Operación bikini (top)

Dissabte, 22 de maig, ¾ de deu. Nit a l’hostal a tocar de la plaça del Gra de Figueres, hab. 105, 25 eur. Agafo el tren de Cervera fins a Portbou. Surto de Portbou pel coll dels Frares cap a Colera i Llançà seguint el GR92. Matí esplèndid. Ocells que no callen. Algun gall. Mar verd fosc i profund i en calma a baix el poble. ¼ i mig de dues: Deixat el GR92 a Colera, prenc el camí de ronda. Per fora fins als Canons i avall i més enfora fins a l’aigua (vull dir el mar; l’aigua –de fet, l'aiga– era com en deien les meves àvies Teresa i Angeleta; de la platja específicament també en deien els banys). Per sota i arran de costa fins a la platja del Garbet i les dues dels Borrons. Borró, he cregut, per la cosa nudista que es desenvolupa a la zona; però no, el borró és una planta, una mena d’herba. Sortit dels Borrons, amunt i enfora fins al búnquer de la punta mineral de cap Ras (línia 40, defensa franquista contra ofensiva hipotètica dels aliats; els putes, però, al final es van quedar a casa i ens van deixar quaranta anys penjats). Entrada a Llançà. Dinat al Racó del port de Llançà. Passo cap a Port de la Selva. Una punta de vent emprenyador ara. Sol, cel blau, mar picadet. Les quatre: El vent ha quedat endarrerit a Llançà. Arribat al far de Port de la Selva i a Port de la Selva. Primera banyada de la temporada a la platja Gran. Poca gent, aigües petites i adormides a la badia. Al fons de tot del paisatge veig, una mica desfet per la calitja, el coll del Frares d’on he sortit aquest matí, sobre Portbou. Coca-cola (per al sucre) al cafè de la Marina. El cafè de la Marina: set ordinadors connectats a internet, música disco dels 80, visillos horrorosos, un pòster del Barça 2008-2009. Tot anodí, baix de sostre i sense suc. Luard és un vell jubilat fent un tallat descafeïnat. El cambrer em despatxa en castellà de Cali. Sagarra segurament no ho entendria, jo no ho vull entendre. El sol es pon.

Diumenge, 23 de maig, 2/4 de nou. Nit a ca la Tina, hab. 106, 30 eur. Surto de Port de la Selva cap al far de cap de Creus i Cadaqués seguint el GR11. Una zòdiac surt enfora per la mar llisa i gran. Un peix que salta de tant en tant (xap!). Sol, gens de vent. Sant Pere de Roda penjat a la muntanya, mirant a llevant, a l’altre costat de la badia. ¼ i mig de quatre. Terres altetes i florides. Dues coses massa fora mà, pendents per un altre dia: Taballera, sota Sant Baldiri de Taballera, i el Portaló. Al far de cap de Creus, sobre cala Jugadora, deixo el GR11 i continuo per la ronda. Camí de bast per dins fins als afores de Cadaqués. A Cadaqués hi ha unes quantes maneres d’entrar-hi: la meva, per la Guillola, Sant Lluís, Portlligat (Dalí ho va fer molt bé: va deixar la merda –vull dir el museu– a Figueres i se’n va anar a viure en aquest racó), enfora per la platja des Calders, Mas Caials, i cap dins per la Confitera, s’Aranella, es Cucurucuc, es Pianc (Pla diu que hi va passar un estiu aquí, jo especulo que a l’adreça número 13 exactament), etc. Molta gent, tothom dinant. Mar blavíssim i en calma, barques, boies. Sol a meitat de preu, vull dir molt. La conselleria de Tal o el ministeri de Qual ha col·locat un casc blanc sobre Pení, la muntanya deu córrer massa anant amb moto. Discussió amb Ernest Maragall sobre els porticons d’una torre noucentista de sobre es Pianc que la reforma fabulosa d’un arquitecte no menys fabulós ha engegat fabulosament enlaire. Cadaqués no és un poble, és una postal. La Lídia dorsiana ara hi és una cambrera colombiana que parla en castellà i que arrossega una mandra que no es pot dir servint cafès. Vous parlez français?

