Publicació indignant

Avui dia 30 de juny rebo a casa una publicació a tot color de 12 pàgines amb els cromos dels 14 projectes que l'Ajuntament ha executat a càrrec del conegut com a Pla Zapatero. Ara parlaré per boca d'ase, cosa que faig sovint segons alguns anònims em recorden periòdicament, perquè ignoro si hi havia l'obligació de fer aquesta publicació a banda dels cartells descomunals que acompanyaven cada actuació.
El butlletí que es presenta amb els logos de l'Ajuntament i aquella mena d'E que està coronada per la vírgula de l'enya castellana (la ratlla que hi va al damunt, símbol inequívoc d'espanyolitat) és un àlbum de fotografies, de postals a tot color que mostren els resultats de la inversió de més d'1 milió d'euros a Gelida. Hi ha també una fotografia de l'alcalde acompanyant un text que no ve a dir res. Recullo un fragment del segon paràgraf "Lluny de les opinions que s'han generat sobre el sentit d'aquests ajuts, que no entraré a valorar, el cert és que aquesta injecció econòmica...". És a dir, no cal donar cap explicació que justifiqui les opcions triades, però sí deixem-ne constància perquè se sàpiga que bé que ho fem. Això se li diu tenir mala consciència. El butlletí no inclou cap justificació dels projectes, simplement en mostra els resultats, com si no fossin visibles! Quina informació nova aporta aquesta revista?
Avui a Gelida hi ha dos debats que ocupen als gelidencs inequívocament, l'endeutament del nostre ajuntament (i ens preocupa perquè el pagarem entre tots) i la conveniència d'executar unes més que qüestionables escales mecàniques com a projecte principal del mandat. Rebre aquesta postal estiuenca és una malversació més de diners públics i de recursos que només obeeixen a interessos partidistes, que no municipals. I sí, el color vermell del Psc ocupa una vegada més la totalitat de la contraportada, abans d'anunciar les inversions que amb la segona part del Pla Zapatero tindrem els propers mesos.
El mateix que diu (que, de fet, no diu) aquesta publicació es podria haver explicat en una pàgina del butlletí municipal, sinó fos d'aparició discontínua i imprevisible... però segurament no és tan rendible i, com vaig publicar recentment en una blocada, les eleccions municipals gairebé s'encadenaran amb les eleccions al Parlament i cal rendibilitzar les inversions, sobretot quan el final del mandat s'enterboleix pel deute desorbitat i la inutilitat de les obsessives i gairebé obscenes escales mecàniques. Quant ha costat aquesta publicació?

Gelidenc, -enca

1. Natural de Gelida. 2. Relatiu o pertanyent a Gelida.
Però què vol dir ser gelidenc? La blocada sobre els nous gelidencs ha causat estralls. Des d'adhesions inquebrantables a un hooliganisme que s'expressa de forma anònima proferint amenaces i comentaris més propis d'Intereconomia que d'un bloc pacífic, humorístic i benintencionat com aquest. Com a continuació d'aquell escrit, que a la vegada era la continuació de l'escrit sobre "ser de Gelida", obro avui un nou debat per demostrar que tenim sentit de l'humor i capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, amb la tranquil·litat que en aquest país no es tallen les mans per similars provocacions, tot i que alguns comentaris em fan patir per les meves cames.
Tornem a gratar en la idiosincràsia local i plantegem un nou estudi etnològic, també postulable per a ser guardonat amb el premi Colet, però centrat aquesta vegada en l'individu aborígen, en l'especimen local, en l'indígena de consanguinitat impòl·luta, de nissaga genuïna i sang pura.
Comencem l'anàlisi i que Déu ens agafi confessats.

El gelidenc és un ciutadà ingovernable. Prova d'això ho és el fet que del 79 ençà (trenta-un anys d'ajuntaments democràtics) hem tingut 12 canvis a l'alcaldia. No estic parlant dels canvis de mandat de cada quatre anys (que n'hi ha hagut 8). Estic dient que en aquest municipi no ha repetit MAI dos mandats consecutius el mateix alcalde electe i que en quatre ocasions l'alcalde no ha acabat el període que ha començat ja sigui per renúncies, mocions de censura o pactes de govern. I no serà perquè no haguem tingut polítics de primer nivell, d'aquest ajuntament han sortit dos presidents del Consell Comarcal i dos diputats al Parlamet de Catalunya.

Els símbols de Gelida.
El gelidenc es defineix pel seu profund sentiment de pertinença a aquest indret que té com a insígnies identitàries les fonts, el castell i el funi.

• De les fonts, tots els gelidencs en coneixem els llistats que en citen més de cent, però som incapaços de situar-ne més de deu. La majoria de gelidencs només hem vist les fonts serigrafiades als portals dels edificis de l'avinguda Europa. Moltes fonts han desaparegut per culpa de l'acció de l'home i aquí ningú no s'ha escandalitzat... no ve d'una. Si al final comprem tots aigua embotellada.
  

• El castell presideix des d'una talaia privilegiada la vall del riu Anoia i el mostrem orgullosos a les nostres amistats, com un símbol d'antic llinatge, que ens atorga rang de poble mil·lenari. Ara bé, si depengués exclusivament dels gelidencs, potser de castell no en quedaria perquè durant molts anys va ser la pedrera municipal on anar a buscar pedres regalades per edificar cases de nova planta al pla del castell o allà on calgués. Quan veiem els de l'Associació d'amics del castell que fan mans i mànigues per a la seva conservació, tots mirem cap a un altre costat... i que no ens vinguin amb quotes d'associat per a la conservació del castell, que els nostres avantpassats ja pagaven com bons a vassalls tributs al Senyor del Castell i nosaltres volem conservar-lo a compte d'aquelles rendes.

• El Funi és el tercer element que ens atorga identitat i singularitat. Ens hi referim també orgullosos davant dels nostres companys de feina o amics de fora, però baixem a l'estació amb el cotxe particular i posem el crit al cel perquè no hi ha més places d'aparcament o està en mal estat, però no movem ni un dit pel fet que Ferrocarrils de la Generalitat hagi decidit tancar un dels dos vagons del funicular, que l'horari no coincideixi amb el dels trens o que el bitllet no sigui integrat. Això sense oblidar que el Funi es passa més dies aturat per avaries i revisions que no en funcionament.
  

