pinta, un senyor Alexei Butov de 1935, ha plantat el cavallet a dins mateix del bosc, entre molses i falgueres, justament per no deixar-se perdre tota aquest intríngulis que un pot trobar colgat en un bosc com déu mana, per deixar-se imbuir de l’olor i l’atmosfera del lloc. El punt de vista del senyor Butov de 1935 és el mateix que el d’un ós, o un llop, o una qualsevol bèstia pacificada, vull dir que hagi dinat el que li tocava, que passés per allà i s’hagués aturat a mirar el què.
Com que tot això passa a la primavera o l’estiu –fotem-hi al bon temps, en tot cas–, la camperola que hi ha de genollons al fons de la imatge –camisa marró rovell, faldilla xocolata, mocador claret al cap–, i que és allà bàsicament per donar una noció de fondària a tot plegat, no és probable que estigui collint rovellons, ni gírgoles, ni ous de reig, sinó que més aviat deu estar collint gerds, o móres, o qualque altre fruit silvestre del qual després, en arribar a casa, en farà una magnífica melmelada per als seus. La camperola, que pel volum que hom li endevina potser diríem que és una senyora d’una edat certa, no cal creure que s’hagi allunyat gaire de la seva ishba ni per gaire estona. Per tant, no gaire lluny de l’indret de la imatge segurament hi deu haver un riu, o un rierol, i poc més enllà un poble, un llogarret rural amb una església plena de sants i un campanar, amb un ferrer, un fuster, una escola, el mercat, la seu del sòviet de torn, i amb les partides de botifarra a la taverna i les maledicències banals i corrosives que fan el cas.
Els bedolls són uns arbres amb una tardor molt fullada i colora. Al llarg de bona part de l’estiu d’enguany, a Rússia es veu que hi van cremar milers d’incendis forestals. Algun diari d’aquí va calcular que la superfície cremada en aquests incendis era igual a la de tota la península ibèrica. Vés i busca-hi tardors ara, puta merda.

Assumpte: el test del amor

He rebut un mail sobre el tema amorós, es diu El test del amor. El qüestionari són deu preguntes en lletra Times una mica massa grossa –deu ser que l’amor és miop i no exactament cec com diuen– i de color blau, escrites sobre un fons de paper rosa xiclet. Tot seguit passo les respostes que hi he donat i els resultats que hi he obtingut.
One: ¿Cual de estos animales te gusta más: el delfín, el caballo, el tucán? Resposta: a mi em convé més menjar peix, per tant trio el dofí. Two: ¿Qué color te gusta más: rosa, violeta, turquesa? Resposta: el turquesa de les calces de la marquesa. Tres: Di un nombre de una persona de tu mismo sexo. Resposta: Frederic el Gran de Prússia. Quatre: Di un nombre de una persona del sexo opuesto. Resposta: Lucía. Five: ¿Qué prefieres, el sol o la luna? Resposta: el sol-i-platja. Six: ¿Cual es tu mascota preferida, el perro o el gato? Resposta: bub-bub. Set: ¿Cual es tu flor favorita: la rosa, el jazmín, el tulipán? Resposta: el tulipán, pel nom de la margarina dels berenars de quan era petit i pel futbol holandès del Barça. Eight: Di un número del 1 al 10. Resposta: diré el tres, però si és per fer un ingrés a mon compte corrent m’és igual sempre que tingui un cognom ben august, ço és, amb molts zeros darrere. Nou: ¿Cual es tu estación favorita del año? Resposta: la tardor, a la L3 després de la de Vallcarca. I deu: Ahora pide tres deseos. Resposta: salud, dinero y amor, tots tres en castellà, si no, trobo que no sona igual.
Fins aquí les meves respostes al test de l’amor. A la vista d’aquestes respostes els resultats que hi he obtingut són els següents: en primer lloc, el dofí vol dir que “consigues todo lo que quieres”; després, el turquesa m’augura indubitablement que “conocerás a alguien muy famoso”. Frederic el Gran de Prússia és “esa persona que te va ayudar en el futuro y siempre”, i el fet d’haver triat el nom de Lucía significa que “te casarás con esa persona de tus sueños”. El sol amaga una “boda lejana” i el gos indica que sóc “una persona que alcanza sus metas”. El número de l’1 al 10 marca “el número de romances antes del verdadero amor”. La tulipa vol dir que sóc “creativo/a”, totes dues coses, i la tardor és l’estació de metro en què “te vas a casar con el amor de tu vida”. Sobre els tres deseos el test de l’amor no diu res, tan sols fa aquesta advertència: ”Manda este mail a todas las personas que puedas! Tienes sólo 10 minutos! Ah! Si no mandás este mail a nadie… Olvidate de tus deseos… y del verdadero amor…”
En fi, no sé si passo el tall. Però això és igual. El que de debò m’encurioseix és saber si el passaria una qui-sap-si Lucía que l’altre dia em vaig creuar pel carrer parlant pel mòbil. “Eso es, y te lo he advertido otras veces, lo único que no me gusta de ti, lo único. Ahora bien, eso no conlleva que no te quiera”, això deia la qui-sap-si Lucía del mobile. Una reflexió que, com es pot veure, té alguna cosa de declaració d’amor i declaració de renda, de proposta per a dissabte al vespre i de registre de la propietat, de carícia i d’intervenció en comissió parlamentària, de rosa de Sant Jordi i de codi de barres, de Romeu i Julieta i envàs de tetrabric. Bé, Frederic el Gran de Prússia, “esa persona que te va ayudar en el futuro y siempre”, potser m’ho podrà aclarir. Però sembla que allò de les paraules d’amor senzilles i tendres del Serrat ha passat a la història. O en tot cas, caldrà buscar-les dins les pàgines del codi penal.

