Cartellistes

Ja hem comentat en alguna ocasió anterior la dèria d'alguns socialistes gelidencs contra la campanya del referèndum sobre la independència de Gelida decideix. Una mania persecutòria, perfectament diagnosticable, conseqüència de la intolerància i de l'intent d'imposar el pensament únic. Els símptomes es manifesten en forma d'impuls incontrolat per arrencar cartells. Aquesta fòbia només sorgeix quan els cartells duen missatges tan subversius com ara "Vota" o "Xerrada-col·loqui" i els protagonitzen personatges tan perniciosos socialment com són Núria Feliu, Muriel Casals, Arcadi Oliveres, Jaume Sobrequés, Víctor Alexandre, Montserrat Carulla... Per actuar d'aquesta forma tan antidemocràtica no els cal cap justificació, se senten emparats per l'absolutíssima majoria que governa el municipi. Majoria que es permet decisions tan flamenques com ara no donar suport a la consulta sobre la independència o no organitzar autocars per participar a la manifestació del 10J a Barcelona.
El mes de febrer no existia cap ordenança municipal que sostingués la retirada de cartells de la consulta sobre la independència. Es van donar situacions tan paradoxals com cartells de la consulta enganxats al costat de cartells de l'ajuntament, a la mateixa paret, i l'ajuntament demanant-nos que despengéssim els nostres. L'ordenança s'ha aprovat l'abril del 2010. Ara sí que està regulada l'enganxada de cartells.
Els cartells tenen una finalitat: informar d'alguna cosa. Són necessaris per fer arribar un missatge i, sovint, són l'única manera d'assabentar un veïnat d'un tall d'aigua, d'unes hores sense llum o d'una actuació en un carrer que afectarà puntualment la circulació. Crec que el més important és tenir cura de retirar-los un cop aquest missatge ja ha caducat.
Per això m'indigno cada dia, quan passo per la travessera urbana de Gelida, i hi veig a pràcticament tots els fanals i a molts arbres un paper amb el logo de l'Ajuntament de Gelida i el de Jardineria Rosanes, l'empresa que té concedida el manteniment de la jardineria municipal, avisant d'una fumigació prevista per al 20 i 21 de juliol. Trobo bé que s'informi perquè els veïns tinguin les finestres tancades, tot i que es podria optar per una nota informativa a les bústies dels veïns afectats, que al final estan molt localitzats, però em sembla una manca de rigor i de criteri que avui, més de 10 dies després d'aquesta intervenció en els plataners de la travessera, els papers continuin allà mateix, sense que ningú els retiri.
Segurament és responsabilitat de l'empresa adjudicatària de la jardineria, però un consistori tan primmirat amb d'altres cartells quan no existia l'ordenança, no pot permetre que el seu logotip continui penjat dels arbres i dels fanals quan, ara sí, té una ordenança aprovada que regula els cartells a la via pública. En aquest cas, ni que no hi hagués ordenança. Uns cartells que informen d'una fumigació enganxats als arbres és de sentit comú que no haurien de continuar penjats l'endemà del tractament, sobretot perquè, encara que sigui a través d'una empresa concessionària, és el mateix ajuntament que exigia la retirada de cartells o que aprovava una ordenança de civisme qui empapera ara arbres i fanals.

Love, again

Ara encara no perquè tot just som a les primeres pàgines. Però la Sarah Durham i l’Stephen Ellington-Smith seran personatges centrals de la novel·la de Doris Lessing Love, again. Tots dos són gent d’una mitja edat diguem-ne ja molt consolidada, fins i tot potser als primers compassos de la vellesa. Cada un té referència de l’altre, però encara s’han vist mai. Aquesta nit sopen junts en un restaurant elegant però sense luxes ostentosos de St Martin’s Lane, al centre de Londres, per parlar de feina, l’adaptació teatral dels papers personals d’una tal Julie Vairon. Els dos personatges de Lessing fa estona que parlen. Han comentat això i allò relacionat amb la feina. Curiosament també han parlat de qüestions més personals, al capdavall potser tant o més que no del text de l’obra de teatre que tenen entre mans. Curiosament perquè no es coneixen, és el primer cop que coincideixen. Tots dos personatges s’expliquen doncs, també confidencialment i amb un interès inesperat i creixent per l’altre. En acabat, tres hores més tard, s’alcen de taula, surten del menjador, van a buscar els abrics a la consigna –som a la tardor, a Londres el temps és fred–, i paguen el compte del sopar. La noia de la caixa els somriu. L’Stephen fa algun comentari, o deixa anar una ironia educada a partir d’un motiu qualsevol. Més somriures, potser hi ha alguna rèplica igualment educada de la noia o de la mateixa Sarah. Un intercanvi de paraules en veu baixa, breu i cordial de comiat. Tot seguit els comensals s’adrecen cap a la porta del restaurant a poc a poc. Obren la porta, surten al carrer. I llavors passa això, el paràgraf que ve a continuació, el moment en què els dos personatges de Lessing s’acomiaden l’un de l’altra. Aquesta escena també em serveix a mi per dir-vos adéu a la gent del bloc. Avui començo vacances. Bon estiu.

