Hola Lenin

La setmana que ve a Barcelona hi ha la visita del Papa de Roma, que és com si diguéssim el Pilota d’Or de tota la cristiandat catòlica apostòlica i romana, vull dir una gran figura mundial. De gran figura mundial, però, a Barcelona fa setmanes que n’hi ha una altra, aquella de l’home que personifica la revolució més revolucionària de totes les revolucions que hi ha hagut, ço és, Vladímir Ílitx Uliànov, més conegut pel nom artístic de Lenin. El retrat de Lenin fa setmanes que viu penjat en un envà ad hoc instal·lat a les Drassanes, dins l’exposició dedicada a Rússia que s’hi fa i que es titula Rússia, segle XX.
Hòstia, tovàritx Vladímir Ílitx, quin moment de més mala pata has anat a triar per venir a exhibir-te a la Rosa de Foc! Avui hi fa tan sols un mes d’una vaga general que va ser seguida per una multitud proletària de quatre i el cabo, i de la qual avui ni el cabo se’n recorda; la setmana vinent s’espera una gernació de masses de missa de dotze amb rosari aclamant el pas del Papa de Roma pels carrers de la ciutat; i el partit de govern amb què aquí més o menys tu potser podries confraternitzar, si més no per la S socialista de l’etiqueta, resulta que s’ha convertit en el Club de la Risa i fa remakes dels Monthy Pyton i dels còmics de la Marvel amb kriptonita de Cornellà. En vols més, camarada? Sí, més avall deu costar d’anar-hi. Però això és el que hi ha, això i una crisi de cavall que té a totes les classes subalternes de mig món amb l’aigua al coll, és a dir, empantanegada de deutes i amb la nòmina, el pis, el cotxe, les vacances i els calçotets de l’avi, embargats. I és que els rics continuen sent els mateixos quatre cabrons del teu temps, camarada. Però potser la novetat ara sigui que les masses obreres no som pas menys cabrons que ells. Francament, a vegades fa l’efecte que la gent ens hem vist el cul i que ens l’hem trobat tan preciós que ja no volem veure res més.
No ho sé, tovàritx Vladímir Ílitx, però jo diria que aquests dies a Barcelona hi estàs fora de lloc. Et veig bé, això sí, amb la closca duranilleidatana tota resplendent, el barbó i el bigotet característic, la mirada directa i inquisitiva, que no s’arronsa, pintat sobre un fons marró que en realitat és un gris –un color que és tota una declaració de principis–, sense cap additament propagandístic, sense cap falç ni cap martell a la solapa, amb la mà a la butxaca dels pantalons en un gest segur i mundà, amb un posat de president de cambra de comerç o de director d’oficina de la Caixa del meu poble. Et veig bé, Vladímir Ílitx. Potser només una mica emmidonat al coll de la camisa, i amb un disseny de vestuari que s’entén pels anys en què et van matricular (1947), però que caldria que armanitzessis amb els temps que corren. En aquest sentit, potser podries parlar amb el Guardiola, l’entrenador del Barça, gran figura mundial també, com tu mateix, i que és un model de bon gust vestimentari.
Et veig bé, dic. Però diria que tot i el teu bon aspecte –els pinzells potser llogats d’Alexandr Danilítxiev et van saber recordar bé, oficial, auster i digne en el pic de la maduresa–, aquests dies a Barcelona hi estàs passant molt de fred, més que a Moscou, i no ho dic per la meteorologia solament. Personalment no sóc pas dels teus, però em toca el cor veure com una primeríssima figura del món contemporani com tu, que ho vas ser tot durant uns anys, de cop queda sol i vern i despullat, que diria el poeta. No ho sé, si vols quedem tots dos un dia i anem a un hut a fer una pizza, que és una coca italiana que tothom menja una hora o altra. Podem buscar algun lloc amb connexió wifi, i així mentre sopem t’explicaré què és el facebook i quatre coses més del figura mundial del moment, Mark Zuckerberg, que n’és l’inventor i l’últim revolucionari sorgit de la lluita de classes de Harvard que s’ha fet moltimultimilionari en dòlars, en rubles i en quatre dies.

Ahir, demà, avui

Ahir es va morir el lingüista Joan Solà i demà a la feina es jubila un editor i corrector de català que, des d’un altre lloc, des d’una altra perspectiva, també té un coneixement de la llengua molt notable, i la mateixa estimació i el mateix rigor que Solà a l’hora de tractar-la. Naturalment, no és que vulgui fer comparacions entre la mort d’una persona i la jubilació del meu company, seria una imbecil·litat absolutament fora del món i d’un mal gust que no em perdonaria. Però una mica sí que és veritat que, en certa mesura, a efectes purament del meu dia a dia, de la meva quotidianitat, la distància que ahir va posar Solà troba, en algun tombant estrany de la meva persona, una mena de rara correspondència amb la distància que la jubilació del Pep posarà entre nosaltres a partir de demà.
Un sent la gent corrent del país, i sent i les ràdios del país i les teles del país, i sent els periodistes i els polítics i la gent més mediàtica, i de vegades –de vegades, no sempre– un no entén gaire quina ha estat la feina de la Conselleria d’Educació de la Generalitat al llarg de tots aquests anys. Dic no ja la política d’un moment determinat, sinó la feina, el sentit mateix d’una conselleria suposadament dedicada a l’alfabetització de la població. Un sent el que de vegades se sent aquí i allà, i als mitjans de comunicació catalans, i no ho entén. Com tampoc no entén la dedicació de gent com Solà i altres a la llengua catalana, o més exactament no entén quina incidència real ha tingut aquesta feina en segons quins casos. Pot un periodista o un polític de qualsevol lloc del món exercir la seva professió sense conèixer bé la seva llengua? Pot un periodista o un polític explicar qualsevol cosa, res de res, amb un bagatge lingüístic que no deu passar de tres-centes paraules en el millor dels casos? A qualsevol lloc del món, no ho sé, però aquí de vegades sembla que sí que és possible. Almenys en algun cas.
Però en això, com en tot, la felicitat deu anar per barris. I en el meu cas, a la meva feina, la felicitat en aquest sentit ha estat gran. Jo he vist el Pep treballant la llengua, mirant gramàtiques, consultant diccionaris d’això i d’allò, en català i en altres llengües. He passat a l’ordinador galerades de llibres amb esmenes i correccions seves, algun cop a algun text perpetrat per mi mateix que no era fàcil de redreçar i fer llegible. Igual que molta altra gent, jo també puc donar testimoni de la finesa, l’honestedat, la solvència i el bon gust de la feina del Pep. Una finesa, una honestedat, una solvència i un bon gust que tenen en Solà un dels seus referents. És a dir, sí que hi ha la incidència que dèiem, sí que hi ha gent que escolta, que sap escoltar, amb interès i esperit crític, encara que massa sovint sembli que no. Aquests són els qui en saben de veritat, els bons, els mestres. Moltes gràcies, Pep. Moltes gràcies, Joan.