Dilluns, 24 de maig, ¼ i mig de vuit. Del cafè de la Marina a l’hostal de la Glòria hauria quedat més rodó. Però no ha anat així. Nit a l’hostal també Marina, hab 224, 30 eur. El sol s’aixeca de la banda de Portlligat, hora delicada. Ni déu pel carrer ara, només l’estàtua, més aviat repel·lent, de Dalí a sa Platja. Surto de Cadaqués cap a Roses per cala Nans, Jóncols (Pla), Norfeu i Montjoi. 2/4 de quatre. Del far de Nans, amunt i per fora fins a sa Planassa passant pel mig d’un prat d’estepa blanca floridíssima. De sa Planassa –un punt mort–, recula per pista fins al GR92. Pujada per dins fins al coll de sota de Pení, els núvols menjant-se l’horitzó de la banda de mar. Passo cap sota Jóncols. A Jóncols, quatre hippies amb furgona i música rave al bar Jóncols (jota aspirada i killorrika, joer). Tot alt i enrocat. Surto una mica per dins fins al coll de Norfeu. La punta de Norfeu, amb la torre del segle xvi, és amunt però a tocar, hi pujo. L’amplada de paisatge des de Torre Norfeu: de la banda de terra, el Canigó nevat, més coses que no sé; de la banda de mar, a un costat Montgrí, la Muntanya Gran, el cap de la Barra, les Medes, i la silueta baixa del cap de Begur al darrere de tot; de l’altre costat, sa Planassa i cap de Creus. A sota mateix de Torre Norfeu, la Fredosa, Montjoi, etc. Veles, llanxes. Baixo del pic molt enfora, posat altre cop al GR92. Segueixo. A Montjoi no hi ha l’Adrià –llàstima de tickets-restaurant!–, però hi ha el camping-bar-restaurant-tenis-barbacoa Montjoi (més jota aspirada i killotal, més joer). Magnífic tram del GR92 ara, per fora. Cala Murtra. Francesos i més francesos. Non, je ne parle français; do you speak english? (als francesos diu que els fot que els parlis en anglès, i a mi m’agrada fotre’ls una mica, per joc, sense fer mal). Entrada llarguíssima a Roses des de la platja de l’Almadrava. L'almadrava era un art tradicional de pesca criminal per a la tonyina, consistia a tancar el peix al clos de la platja i matar-lo a cops de pic o del que fos. El vent i jo entrem de la maneta al centre de Roses. Sol a dojo però llum encara neta de primavera. Bistec a La Ribereta.

Dimarts, 25 de maig, ¼ i mig de nou del vespre. Ahir, sopat de bufet lliure al restaurant xinès de l’hotel La Carabela, a Roses. Mestressa alemanya, servei xinès. Endrapo amb continuïtat durant mitja hora: pollastre laqueado, ànec laqueado, calamars laqueados, fideus laqueados, raves laqueados; en fi, arròs, enciams, gambes, maduixes, pomes, peres, kiwis, cafè, tot el menú definitivament i convenientment laqueado. Passat mitja hora, abandono l’abordatge de La Carabela; per vergonya, no per falta de gana. Surto al carrer. Rot sorollós (amb perdó) al passeig marítim de Roses, la badia entre dues llums. Xin-xiè (gràcies en mandarí). Nit a l’hostal Rom, hab. 302 bis, 25 eur. Al matí, de Roses a Figueres amb Sarfa, i de Figueres a Barcelona amb Renfe. Temps just a casa per agafar calçotets i mitjons nets. Passo a buscar l’arròs ara. Més Renfe fins a l’Ampolla. A l’Ampolla fent una pizza i llegint els Tales from the Ebro River Valley, de la tal Rosie Reay, al The Catalunya Chronicle. Avui nit a l’hotel Sol-Llambric, sobre mateix del port de l’Ampolla.

Lleó marí

Més sobre Fortuny. Al 1888 don Marià Fortuny –disset anys aleshores– volia ser un geni de la pintura; en tenia vocació i en tenia la fusta. El pare, que també era pintor, segurament ho veia i li ho deia; i potser sa mare també hi insistia; i qui sap si els companys i mestres del liceu de París on estudiava, i potser la fornera que li servia el croissants, i el cuiner del restaurant, i el guarda-roba de l’òpera, i el cotxer, i el lleter i el sereno. En fi, al 1888 sembla que tothom que topava Fortuny pel carrer veia en aquell noi un nou Velázquez, i Fortuny, una mica aclaparat al començament, de mica en mica es va anar bufant i es va anar inflant com un gripau. Llavors, un dia, de tan encebat que estava, el jove pintor va fer un pet com una gla, i en aquell moment de l’ona expansiva va decidir que posaria a prova el seu talent pintant el que alguns mestres havien pintat abans que ell, a fi de comparar-ne el resultat i certificar l’ingrés definitiu a l’Olimp.
El jove don Marià hauria pogut triar qualsevol tema de la tradició per autoavaluar-se. Però tenia disset anys, i ben comprensiblement per l’edat, va triar el tema de la maja desnuda. Per pintar la seva personal versió d’aquest tema documentat i antecedentat, Fortuny fa l’efecte que no es va estar de gaires romanços; no devia tenir ningú més, o potser és que li costava decidir-se per una model, i al final, en un rampell de geni, va tirar pel dret. Sigui com vulgui, el cas és que al final va agafar la minyona aragonesa més suculenta i més a mà que tenia per casa, la va despullar, la va despentinar, i en acabat la va estirar nua i tan llarga com era en un llençol blau-cel i la va pintar en tota l’esplendor càrnica, focoide i volumètrica amb la mateixa aplicació que si estigués pintant les muntanyes de Montserrat d’un tros lluny estant.
Això de Montserrat pot semblar una bertranada, però no ho és, és molt exacte, i la gent de Gelida ho podem entendre molt bé, potser més bé que ningú. Es faci l’exercici següent: s’agafi qualsevol dia de llum transparent –al maig això sol ser molt assequible–, es vagi al passeig Rossell i Massana i es faci el favor de mirar ço que s’albira a l’horitzó; feta aquesta operació, s’agafi el funi, s’agafi el tren, es baixi a Barcelona i que hom es planti a la Pedrera, i en concret davant aquesta pintada fortunya. Immediatament es constatarà amb un oh meravellat que s’està veient el mateix, exactament el mateix, i que entre allò d’allà i això d’aquí no hi ha diferències. La panoràmica, monumental i mastodòntica, el do de pit, és un de sol.
El don Marià que pinta aquest paisatge –perquè aquesta dona ajaçada no és res més que un paisatge– tenia al cap un pensament d’ufana i d’abundor, una idea de sensualitat escarxofada i odalisca, d’un color claret de cuixa tendra de gallina. El jove aquí també fa l’efecte de tenir un cert gust cert per la pornografia, la idea que d’aquestes coses se’n tenia en les estampes que corrien d’amagatotis a l’època, molt abans de l’adveniment de la república de Playboy i el paper couché; tot en aquest quadre, però especialment el joc dels braços –l’esquerre, las, tapant-se el front; el dret, en un escorç rendit, també las– i l’expressió de xoc posttraumàtic de la cara de la minyona, amb la mirada perduda, els llavis un punt desclosos i afectats, com si tot d’una se li hagués aparegut el bàcul de sant Vicenç de Calders/Coma-ruga o una cosa igualment fenomenal i mai vista, apunten en aquesta direcció i així ho fan creure. Però això, naturalment, Fortuny no ho devia dir, perquè en aquella època hi havia coses que se sabien però no es deien, i a més a més, perquè ell era un artista –més: un artistàs!– i no un carallot adolescent normalíssim amb més foc a la cua que l’incendi de l’Atlàntida.
El quadre aquest d’aquí el jove Fortuny el va titular Nu estirat. Així, un nom de molta idea i sense cap altre pèl a la llengua, vull dir pelat. Personalment li n’hauria proposat un altre; tenint en compte que, vist cent vint-i-cinc anys després, el quadre té alguna cosa de documental de la National Geographic sobre la vida animalada a l’Antàrtida, jo li hauria proposat que en digués «Lleó marí». I potser hi afegiria «arponejat». En homenatge a Moby Dick i per precisar, bàsicament.

