Per què Saplana es feia dir Boss? On era la nit de l'assassinat? Per què havia anat a recollir Laura Gomà amb cotxe? Quina relació tenia amb la noia? Per què les ganivetades al logo tatuat de la plataforma No a can Joncoses? Com és que havia comprat el que probablement era l'arma homicida?
La primera part de l'interrogatori es va allargar més de dues hores. Hi va sortir el cotxe, la matrícula del 666, el que el company de pis de Gomà deia haver vist la nit de l'assassinat, la possible corrupció a l'ajuntament entorn de la tramitació urbanística del polígon de can Joncoses, la botiga-basar dels xinesos del carrer Circumval·lació.
Rashid va atacar amb tot el que tenia. Ho va fer una, dues, tres..., quaranta vegades. Ara entrant per un costat, ara per l'altre. Fent la mateixa pregunta de maneres diferents, buscant contradiccions, buscant punts dèbils, una guàrdia baixa.
Però el coratge de l'advocat de Saplana no era menys que el seu. L'home va esquivar tots els cops, totes les trampes, va defensar el seu client com un autèntic lluitador. Va insistir que tot el que Rashid deia era circumstancial (i ho era), va minimitzar les pobres explicacions de Saplana, es va escudar en la presumpció d'innocència.
Dues hores després de començar l'interrogatori, Rashid continuava colpejant però cada cop amb menys força. Era incapaç d'aconseguir cap resultat concret, cap cosa que demostrés allò de què estava tan segur. Se sentia fluix, cansat, sense forces. El cap li bullia, els raonaments se li dispersaven, les idees es barrejaven i es confonien les unes amb les altres.
Rashid va començar a odiar l'advocat de Saplana amb tota la bilis. N'odiava la veu, la cara, les ulleres, els genolls, aquell posat de mestretites ben parlat, el vestit tan planxat. Odiava aquell home. En canvi, l'advocat cada moment se sentia més fort, a cada pregunta, a cada atac, responia amb un argument més tallant, amb una veu més plena i confiada. Saplana també feia l'efecte d'haver-se revifat una mica a remolc de l'empenta de l'advocat, i això era el que a Rashid el treia més de polleguera.
Rashid mirava de tant en tant la càmera de seguretat que controlava la sala. Si aquella càmera no fos allà probablement a hores d'ara ja hauria fet servir els punys.
Ja dins la tercera hora d'interrogatori, Rashid va començar a pensar que perdria una batalla que havia cregut guanyada. Tots tres homes havien entrat en una mena de cercle viciós d'arguments i contraarguments que es repetien i es repetien en una roda inacabable. No hi havia manera de sortir d'allà, estaven estancats en un cul-de-sac. Calia que passés alguna cosa. I finalment la cosa va passar.
L'advocat de Saplana estava tornant a insistir en la defensa de la pressumpció d'innocència que se suposa a tota persona, quan la sintonia de Kill-Bill del mòbil de Rashid va començar a sonar. Rashid va treure's l'aparell de la butxaca. Gon, deia el nom de la pantalla.
Rashid va interrompre l'interrogatori, va sortir de la sala i va despenjar.
-És ell, inspector -va fer la veu de Gonsales-. No hi ha dubte. Les anàlisis de la policia científica ho diuen clarament. La sang del ganivet és de Laura Gomà i les empremtes es corresponen amb les de Gerardo Saplana.
Rashid no sabia si somiava, no sabia si riure o plorar. Tot d'una es va adonar que estava fumant. I suava.
-Baixa de seguida -va ordenar Rashid-. Sala tres.
Rashid es va estintolar uns moments a la paret del passadís amb els ulls tancats, respirant. Al cap d'un parell de minuts va tornar a entrar a la sala.
(Continuarà demà)
dimarts 31 d’agost de 2010
diumenge 29 d’agost de 2010
Núria, altra vegada
La Vall de Núria és una destinació d'aquelles que en podríem dir habitual per a nosaltres. Que jo em digui Gil, tampoc és aliè a la nostra relació amb la vall: el meu nom -sí, si, Gil de nom, tota la vida repetint-ho- em permet gaudir d'un carnet exclusiu per a Gils i Núries que em dóna dret a pujar de franc al cremallera i em permet tenir un descompte als serveis de la Vall. Alguna compensació havia de tenir això de fer corregir la casella del cognom cada vegada que he de donar les dades. No, no, Gil és nom, els cognoms són Coma Masana.
Núria és d'aquells llocs revisitats, perquè té un seguit d'atractius que ens tenen el cor robat. L'accés exclusivament a peu o en cremallera n'és una de les claus. L'absència de vehicles a motor, exceptuant els propis de serveis de la Vall, t'estalvia els ensurts, fums i sorolls dels 4x4, quads i motos de muntanya tan desagradables com habituals en altres indrets naturals. La pujada en cremallera ja és, per ella mateixa, un espectacle, encara que els nous túnels que s'han construït li han restat encant perquè et perds moltes de les vistes sobre la falca que dóna accés a la vall. Diguem-ne que el Cremallera s'ha tornat una mica més tímid.
La Vall és d'aquells espais que, si em deixeu tirar de tòpic, et retorna més del que tu li dónes. Sempre marxes d'allà amb la sensació que t'endús alguna cosa més del que portaves quan hi has arribat. Això sí, busqueu aquesta riquesa en el vostre interior, perquè les vostres butxaques en sortiran ben escurades. Els serveis són cars però, en general, d'una qualitat acceptable (cavalls i ponis, exposicions, barques, activitats infantils, botigues, diversitat d'opcions per menjar...). Si puges carregat, pots gaudir de l'espai sense haver de consumir-hi, cosa que és aconsellable si així t'estalvies el self-service, el lloc més econòmic per menjar-hi, que a banda de massificat és d'una qualitat, aquest sí, millorable.
També pots fer el menú de l'alberg, però aquí l'oferta és tancada, sense opció a escollir, i l'horari molt limitat. Per tant, o fas el cor fort i tires de visa sense miraments a la cabana dels Pastors o al restaurant de l'hotel, o et carregues la motxilla a casa i et muntes un picnic a 2.000 metres d'alçada, treient el teu millor esperit d'excursionista.
Justament aquest és un dels millors recursos d'aquesta vall: les excursions. Totes tenen el seu punt de partida al santuari i permeten diversos nivells de dificultat i de duració. A més, algunes pots combinar-les amb el telecabina que és d'accés lliure amb el bitllet del cremallera o, fins i tot, amb el mateix cremallera si t'atreveixes a baixar de Núria a Queralbs a peu, per exemple.
La nostra excursió d'ahir dissabte va ser una sortida d'un dia, de 12 hores exactament, 4 de les quals les vam passar a la carretera anant i venint. De 9 del matí a 9 del vespre. 8 hores a Núria, 7 si descomptem el temps que triga el cremallera. 7 hores que ens van permetre esmorzar, dinar i berenar, passejar en poni, veure els audiovisuals, pujar en el telecabina, fer el camí del bosc, visitar l'exposició de la fauna, badar, visitar la capella de sant Gil i el santuari de la Mare de Déu, pasturar vaques i, fins i tot, passar fred. Ens van quedar coses per fer i, una vegada més, ganes de tornar-hi.divendres 27 d’agost de 2010
Paquet postal a Melilla
Al càmping d’Albanyà hi ha una piscina magnífica. Té gespa, té arbres que fan ombra, té gandules comodíssimes, té un restaurant que està molt bé per sortir del pas, està tota voltada de bosc. Al costat d’aquesta piscina, darrere les dutxes, hi ha un seguit de banderes hissades corresponentment dalt el màstil particular. Aquestes banderes són allà tot el dia, prenent el sol i la pluja i el que sigui, amb el gest impàvid i presidencial que és propi de totes les teles apatriatades world over. Les banderes del càmping d’Albanyà veuen els nens com es banyen, els adolescents triant música a l’ipod, les mares que prenen el sol i llegeixen alguna cosa, els pares inflant-se les panxes de cervesa.
Al càmping d’Albanyà les banderes nacionals es presenten al món amb una ortodòncia d’anunci, perfectament arrenglerades. Al centre de la formació, com un florero de taula, hi ha la bandera estrelladíssima de la UE. A banda i banda, la bandera catalana i l’espanyola presenten les seves credencials. Després, del costat català hi ha la bandera britànica –la Union Jack o la Union Flag, ara no recordo la diferència entre totes dues– i la bandera alemanya. I a continuació de la bandera espanyola hi ha la bandera holandesa, la belga i la francesa. Tot plegat fa venir ganes de menjar macedònia.
Ara bé, al càmping d’Albanyà no hi ha totes les banderes que existeixen, com a catàleg vexil·lològic és més aviat magre. No hi ha la bandera russa, ni la italiana, ni la búlgara, ni la keniana, posem per cas. Per què això? Per què aquestes diferències? Per què uns sí i els altres no? Evidentment, al càmping d’Albanyà no és que tinguin cap voluntat excloent, senzillament és que no és la seu de Nacions Unides. El criteri Abanderado –quin gran, gran nom per a una marca de calçotets!– aquí no és extensiu, sinó diguem-ne intensiu. És a dir, al càmping d’Albanyà hi ha les banderes que hi ha perquè els clients són d’allà on són. O sigui, hi ha la bandera dels països que afluixen la mosca i fan rutllar el negoci; dels que no –perquè no hi són-, doncs no.
A mi això de les banderes i el càmping d’Albanyà m‘ha recordat el balcó de l’ajuntament de Gelida. Potser és que l’ajuntament gelidenc en realitat també és un càmping. En tot cas, estaria bé que els regidors nostrats –de fet, els regidors de tots els municipis de Catalunya– consideressin de seguir el criteri de banderes del càmping albanyenc: ets al càmping, i per tant pagues, llavors tens bandera; altrament, a cagar vós i els calçotets que guardeu a la maleta. Aquest és el criteri. I ara no em feu dir quina bandera de les quatre que acoloreixen la façana de l’ajuntament de Gelida hauria de ser la facturada, ni a on es podria enviar. Però personalment triaria aquella que no és barrada, sinó barruda i morosa, i personalment triaria Melilla.
Al càmping d’Albanyà les banderes nacionals es presenten al món amb una ortodòncia d’anunci, perfectament arrenglerades. Al centre de la formació, com un florero de taula, hi ha la bandera estrelladíssima de la UE. A banda i banda, la bandera catalana i l’espanyola presenten les seves credencials. Després, del costat català hi ha la bandera britànica –la Union Jack o la Union Flag, ara no recordo la diferència entre totes dues– i la bandera alemanya. I a continuació de la bandera espanyola hi ha la bandera holandesa, la belga i la francesa. Tot plegat fa venir ganes de menjar macedònia.
Ara bé, al càmping d’Albanyà no hi ha totes les banderes que existeixen, com a catàleg vexil·lològic és més aviat magre. No hi ha la bandera russa, ni la italiana, ni la búlgara, ni la keniana, posem per cas. Per què això? Per què aquestes diferències? Per què uns sí i els altres no? Evidentment, al càmping d’Albanyà no és que tinguin cap voluntat excloent, senzillament és que no és la seu de Nacions Unides. El criteri Abanderado –quin gran, gran nom per a una marca de calçotets!– aquí no és extensiu, sinó diguem-ne intensiu. És a dir, al càmping d’Albanyà hi ha les banderes que hi ha perquè els clients són d’allà on són. O sigui, hi ha la bandera dels països que afluixen la mosca i fan rutllar el negoci; dels que no –perquè no hi són-, doncs no.
A mi això de les banderes i el càmping d’Albanyà m‘ha recordat el balcó de l’ajuntament de Gelida. Potser és que l’ajuntament gelidenc en realitat també és un càmping. En tot cas, estaria bé que els regidors nostrats –de fet, els regidors de tots els municipis de Catalunya– consideressin de seguir el criteri de banderes del càmping albanyenc: ets al càmping, i per tant pagues, llavors tens bandera; altrament, a cagar vós i els calçotets que guardeu a la maleta. Aquest és el criteri. I ara no em feu dir quina bandera de les quatre que acoloreixen la façana de l’ajuntament de Gelida hauria de ser la facturada, ni a on es podria enviar. Però personalment triaria aquella que no és barrada, sinó barruda i morosa, i personalment triaria Melilla.
POBLE MORTAL (-4)
Tan bon punt van entrar a comissaria Gonsales se'n va anar cap al laboratori de la policia científica. Un caporal de recepció va informar Rashid que havia vist Gemma a la màquina del cafè. Rashid va anar-hi abans de passar pel seu despatx. A la màquina del cafè hi va trobar el grup habitual parlant del tema de sempre, o sigui, del Barça.
-Hola a tothom -va saludar traient només el cap per darrere la porta, no tenia ganes de parlar de futbol avui-. Gemma, hi ha res del meu client?
Gemma va somriure. Era una dona menuda i no gaire atractiva però tenia un somriure encantador.
-Fa una estona que l'hem localitzat en un gimnàs de Barcelona -va respondre-. D'aquí una estona el tindràs aquí.
-Entesos -va dir Rashid-. Posa'l a la sala tres. Me'n vaig a fer un mos, tornaré de seguida. Visca el Barça.
Rashid va anar a un bar de davant de comissaria i va picar alguna cosa. Mentre esperava l'entrepà va seguir les notícies del 3/24. Una notícia li va cridar l'atenció: Vallformoso havia fet suspensió de pagaments aquell matí. Vallformoso era un gran grup empresarial del sector de la construcció. Una empresa més que la crisi escombrava del mapa, a Rashid allò no li hauria cridat l'atenció un altre dia. Però Construtotsa, l'empresa de Saplana, pertanyia al grup Vallformoso.
Després de les notícies, al bar van zappejar a Canal Intereconomia. Allà un tresillo de tres senyores entrevistava un exfonedor de plaques de carrer txec que després de la Revolució de Vellut del 1989 havia arribat a Valls –la capital de l’Alt Camp; Vals, segons les entrevistadores– des de Praga pensant-se haver completat el camí de Santiago. El txec es veu que va posar sos peus adolorits a la plaça del Blat just per la diada de la colla Vella, i va resultar que mentre feia pinya al quatre de nou i li estaven dient que allò no era Compostel·la, li va caure al damunt la noia del folre que, després de tres mesos amb collarí, acabaria convertint-se en la mare dels seus fills.
En fi, Rashid va tornar a comissaria cap a mitja tarda. En entrar al despatx va sonar el telèfon.
-Tens Saplana a la sala tres -el va informar Gemma.
-D'acord, ara baixo -va respondre Rashid.
-Hi ha el seu advocat també -va afegir la dona amb una nota d'advertiment a la veu. Rashid va entendre el missatge implícit en el to de la seva companya, i l'hi va agrair però també s'hi va emprenyar. No li agradava que l'advertissin cada cop que es tancava a la sala per interrogar un detingut, com si fos una canalla que no se sabés comportar.
-Bé, com més serem més riurem -va contestar Rashid dissimulant el disgust, i va penjar. Tot seguit va marcar el número de Gonsales.
-Gon, encara no tenen res al laboratori?
-Estic esperant-ne resultats -va contestar la veu de Gonsales-. De moment, res.
-Entesos, quan sàpigues alguna cosa, sóc a la sala tres amb Saplana i el seu advocat.
La sala tres era una habitació del soterrani de l'edifici de comissaria. Les parets eren blanques i sense cap element decoratiu, completament nues. Hi havia una taula, tres cadires i una paperera buida en un racó. En un racó també, però penjada al sostre, una càmera seguia els moviments i les paraules que es deien allà dins. Cinc fluorescents feien una llum blanca i excessiva per a les dimensions reduïdes de l'espai.
Rashid va obrir la porta de la sala. Saplana i el seu advocat seien un al costat de l'altre remenant papers i parlant fluixet. L'empresari feia cara de disgust, però també de cansament i fins d'un punt de perplexitat, o de por. L'advocat era un home poc més gran que el seu client. Ben vestit, gras, calb, amb unes mans grosses i tacades per l'edat, i un rellotge car al canell. Els dos homes van callar quan Rashid va entrar.
Rashid va tancar la porta darrere seu. El pilot vermell de la càmera es va encendre automàticament. “Comença la funció”, va pensar. Rashid va saludar els dos homes amb el cap.
-Ens tornem a veure, senyor Saplana -va començar; i després, mentint:-. Cregui'm que hauria volgut que fos en un altre lloc.
Gerardo Saplana no va dir res, qui va parlar va ser l’advocat.
-El meu client ha estat detingut com a pressumpte autor de la mort de Laura Gomà d'abans-d'ahir . M'imagino que vostè és el responsable d'aquesta detenció, m'equivoco?
Rashid va negar amb el cap.
-No s'equivoca, sóc jo mateix. Inspector Omar Rashid. I vostè es diu?
L'advocat va continuar com si no hagués sentit la pregunta.
-Bé doncs, sàpiga inspector Rashid que abans de res volem conèixer en què es fonamenta la denúncia, és a dir, com se suposa que la policia pensa que el meu client està involucrat en aquest crim.
