Diari de la Maria Mercè

11:30. A tot arreu passa the same: ens ajuntem trenta persones davant un qualsevol cosa i immediatament apareixen els iphones, les càmeres i les fotos. Fins i tot si es tracta d’un espectacle tan ingenu i ben intencionat com aquest de La route, d’una companyia de tres nanos francesos que van pel món amb una furgoneta Peugeot Boxer, dos altaveus, un peu de màquina de cosir de pedal i un caixa plena de putxinel·lis i cotxets de joguina. 12:00: A l’entrada de l’espectacle Le ballet de Montreur t’hi donen un titella groc d’escuma muntat de mans i peus en dos bastons negres. Després un home amb aspecte de jugador de rugbi retirat, morè i bonari, surt a l’escenari i, acompanyat per un segon actor que toca el piano, imparteix una classe de dansa clàssica a l’auditori. L’home fa fer uns quants passos elementals al seu titella segons la música, i el públic mirem de seguir-lo amb el nostre damunt la falda. Al costat del pati de cadires, una àvia amb cadira de rodes també ho prova enriallada com una criatura. 12:37. El tres-de-nou de Vilafranca a la diada castellera de la plaça de Sant Jaume ha quedat tan parat, tan ben plantat, tan net, tan fàcil, tan quiet… Ha quedat tan perfecte que a mi no m’hauria fet res llogar-ne l’àtic i anar-hi a viure una temporada. 13:22. Al Memorial Tete Montoliu, a la plaça Rius i Taulet de Gràcia. El so del quartet de Martí Serra segurament té molt a veure amb el del be-bop dels anys 60. Serra està portant aquest so fins al punt de sofisticació màxim que la meva oïda és capaça d’acceptar, vull dir fins al punt d’especulació jazzera més enllà del qual moi quedo desassistit i a punt per aixecar-me i tocar el dos amb la sensació que hom em vol prendre el pèl. 19:48. Al primer moviment de l’obra El cos de la tenora, by Carles Santos, surt un individu-tenora sol al mig de l’escenari –al mig del buit– executant el que potser se’n podria dir una crida d’aparellament en espiral, melanconiosa i desesperada. Al segon moviment aquest individu-tenora canvia d’hàbitat i es debat, tot sol, contra el so vigilant i immisericorde d’un piano de cua tocat a sis, set o vuit mans massives. El tercer moviment de l’obra hom segurament el podria intitular bellament avec el nom: Moviment per a acte sexual de tenora plantada verticalment a terra i soprano dominatriu eixarrancada al damunt, perquè és exactament això, i és una anada d’olla xisclona, pòrnica i iconoclastota. Finalment, el moviment que tanca l’espectacle és una crida alemanya a la insurreció popular per a piano rebel i sis tenores amotinades. Bobboraba-bobborà! Bobboraba-bobborà! 21:02. A Barcelona hi ha molta gent entesa en qualsevol cosa, exactament tothom. En aquesta ciutat no s’hi veu mai cap ase pel carrer, mai, encara que cada dia les vaques hi volin més, i més que enlloc. La façana encantada és un espectacle de molt d’efecte que consisteix a projectar tot de llums i d’imatges en 3D sobre la façana de l’ajuntament. És una cosa vistosa i molt ben feta. Sortint d’aital espectacle, però, sento el judici infal·lible i expert de l’entesa del poble: “L’any passat va ser més vistós”, diu amb aquella amplitud de criteri tan informat i tan barceloní. 22:22. Milers –literalment, milers– de mòbils gravant el piromusical de la Mercè des de l’avinguda de sota les fonts de Montjuïc. Un mar de llumetes de plasma –o del que sigui que es facin les pantalles dels telèfons- de color blau de fons d’escriptori.

Off Mercè

Dissabte, 17: 25h. A la concentració protaurina a les portes 9, 10, 11 de la Monumental. No havia vist tantes banderes catalanes des de l’Onze de Setembre últim. Entendridor. A una banda del carrer Marina un tercet de noies amb rastes i un cartell amb la imatge d’un cap de toro agonitzant –ensangonat, la llengua fora– i la llegenda: “STOP TORTURE”, que sembla el nom d’un grup de rock radikal; a l’altra, més concorreguda i en general d’una anyada més venerable, els catalanistes de les banderilles, segurament d’un gust musical més joselito-pantojià. Les StopTorture criden: “La tortura no es arte ni es cultura”, i també “La Monumental, vergonya nacional”; de la banda dels cornuts repliquem: “Libertad! Libertad! Libertad!”, que és el nom d’un personatge de la Mafalda i, a més, una cosa que sempre fa bonic posada al salón-comedor de casa. Els periodistes ens fan una foto en formació, com de família en un casament de l’opus però embolicats amb la bella bandera regional. Un home dalt d’una vespa ens increpa tot passant: “Els toros a l’AVE i cap a Madrid, mamons!”; nosaltres mugim: “Libertad! Libertad! Libertad!”. Dalt un banc hi ha una dona amb la camisa bastant nova fumant un puro de calibre de rabo de toro –una cosa autènticament augmentada–, de cara al sol. Al costat un home reparteix díptics de la UPD de sotamà. La Penya Taurina Manlleuenca ensenya la pancarta, el carnet de jubilat, l’artrosi i la caspa. Un altre posa la firma en un manifest en defensa de la Fiesta: “Y te voy a traer mil más!”, diu en un rapte als nois que les recullen. Una profesional de la información disfressada d’hostessa d’un congrés del PP madrileny aguanta l’escarxofa blava del Canal Intereconomia mentre espera que li empitonin el directe. “Vamos, vamos!”, se sent llavors tot d’una. Els cornuts ens girem a veure què passa, i veiem una altra noia, aquesta més d’Armani, sola com Agustina de Aragón al mig del pas de zebra, cridant a la rebel·lió des de dalt uns talons d’agulla de pam i mig: “Vamos, vamos!”, insisteix en direcció a les StopTorture. La noia, a més, ens fa així amb el braç perquè hi anem, perquè ens unim a ella en la lluita per a una causa justa com és la de les arracades d’aro daurades, els cinturons amples amb incrustacions i el kit de maquillaje de la Barbie. Sembla aquell personatge de David que simbolitza la rev. francesa però sense ensenyar meta. Les masses toreres, que som majoritàriament uns caballeros recios i no deixaríem mai una vestal exposada i sola als elements com una vedella indefensa, saltem finalment de la trinxera, envestim con fijeza –per dir-ho com toca– darrere la noia i tallem el carrer Marina. Immediatament els mossos es posen en funcionament entre la xiulada de l’afició. Es mouen ells, mouen les seves furgones. Hi ha moments de confusió, tallen l’accés de la nostra estocada al morrillo de les StopTorture. Les teles, les càmeres, tota la professionalitat periodística s’afanya al servei de la información veraz i, si pot ser, càrnica, vull dir esperant que salti alguna hòstia, que s’obri alguna cella. Emperò els mossos aguanten bé el mig camp, amb fermesa i alguna empenta. “A por ellos, oéé!!”, i “Olééé!”, cridem ara els cornuts per sobre els monosabios de la porra. Les Stop Torture continuen, no callen, treuen el cap entre els furgones: “La tortura no es arte ni es cultura”, repeteixen amb veu valenta i de soprano lírica lleugera. Amb això, de no sé on apareixen dos japonesos que, per la cara que fan, semblen acabats d’aterrar d’un altre planeta. Un nano dins una Mazda negre els explica amb poques paraules de què va tot això en realitat: “Viva España, viva Franco!”, crida tot passant per la Gran Via de les Corts Catalanes. Els japonesos se’l miren i continuen fent-hi cara de rave. Però contesten fent un adéu enriallat i amical, pel que pugui ser. “Saionara, Espanya”, que diria el samurai Joan Maragall.