Funifira, de sorpresa en sorpresa

A casa no parlem d'altra cosa d'ençà que, fa unes setmanes, vam escoltar l'alcalde a la ràdio anunciant una fira a Gelida. Ja estàvem preparats per la sortida continuada de conills del barret de copa alta que fa dies que està posat cap per avall sobre la taula, perquè s'acosten les eleccions municipals de la primavera vinent. Però aquest conill és de bandera. Un conill talla XXL.
La primera reacció va ser pensar que seria una cosa d'anar per casa. Quinze dies abans, a finals de la setmana passada, posaves "Funifira" al Google i l'única referència que en sortia era un escrit del bloc d'Esquerra.
A les entrevistes radiofòniques de les setmanes posteriors a la barretada, els diferents caps de llista, els representants de l'oposició feien l'un darrere l'altre el posat políticament correcte de desitjar que fos un èxit, però en denunciaven la sorpresa per l'anunci, i confessaven que no n'havien rebut cap informació amb anterioritat.
Si la fira era una sorpresa en si mateixa, quan vam conèixer que el tema era el maquetisme i l'oci ferroviari va anar de poc que no caiguéssim de cul a terra. De fires n'hi ha per tot i de les temàtiques més inversemblants. Escollir el funi com a eix temàtic ens sembla meravellós, però el maquetisme i oci ferroviari ens costa de relacionar-lo amb el nostre municipi. Desconeixíem l'existència d'aquesta tradició a Gelida. Hi ha alguna entitat local que hi estigui relacionada? Suposo que per això s'companya d'una mostra de gastronomia i vins i caves, per assegurar-se un interès més ampli.
Aquest dissabte, descobríem amb sorpresa creixent l'aparició de banderoles a Gelida i arreu de la contornada (ens consten a Martorell, Sant Sadurní i Vilafranca) i de nou quedàvem bocabadats per l'entitat que està prenent i els diners que s'estan gastant en aquesta iniciativa.
Una setmana abans de la Funifira se celebra a Gelida el VI tast de cuina medieval al castell a càrrec de la sempre abnegada Associació d'Amics del Castell que amb una constància a prova de regidors de cultura, continua mantenint amb dignitat el vaixell a la superfície. No haurien d'haver-se distanciat més aquestes dues activitats o, directament, coordinar-se per mirar d'afavorir-se mútuament? Un mes després de la Funifira viurem la nostra festa major d'hivern, la diada de santa Llúcia. Una festa que, a banda del treball també abnegat de la Comissió de santa Llúcia, responsable de l'escudella, celebrarà la trentena edició de la fira d'artesans. La festa està necessitada de noves aportacions que complementin el tradicional repartiment de l'escudella. Cal que s'aposti definitivament per fer de la diada de santa Llúcia una veritable festa major. Podia ser la Funifira aquest complement? La festa de santa Llúcia és una festa d'aquelles que genera afició, que agraden per la seva autenticitat, antiguitat, tradició... Aquestes dues activitats (Tast de cuina medieval i diada de santa Llúcia) quina dimensió prendrien si s'hi destinés part dels recursos que s'estan dedicant a la Funifira? O si, una o altra, s'hi haguessin integrat? Calia inventar quan ja gaudim de festes amb caràcter propi? S'ha valorat aquesta possibilitat amb els impulsors d'aquestes diades?
Aquesta no és la primera iniciativa per intentar situar Gelida al mapa firal de Catalunya. Es van celebrar a Gelida tres mostres del paper, estirant del fil de la tradició paperera local, avui només representada per can Guarro, però històricament amb dos molins paperers (Molí Nou i Molí Vell) i un parell de tallers paperers familiars, avui també desapareguts. Aquesta mostra del paper, una iniciativa nascuda d'un govern de Ciu, va ser molt criticada pels socialistes. Posats a triar, si la fira del paper era discutida per la poca predicació que tenia a Gelida, no sé què n'hauríem de dir del maquetisme. I aquella fira paperera, amb tots els seus defectes, malgrat ser una aposta molt personal d'un regidor, en tot moment va gaudir d'una certa transparència amb aprovacions al Ple municipal de diferents acords per impulsar-la i sobretot, de comitès organitzadors diversos, amb participació més o menys plural, com a mínim, coral. Sabíem qui comandava la nau. A diferència d'ara, que la fira neix com un bolet sense que cap grup municipal en conegués la gestació. I és evident que una organització d'aquesta entitat no s'improvisa, de manera que hem de concloure que s'ha treballat d'amagat, d'esquena als grups municipals però també a la societat. De la mostra de papers potser ens marejava tant d'organigrama, comitès organitzadors, assessors i tècnics, i presidents d'honor... però és que aquest nou experiment firal ens ha deixat amb un pam de nas.