L'advocat feia el seu paper, naturalment. Quants n'havia tractat Rashid al llarg de la seva carrera? Algun centenar sens dubte. Tots tallats pel mateix patró. Més grans o més joves, però tots igual: el mateix vestit, el mateix to, les mateixes paraules. Semblaven fets amb fotocopiadora.
Rashid va deixar el bloc i el bolígraf i va seure al costat oposat de la taula, davant els altres dos homes. Va deixar passar uns segons llargs esperant que el ressò de les formalitats purament verbals de l'advocat s'esvaïssin en l'aire. L'advocat l'observava, impassible, sense deixar entreveure cap pista, professional com una tassa de vàter.
Però Rashid no mirava l'advocat, mirava Saplana. El promotor, l'empresari, el director de Construtotsa, el poder a l'ombra, l'home sense el permís del qual res no es bellugava ni un dit a Gelida. Quants més personatges com aquest hi devia haver arreu del país, arreu del món?, va pensar Rashid. I per què, per què va matar Laura Gomà?
Saplana també el mirava a ell des del seu lloc. Rashid podia sentir com l'angoixa de la culpa treballava dins l'altre. Com se li humitejava la pell, com se li desfeia la duresa del rostre, com accelerava la respiració. Els dos homes van estar així, clavant-se la mirada l'un a l'altre durant uns segons. Fins que Saplana va abaixar els ulls.
Rashid va interpretar allò com un senyal de rendició. Una cosa imperceptible però certa. Es va saber guanyador, Saplana era l'assassí. Trigaria més o menys a treure-li la veritat però la hi trauria. Va tornar a mirar l'advocat.
-Naturalment que li aclariré les circumstàncies d'aquest cas -va dir parlant a poc a poc, amb el seu millor aire de pixatinters; i tornant a mirar Saplana va afegir:- I jo també espero rebre les millors explicacions del seu client, o almenys una que sigui suficient per poder deixar-lo en llibertat.
Saplana va empassar-se la saliva, la nou del coll se li va moure ostensiblement.
(Continuarà dilluns)
-Hola a tothom -va saludar traient només el cap per darrere la porta, no tenia ganes de parlar de futbol avui-. Gemma, hi ha res del meu client?
Gemma va somriure. Era una dona menuda i no gaire atractiva però tenia un somriure encantador.
-Fa una estona que l'hem localitzat en un gimnàs de Barcelona -va respondre-. D'aquí una estona el tindràs aquí.
-Entesos -va dir Rashid-. Posa'l a la sala tres. Me'n vaig a fer un mos, tornaré de seguida. Visca el Barça.
Rashid va anar a un bar de davant de comissaria i va picar alguna cosa. Mentre esperava l'entrepà va seguir les notícies del 3/24. Una notícia li va cridar l'atenció: Vallformoso havia fet suspensió de pagaments aquell matí. Vallformoso era un gran grup empresarial del sector de la construcció. Una empresa més que la crisi escombrava del mapa, a Rashid allò no li hauria cridat l'atenció un altre dia. Però Construtotsa, l'empresa de Saplana, pertanyia al grup Vallformoso.
Després de les notícies, al bar van zappejar a Canal Intereconomia. Allà un tresillo de tres senyores entrevistava un exfonedor de plaques de carrer txec que després de la Revolució de Vellut del 1989 havia arribat a Valls –la capital de l’Alt Camp; Vals, segons les entrevistadores– des de Praga pensant-se haver completat el camí de Santiago. El txec es veu que va posar sos peus adolorits a la plaça del Blat just per la diada de la colla Vella, i va resultar que mentre feia pinya al quatre de nou i li estaven dient que allò no era Compostel·la, li va caure al damunt la noia del folre que, després de tres mesos amb collarí, acabaria convertint-se en la mare dels seus fills.
En fi, Rashid va tornar a comissaria cap a mitja tarda. En entrar al despatx va sonar el telèfon.
-Tens Saplana a la sala tres -el va informar Gemma.
-D'acord, ara baixo -va respondre Rashid.
-Hi ha el seu advocat també -va afegir la dona amb una nota d'advertiment a la veu. Rashid va entendre el missatge implícit en el to de la seva companya, i l'hi va agrair però també s'hi va emprenyar. No li agradava que l'advertissin cada cop que es tancava a la sala per interrogar un detingut, com si fos una canalla que no se sabés comportar.
-Bé, com més serem més riurem -va contestar Rashid dissimulant el disgust, i va penjar. Tot seguit va marcar el número de Gonsales.
-Gon, encara no tenen res al laboratori?
-Estic esperant-ne resultats -va contestar la veu de Gonsales-. De moment, res.
-Entesos, quan sàpigues alguna cosa, sóc a la sala tres amb Saplana i el seu advocat.
La sala tres era una habitació del soterrani de l'edifici de comissaria. Les parets eren blanques i sense cap element decoratiu, completament nues. Hi havia una taula, tres cadires i una paperera buida en un racó. En un racó també, però penjada al sostre, una càmera seguia els moviments i les paraules que es deien allà dins. Cinc fluorescents feien una llum blanca i excessiva per a les dimensions reduïdes de l'espai.
Rashid va obrir la porta de la sala. Saplana i el seu advocat seien un al costat de l'altre remenant papers i parlant fluixet. L'empresari feia cara de disgust, però també de cansament i fins d'un punt de perplexitat, o de por. L'advocat era un home poc més gran que el seu client. Ben vestit, gras, calb, amb unes mans grosses i tacades per l'edat, i un rellotge car al canell. Els dos homes van callar quan Rashid va entrar.
Rashid va tancar la porta darrere seu. El pilot vermell de la càmera es va encendre automàticament. “Comença la funció”, va pensar. Rashid va saludar els dos homes amb el cap.
-Ens tornem a veure, senyor Saplana -va començar; i després, mentint:-. Cregui'm que hauria volgut que fos en un altre lloc.
Gerardo Saplana no va dir res, qui va parlar va ser l’advocat.
-El meu client ha estat detingut com a pressumpte autor de la mort de Laura Gomà d'abans-d'ahir . M'imagino que vostè és el responsable d'aquesta detenció, m'equivoco?
Rashid va negar amb el cap.
-No s'equivoca, sóc jo mateix. Inspector Omar Rashid. I vostè es diu?
L'advocat va continuar com si no hagués sentit la pregunta.
-Bé doncs, sàpiga inspector Rashid que abans de res volem conèixer en què es fonamenta la denúncia, és a dir, com se suposa que la policia pensa que el meu client està involucrat en aquest crim.
L'advocat feia el seu paper, naturalment. Quants n'havia tractat Rashid al llarg de la seva carrera? Algun centenar sens dubte. Tots tallats pel mateix patró. Més grans o més joves, però tots igual: el mateix vestit, el mateix to, les mateixes paraules. Semblaven fets amb fotocopiadora.
Rashid va deixar el bloc i el bolígraf i va seure al costat oposat de la taula, davant els altres dos homes. Va deixar passar uns segons llargs esperant que el ressò de les formalitats purament verbals de l'advocat s'esvaïssin en l'aire. L'advocat l'observava, impassible, sense deixar entreveure cap pista, professional com una tassa de vàter.
Però Rashid no mirava l'advocat, mirava Saplana. El promotor, l'empresari, el director de Construtotsa, el poder a l'ombra, l'home sense el permís del qual res no es bellugava ni un dit a Gelida. Quants més personatges com aquest hi devia haver arreu del país, arreu del món?, va pensar Rashid. I per què, per què va matar Laura Gomà?
Saplana també el mirava a ell des del seu lloc. Rashid podia sentir com l'angoixa de la culpa treballava dins l'altre. Com se li humitejava la pell, com se li desfeia la duresa del rostre, com accelerava la respiració. Els dos homes van estar així, clavant-se la mirada l'un a l'altre durant uns segons. Fins que Saplana va abaixar els ulls.
Rashid va interpretar allò com un senyal de rendició. Una cosa imperceptible però certa. Es va saber guanyador, Saplana era l'assassí. Trigaria més o menys a treure-li la veritat però la hi trauria. Va tornar a mirar l'advocat.
-Naturalment que li aclariré les circumstàncies d'aquest cas -va dir parlant a poc a poc, amb el seu millor aire de pixatinters; i tornant a mirar Saplana va afegir:- I jo també espero rebre les millors explicacions del seu client, o almenys una que sigui suficient per poder deixar-lo en llibertat.
Saplana va empassar-se la saliva, la nou del coll se li va moure ostensiblement.
(Continuarà dilluns)
Praga tipogràfica
Enmig de tanta intriga mortal aprofito per colar una imatge recull dels quilòmetres caminats per Praga. Si us hi fixeu, hi hi ha el rètol d'un establiment de la franquícia "Lluqet" però adaptat a la sensibilitat txeca.
dijous 26 d’agost de 2010
POBLE MORTAL(-5)
Gonsales continuava a la rectoria amb mossèn Benet per ordre de Rashid, encara es va allargar una estona fent preguntes al capellà. Després li va agafar les dades i va complir la resta de formalitats habituals en aquests casos. Mossèn Benet es va mostrar col·laborador en tot moment, satisfet de poder ajudar la policia i d'haver-se tret el pes que li havia anguniejat la consciència les darreres hores.
Gonsales va agafar el ganivet de la taula i el va ficar en una bossa de plàstic transparent per endur-se'l. Ho va fer amb molt de compte, sense tocar el mànec per no esborrar-ne les possibles restes d'empremtes digitals. Si allò era l'arma de crim, les anàlisis de la policia científica els ho confirmaria.
Van trucar a la porta i el mossèn va anar a obrir. L'inspector. Rashid va saludar i va passar cap al despatx.
-Estàs d'això? -va demanar Rashid a Gonsales des de la porta.
Gonsales estava precintant la bossa del ganivet i ficant-se-la a l'infern de l'americana.
-Hola, inspector -va respondre-. Sí, ja estic. Ha descobert alguna cosa a la botiga?
Rashid no va contestar. Sabia que tenia el mossèn darrere seu, escoltant.
-Tornem a comissaria –va ordenar, i girant-se cap al mossèn va dir:- Moltes gràcies, mossèn. La seva col·laboració ha estat de molta ajuda.
Rashid li va allargar la mà. Mossèn Benet va encaixar amb un somriure.
-No calen les gràcies, he fet la meva obligació -va dir-. Hauria volgut coneixe'ls en unes altres circumstàncies, però… En fi, què hi farem, oi?
-Li trucarem, si ens cal el seu testimoni -va contestar Rashid.
El mossèn va assentir.
-Quan vulguin, estic a la seva disposició.
Tot seguit tots tres homes van avançar pel passadís fins a la porta del carrer. Mossèn Benet va obrir. Rashid i Gonsales van sortir de la rectoria de Gelida fent un cop de cap de comiat.
Anant cap al cotxe, Rashid va decantar el cap cap al seu company.
-El tenim, Gon -va dir de baix en baix.
-Què?! -va fer Gonsales plantant-se sorprès al mig del carrer.
-Al cotxe t'ho explico -va respondre Rashid amb un gest desimbolt-. Au tira, anem.
El cotxe estava aparcat no gaire lluny de la rectoria, a la zona blava del passeig Rossell i Massana. La policia no pagava en zona blava ni en cap altra zona. Rashid i Gonsales es van ficar dins el vehicle i van marxar cap a Martorell.
De tornada a comissaria, Rashid va posar Gonsales al dia de la conversa amb els dos adolescents de la botiga-basar La Luna Llena.
-Saplana? -va fer Gonsales després de sentir el relat.
-Premi, no en falles ni una tu -va respondre Rashid. Gonsales el va mirar sense poder aclarir si el seu company se n'estava enfotent o no. Rashid va continuar.
-El problema aquí és que totes les proves que tenim són circumstancials -va afegir.
Gonsales es va tocar la butxaca de l'americana amb la mà.
-Tenim el que segurament és l'arma del crim -va dir referint-se al ganivet de mossèn Benet-, els de la científica segur que podran trobar-hi alguna cosa.
Rashid va respondre sense deixar de mirar la carretera. A mesura que s'acostaven a Martorell la pluja queia amb més força.
-Potser sí, però moment no tenim res, tot és circumstancial -va dir.
Rashid va fer un silenci, després va començar a enumerar amb els dits de la mà esquerra.
-U: tenim el tatuatge del pit de Laura Gomà, que era el logo d'una plataforma ecologista que temps enrere s'havia oposat a la construcció de can Joncoses i als interessos de Saplana. Dos: tot i que Saplana afirma no conèixer la noia, és més que possible que sí que tinguessin alguna relació. Els diners i un tal boss semblen fets que van per aquí. Tres: al mòbil de la Gomà hi ha el número d'un boss, i el número és el de Saplana, almenys és ell qui contesta les trucades, ho he comprovat. Quatre: a més, hi ha el testimoni del company de pis de la noia, ell diu que la nit de l'assassinat va veure Gomà que entrava al cotxe del promotor immobiliari. El 666 a la matrícula, recordes Gon?
Gonsales va fer que sí amb el cap.
-Bé -va continuar Rashid-. Ara tenim el que segurament és l'arma homicida, el ganivet del mossèn. Si ho és o no, ens ho confirmaran al laboratori. I si hi ha cap empremta també. Però sabem que el mateix dia del crim Saplana va anar a La Luna Llena i en va comprar un d'igual.
Rashid va fer un silenci sobtat. El cotxe avançava sota la pluja, els neteja-parabrises ballant d'un costat a l'altre del vidre.
Rashid va tornar-hi uns minuts més tard.
-Però tot és circumstancial encara, no tenim res concloent -va dir com per a ell mateix-. No, no tenim res... Hi estem molt a prop, però encara res...
Gonsales va intervenir.
-I encara hi ha un altre element d'anàlisi, inspector -va dir-. Recordi la bandera independentista que hi havia amb el cos de Laura Gomà. Què és aquesta bandera? Quin paper té en aquest cas?
Rashid va girar el cap i va mirar un moment el seu company sense treure un ull de la carretera. Gonsales tenia raó. Per què la bandera? Amb el mossèn no n'havien parlat. Calia fer-ho? No era molt estrany allò del sense-sostre aparegut de sobte del no-res amb l'arma del crim, si és que efectivament ho era?
(Continuarà demà)
Gonsales va agafar el ganivet de la taula i el va ficar en una bossa de plàstic transparent per endur-se'l. Ho va fer amb molt de compte, sense tocar el mànec per no esborrar-ne les possibles restes d'empremtes digitals. Si allò era l'arma de crim, les anàlisis de la policia científica els ho confirmaria.
Van trucar a la porta i el mossèn va anar a obrir. L'inspector. Rashid va saludar i va passar cap al despatx.
-Estàs d'això? -va demanar Rashid a Gonsales des de la porta.
Gonsales estava precintant la bossa del ganivet i ficant-se-la a l'infern de l'americana.
-Hola, inspector -va respondre-. Sí, ja estic. Ha descobert alguna cosa a la botiga?
Rashid no va contestar. Sabia que tenia el mossèn darrere seu, escoltant.
-Tornem a comissaria –va ordenar, i girant-se cap al mossèn va dir:- Moltes gràcies, mossèn. La seva col·laboració ha estat de molta ajuda.
Rashid li va allargar la mà. Mossèn Benet va encaixar amb un somriure.
-No calen les gràcies, he fet la meva obligació -va dir-. Hauria volgut coneixe'ls en unes altres circumstàncies, però… En fi, què hi farem, oi?
-Li trucarem, si ens cal el seu testimoni -va contestar Rashid.
El mossèn va assentir.
-Quan vulguin, estic a la seva disposició.
Tot seguit tots tres homes van avançar pel passadís fins a la porta del carrer. Mossèn Benet va obrir. Rashid i Gonsales van sortir de la rectoria de Gelida fent un cop de cap de comiat.
Anant cap al cotxe, Rashid va decantar el cap cap al seu company.
-El tenim, Gon -va dir de baix en baix.
-Què?! -va fer Gonsales plantant-se sorprès al mig del carrer.
-Al cotxe t'ho explico -va respondre Rashid amb un gest desimbolt-. Au tira, anem.
El cotxe estava aparcat no gaire lluny de la rectoria, a la zona blava del passeig Rossell i Massana. La policia no pagava en zona blava ni en cap altra zona. Rashid i Gonsales es van ficar dins el vehicle i van marxar cap a Martorell.
De tornada a comissaria, Rashid va posar Gonsales al dia de la conversa amb els dos adolescents de la botiga-basar La Luna Llena.
-Saplana? -va fer Gonsales després de sentir el relat.
-Premi, no en falles ni una tu -va respondre Rashid. Gonsales el va mirar sense poder aclarir si el seu company se n'estava enfotent o no. Rashid va continuar.
-El problema aquí és que totes les proves que tenim són circumstancials -va afegir.
Gonsales es va tocar la butxaca de l'americana amb la mà.
-Tenim el que segurament és l'arma del crim -va dir referint-se al ganivet de mossèn Benet-, els de la científica segur que podran trobar-hi alguna cosa.
Rashid va respondre sense deixar de mirar la carretera. A mesura que s'acostaven a Martorell la pluja queia amb més força.