Dues esquenes de Fortuny

A l’exposició de Marià Fortuny a la Pedrera, Fortuny, el mag de Venècia, hi ha moltes coses. Fortuny va ser un home inquiet: va pintar, va inventar, va viatjar, va viure a París, va viure a Venècia –hi tenia una palau–, va néixer a Granada el 1871, va escoltar les àries més esgargamellades de Wagner, va dissenyar roba de senyora, va estampar cortines, estovalles i més roba de senyora. Don Marià –no sé per què em surt naturalment el tracte de don– va ser un home de món, d’empresa i de cultura, un burgès refinat, com eren els senyors del seu temps, un conreador de l’hort de les belles arts, un partidari de les carns opulentotes, tovetes i confortables, i dels pam-pams al cul de les senyores més enjogassades i avorrides.
En aquesta exposició, Fortuny hi té pintada l’esquena –un pèl girada però definitivament d’esquena– del personatge de la Medusa; la hi té en aquest sentit, perquè aquesta dona-monstre és aquell ésser fantàstic a qui la mitologia clàssica atribuïa el fat més aviat desgraciat de convertir en pedra a tothom que la mirava als ulls, i per tant provar de pintar-la de cara hauria estat un temeritat. El pintor era un home sensible, donat a les exquisideses de les coses belles del món, i no volia que la llambregada roquera del personatge li impedís el gaudi de la mirada i li oficinés els sentits for ever more. Posat a triar entre una paret de totxos in Núñez i Navarro style o una tríada de noies en flor ballant en rotllana, aèries i èbries, al so de llur rebombori hormonal adolescent de ple més de maig, Fortuny va tenir sempre clar què era el que passava primer, i no s’ho volia perdre. Almenys en això l’home no es va equivocar mai, per bé que pel que fa a la pintada de les noies en saó (1896) potser hauria pogut triar una colònia una mica més humana i respirable en lloc d’aquest perfum extasiat tan refotudament delícadíssim –perfum de roses, de lilàs, de gladiols, de magnòlies, de lliris, de dàlies– que embafa el nas i et fa rodar el cap.
Al quadre de Fortuny, la Medusa hi apareix arreglant-se el cabell, que amaga el cos de dues serps entortolligades (a la wikipèdia la Medusa diu que tenia serps per cabells). El quadre doncs, segons com podria passar pel que se’n deia una toilette: una dona –la imatge del quadre és clarament una dona– en un moment d’intimitat. Sobre això no cal dir res més: la privacitat i la delicadesa de la situació. Però això tan delicat Fortuny el que fa és que ho desmunta i ho converteix en una pel·lícula de repèl i truculència. La intimitat de la Medusa de Fortuny és una cosa desavinent, impracticable, un moment d’abominació. En aquest quadre hi ha una llum negra i envilida, hi fa tuf de patates podrides, les serps del cabell escupen un verí biliós i sibil·lí. La Medusa no hi és cap vella boja, esdentegada i terminal, això no, però just perquè no ho és, té encara més un aire irrecuperable de toxicitat, de degradació, de brutícia. L’esquena nua que centra l’atenció del quadre fa una pell eixerreïda, apergaminada, d’un color groc avinagrat de desgràcia i d’amargor. El groc d’aquest esquena és un groc vomitiu, gargallós, el mateix d’alguna piseria del passeig de Sant Joan on la puta del poble s’aplica a la cara la munyida per al cutis. Fortuny va voler penjar d’aquest color una idea de merda i d’immundícia, potser també de llàstima, en el fons. Un està per baixar a l’Schlecker de més a la vora, fornir-se totes les existències de raticida i cometre un pictoricidi.
Però no totes les esquenes de Fortuny s’acaben aquí. Just al costat d’aquesta de la Medusa, n’hi ha penjada una altra d’una dona nua que dorm de bocaterrosa ajaguda al llit. Aquesta esquena està agafada per sobre i des del costat dret; l’enquadrament la presenta gairebé sencera, la zona lumbar embolicada en un llençol blanc, les espatlles suavíssimes, el cap anònim –vull dir que no se li veu la cara– girat a l’esquerra, tots dos braços recollits a sota. Els cabells són una llarga melena de color entre castany i pèl-roig –el mateix color que un imagina a la Rita Hayworth de Gilda– que es despenja sense brida sobre el braç dret. El contrast amb l’esquena de la Medusa no pot ser més clar, el moment d’intimitat d’aquesta segona dona és tota una altra cosa. La calma, el silenci extenuat, la lluminositat angèlica, la dolçor d’aquesta esquena d’una dona jove i baquetejada per les baralles del llit, el tumult impetuós de la llarga cabellera lliure i amazònica i deixada anar. A diferència del cas de la Medusa aquí hi ha una aire de sabó de bany, una idea de sublim, un interès a concretar una cosa tan dallonses com la bellesa, un gust pel vermell del vi de Bordeus i pels blancs daurats del Rin, una sensualitat operística i enrevessada. La Medusa aquí és una Musa, per posar-ho fàcil, sense tanta e ni tanta d. Una musa de núvol, molt cuinada al vapor, amb un pessic de fel de fantasia i sense gens de pebre.