“They left the restaurant, slowly. At this very last moment, it did seemed they did not want to part. They said goodbye and walked away from each other. Only then did they remember they had been together for nearly three hours, talking like intimates, had told each other things seldom said even to intimates. This idea stopped them both, and turned them around at the same moment on the pavement of St Martin’s Lane. They stood examining each other’s faces with curiosity, just as if they had not been sitting a few feet apart, for so long, talking. Their smiles confessed surprise, pleasure, and a certain disbelief, which latter emotion –or refusal of it– was confirmed when he shrugged and she made a spreading gesture with her hands which said, Well, it’s all too much for me! At which they actually laughed, at the way they echoed, or mirrored, each other. Then they turned and walked energetically away, he to his life, she to hers.” (Doris Lessing, Love, again, 1996. En català, L’Amor altra vegada, a Editorial Destino)

El pdf de l'estiu de 2010

El pdf que teniu a les mans és un recull de les entrades que he fet des del 2008 fins avui mateix al bloc Al funi es diu. Aquestes entrades són notes personals, reflexions, observacions, elucubracions que no tenen cap més propòsit que el de passar l’estona. Material divers, redaccions merament escolars que m’ha fet gràcia escriure i que ara em fa gràcia aplegar en un sol document definitiu. A vegades tracten de coses de Gelida, a vegades no. La immensa majoria de textos estan en estat catatònic a la versió en línia del bloc, en falten molt pocs. N’he tret només els que, pel que sigui, he considerat imprescindible fer-ho; també n’hi he afegit algun altre d’inèdit –dos o tres– que aleshores de redactar-lo em va semblar que no hi havia de ser, però que ara, amb la perspectiva dels mesos, penso que per què no.
Tots els escrits d’aquest recull els he rereredactat en més o menys mesura en relació amb l’original publicat al bloc. En cap cas això no altera el fons, o la idea, o el tema inicial del que dic allà. Però sí que em sembla que en general el resultat tal com el presento definitivament aquí és clarament millor. Més comprensible. Almenys aquesta és la intenció. Redactar una qualsevol cosa a mi em costa un tou. No domino la llengua i tinc certa tendència al barroc i la dispersió. He llegit molt poc, i sempre malament. Desconec cap sistema, gairebé tots els models periodístics o literaris. Amb el teclat a les mans funciono per intuïció, per jocs de paraules, associacions d’idees. La mancança és evident, no cal dir. I no m’agrada, no és el que hauria de ser. Però és així, què hi farem, no en sé més. Dic això no per buscar la comprensió de cap eventual lector desvagat present o futur, ho constato solament com a fet objectiu i com a personal desgràcia.
Les correcions lingüístiques incloses en aquest document les he fetes jo mateix, sense l’assessorament de ningú, tret d’algun diccionari i, més puntualment que no hauria calgut, d’alguna gramàtica. Això ha estat així per voluntat expressa, hauria pogut recórrer fàcilment a alguns excel·lents correctors de català que conec. Però he volgut que aquestes pàgines siguin també un testimoni de les meves limitacions lingüístiques en l’àmbit que sigui: lèxic, ortogràfic, sintàctic, ortotipogràfic, etc. Hi ha persones amables d’elogi massa fàcil que diuen que escric més o menys acceptablement. Bé, que cadascú digui el que vulgui. Però que ningú, absolutament ningú, faci cas de les solucions lingüístiques que faig servir aquí, particularment pel que fa als usos dels pronoms febles (i específicament els usos de hi i en). El català d’aquest pdf és mitjanet, molt mitjanet, de nivell C a tot estirar.
El present recull es titula El pdf de l’estiu 2010 perquè sí, perquè som a l’estiu –a punt de començar vacances en el meu cas– i perquè algun nom s’hi havia de posar. Em fa gràcia que això sigui un pdf, és a dir, un document informàtic, no un llibre imprès, no un objecte. La popularització del llibre electrònic comença a ser un fet –al metro ja veig algun cas de gent que en fa servir–. Potser això també hi té alguna cosa a veure.
Finalment, gràcies a tots els qui, regularment o esporàdicament, heu seguit les meves col·laboracions i heu seguit les altres col·laboracions del bloc del funi. Pel que fa a mi, gràcies sobretot per la paciència. Salut.


Nota de servei. Demà us passaré el pdf que dic aquí a uns quants dels qui potser pugueu llegir aquestes ratlles, als qui conec i en tinç l’adreça de mail. Si us plau, feu-lo córrer entre la resta de lectors del bloc que conegueu. Gràcies. Una altra nota de servei: He canviat substancialment el post d’ahir titulat Preguem doncs, estava cuinat massa a corre-cuita i va pujar sobtat. Si us ve de gust, torneu a donar-hi un cop d’ull. Disculpeu la molèstia.