-Potser sí, però moment no tenim res, tot és circumstancial -va dir.
Rashid va fer un silenci, després va començar a enumerar amb els dits de la mà esquerra.
-U: tenim el tatuatge del pit de Laura Gomà, que era el logo d'una plataforma ecologista que temps enrere s'havia oposat a la construcció de can Joncoses i als interessos de Saplana. Dos: tot i que Saplana afirma no conèixer la noia, és més que possible que sí que tinguessin alguna relació. Els diners i un tal boss semblen fets que van per aquí. Tres: al mòbil de la Gomà hi ha el número d'un boss, i el número és el de Saplana, almenys és ell qui contesta les trucades, ho he comprovat. Quatre: a més, hi ha el testimoni del company de pis de la noia, ell diu que la nit de l'assassinat va veure Gomà que entrava al cotxe del promotor immobiliari. El 666 a la matrícula, recordes Gon?
Gonsales va fer que sí amb el cap.
-Bé -va continuar Rashid-. Ara tenim el que segurament és l'arma homicida, el ganivet del mossèn. Si ho és o no, ens ho confirmaran al laboratori. I si hi ha cap empremta també. Però sabem que el mateix dia del crim Saplana va anar a La Luna Llena i en va comprar un d'igual.
Rashid va fer un silenci sobtat. El cotxe avançava sota la pluja, els neteja-parabrises ballant d'un costat a l'altre del vidre.
Rashid va tornar-hi uns minuts més tard.
-Però tot és circumstancial encara, no tenim res concloent -va dir com per a ell mateix-. No, no tenim res... Hi estem molt a prop, però encara res...
Gonsales va intervenir.
-I encara hi ha un altre element d'anàlisi, inspector -va dir-. Recordi la bandera independentista que hi havia amb el cos de Laura Gomà. Què és aquesta bandera? Quin paper té en aquest cas?
Rashid va girar el cap i va mirar un moment el seu company sense treure un ull de la carretera. Gonsales tenia raó. Per què la bandera? Amb el mossèn no n'havien parlat. Calia fer-ho? No era molt estrany allò del sense-sostre aparegut de sobte del no-res amb l'arma del crim, si és que efectivament ho era?
(Continuarà demà)
dimecres 25 d’agost de 2010
POBLE MORTAL (-6)
Plovia. Rashid es va alçar el coll del tres quarts i va sortir del portal de la rectoria cap al lloc que el mossèn li havia indicat. Va baixar a bon pas pel carrer de l'Alt Penedès fins al Circumval·lació (un nom de carrer ben idiota, Pompeu Fabra o Joan Coromines seria molt millor). Ja abans d'arribar-hi va veure el rètol vermell de la botiga en qüestió: Gran Bazar La Luna Llena Sobre El Lago Del Doble Dragón (Txu-Lín Import-Export).
La botiga era oberta. Rashid va creuar el carrer i va entrar. No hi havia cap client a aquella hora. Una adolescent xinesa i el seu company seien a tocar de la porta, al costat de la caixa, mirant una telesèrie de la CCTV4 per satèl·lit. Rashid va saludar i va demanar pel lloc on tenien els estris de cuina.
-Otlo pasillo, fondo isquielda -va dir la noia.
Rashid va passar cap al segon passadís, va anar fins al fons i va mirar a l'esquerra. No li va costar de veure'ls. Efectivament, eren el mateixos ganivets de cuina que havia vist el dia abans als xinos de Martorell, quan hi havia anat a comprar una bombeta per al lavabo, poc abans que Sole Yuste li truqués des de l'hospital. El mateix mànec, la mateixa inscripció. Les bombetes del costat també eren les mateixes.
Rashid va agafar un ganivet i va anar cap a la caixa. Mentre buscava els diners a la cartera va dir a la noia:
-Una pregunta: ¿habéis vendido algún cuchillo como este últimamente?
La noia va somriure. Rashid va veure que no entenia ni un borrall del que li estava dient.
-Uno de estos -va insistir assenyalant el ganivet sobre el mostrador-. Vendido, alguien. Alguien, comprar. Otro día, ayer, más ayer. Como este.
La noia continuava somrient, divertida per la situació, però sense entendre res del que li deien. Va mirar el seu company encongint-se d'espatlles. El noi va pendre cartes en l'assumpte. Va bufar una mica desdenyosament abans de parlar.
-Idò, per què és que ho vol sebre açò? -va preguntar amb un accent menorquí inconfusible. El nano era de trets clarament asiàtics, com la noia. Duia tres piercings a l'orella i una samarreta negra amb un dibuix de tres calaveres amb gorreta Mao, un bolet atòmic i unes lletres majúscules estriades que deien: CHINESE RAGE.
Rashid no tenia temps per perdre amb observacions multiculturals. Tal com solia fer, es va deixar estar de les tècniques de dissimulació del Manual de Pràctiques del Bon Policia (II) i va treure directament la placa de policia amb el gest pel·liculer après de Chuck Norris.
-Mossos, ninet de s'ensaïmada -va dir amb cara de tretzedéus-. Vull saber si heu venut cap ganivet com aquest durant els últims dies. Aboca.
El nano es va espantar de veritat en veure la placa, es va tornar blanc com ses façanes de ses cases de Binibeca. La noia també va aparcar el somriure. Rashid va pensar que potser n'havia fet un gra massa amb el Chuck Norris. Per uns moments, l'única veu que es va sentir a la botiga va ser la d'una senyora xinesa de la tele, que cantava tota nyeu-nyeu entre flors mentre ensenyava un pot d'Ariel-automàtica a la veïna. “Les exportacions comencen a rutllar, estem superant la crisi”, va pensar Rashid gairebé sense voler
-Idò, què hem de fer? -va continuar Rashid-. No tinc tot es dia per tu, xinat. M'ho xerres d'un fart de vegada o vols que anam a sa comissaria?
El menorquí de Rashid (vacances a Fornells amb Nura feia molts i molts anys) va treure el noi de l'embadocament. El de la CHINESE RAGE va preguntar a la seva companya. Tots dos adolescents van estar parlant uns segons en mandarí. La noia feia com si mirés de recordar, després va consultar alguna cosa a l'ordinador i després van tornar a parlar entre ells.
-Abans-d'ahir sa meva amiga diu que va vendre un ganivet com aquest a un homo -va dir finalment el noi.
Rashid va notar la salivera a la boca. Ho tenia, ho podia ensumar.
-Un home? -va fer-. I com era aquest home, vull dir físicament?
El noi va traduir la pregunta a la seva companya, i aquest cop la noia no va dubtar. Va contestar amb èmfasi, els ulls molt oberts, movent els braços, mirant alternativament el seu amic i Rashid. El noi la va interrompre un parell de cops com per demanar-li algun aclariment.
-Diu que era un homo molt alt, bastant catxes, ets ulls blaus -va fer el noi-. Ella no l'havia vist mai abans per aquí.
La descripció de la noia corresponia bastant a l'home que Rashid tenia al cap. Però els trets eren massa desdibuixats. Rashid va tornar a preguntar mirant la noia, com havia vist que feien els polítics amb intèrpret a les cròniques del Telenotícies.
-Digue-li si es va fixar si tenia cap cicatriu al coll? -va voler concretar Rashid.
L'amic de la noia va traduir la pregunta. Però ara a Rashid no li va caldre traducció. Així que el company va haver formulat la qüestió, la noia va fer que sí insistentment amb el cap i es va posar l'índex just al punt del coll en què el dia anterior ell havia vist que Gerardo Saplana tenia una marca. Rashid va somriure per sota el nas.
Rashid va deixar cinquanta euros al mostrador sense esperar canvi, va donar les gràcies a la parella d'adolescents menorquino-xinesa i va sortir de la botiga amb el ganivet a la mà. La pluja went on, però no se'n va adonar gaire. El cap li anava a cent per hora. Va entrar un moment en un portal i va marcar el telèfon de comissaria.
-Gemma, sóc jo -va dir-. És sobre el cas Gomà. Fes que localitzin el director de Construtotsa i que el portin a comissaria. Surto cap aquí, l'interrogaré així que arribi.
-Quins càrrecs se li imputen? -va demanar al telèfon la veu professional de la seva col·lega.
-Assassinat -va dir l'inspector Omar Rashid.
(Continuarà demà)
La botiga era oberta. Rashid va creuar el carrer i va entrar. No hi havia cap client a aquella hora. Una adolescent xinesa i el seu company seien a tocar de la porta, al costat de la caixa, mirant una telesèrie de la CCTV4 per satèl·lit. Rashid va saludar i va demanar pel lloc on tenien els estris de cuina.
-Otlo pasillo, fondo isquielda -va dir la noia.
Rashid va passar cap al segon passadís, va anar fins al fons i va mirar a l'esquerra. No li va costar de veure'ls. Efectivament, eren el mateixos ganivets de cuina que havia vist el dia abans als xinos de Martorell, quan hi havia anat a comprar una bombeta per al lavabo, poc abans que Sole Yuste li truqués des de l'hospital. El mateix mànec, la mateixa inscripció. Les bombetes del costat també eren les mateixes.
Rashid va agafar un ganivet i va anar cap a la caixa. Mentre buscava els diners a la cartera va dir a la noia:
-Una pregunta: ¿habéis vendido algún cuchillo como este últimamente?
La noia va somriure. Rashid va veure que no entenia ni un borrall del que li estava dient.
-Uno de estos -va insistir assenyalant el ganivet sobre el mostrador-. Vendido, alguien. Alguien, comprar. Otro día, ayer, más ayer. Como este.
La noia continuava somrient, divertida per la situació, però sense entendre res del que li deien. Va mirar el seu company encongint-se d'espatlles. El noi va pendre cartes en l'assumpte. Va bufar una mica desdenyosament abans de parlar.
-Idò, per què és que ho vol sebre açò? -va preguntar amb un accent menorquí inconfusible. El nano era de trets clarament asiàtics, com la noia. Duia tres piercings a l'orella i una samarreta negra amb un dibuix de tres calaveres amb gorreta Mao, un bolet atòmic i unes lletres majúscules estriades que deien: CHINESE RAGE.
Rashid no tenia temps per perdre amb observacions multiculturals. Tal com solia fer, es va deixar estar de les tècniques de dissimulació del Manual de Pràctiques del Bon Policia (II) i va treure directament la placa de policia amb el gest pel·liculer après de Chuck Norris.
-Mossos, ninet de s'ensaïmada -va dir amb cara de tretzedéus-. Vull saber si heu venut cap ganivet com aquest durant els últims dies. Aboca.
El nano es va espantar de veritat en veure la placa, es va tornar blanc com ses façanes de ses cases de Binibeca. La noia també va aparcar el somriure. Rashid va pensar que potser n'havia fet un gra massa amb el Chuck Norris. Per uns moments, l'única veu que es va sentir a la botiga va ser la d'una senyora xinesa de la tele, que cantava tota nyeu-nyeu entre flors mentre ensenyava un pot d'Ariel-automàtica a la veïna. “Les exportacions comencen a rutllar, estem superant la crisi”, va pensar Rashid gairebé sense voler
-Idò, què hem de fer? -va continuar Rashid-. No tinc tot es dia per tu, xinat. M'ho xerres d'un fart de vegada o vols que anam a sa comissaria?
El menorquí de Rashid (vacances a Fornells amb Nura feia molts i molts anys) va treure el noi de l'embadocament. El de la CHINESE RAGE va preguntar a la seva companya. Tots dos adolescents van estar parlant uns segons en mandarí. La noia feia com si mirés de recordar, després va consultar alguna cosa a l'ordinador i després van tornar a parlar entre ells.
-Abans-d'ahir sa meva amiga diu que va vendre un ganivet com aquest a un homo -va dir finalment el noi.
Rashid va notar la salivera a la boca. Ho tenia, ho podia ensumar.
-Un home? -va fer-. I com era aquest home, vull dir físicament?
El noi va traduir la pregunta a la seva companya, i aquest cop la noia no va dubtar. Va contestar amb èmfasi, els ulls molt oberts, movent els braços, mirant alternativament el seu amic i Rashid. El noi la va interrompre un parell de cops com per demanar-li algun aclariment.
-Diu que era un homo molt alt, bastant catxes, ets ulls blaus -va fer el noi-. Ella no l'havia vist mai abans per aquí.
La descripció de la noia corresponia bastant a l'home que Rashid tenia al cap. Però els trets eren massa desdibuixats. Rashid va tornar a preguntar mirant la noia, com havia vist que feien els polítics amb intèrpret a les cròniques del Telenotícies.
-Digue-li si es va fixar si tenia cap cicatriu al coll? -va voler concretar Rashid.
L'amic de la noia va traduir la pregunta. Però ara a Rashid no li va caldre traducció. Així que el company va haver formulat la qüestió, la noia va fer que sí insistentment amb el cap i es va posar l'índex just al punt del coll en què el dia anterior ell havia vist que Gerardo Saplana tenia una marca. Rashid va somriure per sota el nas.
Rashid va deixar cinquanta euros al mostrador sense esperar canvi, va donar les gràcies a la parella d'adolescents menorquino-xinesa i va sortir de la botiga amb el ganivet a la mà. La pluja went on, però no se'n va adonar gaire. El cap li anava a cent per hora. Va entrar un moment en un portal i va marcar el telèfon de comissaria.
-Gemma, sóc jo -va dir-. És sobre el cas Gomà. Fes que localitzin el director de Construtotsa i que el portin a comissaria. Surto cap aquí, l'interrogaré així que arribi.
-Quins càrrecs se li imputen? -va demanar al telèfon la veu professional de la seva col·lega.
-Assassinat -va dir l'inspector Omar Rashid.
(Continuarà demà)
dimarts 24 d’agost de 2010
POBLE MORTAL (-7)
-Són vostès els policies que investiguen la mort de Laura Gomà? -va dir una veu.
Rashid i Gonsales estaven sortint del Casal Gelidenc després de parlar amb Fabra. Tots dos es van girar en sentir que algú se'ls adreçava. Al costat de l'escales d'entrar a l’edifici hi havia un home gran, alt, prim, de cabell escàs i blanc, amb la muntura de les ulleres daurada. Anava vestit de gris, amb una creu de fusta fosca penjant-li al pit. L'home va somriure amb una certa incomoditat.
-Qui és vostè? -va demanar Gonsales.
-Em dic Benet, sóc el rector de la parròquia de Gelida -va respondre el desconegut-. Els he vist que entraven al cafè fa una estona. Em sembla que tinc una cosa per a vostès.
Rashid va fer un parell de passes i es va posar davant de Gonsales.
-De què es tracta? -va preguntar, sec.
El mossèn va mantenir el somriure cordial, però se’l veia nerviós.
-Penso que ho haurien de veure vostès mateixos -va dir-. Ho tinc a la rectoria, és aquí al costat. Si em volen acompanyar.
El mossèn va fer un gest amb al braç indicant el tram de pujada cap a la plaça de l'Església. Gonsales va mirar a Rashid, i aquest va assentir. Tots tres homes van tirar carrer amunt.
-La veritat és que els hauria d'haver avisat de seguida -va dir el mossèn mentre feien els pocs metres que els separaven de la rectoria- Però vaig prometre que no ho faria. Estava tan espantat, pobre home, l'haurien d'haver vist.
Rashid es va aturar.
-Un home? Qui?
-De seguida els ho explicaré, segueixin-me si us plau.
Els homes van reprendre el pas. De seguida van arribar a la porta de la rectoria, en un costat de la plaça. El mossèn va obrir la porta i va convidar a entrar els dos policies. Tot seguit els va fer passar al seu despatx, un espai amb una gran taula de fusta bona antiga, un ordinador portàtil, tres cadires amples, i una creu austera a la paret blanca.
Mossèn Benet va seure a la cadira de darrere la taula, sota la creu de la paret. Rashid i Gonsales van seure a l'altra costat, a les cadires de les visites.
-Un momentet -va dir mossèn Benet obrint un dels calaixos de la taula-, ho he deixat aquí dins...
Rashid i Gonsales no s'haurien imaginat mai el que va sortir del calaix del mossèn. El ministre de déu en va treure un ganivetàs de cuina enorme, la fulla tota banyada de sang seca.
El mossèn va sostenir l'artilugi un moment en l'aire agafant-lo per la punta del tall. Tenia una ganyota d'aprensió evident a la cara. Va deixar el ganivet damunt la taula amb molt de compte, com si es tractés d'una peça de museu.
Gonsales va reaccionar immediatament.
-D'on ho ha tret això? -va preguntar.
Mossèn Benet va semblar que respirava una mica millor després de deixar de tocar el ganivet amb els dits. Va sospirar alleujat abans de respondre.
-Un home va trucar a la rectoria abans d'ahir a la nit -va dir-. Era un rodamón, un sense sostre xop de la pluja i mort de fred. De tant en tant en passa algun per aquí. Aquest era estranger, potser d'algun país de l'est. Amb un castellà molt rudimentari em va demanar si li podia donar res de menjar. Naturalment, li vaig dir que sí i el vaig fer passar. Li vaig donar alguna cosa de roba i li vaig posar un plat a taula. Vam sopar al menjador d'aquí al costat. No vam parlar gaire, la dificultat idiomàtica era evident. Però llavors es va treure això -i aquí el mossèn va fer un gest amb el cap cap al ganivet de la taula- i m'ho va donar.