L'obligació dels treballadors

L’obligació de qualsevol treballador és alliberar-se del jou que l’oprimeix, emancipar-se socialment i econòmicament, desalienar-se, rebentar el puto rellotge d’entrar i sortir de l’oficina, lluitar per ell i pels seus, aixecar el puny de la victòria i l’orgull, ser solidari amb els qui pateixen, treure’s de sobre l’explotació a què el sotmet el sistema, sortir de sota la bota de la patronota, refundar la societat sencera i l’escala de veïns en concret des dels fonaments fins a les fulles. 
És a dir, l’obligació de qualsevol treballador és deixar de ser-ho i convertir-se en empresari. Deixar de ser proletari, funcionari, assalariat. Posar el seu talent en joc. Arriscar-se, jugar-se el calés i el patrimoni. Fer-se ric –milionari, si pot ser–, invertir, treballar i fer treballar els altres. Aquesta és l’obligació de qualsevol treballador. L’obligació és convertir-se en un Ferran Adrià, en una J.K. Rowling (la del Harry Potter). L’obligació és convertir-se en patró, en un fill de puta de reglament, valent i amb ambició, que faci rutllar casa seva i, de retruc, que faci rutllar el país.
Ningú no ha dit que això sigui fàcil, és clar que no. Ser un fill de puta complet, de dalt a baix, costa molt, ningú no neix ensenyat. Cal iniciativa, cal cultura, curiositat, intel·ligència, esforç, treball. Cal saber caure i s’ha d’estar decidit a tornar a aixecar-se. Un cop i un altre, tants cops com sigui precís. Cal insistir, insistir, insisitir, fins que l’alzheimer t’ho permeti o fins que t’empaquetin en una caixa de fusta.
Però this is the way of the world. I no n’hi ha d’altra. Cadascú que miri per ell perquè és la manera bona de mirar per a tothom. La resta és subvenció, assistencialisme, paternalisme, i a la llarga, fallida, injustícia, misèria i companyia. La resta és Corea del Nord, és Cuba, és el pedregar que ens ha portat fins aquí. La resta és el vint per cent d’atur amb què l’estat zapatero i espanyol senyoreja el rànquing de la UE, el doble de la mitjana europea.
Els sindicats convocants de la vaga de dimecres que ve això sembla que no ho veuen o que no ho volen veure. Volen ser el rei d’Espanya i tenir-ho tot pagat. Volen xupar roda, que és el que fan els ciclistes mediocres. Tota l’aspiració és el sofà, el canaplus i que el Barça guanyi la lliga. No volen jubilar-se als setanta anys, però tampoc volen treballar. Escombren cap a casa, i la casa se’ns omple de merda. Per això dimecres no faré vaga.
Nota final: el meu post d'avui es basa en el fet que tothom partim de la mateixa posició a la vida. I això és veritat que és mentida. En aquest sentit, el post d'avui és cope i és cretí. Està escrit molt a l’engròs. No l’he sabut matisar, poseu-hi vosaltres mateixos la sordina. Tot i això, pel que fa al tema de tot plegat, jo vaig bastant per aquí.

Paisatge des de la cadira

El paisatge que veig des de la cadira del despatx en què treballo és un paisatge de paret amb finestres, a quinze metres a l’altra banda del carrer Balmes de Barcelona. Aquestes finestres són grises, anodines, sense cap curiositat pel món que les envolta, girades de portes endins: finestres en certa manera tancades tot i que estan obertes, tapiades, cegues, purament foradades i encaixades a la façana amb l’únic propòsit informatiu de deixar passar la llum per saber si som al telenotícies migdia o al telenotícies nit. Als dos edificis de l’esquerra –sóc al meu lloc de treball assegut en un angle de noranta graus respecte a la taula i la pantalla de l’ordinador–, aquest element arquitectònic té una presentació formigonada, feixuga, amb un cert aire monumental –d’una monumentalitat ministerial. Són finestres de format més aviat gran i apaïsat, com un televisor panoràmic, o bé de format més petit, vertical i estret –en algun cas estretíssim¬– com una cadena de vàter, i es presenten en una distribució regular, d’una simetria emmidonada, per tota la façana. N’hi de corredores i n’hi ha de dos o tres batents. Algunes tenen persiana i altres es tapen només amb cortines de roba prima de color claret, o amb estors també clarets. En les que tenen persiana, l’artefacte està o bé tancat i barrat del tot en una mena d'hermetisme sorrut i impenetrable, o bé està abaixat fins a una alçada més o menys franca, cosa que deixa al descobert uns interiors indefectiblement sense llum, negres com una nit de cementiri. La imatge és uniforme, plana, reglamentària, bufada, supernumerària. Als ampits no hi ha cap test, cap flor, cap color. Les úniques flors d’aquestes finques són unes motllures seriades a la façana que fan el dibuix d’una mena de lliri elefantiàsic i que tenen l’aire dissecat d’un perfil de segell franquista enganxat amb una escopinada en un carta dels anys quaranta adreçada al ministeri de torn. De dimensions més modestes i d’una arquitectura més lleugera i potser més moderna i ajustada de pressupost, a la finca de la dreta, més avall del carrer, les finestres presenten uns tendals desplegats de color groc o taronja molt brutejats i uns sócols de rajola de color coure. Aquí el punt de vista sobre el carrer no és de formigó sinó de pvc blanc, de metacrilat marró brut o d’alumini. Hi ha també balcons –algun tancat amb els materials suara susditats per guanyar espai–, i en els balcons alguna planta testimonial més o menys alta que treu el nas verd. Tant a les dues finques de l’esquerra com a la de la dreta –i en una altra de l’entremig, una façana de tribunes– rarament s’hi veu cap persona que finestregi: algun cop, algun matí, una dona amb bata que mira cap baix al carrer amb posat absort mentre el cafè amb llet se li escalfa al microones de la cuina; algun avi més, de tant en tant, amb cabell blanc i samarreta imperi blanca; alguna dona de fer feines llatino-americana que passa el drap enfilada a una escaleta. Els vidres del lloc reflecteixen ara les façanes dels pisos del davant –les del meu costat, doncs–, algun tros de cel, el sol esmorteït d’aquesta tarda d’ombres, d’aire fi i de llum suau, clara i magnífica.