Comença el ritual

Diumenge passat va començar la litúrgia de la festa de Santa Llúcia amb la tallada de llenya. Culminarà, com sempre, el 13 de desembre. Aquest any cau en dilluns, només hi serem els de Gelida. Quan coincideix en cap de setmana, la festa té un increment de visites notable.
Aquest any s'han tallat tres pins al camí de can Ginebreda, dos d'ells de dimensions notables: tenien 40 anys segons vam poder deduir comptant-ne les anelles. Sempre s'escullen arbres que es vinclen (i que per tant poden caure per efecte d'una ventada o de la neu) o que estan massa a la vora del camí i, en conseqüència, poden acabar suposant una amenaça.
Després de fer caure l'arbre i esbrancar-lo, se'n fan troncs per estellar a continuació. Per tallar s'utilitzen motoserres i per fer les estelles una estelladora de can Pascual. La llenya resultant es transporta en un tractor fins al pati dels Lluïsos tallada a la mida per anar al foc. Aquesta és, d'uns anys cap aquí, la contribució de can Castany. Els dies que falten fins a Santa Llúcia permetran a la llenya assecar-se per cremar millor.
Aquest any la comissió ja no disposa del local de la plaça de l'església i els preparatius es traslladaran a l'edifici de les Monges.
Esperem, com sempre, delitosos, la nostra festa amb més tradició. Un poble, com és el nostre, mancat de tradicions festives ancestrals que li atorguin personalitat, ha de cuidar extremadament d'una de les seves senyes d'identitat més arrelada.

La festa dels Súpers

Aquest cap de setmana, a l'estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona, s'hi ha celebrat la catorzena festa dels Súpers. Ja n'he parlat altres anys d'aquesta festa, però l'experiència continua sent impressionant. Els nens viuen la festa amb una intensitat altíssima. L'espectacle final és la culminació d'una trama que s'ha desenvolupat a la televisió les setmanes prèvies a la festa.
Aquest any es tractava de reunir-nos a l'estadi per fer un salt multitudinari i així enfonsar els túnels que el malvat senyor Pla (un dolent molt ben trobat) estava fent per buidar els mars i edificar-hi. Un cas més d'especulació urbanística on només hi faltava un testaferro que cobrés comissions per passar-les a Convergència perquè fos totalment verosímil. (Ara aquest comentari se m'ha escapat, volia fer una blocada amable, però és que no me'n sé avenir que els electors restin indiferents davant de casos flagrants de finançament irregular com el cas Millet, ei, pressumptament, i això no passi factura electoral -amb o sense iva).
Fet el comentari maliciós, que se m'ha escapat (me l'he fet a sobre, però és que avui hi ha una nova enquesta de Rac1 i acosta Ciu a la majoria absoluta), reprenc el fil per explicar-vos que dissabte vam passar el dia sencer a Montjuïc i, malgrat l'aglomeració de gent que s'hi reuneix, s'ha de reconèixer un any més que l'organització és impecable i que els nens -i els pares- s'hi troben molt a gust. Les cançons del Club són d'allò més dignes i es deixen escoltar molt bé, afortunadament també són xules pels pares, perquè com passa amb totes les cançons dels nens, les escoltem una vegada i una altra, sense aturador.