Gonsales va tornar a intervenir.
-Com era aquest home? -va preguntar-. Cal que el trobem, pot ser l'assassí que estem buscant.
-No, no l'era, li ho asseguro -va continuar mossèn Benet-. Evidentment, em vaig espantar molt en veure el ganivet, i per un moment vaig témer el pitjor. Però aquell rodamón encara estava més mort de por que jo mateix. Li va costar molt fer-se entendre, o a mi entendre'l a ell. Però al final vaig comprendre el que em volia dir. Havia trobat una dona morta a ganivetades a la font de Cantillepa, aquest ganivet -un altre gest indicatiu amb el cap- era allà, ell l'havia agafat.
-Què va fer vostè? -va continuar Gonsales.
Mossèn Benet va sospirar.
-Vaig anar a buscar el meu mòbil i els vaig trucar a vostès, és el que havia de fer- va dir-. Vaig trucar a la policia i els vaig avisar. No vaig dir res del ganivet, no vaig donar cap nom. Potser els nervis, potser la por, no ho sé. Però quan vaig tornar al menjador, el rodamón havia desaparegut, ja no hi era. Segurament em va sentir que trucava, va pensar que la policia vindria i el detindria i se'n va anar.
-Per què no va denunciar la desaparició? -va insistir Gonsales amb duresa-. Sap que potser va ajudar l'assassí a fugir? Sap que això és delicte?
Mossèn Benet va aguantar la mirada de ferro del sergent Gonsales des del seu lloc a la taula. Després, amb un convenciment digne, posant-se la mà damunt la creu del pit, va sentenciar:
-No, aquell home no era cap assassí. Duia una creu com aquesta al coll. Cap persona de fe cometria un crim com aquest.
Gonsales va callar i es va fer una mica enrere a la cadira, impressionat per la rotunditat del capellà. Va mirar Rashid, assegut al seu costat. Rashid estava com absent, amb els ulls clavats en el ganivet de la taula.
Era un ganivet de cuina gros, amb el tall ben esmolat. El manec era barat i de color negre, però tenia com una mena d'incisons gravades fent una mena de dibuix que semblava un ideograma xinès.
Rashid recordava on havia vist un mànec com aquell.
-Hi ha cap botiga d'aquestes de xinesos a Gelida? -va demanar al capellà.
(Continuarà demà)
Rashid i Gonsales estaven sortint del Casal Gelidenc després de parlar amb Fabra. Tots dos es van girar en sentir que algú se'ls adreçava. Al costat de l'escales d'entrar a l’edifici hi havia un home gran, alt, prim, de cabell escàs i blanc, amb la muntura de les ulleres daurada. Anava vestit de gris, amb una creu de fusta fosca penjant-li al pit. L'home va somriure amb una certa incomoditat.
-Qui és vostè? -va demanar Gonsales.
-Em dic Benet, sóc el rector de la parròquia de Gelida -va respondre el desconegut-. Els he vist que entraven al cafè fa una estona. Em sembla que tinc una cosa per a vostès.
Rashid va fer un parell de passes i es va posar davant de Gonsales.
-De què es tracta? -va preguntar, sec.
El mossèn va mantenir el somriure cordial, però se’l veia nerviós.
-Penso que ho haurien de veure vostès mateixos -va dir-. Ho tinc a la rectoria, és aquí al costat. Si em volen acompanyar.
El mossèn va fer un gest amb al braç indicant el tram de pujada cap a la plaça de l'Església. Gonsales va mirar a Rashid, i aquest va assentir. Tots tres homes van tirar carrer amunt.
-La veritat és que els hauria d'haver avisat de seguida -va dir el mossèn mentre feien els pocs metres que els separaven de la rectoria- Però vaig prometre que no ho faria. Estava tan espantat, pobre home, l'haurien d'haver vist.
Rashid es va aturar.
-Un home? Qui?
-De seguida els ho explicaré, segueixin-me si us plau.
Els homes van reprendre el pas. De seguida van arribar a la porta de la rectoria, en un costat de la plaça. El mossèn va obrir la porta i va convidar a entrar els dos policies. Tot seguit els va fer passar al seu despatx, un espai amb una gran taula de fusta bona antiga, un ordinador portàtil, tres cadires amples, i una creu austera a la paret blanca.
Mossèn Benet va seure a la cadira de darrere la taula, sota la creu de la paret. Rashid i Gonsales van seure a l'altra costat, a les cadires de les visites.
-Un momentet -va dir mossèn Benet obrint un dels calaixos de la taula-, ho he deixat aquí dins...
Rashid i Gonsales no s'haurien imaginat mai el que va sortir del calaix del mossèn. El ministre de déu en va treure un ganivetàs de cuina enorme, la fulla tota banyada de sang seca.
El mossèn va sostenir l'artilugi un moment en l'aire agafant-lo per la punta del tall. Tenia una ganyota d'aprensió evident a la cara. Va deixar el ganivet damunt la taula amb molt de compte, com si es tractés d'una peça de museu.
Gonsales va reaccionar immediatament.
-D'on ho ha tret això? -va preguntar.
Mossèn Benet va semblar que respirava una mica millor després de deixar de tocar el ganivet amb els dits. Va sospirar alleujat abans de respondre.
-Un home va trucar a la rectoria abans d'ahir a la nit -va dir-. Era un rodamón, un sense sostre xop de la pluja i mort de fred. De tant en tant en passa algun per aquí. Aquest era estranger, potser d'algun país de l'est. Amb un castellà molt rudimentari em va demanar si li podia donar res de menjar. Naturalment, li vaig dir que sí i el vaig fer passar. Li vaig donar alguna cosa de roba i li vaig posar un plat a taula. Vam sopar al menjador d'aquí al costat. No vam parlar gaire, la dificultat idiomàtica era evident. Però llavors es va treure això -i aquí el mossèn va fer un gest amb el cap cap al ganivet de la taula- i m'ho va donar.
Gonsales va tornar a intervenir.
-Com era aquest home? -va preguntar-. Cal que el trobem, pot ser l'assassí que estem buscant.
-No, no l'era, li ho asseguro -va continuar mossèn Benet-. Evidentment, em vaig espantar molt en veure el ganivet, i per un moment vaig témer el pitjor. Però aquell rodamón encara estava més mort de por que jo mateix. Li va costar molt fer-se entendre, o a mi entendre'l a ell. Però al final vaig comprendre el que em volia dir. Havia trobat una dona morta a ganivetades a la font de Cantillepa, aquest ganivet -un altre gest indicatiu amb el cap- era allà, ell l'havia agafat.
-Què va fer vostè? -va continuar Gonsales.
Mossèn Benet va sospirar.
-Vaig anar a buscar el meu mòbil i els vaig trucar a vostès, és el que havia de fer- va dir-. Vaig trucar a la policia i els vaig avisar. No vaig dir res del ganivet, no vaig donar cap nom. Potser els nervis, potser la por, no ho sé. Però quan vaig tornar al menjador, el rodamón havia desaparegut, ja no hi era. Segurament em va sentir que trucava, va pensar que la policia vindria i el detindria i se'n va anar.
-Per què no va denunciar la desaparició? -va insistir Gonsales amb duresa-. Sap que potser va ajudar l'assassí a fugir? Sap que això és delicte?
Mossèn Benet va aguantar la mirada de ferro del sergent Gonsales des del seu lloc a la taula. Després, amb un convenciment digne, posant-se la mà damunt la creu del pit, va sentenciar:
-No, aquell home no era cap assassí. Duia una creu com aquesta al coll. Cap persona de fe cometria un crim com aquest.
Gonsales va callar i es va fer una mica enrere a la cadira, impressionat per la rotunditat del capellà. Va mirar Rashid, assegut al seu costat. Rashid estava com absent, amb els ulls clavats en el ganivet de la taula.
Era un ganivet de cuina gros, amb el tall ben esmolat. El manec era barat i de color negre, però tenia com una mena d'incisons gravades fent una mena de dibuix que semblava un ideograma xinès.
Rashid recordava on havia vist un mànec com aquell.
-Hi ha cap botiga d'aquestes de xinesos a Gelida? -va demanar al capellà.
(Continuarà demà)
dilluns 23 d’agost de 2010
Resum de l'argument i cant de l'obra
Dissabte, parlant amb uns quants de vosaltres sobre el final de Poble Mortal, se'm va suggerir que abans de reprendre la història en fes un resum fins allà on va quedar penjada. És el que faig a continuació.
José Antonio Toledano, intern a la presó de Brians, no ha tornat del permís de cap de setmana i la policia el busca. El mateix dia Laura Gomà, una noia de cap a vint anys, ha aparegut morta a la font de Cantillepa. L'assassí li ha clavat tres ganivetades al pit, sobre el tatoo del logo de la plataforma No a can Joncoses que anys enrere s'havia oposat a la tramitació d'aquest polígon industrial. Amb el cos hi ha també una bandera estelada.
L'inspector Omar Rashid i el sergent Xosé Gonsales es posen al capdavant de la investigació. Els dos mossos d'esquadra parlen, en primer lloc, amb el company de pis de Laura Gomà i després amb un amic d'ella, membre d'un grup independentista local anomenat Rebrot. Pel company de pis saben que Laura Gomà havia tingut contacte amb un home que es fa dir Boss i que aquest home li donava diners, possiblement en canvi de favors sexuals. Pel membre de Rebrot saben que l'estelada trobada amb el cos és la mateixa que han robat a l'organització independentista i la mateixa que va estar penjant al campanar de l'església fins que algú la'n va fer treure. El de Rebrot també explica que Toledano i Gomà havien tingut diferències en el passat per motius polítics.
Relacionat amb Toledano i can Joncoses hi ha també Octavi Górriz. Górriz havia treballat de secretari d'urbanisme a l'ajuntament de Gelida quan es tramitava el polígon. Una nit un grup encapçalat per Toledano el va apallissar i li va provocar lesions irreversibles al cervell. L'exsecretari viu ara amb una germana que se'n cuida. Rashid i Gonsales s'entrevisten amb la germana per aclarir la qüestió i la possible vinculació amb l'assassinat de Laura Gomà. La dona explica que, mentre havia estat secretari d'urbanisme, el seu germà duia una vida de luxe molt per sobre de les seves possibilitats: viatges, cases, cotxes, festes... A l'època de la tramitació del polígon això havia estat especialment d'aquesta manera.
Rashid i Gonsales recullen més informació sobre can Joncoses. Surten indicis d'irregularitats, de possible corrupció. Quatre personatges de Gelida en aquella operació, dels quals solament un continua en actiu al cap dels anys: el constructor i promotor immobiliari Gerardo Saplana, propietari de l'empresa Construtotsa. Els altres tres o bé són morts, o bé viuen fora del país.
Rashid i Gonsales van a Construtotsa per parlar amb Saplana. El constructor nega qualsevol relació amb Laura Gomà i nega cap irregularitat referent a can Joncoses. Més endavant, però, per mitjà de la llista de contactes del mòbil de Gomà, se sap que Saplana sí que hi tenia relació. També pel mòbil se sap que Saplana és l'home que es fa dir Boss. I a més el company de pis de Laura Gomà ara afirma que la nit de l'assassinat va veure la noia entrant en un cotxe amb un 666 a la matrícula, igual que la matrícula del VW Passat de Saplana.
Mentrestant, a Toledano l'han localitzat ingressat a l'hospital de Martorell. Està en coma a causa d'un accident a la carretera. Se sap que poc abans de l'accident havia enviat un mail a Ràdio Gelida dient que volia fer una confessió.
(Continuarà demà)
José Antonio Toledano, intern a la presó de Brians, no ha tornat del permís de cap de setmana i la policia el busca. El mateix dia Laura Gomà, una noia de cap a vint anys, ha aparegut morta a la font de Cantillepa. L'assassí li ha clavat tres ganivetades al pit, sobre el tatoo del logo de la plataforma No a can Joncoses que anys enrere s'havia oposat a la tramitació d'aquest polígon industrial. Amb el cos hi ha també una bandera estelada.
L'inspector Omar Rashid i el sergent Xosé Gonsales es posen al capdavant de la investigació. Els dos mossos d'esquadra parlen, en primer lloc, amb el company de pis de Laura Gomà i després amb un amic d'ella, membre d'un grup independentista local anomenat Rebrot. Pel company de pis saben que Laura Gomà havia tingut contacte amb un home que es fa dir Boss i que aquest home li donava diners, possiblement en canvi de favors sexuals. Pel membre de Rebrot saben que l'estelada trobada amb el cos és la mateixa que han robat a l'organització independentista i la mateixa que va estar penjant al campanar de l'església fins que algú la'n va fer treure. El de Rebrot també explica que Toledano i Gomà havien tingut diferències en el passat per motius polítics.
Relacionat amb Toledano i can Joncoses hi ha també Octavi Górriz. Górriz havia treballat de secretari d'urbanisme a l'ajuntament de Gelida quan es tramitava el polígon. Una nit un grup encapçalat per Toledano el va apallissar i li va provocar lesions irreversibles al cervell. L'exsecretari viu ara amb una germana que se'n cuida. Rashid i Gonsales s'entrevisten amb la germana per aclarir la qüestió i la possible vinculació amb l'assassinat de Laura Gomà. La dona explica que, mentre havia estat secretari d'urbanisme, el seu germà duia una vida de luxe molt per sobre de les seves possibilitats: viatges, cases, cotxes, festes... A l'època de la tramitació del polígon això havia estat especialment d'aquesta manera.
Rashid i Gonsales recullen més informació sobre can Joncoses. Surten indicis d'irregularitats, de possible corrupció. Quatre personatges de Gelida en aquella operació, dels quals solament un continua en actiu al cap dels anys: el constructor i promotor immobiliari Gerardo Saplana, propietari de l'empresa Construtotsa. Els altres tres o bé són morts, o bé viuen fora del país.
Rashid i Gonsales van a Construtotsa per parlar amb Saplana. El constructor nega qualsevol relació amb Laura Gomà i nega cap irregularitat referent a can Joncoses. Més endavant, però, per mitjà de la llista de contactes del mòbil de Gomà, se sap que Saplana sí que hi tenia relació. També pel mòbil se sap que Saplana és l'home que es fa dir Boss. I a més el company de pis de Laura Gomà ara afirma que la nit de l'assassinat va veure la noia entrant en un cotxe amb un 666 a la matrícula, igual que la matrícula del VW Passat de Saplana.
Mentrestant, a Toledano l'han localitzat ingressat a l'hospital de Martorell. Està en coma a causa d'un accident a la carretera. Se sap que poc abans de l'accident havia enviat un mail a Ràdio Gelida dient que volia fer una confessió.
(Continuarà demà)
dissabte 21 d’agost de 2010
POBLE MORTAL (the end)
Fa una collada de mesos vaig començar a penjar en aquest bloc un relat amb pretensions de ficció criminal situat a Gelida. La cosa es deia Poble Mortal, la vaig fer durar uns quants dies del mes de novembre. Un dia, cap al final de la història, el fil argumental que m'hi havia de portar tot d'una se'm va penjar. La cosa no va ser tant que no sabés trobar un desenllaç com que se'm va acabar la benzina, em va faltar força per rematar la trama. El the-end de Poble Mortal va quedar interromput i sense solució.
Bé, d'això n'han passat gairebé dos anys. Dilluns, després de dos anys, em vaig tornat a posar amb aquesta història, i al llarg de la setmana hi he estat entrant i sortint unes quantes vegades. Finalment, em sembla que poc o molt me n'he sortit. Per tant, reprenc el final d'aquell relat. Ho faré a partir de dimarts vinent, per celebrar que se m'ha acabat la llibertat condicional i que torno al règim d'intern de la quarta galeria.
Aquest cop no improviso, ho tinc. A diferència de l'altra vegada, ara m'he asegurat de no quedar-me a la meitat, ja dic que les entregues del final de la sèrie les he redactat aquests últims dies de vacances. Són vuit episodis més. Aquests episodis van darrere els altres vint de la primera tongada de fa dos anys. M'ha fet gràcia numerar-los com si es tractés d'un compte enrere, és a dir, menys vuit, menys set, etc.
Poble Mortal comes to a close. Vist en conjunt és clar que el relat té moltes deficiències. Hi ha unes quantes d'aquestes deficiències que em sembla que són superables, però n'hi ha d'altres que em sembla que no, o que ho són difícilment, és a dir, que exigirien replantejar-se la base mateixa del text. Les primeres, menors, espero resoldre-les algun dia (de fet, ja ara amenaço els lectants d'aquest bloc d'atabalar-vos una hora o altra amb un pdf definitiu); però les altres, les més greus, és segur que ni tan sols ho intentaré, demanarien un esforç que no estic disposat a dur a terme.