Preguem doncs

El País publica aquest matí un article signat per la ministra Chacón i l’expresident González. Escrit al alimón o en comandita, que diuen allà, és a dir, a quatre grapes. Amb la preposició a, no de. Però vaja, escriure es pot fer de qualsevol manera, el que importa és fer-ho amb ganes.
El paper de Chacón-González diu que la responsabilitat del malestar que predomina en Cataluña és del PP, dels independentistes i de la composició caduca del TC. Del PSOE no doncs, no hi era, els últims cinc anys se’ls ha passat a ca l’estheticienne de la senyora De la Vega fent oposició. Diu també que el repte ara és no solament restituir los preceptos del Estatut objetados que puedan recuperarse sinó també demostrar que la concepción de España como Nación de naciones nos fortalece a todos. I finalment, acaba amb una frase enigmàtica, de ressonàncies críptiques: Pero en este reto nos jugamos la convivencia libre, democrática, en paz. O sigui, t’ho dic ara de txatxis i de guais per mitjà del País, que és com si diguéssim el BOE socialista in pectore. Però si cal serà després por mis pistolas.
En definitiva, el paper d’avui del País dels 56.000 manifestants –quins collons!– no aporta res, és el mateix desplegament de recursos retòrics de sempre. Que no ho hem vist tot això de la Nación de naciones i de l’España plural? Que no és precisament el que hem estat fent els últims cinc anys, per no dir els últims trenta-tants, els últims cent no sé quants anys? Que no és just això que diuen Chacón-González el que ha fracassat? Al paper només hi falta la música del Serrat.
L’article del País d’avui el signen la ministra de defensa del PSC i l’ex president del PSOE. Aquesta circumstància, la més remarcable de la cosa, deu poder ser atribuïble a alguna de les raons següents: a) La ministra de Defensa sap disparar però no sap escriure; b) La ministra de Defensa necessita defensa. La ministra Chacón és una defensora de l’Espanya plural. En aquest article s’insisteix en aquesta idea. Espanya fins i tot hi és definida com a Nación de naciones. Això és tenir pensaments impurs i clarament sediciosos. Cap ministre o ministra de Defensa d’Espanya pot dir una cosa així impunement, és a dir, sense que a la pròxima reunió de l’Estado Mayor de la Defensa li posin una xinxeta a la cadira. I la minis Chacón ha de poder seure tranquil·lament a la seva cadira, és un dret constitucional; c) O en què es tracta de fer veure a la concurrència catalana que la senyora Chacón té amics realment influents que la podrien assenyalar algun dia amb el dit per ser la candidata del PSOE a la presidència d’Espanya en les pròximes elecions generals, i que és de molt cretí matar les il·lusions d’una noia tan espavilada, tan mona, tan bona persona i tan ministra. Ara toca l’Espanya optimista.
Les possibilitats que hi ha són aquestes pel fa al paper d'avui. Personalment, em decanto per l’explicació a), que és a todas luces la més evident. Però també hi ha una lectura en clau interna, vull dir del PSC. Com deu estar de desmanegat aquest partit perquè calgui anar a buscar la cola felipista. No n’hi ha per menys. Els interessos –vull dir la nòmina del cap del mes– aguanten, és clar; de fet, és això el que ho aguanta tot, oi? Però d’arguments polítics al PSC no n’hi queden, han volat. Almenys pel que fa al tema estatutari en qüestió.
L’article paisà d’avui de Chacón-González no és un article, és una pregària. L’altre destacat de la premsa del dia també ho és. És el millor titular que he llegit mai en una portada de diari. Diu això: El rei prega a sant Jaume per la unitat d’Espanya. No, no és de l’Hola! ni de la publicació oficial de la Conferencia Episcopal, és de l’Avui. Sense comentaris, la notícia. Santiago y cierra España. Dit sigui campechanamente.
Sí, preguem doncs.

Amb els diners del Palau

Poso al començament d’aquesta entrada els diners de Ferrovial, els diners del Millet i el Montull, i els diners de la Fundació Trias Fargas. No ho faig amb cap mala bava. Aquesta coincidència és això, una coincidència. La comissió d’investigació sobre el Palau de la Música al Parlament ha establert claríssimament la dissortada fortuna del cas. Qui n’hagi seguit les compareixences pel 3/24 –jo mateix, a estones– no pot tenir cap dubte sobre aquest punt: tot són coincidències, ningú no hi era, ningú no cobrava, visca la pàtria catalana.
Poso aquests diners sobre la taula doncs, i tot seguit dic que si jo ara mateix en tingués una desena part –tan sols una desena part– a la comptabilitat personala, tinc clar que una de les coses que faria seria firar-me a perpetuïtat una habitació esplèndida a l’hotel de Ricard Bofill a l’extrem de la platja de Sant Sebastià de Barcelona. El que en diuen la torre-vela.
Com és per dins aquesta edificada no ho sé perquè no hi he estat. Però el cop de vista des de fora a mi m’agrada. Ara com ara és el cop de vista que m’agrada més de Barcelona. La forma –exactament una vela, o un vano mig obert– és molt neta, i el lloc on està plantat, molt sol, sobre un fons de cel i sobre el mar, trobo que li dóna com més presència i en ressalta la cosa modernanta i eleganta. Que diferent aquesta torre-vela de la torre-pixa de coloraines de la plaça de les Glòries, l’altre edifici emblemàtic de la Barcelona recent!
De dia el color de la torre-vela canvia segons l’hora i segons el temps, però mantenint-se sempre dins un to de gris metal·litzat. A la nit una línia de llums blancs en dibuixa el contorn. La façana, de vidre, també canvia segons els llums oberts o tancats de les habitacions ocupades. També a la nit dues terrasses, una a l’hotel mateix, l’altre al capdavall del passeig marítim, alternativament solen posar bona música. De les habitacions estant es veuen els avions provinents d’arreu del món –bé, si més no de Mallorca– que baixen cap a l’aeroport del Prat.
La calorassa d’aquests dies fa que a Barcelona un no pugui sortir a prendre la fresca fins ben bé les dues de la matinada. A aquesta hora, en dies feiners, el tros de passeig marítim de la torre-vela de Bofill és força buit. Però no del tot. Hi ha un home passejant el gos, algun grupet de gent a la platja, parelles que passen, gent que footingueja, els serveis de neteja feinejant, el tremolí del mar, la mica de marinada, un cotxe dels mossos d’esquadra fent la ronda sigil·losament amb llums blaus a la teulada.