La Gelida socialista

1979, indicacions de l'Entesa per votar a les primeres municipals.

Segons les dades que consten a l'Idescat, a Gelida hi vivíem el 2009 un total de 6.801 persones. L'any 1998 érem 4.220. És a dir, en deu anys Gelida ha crescut en més de 2.580 persones, això és un creixement del 60%. Aquest creixement no ha passat desapercebut a ningú.
Si comparem els 10 anys anteriors, la població el 1986 era de 3.779. I si encara anem deu anys més enrere, el 1975 érem 3.707. És a dir, en uns deu anys, del 75 al 86, Gelida creix només de 72 persones. Del 86 al 98, de 441, i del 98 al 2009, de 2.580. Les xifres són escruixidores i molt reveladores. Disculpeu que no utilitzi 10 anys exactes, però aquestes són les dades de què disposo.

Gelida ha tingut en 30 anys d'ajuntaments democràtics dues úniques majories absolutes, l'actual (del 2007), de 8 socialistes i 5 regidors a l'oposició (2 d'erc, 2 de ciu i 1 d'ic), i la del 87 al 91, coneguda popularment com el "7 a 4", en què 7 regidors eren convergents i 4 socialistes (aleshores els regidors eren 11). El 87 és l'única vegada que es van presentar només dues candidatures. Aleshores els socialistes es lamentaven que Gelida era un poble convergent, em sembla que deien de dretes, i que no guanyarien mai. Van fer una oposició èpica.

Vint anys després, del 87 al 2007 , la majoria absoluta cau ara del seu canto i d'aquell "poble de dretes" que no arribava als 4.000 habitants, hem passat a un poble sociata de 6.000. Ha tingut res a veure l'augment de població en aquest canvi de tendència? Segurament que sí, però també hi ha el resultat de la feina ben o mal feta.

Ben feta per part dels socialistes i mal feta per part de convergència que no ha sabut mantenir fidel el seu electorat, per alguns errors clamorosos com la intenció de fer una pedrera a Gelida, promoure una moció de censura o donar suport al polígon de can Joncoses. Convergència també s'ha vist clarament dalmada per l'aparició de partits d'independents o, sobretot, en les últimes comteses, d'Esquerra. Però de convergència ja n'hem parlat en anteriors blocades.
Els socialistes en canvi han sabut mantenir cohesionat el seu grup, forjat a còpia de revesos que han marcat profundament el caràcter petri d'una sòlida base que sembla inquebrantable. Els socialistes no han fet pràcticament ni un pas enrere, elecció rere elecció. Analitzo, sota el meu punt de vista subjectiu, no pot ser d'altra manera, el procés que han seguit i algunes de les claus per entendre aquest grup tan cohesionat.

• (79 a 83) A les primeres eleccions democràtiques es presenta "L'Entesa de Gelida", que aglutina la majoria de demòcrates que venien de l'Assemblea de Gelida (independents i psuqueros en la seva majoria). El Psc i Ciu no es presenten en aquesta primera comtesa i tenen un pes relatiu com a organitzacions dins de l'Entesa. La sorpresa és el Partit dels Treballadors que col·loca 3 regidors. UCD n'assoleix 2, els altres 6 seran d'Entesa.