Pel que fa a les deficiències greus de Poble Mortal em conformo sabent veure on és que són i tenint una sospita força raonable sobre com les hauria pogut resoldre. Potser un altre dia això em servirà d'alguna cosa, o potser no. En qualsevol cas, el plantejament meu en posar-me amb aquesta història no va ser el de fer res diguem-ne seriós. El meu plantejament va ser el de reeixir en un exercici de mínims: filar mínimament una història d'una certa complexitat (complexitat per a mi), i a més fer-ho sense plans previs -o esbossats molt per sobre-, improvisant sobre la marxa, per entregues. Es tractava de ficar-se per aquí i mirar de sortir-ne indemne al final. És clar que no ho vaig aconseguir, o només ho vaig aconseguir a mitges. Fins avui.
Arribar més o menys bé, d'una manera mínimament coherent i expressiva, al final de Poble Mortal era un deute que tenia pendent. Un deute menor, evidentment, però deute. Deute saldat, doncs. Torno a dir que la versió que, després de les vuit entregues que falten, quedarà internetada al bloc per secula seculorum no serà la versió final d'aquesta història. Però vaja, sí que és bastant això.
Bé, d'això n'han passat gairebé dos anys. Dilluns, després de dos anys, em vaig tornat a posar amb aquesta història, i al llarg de la setmana hi he estat entrant i sortint unes quantes vegades. Finalment, em sembla que poc o molt me n'he sortit. Per tant, reprenc el final d'aquell relat. Ho faré a partir de dimarts vinent, per celebrar que se m'ha acabat la llibertat condicional i que torno al règim d'intern de la quarta galeria.
Aquest cop no improviso, ho tinc. A diferència de l'altra vegada, ara m'he asegurat de no quedar-me a la meitat, ja dic que les entregues del final de la sèrie les he redactat aquests últims dies de vacances. Són vuit episodis més. Aquests episodis van darrere els altres vint de la primera tongada de fa dos anys. M'ha fet gràcia numerar-los com si es tractés d'un compte enrere, és a dir, menys vuit, menys set, etc.
Poble Mortal comes to a close. Vist en conjunt és clar que el relat té moltes deficiències. Hi ha unes quantes d'aquestes deficiències que em sembla que són superables, però n'hi ha d'altres que em sembla que no, o que ho són difícilment, és a dir, que exigirien replantejar-se la base mateixa del text. Les primeres, menors, espero resoldre-les algun dia (de fet, ja ara amenaço els lectants d'aquest bloc d'atabalar-vos una hora o altra amb un pdf definitiu); però les altres, les més greus, és segur que ni tan sols ho intentaré, demanarien un esforç que no estic disposat a dur a terme.
Pel que fa a les deficiències greus de Poble Mortal em conformo sabent veure on és que són i tenint una sospita força raonable sobre com les hauria pogut resoldre. Potser un altre dia això em servirà d'alguna cosa, o potser no. En qualsevol cas, el plantejament meu en posar-me amb aquesta història no va ser el de fer res diguem-ne seriós. El meu plantejament va ser el de reeixir en un exercici de mínims: filar mínimament una història d'una certa complexitat (complexitat per a mi), i a més fer-ho sense plans previs -o esbossats molt per sobre-, improvisant sobre la marxa, per entregues. Es tractava de ficar-se per aquí i mirar de sortir-ne indemne al final. És clar que no ho vaig aconseguir, o només ho vaig aconseguir a mitges. Fins avui.
Arribar més o menys bé, d'una manera mínimament coherent i expressiva, al final de Poble Mortal era un deute que tenia pendent. Un deute menor, evidentment, però deute. Deute saldat, doncs. Torno a dir que la versió que, després de les vuit entregues que falten, quedarà internetada al bloc per secula seculorum no serà la versió final d'aquesta història. Però vaja, sí que és bastant això.
dilluns 16 d’agost de 2010
Vacances a Roma (tercer i definitiu lliurament)
Acabàvem la nostra anterior blocada a la Piazza del Popolo, per tant, és des d'aquesta plaça que reprenem nostre itinerari romà. És el nostre quart dia i després de visitar Villa Borghese i entrar a Roma per la porta del Popolo, enfilem la Via del Corso, una de les artèries principals per introduir-nos a Roma, plena de vida i comerços, que ens portarà de nou a la selectíssima Via Condotti i plaça d'Espanya, que hi són perpendiculars. Inevitable revisitar-les.
L'objectiu però d'aquesta tarda és anar al barri de Trastevere. Suposadament un barri més autèntic, on pel carrer no només hi passegen turistes amb un mapa a les mans i els edificis no només són hotels i restaurants. Abans de fer-hi cap, acomplim un dels desitjos de l'Anna: la bocca della Verità, que es troba a l'església de santa Maria in Cosmedin, a pocs metres del pont que ens ha de portar al barri de Trastevere. La passió de l'Anna per aquesta pedra és conseqüència de la descoberta en una guia de viatges de la fotografia i de l'explicació de la llegenda segons la qual, si ets mentider, la boca et mossegarà. També és una de les mítiques escenes de la pel·lícula Vacances a Roma. Vaja, que per fer-nos la foto també hi fem cua.
Acomplert el ritual, creuem el Tíber per entrar al barri de Trastevere, un barri suposadament més popular. S'hi respira un altre ambient, potser sí que de més barriada. De totes maneres no ens desprenem de l'eixam de turistes que, com nosaltres, van a la recerca d'aquesta suposada autenticitat, però en baixa la intensitat. D'altra banda, a Trastevere no només hi ha la Roma real: com a tota la ciutat és plena de joies artístiques i en destaca l'església de Santa Maria in Trastevere. Lluny de la plaça, passejant pels seus carrerons, l'indicador que som lluny de la zona més turística són els preus, que recuperen certa racionalitat.
El cinquè dia visitem unes catacumbes. Són els antics cementiris dels primers cristians que eren repudiats, per tant, no es podien enterrar a l'interior els confins de la ciutat. Per això hem de sortir per la via Appia Antica fins arribar a les catacumbes de Sant Calixt, un veritable formiguer de passadissos, amb quatre nivells de profunditat, dels quals només dos són visitables i sempre s'ha de fer amb guia. Hi ha uns 20 quilòmetres de galeries subterrànies, plenes dels forats que ocupaven els cossos dels morts, avui ja retirats i enterrats en fosses comunes. També hi ha alguns pateons familiars i una petita capella que va ser utilitzada pels primers Papes.
A la tarda tornem al centre. Amb la sensació de tenir els deures fets, d'haver assolit els objectius que ens havíem marcat per tenir un contacte intens amb la ciutat, ara podem passejar pels seus carrers d'una forma més vagarosa, més atzarosa. Perquè els carrers t'hi acaben portant, revisitem el Panteó i la fontana de Trevi, perquè una segona o tercera mirada d'aquests espais t'aporta noves perspectives, nous detalls. Són uns espais que no et cansaries de veure.
Darrer dia, el sisè, de la nostra aventura romana. Avui volem fer algunes compres, abans de traslladar-nos aquest vespre en tren fins a Civittavechia per cobrir el trajecte en vaixell de tornada a Barcelona. Però encara farem un parell de visites més: la columna de Trajà i el monument a Vittorio Emanuelle II, considerat l'unificador d'Itàlia. Aquest desmesurat monument patriòtic és una constant des de pràcticament tot Roma. El veus des del Vaticà, des del Colosseu des de totes les vies principals. Una estàtua eqüestre i el foc encès que sempre crema i que vetllen permanentment soldats armats són l'avantsala d'un edifici descomunal que inclou diversos espais museïtzats al seu interior. El millor és pujar al mirador que hi ha al damunt, on es pot gaudir d'una nova perspectiva aèria de la ciutat. L'entrada al monument és gratuïta però s'ha de comprar tiquet si vols pujar al mirador. Val la pena.
S'acaben aquí les nostres vacances romanes. La primera experiència a l'estranger amb els nostres fills. Una veritable gimcana de visites, de museus, d'immersió en una cultura que ens és molt propera, però que requereix d'un esforç d'imaginació per submergir-t'hi. La valoració que en fem és molt positiva i recomanaríem el viatge a tothom, això sí, calceu-vos unes bones sabates perquè caminareu molt i, sobretot, no aneu a Roma a descansar, aneu a enamorar-vos de la ciutat.
I, finalment, volem compartir una de les circumstàncies que recordarem més positivament d'aquesta ciutat i que ens ha cridat poderosament l'atenció: l'aigua. Una ciutat plena a vessar com ho està Roma de turistes, que majoritàriament mengem al carrer... com aconsegueix unes fonts amb una aigua tan neta? Aquí, si t'acostes a una font amb bassa d'aigua, de seguida put i està bruta amb llaunes, bosses buides de patates, ampolles d'aigua... Les fonts amb aigua d'aquest país nostre fan una fortor que tira d'esquena. En canvi, a Roma qualsevol de les impressionants fontanes que visiten diàriament milers de turistes tenen una aigua neta, fresca, clara i potable. I no només és potable, amb un gust que també es deixa beure. Algú sap per què? Algú sap com s'ho fan? Podem copiar-los? I l'anècdota: una cosa tan elemental com un foradet a la part superior del sobreixidor de les fonts permet beure a tothom sense necessitat d'ajupir-se, tan sols posant un dit en el orifici principal. En una ciutat calorosa, s'agraeix aquesta abundància i qualitat. Roma, ti amo.
dissabte 14 d’agost de 2010
Vacances a Roma (segon lliurament)
A Roma, quan has visitat el Vaticà (plaça + museu + basílica + cúpula) i el Colosseu (anfiteatre + fòrum + palatí + arc de constantí)... comences a tenir els deures fets. Això sí, hauràs invertit pràcticament dos dies. Si t'apretes una mica, podràs combinar aquestes visites amb alguna escapada a d'altres llocs emblemàtics que podràs fer coincidir amb l'itinerari d'anada o tornada. També cal tenir en compte les llarguíssimes cues que vam haver de fer per tractar-se del mes d'agost, però sospito que aquesta ciutat i aquests monuments tot l'any tenen visitants. Personalment, aquestes són les prioritats que em marcaria per a una escapada de cap de setmana, per exemple. I aquest és el recorregut que vam fer els dos primers dies a la capital d'Itàlia.
Reprenent el fil de les nostres vacances, el tercer dia visitàvem el Castell de Sant'Angelo. De fet, aquest castell que va ser un mausoleu, una residència dels papes i una presó seria ideal visitar-lo conjuntament amb el Vaticà, per proximitat física, però és difícil encaixar-ho tot en un mateix dia, sobretot si tenim en compte que tots els monuments i museus a Roma, si més no els que nosaltres vam poder visitar, tanquen portes a les 6 de la tarda. Tingueu en compte aquesta dada quan programeu una visita a Roma. D'altra banda, a aquesta hora les cames ja et fan figa després d'haver-te passat el dia al carrer i haver fet alguna visita als vastos espais museístics que trobaràs.
Nosaltres, sortint del Castell de Sant'Angelo, ens vam dirigir a la Piazza Navona, una plaça allargada que segueix la forma d'un antic estadi romà. Està considerada una de les places més maques del món i no ens va semblar una idea desmesurada. És irresistible prendre alguna cosa en alguna de les terrasses que hi ha al voltant per veure'n trancórrer la vida, però és una temeritat, per bé que ningú no t'enganya: els preus de tots els bars i restaurants estan exposats de forma clara a l'entrada. La plaça Navona té 3 fonts del prolífic Bernini. Les fonts de Roma mereixeran un comentari a banda, ha estat una de les descobertes més positives del nostre viatge.
Després de reposar una estona i pagar 6 euros per un cafè, reprenem el camí i, com si es tractés de la caiguda calculada de les fitxes d'un dòmino convenientment disposades, visitem i ens fotografiem a la coneguda escalinata de la plaça d'Espanya, la selecta via Condotti, la popular fontana de Trevi i l'impressionant Panteó, amb la cúpula més gran mai construïda, més gran fins i tot que la cúpula de Sant Pere del Vaticà. De fet, expliquen que aquesta cúpula va servir d'inspiració a Miquel Àngel per fer la cúpula del Vaticà. La cúpula del Panteó té la particularitat, a banda de les seves colossals dimensions i dels gravats interiors que li confereixen volumetria, que no està tancada, té un forat al mig de 9 metres de diàmetre a cel obert, és a dir, que quan plou, plou al seu interior i els rajos de sol entren il·luminant-ne l'interior.
I d'aquesta manera, com el sol a través de l'ull del Panteó, s'escola el nostre tercer dia a Roma. L'endemà fem cap a un dels gran parcs que té aquesta ciutat: la Villa Borghese. Per visitar-lo i no acabar desfondats, us recomanem fer ús de les bicicletes que s'hi lloguen o dels cotxes elèctrics que hi trobareu. Pots sentir-te ridícul, però ets en un lloc on ningú no et coneix i pots permetre't certes llicències o vel·leïtats, com enfundar-te un d'aquests vehicles. No fer-ho, si no ets un corredor de maratons, pot deixar-te extenuat i sense alè ni per tornar a l'hotel. Després de voltar pel parc, entrem a Roma per la plaça del Poble, l'antiga porta d'entrada a la ciutat que et presentava les seves credencials mostrant-te, per posar tothom al seu lloc i deixar clar on eres, dues esglésies idèntiques, l'una al costat de l'altra, per a sorpresa del viatger. Roma et deixa bocabadat a cada cantonada.
Continuarà.
Vacances a Roma (primer lliurament)
Com si fóssim el Gregory Peck i l'Audrey Hepburn, això sí, amb dues criatures a càrrec, força menys glamur i alguns quilets de més, aquest any ens hem concedit unes vacances a Roma. No direm allò d'unes "merescudes" vacances, perquè és un tòpic gastadíssim, fixeu-vos quanta gent no sap dir vacances sense afegir-hi l'adjectiu "merescudes". Merescudes o no, hem fet cap a Roma i ho hem fet amb la intenció d'aprofitar intensament els dies que hi érem... i a fe de Déu que no ens ha quedat cap racó dels de "visita obligada" per fer. Algú ens pot qüestionar no haver visitat algun museu més, però amb dos nens i havent-hi tant de monument per veure, creiem que hem invertit el temps de la forma més eficient.
Hi ha moltes coses per explicar. Roma és una ciutat immensa. Quan decideixes anar-hi i comences a recopilar informació, tens una mena d'atac d'angoixa perquè se t'apilen els indrets que voldries visitar i has de prioritzar-los. Roma és d'aquelles ciutats que encara que no hi hagis estat mai, coneixes. Les pel·lícules han recreat la Roma antiga i hem vist el Colosseu amb gladiadors lluitant o feres menjant-se cristians. Les escales de la plaça d'Espanya o la fontana de Trevi són postals que tenim gravades a la retina. La plaça de sant Pere amb la columnata plena a vessar de fidels, el Panteó, les catacombes, els arcs de triomf, la Pietat de Miquel Àngel, els carrers empedrats... són imatges familiars. I hi destaca especialment la gastronomia que s'ha exportat universalment: la pasta, la pizza, el cafè i els gelats, que trobes a cada passa i que assoleixen unes quotes de qualitat que deixen les imitacions que trobem per aquí en una discreta posició, no tant perquè aquí no puguis menjar bones pizzes sinó perquè allà qualsevol petit establiment on et venen pizza al taglio (talls de pizza) ofereix un producte econòmic i de qualitat, sense decebre't, ben al contrari.
Nosaltres ens vàrem equipar amb una petita guia, l'única que vam trobar editada en català i, per tenir-la, vam haver d'encarregant-la a la Llibreria 7. Uns dies abans, a la llibreria Catalonia de Barcelona, vam demanar una guia de Roma i potser tenien més de vint referències diferents, però ni una en català, de manera que vam marxar sense comprar-la. Perquè després ens vingui no sé qui a explicar que el castellà a Catalunya està en perill.
Us explicarem el nostre programa de visites, no tant perquè hagi estat un programa molt deliberat com perquè pugui servir d'orientació a l'hora de fixar un possible itinerari d'unes vacances a la ciutat eterna. El primers dos dies vam destinar-los als indrets top, llocs de visita obligada: el Vaticà i el Colosseu. 
Per visitar el Vaticà ja has de destinar-hi un dia. Els museus vaticans amb la capella Sixtina, s'enduen solets un dematí sencer, sense encantar-t'hi massa. A la tarda pots visitar la basílica de sant Pere i, sobretot recomanem pujar a la Cúpula, que es paga a part però que permet unes vistes úniques de la plaça i de Roma. Hi ha un ascensor per pujar fins al terrat de la basílica i sortir en una impressionant balconada sobre el baldaquí a l'interior de l'església. Després t'esperen 320 esglaons per uns passadissos estrets i corbats, que segueixen la forma de la cúpula i que permeten arribar a un mirador privilegiat.
El segon dia vam destinar-lo al Colosseu i Fòrum Romà. El Colosseu té una presència imponent i poderosa. Impressiona imaginar-te l'impacte d'aquest edifici, que podia acollir més de 50 mil espectadors (més que molts camps de futbol actuals), a l'època que va edificar-se. Va ser la primera instal·lació permanent destinada al gaudi, anteriorment es construïen anfiteatres de fusta que es desmuntaven en acabar les celebracions. Penseu que quan es va inaugurar (es va construir en 8 anys) es va celebrar amb 100 dies seguits de festa, és a dir, recreacions de caceres, de lluites contra feres, espectacles de gladiadors... Es calcula que en aquest anfiteatre hi podrien haver mort un milió de persones. Afortunadament els gustos canvien i avui aquest edifici és el símbol de la lluita contra la pena de mort.