Lluíííííís

La notícia és de dilluns dia 6 de juliol i la publica La Vanguardia en portada. Per imponderables del meu mail no l’he sabuda fins avui.
Es tracta de la primera foto de l’univers, o sigui del tot més tot que hi pugui haver. Ara ja ho podem dir: l’univers té forma de mongeta i, pel que es veu, en general és de qualitat gasosa. La foto és obra del telescopi Planck, que és un aparell que diu que dóna voltes per algun lloc de per allà dalt i va fent clic, clic, clic com un japonès qualsevol davant la casa Batlló de Gaudí però amb una càmera més bona.
La nota de La Vanguardia és informativament impecable. Com que a la foto del Planck els colors predominants són el blau i el grana, doncs va el redactor godaic de torn i engega l’article dient: A primera vista [l’univers] parece un mapamundi azulgrana.¡Toma ya, chúpate esa, Florentino! Déu no és espanyol, és del Barça; la foto ho demostra científicament.
Però la foto del Planck en realitat no és la imatge de l’univers sencer, només d’un part, exactament del que en diuen la radiació de fons, és a dir, de l’ona expansiva que va seguir –que segueix, de fet– el Big Bang, o el Gran Pet inicial que ho va parir tot fa milers de milions d’anys.
És clar: perquè com t’ho pots fer per fotografiar l’univers sencer? Vull dir que per tirar un foto cal estar fora d’allò que és objecte del retrat, o almenys a una certa distància, no? I doncs, on és que t’has de posar per fer una foto de família de l’univers? On estàs si estàs fora de l’univers? Poden explicar aquesta qüestió fotografometafísica els de la Nikon?
En tot cas, a la foto del Planck he vist que jo hi surto amb els ulls tancats. Molt petit, això sí, en un racó de racó de racó, etc. Però amb els ulls tancats. Per tant, demanaria als responsables del telescopi si us plau a veure si la poguéssim repetir un altre dia. M’avisin, però.
Si aquesta foto ha de quedar per sempre, i l’han de publicar revistes i llibres de text i ha de ser ensenyada a les escoles, aquest humil terrícola voldria sortir-hi amb els ulls oberts, mirant a la càmera i amb un somriure ben ample. Lluíííííííís.

El què ara

Dimecres el Gil demanava en aquest bloc I ara què? Naturalment es referia al què de després de la manifestació del més de milió del passeig de Gràcia.
Bé, cordialment Gil, et corregeixo. A mi em sembla que no és el què. El què és clar, la milionada de dissabte el cantava a ritme de Gloria Gaynor: adéu, Emilia. La pregunta doncs no és el què. La pregunta és qui, la pregunta és com i la pregunta és on. És a dir, la qüestió és com es concreta el que se’n podria dir –passa’m la paraula, no m’agrada però no en tinc d’altra– l’esperit, o el clam, del 10J.
Concretar no demana especular sobre estratègies o posicions polítiques de partits o institucions que queden fora de l’abast d’un mateix. Concretar demana un escenari concret, uns protagonistes concrets i una acció concreta que siguin a l’abast del lloc en què està cadascú.
Els municipis s’ha demostrat que són un espai vàlid per concretar iniciatives, i en aquest cas el municipi és Gelida. A Gelida els protagonistes també hi són. Com bé saps, el dissabte de la manifestació un bon grup de gelidencs va baixar a Barcelona. Tinc entès que fins i tot el PSC va organitzar un autocar.
No sé si seria fer volar gaires coloms voler reunir aquests gelidencs que, siguin del color polític que siguin, el 10J es van sentir prou tocades a la fibra com per anar a manifestar-se a Barcelona. Gelidencs independentistes, o senzillament gelidencs de sensibilitat catalanista.
A mi em sembla que això s’hauria de provar, i em sembla que s’hauria de provar d’una manera determinada, és a dir, des de l’acció cívica i explícitament catalanista. Des d’aquest punt de partida comú, es tractaria de crear una eina, una plataforma transversal d’acció a Gelida.
Dic des de l’acció cívica, per tant excloc formalment d’aquesta iniciativa els partits polítics locals. Naturalment, els gelidencs que d’una manera o altra són a la política municipal també hi serien si volguessin, perquè al cap i a la fi Gelida és un poble i de persones amb voluntat de compromís hi ha les que hi ha i no n’hi ha més. Però caldria reunir més gent, i segurament també les entitats que ho volguessin.
Fa cosa d’un parell de mesos, tu mateix parlaves en privat d’Òmnium Cultural. Bé, no ho sé, potser sí que per aquí es podria començar a concretar alguna cosa.