• (83-87) El 83 Ciu es presenta per primera vegada, abandonant l'Entesa, i aleshores l'Entesa presenta candidatura fusionada amb els socialistes. "Entesa i Socialistes" perden les eleccions per uns quants vots amb l'agreujant de perdre l'alcaldia. Ciu per governar pacta amb el Psuc (que s'havia dividit entre els partidaris de continuar a l'Entesa i els que volen presentar candidatura pròpia), cosa que encara fa més incomprensible tot plegat, perquè al pacte s'hi afegeix AP (Aliança Popular) i les candidatures d'Entesa arreu eren, en general, d'esquerres. Aquí comença la fractura entre sociates i convergents, que s'agreujarà en els anys vinents.

• (87-91) És el punt d'inflexió: Ciu toca sostre amb els millors resultats que ha obtingut mai i el Psc, que es presenta per primera vegada com a tal, pateix la humiliació del 7 a 4 i planteja una resistència espartana a la prepotència infringida per una Ciu crescuda i totpoderosa. És quan els socialistes es lamenten que mai podran canviar aquesta tendència.
  

• (91-95) Després d'un final de mandat marcat per la polèmica (pedrera, sospites de corrupció...) El Psc obté una pírrica victòria en vots que els obliga a pactar amb un grup d'independents escindits de l'entorn de Ciu, que acabarà com el rosari de l'aurora amb una moció de censura contra l'alcalde socialista a mig mandat, per tornar a Ciu a l'alcaldia amb el suport del regidor independent, el qual canvia de parella de ball a mitja cançó. Entremig, es destapen pressions del Psc per provocar un cas de transfuguisme a les files de Ciu, una capítol molt sòrdid que acabarà als tribunals.

• (95-99) En un intent de pacificar el panorama, molt tensionat, Esquerra que es presenta per primera vegada força un govern d'unitat en què s'uneixen a contracor els protagonistes del mandat anterior (Psc+Ciu+Independents, amb la novetat d'Erc).

• (99-03) És la primera victòria socialista clara que arriba amb 5 regidors, sense majoria al consistori però amb la resta de partits fragmentats 3 Esquerra, 2 Ciu i 1 Pp. El resultat obliga a pactar per governar i es pacta amb Pp i Ciu, deixant Erc sola a l'oposició. En aquest mandat es dóna llum verda al qüestionat polígon de can Joncoses, contra el que Esquerra abandera l'oposició. Una situació que sembla calcada a la viscuda el mandat del 83 al 87, en què el pacte no es fa tant per afinitats polítiques com per animadversions personals (els socialistes no van acceptar mai de bon grat que Esquerra imposés el govern d'unitat com a condició per pactar el mandat anterior).

• (03-07) Els socialistes continuen sent la llista més votada, però amb el mateix nombre de regidors (5), mentre Esquerra s'ha reforçat a l'oposició i obté 4 regidors i Ciu es manté estancada (2). Aquestes dues candidatures (Erc i Ciu) pacten, compartint l'alcaldia, i deixen a l'oposició la llista més votada. A l'oposició, amb l'agreujant de sentir-se guanyadors, són els socialistes els que es fan forts.
• Finalment, el 2007, els socialistes veuen culminat el seu esforç i passen pel damunt de les altres llistes que es presenten, obtenen l'avantatge més contundent mai aconseguir (8 regidors contra 5, a partir d'aquest any ja són 13 regidors a l'ajuntament) i poden governar per primera vegada en solitari i amb total comoditat per la fragmentació de l'oposició (2 erc, 2 ciu i 1 ic) i perquè ara són aquests partits als que els creixen els nans.

Hi ha socialistes per estona. I això que també són responsables d'algunes errades històriques i d'altres més recents. La històrica és el polígon de can Joncoses. Les recents, conseqüència de la sobradesa amb què han encarat aquesta nova etapa, carregar-se el projecte de nova biblioteca, o desdenyar la necessitat de fer una nova llar d'infants a la zona de la Fanga, desactivar els òrgans de participació (patronats de cultura i d'esports i la comissió de medi ambient) i fixar com a principal obra del mandat unes més que discutibles escales mecàniques.