Si tractem així els nostres alcaldes i els nostres símbols més nostrats, que no farem amb el nostre municipi?

El poble que volia créixer i quan va créixer no es va agradar
Fa uns anys hi havia uns laments llarguíssims perquè Gelida estava aturada. Teníem la sensació que creixia tothom al nostre voltant menys nosaltres. Ah redéu quan vam començar a créixer... aleshores els laments s'han agreujat! Hem vist que pel fet de créixer no havíem d'estar necessàriament més bé... Hem crescut i ara el poble ens sembla més lleig, les entitats culturals i esportives estan igual de coixes i els comerciants locals continuen venent el mateix: poc i car. Això sí, hem patit la saturació de les llars d'infants, del consultori, del col·legi, del pavelló, de l'aparcament i de tots els serveis abans no s'han redimensionat... que està costant Déu i ajuda.
Els botiguers volien més gent per vendre més i resulta que tots anem a comprar a fora. Les entitats volien més gent per renovar-se i continuem veient les mateixes cares a tot arreu. On és el benefici del creixement ens demanem, després de demanar-lo durant anys gairebé treient el Sant Cristo gros en processó santa. "-Jo volia créixer però d'una altra manera, amb menys blocs, menys alçada" diuen alguns... doncs haver-ho dit quan es va aprovar el planejament general, que aleshores a tothom li va semblar bé, que estem creixent amb un model definit des de l'any 1984! No hi ha hagut manera de revisar-lo per corregir-lo en aquests gairebé 30 anys... i a cada nova fase que s'executa ens estirem els cabells!


Festes locals
Gelida té dos copatrons: sant Roc i santa Llúcia. No devem ser un poble massa devot a jutjar pels nens que se'n diuen de Roc i de Llúcia.
De santa Llúcia encara en conservem la data: el 13 de desembre, peti qui peti, malgrat alguns intents forasenyats de desplaçar-la al cap de setmana. L'escudella continua sent una arma de destrucció massiva per aquells que pateixen colesterol, però és beneïda i això la fa apta per a tots els públics... tot i que es pugui tallar amb forquilla i ganivet.


El pobre sant Roc sí que veu passar, al costat del seu gos, la seva diada de llarg sense pena ni glòria: la festa major sempre és el diumenge després de sant Roc (dia 16 d'agost) i pot passar com aquest any, que sant Roc és dilluns i la festa major serà el següent cap de setmana. De totes maneres, la festa major d'estiu a Gelida és el moment en què els gelidencs en general aprofitem per marxar de vacances, de manera que no és estrany veure el poble buit. Clar que de festa major tradicional, amb l'honrosa excepció del ball de gala, no en tenim. No hi ha actes, entitats, balls... que hagin transmès de pares a fills, que facin de la festa major el seu moment àlgid de lluïment.

Mosaics de Sant Roc i Santa Llúcia a l'església parroquial de Gelida,

obres d'en Santiago Padrós, autor del mosaic de la cúpula del Valle de los Caídos. +info

Barris i urbanitzacions
Gelida té tres barriades històriques, el Puig i la Valenciana (que podria haver estat el primer emplaçament històric, fins i tot abans que l'actual Gelida, i podria haver generat el municipi al seu entorn), les Cases Noves i Sant Salvador de la Calçada (una barriada molt més ben orientada que Gelida, en un espai molt més assoleiat i no tan fred com Gelida que, principalment, mira al nord cosa que la fa més humida). I dues urbanitzacions principals (jo no entrem a valorar Vinyes del Pollastre i similars, molt més acotades) que són Martivell i el Safari. Dient-se urbanització Safari què en pots esperar? Doncs això, que t'hagis de comprar un matxet per arribar a la teva parcel·la. Hi ha intents des de l'ajuntament de canviar-li el nom per Ca n'Oller de la Muntanya, però no fructifiquen. La gent del Safari pertanyen a Gelida oficialment, però l'accés en millors condicions el tenen per la carretera de Corbera, de manera que fan vida en un altre municipi. Venir a Gelida, per a ells, és fora de la seva ruta natural. La gent de Martivell està dividida entre aquells que van a comprar a Sant Sadurní i els qui ho fan a Gelida. Estan en un punt equidistant i, en general, com que Sant Sadurní és més gran, tiren cap allà. Com que molts gelidencs s'hi han desplaçat, aquests són els que tenen més tirada cap a Gelida. La gent que viu a les urbanitzacions, normalment, se sent agreujada i s'instal·la en una mena de reivindicació i emprenyament permanent... volen els serveis que tenim al municipi al preu que surten al centre urbà i això, per un simple tema de densitat, és impossible. No crec que triguin a constituir-se en partit polític, això passa sempre. De moment, es fan sentir en un bloc ad hoc. Sense oblidar que edificar al mig de la muntanya és ja, per si, una aberració. Només cal mirar-se el massís de l'Ordal de nit i veure la gran quantitat de llum que s'hi concentra per entendre que és una ocupació contra natura, malgrat que l'elevada concentració de nans de jardí -aquells follets que s'instal·len de forma espontània en indrets naturals- diguin el contari, com ja vaig explicar amb anterioritat en una blocada sobre aquest particular.

Tot això que us he explicat em pot costar l'exili. Què hi farem, és el que té ser de poble. Tothom es coneix i, amb bon criteri, aquestes coses es diuen a l'esquena, mai de cara. Però les noves tecnologies permeten aquesta mena d'exercicis d'expiació de pecats i de conversa reconstituent de psiquiatre... clar que la tecnologia també permet la uitilització de silenciadors o llençar bombes teledirigides. No dormiré tranquil, però em semblava que era un deute per desgreuge.