El Fòrum romà presenta un aspecte força més deteriorat i, sobretot, requereix de molta més imaginació per ambientar-te. A més, la visita és molt extensa i està poc indicada, de manera que pots desorientar-te fàcilment. L'entrada del Colosseu i del Fòrum Roma, amb el museu Palatí, són conjuntes de manera que fas el pack. Molt a prop del Colosseu i el Fòrum hi ha l'església de Sant Climent, una de les més de 900 esglésies que té aquesta ciutat. És recomanable la visita perquè sota l'església actual se n'amaga una altra que data del segle XII i, a un nivell inferior, un antic santuari a Mitra.Amb aquests dos dies i uns quants talls de pizza entre pit i esquena, ja pots dir que has estat a Roma...
El tercer dia vam visitar el Castell de Sant'Angelo. També és una visita llarga, perquè aquesta antiga fortalesa és un autèntic laberint i, de nou, un mirador sobre la ciutat. Com tot a Roma, aquest edifici és una altra capsa plena de tresors en forma d'arquitectura, escultura i pintures.
Aquest mateix dia ja ens introduïm a la Roma més urbana... continuaré explicant-vos-ho en una propera blocada.divendres 13 d’agost de 2010
Variacions en si bemoll sobre temes de Subirana
Suomelinna és una fortalesa militar setcentista que diu que hi ha entrant al port d'Hèlsinki. És també el nom original d'un recull de notes diverses de l'escriptor Jaume Subirana publicat l'octubre de 2000 a Enciclopèdia Catalana. Aquestes notes han estat una llegida meva d'aquests últims quatre dies a Barcelona. Com que el llibre m'ha semblat de molta suggerència, m'ha vingut de gust triar-ne alguna cosa i dir-ne alguna altra. S'entengui això com un mer passatemps estiuenc, com una mena de mots encreuats, o com un sudoku. En tot cas, com un joc d'enginy sense més castanyera. Poso un titolet en negreta cada vegada, una citació del llibre en cursiva, i a continuació hi afegeixo una variació-comentari en si bemoll.
Dos més dos. Per què de vegades se'ns fa tan risible, la virtut? No sempre, però de vegades sí que la virtut és un bon acudit. Vull dir que fa riure el fet de creure que les coses han d'anar necessàriament bé si les fas bé o si actues correctament, com si a la vida dos més dos sumessin indefectiblement quatre. Les certeses. Aferra't a les coses certes. Entesos, però només si són un punt de suport per saltar cap a les incertes. L'apassionat, el polític. “En les coses certes és obligada la unitat; en les dubtoses, la llibertat; en totes, la caritat”. Diu que de sant Agustí, i bona frase, si es vol entendre bé, això és, si no s'hi barregen discussions nominalistes entremig. Però a mi el que em crida l'atenció d'això no és tant la certesa que la frase pugui tenir, el que me'n crida l'atenció és tot el cúmul d'experiència que hi ha darrere. Imagina't quanta gent no devia tractar el sant abans d'arribar en aquesta conclusió. Quanta salivera, quanta xerrera, quanta brega amb tota la rectonada i la no-rectonada! Un debat constant i fèrtil. Segurament sant Agustí devia ser un apassionat, un polític. Aquest sant és el bo, doncs. Soroll de tisores. El bell soroll de les tisores. I amb això, els últims anys d'anar-hi, els comentaris ben humorats, resignats i còmplices, sense gens de fel, del barber davant l'evidència de la meva calvície prematura. Comentaris que tot i llura bona intenció a mi em causaven sempre un nus de ràbia a l'estómac. Per què a mi? Històries. Tant la Bíblia com Jesús coneixien bé l'eficàcia de les històries, lluny de les embolicades digressions teològiques posteriors: una dona que resa, amb això n'hi ha prou. Cert, n'hi ha prou. I la constatació d'aquestes veritats tan i tan antigues, tan centrals de la condició de la bèstia que som, aquestes veritats que, malgrat l'evolució històrica de segles i segles, ens posen a la gent d'avui al mateix nivell -exactament al mateix nivell- dels ancestres més reculats, a mi sempre em deixa com parat, meravellat. En el fons és com si no haguéssim passat d'allà mateix. Immaterialment acotxat. Amb tot el temps del món, tan bé, tan immaterialment acotxat pels versos. Sí, i és llavors quan sona el telèfon i és una operadora de movistar (Hola, soy Vanesa) que truca per informar-te de l'última oferta, o un amic del veí que truca per error al teu pis per l'intèrfon, o una moto que arrenca, o una discussió que s'escalfa al portal del davant, o un fillet de déu que marraneja, o... Cares. Quina cara se suposa que hem de fer mentre els altres reciten? Bé, no ho sé. Però diria que això depèn de la distància física que hi hagi entre el rapsode i tu. Com més lluny, o com més fora del seu camp de visió, la cara pot ser més sincera; com més a prop, menys. En tot cas, el que importa és que l'expressió del rostre no provoqui cap incomoditat en acabat de la recitació, mentre tirem de xampany i canapès i parlem amb l'un i amb l'altre, també amb el rapsode protagonista. No perdrem pas l'amistat per un poema, per ben dit que estigui. Raó i misteri. Algú ha dit: “Entre l'absurd i el misteri, jo he triat el misteri”. Segurament es devia tractar d'un racionalista cansat o, més precisament, decebut. I amb motiu: la raó arriba fins on arriba, però no passa d'aquí; l'inefable és més, clarament massa per a un invent tan necessari però tan escarransit. Quan no és al dit. Miracle lent de la cicatrització de la ferida del dit. El problema és que acabem creient-nos que tots els guariments han de venir, que ens són deguts. I això encara és poc. Perquè de vegades el que passa és que la cataplasma l'esperem per a no sabem ben bé quin mal. De fet, sovint ni tan sols sabem si de debò el mal que tenim és real o il·lusori. Quan no és al dit, vull dir. Brevetat. Tot dura el temps d'una carícia. Hòstia, que m'ho diguin a mi, que estic a punt d'acabar les vacances! Valor pedagògic. El derrotat, el miserable, ens fa por com ens fa por el desconegut: per desconfiança. I potser perquè veiem en ells la fragilitat, la petitesa de les nostres victòries. No sé si aquí es vol dir ben bé això, però personalment el que veig en un miserable és la mala estrella que per sort fins ara no he tingut però que, si bado, puc tenir en qualsevol moment. La por no és al desconegut, és al fracàs. Per a mi els miserables tenen un valor pedagògic. Imbecil·litat. Hi ha molts imbècils i molt poc temps. No s'hi val a badar. Inapel·lable, no es pot dir millor. I ho dic encara que jo probablement sigui un dels imbècils relacionats en aquesta afirmació. Common sense. El món és sens dubte regit per una sèrie d'equilibris i desplaçaments invisibles, subtils, però també i sobretot per un conjunt de lleis d'estar per casa transmeses de mà en mà i de generació en generació. Ja ho diuen: les lleis que realment governen són les no escrites. I en general sort n'hi ha d'aquest sentit comú difús però cert, el qual generalment jo solc veure més en les dones. Cretina. Compte amb la venjança dels dependents. Sí, molt de compte. Tant com amb la de las cretinas que se creen impunes sólo porque van comiendo rabos por la oficina. Diabòlica innocència. Entendre el que ens interessa del que ens ensenyen. I per acabar d'arrodonir la trampa, després fer-nos l'innocent, i fer veure que no ho sabíem, i plorar, i gemegar. Quanta, quanta comèdia! Bèsties covardes. Les nostres justificacions: que curtes, que patètiques... Les justificacions solen apuntalar-nos en la nostra covardia. La majoria som bèsties covardes, esporuguides. I fins a cert punt ja deu ser això; si no, segurament res no rutllaria. Que no ens salvin. Parlar, parlar, parlar. Qui ens salvarà de les paraules, d'aquest delit de conquerir, de convèncer, de redimir les hores amb sons vans, insubstancials, inermes? Francament, espero que ningú. Que qui sigui ens salvi del que vulgui, menys de les paraules: és de les coses -de les joguines- que tenen realment més suc de tot plegat. Autoengany. El nostre drama (i, com a drama, risible però substancial per als protagonistes): creiem en allò que, cada cop més clar, veiem que no s'acompleix. Sobre això un altre observador deia que el que més el sorprenia de les persones no era tant la capacitat d'enganyar com la facilitat que tenim per autoenganyar-nos. M'ho faig meu. El meu país. Un país de criadors d'arbres: tranquil, endreçat, lleugerament melangiós. Això a Finlàndia, al nord; al sud, un país de paletes, cambrers i funcionaris (aquesta definició la hi vaig llegir fa anys a Xavier Roig), vulgar, cada cop més castellanitzat, analfabet. Els altres i jo. No ens interessen gens, els altres. Ens interessem nosaltres, i l'interès pels altres és una forma d'aquest altre interès tan egoista i alhora tan humà. Naturalment, però jo hi afegiria: amb els altres cal mirar sempre d'estar-hi bé. Tampoc a qualsevol preu, això no. Però mirar d'estar-hi bé, no sols per interès, sinó per estricta supervivència. Els altres són més, i més forts. Estrangeria. Passar desapercebut, mirar-t'ho de fora estant, pensar que aviat marxaràs: viure com un estranger al territori propi. Un exemple concret d'això mateix, sense poesia: jo no puc sortir de casa i demanar normalment un gelat de maduixa al meu barri perquè senzillament qui sigui que em despatxa -sud-americà, xinès, paquistanès, etc- no entén el que li estic dient. Simulacre. La ciutat és un simulacre de sentit. Això no és just, si és una crítica. Tot és un simulacre de sentit. I això no és cap mal, si ajuda i fa passar mitjanament bé l'estona. Per llegir que no estem sols. Un bon sofà en silenci per llegir que no estem sols. M'agrada. M'agrada això de per llegir que no estem sols, m'agrada moltíssim. I de tant en tant sí, també una mica d'aquest règim a base de lletres i coixins tous. Una forma de vegeterianisme, si voleu. Una mica més. No és cert que ja tindrem temps. Home, una mica més encara sí, no? Almenys jo no compto pas dinyar-la avui mateix. Ava. Grace Kelly entrant a l'apartament de James Stewart a Rear Window, i el primer petó. Ava Gardner ballant descalça per a Humphrey Bogart a La comtessa descalça, o Ava Gardner al pla que vulguis de Mogambo. Estupidesa compartida. És reconfortant constatar que la gent guai també s'avorreix miserablement en les festes de societat. És clar, així quedem tots anivellats per baix i disculpats; això és el que realment reconforta en societat, no desentonar. Amb l'estupidesa i el cretinisme passa exactament igual. Coincidir. Les coincidències no són només coincidències: són oportunitats. Sí, sobretot si el teu número de loteria coincideix de dalt a baix amb el número premiat. Mala educació. Deixar que l'altre parli primer, i que s'allargui: potser té raó, potser es penja sol, potser t'ofereix més del que esperaves. Ok, però si no és així, i res no t'hi lliga, aixecar-se i marxar. No s'ha d'arribar mai al límit de la resistència, és absurd i de mala educació. That's the question. La qüestió no és per què no truquen: la qüestió és per què no truques. El dilema podria ser del mateix Hamlet, si al temps de Shakespeare ja s'hagués inventat el mòbil. Un luxe segons com. Callar. El luxe de callar. Quatre hores en silenci, com un got d'aigua fresca a l'estiu. No, callar no és necessàriament un luxe, depèn del motiu pel que es calla. Tal com ho veig, el luxe és no haver de donar explicacions si no vols, no haver de dir per dir alguna cosa. Ironia. La ironia com a fractura del trascendentalisme fàcil. I del difícil també. De qualsevol trascendentalisme. La ironia sobretot com a això, sí. Però tampoc caure en l'excés, en el mal gust, en el sarcasme, en el cinisme. Money, money. No tenir diners: la veritable maledicció contemporània. I més que no tenir diners, no tenir crèdit. La creació. Déu degué crear en silenci. Llavors puc afirmar rotundament que Déu no va crear el món al meu carrer. Bubotes. Jo sóc, també, els fantasmes de tot el que vull i he volgut ser i no he estat ni sóc ni seré mai. D'acord, però la qüestió aquí és en quina mesura una cosa i l'altra. Perquè si ets més allà on ets no-ets, llavors tens un problema on sí que ets un ets, és a dir, tens un problema d'irrealitat, t'esborres. Ets fantasma aquí i allà. Jocs de paraules tot plegat.