S'ha trencat un cor noble

A veure l’últim hahahaha del cine espanyol o del cine lituà sempre s’és a temps d’anar-hi, i si som de rialla fàcil sempre podem tornar-hi, tants cops com vulguem, fins que el riure s’apiadi de nosaltres i ens vulgui caure a terra mort de fàstic.
Però el teatre no és el cine o la pel·li del video-club de la cantonada. És més car, naturalment –massa–; però no és solament això. Al teatre –a segons quin com a mínim– un mira d’anar-hi amb la feina feta, vull dir amb el text llegit prèviament. Aquesta és la diferència.
A vegades obtenir el text de la peça que es va a veure és complicat. Això pot ser perquè l’original està en una llengua que no coneixem i no hi ha traducció, o perquè sí que n’hi ha però és dolenta, o desfasada, o està descatalogada.
En el cas de Hamlet i el català això que dic no passa. Les versions de l’obra de Shakespeare un encara les pot trobar, no ben bé com aquell qui va a buscar bolets a coll de Nargó però sí que amb una relativa facilitat.
Per tant, si jo tinc entrades per anar a veure Hamlet a la Biblioteca de Catalunya dimarts que ve a dos quarts de nou, hi vaig amb els papers en regla, és a dir, llegit, amb coneixement de causa, tenint una noció del que vaig a veure, sabent-ne el final, and so fixant-me en allò que a mi, pel que sigui, me n’importi un pito. Després la representació serà el que serà, això dependrà del muntatge; però la meva part jo ja l’he complert.
Per dir-ho així, en el cas de Hamlet, el dia de la funció, en aixecar-se el teló, jo ja entro a la cort de Dinamarca amb aquella cosa que atorga la familiaritat de saber el pa que es dóna en un lloc determinat. Passejo pels passadissos dels castell d’Elsinore com aquell qui es mou per cal sogre: obro la nevera, saludo els guàrdies, sento les enraonies sobre l’aparició del fantasma del pare de Hamlet –el monarca mort recentment–, m’assec al sofà, faig zàping.
A Elsinore és veritat que hi fa tuf de podrit, l’ambient hi és enrarit. D’una banda, hi ha el dubte de l’exèrcit del jove Fortimbràs, que sembla que jugui a amenaçar de fer la guerra des de Noruega, i de l’altra hi ha la mort del rei, que jo també sé perfectament que va ser cosa del seu mateix germà, que el va pelar per poder ocupar el tron de Dinamarca i cardar reialment amb la cunyada vídua, amb qui ja feia una temporada que eren amants.
Hi ha una certa unanimitat de la cort i el populatxo a l’hora d’afirmar que el príncep Hamlet és boig. Ho és? Jo diré que sí perquè sóc molt de dir el que els altres diuen, però no ho tinc clar. Hamlet ara és un ressentit, ara un irònic, o un covard, o és lúcid, o cretí, o noble, o un colomí eixalat i espantat; el noi ara es fon de melangia i caga dubtes, ara maquina venjances, o s’alzina de ràbia, o fa l’home, o fa comèdia.
Hamlet puja i baixa, potser sí que està com una bella regadora. Però n’hi ha per estar-ne: en dos mesos encara no, l’oncle li ha assassinat el pare, li ha negat la successió al tron –encara que això sembla que a ell li importa poc, però tot fa feix–, s’ha casat amb sa mare i el pare se li ha aparegut del més enllà reclamant venjança. Tot això, de cop, li ha passat a una criatura de vint anys que fins ara no havia aixecat mai una palla de terra i s’havia dedicat exclusivament a la vidassa regaladíssima del campus de la universitat de Wittenberg i a fer la papallona amb la gentil Ofèlia. Per tornar-se boig, és clar, pobre príncep! Quin món tan bèstia!
Des que sóc a Elsinore, fa pocs dies, Hamlet s’ha discutit brutalment amb sa mare, ha matat el vell Poloni –un cortesà llepaculs, tot sigui dit–, l’han embarcat cap Anglaterra argüint raons d’estat, ha escapat per un pèl de la mort que, per ordre de son oncle-rei, li amanien els seus “amics” d’infantesa Rosencratz i Guildenstern i ha conegut la notícia del suïcidi d’Ofèlia. Ara l’última n’és que s’ha vist involucrat en una aposta estranyíssima amb Laertes, fill de Poloni i germà d’Ofèlia, que ha tornat de França disposat a venjar totes dues morts.
No és gens desenraonat aventurar que tota aquesta història acabarà malament. En tragèdia, diria. Fa just una estona, a la meitat de l’acte cinquè, he trobat Hamlet que anava a batre’s amb l’espasa contra Laertes en nom de l’oncle-rei (sí, l’oncle assassí del qual n’ha dit tants penjaments!). L’he vist molt desmillorat. Li he donat uns copets a l’esquena per animar-lo. Ell no m’ha dit res, no m’ha contestat allò de “Ser o no ser, aquest és el dilema”, perquè això ja ho ha dit a la primera escena de l’acte tercer. Però m’ha mirat amb uns ulls cansats d’adéu.
Tens raó, noble Hamlet, tota aquesta cort de mariatxis són carronya i gentussa. Clava fondo i via fora.

Temps de flors a Girona

Mentre a Gelida jo tot solet em fotia en un bon jardí, del que encara no n'he sortit, diumenge passejava tranquil·lament per Girona gaudint de la iniciativa "Girona, temps de flors". Dir que "passejava tranquil·lament" és molt optimista per part meva, més exacte seria dir que em deixava portar per una riuada de gent que circulava d'ample a ample de carrer. I és que aquesta és una iniciativa amb molt bona acollida per part del públic: aquest any se'n celebra la cinquantacinquena edició. Jo n'havia sentit a parlar anteriorment, i fins i tot n'havia vist alguna fotografia, però encara no havia tingut ocasió de visitar aquest esdeveniment.
Girona és una ciutat preciosa, és un dels llocs on m'agradaria viure (si ho fes, sempre seria un gelidenc que viu a Girona, això ho tinc claríssim). L'exposició que es fa de flors en patis, jardins, escales i entrades de diferents edificis del barri vell només accentua la bellesa d'aquesta ciutat. Durant els dies que dura aquesta festa de la primavera, es permet visitar l'interior d'alguns edificis civils, esglésies, jardins i museus... totalment de franc. Amb l'afegit que no és una jornada de portes obertes, en què cada anys veus el mateix, sinó una mena de performance que et descobreix creacions amb flors i altres elements que omplen de color i olor la ciutat.
Aquesta original festa de la primavera permet aconseguir, a aquells que en tenen l'afició i en coneixen les tècniques, unes fotografies espectaculars. El meu reportatge és molt discret, però si en teniu ocasió, visiteu Girona: el proper cap de setmana encara continuarà oberta l'exposició floral.