La família va fent, gràcies

Fa una bona colla d’anys recordo que una tarda que remenava pel sótan de casa, al Doctor Galès, vaig anar a parar a un dels calaixos de l’armari de color blanc i blau marí –l’armari de la comunió– que jo havia tingut durant els anys que vaig compartir habitació amb ma germana. L’habitació que dic ma germana i jo vam compartir-la durant els últims anys d’infantesa –meus– i els primers de l’adolescència –d’ella–; en realitat, no era sinó la reutilització de l’habitació de matrimoni de mons pares –la més gran de casa– però dividida per un envà de fusta a fi que cada germà tingués la seva privacitat. En aquella mitja habitació recordo haver-hi plorat amargament la mort del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente (en accident d’helicòpter a Alaska). També recordo que era sota el llit d’aquella habitació on el Shell corria a amagar-se, absolutament aterrit, quan els pim-pams del castell de focs de la Festa Major, o pels petards de la revetlla de Sant Joan. El Shell va ser un gos boxer que teníem a casa; anys més tard, no gaires, un cotxe ens el va aixafar al revolt de can Parenostres –aquell que els conductors hi vigilen més a l’hivern perquè el glaç costa més que s’hi fongui– un dia que es va escapar de casa perquè, tal com deia ma mare, anava mogut. A la mitja habitació que dic també hi tenia una televisió petita en blanc-i-negre, als peus del llit. La tele era en un prestatge fondo de l’armari blanc i blau marí, i per poder veure-la mon pare va fer un forat de la mida de la pantalla a manera de finestreta en un costat del moble. El forat mon pare el va fer amb una serra elèctrica Black&Decker que li havia deixat un company de la fusteria de can Guarro; segurament jo el devia ajudar en aquella operació, de canalla a mi m’agradava ajudar el meu pare quan feia feines de bricolatge a casa.
Era en un dels calaixos de baix de l’armari blanc i blau marí, potser el de sota de tot; allà dins vaig trobar-hi un parell de papers familiars antics, de més de cent anys, que donaven fe d’un tal Andreu Nicolau (em sembla recordar que era Andreu Nicolau; si no, era Lluís Nicolau; però un d’aquests dos noms). Què eren aquells papers? Tenien pinta d’escriptura; en tot cas d’alguna cosa notarial, això segur. Les dades que constaven en aquells papers –que se’n deu haver fet?– les he oblidat. Però n’hi ha dues que sí que recordo: una era l’any de redacció del document, 1869; l’altre era el lloc d’origen del meu avantpassat –Andreu o Lluís–. Aquest lloc no era Gelida, era Amposta, el poble de la ribera de l’Ebre, a tocar del delta.
Dies enrere vaig fer una hora morta a Amposta, mentre esperava un bus de la companyia Hiefe que em dugués fins a Tortosa per, des d’allà, agafar el tren cap a Barcelona. Al poble dels meus avantpassats, el canal esquerre de l’Ebre hi circula rapidíssim per un fossat molt encaixonat i fondo que passa pel centre del poble, al carrer Leopoldo Segarra i al passeig del Canal. A la plaça d’Espanya, davant la portalada de l’església, en aquella hora migdiada hi havia aparcat un cotxe funerari tot florit. A Amposta, els edificis de l’ajuntament i l’església estan posats molt davant per davant, com passa en altres llocs. Però no sé per què aquí sembla que el fenomen estigui especialment fet a propòsit, hi ha com una continuïtat entre els dos llocs. La plaça és petita, totes dues caseries, grosses en relació amb l’espai. Potser és això. Si el debat polític a Amposta té una mica de vivesa, segur que el fet deu ser utilitzat com a recurs satíric llancívol del govern o de l’oposició en els moments de dialèctica més viperina. Al centre del poble, al fons de l’avinguda de l’alcalde Palau, també hi ha un pont penjant sobre l’Ebre que passa cap a l’Aldea, una mica apartat a l’altra riba. El pont penjant d’Amposta és de l’any 1921 i va ser obrat per l’enginyer Eugenio Ribera. El pont, és clar, no és el Golden Gate famós de San Francisco, però la retirada, tot i les dimensions jibaritzadíssimes i els colors grisos, no es pot negar.
El dia anterior d’aquest que dic a Amposta, poc abans d’arribar a La Ràpita venint de Poblenou del Delta, en un costat de la carretera que segueix el contorn del golf dels Alfacs, vaig veure-hi una nau industrial amb un rètol força nou que deia això: Nicolau, construccions navals; i quinze metres més endavant un altre de més vell que deia: Nicolau, astilleros y talleres. Bé, tenint en compte el que he apuntat més amunt, no em sorprendria que, si ens poséssim a garbellar, trobéssim algun parentiu. Amposta és lluny dels Alfacs però potser no tant. I potser també és per això que m’agraden el peix, les havaneres, i el programa Thalassa del C33. En tot cas, és una satisfacció veure que els possibles rerererecosins Nicolaus de La Ràpita tiren endavant. Com ho és també veure que hi ha dues branques més del cognom que van endavant igualment: la Marta i el Guillem avui en fan onze. Per molts anys!

On serem d'aquí a un any?