Febre pamfletària i errors estratègics

L'atac pamfletari de l'Ajuntament no té aturador. Els socialistes tenen guanyades les properes eleccions municipals sense baixar de l'autocar, d'això no en dubta ningú amb dos dits de seny. El debat és si perdran algun regidor, perquè les escales mecàniques poden haver deixat algun parroquià descontent, que les pot considerar una inversió poc social en temps de crisi, però la victòria està assegurada.
Mentrestant, a l'oposició no hi ha cap grup que pugui plantar-los cara, que s'hagi reforçat suficientment. A què poden aspirar els grups de l'oposició? A guanyar un regidor? L'oposició està dividida, cap dels grups no és una alternativa real i l'aliança entre ells és una quimera.
Malgrat aquest panorama, que augura una victòria plàcida, els socialistes no afluixen. Han començat la precampanya. És admirable la capacitat d'aquest grup per greixar la maquinària electoral, malgrat la posició còmoda des de la qual poden veure-les venir. Lluny d'afluixar, apreten l'accelerador i rebem a casa, això sí des de l'Ajuntament (del partit no n'hem vist cap butlletí des que governen), tota mena de programes i programets que no vénen a dir res, que donen una minsa informació que podria ben bé esperar la sortida d'un imprevisible butlletí municipal, però que fan bullir l'olla. En alguns casos són una inauguració encoberta (la postal de les escales mecàniques, del parc del Montcauet o el recull d'obres del pla Zapatero) i en altres casos la fictícia col·locació de la primera pedra (la rehabilitació de l'escorxador municipal).
D'aquesta rehabilitació és que us en volia parlar avui. Presenten aquesta actuació del "Centre Cívic de l'Escorxador" com "Un espai de dinamització i activitats per a la ciutadania". Detalla el díptic què es dividirà l'espai en dues plantes. A la planta baixa hi haurà una sala d'exposicions, tallers i una sala polivalent. A la planta primera despatxos i sales per a reunions. Al soterrani , un buc de música. És inevitable, quan llegeixes això, pensar que tot el que es preveu per a l'Escorxador ja ho tenim actualment a l'edifici de les Monges. I aleshores la prengunta que em faig és: aquesta intervenció forma part d'un pla més ampli de modernització dels equipaments culturals? S'ha decidit traslladar el CIC a l'Escorxador amb la intenció de rehabilitar o enderrocar l'antic edifici de les Monges? S'ha duplicat l'equipament perquè s'ha valorat la necessitat d'incrementar aquests serveis? O, simplement, hi havia una subvenció per fer centres cívics i ara en farem un, encara que, a la pràctica, les Monges ja actuessin (o podien actuar) com a tal?.
Sempre havia imaginat l'Escorxador com un espai amb un escenari, on poder fer-hi concerts, representacions teatrals, espectacles de gran format... aprofitant l'alçada per fer-hi fins i tot una graderia. Un espai polivalent, un auditori, que tant pogués acollir el teatre de Festa Major si amenaça pluja, com un espectacle de l'Esbart o un concert de rock. Quan es plantegés el projecte, potser permetria que a sota l'escenari hi hagués alguna sala d'assaig per a un grup teatral o una sala de reunions. Sota el que podria ser la graderia, en el que hauria de ser el vestíbul d'accés d'aquest equipament, potser també s'hi podrien fer exposicions.
L'espai d'auditori és un espai del qual està mancat Gelida, no un espai duplicat com el que ara es planteja. Alguns pensareu que això ho tenim al Casal, però justament per això, perquè aquest espai no és municipal és pel que ens n'hauríem de procurar un.
Puc estar equivocat i algú em podrà esmenar la plana demostrant-me que existeix un pla director dels equipaments culturals i hauré d'empassar-me aquesta blocada. Però tinc la sospita que aquesta rehabilitació no respon a una estratègia a mig termini. Com a mínim, em consta que aquest pla estratègic no s'ha debatut al Patronat de Cultura, que ha caigut en l'oblit més clamorós. Personalment, si se'm demostrés que l'edifici de les Monges ha d'anar a terra perquè és un edifici insalvable, entendria que se li preparés un relleu. Però si l'aposta pel Cic, que té el seu origen justament en un anterior govern socialista, és la seva continuïtat, de debò que no entenc què representa un nou centre cívic a l'escorxador. Seria un nou error estratègic d'aquest govern, com ho ha sigut abandonar el projecte de nova biblioteca, construir unes escales mecàniques o permetre la degradació del Parc Central.

Un arròs brut

Encara paro a dinar al bar Sa Mesquida, a la urbanització del mateix nom. Hi entro que és un quart i mig d’una del migdia del dilluns 11 d’octubre. El bar Sa Mesquida fa l’efecte de ser un lloc d’aquests de tota la vida. És un espai amb un menjador de dues peces, una al davant i l’altre al costat. A la peça de davant, de dimensions reduïdes, hi ha miraculosament instal·lat unes quantes taules, un biombo, un piano de paret, un mirall, la porta dels lavabos, el pas cap a la cuina, unes quantes fotos de la costa en blanc i negre, una calaixera per desar-hi els coberts, un gerro, un armari per als vins. El repertori de vins també ocupa un bon tros de la barra, a Sa Mesquida sembla que tenen coneixement de la matèria, en tot cas l’oferta hi és àmplia i variada. L’amo del negoci és un home gros, de molt de volum, amb uns abdominals d’una contornada presidencialíssima que tampoc ajuden gaire a l’esponjament del local. És calb –però menys que jo–, de moviments lents i cautelosos, de poca agilitat. Té el coll curt enfonyat dins les espatlles, el nas gros, un ull mig tancat i l’altre mig obert, la mirada fosa, els llavis leporins, una papada in full bloom plena salut. L’hàbitat natural d’aquest home sembla que sigui la zona parapetada de darrere la barra, fora d’aquí navega una mica a la deriva, descol·locat. Com que la cuina no obre fins a un quart de dues per als dinars i al lloc ara com ara no hi ha ningú més, li pregunto coses per passar l’estona. L’home contesta des d’una immobilitat d’oracle, amb una veu feixuga però encara amb un cert timbre. Cada tant fa una pausa, a vegades a mitja frase. De seguida veig que té un joc mental no precisament ràpid, amb una neurona lenta, vacant i conformada amb la llum necessària per servir taules i cobrar el compte. Per sota la bona educació en el tracte manté una actitud sorruda, de prevenció davant la gent forastera, com pendent de no dir cap cosa més del compte. M’explica que ell és de l’interior de Menorca, que ha fet molts anys a Mallorca, que a sa Mesquida hi tenen casa sobretot gent de Maó i alguns catalans, que de jove s’havia dedicat al rem i al windsurfing i al futbol. M’explica que a l’estiu, els dies de calma, hi ha gent que va a rem de Menorca a Mallorca, i d’allà fins a Eivissa. M’explica més coses. De tant en tant algú entra al bar, i llavors l’home interromp el fil i està per la feina, la conversa va i ve. A quarts de dues, quan la seva dona ha obert la cuina, em serveix el que ell en diu un “arròs brut”, és a dir, un arròs no de peixera sinó de caça, amb conill, pollastre i “gorrions”. L’arròs ve molt carregat de bèsties i, un cop reposat, és molt gustós. Per al meu paladar potser hi ha un punt d’excés de pebre, però què hi farem si em ve de gust fer el torracollons. En acabat, faig un cafè i una pomada, i surto a prendre l’aire. El menjador és ple ara. D’on ha sortit la gent, no ho sé, fa una estona no hi havia ningú pel carrer.
La Magda i n’Abril em fan el favoràs de venir a buscar-me amb cotxe cap a quarts de quatre. N’Abril no es creu que hagi anat de Ciutadella fins aquí a peu, fot de criatura. Tornem cap a Maó. Al vespre, sopem beníssimament a ca la Magda amb en Lluc, n’Abril, na Cati, en Jordi, na Zulema i la Magda. La Magda S també havia de venir però al final no ha pogut ser-hi. Abans també he saludat la senyora Maria, un moment que he sortit per comprar dues samarretes de record de Menorca per a la Marta i el Guillem. L’endemà al matí la Magda em deixa a l’aeroport. Moltíssimes gràcies. Facturo la motxilla i faig temps per allà. Compro el Diario de Menorca. El Diario de Menorca és escrit en castellà i en anglès, sense un borrall de menorquí. Ara, això no deu ser pas per mala fe, segur que no; deu ser només perquè es vegi bé qui és en aquesta illa que es lleva d’hora, fa feina i tira el país endavant, i qui és que perd miserablement el temps escarxofat al cafè llegint el diari. La portada del Diario de Menorca del dia de la Hispanitat destaca la foto d’uns porcs. Tots els passatgers del flight palindròmic VY3773 embarquem cap a Barcelona amb una ensaïmada sota el braç.