El soci

Després d’uns quants desencontres telefònics i internètics, finalment ahir vaig donà’ls el número de compte corrent, i per tant des d’ahir sóc soci i membre de ple dret de la comunitat d’Òmnium Cultural. L’existència d’Òmnium jo la coneixia de fa anys, però fins a l’omnimanifa del passat 10 de juliol mai m’havia plantejat la possibilitat de formar-ne part. El 10J em va fer veure les coses diferent. O no tant diferent, al cap i a la fi la meva manera d’entendre la cosa catalana ve de la tradició preeminentment cultural que Òmnium sosté. És clar, perquè què és que putes hi entenc jo de competències, balances fiscals i concert econòmic? Res. I de fet de llengua, cultura i país (el lema d’Òmnium), tampoc. Però en això m’hi reconec una mica més, i em sembla que val la pena.
I’ve never been soci de res, més enllà, últimament, de la piscina del parc de la Ciutadella i del bicing. Ni tan sols de cap videoclub, a la època predvd, predownloads i prepirateig. No tinc la targeta-client del Caprabo, ni del Mercadona, ni d’enlloc. No sóc soci del Liceu, ni del Barça, ni del Círculo Ecuestre, ni de l’Associació d’Amics del Castell. Fa anys, quan la manifestació a Salamanca pels papers de l’arxiu i els atacs furibunds contra Carod-Rovira, em plantegí de donà’m d’alta a ERC, però finalment ho vaig deixar córrer, perquè la cosa és que no puc evitar tenir mal concepte de la militància política de carnet. Un carnet d’un partit –qualsevol partit– sospito que demana una bella capacitat de combregar amb rodes de molí; ho puc entendre com a inversió personal en algun cas, però no és per a mi, sóc una dona massa pura.
És conegut que Groucho Marx deia que ell mai no faria part d’un club que l’admetés com a membre. Jo també sóc bastant d’aquest parer. Però en el cas d’Òmnium faré una excepció. Al cap i a la fi, aquí del que es tracta és de pagar, i d’això sí que en sé. A més l’entitat no té pas culpa de com som o deixem de ser els socis. La quota d’Òmnium és de 60 euros l’any repartida en dos pagaments semetrals de 30 euros, en el meu cas a l’octubre i l’abril. Em sembla que també desgrava alguna cosa en la declaració de renda. Amb l’alta, l’entitat et regala una subscripció a una d’aquestes tres revistes: Cavall Fort, El Tatano, o Serra d’Or. A la dona amb qui ahir vaig formalitzar l’ingrés per telèfon –també es pot fer per internet– li vaig demanar si no podria ser l’Hola!, que fa més per a mi. “De moment, de moment, encara no”, em va contestar tot rient. Per tant, m’he apuntat al Serra d’Or, que és una cosa que fan a Montserrat a més a més de les misses, les aromes i els carquinyolis.
Veurem què diuen i què deixen de dir a Òmnium. Però està bé ser-hi, us ho recomano.

Dar "cera", pulir "cera"

Quan el Dani vegi aquest rètol que no està signat però que correspon a les obres de gasificació de Gelida, és a dir, a alguna empresa que ha subcontractat Gas Natural, suposo que la penjarà al seu original recull de fotos amb un comentari aproximat al que poso de títol d'aquest post.
Més enllà de l'anècdota de la "cera" i que quan llegeixes el cartell és impossible de passar "por el lado izquierdo" perquè el rètol està encarat als que vénen de cara de manera que el costat esquerre és justament el que és inaccessible (la tanca amb el cartell hauria d'estar girada de l'altre cantó), però això, deia, és circumstancial i anecdòtic.
El que m'enutja d'aquestes obres de l'empresa catalana Gas Natural que s'estan executant al municipi català de Gelida, és que no han sentit la necessitat de posar ni un sol rètol en català. I que malgrat el que diuen cada nit a Intereconomía, ningú no els hi dirà res. Visc a Catalunya?

El PSC té raó, per això votaré ERC

Dissabte hi havia unes quantes paredes de Barcelona Decideix escampades al Fossar de les Moreres i al passeig de Companys. Catalunya és un consultori. Deixem-nos estar ara de quina mena, si sentimental, sexològic, psiquiàtric o traumatològic. Però mèdic, això sí. Al llarg d’aquests darrers mesos qui més qui menys està tenint l’oportunitat de passar per aquest consultori. Creu vostè que Catalunya hauria d’esdevenir un estat etc? És a dir: què li sembla doctor, puc tornar a fer vida normal? Do you think I’m sexy? (Rod Stewart)
Referent a les consultes sí/no d’independència i al dret de decidir, en aquests mesos l’aparell del PSC ha fet anar diverses vegades un argument que a mi em sembla trampós però no trampós del tot. Aquest argument el va expressar en primer lloc el president Montilla i fa tan sols uns dies Jaume Collboni el va tornar a rerepetir a l’Avui. L’argument es pot resumir dient això: en un país democràtic la gent decideix a les eleccions, no al bingo del poble.
És un argument trampós. Ho és perquè en unes eleccions la gent decidim uns gestors i un projecte polític per a quatre anys, no la idoneïtat o no d’un estat propi. Una legislatura és un moment de la història d’un país, no el país de tots els moments d’aquesta història. La diferència entre una cosa i l’altra és aquesta: si Catalunya fos un estat, jo votaria de gust el PSC i el president Montilla, però com que no ho és, doncs no els voto.
L’aparell del PSC amaga l’ou i fa trampa en aquesta qüestió. I naturalment sap que n’està fent, no pretenc pas descobrir la sopa d’all. Ara bé, l’argument trampós té també una part de veritat. Perquè sí, en part sí que és veritat que l’opció d’un estat propi és un tema sobretot polític, i per tant és veritat que aquesta voluntat ha de tenir també una expressió clara i democràtica en unes eleccions legislatives, no solament en un referèndum de sí/no a la secessió.
Ara fa uns mesos, el president de Lituània va venir de visita a Barcelona, i a l’entorn del dret de decidir va dir una cosa molt semblant al que diu l’aparell del PSC, li ho vaig llegir en una entrevista a la contraportada de La Vanguardia. La cosa era tan semblant que de fet era la mateixa. So, si l’argument de l’aparell del PSC demostra alguna cosa, això és que en aquest partit n’hi ha que llegeixen la secció d’entrevistes que tanca diàriament el diari gòdic. Estaria bé que es miressin la dedicada avui a Terry Gould, periodista antimàfies. No per res, sinó per l’honestedat i el coratge.
La gent decidim a les eleccions. L’aparell del PSC amaga l’ou explicant la xocolata del lloro com si fos una novetat. Però té part de raó, per això votaré ERC el 28 de novembre.

Cap agressió sense resposta

Algú ha decidit que calia arranjar el camí de la font Freda. Algú ha decidit que no n'hi havia prou amb conduir les aigües per rases i tapar els esvorancs provocats per un manteniment insuficient. Algú ha decidit que no n'hi havia prou amb una intervenció amb sauló ben feta, amb un gruix suficient i una compactació adequada i, sobretot, amb l'anivellament correcte, de manera que l'aigua de pluja no faci xaragalls pel mig del camí, sinó que baixi pels costats i passi pels desguassos que hi ha per evitar malmetre el camí.
És una llàstima, perquè arranjar els camins sempre és una intervenció que mereix el reconeixement d'aquelles institucions que l'executen. I és una llàstima perquè la intervenció que s'està duent a terme al camí de la font Freda em sembla del tot necessària i, globalment, ben executada. S'han substituït els antics tubs que creuaven el camí per d'altres de major capacitat i s'han netejat tant les entrades com les sortides d'aquests desguassos. S'estan refent les rases i, amb l'adequada conducció de les aigües, es garantirà el manteniment del camí.
El que no entenc és perquè algú decideix pavimentar el primer tram de pujada de can Torrents. Pel pendent? És una muntanya, n'està plena de pendents fins a dalt el Montcau. Aquesta pujada, amb els canvis de rasant que tenia garantia l'evacuació de l'aigua. Aquest tram em sembla una agressió innecessària a l'entorn i un disbarat polític. Quina necessitat hi havia de pavimentar aquest tram de camí? Però si hi passaven vehicles de tota mena, turismes inclosos. Facilitar més l'accés dels vehicles a la muntanya? Quins beneficis comporta facilitar l'accés de vehicles a la muntanya? I quins riscos? Fins a la font Freda, i més amunt, ja hi arribaven amb facilitat els turismes. És més, el problema ja el teníem amb l'excessiu nombre de vehicles que ocupen el voral del camí i que impedeixen la correcta circulació per accedir al camí de can Farigola, per exemple. O l'excés de brossa que genera la massificació de l'arribada de vehicles a llocs inversemblants.