En poc menys d'un any l'ajuntament s'haurà renovat. Hauran passat les eleccions i s'haurà constituït un nou equip de persones disposades a regir els destins d'aquest municipi els propers quatre anys (2011-2015).
Amb l'endeutament que s'ha generat aquest mandat, en parlava la Fura de fa unes setmanes i se'n feia ressò el Xavier Nicolau en una blocada anterior, no serà una tasca fàcil: segons he llegit al bloc de l'Esquerra l'ajuntament ja va pagar 650.000 euros en interessos als bancs l'any passat. És a dir, amb l'increment de deute, cada any pagarem unes escales mecàniques noves, que vénen a costar si fa no fa això.
A un any vista de renovar el consistori, l'actual majoria absoluta ja ens ha mostrat sobradament quina mena de gestors són. Tirant de veta, ja ho pagaran els que vinguin al darrera, han gestionat amb certa correcció el dia a dia. Han exercit una política marcadament populista, amb molt d'aparador i poca substància: setmanes de la gent gran amb dinars de franc, mes dels joves amb activitats lúdiques però absència d'activitats formatives i amb continuïtat la resta de l'any, falsos actes de participació ciutadana que eren conferències encobertes, monòlegs sense pràcticament dret de rèplica, campanyes florals molt poc sostenibles, edicions d'El Balcó autocomplaents, supressió dels fòrums plurals de debat com els patronats d'esports i el de cultura i la comissió de medi ambient, política de circulació i d'aparcament titubejant i poc definida, contenidors soterrats de dubtosa eficiència en la recollida selectiva...
En general, però, haurà estat un mandat tranquil, amb una oposició molt tímida i poc sorollosa, potser massa, i un govern amb una majoria molt àmplia i còmode, potser massa.
Quant a les inversions, aquest mandat serà recordat sens dubte com el mandat de les escales mecàniques. El despropòsit de fer aquestes escales només es justifica per l'amplíssima majoria absoluta que van obtenir els socialistes, no hi ha cap altra raó que les justifiqui. Aquesta ha estat la inversió bandera, juntament amb el milió d'euros del pla Zapatero, que en general s'ha dedicat a reurbanitzar carrers.
En conclusió, el mandat de la majoria absoluta dels socialistes s'escola sense haver generat a Gelida cap nou equipament que enriqueixi el nostre municipi. Les escales mecàniques o els carrers reurbanitzats milloren el que hi havia, però no generen nous espais, nous serveis, nous equipaments. No puc evitar demanar-me on podríem ser si els diners del pla Zapatero o els que han costat les maleïdes escales s'haguessin invertit, per exemple en una nova biblioteca, una nova llar d'infants, un centre de dia per a la gent gran, una nova fase del parc central, un centre d'informació turística, una piscina coberta, el segon pavelló, un bus urbà, la rehabilitació de les Monges, de les Escoles Velles o de la casa del Senyor, l'escola de música, aparcaments a la Vinya Baster... qualsevol d'aquestes inversions crec que ens hauria permès avançar com a poble, fer un pas endavant en qualitat.
El mandat anterior, per exemple, va fixar com a inversions principals el canvi de prioritat del centre històric (no era una reurbanització, sinó un canvi de model, convertint-lo en una illa de vianants, un centre comercial obert) i la primera fase del parc central (del que no entenc com no hi ha una revolta social per la deixadesa que ha patit el final de l'obra, responsabilitat absoluta de l'actual govern, diguin el que diguin). I dos mandats enrere l'obra emblemàtica va ser la remodelació de la plaça de la Vila i l'ampliació de l'Ajuntament.
Totes elles em semblen obres que ens enriqueixen, que ens fan un poble més bonic, més modern i millor equipat. Però no puc pensar el mateix de les escales... perquè no hi ha cap partit que dibuixi avui una alternativa creïble, perquè sinó aquestes escales fetes per xuleria absoluta, podrien servir per pujar els socialistes fins als majors índexs de descrèdit i impopularitat. La crisi que estem patint, no té cap mena de mirament amb els deliris de grandesa i els diners mal invertits, ni que vinguin avalats per la majoria més àmplia que ha tingut l'ajuntament de Gelida en 30 anys d'història moderna.

Centenars no, milers

La Via Laietana és un carrer que em sembla que va ser Cambó que se’l va treure del barret. És una avinguda que rebenta el nord del centre històric de la Barcelona vella i que dóna accés al port i la part baixa de la ciutat des del centre de l’Eixample. A l’època de Cambó no ho sé, però ara hi passen molts cotxes cada dia. El carrer és alt i encofurnat, i també és llarg i ample; diguem llarg i ample, i prou. No ens arrisquem amb les mides per no equivocar-nos.
La Via Laietana comença a la plaça d’Urquinaona, al costat de la de Catalunya. Dissabte la gent de les consultes sobre la independència va convocar una marxa a les sis de la tarda just en aquest punt. La marxa va recórrer tot el carrer fins baix, va girar cap a l’esquerra per l’avinguda del Marquès de l’Argentera, va entrar al parc de la Ciutadella, es va parar al Parlament i va sortir pel passeig Lluís Companys fins a l’arc de Triomf, on hi havia un escenari amb gent que deia poemes i cantava.
Referenciava ahir La Vanguardia en un breu la marxa de dissabte i ho titulava així: Centenares de personas marchan en Barcelona por el derecho a decidir. Aquest era el titular. El cos de la notícia – sense foto– repetia el nombre de manifestants i afegia algun detall més. La nota anava firmada per Agencias, que és un recurs que tot sovint tenen els diaris per sortir del pas, o senzillament per treure pilotes fora quan una cosa no interessa.
Bé, el titular del breu de La Vanguardia d’ahir és fals. Literalment mentida. Agencias menteix i La Vanguardia menteix. La Sandra, el Xavi i jo dissabte vam ser a la marxa de les consultes i ho podem dir amb tota certesa. En aquesta marxa érem milers de persones. No sé quants milers però segur que milers. Una referència visual per al qui conegui la Via Laietana: mirant la perspectiva del carrer des de plaça d’Urquinaona, la gentada de la concentració arribava fins ben avall del carrer. Això no són centenars de persones, això són milers de persones.
Fa uns mesos La Vanguardia es va afegir a un paper efervescent que el periodisme catalanet va titular molt pomposament La dignitat de Catalunya. Dic efervescent i dic pomposament perquè la polèmica que va generar la iniciativa dels diaris va durar tres dies –setanta-dues hores– i després es va dissoldre. La polèmica es va dissoldre, però el motiu que la va propiciar jo diria no, diria que continua, oi? O potser és que ja està resolt? I doncs, per què callem ara? Quina necessitat hi ha de fer el fantasma? Que no n’hi ha prou amb tot plegat?
És igual: la dignitat catalana, dèiem. Deixem estar ara la cosa adjectiva, és a dir, la cosa catalana, i posem al davant la cosa substantiva, és a dir, la dignitat. La dignitat periodística. El tiular de la nota d’Agencias i de La Vanguardia sobre la marxa de dissabte a Barcelona és un exemple del que no és la dignitat. Ni la periodística ni la professional. És un exemple just del contrari. De la indignitat i de la misèria en tots dos àmbits.
Naturalment, aquest comentari que faig pressuposa que en la noticia d’Agencias i en el titular de La Vanguardia referent a la qüestió de la marxa hi ha mala llet i voluntat de silenciar. De silenciar no una iniciativa, sinó de silenciar un fet objectivament noticiable. Objectivament. Milers de persones manifestant-se pel carrer de sota casa, vull dir pels carrers de la teva mateixa ciutat, és un fet objectivament noticiable. Si tu ets un diari i si tu vius en aquella mateixa ciutat, la que sigui, això és així. Qualsevol diari de referència a Europa això ho entén. Qualsevol menys La Vanguardia.
Naturalment també puc estar equivocat referent a la llet de La Vanguardia, també pot ser que tot plegat sigui més senzill. Pot ser que el que passi és que a Agencias i La Vanguardia no sàpiguen comptar. Bé, si és així, vet aquí un exemple del que és un centenar, o uns centenars de persones: la sortida de l’enterrament de don José Antonio Samaranch a la catedral de Barcelona fa unes quantes setmanes. Tornant de la feina a casa, aquell dia jo vaig passar just per allà a aquella hora i ho puc dir. Allò són centenars, senyor Godó; el que hi havia dissabte a Via Laietana eren milers. I no pocs, li ho asseguro. Encara que a vostè potser –i aquest potser és una deferència que li faig en nom de l’equanimitat– no li agradi.