L'AppleStore de Binillautí

Ha plogut i fa fresca de bon matí. El far Favàritx és a la punta de l’altra punta que es veu des d’aquí, passat l’aigua del tocom, amb la primera llum del dia. Tot i l’hora encara incerta hi ha molta claredat arreu, els contorns de les coses es dibuixen amb una exactitud de miniatura. El sol, encara baix darrere un coster fosc, fa un doble arc de sant Martí no gaire lluny d’on sóc. El vent no es vol llevar i no es lleva. El cel és gran i gris-blanc-blau, el mar remena nena. Passo cap a les cales de sa Torreta, es Tamarells i es Grau. A la cala des Tamarells faig l’única foto d’aquests dies. Es tracta d’una barraca petita i blanca d’una certa precarietat, amb una pèrgola pelada davant la porta. Aquesta barraca em crida l’atenció sobretot perquè és molt de postal. Però també perquè està enfilada dalt d’una punta, a prop del freu de l’illa d’en Colom, en un lloc que sembla molt descobert del vent, cosa potser estranya si es té en compte que els refugis d’aquest estil que he vist fins ara tenen més aviat la prudència elemental d’amagar-se’n. Però bé, així és com és, i jo no ho discutiré; faig la foto amb el mòbil i passo avall. Continuo la marxa. Més endavant guanyo un collet i trec el cap sobre la platja i la urbanització des Grau: una pinya de cases blanques de bon estar tacant el coster fosc a l’altre costat de la platja, el mar que belluga lleugerament, amb aquella mica de mena de mala lleteta sorda de funcionària de correus soltera el dilluns a les vuit del matí. Baixo del coll i faig la volta entre pins per dins la zona lacustre protegida. No sento cap ànec mut però sento excursionistes xerraires. Finalment surto a la carretera de Me-5 i continuo un tram per l’asfalt. Més endavant, en un trencant a l’esquerra, entro altre cop al camí. Ara baixo fins a la sortida d’un torrent, i tot seguit, pujant i baixant, tocat pel sol i per la mirada parada d’alguna vaca, arribo al macar de Binillautí. El wordo macar ve de mac, i un mac és un ordinador d’apple d’aquells amb què servidora feineja els dies de feinejar. Però també és una pedra, un còdol si s’ha de dir tot, que són aquelles pedres específicament llises i arrodonides per l’acció de l’aigua i el rodolament (DGEC). En aquest cas, la veu macar s’ha d’entendre en aquesta segona accepció, és dir, el macar de Binillautí no és cap applestore, sinó un pedregar molt sucat pel mar, amb algues i algun peix de plàstic amb forma d’ampolla de cinc litres de fontvella. A Binillautí el mar hi entra remorós, fragorós, brogentós, poderós, portentós, alterós, olorós, calamitós, carregós, escumós, xampanyós, raventós, raventós i blanc –just a moment for some adds, mate!–, i blanc i rude. Passo una mica ensopegat per l’indret i en surto per dalt. Saludo una família que passeja i faig fins a una altra tanca. Quantes tanques com aquesta dec haver obert i tancat de divendres ençà? No menys d’un centenar, segur. I de fites no m’estranyaria haver-ne passat prop del miler. Aquesta tanca, però, és l’última d’aquesta tirada pel nord del camí de Cavalls: l’obro, hi passo i la tanco darrere meu bo i pensant si mai més tornaré a posar les botes aquí. Després salvo els cinquanta metres que em falten fins al coll. Des d’allà, al fons de la panoràmica, no gaire lluny, veig un tros de la platja de sa Mesquida i algunes cases d’aquesta urbanització. És el final de la història. A partir d’aquí el camí de Cavalls es fa carretera de Cotxes fins a Maó, i això a mi ja em bufa bastant la parellada.