La decisió política d'intervenir sota aquests paràmetres em sembla desencertada. Jo hauria estat partidari de la decisió contrària, de regular l'accés de vehicles a la muntanya generant a l'accés de Cantillepa un bon aparcament dissuassori per convidar a deixar-hi el cotxe i accedir a la muntanya a peu. Però si el que es vol és que els vehicles entrin a la muntanya amb la mateixa facilitat que passegen per la muntanya de Montjuïc de Barcelona, que és també una política possible, el primer que cal fer és prendre mesures per preveure l'impacte de l'arribada massiva dels vehicles: llocs on aparcar, punts efectius de recollida de brossa, punts d'abastiment d'aigua per a bombers, àrees habilitades per a fer-hi pícnic, camins prou amples perquè hi passin dos vehicles, cartells indicacadors, una certa vigilància...
Sensibilitat sobre aquestes qüestions la té, a Gelida, la comissió municipal de Medi Ambient. Un òrgan assessor del regidor d'aquesta àrea que es va constituir oficialment a l'inici del mandat, i que, ves per on, no es reuneix des de temps immemorial i, lògicament, no ha estat informada d'aquesta actuació. Si es reunís aquest òrgan assíduament, potser podrien haver recordat l'aprovació del Pla d'Actuació Mediambiental el 8 de maig del 1995, que prohibeix expressament la utilització de materials estranys en l'arranjament de camins. Les opinions de la comissió de Medi Ambient no són d'obligat compliment i l'ajuntament pot optar per altres criteris.
Però, sabeu què sospito? Que algú ha decidit pavimentar perquè hi havia una subvenció i no s'ha plantejat ni una cosa ni l'altra. Mentrestant, tothom que passa per aquest camí se'n sorprèn i s'indigna.

Missatge del president de la Diputació del General amb motiu de la diada de l'11 de setembre

Benvolguts compatriotes, enguany m’adreço a vosaltres des del taller mecànic Miguelín. No, no és el que sembla. O sí. O fins a cert punt. Vull dir que sí, que el taller mecànic Miguelín és una mostra del teixit empresarial del país, del seu esperit emprenedor, de la seva capacitat d’innovació, un exemple per a tots aquells que quan toca canviar l’oli anem a buscar el setrill a la cuina. Tot això, entesos. Però no és per això que sóc aquí. Sóc aquí perquè estic esperant la tornada del Celestino, el soci del Miguelín. A començaments de juliol el Celestino se’m va comprometre a revisar-me l’ernest –l’ernest és l’audi oficial en argot tripartit–, però el molt ministre va desaparèixer sense dir res després de la omnimanifa del 10J. “Som una nació, nosaltres decidim: cerrado por vacaciones hasta el 1 de septiembre”, aquesta és tota l’explicació que va deixar escrita en un paper a la persiana metàl·lica.
Sense l’ernest a casa no anem enlloc: els avions no fan gràcia als nens, el TGV només sap anar a Madrid i les travessies marítimes són d’un avorrit excessiu fins i tot per a mi, que ho aguanto tot amb aquella cara que ja sabeu per les notícies de tele5. Per tant, la família no ens hem mogut de casa aquest estiu. No hem anat ni al cortijo d’Iznájar a veure els cosins, ni a la masia de l’Empordà, ni enlloc; tot l’estiu bloquejats a Cornellà, aquí, anant de casa a la piscina, de la piscina al Mercadona i del Mercadona altre cop a casa per sopar i fer nones. Per compensar, dies enrere vaig prometre a la família que tan bon punt el Celestino tornés, aniria al taller i no faria cap a casa fins que no tinguéssim l’ernest arreglat i poguéssim tocar el dos uns quants dies.
I doncs, aquí em teniu, benvolguts compatriotes, assegut amb la tenda de campanya i el fogonet davant el taller mecànic Miguelín. Sé que el Celestino va tornar de vacances fa dies però per algun motiu encara no ha passat pel negoci, la persiana continua tirada avall, ara amb una pintada que diu: INDEPENDÈNCIA, obra d’algun torracollons amb ànima catalanista i desafecta. Però què és que us passa amb Espanya, compatriotes? Tan bé que s’hi menja, tan bé que juguen a futbol! On és el problema?
En fi, el Celestino encara no hi és. Estic per signar un decret decretant que l’arrestin i me’l portin, però abans faig un últim intent amb aquest SOS, com en aquell anunci tan divertit: “Celestino, fa dies que t’espero al portal del taller. Si sents aquest missatge, si us plau torna.”
Això és tot el que tinc per dir-vos en aquesta diada, benvolguts compatriotes. Potser us sembli poc, però és important. Llanço el missatge també per mitjà del País, El Periódico i la cadena SER, que són gent que entén molt bé les angoixes fermes del poder, sobretot si el poder els paga per ser com són, és a dir, la versió subtitulada de l’ABC, la COPE i els altres pel que fa a qüestions automobilístiques.
Benvolguts compatriotes, el president necessita un cop de mà. Un bon cop de mà, defensors de la terra. Trobeu-me el Celestino. Segueu arran però no gaire, no fos cas que li talléssiu la corbata. Quedem per al 28N a can Barça. Visca Fuentealbilla!

Ja és setembre al Penedès

Si l'arribada de la primavera està condicionada a la campanya de El Corte Inglés, l'arribada del setembre al Penedès la marca el primer tractor que surt a la carretera carregat de raïm a empastifar-la de most. I de setembre, al Penedès, ja n'és a partir de mitjans d'agost.
En el cas de can Castany, vam començar a collir el dilluns de Festa Major (dia 23 d'agost), però a Gelida hi havia qui collia des d'una setmana abans. Aquests anys que la Festa Major cau tardana no podem gaudir-la gaire, sobretot perquè cada any la collita s'avança no tant per l'efecte climàtic com per les necessitats dels cellers que demanen un raïm amb menys grau i una acidesa equilibrada per a fer vi base per al cava.
Quan arriba el temps de collir, els pagesos ens juguem les garrofes. Amb el monocultiu, majoritàriament tots hem optat en aquesta zona per la vinya, el setembre és clau per recollir els resultats d'un any de feina.
I aquí estem de nou. Afortunadament el temps acompanya de moment per poder veremar amb tranquil·litat, pau i que duri. Aquesta anyada és generosa en quantitat i més gasiva en grau. La quantitat de raïm que hi ha és conseqüència de l'abundor d'aigua en el moment de la brotada. El grau més aviat escarransit es deu a un estiu poc calorós, és a dir, amb poca continuïtat de sol i calor. Ha fet dies de molta calor, sí, però dies molt concrets, el més habitual han estat dies amb molta humitat i sovint ennuvolats.
Deixem enrere l'estiu i tornem al protocol de verema. Per poder collir a la fresca, a la vinya hi som ben d'hora al matí. Hi veiem sortir el sol. Quan arribem al celler, en aquest cas a vins El Cep, primer pesem la remolcada.
A continuació, n'extreiem una mostra per tal de calcular el grau alcohòlic aproximat, que es marca en una escala a partir de la concentració de sucre. Quan finalitza aquest procés, ja podem abocar el raïm a la tramuja, perquè el celler l'entri a la premsa per extreure'n el suc. Aquesta remolcada que us mostro a les fotografies és d'un raïm collit a doll o en orris, però en aquesta zona on som és habitual collir en caixes per Segura Viudas, o el que és el mateix, Freixenet. A mà collim d'hora al matí, però quan collim amb màquina ho podem arribar a fer de nit. La raó d'això és que a màquina es genera gran quantitat de suc i no es vol que comenci a fermentar a causa d'una elevada temperatura. Tot i que ja us n'he parlat en ocasions anteriors -cliqueu aquí- i podeu tenir una sensació de déja vu, cada setembre és diferent. Totes les fotografies que us mostro són d'aquesta campanya. No entraré en detalls sobre la collita a màquina, ho he fet en anys anteriors en una blocada. Simplement és genial. Gaudiu de les fotografies i que tingueu una bona collita!