Dos més dos. Per què de vegades se'ns fa tan risible, la virtut? No sempre, però de vegades sí que la virtut és un bon acudit. Vull dir que fa riure el fet de creure que les coses han d'anar necessàriament bé si les fas bé o si actues correctament, com si a la vida dos més dos sumessin indefectiblement quatre. Les certeses. Aferra't a les coses certes. Entesos, però només si són un punt de suport per saltar cap a les incertes. L'apassionat, el polític. “En les coses certes és obligada la unitat; en les dubtoses, la llibertat; en totes, la caritat”. Diu que de sant Agustí, i bona frase, si es vol entendre bé, això és, si no s'hi barregen discussions nominalistes entremig. Però a mi el que em crida l'atenció d'això no és tant la certesa que la frase pugui tenir, el que me'n crida l'atenció és tot el cúmul d'experiència que hi ha darrere. Imagina't quanta gent no devia tractar el sant abans d'arribar en aquesta conclusió. Quanta salivera, quanta xerrera, quanta brega amb tota la rectonada i la no-rectonada! Un debat constant i fèrtil. Segurament sant Agustí devia ser un apassionat, un polític. Aquest sant és el bo, doncs. Soroll de tisores. El bell soroll de les tisores. I amb això, els últims anys d'anar-hi, els comentaris ben humorats, resignats i còmplices, sense gens de fel, del barber davant l'evidència de la meva calvície prematura. Comentaris que tot i llura bona intenció a mi em causaven sempre un nus de ràbia a l'estómac. Per què a mi? Històries. Tant la Bíblia com Jesús coneixien bé l'eficàcia de les històries, lluny de les embolicades digressions teològiques posteriors: una dona que resa, amb això n'hi ha prou. Cert, n'hi ha prou. I la constatació d'aquestes veritats tan i tan antigues, tan centrals de la condició de la bèstia que som, aquestes veritats que, malgrat l'evolució històrica de segles i segles, ens posen a la gent d'avui al mateix nivell -exactament al mateix nivell- dels ancestres més reculats, a mi sempre em deixa com parat, meravellat. En el fons és com si no haguéssim passat d'allà mateix. Immaterialment acotxat. Amb tot el temps del món, tan bé, tan immaterialment acotxat pels versos. Sí, i és llavors quan sona el telèfon i és una operadora de movistar (Hola, soy Vanesa) que truca per informar-te de l'última oferta, o un amic del veí que truca per error al teu pis per l'intèrfon, o una moto que arrenca, o una discussió que s'escalfa al portal del davant, o un fillet de déu que marraneja, o... Cares. Quina cara se suposa que hem de fer mentre els altres reciten? Bé, no ho sé. Però diria que això depèn de la distància física que hi hagi entre el rapsode i tu. Com més lluny, o com més fora del seu camp de visió, la cara pot ser més sincera; com més a prop, menys. En tot cas, el que importa és que l'expressió del rostre no provoqui cap incomoditat en acabat de la recitació, mentre tirem de xampany i canapès i parlem amb l'un i amb l'altre, també amb el rapsode protagonista. No perdrem pas l'amistat per un poema, per ben dit que estigui. Raó i misteri. Algú ha dit: “Entre l'absurd i el misteri, jo he triat el misteri”. Segurament es devia tractar d'un racionalista cansat o, més precisament, decebut. I amb motiu: la raó arriba fins on arriba, però no passa d'aquí; l'inefable és més, clarament massa per a un invent tan necessari però tan escarransit. Quan no és al dit. Miracle lent de la cicatrització de la ferida del dit. El problema és que acabem creient-nos que tots els guariments han de venir, que ens són deguts. I això encara és poc. Perquè de vegades el que passa és que la cataplasma l'esperem per a no sabem ben bé quin mal. De fet, sovint ni tan sols sabem si de debò el mal que tenim és real o il·lusori. Quan no és al dit, vull dir. Brevetat. Tot dura el temps d'una carícia. Hòstia, que m'ho diguin a mi, que estic a punt d'acabar les vacances! Valor pedagògic. El derrotat, el miserable, ens fa por com ens fa por el desconegut: per desconfiança. I potser perquè veiem en ells la fragilitat, la petitesa de les nostres victòries. No sé si aquí es vol dir ben bé això, però personalment el que veig en un miserable és la mala estrella que per sort fins ara no he tingut però que, si bado, puc tenir en qualsevol moment. La por no és al desconegut, és al fracàs. Per a mi els miserables tenen un valor pedagògic. Imbecil·litat. Hi ha molts imbècils i molt poc temps. No s'hi val a badar. Inapel·lable, no es pot dir millor. I ho dic encara que jo probablement sigui un dels imbècils relacionats en aquesta afirmació. Common sense. El món és sens dubte regit per una sèrie d'equilibris i desplaçaments invisibles, subtils, però també i sobretot per un conjunt de lleis d'estar per casa transmeses de mà en mà i de generació en generació. Ja ho diuen: les lleis que realment governen són les no escrites. I en general sort n'hi ha d'aquest sentit comú difús però cert, el qual generalment jo solc veure més en les dones. Cretina. Compte amb la venjança dels dependents. Sí, molt de compte. Tant com amb la de las cretinas que se creen impunes sólo porque van comiendo rabos por la oficina. Diabòlica innocència. Entendre el que ens interessa del que ens ensenyen. I per acabar d'arrodonir la trampa, després fer-nos l'innocent, i fer veure que no ho sabíem, i plorar, i gemegar. Quanta, quanta comèdia! Bèsties covardes. Les nostres justificacions: que curtes, que patètiques... Les justificacions solen apuntalar-nos en la nostra covardia. La majoria som bèsties covardes, esporuguides. I fins a cert punt ja deu ser això; si no, segurament res no rutllaria. Que no ens salvin. Parlar, parlar, parlar. Qui ens salvarà de les paraules, d'aquest delit de conquerir, de convèncer, de redimir les hores amb sons vans, insubstancials, inermes? Francament, espero que ningú. Que qui sigui ens salvi del que vulgui, menys de les paraules: és de les coses -de les joguines- que tenen realment més suc de tot plegat. Autoengany. El nostre drama (i, com a drama, risible però substancial per als protagonistes): creiem en allò que, cada cop més clar, veiem que no s'acompleix. Sobre això un altre observador deia que el que més el sorprenia de les persones no era tant la capacitat d'enganyar com la facilitat que tenim per autoenganyar-nos. M'ho faig meu. El meu país. Un país de criadors d'arbres: tranquil, endreçat, lleugerament melangiós. Això a Finlàndia, al nord; al sud, un país de paletes, cambrers i funcionaris (aquesta definició la hi vaig llegir fa anys a Xavier Roig), vulgar, cada cop més castellanitzat, analfabet. Els altres i jo. No ens interessen gens, els altres. Ens interessem nosaltres, i l'interès pels altres és una forma d'aquest altre interès tan egoista i alhora tan humà. Naturalment, però jo hi afegiria: amb els altres cal mirar sempre d'estar-hi bé. Tampoc a qualsevol preu, això no. Però mirar d'estar-hi bé, no sols per interès, sinó per estricta supervivència. Els altres són més, i més forts. Estrangeria. Passar desapercebut, mirar-t'ho de fora estant, pensar que aviat marxaràs: viure com un estranger al territori propi. Un exemple concret d'això mateix, sense poesia: jo no puc sortir de casa i demanar normalment un gelat de maduixa al meu barri perquè senzillament qui sigui que em despatxa -sud-americà, xinès, paquistanès, etc- no entén el que li estic dient. Simulacre. La ciutat és un simulacre de sentit. Això no és just, si és una crítica. Tot és un simulacre de sentit. I això no és cap mal, si ajuda i fa passar mitjanament bé l'estona. Per llegir que no estem sols. Un bon sofà en silenci per llegir que no estem sols. M'agrada. M'agrada això de per llegir que no estem sols, m'agrada moltíssim. I de tant en tant sí, també una mica d'aquest règim a base de lletres i coixins tous. Una forma de vegeterianisme, si voleu. Una mica més. No és cert que ja tindrem temps. Home, una mica més encara sí, no? Almenys jo no compto pas dinyar-la avui mateix. Ava. Grace Kelly entrant a l'apartament de James Stewart a Rear Window, i el primer petó. Ava Gardner ballant descalça per a Humphrey Bogart a La comtessa descalça, o Ava Gardner al pla que vulguis de Mogambo. Estupidesa compartida. És reconfortant constatar que la gent guai també s'avorreix miserablement en les festes de societat. És clar, així quedem tots anivellats per baix i disculpats; això és el que realment reconforta en societat, no desentonar. Amb l'estupidesa i el cretinisme passa exactament igual. Coincidir. Les coincidències no són només coincidències: són oportunitats. Sí, sobretot si el teu número de loteria coincideix de dalt a baix amb el número premiat. Mala educació. Deixar que l'altre parli primer, i que s'allargui: potser té raó, potser es penja sol, potser t'ofereix més del que esperaves. Ok, però si no és així, i res no t'hi lliga, aixecar-se i marxar. No s'ha d'arribar mai al límit de la resistència, és absurd i de mala educació. That's the question. La qüestió no és per què no truquen: la qüestió és per què no truques. El dilema podria ser del mateix Hamlet, si al temps de Shakespeare ja s'hagués inventat el mòbil. Un luxe segons com. Callar. El luxe de callar. Quatre hores en silenci, com un got d'aigua fresca a l'estiu. No, callar no és necessàriament un luxe, depèn del motiu pel que es calla. Tal com ho veig, el luxe és no haver de donar explicacions si no vols, no haver de dir per dir alguna cosa. Ironia. La ironia com a fractura del trascendentalisme fàcil. I del difícil també. De qualsevol trascendentalisme. La ironia sobretot com a això, sí. Però tampoc caure en l'excés, en el mal gust, en el sarcasme, en el cinisme. Money, money. No tenir diners: la veritable maledicció contemporània. I més que no tenir diners, no tenir crèdit. La creació. Déu degué crear en silenci. Llavors puc afirmar rotundament que Déu no va crear el món al meu carrer. Bubotes. Jo sóc, també, els fantasmes de tot el que vull i he volgut ser i no he estat ni sóc ni seré mai. D'acord, però la qüestió aquí és en quina mesura una cosa i l'altra. Perquè si ets més allà on ets no-ets, llavors tens un problema on sí que ets un ets, és a dir, tens un problema d'irrealitat, t'esborres. Ets fantasma aquí i allà. Jocs de paraules tot plegat.
dijous 12 d’agost de 2010
De Llançà a Núria pel GR11 (i 3)
Divendres, 6 d'agost. De Talaixà a Beget i Molló. Nit al refugi de Talaixà amb el David, la Tere, la Josune, el Llorenç i l'Iván. Aquest matí el David se'n torna cap a Sant Aniol. Els altres passen també cap a Beget, però surten abans que jo. Més endavant, al capdavall de la baixada, sobre el riu, els torno a trobar. Primer retrobo la Josune i l'Ivan, i després la Tere i el Llorenç, que s'han perdut durant tres quarts. Tots cinc fem cap a Beget. Esmorzem a la terrassa de l'hostal Forn. Parlem per sobre de l'euskera, del català, de l'estatut, dels toros, del pla Ibarretxe. Maitea vol dir carinyo en basc. Tres quarts d'hora més tard paguem i passem per separat cap a Molló. Caminada llarga. La vista d'anunci de Molló des del collet de la Costa. A la plaça Major del poble, retrobo la Tere i el Llorenç dinant al restaurant l'Enclusa, m'hi afegeixo. Macarrons i botifarra, i una sopa freda de postres que em crida l'atenció: sopa de fonoll, gustosíssima. Havent dinat, els dos de Terrassa truquen un taxi a Ripoll que els pugi a buscar i els torni al cap de comarca, tots dos baixen avui cap a Barcelona. El taxi arriba passada una estona, els terrassencs se'n van. La Josune i l'Iván arriben a Molló poc més tard, ens saludem a la plaça Major. El tram de GR entre Beget i Molló pot ser perdedor si no hi poses tots cinc sentits, sí, a mi també m'ho ha semblat una mica. A Molló molta gent amb motxilla. Faig alguna foto al forrellat de forja de la porta de l'església de Santa Cecília. La canalla juga a fora d'un local social que és alhora centre de joves, casal d'avis, esplai i zona wifi. Nit a tout luxe a l'hab. 213 de cal Calitxó. A cal Calitxó fa dos mesos que hi han tingut una nena preciosa. Sa mare, la mestressa de l'establiment, la passeja en braços per la recepció. La nena es diu Laia, segons sa mare és molt bona nena. Pujo a l'habitació, entro a la dutxa i no sé sortir-ne de bé que s'hi està.
Dissabte, 7 d'agost. De Molló al coll de Lliens, Setcases i Ulldeter. Hi tornaré mai a Molló? No ho sé. En tot cas, no em faria res tornar a l'habitació 213 de cal Calitxó; a aquesta habitació exactament i no a cap altra, impressionants vistasses des del finestral. Ara m'espero a l'entrar de La Roda fins a 2/4 de 9 per fer un cafè amb llet. El sol s'aixeca per darrere les muntanyes, els galls van cantant cadascun a la seva hora. A Molló costa posar-se en marxa, o potser és que no els cal córrer. Finalment, la mestressa de La Roda obre i faig el cafè -sense diari, a Molló diu que la premsa hi arriba a partir de les nou-. Tot seguit passo cap al coll de Lliens i cap sota Setcases. Dia radiant, no clouds in the sky. Molló està posat a mitja alçada de la vall. Per tant, el primer tram del dia per anar a Lliens és de pujada. Una pujada forta i desabrigada fins ben amunt. Allà papallones, vaques que pasturen, cavalls que pasturen, anglesos que pasturen and ocells que piulen. Panoràmica brutal. No sé si dic cap animalada però allò d'allà baix em sembla que és el Montseny. En un tombant veig un isard a menys de trenta metres davant meu, cosa diu que difícil de veure, són bèsties esquerpes. L'isard em sent i desapareix fent bots per un prat fins a un bosquet de pi roig. Em sento com la Heidi però amb barba. Abuelitoooo. Abans d'arribar al coll de Lliens perdo via durant prop d'una hora, per badar massa. Aquest tram de camí segurament és el més maco dels que he fet fins ara. Recuperat el camí, passo per sobre Lliens i baixo cap a Setcases. Dinar fort a cal Músiques. Havent dinat passo cap a l'estació d'esquí de Vallter 2000 amb el Ter a l'esquerra, i d'allà més amunt fins al refugi d'Ulldeter. Ulldeter és gairebé ple. Famílies amb canalla de cap a deu dotze anys, grups d'amics. Sento parlar en alemany, en anglès, en castellà i en català. Nones a 2.300 metres.
Diumenge, 8 d'agost. D'Ulldeter al coll de la Marrana, Tirapits, Noucreus i Núria. Ahir sopat molt agradablement amb gent de Vitòria a Ulldeter. Havent sopat vam fer unes quantes partides d'escacs, potser feia vint-i-cinc anys que no hi jugava. Avui si algú de vosaltres és a Núria, quedem per dinar, surto cap allà darrere el Grup de Muntanya de Camprodon, que aquest matí està fent una sortida dominical amb un grup de famílies i d'amics de vacances. Pujo el coll de la Marrana i passo a l'altra banda. De baixada, poc més endavant, atrapo la gent que dic de Camprodon, m'afegeixo al grup al costat d'un monitor. Pel parlar em demana si sóc de Girona, i quan li dic que no, que sóc del Penedès, sembla una mica decebut. Mentre marxem, el monitor em parla d'un nano de Puigcerdà que es veu que és un fenomen: Kilian Jornet es diu, primer cop que sento aquest nom. El tal Jornet es veu que temps enrere va travessar tot el Pirineu, d'Hendaia a Portbou, en tan sols vuit dies. L'Olla de Núria també diu que la va fer en dues hores i quinze minuts. De bogeria. En fi, amb els de Camprodon passem les fonts del Freser i enfilem el coll de Tirapits fins a una barraca de pastors. Allà el grup para a esmorzar i els deixo, continuo el trosset de diagonal que falta fins al cim. El dia és claríssim, des d'aquí dalt es veu tot. Segueixo pel fil de la carena que la paperassa administrativa diu que fa de frontera entre Espanya i França. A l'esquerra hi tinc la vall de Comadevaca, pelada d'herba i roca; a la dreta, el clot de la vall de Carançà, també pelada d'herba i roca, però amb l'ull glauc d'algun estany, i més avall amb la presència d'algun pi roig. Vaig trobant més gent, dos que corren a bon ritme per aquí dalt -potser som a 2.500 metres- amb aquella tranquil·litat, com si estiguessin a la Barceloneta. Arribat al Noucreus, giro a l'esquerra i em despenjo cap a Núria, que es veu molt al capdavall. Entro a Núria que toquen les dotze al carillo del santuari. Al·leluia. Molta gent avui per aquí, tant a la muntanya i com al ressort. Dia esplèndid, tot això està que rebenta de verd, de blau, de llum i de bonic. Dino a Núria i baixo a Ribes amb el cremallera. Fins aquí, torno a Barcelona amb tren.
Dissabte, 7 d'agost. De Molló al coll de Lliens, Setcases i Ulldeter. Hi tornaré mai a Molló? No ho sé. En tot cas, no em faria res tornar a l'habitació 213 de cal Calitxó; a aquesta habitació exactament i no a cap altra, impressionants vistasses des del finestral. Ara m'espero a l'entrar de La Roda fins a 2/4 de 9 per fer un cafè amb llet. El sol s'aixeca per darrere les muntanyes, els galls van cantant cadascun a la seva hora. A Molló costa posar-se en marxa, o potser és que no els cal córrer. Finalment, la mestressa de La Roda obre i faig el cafè -sense diari, a Molló diu que la premsa hi arriba a partir de les nou-. Tot seguit passo cap al coll de Lliens i cap sota Setcases. Dia radiant, no clouds in the sky. Molló està posat a mitja alçada de la vall. Per tant, el primer tram del dia per anar a Lliens és de pujada. Una pujada forta i desabrigada fins ben amunt. Allà papallones, vaques que pasturen, cavalls que pasturen, anglesos que pasturen and ocells que piulen. Panoràmica brutal. No sé si dic cap animalada però allò d'allà baix em sembla que és el Montseny. En un tombant veig un isard a menys de trenta metres davant meu, cosa diu que difícil de veure, són bèsties esquerpes. L'isard em sent i desapareix fent bots per un prat fins a un bosquet de pi roig. Em sento com la Heidi però amb barba. Abuelitoooo. Abans d'arribar al coll de Lliens perdo via durant prop d'una hora, per badar massa. Aquest tram de camí segurament és el més maco dels que he fet fins ara. Recuperat el camí, passo per sobre Lliens i baixo cap a Setcases. Dinar fort a cal Músiques. Havent dinat passo cap a l'estació d'esquí de Vallter 2000 amb el Ter a l'esquerra, i d'allà més amunt fins al refugi d'Ulldeter. Ulldeter és gairebé ple. Famílies amb canalla de cap a deu dotze anys, grups d'amics. Sento parlar en alemany, en anglès, en castellà i en català. Nones a 2.300 metres.