Ha plogut desastres

Entro al parc de s’Albufera des Grau des de la urbanització del port d’Addaia amb un gloc-gloc digestiu al païdor i la llum de primera hora de tarda de tardor. Entrar d’aital faisó al parc de s’Albufera des Grau és entrar en un paradís com aquell de les primeres pàgines de la Bíblia. I és que tot el que hi ha convocat en aquesta part de món en aquesta hora justa són coses que sentiu que vénen de molt lluny, del temps de la creació exactament –de debò que ho sentiu així, no és una carallotada (o no del tot)–: el silenci claríssim, la quietud joiosa, el reflex del cel i dels núvols a l’aigües encantades. L’equilibri d’aquest paisatge en aquest moment is just perfect, tot és nou i net i al seu lloc i en la mesura que toca: les capçades dels arbres, les pedres, l’aigua, un barco blanc i immòbil amb un pendent verd de fons a l’altra banda de la riba, el blau del cel, la llum de mitja mida, l’olor de romaní, els cagallonets de les ovelles, les banyes dels cargols, les formigues, les mosques i els escarabats, el verd estoril dels sembrats. No hi ha cap dissonància aquí, cap histrionisme a la vista, això és el jardí de les Hespèrides, un sol sostingut de violoncel, la gespa de can Barça acabada de raspallar, la pura beatitud divinant, la indolència i la morositat, les benaurances de les germanes Carmelites, un coixí de plomes, un massatge a l’esquena, un al·leluia-alel·luia gloriós universal i pentotal i tal, si ara mateix hom es topés Adam i Eva xinant edènicament i libèrrima darrere una tofa de llentiscle no li faria gens d’estrany i potser fins s’afegiria al fet pentateuc.
Total, que dic que passo per aquesta terra promesa del parc de s’Albufera des Grau. Hi passo com aquell qui flotasura entre els angelets, els xaiets i els colomins so fins, amb un commoció cerebral que no es pot dir però que ve de l’ordre, la netedat, la mesura, el sentit de tot ço que m’envolta la poca-solta. Passo per aquí, per aquest corriol que és dolç com la mel del cel i que segueix la riba dreta de la zona aiguamolla. Més endavant m’embosco una mica fins a treure el cap en una pista. Passo pel costat d’un cingle de pedres esgalabrades (abans n’he passat unes altres de vermelloses més polides, modelades per la meteorologia, amb tot d’ulls ullerosos i badalls fantasmals que els donaven una expressió de monstre de pel·li de dibuixos animats), torno a emboscar-me, torno a sortir a l’obert, segueixo al costat d’una tanca, per sobre un relleu gronxadís de turons. Més vaques, més cabres, més ovelles. Darrere una tanca dos cavalls de pèl lluent i negres de dalt a baix giren el cap. Després d’una estona, surto a la carretera del far de Favàritx. Trànsit de diumenge a la tarda de catalans de pont pilant que hi van i en vénen. El far encara no el veig, però no trigo a fer-ho. El far de Favàritx és un àlfil –ben igual que la peça dels escacs– plantat damunt una punta de roca seca més aviat baixa. El tronc d’aquesta torre és pintat amb una faixa de color blau marí que fa una espiral tot al volt, la imatge deu ser típica de l’illa. No arribo a Favàritx mateix, però. Abans giro a la dreta i enfilo un camí de vegetació baixa en direcció a cala Tortuga. De camí em trobo dues dones, mare i filla, que també hi van tot passejant en aquesta última hora de la tarda amb un ramat de gossos petaners que criden i un pastor alemany que calla. Fem camí plegats fins a la Tortuga parlant de l’hort i la vinya. En un moment de la conversa la mare diu remarcant un comentari que li he fet prèviament: “Uh, avui matí ha plogut desastres”. Bé, no tant, però una mica sí. Però és igual, la cosa és que la frase és dita amb aquella modulació única que a mi m’agrada tant del menorquí, una entonació popular, localíssima i antiga. A la Tortuga el mar bromereja sobre la platja, amb les dones ens diem adéu. Totes dues veig que s’estan una estona més per allà, després giren cua i se’n tornen cap a ca seu. Jo passo avall per l’altre cantó.

El present del passat britànic*

El camí de Cavalls està perfectíssimament marcat amb fites al nord, excepte quan travessa les urbanitzacions de la zona, llavors t’has d’espavilar per trobar-ne la continuació. La urbanització de cala Tirant, a tocar de Fornells, és un d’aquests llocs, i hi quedo penjadíssim a primera hora del matí. Per sort, un 4x4 del servei de manteniment de platges del Consell Insular que és allà per miracle em recull i em porta per carretera fins al següent enllaç, passat la urbanització ses Salines. Des d’aquest punt, reprenc la marxa cap a s’Arenal son Saura. Aquest matí serà de meteorologia britànica, companyia britànica i dinar britànic. Meteorologia britànica perquè el dia és cobert i plou prou a estones. Companyia britànica perquè a l’entrada de la urbanització de s’Arenal son Saura trobo un grup de sis turistes britànics fent el te a la terrassa d’un restaurant tancat, a recer de la pluja. Com que les fites de la ruta han tornat a desaparèixer, els demano si en saben la continuació. Llavors el guia del grup em diu que ells també estan fent un tros del camí de Cavalls, que van cap s’Arenal des Castell i na Macaret, i em convida a afegir-me a la colla, si vull. Naturalment, dic que sí i m’hi afegeixo. En John, que és el nom del guia, parla un menorquí perfecte, amb aquell mateix accent del Matthew Tree de la tele. En acabat del te, altre cop en marxa, m’explica que és londinenc i que fa vuit anys que viu a Menorca. Amb la seva dona han muntat aquesta empresa de vacances de natura: Menorca Walking Holidays, es diu. L’empresa treballa en el mercat britànic, ofereix una estada d’una setmana a l’illa, de divendres a divendres, amb una ruta a peu més a menys llarga cada dia, tret del dimarts, que és per fer shopping. En John em diu que anys enrere treballaven tot l’any, però que ara solament ho fan d’abril a octubre, perquè a partir d’aquesta data les companyies aèries britàniques –Monarch, sobretot– ja no volen a Menorca, la crisi es veu que fa deficitària la connexió amb l’illa en temporada baixa. També m’explica que tenen un projecte per treballar turísticament el camí de Ronda de la Costa Brava i la serra de Tramuntana de Mallorca. En fi, continua plovent a estones. Amb en John i els altres, passem les urbanitzacions de s’Arenal son Saura, s’Arenal des Castell i na Macaret. Provo de fer conversa en anglès però me’n surto massa a mitges. En canvi, les explicacions d’en John i els comentaris ben humorats dels cinc membres del grup els entenc sense dificultats. El grup el formen un matrimoni escocès, dues dones angleses i una altra dona irlandesa, tot gent de mitjana edat onwards. A na Macaret una furgoneta de suport de Menorca Walking Holidays els està esperant. El grup hi deixa les motxilles i passa a dinar en un restaurant. Allà en John em presenta la seva dona, la Caroline. Em diu que ella ara anirà a Alaior amb una altra furgoneta i que, si vull, de passada, em pot deixar en una urbanització del Port d’Addaia per continuar fent via, les fites del camí de Cavalls no reprenen fins allà. Aquest home és una mina, moltes gràcies! Li dic que sí, pujo a la furgoneta, i tot seguit sortim amb la Caroline cap a Port d’Addaia. Cinc minuts després, la Caroline em deixa just al punt exacte d’enllaç del camí de Cavalls. Altre cop la tanca, altre cop la fita del GR 223. He tingut una sort brutal, si això ho hagués hagut de trobar tot sol, amb la mica de mapa que duc, no me n’hauria sortit. Abans de continuar ruta, però, reculo fins a l’entrada de Port d’Addaia i entro a dinar a El Castillo, un bar-pub-resturant anglès al costat de la parada de bus. Allà hi faig una amanida i una hamburguesa doble mentre miro el Biarritz vs Bath de rugby a l’SkySports 1 i pels altaveus sona la musiqueta més desnatadeta del Michael Bublé imitant el Frank Sinatra. Perdona’ls, Frankie, perquè no saben el que fan.