Zona blava

Avui, 7 de setembre, he contribuït amb els meus primers 20 cèntims a costejar la zona blava de Gelida. De zones blaves n'hi ha per tot i estem acostumats a pagar per poder tenir el privilegi de deixar el cotxe en una zona cèntrica. Estic d'acord amb aquesta política, sempre he defensat la restricció del trànsit i del privilegi del cotxe al centre urbà.
El que no he trobat enlloc és un sistema de pagament tan recargolat com el que s'ha implementat a Gelida. De debò que no n'he trobat cap de tan complicat: normalment les zones blaves acostumen a tenir un sistema de pagament simple, perquè les pugui utilitzar tothom: arribes a la màquina i tires les monedes fins que apareix en pantalla l'hora que calcules que marxaràs, i prems un únic botó per obtenir el tiquet. Aquest procés, a Gelida, es complica i de quina manera. Per exemple, et demanen la matrícula del cotxe. Jo no me la sé de memòria i no crec que hi hagi cap obligació de saber-se-la. De manera que he hagut de tornar al cotxe per recordar-la. La pantalla és una pantalla completa, tipus d'ordinador, que segons com incideix la llum solar costa de veure què hi diu. Has d'introduir la matricula (sinó tries primer l'opció de canviar d'idioma), confirmar la matrícula, posar les monedes en l'orifici que queda sota la pantalla i que el fa més incòmode (les màquines convencionals tenen l'entrada més amunt, a l'alçada dels ulls) i, després d'introduir l'import, has de prémer tiquet. Tingueu en compte que hi ha quatre opcions a cada costat de la pantalla (vuit botons) per prémer. Em consta que hi ha gent que va a l'ajuntament o a la policia a demanar que els facin la "tramitació" del tiquet. Cal felicitar l'inventor d'aquest sistema.
Quan per fi obtens el tiquet, resulta que el municipi es diu "Ajuntament de Gelida". Jo als municipis veïns sempre que he tret un tiquet hi consta el nom del municipi. L'Ajuntament hi consta al paper, imprès. I el que més m'ha cridat l'atenció és que he anat al parquímetre que hi ha al carrer Àngel Guimerà, el carrer que queda darrere de l'església, i al tiquet hi diu "Mossèn Àngel", no sé si per la proximitat amb l'edifici religiós. Si ens visita algú foraster, aparca en aquest carrer, treu cívicament el seu tiquet i després no recorda on ha aparcat perquè desconeix el poble, preguntant pel carrer "Mossèn Àngel" li costarà de trobar el seu vehicle.

Algú s'anima?

Sé que serà picar ferro fred, però jo ho intento. Algú s'anima a anar al Concurs de Castells de Tarragona del proper 3 d'octubre? Si a banda d'anirmar-se algú volgués ser voluntari a posar mans al cordó de la Colla Vella, ja seria extraordinari...

Una bona passejada

Hola a tots, aquest es el meu primer article en el bloc tot i que el segueixo des del seu inici. Ja em perdonareu però jo no tinc la traça que els aquí protagonistes tenen, però això ho havia d´escriure amb mes o menys encert.
Aquest dimecres dia 1 de setembre va ser el meu primer dia de treball després de les vacances. Al arribar a casa, no massa tard per cert, al ser el primer dia cal prendre s'ho amb calma, vaig pensar que una pujada a la bola (pic d'Agulles) en bicicleta em faria reviure. Bé doncs bicicleta de muntanya en mà vaig enfilar l'Avinguda Europa amunt, amunt, amunt (tot puja en aquest poble) fins el trencall de la carretera a la "font freda". Tot entrat al camí, al camí de tota la vida, ja t’adones que l'estan arreglant, o hauria de dir espatllant. Tan es així que al arribar a l'alçada del restaurant les fonts vaig començar a trobar a faltar el crec, crec de les pedretes del camí.

Collons!!!!! Si estic rodant sobre ciment. Tota la pujada forta fins arribar al cap de munt es ben llis, però ben llis, ben llis. Passat aquest tràngol vaig fer cim en 39 minuts (deu ser L'asfalt que em va ajudar) i cap avall un altre cop. De camí us puc assegurar que em vaig creuar amb un munt de ciclistes, gent fent footing, altres caminant o fent trecking com es porta ara, altres simplement badant i com no uns quant cotxes a la zona de la font freda per escalar. Una paradeta a la font es obligada per fer un glop d'aigua. Aquí em vaig trobar un noi que venia corrent. Hola molt bones, que has vist el tros asfaltat ? en saps res d'això? Si sembla que va asfaltat fins aquí , la font freda. Si això com sembla es cert, que ha motivat prendre aquesta decisió a l'Ajuntament?
Només cal passejar-hi de tan en tan per veure com el camí a la font freda es una via d'esbarjo per la gent del poble ( i de fora també) per gaudir del bosc i un entorn natural encara prou conservat. Caminar sobre asfalt no es la millor manera de gaudir-lo.

Per que asfaltar un bon camí? Que es vol promocionar amb aquesta actuació? Més i millor accés dels vehicles a la zona? Tot l'encert en obrir el camí del mig se'l carreguen si asfalten finalment el camí a la font freda (es clar que ja que està asfaltat unes fanals no estarien de mes i si hi posem fanals be hi haurem de posar unes casetes, oi?).

Que tingueu una bona passejada.

Camins recuperats i camins perduts

Aquest cap de setmana hem tingut l'oportunitat de passejar per l'entorn de Gelida i veure com el ciment no només és protagonista als poble sinó també a la natura més propera. Per una banda per recuperar trams perduts del Camí del Mig que comunica Gelida i El Puig, i l'altra per pavimentar el Camí de la Font Freda. Aquí teniu unes fotografies perquè podeu valorar uns canvis que modificaran per sempre aquests espais, i no precisament per millorar el senderisme.