El Doctor Gal·lès

Deia ahir Vilaweb que el parlament britànic ha accedit a debatre sobre Catalunya per iniciativa d’un representant gal·lès a la cambra dels comuns. Segons Vilaweb, en el paper que es discutirà s’afirma que Catalunya és una nació. Per tant, si el paper passa la majoria de la cambra del comuns, els catalans haurem obtingut el reconeixement del Regne Unit, és a dir, d’un dels tres o quatre països realment influents del món. Dels que tallen el bacallà.
Evidentment, les possibilitats que això passi són molt limitades, per no dir directament impossibles. El Regne Unit no es buscarà un marronet amb l’estat espanyol per una cosa com aquesta, és a dir, per quatre catalans. Per molt milió i mig que siguin al carrer. I en tot cas, si mai arribés a plantejar-se aquesta possibilitat –remotíssima– ja s'ocuparà la diplomàcia espanyola a la capital britànica d’aturar-ho, que serveix també per això.
La iniciativa procatalana al parlament britànic no arribarà enlloc, això és clar com el dia. Però no deixa de ser bonic. Perquè imagineu-vos un moment que per aquelles coses, per aquelles casualitats, aquells descuits, aquells errors que a vegades té la vida, resultés que finalment el parlament britànic digués que sí.
És a dir, imagineu-vos que per un voler de déu, per un atzar incontrolable, al final el paper gal·lès en què es reconeix a Catalunya com nació efectivament obtingués el vist-i-plau de la cambra del comuns. Quina situació surrealista! Seria absolutament genial. Segons la constitució dels espanyols, els catalans nació sí però no; segons els britànics, nació sí però també. Què faríem els catalans llavors? Proclamar-nos colònia britànica? Demanar fish&chips i asil polític per a un milió i mig de persones a Norfolk?
Una cosa digna de les millors comèdies de Shakespeare. D’un nivell superior als millors episodis de la sèrie “Yes, Minister”. Per rebentar-se de riure. Llàstima que no hagi de ser. Abans els espanyols reflotaran els barcos de la Invencible i la posaran al Tàmesi capitanejada pel Casillas i la Carbonero, l’Escobar, un cap de toro zahino i les dents de la minis Chacón.

I ara què?

"I ara què?" és el que repetia en Jordi Basté mentre el segon autocar enfilava la Diagonal de tornada cap a Gelida. El primer havia sortit uns minuts abans. Dos autocars, amb 90 gelidencs tornaven a quarts de 10 amb la sensació d'haver viscut una jornada històrica, una diada que serà recordada per la gran concentració de persones que va reunir i pel missatge que es repetiria tota la tarda com el clam més unànime: in-inde-independència! No, no era una manifestació independentista. Però hi havia més estelades de les que mai hagi vist en cap concentració. I els crits d'independència eren corejats de forma generalitzada, sense venir de cap grupúscul marginal. Sorgien del cor mateix del passeig de Gràcia. Eren crits de ràbia, no sé si reflexionada, davant la frustració que ha generat el Tribunal Constitucional. Els catalans deixem el seny (de l'autonomisme) i abracem la rauxa (de la independència)?
La independència és una de les vies que s'obre davant del cop de porta, o pitjor, de la puntada de peu que ens han etzibat. L'estatut era un codi de relació amb Espanya, una fórmula per mantenir-ne la vinculació, per això alguns no el volíem. Però Espanya ha mostrat la seva cara més decimonònica, imperialista i intransigent. No accepta la diversitat i es recrea en el blanc-i-negre com a única fórmula per ser-hi: la indivisible unidad de la única nación que només saben reconèixer, la seva. Alguns parlaven d'un estat federal. D'això ja ha quedat clar que res de res. Espanya és monolítica, monocromàtica i excloent. De manera que dissabte ens ajuntàvem aquells que ens en volem anar i aquells que se'n senten exclosos. La unitat és postissa, el mínim comú denominador molt feble, però l'Emilia i la seva colla han aconseguit el que no ha aconseguit ningú, unes hores d'unitat nacional, de normalitat independentista.
I ara què? No veig futur a la manifestació. La unitat no és real. Els diputats catalans a Madrid no formen un grup, aquí tothom mira les eleccions de la tardor. Esquerra, que és qui hauria de sortir reforçada d'aquest empipament i liderar-ne la reacció, està en caiguda lliure. Ciu sembla que s'erigeixi ara com la gran alternativa a un tripartit esgotat com a fórmula, però són els responsables dels 23 anys del peix al cove que ens han dut fins aquí. Ni tan sols han regenerat l'equip: els que es presenten com a alternativa manaven a Catalunya fa només 7 anys: no són una alternativa real. El Psc, del qual valoro molt positivament el paper institucional que ha jugat com a president en Montilla, no és capaç de deixar anar el llast d'un Psoe que encara actua com a partit jacobí. Iniciativa, sisplau, que es posicioni d'una vegada i decideixi què vol ser, perquè com a crossa dels socialistes ja la coneixem.
I ara què? deia en Basté. Doncs jo aposto per la insubordinacó, pel desacatament. Per tornar la ressolució del Tribunal amb una nota aprovada pel Parlament dient que aquest poble, per dignitat nacional, no accepta la ressolució i, com que som gent pacífica, farem com si no hi fos, com si mai no hagués existit. I a veure què passa. No tancaran tots els diputats a la presó i, en principi, no ens enviaran l'exèrcit. Si ho fan, la independència serà més a prop i aquest és el camí.