*This post is dedicated to Her Most Gracious Majesty of the British Empire Queen Elizabeth II

De cala Pilar a Cavalleria

De cala Pilar passo als Alocs per fora. Tot seguit, comença un terreny de puja-i-baixa i d’entra-i-surts. Les pujades i baixades d’aquest tram del camí de Cavalls són curtes però n’hi ha un bon trosset de ben mal paridetes, vull dir dretes i dures de fer. Ara passo per davant el mar, ara el perdo de vista darrere una paret. En un coster trobo un home alemany –un avi vestit de Decathlon, gran, alt i prim, caminador, suadíssim, esclarissat de cabell, barba blanca– que en baixa. Parem i intercanviem unes paraules. L’alemany parla un menorquí que deu sonar perfectament, amb tan sols una mica d’accent. Em diu que fa cinquanta anys que viu a Menorca. Durant deu minuts em parla d’aquesta part de costa i de la que m’aniré trobant d’ara endavant amb una precisió geogràfica impressionant. A mi m’agrada molt aquesta gent que parla amb detall, amb precisió, és a dir, que no són un bunyol de paraules ignorants i que realment saben alguna cosa, m’hi hauria estat una bona estona allà plantat escoltant. Però passats deu minuts l’avi alemany m’acomiada perquè diu que fa tard a dinar. So adéu. Continuo endavant. Passo diverses cales enrocades, amb alguna casota vella, petita i emblanquinada a redós del vent. El dia no s’aclareix, hi ha estones de més llum però en general fa ressol. No fa calor, el vent bufa poc. Pel mar no hi passen ni les sardines a la brasa. Tota aquesta tirada és molt sola i fora mà fins a cala Pregonda i Binimel·là, on trobo uns quants grups petits de gent que passegen. A Binimel·là l’única casa que hi ha és un restaurant, i hi paro a dinar (amanida i dos bistecs). Un tros enllà, a la platja, una colla a cavall juguen a fer posar les potes de les bèsties dins el mar escabellat. En acabat dels bistecs, reprenc la ruta. Pujo, baixo, torno a pujar per un indret mineral i pelat. Llavors trec el cap per un coll i quedo posat sobre el que l’indicador que hi ha en aquest punt diu que és la platja de Cavalleria i Ferragut. Panorama ideal d’aigües blaves i transparents, de sorra clara i neta, de dunes, de llum daurada, de parets fosques i aspres. Baixo a Cavalleria i travesso la platja. Hi ha una trentena de persones a la sorra, algú fent el llobarro dins l’aigua, un barquet de vela. Surto per l’escala d’accés de fusta que hi ha al fons i segueixo fins al pàrquing del costat de la carretera que va al far. Després enfilo aquesta carretera fins a les instal·lacions de l’ecomuseu de Cap de Cavalleria, a tocar del port de Sanitja i de les restes d’una vil·la romana. A la terrasseta de l’ecomuseu hi trobo tres nanos d’Igualada que també fan el camí de Cavalls, però ells van amb btt i volen fer la roda completa, és a dir, Maó-Ciutadella-Maó. Els aviso del que es trobaran d’ara endavant, almenys fins a Ciutadella, i em mostro escèptic respecte al fet que puguin arribar-hi anant amb bici. Jo no hi entenc res, però hi ha trams d’aquest camí que em semblen realment complicats de passar d’una altra manera que no sigui a peu o a cavall. El dia es tanca mentre parlem. La silueta enorme, planxada i pelada de la punta de Cavalleria, lluny, s’enfosqueix. La llum del far, plantat damunt d’aquesta baluerna com una espelma d’aniversari, s’encén. El trànsit de cotxes per la carretera és regular. Més tard, ja de matinada, els dos potentíssims feixos de llum del far fent voltes en el negre ple de la plena nit.

Algairens, cala Pilar

La vall d’Algairens. Del codolar de Biniatram passo a la platja de ses Fontanilles, amb un refugi per a pescadors. Aquí el camí de Cavalls s’aterra i entra en el que el mapa en diu la vall d’Algairens. Jo confesso que a mi no em faria res ser un lord anglès del segle xviii i tenir una casa de camp en aquest lloc. Tenir-hi una casa amb una llar de foc, una biblioteca, una subscripció al Times, una senyora per dir-li “darling”, un majordom que em servís el te de les cinc, i amb una quadra de cavalls menorquins –cavalls negres com el carbó de dalt a baix– per anar a caçar tudons o guilles, o per anar a buscar bolets, o senzillament per anar a fer un volt, que és el que fan els senyors de la meva edat quan es lleven. En un lloc com aquest jo hi sabria fer una vida així sense gaire esforç, almenys durant una temporada. La vall d’Algairens és a l’abric –vull dir darrere– del que en diuen ”la costa Mala”, un tros de costa enlairat i batut de part de fora el nom del qual ja és prou explícit. És un indret immòbil, agrícola, elegant, discret, agradabilíssim. No hi ha cap daltabaix orogràfic important, cap trencament manicomial. El camí discorre força plàcidament, es deixa fer. El bosc és majoritàriament de fulla perenne –pi i alzina, sobretot–, cosa que a la tardor hi deu limitar les possibilitats cromàtiques. Als arbres i als camins el verd enguany hi té un cert grau d’humitat que se’ls posa als ossos, un verd fosc una mica ensopit, artrític, malenconiós, mentre que als sembrats el conreu fa uns pinzells prims de verd tendre i lluminós que contrasta molt rebé amb el to apagat de la terra. Aquí i allà s’hi veu alguna casa blanca i consolidada, alguna barraca estantissa per deixar-hi les eines del camp. Pel camí trobo algun grup d’amics, alguna família, funcionant amb btt.