POBLE MORTAL (per fi)

»Tot d'una va ser com si el món aturés. La Laura va fer una ganyota de dolor i va emmudir. Es va posar la mà a la ferida, després se la va mirar tota tacada de sang com no entenent què era allò. Amb una expressió de súplica i desconcert em va buscar amb els ulls demanant una explicació.
»De sobte em vaig adonar del que havia fet. La sang rajava amb força, l'escassa llum del fanal de Cantillepa il·luminava tètricament l'escena sota la pluja. En un acte reflex vaig voler estroncar aquell doll, tapar la ferida, que la sang deixés de rajar. Però, completament fora de mi, li vaig clavar dues ganivetades més.
»La Laura es va desplomar a terra a càmera lenta, exhausta, sense cap gest de dolor, amb la mà al pit. Una taca de sang es va escampar per l'empedrat barrejant-se amb l'aigua de la pluja. La imatge de la sang i la pluja, això ho recordo bé.

Saplana va acabar la seva confessió amb aquella imatge de la sang i la pluja a l'enllosat de Cantillepa escolant-se cap a la claveguera. A les seves paraules les va seguir un silenci dens. Saplana no va moure's ni un mil·límetre, no va canviar l'expressió absent i de derrota. Era com un sac abandonat en un cadira. Gonsales continuava apuntant a la llibreta, l'advocat havia deixat de fer-ho feia estona.
Rashid va pensar en aquell home que tenia al davant, una patum local que ja no seria res mai més. Va pensar en la fragilitat de les coses i la fugacitat de l'existència. En el destí, en la compassió, en la sort, en el lluç a la planxa. Esperava que Saplana continués el relat, però l'empresari era com si se n'hagués anat.
–Què va fer després? –va preguntar Rashid.
Saplana va trigar uns segons a respondre.
–El que vaig fer després no ho sé –va dir–. L'únic que puc dir és que no vaig fer res per amagar el cos de la Laura, el vaig deixar allà sota la pluja. Potser vaig estar-me en aquell lloc uns minuts o unes hores, no ho sé. El cas és que l'endemà em vaig llevar en un hotel d'Igualada, sense cap rastre de sang ni de res i vestit amb una suadora negra i uns texans que devia comprar pel camí en alguna banda. Tenia les imatges de l'assassinat ben clares a la memòria però per alguna raó era com si tot allò no fos cosa meva, em feia l'efecte d'una notícia d'aquestes de les pàgines de successos dels diaris. Llavors vaig trucar a la meva dona i vam parlar breument sobre els assumptes domèstics del dia. Ella va fer els ulls grossos sobre el fet que passés la nit a fora; per sort doncs, aquella nit no havia anat a casa. Després recordo que vaig pujar al cotxe i vaig tornar a Gelida. Vaig arribar a la feina cap al migdia. A la tarda tenia una reunió important a l'ajuntament sobre l’asfaltament del camí de la font Freda. Amb la meva secretària vam estar preparant la documentació normalment i cap al vespre me'n vaig anar per parlar amb l'alcalde.
Saplana va tornar a callar, el silenci va irrompre de nou a la sala.
-I això és tot -va afegir després-. Aquests dos últims dies he continuat treballant normalment, fins que vostès dos m’han fet detenir fa una estona.
Llavors sí, Saplana va dirigir una mirada dura a Rashid. Rashid no va fer cap comentari. Se sentia vencedor, més tranquil. Va esperar que Gonsales acabés amb els apunts.
-Ho tens, Gon? -va dir finalment.
Gonsales va fer una repassada ràpida a les notes.
-Em sembla que hi és tot, sí -va respondre.
Rashid va mirar l'advocat de Saplana.
-Vol afegir-hi alguna cosa?
Els ulls de l'advocat eren desafiants i escèptics alhora. L'home va apuntar un gest de reconeixement de la derrota amb el cap i va deixar caure l'estilogràfica sobre la taula.
Rashid va tornar a mirar Saplana.
-Una última qüestió -va dir-. Hi havia una bandera independentista al lloc del crim.
Saplana va fer una ganyota d'estranyesa. Rashid li va donar un cop de mà.
-La bandera amb el triangle blau i l'estrella de cinc puntes -va explicar-. Sap de què li estic parlant? Va estar penjada al campanar de Gelida durant l’Onze de Setembre però algú la'n va fer treure. Era amb el cos de Laura Gomà quan el vam trobar.
Saplana va penjar un mig somriure de la galta.
-Ni idea, no sé què m'està dient -va dir-. Sóc militant del PP, aquestes coses no les gastem al meu partit.
Rashid el va mirar amb incredulitat, sense saber si empassar-se allò o no. Però de fet, potser tant se valia saber-ho ara, tenia l’assassí de Laura Gomà. Ell també va penjar un mig somriure.
-Entesos -va dir-, continuarem investigant-ho.
I tot seguit, aixecant-se feixugament i girant-se cap a la porta, va ordenar:
-Gon, porta la confessió del senyor Saplana a dalt, ocupa't que la passin a net i després baixa perquè la firmi.
Rashid va obrir la porta i va afegir:
-Abans de deixar-los sols, però, digues a algú que vingui a donar un cop d'ull al nostre convidat. Digues també que li portin alguna cosa de menjar i beure. Que es vagi acostumant als menús de Brians, hi haurà de passar una estoneta.
I dit això, va sortir al passadís. La porta de la sala es va anar tancant a poc a poc darrere seu.

FA LA FI



LAST WORDA: Les referències de llocs i casos que faig servir en aquest text són totes reals. Però només la referència. El desenvolupament que en faig al llarg de la història és pura especulació. Els personatges i les insinuacions a l'entorn de can Joncoses no tenen cap base real, són recursos estrictament ficticis per tirar endavant l'argument.

Tres coses que m'han agradat d'El Balcó

Tres coses de l’últim número d’El Balcó que m’han agradat: una, la informació de la pàgina 6 sobre el deute municipal. Temps enrere en aquest bloc servidora vaig carregar sobre aquest tema, el govern ara aclareix les coses i les posa al seu lloc. Bé, no sé si una cosa té a veure amb l’altra, espero que no. En tot cas, la informació a mi m’ha semblat bé; segurament podria ser més detallada però segurament també és suficient per fer-se una idea de la butxaca que queda. La informació sobre el deute municipal és elemental, imprescindible, i el govern hauria d’agafar el compromís de publicar-la en cada número d’El Balcó. El model de notícia ja està fet, es tractaria solament d’anar actualitzant-ne les dades. També demano que es faci el mateix amb els números del pressupost anual i –atenció!– amb els de la liquidació. És a dir, demano saber en què és que el govern de torn diu que es gastarà els calés a començaments d’any i en què és que efectivament se’ls acaba gastant. Totes dues informacions publicades en un sol butlletí, acarades en una doble pàgina. Per tenir una visió més de conjunt.
Segona cosa: m’ha agradat la informació sobre el voluntariat lingüístic de la pàgina 17: el govern tirarà endavant aquesta iniciativa a Gelida. La cosa del voluntariat lingüístic em sembla que la va començar el Gil quan era regidor, el govern d’ara ha decidit donar-hi continuïtat. Molt bé, a mi també em sembla que aquest és el camí, no el d’anar repartint cartes bilingües. La llengua catalana demana complicitat i un cert esperit militant. Malauradament és així, llastimosament també. Però si els catalans –siguem del racó de món siguem, això queda clar que és indiferent– ens volem continuar entenent en aquesta llengua amb normalitat no hi ha altra sortida. Amb aquest curs de voluntariat lingüístic el govern municipal fa el que s’ha de fer en aquest assumpte. Cal demanar-li que hi sigui especialment sensible, que hi doni un cert relleu: una presentació del curs al centre cultural, alguna xerrada durant el curs, alguna pel·li, alguna sortida a Montserrat, una repartiment de diplomes al final. Que la cosa no quedi en un tràmit purament administratiu. Però també és veritat que en definitiva aquí el protagonisme és cosa de la gent. Els gelidencs caldria que es fessin seu aquest curs de voluntariat lingüístic, que estiguessin disposats a conèixer i a deixar-se conèixer, que s’hi apuntessin i fessin suggeriments per millorar-lo. La llengua és cosa de tothom, no solament de l’administració. L’administració no ho pot fer tot, i en el cas de la llengua no ho ha de fer tot. La pilota ara és a la teulada dels gelidencs, a la teva que llegeixes això.
Finalment, m’ha agradat que El Balcó publiqui a la pàgina 20 els resultats de la consulta sobre la independència de Catalunya que es va fer el 28 de febrer a Gelida. Crec de debò que el govern municipal no va estar a l’alçada en aquell moment. Llavors el govern va tenir una actitud absoluta i desdenyosa cap a una de les iniciatives cíviques més participades que hi ha hagut a Gelida; ara rectifica i en publica els resultats. Bé, almenys això. Sense rancúnies, gràcies.