De vacances

L’Emilia ens ha sentenciat a tots amb les vacances d’agost a la cantonada. No és que no es veiés a venir, però igualment és una llàstima, perquè pel que es va veient, i sobretot pel que es veurà demà, els condemnats pel tribunal estàvem ja en allò que el tema de la Madonna dels noranta en deia into the groove. Una altra retallada constitucional doncs, en aquest cas un retallada de rollo impressionant. Malament doncs, l’Emilia: primer ens convida a la festa i després s’emporta la taula de so i la música. Això no es fa, Emilia, ets una aixafaguitarres.
De totes les coses que s’han comentat pels mitjans aquests dies sentenciats personalment em quedo amb allò que va dir el López Tena al final d’una entrevista que li feia Vicent Partal a Vilaweb. El mateix dia de coneixe’s el resultat de la sentència, Partal li preguntava a López Tena què és que podia fer una persona del carrer qualsevol –és a dir, tu i jo- davant la lletra del TC. López Tena responia dues o tres coses, una d’aquestes era donar diners a les entitats, associacions, etc que treballen per aconseguir un estat propi. Doncs això. També d’aquests dies en vull retenir la referència a la continuació de la unitat i la mobilització que, segons la crònica del telenotícies de TV3, ahir algú es veu que va remarcar en l’acte de lectura de la declaració conjunta dels expresidents de la Generalitat i el Parlament.
Que l’Emilia ens enviï a tots de vacances a la Merda no vol dir que nosaltres ens hàgim de quedar al seu poble i al seu país forerever more. Hi passarem l’estiu, amb la platja i la gandula i les fotos de rigor. Ens ho passarem bé, sí; a tot arreu hi ha coses interessants per veure, experiències per viure, tios i ties per lligar-se. Però ja està, prou. Al setembre tornarem tots a casa nostra, més morenos i més contents, agraïts per l’hospitalitat constitucional, i nosaltres continuarem la nostra vida, i ells la seva.
A Gelida encara hi ha alguna plaça lliure per baixar demà a Barcelona amb autocar. Si n’hi ha que llegiu això i encara no us hi heu apuntat, animeu-vos a fer-ho. Els mapes del Molina i el Mauri diuen que demà farà calor. Bé, i doncs què? És el que toca al temps que som. Amb un barret pel sol i una aigua a la motxilla n’hi ha més que prou per resoldre aquesta qüestió. Tot fos tan senzill.
Fins demà i fins al setembre.

El lema de diumenge

Passava ahir a la nit pel carrer Trias Fargas de Barcelona i tot d’un plegat sento: goooool!! Gairebé simultàniament, d’un bar en surt un personatge esperitat vestit amb samarreta de color blau cel amb ratlles, pantalons pirata de color clar, xancletes. El personatge es planta, ell sol, al mig de la vorera, al costat de les taules d’alumini de la terrassa buida, s’obre de braços al cel mirant al cel, tots els músculs del cos en tensió, el gest crispadíssim, i vocifera amb tota la força del pulmons, com si es dirigís a un déu omnipotent: GOOOOOOL!!!! Tot seguit, igual com fan els goril·les, es pica diversos cops el pit amb una força espectacular, i llavors, transfigurat per la revelació final del misteri del seu sacerdoci, manifesta la paraula mística que el seu cap rabiós és capaç de barrinar en un moment de tan alta glòria: Esto es España coño!! Putos polacos de mierda!! Esto es España!! Per reblar el seu esput feixista i miserable, el sacerdot encara es torna a picar rabiosament el pit, i encara pica la paret que té al davant, mineral com el seu cervell, amb el palmell de la mà. Després l’il·luminat torna a l’interior del local amb la resta de grup, a dins l’ambient i les proclames tampoc són menys extàtiques. Una missa orangutana.
Els fets que s’estan donant aquests dies de després de l’emiliana sentència de la setmana passada em sembla que defineixen amb una contundència i una precisió de colors brillantíssima el moment exacte que està vivint Catalunya. Una sort estranya ha volgut que tots aquests fets coincideixin en molt pocs temps, en dies tan sols, i això encara en remarca més l’eloqüència; més clars no poden ser: el paternalisme repel·lent del president Zapatero sobre la sentència del constitucional –tot allò de cicatritzar les ferides que deia diumenge a La Vanguardia, la referència més que previsible que hi farà al discurs del Debate sobre el Estado de la Nación de la setmana vinent–; la mateixa indigència de la sentència de l’Emilia; el quintacolumnisme de la ministra defensa Chacón; la impotència del president Montilla, la impotència del govern de la Generalitat, la impotència del Parlament de Catalunya, la celebració de la victòria d’ahir de la selecció espanyola, la megamanifestació SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM de dissabte, la final del Mundial de diumenge.
Referent a això últim: ahir a la nit hi va haver molt de soroll a Barcelona amb la classificació d’Espanya per a la final del Mundial: petards, clàxons, el repertori de l’Escobar. Les hosts de la Roja es van fer sentir en no pocs casos amb voluntat explícita d’exèrcit d’ocupació. Si cal fer cas al que cridaven pel carrer, el seu lema per diumenge és aquest: Polaco, cabrón, saluda al campeón!!!