Cala Pilar. Baixo ara per un tram de sorra blanca fins a un roquissar de color vermell-marró fort sobre cala Pilar. Part de la gràcia dels racons que vaig passant en aquest camí de Cavalls deu consistir en el fet que siguin llocs que estiguin tan poc marranejats per la morralla turística moderníssima. Aquesta cala Pilar, per exemple. Al temps d’Ulisses, l’heroi grec de Troia, aquesta cala era igual que és ara, ben igual. Naturalment, alguna pedra s’hi deu haver mogut. Potser hi ha una mica més o menys de sorra a la platja. Algun terrabastall geològic hi deu haver actuat en algun moment. Però l’indret és bàsicament idèntic ara que fa tres mil anys. Fins i tot aquest cabrum salvatge –negre i ros– que trobo evolucionant pels pedrenys estimbats d’arran de mar també ja hi eren al temps d’Ulisses. A cala Pilar l’ordre continua sent-hi tan estrictament elemental com el primer dia: aire, aigua, terra i foc, el fort i dominant, el dèbil i submís; és a dir, la patacada pelada, la pura intempèrie. No, cala Pilar no té gaire res a veure amb la cosa concertant de la vall d’Algairens d’aquí al costat, tot hi és més brusc, directe i lliure. Tan a prop i tan lluny.

Punta Nati, cala Morell

GR 223. Amb un parell de saltironets de ballarina russa i l’arronsament consegüent de cul del passatger que subscriu això, el comandante Joao Moreira finalment posa l’avió sobre la pista de l’aeroport de Maó. Desembarco, vaig a buscar la motxilla a la cinta sis d’equipatges i tot seguit agafo el bus de l’aeroport fins a la ciutat. A Maó enllaço amb autobús cap a Ciutadella, i d’allà passo amb bus urbà fins al final de la urbanització cala en Blanes, concretament a la parada de l’avinguda des Pont d’en Gil. Al final d’aquest carrer trobo la primera tanca que m’interessa: dos pilars de pedra de color crema de nova construcció i una estructura tradicional de fusta d’olivera (ullastre?). Darrere aquesta tanca hi ha la primera fita del Camí de Cavalls: un tascó de fusta clavat a terra amb un rètol que diu: “Caminos Naturales. Camí de Cavalls GR 223”. És divendres 8 d’octubre, són les dotze des migdia.

Punta Nati. El paisatge en aquest sector de Punta Nati és mineral, esquelètic. Només la pell i l’os, sense gota –o poca gota– de carn, és a dir, de terra. La pedra és grisa i esmicolada, i fa uns líquens de color groc rovellat. El lloc és misèrrim, ample, molt descobert als quatre vents: un dia de tramuntada forta aquí deu ser una autèntica lliçó de vol per a qualsevol sargantana. A la zona hi ha tot d’ovelles que passen gana i hi ha centenars d’una mena de construccions de pedra seca. Aquestes contruccions fan una forma característica de con esgraonat de cinc o sis alçades. Què són aquestes construccions? Finalment m’hi acosto a veure què, i quan sóc per ficar-hi el nas trobo tot d’ulls d’ovelles que em miren des del forat d’entrada. Ah, són coberts per a les ovelles. És clar, per això n’hi ha tantes voltant per aquí. Amb les ovelles tancades ens mirem un moment, i tot seguit giro cua abans no s’esverin. Quedem com a saludats succints i educats. Passi-ho beeeeé.

Cala Morell. Cala Morell és una urbanització en què la gent ho té tot pintat de blanc, que és un color que lliga molt bé amb el blau del cel almenys des d’aquell anunci d’Ariel automàtica de fa uns anys en què sortia la foto d’un llençol eixugant-se dalt un terrat. A cala Morell hi lavan más blanco, doncs. Però la gent d’aquí són uns horteres, als carrers els han posat nom de constel·lacions: Orió, Centaure, etc. Tot molt còsmic, sideral, galaxial, interplanetari. “Teléfono, mi casa”, que deia l’ET. Tindran també un llum a la punta del dit els residents de cala Morell? En fi, dinat llargament en un restaurant penjat a la paret de la platja de cala Morell. En acabat, surto per dalt i per fora de la urbanització fins a trobar la represa del GR. Continuo per fora amb una tanca de pedra seca a la dreta fins al Codolar de Biniatram. Nit estrelladíssima, jo també dec ser un hortera. La resplendor de Ciutadella a ponent, la de Ferrereries més al sud. Soroll d’avions que passen en direcció a Itàlia, el rabeig del mar.