POBLE MORTAL (-1)

»L'amic del haixix i els set mil euros va fer que se m'encenguessin totes les alarmes, allò ja no era un joc, o en tot cas un joc que no m'interessava. Em vaig adonar que, de fet, no sabia amb qui estava tractant, no sabia qui era Laura Gomà més enllà de les estones que passàvem junts. Però no volia històries, i si la cosa anava de drogues, o de res il·legal, encara menys. Li vaig dir que ni parlar-ne.
»La Laura es va posar com una fúria davant la meva negativa. Vam discutir, ens vam barallar, va saltar algun cop, alguna bufetada. A mi ningú no m'aixeca la veu, no ho permeto, menys encara la puteta de poble. El recepcionista de l'hotel, alarmat pels crits, va trucar a l'habitació per línia interna i va demanar si passava alguna cosa. Vaig haver de dissuadir-lo de trucar la policia.
»Mentre parlava per telèfon amb el de recepció, la Laura va agafar les seves coses i se'n va anar. Quan vaig penjar ja no hi era. Em vaig sentir alleujat, vaig pensar que no la veuria més. Però m'equivocava.
»Dos dies després de la baralla a l'hotel em va trucar al despatx. Volia els set mil, me'ls exigia. Em va dir que tenia unes fotos molt comprometedores de mi amb ella al llit i que no dubtaria a fer-les córrer per allà on calgués si no pagava. Em va dir que me n'havia enviat una mostra per mail. Em va donar dues hores per deixar-li els diners en una bossa darrere el xiringuito de la font de can Torrents. “És l'últim favor que et demano”, va dir. I va penjar.
»Immediatament vaig anar a obrir el mail i vaig comprovar que allò de les fotos eren cert. I ho era, és clar. Em vaig quedar que no sabia què fer. Vaig pensar d'avisar la policia, però ho vaig deixar, massa soroll. Llavors vaig pensar en el que ella m'havia dit: “és l'últim favor que et demano.” Per algun motiu, segurament per les ganes que tenia d'enllestir tot allò, m’ho vaig creure.
»Una hora i mitja més tard vaig dipositar una bossa amb set mil euros al lloc que Laura m'havia indicat. Estava convençut que era el final, el teló d'aquella aventura, d'aquell caprici al capdavall tan insignificant en la meva vida. Però no.
»Deu dies després d'això vaig rebre un altre mail amb una altra tongada de fotos. El text del correu deia: “20.000, d'aquí a una hora sota el xiprer del cementiri del castell”. Dues setmanes més tard, n'hi va haver un tercer en què me n'exigia 25.000. Després van ser 7.000, després altre cop 10.000, després 3.000... Cada cop em feia deixar els diners en un lloc diferent, sempre en una bossa, sempre en metàl·lic.
»Aquella situació no es podia mantenir indefinidament, fins i tot més enllà dels diners. És profundament humiliant sentir-se en mans d'una puta com aquella. Llavors, un vespre que estava sol al despatx, vaig decidir que faria el que mai hauria pensat de fer, el que mai m'havia passat pel cap: vaig decidir que mataria Laura Gomà.
»Vaig traçar un pla aquella mateixa nit, i l'endemà el vaig posar en pràctica. Temia repensar-m’hi si no actuava de seguida. Al migdia vaig trucar la Laura uns quants cops, fins que es va dignar a contestar. Li vaig dir que havia sorgit un imprevist important referent a l'últim pagament, li vaig demanar si us plau de veure'ns i negociar. Ella no semblava gaire convençuda. Però vaig insistir-hi, i al final va cedir. Vam quedar a la nit a l'entrada del pàrquing de la plaça de la Vila.
»Com es mata una persona quan no se'n té ni idea, quan ni tan sols és res que t'hagis preguntat mai? No ho sé, el cas és que a l'hora de plantejar-me el “com”, se'm va acudir que un ganivet seria un bon ajut. Aleshores vaig anar la botiga-basar del carrer Circumval·lació i en vaig comprar un, el més gros.
»No se'm va acudir que hauria estat millor comprar-lo en un altre lloc, en un altre poble, a Barcelona. No se'm va acudir que fent-ho així hauria estat més difícil seguir-me la pista. Tenia una rara sensació d'impunitat, com si el crim que tenia planejat de fer s'hagués d'esborrar al mateix moment de cometre'l. No li donava importància, no pensava que allò pogués tenir conseqüències: que la policia ho investigaria, que em trobaria, que em detindria...
»A la nit vaig trucar la Laura poc abans de sortir del despatx per confirmar la cita. Després vaig agafar el cotxe i vaig anar a la plaça de la Vila. No em vaig haver d'esperar. Quan ella va arribar, va obrir la porta i va entrar al vehicle. No hi havia ningú més pel carrer, feia fred, plovia.
»En el meu pla havia previst distreure la Laura amb qualsevol pretext mentre sortíem en direcció a Sant Sadurní. La meva idea era parar al revolt de Vallbardina, agafar-la pel coll, escanyar-la fins a la mort i llançar el cos al torrent. El ganivet, que havia guardat a la guantera de sota el volant, era només per un cas d'emergència.
»Però un cop tots dos sols al cotxe, vaig notar una suor freda, un nus a la panxa, un lleuger tremolor a les mans. De sobte em notava la boca seca, el pols accelerat, certa dificultat per respirar. No podia articular cap paraula, tenia la ment en blanc i alhora plena d'imatges i pensaments sense fil.
»Vaig arrencar com vaig poder i vam avançar uns quants metres en silenci. Vam sortir per l'Onze de Setembre, la carretera de Sant Llorenç, el carrer Vicenç Perelló i pel carrer del Sol. La Laura em va preguntar què passava, on anàvem. No em va semblar que estigués enfadada, fins I tot hi havia una certa empatia. Potser creia que allò era una manera de fer les paus després de l'escena de l'hotel, potser es pensava que era una altra represa de les nostres cites.
»Vaig provar de contestar-li alguna cosa qualsevol però no vaig poder. Tenia com un tap a la gola que m'impedia de parlar. Ella va repetir la pregunta: “On em portes? Quin imprevist hi ha?”, va dir. I hi va tornar al cap de poc, ara amb un punt d'alarma, ensumant-se alguna cosa: “On em portes? Què pretens?”
»Jo no podia dir res, res. Tampoc podia mirar-la. Tenia els ulls clavats a la carretera, les mans estrenyien fort el volant. Al pont de Sant Miquel no vaig poder més, vaig trepitjar el gas a fons. El motor va fer un ronc fosc i va sortir disparat, la Laura va fer un xiscle.
»Vam pujar per la carretera de Cantillepa a tota bufa. La Laura es va llançar sobre meu i sobre el volant cridant com una boja. El cotxe va fer un parell de ziga-zagues. Instintivament vaig apretar el pedal del fre. Llavors, una derrapada, soroll de pneumàtics, un sotrac i finalment vam , el frontal del cotxe a un pam d'encastar-se contra el marge de l'entrada del camí del Castell, a la font de Cantillepa.
»La Laura va obrir la porta i va sortir corrents cridant i insultant-me. La pluja ofegava els seus crits. Jo també vaig sortir a l'instant. Duia el ganivet i em vaig abalançar sobre seu. Hi va haver una baralla d'uns quants segons. Recordo que em va sorprendre la força d'ella. Però llavors vaig aixecar el ganivet. I el vaig abatre sanguinàriament.