Endeutar-s'hi al mig

Publicava La Fura al número de la setmana passada una taula amb el deute dels ajuntaments de la comarca. Segons aquesta taula –que cal pensar que està feta a partir de fonts solvents encara que no hi surtin esmentades (com és que no s’hi inclou una informació tan elemental?)– l’ajuntament de Gelida ocupa el segon i el tercer lloc del rànquing. El deute de l’administració gelidenca puja a quatre milions dos-cents trenta-nou mil euros (proveu de dir-ho amb la cantarella màntrica dels nens de San Ildefonso de la rifa de Nadal, sembla que ens hagi tocat la grossa). En xifres totals només Vilafranca i Sant Sadurní ens passen al davant; en deute per habitant només Torrelles de Foix: cada torrellenc deu 767 euros; cada gelidenc, 623.
Torno a dir que parteixo de la base que les dades de La Fura són fiables. Remarco aquest punt perquè aquí, en trenta-tants anys de democràcia, si tots plegats –fins el més calet– hem après alguna cosa, aquesta cosa és justament a fer números. Una altra cosa no, però això sí. Sumar i restar, el debe i l’haber ja no són el que eren. La comptabilitat s’ha convertit en una especialitat gimnàstica i barruda –materia de secretaria barata y comepollas–, un número de prestidigitació en què es tracta d’amagar l’ou i fer-lo aparèixer en un compte de les Illes Caiman (oi, senyor Alavedra?), o en què la cosa va de maquillar uns resultats per dissimular la papada d’una mala gestió. Espero que la informació de La Fura no sigui això, espero que sigui una informació actualitzada, contrastada i fiable.
Quatre milions dos-cents trenta-nou mil euros de deute –si la informació és fiable, tornem-hi–, és a dir, sis-cents vint-i-tres euros per cap gelidenc (més, de llarg, que no a Barcelona). La dada és d’una eloqüència cicerona. La Fura no diu què representa aquest deute en relació amb la xifra total del pressupost municipal del 2010, però cal deduir que no menys d’un colló de mico (altre cop: com és que La Fura no publica una informació tan elemental?). Els Monjos, amb dos-cents habitants més que Gelida, està en un milió dos-cents mil dinou euros, cent setanta-quatre per cap.
El volum de deute de Gelida segurament dóna prou per afirmar sense riure gaire que l’ajuntament està si no empantanegat sí que directament empantanegat. Amb l’aigua al nas seria una altra manera de dir-ho, però potser seria exagerada. Direm amb l’aigua al coll doncs. Desconec si el govern municipal té cap pla previst per eixugar aquest deute; si és així, estaria bé que l’expliqués. Potser el Balcó serviria per això, vull dir a més de servir per ensenyar-hi les americanes de l’alcalde i els regidors, i a més de servir per silenciar la consulta del 28F últim.
Gelida amb l’aigua –i no precisament la de les fonts– al coll. I amb l’aigua al coll en un context general de reforma pressupostària de l’administració pública, de reforma laboral, de reforma fiscal i de reforma financera. Amb l’aigua la coll en un context en què els alemanys han tancat l’aixeta, en què els britànics han tancat l’aixeta, en què mig Europa ha tancat l’aixeta i en què al president Zapatero –i quina cara de majordom esbroncat no fa aquest home darrerament, cada cop s’assembla més al president Montilla!– la hi han fet tancar. És a dir, amb l’aigua al coll i amb un ja veurem de quina manera en sortim d’aquesta. En tot cas, no sembla gens que a curt termini hagin de ploure calés a cabassos a l’ajuntament –ni al de Gelida ni al d’enlloc més–. Fa molts mesos que aquí hi ha molta gent que està rebent, i tot apunta que es continuarà rebent fins arribar a l’apuntador. Olé al Plan E.
És possible que passat el mes d’agost d’enguany, tornat tothom de vacances, els partits polítics gelidencs comencin a plantejar-se les eleccions municipals de l’any que ve. That’s good, que ho facin. En el meu cas, però, em sembla que el vot ja el tinc bastant decididet. En un entorn general com l’actual i en una situació concreta com la que avui presenta l’ajuntament (4.239 euros de deute, 623 per barba gelidolina), a mi em semblaria injust donar el meu vot a qualsevol altre partit que no sigui el que ha portat Gelida per l’escala mecànica d’aquest pedregar, és a dir, penso que seria injust votar una altra candidatura que no sigui la del PSC.
Senzillament, em sembla que als qui s’hi han endeutat bellament al bell mig, ara se’ls ha de reclamar –fins i tot diria exigir– que, com a mínim, eixuguin el que hi han deixat. El pròxim mandat és fàcil pronosticar que serà de retallar i pagar factures. Que les paguin els qui les han assumit i generat. Sense muntar cap can Joncoses, que això també ho sabria fer jo, vull dir que també ho sabria fer qualsevol. Que comencin els regidors abaixant-se el sou, si encara no ho han fet; i si ja ho han fet, per donar exemple, doncs que ho facin encara més, per donar més exemple. I si tot va bé i si encara hi som, passats quatre anys ja en tornarem a parlar.