Ja ets un bon nou gelidenc?

Fa uns dies parlàvem de ser de Gelida. Però Gelida ha crescut molt els darrers anys i avui hi ha una nova manera de ser de Gelida. Avui a Gelida hi ha els "nous gelidencs". Què vol dir exactament ser un nou gelidenc? Ens proposem fer un breu estudi etnològic que defineixi què vol dir viure a Gelida. (No sé si serà mereixedor de la beca de la fundació Melcior Colet però si ens l'atorguen no farem el lleig de no acceptar-la, ans al contrari, la recollirem humilment i direm amb falsa modèstia que creiem que no en som mereixedors i farem un llarg glosari d'agraïments.)
Per ser un bon nou gelidenc has de viure al costat de l'autopista i dir "però no se sent". Aquesta sordera defineix ja d'entrada una militància gelidenca a prova de tràilers. El nou gelidenc es relaciona principalment amb nous gelidencs i remarca en presentar-se, que ell va arribar abans: "nosaltres vivim aquí de fa tres anys" o diu coses com "quan nosaltres vam arribar, en aquest bloc només hi havia 3 pisos ocupats".
Els nous gelidencs van a córrer al voltant del camp de futbol, fer-ho per l'entorn fantàstic que tenim és excessivament feréstec i perillós: un senglar, un esbarzer, un tractor...
El nou gelidenc aprofita la contractació de la hipoteca per comprar-se també un 4x4, ja que en anar a viure a Gelida necessita un cotxe adequat per a la muntanya. A més, el nou gelidenc de seguida sap que a Gelida hi fa més fred, per això té aquest nom que deriva inequívocament de "gèlida", és a dir, freda. Per cert, perquè no s'hi posa l'accent? Ah, deu ser perquè normalment s'escriu en MAJÚSCULES, que tothom sap que no s'accentuen.

Primera colla de diables i drac de Gelida, quan els diables feien por.

El nou gelidenc és aquell que no arriba a entendre quan és la festa major. Hi ha discussions bizantines sobre aquesta qüestió, que si per la Mare de Déu d'agost, que si l'endemà, que si el tercer diumenge. Finalment arriba a la conclusió que és un secret aleatori fruit d'alguna rara fórmula secreta ancestral només a l'abast dels oriünds, que han mamat biberons plens d'escudella de santa Llúcia. En canvi, el nou gelidenc lamenta que les "olles" de santa Llúcia no es facin el cap de setmana, "per poder ser-hi", perquè no es demanarà festa per una diada tribal i mig caníbal que se celebra entre setmana.
El nou gelidenc desenvolupa una intel·ligència adaptadora extraordinària, que li permet saber als pocs dies d'arribar que hi ha una escola que és millor que l'altra, per això us adonareu que els nous gelidencs porten inequívocament els fills a les Fonts. L'altra característica és que així que el predíctor surt positiu corren a apuntar-se a la junta de l'Ampa.

Cantonada del carrer del Sol amb Vicenç Perelló, on hi havia el taller del manyà Almirall,
abans de l'enderroc. Una cantonada complicadíssima per als vehicles llargs.

Culturalment, el nou gelidenc és aquell que confon el castell amb l'església del castell, diu Cic a les Monges, no sap que al Puig hi ha una capella, i va demanant on podria aconseguir un quadre de "paper nu". Els nous gelidencs cal que apreguin algun dels costums locals i quan sentin algú que es queixa que la biblioteca de Gelida és petita i obsoleta, cal que s'acostumi a respondre "però tenim escales mecàniques", d'acord amb el vademècum sociata que ens regeix.
A l'hora de comprar, el nou gelidenc va a comprar el pa al "forn Bertran" i no a cal Pisonc, compra el tabac a l'estanc de El Siglo i no a ca les Noies i no sap que al carrer Vicenç Perelló hi ha una peixeteria. Quan aprèn el nom d'un/a botiguer/a, sempre el repeteix quan entra a la botiga i l'exhibeix com a trumfo davant dels altres: "l'altre dia el Fulano de cal Dallonses em va dir...". Si va a prendre alguna cosa, va al Bon Lloc i no al Kiku's.
Alguna de les preguntes que els nous gelidencs fan com una legió quan truquen a l'ambulatori, és demanar hora pel pediatre a la tarda, preguntar a quina hora obre el consultori el cap de setmana o com contactar amb el metge nocturn. També és habitual demanar al pavelló on és la piscina coberta.

Els Vailets de Gelida aixecant un 3 de 6 a la plaça de la Vila, davant del Carbeni i
sota l'atenta mirada dels gegants de Gelida, Enric i Cristina.