Diumenge, 8 d'agost. D'Ulldeter al coll de la Marrana, Tirapits, Noucreus i Núria. Ahir sopat molt agradablement amb gent de Vitòria a Ulldeter. Havent sopat vam fer unes quantes partides d'escacs, potser feia vint-i-cinc anys que no hi jugava. Avui si algú de vosaltres és a Núria, quedem per dinar, surto cap allà darrere el Grup de Muntanya de Camprodon, que aquest matí està fent una sortida dominical amb un grup de famílies i d'amics de vacances. Pujo el coll de la Marrana i passo a l'altra banda. De baixada, poc més endavant, atrapo la gent que dic de Camprodon, m'afegeixo al grup al costat d'un monitor. Pel parlar em demana si sóc de Girona, i quan li dic que no, que sóc del Penedès, sembla una mica decebut. Mentre marxem, el monitor em parla d'un nano de Puigcerdà que es veu que és un fenomen: Kilian Jornet es diu, primer cop que sento aquest nom. El tal Jornet es veu que temps enrere va travessar tot el Pirineu, d'Hendaia a Portbou, en tan sols vuit dies. L'Olla de Núria també diu que la va fer en dues hores i quinze minuts. De bogeria. En fi, amb els de Camprodon passem les fonts del Freser i enfilem el coll de Tirapits fins a una barraca de pastors. Allà el grup para a esmorzar i els deixo, continuo el trosset de diagonal que falta fins al cim. El dia és claríssim, des d'aquí dalt es veu tot. Segueixo pel fil de la carena que la paperassa administrativa diu que fa de frontera entre Espanya i França. A l'esquerra hi tinc la vall de Comadevaca, pelada d'herba i roca; a la dreta, el clot de la vall de Carançà, també pelada d'herba i roca, però amb l'ull glauc d'algun estany, i més avall amb la presència d'algun pi roig. Vaig trobant més gent, dos que corren a bon ritme per aquí dalt -potser som a 2.500 metres- amb aquella tranquil·litat, com si estiguessin a la Barceloneta. Arribat al Noucreus, giro a l'esquerra i em despenjo cap a Núria, que es veu molt al capdavall. Entro a Núria que toquen les dotze al carillo del santuari. Al·leluia. Molta gent avui per aquí, tant a la muntanya i com al ressort. Dia esplèndid, tot això està que rebenta de verd, de blau, de llum i de bonic. Dino a Núria i baixo a Ribes amb el cremallera. Fins aquí, torno a Barcelona amb tren.
dimecres 11 d’agost de 2010
De Llançà a Núria pel GR11 (2)
Dimecres, 4 d'agost. De la Jonquera a La Vajol, Maçanet de Cabrenys i Albanyà. Nit a la Jonquera, a l'hotel Marfil, hab. 109, 19 eur. La Jonquera deu ser el poble amb la memòria més trista de la Catalunya contemporània. És el poble de l'èxode del 39, quan la victòria feixista. Els historiadors em sembla que compten que l'hivern de la derrota republicana fins a 500.000 persones van haver de marxar cap a França, i moltes van passar per aquest punt. En memòria de tot allò la Generalitat ha fet un museu a la Jonquera, el MUME (Museu-Memorial de l'Exili). En fi, surto de la Jonquera cap a la Vajol i Maçanet de Cabrenys. La Vajol és un nom que a mi em sonava d'alguna cosa però no recordava de què. Bé, ja està: és el lloc exacte des d'on Companys va sortir cap a l'exili, això és. Un altre lloc amb mala memòria, doncs. A la font de l'Amor, al centre urbà, l'episodi de Companys hi és commemorat amb plaques de la fundació Negrín, de la fundació Sabino Arana i de la Generalitat. A la paret mateixa d'on raja la font també hi ha, amb tots els honors, el retrat en primer pla d'una senyora gran -la senyora Debouzy- que diu que va servir una truita al president afusellat. Ella li serví una truita, diu la llegenda que acompanya la foto de la senyora Debouzy; potser l'última que Companys va tastar abans de l'exili. També a la Vajol, als afores ara, passo per davant la mina Mata. La mina Mata és un casalot amagat enmig del bosc que segons s'explica en un plafó adjunt diu que va ser el lloc on Negrín va fer portar els Velázquez, els Goya i altres coses del Prado durant la sortida de l'exili, abans de passar-los a França. Una història de novel·la, segurament; en tot cas, una altra història de la guerra que topo per casualitat. Continuo cap a Maçanet. A mig camí, un moment que surto a la carretera, trobo una noia i el seu nòvio asseguts en un pedrís. La noia està esgotada, té un gest de cansament i fastigueig total. Al seu costat, al seu company se li endevina de seguida una expressió d'ase perfecta. Com se t'acut posar aquesta criatura per aquestes muntanyes, tros d'imbècil? En fi, arribat a Maçanet, dino al bar La Cova. El personal mirem el Barça que juga contra uns xinesos a la tele. En acabat, passo cap a la Trilla i Albanyà: quatre hores i mitja més. A Albanyà m'instal·lo al càmping al costat de la Josune i l'Iván. Macarrons i síndria per sopar a la terrassa de la piscina. Les banderes dels països de la clientela, una oreneta que de tant en tant espessiga la superfície de l'aigua amb el bec. Penso en la noia del migdia: una dona de vint anys és per estar lluint-se en aquesta terrassa, no per anar fent la cabra per aquestes muntanyes amb un nòvio més ruc que una sabata. Nit a Albanyà.
Dijous, 5 d'agost. D'Albanyà al coll del Bassegoda, Sant Aniol d'Aguja i el coll de Talaixà. Nit al càmping d'Albanyà, 14 eur. Surto cap a Sant Aniol d'Aguja pel coll del Bassegoda. El Bassegoda és l'entrada a l'Alta Garrotxa. A mil metres de desnivell ja pot ben ser-ho, vull dir alta. A l'inici de l'últim tram de la pujada, la masia de can Nou. A can Nou hi viuen una mare gran i una filla gallegues, amb les gallines, les cabres, l'antena parabòlica, el pick-up, i una mica de menjador per als excursionistes assedegats. Hi paro una estona. La filla em diu que sí, que tot això de la masia a la muntanya és molt bonic i molt preciós, però que el dia que se'n cansi, ho penja tot i se'n va a Figueres. La dona em diu això sense alçar la vista, mentre talla destrament i nerviosa un pebrot verd amb un ganivetàs enorme. Bé, good luck. Deixo can Nou i enfilo l'últim tram del Bassegoda. De dalt el coll encara la vista de cap Norfeu i el golf de Roses, és a dir, la panoràmica del camí recorregut fins ara des de Llançà. Baixada llarga i pesada per l'altra banda. Tot baixant me'n trobo un que ve d'Irun. Em diu que va sortir del País Basc el dia u de juliol, i deu ser veritat, la barba de nostrosenyor que se li menja la cara el delata. A migdia arribo a Sant Aniol, una ermita enclotada al fons de la vall de Sadernes, al costat del riu. Molta gent: grups, famílies, parelles que han pujat de Sadernes a passar el dia. Moi també faig un entrepà i un Red-Bull. Des d'ahir que em sembla que pixo Red-Bull directament, no passo l'antidòping ni de conya. Havent dinat, passo cap al refugi del coll de Talaixà. En el moment de sortir trobo un tal David, que també hi va. Pugem doncs plegats per un camí que va per sobre la vall, força aeri en algun tram i amb algun cop de vista esplèndid, com el del Salt de la Núvia. Talaixà és un coll petit, molt de fotografia. Panorama de serrats alts i minerals i valls estimbades, els boscos d'alzines pertot arreu. Cap al tard arriben la Tere i el Llorenç, de Terrassa; poc després, la Josune i l'Ivan. Xerrem fins que el sol es pon. Talaixà és un refugi lliure que podria estar millor. De fet, la instal·lació és en els baixos de la masia que hi ha al coll. La casa els amos l'estan rehabilitant, i a la part de darrere hi estan construint el refugi nou, que segurament serà guardat. Nit a Talaixà amb la sensació que se m'estan fotent les puces.
Dijous, 5 d'agost. D'Albanyà al coll del Bassegoda, Sant Aniol d'Aguja i el coll de Talaixà. Nit al càmping d'Albanyà, 14 eur. Surto cap a Sant Aniol d'Aguja pel coll del Bassegoda. El Bassegoda és l'entrada a l'Alta Garrotxa. A mil metres de desnivell ja pot ben ser-ho, vull dir alta. A l'inici de l'últim tram de la pujada, la masia de can Nou. A can Nou hi viuen una mare gran i una filla gallegues, amb les gallines, les cabres, l'antena parabòlica, el pick-up, i una mica de menjador per als excursionistes assedegats. Hi paro una estona. La filla em diu que sí, que tot això de la masia a la muntanya és molt bonic i molt preciós, però que el dia que se'n cansi, ho penja tot i se'n va a Figueres. La dona em diu això sense alçar la vista, mentre talla destrament i nerviosa un pebrot verd amb un ganivetàs enorme. Bé, good luck. Deixo can Nou i enfilo l'últim tram del Bassegoda. De dalt el coll encara la vista de cap Norfeu i el golf de Roses, és a dir, la panoràmica del camí recorregut fins ara des de Llançà. Baixada llarga i pesada per l'altra banda. Tot baixant me'n trobo un que ve d'Irun. Em diu que va sortir del País Basc el dia u de juliol, i deu ser veritat, la barba de nostrosenyor que se li menja la cara el delata. A migdia arribo a Sant Aniol, una ermita enclotada al fons de la vall de Sadernes, al costat del riu. Molta gent: grups, famílies, parelles que han pujat de Sadernes a passar el dia. Moi també faig un entrepà i un Red-Bull. Des d'ahir que em sembla que pixo Red-Bull directament, no passo l'antidòping ni de conya. Havent dinat, passo cap al refugi del coll de Talaixà. En el moment de sortir trobo un tal David, que també hi va. Pugem doncs plegats per un camí que va per sobre la vall, força aeri en algun tram i amb algun cop de vista esplèndid, com el del Salt de la Núvia. Talaixà és un coll petit, molt de fotografia. Panorama de serrats alts i minerals i valls estimbades, els boscos d'alzines pertot arreu. Cap al tard arriben la Tere i el Llorenç, de Terrassa; poc després, la Josune i l'Ivan. Xerrem fins que el sol es pon. Talaixà és un refugi lliure que podria estar millor. De fet, la instal·lació és en els baixos de la masia que hi ha al coll. La casa els amos l'estan rehabilitant, i a la part de darrere hi estan construint el refugi nou, que segurament serà guardat. Nit a Talaixà amb la sensació que se m'estan fotent les puces.
dimarts 10 d’agost de 2010
De Llançà a Núria pel GR11
Dilluns, 2 d'agost. De Llançà a Vilamaniscle i la font d'en Cadecàs. Agafo el tren d'hora a Barcelona i passo cap a Llançà. Surto de la plaça Major del poble cap Vilamaniscle. Cel tapat en aquest punt de l'Empordà. Pujat al coll de les Portes i baixat a l'ermita de Sant Silvestre de la Valleta amb pluja i trons intermitents. El paisatge és de marges de muntanya feixats per fer possible la repoblació de l'alzinar de la zona fumat en algun incendi. L'ermita de Sant Silvestre és ben bé al cul d'aquesta vall minúscula (d'aquí el nom valleta, I supose), sembla un joiell antic desat en un estoig. De l'indret en surto pel coll de la Serra. A dalt gran panorama de Vilamaniscle i el golf de Roses. A Vilamaniscle la gent hi aparca el Porsche Carrera a la plaça de la Vila com aquell qui res. Això vol dir que deu ser un poble tranquil i solvent, vull dir de pela llarga. El poble està en silenci ara, potser perquè hi és l'hora de dinar. El lloc es veu apartat, petit i polit però amb totes les comoditats. Fa l'efecte de tenir aquella mena de qualitat que personalment associo amb els llocs de vacances dels votants de CiU d'una certa edat, un poble d'una pau molt ordenada, sense fumadors ni papers de xiclet a terra, mig balneari, mig monestir amb wifi, un lloc de vinets blancs, amanides, galetetes i llits que no fan soroll. A l'entrada de Vilamaniscle hi ha una parada d'autobús per anar a Figueres i una bandera catalana perquè se sàpiga on som. Passo pel centre urbà de puntetes per no fer renou i entro a dinar al bar de la piscina, l'únic que hi ha obert. Plou hi fa sol mentre faig l'entrepà. Una senyora gran es banya, un senyor gran no sap si fer-ho. En un cartellera s'anuncia una jazzejada per als dies d'agost. Els dos monitors de la piscina, un noi i una noia molt joves, comenten que l'ajuntament vol rehabilitar el Castell. El Castell és un casalot molt enderrocat al punt més alt del centre de Vilamaniscle, hi he passat abans. En acabat de dinar surto per carretera cap al monestir de Sant Quirze de Colera.
Dimarts, 3 d'agost. De la font d'en Cadecàs a Requesens i la Jonquera. Cobertura de nou. Ahir a la tarda passat de Sant Quirze de Colera cap a la Jonquera. Nit a mig camí, d'acampada lliure en un lloc que en diuen la font d'en Cadecàs. Pluja, trons, algun llamp. La irruència de la tramuntana, els cops que engega aquest vent, el xiulet que fa, com es carrega, com espetega. Avui surto cap a Requesens sota un cel radiant. Vent encara. Al coll de la Llosarda, molt obert, la tramuntanada m'endú a mi i motxilla. He d'empènyer la paret que fa el vent per passar a l'altra banda. Després baixo per dins un alzinar, i tot seguit torno a pujar fins a Requesens. A Requesens una gran esplanada que fa d'aparcament, quatres cases i un castell espectacularment ben conservat o rehabilitat. Dino a Requesens amb l'Anna i l'Iris. L'Anna i l'Iris són dues noies de Barcelona. Anaven amb un grup a Espolla, però l'Anna s'ha contracturat la cama pujant de la Jonquera i s'ha hagut de quedar aquí. L'Iris s'ha quedat també per fer-li companyia. Totes dues esperen que algun cotxe dels que hi ha a l'esplanada les baixi a Espolla per trobar-se amb la resta del grup, si no, hauran de trucar a un taxi. Mentre fem l'entrepà sota uns arbres juguem a una mena de joc dels disbarats, té la seva gràcia. En acabat ens acomidem i passo cap a la Jonquera. Tot el camí vent, vent i més vent. Fins als trons de tant de vent. No pararàs de bufar, nom de déu? Al vent ta mare, Raimon. Sol, sol i soleil. La vista des del coll de l'Auleda i des de puig Falguers: tota la badia de Roses i tota la plana riallera empordanesa. Gairebé a dalt del coll, un avió contraincendis francès estavellat al mig del bosc, sobre el camí. Un accident del 1986 durant l'extinció d'un foc en aquesta part de l'Albera, segons explica una placa d'homenatge als dos bombers morts. Baixada llarga fins a la Jonquera.
Dimarts, 3 d'agost. De la font d'en Cadecàs a Requesens i la Jonquera. Cobertura de nou. Ahir a la tarda passat de Sant Quirze de Colera cap a la Jonquera. Nit a mig camí, d'acampada lliure en un lloc que en diuen la font d'en Cadecàs. Pluja, trons, algun llamp. La irruència de la tramuntana, els cops que engega aquest vent, el xiulet que fa, com es carrega, com espetega. Avui surto cap a Requesens sota un cel radiant. Vent encara. Al coll de la Llosarda, molt obert, la tramuntanada m'endú a mi i motxilla. He d'empènyer la paret que fa el vent per passar a l'altra banda. Després baixo per dins un alzinar, i tot seguit torno a pujar fins a Requesens. A Requesens una gran esplanada que fa d'aparcament, quatres cases i un castell espectacularment ben conservat o rehabilitat. Dino a Requesens amb l'Anna i l'Iris. L'Anna i l'Iris són dues noies de Barcelona. Anaven amb un grup a Espolla, però l'Anna s'ha contracturat la cama pujant de la Jonquera i s'ha hagut de quedar aquí. L'Iris s'ha quedat també per fer-li companyia. Totes dues esperen que algun cotxe dels que hi ha a l'esplanada les baixi a Espolla per trobar-se amb la resta del grup, si no, hauran de trucar a un taxi. Mentre fem l'entrepà sota uns arbres juguem a una mena de joc dels disbarats, té la seva gràcia. En acabat ens acomidem i passo cap a la Jonquera. Tot el camí vent, vent i més vent. Fins als trons de tant de vent. No pararàs de bufar, nom de déu? Al vent ta mare, Raimon. Sol, sol i soleil. La vista des del coll de l'Auleda i des de puig Falguers: tota la badia de Roses i tota la plana riallera empordanesa. Gairebé a dalt del coll, un avió contraincendis francès estavellat al mig del bosc, sobre el camí. Un accident del 1986 durant l'extinció d'un foc en aquesta part de l'Albera, segons explica una placa d'homenatge als dos bombers morts. Baixada llarga fins a la Jonquera.
diumenge 1 d’agost de 2010
Fets, no paraules
La campanya del Psc a la Generalitat d'ara fa quatre anys duia l'eslògan "Fets, no paraules", per presentar el seu candidat. Es volia posar de relleu la feina d'aquest ex-alcalde i ex-ministre com a garantia de la seva idoneïtat per al càrrec, a pesar de la seva inexpressivitat i sequedat en comunicar-se.El Psc de Gelida, escrivia en el butlletí municipal El Balcó que s'editava el mes de novembre de l'any 2009 les paraules que us transcric a continuació: Un equip de govern ha de tenir una idea molt clara de quines són les necessitats que té el seu municipi. Ha de saber amb quins ingressos o amb quines fonts de finançament es pot comptar. I finalment ha de saber prioritzar per tal d’aplicar els recursos a les coses realment importants.
A Gelida l'any 2009 els socialistes hem tingut una cosa clara, que els esforços principals es centrin en superar la crisi en el present i en preparar els gelidencs més petits pel futur.
Doncs ara apliquem allò que deia el candidat, ara president, Montilla. Fets, no paraules.- Gelida és un dels municipis més endeutats de Catalunya. Deute que haurem de pagar els gelidencs els propers anys, fent front a un elevat cost en interessos. Això és saber "amb quines fonts de finançament es pot comptar" o "preparar els gelidencs més petits pel futur"?
- L'obra pel qual seran recordats aquests quatre anys és la construcció d'unes escales mecàniques. Aquesta obra era una "necessitat dels gelidencs" i "saber prioritzar"? Això és dedicar "els recursos a les coses realment importants"?
- Finalment, per ajudar-nos a superar la crisi, recordem que pregonaven que "els esforços principals es centrin en superar la crisi", ens doblaran el preu de l'aigua segons que llegeixo al bloc d'Esquerra. Decisió que se suma a l'increment del 30% del rebut d'escombraries aprovat el 2007 per aquest mateix govern. Això sí, la màquina propagandística municipal obre el butlletí amb la congelació d'impostos per al 2010. Dubto que posin a la portada l'increment del rebut de l'aigua, com tampoc no va sortir el rebut de les escombraries o l'escandalós augment de retribució dels regidors. D'això te n'has d'informar per altres mitjans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)