Visita a les caves Freixenet

Al costat de Gelida hi tenim Sant Sadurní d'Anoia, la proclamada capital del cava. No sé quin número de caves hi ha, però el que sí que sé que gairebé totes estan disposades a permetre una visita per tal de mostrar el lloc on reposen les seves ampolles, habitualment en túnels sota terra per tal d'aconseguir una temperatura constant i evitar l'entrada de la llum del sol, assolint així una fermentació tranquil·la.
Entre aquests cellers, destaca per la seva dimensió Freixenet, al costat de l'estació de tren. En aquest cas, la visita ja és molt més pautada i en un grup que pot ser nombrós. Es paga entrada (6 euros els adults, els nens fins a 8 anys entren de franc) i la visita inclou: audiovisual, una breu explicació de l'elaboració del cava, des de la vinya fins a l'etiquetat, i una visita a les caves a peu i amb un trenet elèctric que fa la delícia dels nens. El final de la visita és una degustació d'una copa de cava i, seguint les regles més elemenentals del màrqueting, la sortida t'aboca inevitablement a la botiga on pots comprar des d'un banyador Freixenet fins a un paraigües Freixenet, passant per xocolatines, carquinyolis, bosses... ja veureu la samarreta que m'he firat. I l'estrella de la botiga: la disfressa de bombolla Freixenet, per a totes les talles i sexes.
Diumenge, com que feia el dia que feia, ens hi vam arribar i ens vam endur una agradable sorpresa, per la bona atenció rebuda però sobretot pel glamur que desprenen aquestes caves, que han sabut mantenir la seva arrel tradicional i combinar-la amb una modernor luxosa, que situa aquestes caves com una de les més ben preparades per afrontar els reptes actuals del cava.

¡Aupa Loreto!

La cosa va anar així: fa un parell de setmanes mons pares resulta que van fer un viatge organitzat d’aquests per a la gent gran: van sortir de Gelida, van fer nit a Empuriabrava, i l’endemà van pujar a Carcassona, amb el càtars i el canal navegable i tot allò. Never mind. La cosa és que en un moment determinat l’agència organitzadora de la sortida, Viajes Loreto, es veu que va tenir la gentilesa de fer un detall als seus clients, i el detall va consistir a regalar-los una samarreta de la selecció espanyola de futbol a cada un. Divendres comença el Mundial de Sud-àfrica i naturalment, és a dir, nacionalment i constitucionalment, todos estamos con la Roja.
Mons pares, amb les dues samarretes regaloseleccionades pels de Loreto a la mà, es veu que van mirar l’obsequi amb aquella mateixa cara interrogantada que se sol fer quan hom està travessant el desert del Sàhara i tot d'una li posen una tonyina fresca al davant. Ni l’un ni l’altra diu que no sabien gaire què fer-ne d'un objecte tan estrany. Al final, però, van pensar que les samarretes potser serien d’interès per al Guillem, and so les van ficar a la bossa i les van transportar fins al Doctor Galès.
Al Doctor Galès els avis van regalar les samarretes regalades al seu nét. En el moment de donar-les-hi, mon pare es veu que li va dir que si ell allò no ho volia, que ho regalés a un parell d’amics. El Guillem va dir que sí, va ficar les samarretes a la motxilla de l’escola i va passar cap a casa seva.
I aquí és quan ve la cosa bona. Perquè es veu que en arribar a casa seva, el Guillem va explicar l’assumpte de les samarretes a la Marta, i a la Marta es veu que la samarreta de la selecció espanyola de futbol li va agradar i va voler quedar-se’n una. Però n’hi va haver prou que la Marta volgués una samarreta perquè llavors son germà en reclamés la propietat, i per tant la possibilitat de fer-ne el que més li convingués. Tots dos germans es veu que van tenir una mica d’estira-i-arronsa referent a la qüestió. Finalment, sons pares van haver d'intervenir i al capdavall les samarretes se les van repartir com a bons germans.
Aquest episodi de les samarretes a mi mons pares me’l van explicar l’altre dia. Naturalment, vam riure molt. Bàsicament per la cosa de l'espanyolitat, que a casa ens sol deixar bastant freds. Més tard, vaig parlar amb la Marta i li vaig demanar per la qüestió. Quan li vaig treure el tema de la cosa espanyola de la samarreta –sense cap voluntat pro ni contra, us ho asseguro; no seré jo qui els posi aquestes dèries al cap–, em va dir: «Tiet, no és la samarreta de la selecció espanyola, és de Viajes Loreto.» Em va deixar clavat, sense reposta. Evidentíssim, claríssim, perfecte. Molt bé, Marta.
Perquè el cas és que és veritat. A la samarreta en qüestió, enlloc no hi apareix cap llegenda que digui España, ni el nom de cap jugador ni cap número; a l’esquena hi diu únicament Viajes Loreto, que és el nom de l’agència de viatges de la sortida a Carcassona dels avis. És a dir, en sentit estricte, literalment, la meva neboda està carregada de raó, el que diu és incontrovertible.
El que diré a continuació ja no té res a veure ni amb la Marta ni el Guillem ni amb ningú de casa meva. La pregunta ara és clàssica i és aquesta: el nom fa o no fa la cosa? Particularment penso que sí que la fa, o almenys, com a rebrot bordenc de l’escola racionalista que sóc, penso que sí en part. Tant és així que a mi el fet de reconvertir la selecció espanyola de futbol en l’equip de Viajes Loreto, m’ha fet mirar les coses amb uns altres ulls.
No tinc selecció per als mundials que comencen divendres. A priori pensava afiliar-me a la selecció anglesa i a alguna selecció africana (el Camerun potser, per l’Eto’o), i un cop les eliminessin, pensava anar donant suport als rivals de la selecció espanyola, a la qual sempre és bonic de veure com eliminen (sobretot és bonic sentir els gemecs planyívols de la premsa). Viajes Loreto, però, ha trasbalsat tots els càlculs.
No, no em faria res que Viajes Loreto guanyés el Mundial. Més: ho trobaria francament genial. La celebració de la victòria de Viajes Loreto, els titulars dels diaris de Viajes Loreto (Viajes Loreto conquista el Mundo), les cançons, els pasodobles ad hoc (Que viva Viajes Loreto!), l'alegria popular dels habitants de Viajes Loreto, les entrevistes amb els jugadors de Viajes Loreto, les fotos amb els nens de Viajes Loreto, l’arribada fenomenal de nuestros héroes a l’aeroport de Viajes Loreto, la recepció del sabater i la ministra de Viajes Loreto, la del rei i la reina de Viajes Loreto.
Sí, jo hi passaria una bona estona, amb tot això. Amb Espanya no, però amb Viajes Loreto sí. So, ¡aupa Viajes Loreto!