Un capdavant com cal

Es veu que no, no hi ha acord sobre qui és que ha d’encapçalar la manifestació de dissabte ni com ha d’anar vestit: si el president Montilla i el president Benach amb senyera a pèl, si el president Montilla i el president Benach amb pancarta feta a mida, si la gent d’Òmnium amb biquini de dues peces: Som una nació. Nosaltres decidim.
Una manifestació l’encapçala qui la convoca. La manifestació de dissabte l’ha convocat Òmnium, i per tant hauria de ser Òmnium qui hi vagi al capdavant. Però també és cert el que ahir va dir el conseller Nadal en roda de premsa: per diginitat nacional i per dignitat institucional és al govern i a la mesa del Parlament als qui correspon ser els primers. O dit sense tanta orquestra, senzillament perquè és el lloc que els pertoca. Un govern i un parlament no els pots posar al galliner, quedes fatal.
Alfonso Guerra fa molts anys va fer famosa aquella altra sentència que diu: Quien se mueva no sale en la foto. L’incombustible descamisat això es veu que ho va sentenciar amb motiu de no sé quina remodelació de govern dels primers anys del PSOE. Era un avís, i l’avís va ser entès a la primera perquè tothom es va quedar quiet i petrificat a la poltrona fins que el guàrdia civil Roldán va tocar el dos i l’Hermanísimo Guerra va robar la càmera. Però la foto és la foto. I aquí s’està discutint de la foto.
La discussió deu ser importantíssima i no cap cosa ridícula i grotesca. Personalment em decanto per l’opció b), és a dir, la del president Montilla i el president Benach vestits solament amb pancarta: Som una nació. Nosaltres decidim. I la resta de manifestants tirant-los clavells i sostenidors, i demanant-los que s’abaixin la pancarta per sota cintura per demostrar el tremp de la nació catalana. Un capdavant com cal.
Segurament això és el que hauria de ser. Però també es veritat que l’opció a), ço és, la del president Montilla i el president Benach amb senyera a pèl, és una opció si no simbòlicament més potent –caldria comprovar-ho– sí que metafòricament més d’acord amb el moment. Perquè en definitiva aquí el que ha passat amb la sentència és que l’Emilia i la resta d’Espanya que hi ha al darrere han deixat Catalunya en pilotes.
No ho sé, el dilema realment no és menor ni absurd ni grotesc, és trascendent i és difícil. En tot cas, potser encara s’hi pot trobar una solució, una tercera via: que al capdavant de la manifestació de dissabte hi vagi el Guardiola i la Moreneta. Més indiscutible que això m’imagino que tots devem estar d’acord que no hi ha res de res, oi?
Per cert, Pep, hi seràs tu també dissabte? Vols que quedem, admirat company? I un altre per cert encara: avui tothom amb la selecció, l’alemanya. Per sort, entre el Porompompero i l’adagieto de la cinquena simfonia de Mahler encara hi ha unes quantes diferències insalvables. Deutschland, Deutschland, über alles…