L'estelada vaticana

A Barcelona estem una mica que no caguem amb les banderes. La febre de fa uns mesos ha baixat notablement però encara dura. A diversos balcons i finestres de l'Eixample, de Ciutat vella, del Poble-sec i de Gràcia –els meus llocs de pas– s'hi poden veure estesos tot d'emblemes nacionals de tots els colors. Sobretot banderes catalanes –estrellades i per estrellar– i banderes espanyoles. Però també n'hi ha de l'Argentina, de l'Uruguai, del Marroc i del Corte Inglés. Dalt d'un terrat de prop del museu d'Història de Catalunya n'hi una que em sembla que és de Botswana (creu de sant Jordi vermella sobre fons blanc amb el perfil d'un home negre a tots quatre quarters). En un altre balcó del carrer de Robadors dies enrere hi havia en un sol pack d'oferta la bandera espanyola, la de la federació catalana de la UGT, la del Barça, la bandera catalana estrellada i la bandera catalana tout court, sense estrellar: tot plegat d'un efecte grotesc i divertit com una sarsuela de peix o com la cara pintada d'un pallasso.
Al repertori vexil·lològic d'aquests dies de moda de tardor ara s'hi ha afegit la bandera vaticana, d'aquestes ja n'hi ha unes quantes –però se n'esperen més– que treuen la poteta en algun balcó, ara exposades totes soles, ara combinades sobre el pret-a-porter quadribarrat català o sobre un uniforme espanyol d'aquells de la diada de la desfilada de la cabra de la legión (perquè, naturally, tothom és fill de déu, però cadascú ho és des de casa seva i de la seva senyora Maria-Gertrudis). De fet, l'animació abanderada vaticana ja va tenir una mena d'anunciació pessebrística fa uns quants dies, quan la bandera de la Santa Seu de fora de l'Urgell va fer una primera florida ¬–com la dels bolets, ara sí de l'Urgell– en alguns encants xinesos de la ciutat.
Els xinesos de Barcelona són un pur argent viu, amb un nas esmoladíssim per als negocis a la menuda: al juliol, amb la preparació de l'omnimanifa del milió i mig, van fer un calaix considerable venent tota mena de versions de l'estelada, i l'endemà, amb la final del mundial de futbol, venent tota mena de banderes espanyoles; després, pels volts de l'11 de setembre, van tornar a vendre banderes catalanes, i més endavant encara van pagar-se les postres amb les espanyoles el 12 d'octubre. Aquesta gent són d'una prospectiva molt acurada, tan infal·lible com les enquestes del barómetro de opinión de La Vanguardia. Si voleu saber com aniran els resultats de les eleccions catalanes que vénen passeu per qualsevol encant regentat per ells, segur que hi trobareu la resposta.
Now, als balcons a mi m'hi agraden més els geranis i la floridura en general, i no tinc gens clar que la vexil·lologia sigui més que la botànica. Però servidora és –també– una mestressa de casa molt del seu temps i del so que toquen. I puix que el so d’ara és el que és, un so de Te deum passat de voltes exactament, abans-d'ahir arribí'm a uns encants xinesos del costat de la Sagrada Família i afluixí cinc euros pel meu exemplar de bandera vaticana (franja groga i franja blanca). L'he penjada al balcó sobre l'estelada que fa setmanes que hi tinc, a manera de davantal (és més petita que la bandera independentista, de la mida d'un eixugamans una mica més). Jo també saludo al Papa.
Per acabar: llegeixo aquest matí a La Vanguardia que una colla de personalitats civils i esclesiàstiques de Catalunya han pagat un espai d’anunci al rotatiu italià Il Corriere de la Sera amb un text de benvinguda per a la Sua Santità. El text no té desperdici, és un prodigi de subtilesa, de política i de florentinisme; llegiu-lo, si pot ser en l’original italià –la Vanguardia té la deferència de publicar-ne la reproducció en aquesta llengua–. I és que la gent d’església tenen dos mil anys d’història a l’esquena. Són gent amb el cul pelat, que n'han vist de tots els colors (de banderes i de situacions), i és clar, en saben. En saben molt, el que se’n diu un niu.