Premis

A Benabarre o Benabarri, tot baixant de la Vall d'Aran, vam trobar-nos aquest cartell anunciant l'equivalent del que a Gelida seria la gimcana jove. La diferència rau en els premis. Si guanyes, què fas amb un xai? El tema del pernil i el lot d'embotits està clar. Però el xai, te'l donen viu o mort?

La Vall d'Aran

El passat cap de setmana hem trescat per la Vall d'Aran. Hem anat a raure-hi gràcies al programa Vacances en família que impulsa la Generalitat, per això ens hem allotjat en un alberg juntament amb altres pares i mares amb qui amb prou feines ens hem creuat dues paraules, tot i que el programa té entre els seus objectius compartir experiències amb altres famílies. Afortunadament els objectius no són d'obligat compliment. I dic afortunadament perquè què carai he de compartir jo amb uns pares de Cerdanyola que tenen tres criatures o amb uns de Mollerussa que duen un infant de bolquers? El que busquem tots, legítimament, és una escapada econòmica en un indret interessant. La idea d'aprofitar els albergs de la Generalitat per ubicar-hi famílies en èpoques de l'any que estarien buits, em sembla lloable. A més, tot i que participes d'un sorteig, l'estada no és gratuïta sinó que es basa en la també encertadíssima fórmula del copagament, una manera de confirmar l'interès i la seriositat de la reserva.
L'ambient és, evidentment, familiar. Cada família té una habitació, els lavabos són compartits i el menjador serveix un menú escolar (peix arrebossat, macarrons, sopa...) , que reculls tu en safates com quan anàvem de colònies. Tots som pares d'una, dues o tres criatures i tots hem passat pel Decatlhon i arribem a l'alberg amb el nostre flamant Quechua que estrenem per anar a fer de papes modernillos. Els que no fotem ni brot a casa, allà ens escarrassem a fer viatges amb les safates dels nens perquè ningú no posi en dubte el nostre compromís amb l'educació dels fills.

Vista de Salardú des de l'alberg on ens allotjàvem.

Nosaltres sempre que hem emplenat aquesta sol·licitud hem demanat caps de setmana, per bé que hi ha l'opció de demanar setmanes senceres en èpoques de vacances. Ens sembla que una setmana seria excessiva: això d'haver de fer un passadís de vint-i-vuit metres quan tens pipí a mitjanit acaba cansant. Trobar les dutxes usades o pèls a la pica del lavabo que no saps de qui són és descoratjador. Sempre tens la sensació que els nens dels altres es porten pitjor, criden més i són més maleducats que els teus.

Trànsit.

Sortosament, nosaltres ens llevem d'hora, per ser exactes, aquests dos dies, els primers. I aleshores és un gust ser el primer a obrir l'aixeta de la dutxa (mentre segur que algú al llit pensa "qui és aquest capullo que es lleva a les 7 un diumenge?") o arribar al menjador i estrenar les safates d'esmorzar. L'observació d'aquests dies a l'alberg posa de relleu el deteriorament de les persones amb el pas de les hores. Aquell somriure del divendres a la nit mentre sopes, aquell esperit de "quin gran cap de setmana ens espera", ben clenxinat i amb el Quechua nou, el diumenge a l'hora d'esmorzar ja és un cap esbullat, cara de no hi ha dret que ens facin llevar tant d'hora, el Quechua tacat perquè el nen t'ha fotut la crema de verdues de sopar per sobre i, no t'expliques com, però havent passat només un dia, ja enyores anar a treballar, dormir al teu llit i portar els nens a escola. Diumenge a més comencen a aflorar de forma alarmant els odiats xandalls de cap de setmana. Com que la roba d'excursionista guai s'ha tacat, la gent perd la vergonya i es presenta a esmorzar amb xandall verd fluorescent de tàctel. Per nosaltres és l'indicador que cal fugir corrents. Demanem pícnic i toquem el dos.

De la Vall d'Aran no us en descobriré res, dos dies de ser-hi no permeten extreure conclusions. Per tant només obvietats: és un dels indrets més bonics de Catalunya i, encara que per a molts sigui només una destinació d'hivern com ho prova la gran quantitat de serveis tancats i urbanitzacions pràcticament fantasmes que vam trobar-nos, és una de les excursions més aconsellables per fer tot l'any.
Nosaltres el dissabte al matí sortíem del Pla de Beret en direcció Montgarri. Amb els nens, els 12 kilòmetres aproximats d'itinerari ens van ocupar tot el matí.

Pla de Beret.

Montgarri.

La tarda la destinàvem a Vielha i Arties. A Arties hi ha un ós en captivitat.
Diumenge visitàvem dos dels llocs que més ens han impressionat: els Uelhs deth Joèu i el Sauth deth Pish, serien la nostra recomanació si mai hi feu cap.
I feta la foto, cap a Gelida hi falta gent!