Verema definitiva

Avui, dijous dia 7 d'octubre, hem acabat de collir a can Castany, una verema que per moments semblava inacabable: a casa vam començar a collir el 23 d'agost. No hem collit amb continuïtat tots els dies, en aquest període hi ha hagut diverses parades tècniques motivades per la periodificació de les diferents varietats de raïm que condiciona les dates d'entrada als cellers.
Si deia en una blocada anterior que el setembre comença al Penedès amb els primers tractors que surten a la carretera cap a mitjans d'agost, afegeixo ara que el setembre s'acaba amb el darrer raïm collit. Per tant, per a mi, demà comença l'octubre.
En aquest bloc he glosat en diverses ocasions la fascinació de collir raïms a màquina. Aquest modern mètode de recol·lecció, molt més ràpid que el tradicional, s'està imposant sense pal·liatius i cada cop resulta més habitual. Com sempre passa, però, al mateix temps que s'està implantant majoritàriament la recol·lecció mecanitzada, hi ha cellers que aposten pel mètode tradicional com a garantia d'una major qualitat de la fruita i, fins i tot, per un aprofundiment en el tractament tradicional del raïm. El raïm collit a mà arriba al celler menys maltractat que el collit a màquina, perquè no es trenquen els grans i s'evita que suquegin ja que els gotims arriben sencers i les pells de les baies no es baden. Aquest tractament més curós del raïm collit a mà, encara pot incrementar-se amb el transport de la fruita amb caixes que eviten que el pes del raïm aixafi els raïms del fons del remolc i que comenci una fermentació per l'augment de la temperatura.
Citava en Francesc Pascual el seu pare en el col·loqui organitzat per l'Associació d'Amics del Castell que es va realitzar dissabte passat: pagueu-me bé el raïm i si voleu us el portaré embolicat en cel·lofana. No hi ha encara ningú que pagui tan bé, fins i tot resulta molt costós per al pagès l'entrada de raïm en caixes, ja que veu com es redueix el seu migrat benefici per l'increment de costos que suposa.
Al Penedès, l'empresa que entra majoritàriament la verema en caixes és Segura Viudas (Freixenet). Això obliga a collir manualment el raïm i a tenir una certa logística per al repartiment de caixes, la recollida i el transport. Podríem debatre si per a l'elaboració de cava és necessari tenir aquesta cura extraordinària del raïm, però és inqüestionable una major qualitat de l'entrada del producte al celler. Hi ha altres cellers que aposten per aquest mètode de recol·lecció. Que jo conegui, ho fan parcialment Gramona i Pardas.
Qui també ho ha experimentat aquest any ha estat Vins el Cep, celler elaborador de les marques Marquès de Gelida i L'Alzinar. Ho han posat en pràctica per a la part de verema destinada a vi tranquil, és a dir, per a aquells raïms que no tenen com a finalitat ser cava.
Nosaltres dimarts d'aquesta setmana vam collir per al Cep amb aquesta finalitat cabernet sauvignon. N'he fet aquest reportatge fotogràfic, que comparteixo amb tots vosaltres per acomiadar definitivament aquesta anyada. Us en comento un parell d'aspectes, perquè entengueu més bé les fotos que veureu: quan arribem amb les caixes a la bodega, s'aboquen en una màquina que és una desrapadora (separa les baies (o grans de raïm) de les rapes). D'aquesta manera s'evita que quan arriben a la tina per macerar (és a dir, per a estar en remull durant uns dies) les rapes afectin el gust del líquid resultant. La maceració permet passar les propietats de la pell al most: color, tanins, perfums... Després d'aquest període de maceració, es premsarà i es trasbalsarà a les bótes de roure.

Des de la vinya fins a la tina.

Pell de gallina

La imatge és un pla molt curt de l’interior d’un menjador de pis. La paret del fons és d’un griset molt definitiu, i el terra, d’un marró de castanyes que encara ho és més. Del sofà sols se’n veu un tros, el braç esquerre d’un marró-gris migrat i subsidiari, com la resta de la peça, i un coixí també fosc amb quatre borles de llana de marronet més clar a les quatre puntes. Davant el sofà, al costat esquerre del quadre, s’hi veuen les dues potes de davant d’una cadira de fusta de grana fosc i un tros de seient de pell negra –d’aquells seients antics de pell clavats amb tatxes–. En aquest escenari hi ha dos personatges: una àvia amb el cabell castany i cendra recollit darrere el cap i un vestit estampat de blanc i vermell, i un nen blanc i ros pentinadíssim amb camisa blanca immaculada i pantalons curts negres. L’àvia, d’un volum considerable, és asseguda en un tamboret baix i fa aquell posat de discreció i paciència que a vegades fan les àvies que tenen cura dels néts que juguen. El nen ros, posat de genollons a terra, té unes quantes peces de fusta de coloraines escampades per allà. Amb feines i treballs ha aconseguit edificar una torre que ara mateix és just a punt de coronar entusiàsticament amb una peça que agafa amb la mà dreta i que sembla la figura d’un rei o d’algun altre personatge fantàstic de l’estil. La domesticitat de la situació de tots dos personatges, i de l’escena en general, fa un efecte no exactament de pobresa, però sí de modèstia i d’un cert grau de migradesa: una cosa molt d’un diumenge d’hivern al vespre, o d’un dia de pluja de qualsevol època de l’any en el si d’una família normaleta-normaleta. Ara, per sobre d’això en aquest quadre hi ha una altra cosa. Per sobre d’això en aquest quadre hi ha també la documentació d’una cosa diguem-ne molt humana i otomana. Una àvia jugant amb el seu nét al menjador de casa. Hi ha res que documenti més bé el que és la cosa humana i otomana, la història, el pas del temps, tota la mandanga? I dic documentar, i ho dic expressament. Perquè del tema d’aquest quadre m’imagino que se n’hauria pogut fer fàcilment una estampeta carrinclona i ideal, i no és això. Aquest quadre està pintat d’una manera molt normal, descriptiva, sense idealitzar res. I és justament aquesta normalitat el que aquí hi deu tenir més substància, el que segons com a un li pot fer venir pell de gallina. Perquè d’aquest quadre també n’és una dada, i no menor, el fet que fos pintat l’any 1946, és a dir, tot just un any –potser mesos tan sols– després de la fi de la Segona Guerra Mundial i amb quaranta milions de morts esventrellats per terra arreu d’Europa; i n’és una dada el fet que l’autor en fos un tal Vladimir Zajarkhin, un pintor de nacionalitat russa, és a dir, un pintor que llavors respirava en l’atmosfera estalinista del seu país, o el que és el mateix, en una atmosfera directament irrespirable. Immeditament després de la guerra, encara amb tot de caps i de trossos de braços i cames calents a les taules del racionalisme, la modernitat i el progrés, amb la fortor d’Auschwitz encara no esvaïda de l’aire i encara empudegant-ho tot, sota l’opressió d’un sistema canalla i totalitari, aquest tal Zajarkhin va i pinta una àvia –la seva mare?– i un nen –el seu fill?– jugant al menjador de casa un dia que a fora hi plou i hi fa més aviat fred. Després de tantes i tantes tones de carn morta, i amb tanta i tanta merda campant-la impunement arreu del teu país, a Zajarkhin li queda això, almenys això, aquesta sortida mínima, aquesta normalitat modesta, familiar, coneguda, que setanta-cinc anys més tard es pot veure en exposició a les Drassanes de Barcelona. Pell de gallina, ja dic.