La raó i la por

En els diaris catalans d’aquests dies diversos opinadors insisteixen a replicar raons a la sentència de ca l’Emilia de la setmana passada. La unanimitat de fons pel que fa a la valoració de la sentència és molt àmplia. Cadascú en el seu to, cadascú des del seu àmbit, des la seva perspectiva, però tothom coincideix. Almenys en el que jo he mirat.
Els catalans tenim raó de no voler ser part de l’anschluss indissoluble del cafè de l’Emilia, i això cal dir-ho. En termes percentuals –genial l’acrobàcia numèrico-constitucional del PSOE per justificar la sentència– diríem que tenim un 95% de raó. Qualsevol observador extern que es mirés desapassionadament, imparcialment, el què del procés estatutari des de l’any 2005 fins ara probablement diria el mateix. Els catalans tenim fins al 95% de raó per reclamar un estat propi. Punt.
Però jo dubto dels arguments racionals serveixin efectivament de gaire. Vull dir que la insistència en el fet de tenir raó no sé fins a quin punt ha de centrar el discurs actual. Perquè el problema aquí jo diria que no és tenir raó, està vist; el problema em sembla que és la por. La por que tinguin no a ca l’Emilia, que no en tenen, sinó el cagalló que hi ha instal·lat a la plaça Sant Jaume, al parc de la Ciutadella, a Portbou, a Alcanar i a Canejan.
La sentència de l’Emilia és un problema. Ho és no sols pel que anul·la o reinterpreta, sinó sobretot perquè posa els catalans declaradament, potser com mai abans, davant la idoneïtat de la independència com a sortida, i per tant davant la pròpia voluntat i la pròpia força per aconseguir-la.
La manifestació de dissabte a Barcelona és previsible que sigui un megaèxit megamassiu. Les eleccions de la tardor també donaran el resultat que donin i el govern que sigui. Però particularment sóc molt escèptic pel que fa a tot plegat a mig termini. Els catalans som un país vell, escaldat i mesell, perquè només un país vell, escaldat i mesell posa la seva llibertat i el dret que té a decidir el que li convingui com a objectiu de quart ordre. A Holanda, a Bèlgica, a Dinamarca, això hi deu ser inconcebible. I no diguem als grans estats europeus. Però aquí això s’ha fet durant massa anys, fins al punt de convertir la renúncia en una caldet normal i corrent de consumició diària.
Cal treballar sobre aquest caldet, sobre aquest ara no toca immenjable, sobre aquest peix al cove que fa anys que tufeja; cal treballar sobre aquesta por, sobre aquestes reticències al canvi, no tant sobre les raons. La raó ja ens l’ha donat l’Emilia i els altres, un cop més; ara el que importa és la determinació de la resposta. La resposta que es doni a l’Emilia i als altres d’allà, però també als partits i als polítics d’aquí, perquè són ells els qui l’han de llegir i l’han de vehicular.
Un any és potser un termini suficient per veure en què queda tot el que hi ha en dansa els mesos que vénen, o cap a on és que apunta definitivament. D’aquí a un any passarem comptes doncs. No sóc optimista, però si perdo la juguesca esteu convidats a una copa de xampany a la plaça de Sant Jaume amb uns quants milers de persones plus.

El conflicte de sissyboycindie

Entro en un fòrum de discussió sobre divorcis (cap motiu especial per ficar-me en aquest tema concret, surfejo per la net a l’atzar, com qui surt una estona a fer un tomb) i em trobo un novaiorquès desesperat que hi ha penjat el missatge següent: Estàvem casats i la meva dona va saber que jo era transvestit, i llavors va fer-me fotos molt comprometedores vestit de dona. Ara diu que les ensenyarà als meus amics i a la meva família, que no saben res del que sóc. Encara pitjor: diu que les portarà a la feina si no deixo de demanar de veure els nens. Diu que fins i tot pot decidir d’ensenyar-les- hi a tots dos. Aquest missatge és d’avui mateix, de les 00: 24: 59, hora de Nova York. El post el firma un tal sissyboycindie.
El drama de sissyboycindie s’està desenvolupant ara mateix, while escric aquestes ratllades a contra-rellotge. I la història, si realment és certa i no cap invenció deliberada, no deu ser cap broma de per riure. Com tampoc no és cap broma que l’home s’hagi decidit a compartir una qüestió així amb la resta de món a les tantes de la matinada d’un dia feiner. Com deu ser la vida d’aquest home? Com és que busca consell per internet? Més: per què hi ha altra gent que li contesta?
El post de sissyboycindie ha rebut fins ara tres comentaris de persones que l’aconsellen sobre què fer davant el tràngol en què es troba. El primer li recomana que s’apunti a un grup de singles i passi de tot, el segon que sigui més caut i vigili la pròxima vegada. La tercera rèplica –i l’última fins ara– és de les 01:29:36; stinks4orphan recomana a sissyboycindie que es querelli contra la seva ex per difamació i que es busqui un bon advocat. És un text breu, ben escrit i ponderat. Però tot seguit del consell, stinks4orphan afegeix: But really, YOU like that? Call me. I seguidament escriu uns números que deuen ser els d’un telèfon de contacte. Ànimes bessones que es troben en la immensitat internètica.
La gent som una meravella. Trafeguegem sempre, no parem mai. No sortim d’un merder que ja ens fotem de peus a la galleda d’un altre. Potser el president Montilla, i la política catalana en general, podrien demanar consell en un fòrum de l’estil que comento per gestionar la situació actual. La sentència de l’estatut no pot ser més clara, i la resposta que cal donar-hi també ho és, o ho hauria de ser. Però la determinació encara falla.
Si dissabte a la manifestació de Barcelona en tinc oportunitat, passaré l’adreça del web on escriu sissyboycindie al president Montilla i a la resta de líders polítics nostrats, potser podran trobar algú que els encoratgi a fer el pas que falta per fer. Tal com desmostra la resposta de stinks4orphan, la vida sempre té cops amagats i sempre va endavant. Sense Espanya també.