(Demà "remate" total i final)

POBLE MORTAL (-2)

Vint minuts més tarda eren quatre persones a la sala d'interrogatoris. Gonsales i Rashid seien en un costat de la taula, l'advocat de Saplana i Saplana en l'altre.
Tot era exactament igual que abans allà, res no havia canviat. Però en tan sols vint minuts l'atmosfera de l'espai s'havia transformat. La sala ja no era un ring, un camp de batalla; era més com un confessionari, o com el purgatori. Un lloc trist, de culpa i expiació, de plors, de llàgrimes.
La taula era un escampall de papers. Gonsales prenia notes ràpides en un bloc, l'advocat del detingut també, però sense convicció. Rashid mirava i escoltava Saplana amb una barreja d'atenció, de respecte i de commisceració en aquella mirada.
Vint minuts havien bastat per convertir aquell home en un altre. Saplana ara seia enfonsat a la cadira, lleugerament decantat, amb un braç rendit estirat a la taula i l'altre penjant-li al costat. Parlava amb una veu tova i fosca, fent pauses. Aparentment es mirava la mà, però en realitat no mirava enlloc. Tenia la mirada entelada, no veia res, tan sols les imatges que anava rescatant de la memòria.
–Ens vam conèixer de casualitat a començaments de l'estiu en una cafeteria del port Olímpic, a Barcelona –va començar Saplana–. D'això en fa cinc anys. Jo no sabia qui era ella, o molt vagament. Però ella sí que em coneixia a mi, llavors feia poc temps de la polèmica sobre la requalificació dels terrenys del polígon de can Joncoses.
»Aquell matí era a la cafeteria esmorzant i llegint el diari tranquil·lament. Tot d'una vaig sentir una veu a l'esquena que deia el meu nom. Em vaig girar i era ella, la Laura. Ens vam saludar i ens vam presentar. Em va dir que ella també vivia a Gelida, i em va demanar si llavors hi tornava i si podia portar-la-hi amb cotxe, el tren li feia pal.
»La noia em va caure bé immediatament, se la veia desimbolta i audaç. Era guapa també. Potser en un altre moment hauria refusat de compartir-hi el viatge, però no sé per què vaig dir que sí, que d'acord. Després li vaig demanar si tenia pressa, si volia esmorzar alguna cosa. Ella va assentir, va seure al meu costat i va demanar un dònut i un tallat.
»Tot esmorzant em va parlar de la seva vida, dels seus projectes. Va citar can Joncoses també, però sense polèmica ni retrets, com una cosa superada. De seguida em vaig adonar que tenia una rara qualitat d'imant. Però llavors no vaig imaginar-me que hi quedaria atrapat, era massa jove, ens separaven massa anys.
»Vam tornar amb el meu cotxe, ella xerrant pels descosits i jo escoltant i rient-ne els acudits. Em va fer passar una bona estona. En arribar a Gelida, va voler que la deixés a la placeta de l'abaixador del funicular, al capdavall del carrer Onze de setembre. En una mena rampell paternal aleshores se’m va acudir de fer-li una oferta de treball a Construtotsa. Potser al departament de comunicació, com a relacions a públiques, vaig dir. La Laura em va respondre que en aquell moment no volia feina, però em va demanar la targeta de visita per si un altre dia es decidia a buscar-ne.
»Així és com va començar tot. Al cap d'unes quantes setmanes, potser dos mesos, vaig rebre una trucada seva al despatx. Jo ja l'havia oblidat per complet, però ella es va identificar com la cotorra de l'AP-/. Ah, Laura, vaig dir reconeixent-la.
»Vam parlar potser deu minuts. Per telèfon tenia el mateix to encantador sinó més que tenia en persona. Em va recordar el viatge que havíem compartit amb el cotxe, vam riure molt un altre cop.
»Després ella va fer un silenci tot sobtat i estrany. Vaig demanar si li passava res. Em va dir que no, que bé, que havia estat pensant, que no sabia si... Bé, el cas és que després d'unes quantes voltes em va dir de veure'ns.
»Naturalment, vaig entendre què era aquell oferiment. Però la qüestió és que llavors em va semblar diguem-ne una sortida. En aquell moment, amb la família no estàvem passant un gran moment, i la meva darrera aventura extramatrimonial ja tenia uns quants anys. Em va semblar que necessitava un estímul, una mena de premi. A més, la noia devia tenir vint anys, i era guapíssima, intel·ligent, possiblement poc inexperta.
»En fi, la cosa és que em vaig deixar portar pel moment. Al final li vaig dir que sí i vam quedar al hall de l'hotel Juan Carlos I de Barcelona l'endemà al vespre. Així va començar.
»La relació de la Laura i jo no va ser una cosa regular, hi va haver moltes intermitències. De vegades passàvem molts mesos sense tenir cap contacte. Llavors, un dia, un dels dos trucava a l'altre i tornàvem a veure'ns durant unes quantes setmanes. Al començament era ella qui feia el primer pas, després vaig ser jo.
»Mai no em va demanar diners ni res. Però un dia em va dir si li podria fer un préstec per comprar un regal per a la seva germana. Més endavant vaig saber que aquesta germana no existia. Però llavors això jo no ho sabia. Vaig treure la cartera i li vaig donar els bitllets que duia. D'alguna manera va quedar clar que no esperava que me'ls tornés.
»Aquell va ser el primer cop que em va demanar diners, després en van venir més. Me'n va acabar demanant cada vegada, sempre amb una excusa o altra. Eren quantitats petites, tres-cents, quatre-cents, cinc-cents euros. Jo ho trobava divertit, les històries que s'empescava com a excusa, per a mi era com un joc. D'altra banda, el fet que hi haguessin diners entremig em tranquil·litzava. Eliminava la possibilitat de crear vincles afectius, posava una distància real entre nosaltres.
»Però llavors, ara deu fer cap a tres mesos, la Laura em va venir dient que necessitava set mil euros. Em va explicar que la policia havia detingut un amic seu per tràficar amb haixix als afores de l'institut de secundària de Gelida. L'amic estava en presó preventiva, els diners eren per pagar la fiança.

(Continuarà demà)