Operación bikini (bottom)

Dimecres, 26 de maig, 2/4 de nou. No sé quin peix cacen a l’Ampolla però fa bona olor, en gastaria si en fessin colònia. Eau du palangre. El sol darrere un tel de núvols encara, mar plana, terra plana. Horitzó planxat, una ratlla que no aixeca ni un pam de l’aigua. Panoràmica des de la punta del Fangar fins al Montsià. Gavines, falciots, algun quac. El bus escolar, cotxes que passen. Barques, poques, que entren al port. Nit a l'hotel Sol-Llambric, hab 202, 25 eur. Obsessionant la seqüencia de llum del far del Fangar vista des de l’hab.: llum blanca, llum blanca. Pausa. Llum blanca. Pausa, pausa. I torna a començar: llum blanca, llum blanca, etc. Surto de l'Ampolla cap aquest far, la sortida de l’Ebre, i després Ebre amunt fins a Deltebre i Sant Jaume d'Enveja. ¼ de tres. Fins a la bassa de les Olles i el Goleró per fora. No continua. Marrada llarga per dins fins a illa de Cort i la casa de camp del Genaro, i enfora cap al port d’illa de Mar i més avall. No continua. Altre cop marrada llarga per dins fins a la carretera de la Marquesa i enfora fins al restaurant Vascos, sobre la platja. Allà gir a l'esquerra i continua per la platja del Fangar fins al far. Quin mar tan dolç, quina aigua tan neta, quin cel tan gran, quina platja tan sola i tan pura! Quin vol de xatracs, quin sol, quin vent genials! Lalalà-lalalà. 2/4 de vuit. Trobada una parella del servei de manteniment del Port de Tarragona al far del Fangar. M’expliquen dels xatracs, que coven ous a la sorra, dels moviments de les dunes en aquesta punta intacta. Veig una bassa d’aigua davant meu, un tros lluny. “No és aigua, és un miratge”, em diuen. No, puc jurar per les ungles del peus que veig el reflex de l’aigua al punt on estic mirant. “Puja al far i mira-ho”, em diuen. Pujo al far per una escala de cargol estreta i blanca amb graons pintats de gris. Surto al balcó. Efectivament, ni una gota d’aigua, el paisatge és desèrtic, d’un desert d'estar per casa. Baixo, ens acomiadem amb els del manteniment, torno per on he vingut fins al restaurant Vascos. El Fangar deu ser una de les fotos maques, maques, de Catalunya. Una altra: el Pedraforca, anant cap a Gósol, abans d’arribar a Saldes. En això coincideixo amb la Carme Ruscalleda quan allò del Paisatge favorit de Catalunya, a TV3. Dino als Vascos (gràcies Alfonso!) i m’allargo per la Marquesa fins a la urbanització Riumar i el mirador del Galatxo, a la desembocadura de l'Ebre. Sistema Nicolau d'immersió en aigües de mig pam. Entrat pel GR99 (Caminos naturales), que segueix tot el riu, fins al port de Deltebre, i continua per la dreta del canal esquerre fins a Deltebre. Deltebre el formen els nuclis de Jesús i Maria i La Cava. L'arròs es va fent. Sol vent, escopetades, sèquies i algun bus de jubilats de Pamplona. La política del Delta.

Dijous, 27 de maig, les nou. A Deltebre, sota un eucaliptus by the river, esperant que es llevi el xòfer del transbordador La Cava per passar l'Ebre a Sant Jaume d'Enveja. Entenc que a l'home no li vagin els despertadors, però el gall del pati de ca seu fa estona que fa escàndol, un humà de son mitjaneta l'hauria d'haver sentit. Núvols de banda de mar pujant pel riu, ventet humit. Nit al Faro, hab. 5, 30 eur. per la mare Rússia més putin, vull dir que l’hab. que la noia russa m’ha donat no els valia ni en temporada alta. Ahir acte electoral de don José Pedro Tomás, de la Societat de Caçadors de Sant Miquel de la Cava. Mig quart d’onze. Cony de vell cap de suro, a cagar! Passo l'Ebre amb el transbord la Garriga, sota el pont nou que fan entre Deltebre i Enveja. 0,50 cent. Surto d’Enveja enfora cap a l'Alfacada, el Trabucador i la Ràpita (Sebastià J. Arbó, Emili Rosales). Les set. D'Enveja per l'esquerra del canal dret de l'Ebre fins al riu Migjorn, un braç de la desembocadura que limita l'illa de Buda. No entro a Buda, escopetades. Potser són escopetades falses, per espantar els ocells de l’arròs, però que hi vagi sa iaia a comprovar-ho. Segueixo el Migjorn fins a la gola de sortida al mar. Continua hores i hores per platja. Núvols, ressol, el rabeig complicat i carregat de sorres del mar. És com si l’aigua estigués mastegant la terra. Passo Migjorn, Serrallo, Eucaliptus, fins l'Alauet (entrada al Trabucador). D’aquí per carretera seguint la línia del port dels Alfacs fins a Poblenou del Delta. Més endavant, Nicolau, construccions navals, una nau industrial al fons del camí de Fartafaves. Més endavant, pintada urbana: Musclaires sou pitjor que el chapapote. Sinvergüences. Tant d’arròs, tant d’arròs, sembla que caminis per una paella. Arrossars més negats que altres, que són més un fanguissar; la gramínia més llarga o més curta, però verdejanta. Entro a la Ràpita, plaça del Cóc.

Divendres, 28 de maig, 2/4 de nou. Posat a la Ràpita, la cosa ara seria buscar un camí, passar per sobre el Montsià i baixar per l'altra banda a agafar el tren a Ulldecona. Però aquí això fa cara de voler ploure. Pujo a la Guardiola, un turonet urbà amb un Jesús savi i doctoral que alliçona les ones i les muscleres dels Alfacs i que, si vols i no et fa vergonya, pot recordar, en petit i amb una antena repetidora gegant de Telefónica al costat, la figura del Pa de Sucre que hi ha a Rio de Janeiro. Vista des de la Guardiola: per terra, res; per mar, des de cap de Salou fins al que deu ser l’istme de Peníscola. Nit a Casa Ramon, hab. 206, 25 eur. Passo cap a Amposta amb Hife. ¾ de tres. D'Amposta a Tortosa amb més Hife perquè ara resulta que a Amposta no hi ha trens. Dino al Toledo. Amb la panxa plena, per la riba tortosina de l'Ebre cantussejant l'Old man river amb veu de baix. It just keeps rolling. Núvols culnegres i trencats. Passo amb Renfe cap a Barcelona, si no hi ha vaga. Fi de l'operación bikini d’enguany.