El nou gelidenc, interessat com està pel desenvolupament local, demana què hi ha previst de fer en aquell descampat que hi ha anant cap a Sant Sadurní a mà dreta davant de la segona entrada de Martivell.
El nou gelidenc, encara que faci vint anys que viu aquí, sempre es troba algú que li recorda que és foraster. No hi ha res a fer, és que som tancats.

Moltes gràcies, Uri

Si a Gelida hi ha una agenda de telèfons mítica, aquesta agenda és la llista de contactes del mòbil de l’Oriol. Tan sols diré que en aquesta llista hi ha noms com els de Sergi López o Dani Alves, entre altres. Coses de la feina de periodista. Si l’Uri em permet l’exageració –i espero que sí; si no, et demano disculpes–, diré que l’agenda d’aquest home és tan completa, tan de referència, que senzillament qui no hi és és que no és, vull dir que no compta. Els casos del president Montilla i del president del president Zapatero, per exemple: aquests dos noms no sonen al mòbil de l’Uri. És un senyal. Si moi fos d’ells començaria a fer les maletes i em buscaria un piset nou a Cornellà o Torrejón de Ardoz –que no sé on és però sona prou lluny per ser un lloc adient qualsevol.
Ara fa uns mesos, durant l’organització de la consulta del 28F, el mòbil de l’Oriol va ser una font de recursos inesgotable. La consulta a Gelida a mi em sembla que va ser un fracàs; és a dir, la consulta pròpiament sí que ho va ser, però la campanya prèvia a la consulta no. La campanya prèvia a la consulta estic convençut que va ser un èxit. En un mes, en un sol mes, van passar per Gelida més gent de relleu que no en trenta anys d’ajuntaments democràtics, regidories de cultura, entitats, associacions i patatims i patatams. Mai la vila gelidolina no havia estat tan connectada amb la resta del país com durant el mes de febrer d’enguany. A mi em sembla que, més enllà de la consulta, aquest fet hauria de plantejar alguna qüestió, si és que un pot ser optimista referent a les possibilitats d’aquest procés en l’activitat neuronal d’algunes personalitats polítiques, socials, radiofòniques i propagandístiques de Gelida. En tot cas, bona part de l’èxit de la campanya de la consulta del 28F va ser degut al mòbil –i al saldo d’un mòbil– de l’Oriol. Gràcies, Uri.
Dic que un dels contactes de l’Oriol és el Dani Alves. Fa unes quantes setmanes, al facebook, l’Uri ens va fer saber que tenia emparaulada una cita amb l’esplèndid lateral del Barça per fer-li una entrevista per a la revista Esforç –excel·lent revista!–. Ens deia que si teníem cap pregunta per al futbolista la hi féssim arribar i ell l’afegiria al guió de l’entrevista. Aquells dies l’Uri i jo vam parlar algun cop per telèfon (una altra conya, Uri: encara estic a la teva llista de contactes, per tant no perdo l’esperança d’arribar a Papa de Roma, que és el que jo vull ser de vell: tots aquells viatges, aquells petons a l’anell, aquelles benediccions urbi et orbe des de la finestra del menjador abans de dinar!). Naturalment, el vaig felicitar per l’entrevista. Llavors a mi no se’m va acudir cap pregunta per a l’Alves, i doncs ho vaig deixar córrer. Però a l’Uri li vaig demanar una altra cosa: li vaig demanar que, si li venia bé, si us plau, demanés al crac brasiler del Barça un autògraf per al Guillem, el meu nebot, que n’és un fan declarat. L’Uri em va dir que ho faria.
Vam quedar així i vam deixar passar els dies. Ara fa tres dijous, l’Uri em va trucar i em va dir que ja havia fet l’entrevista a l’Alves i que tenia l’autògraf. Vam quedar per trobar-nos l’endemà, i l’endemà, divendres, a la tarda, el Guillem i jo ens vam plantar a casa de l’Oriol a buscar el regal. No sé per què, però jo vaig pensar que l’autògraf de l’Alves seria una cosa firmada de passada en un tros de paper. És el que a vegades un veu a la tele: els jugadors del Barça baixant de l’autocar, una colla de seguidors fent passadís amb boli i llibreta a la mà demanant-los una firma i els jugadors guixant qualsevol cosa sobre el paper amb posat distret i atabalat. Però la sorpresa va ser que l’autògraf l’Alves l’havia firmat no damunt un paper qualsevol, sinó sobre la gorra oficial del Barça, aquella de color rosa rentat a la pedra amb l’escut i les lletres FCB i el logo de la Nike. La firma del jugador està posada en un costat de la visera, diu: “Para Guillem con cariño de Dani Alves”. La D majúscula del nom fa un ull molt obert, i l’Alves hi va posar dos pics i un somriure a manera de cara. Un detall de més a més.
No us dic la cara d’emoció del Guillem amb la gorra firmada per l’Alves a la mà. El divendres que vam anar a buscar aquest regal de l’Oriol feia una tarda grisa i queia una mica de xim-xim. Tornant a casa, el Guillem protegia la gorra del plugim; era com si transportés una relíquia preuadíssima, estimadíssima. Demà li diré a mon nebot que, si segueix el partit del Barça contra el Sevilla, se la posi. A veure si tenim més sort que el dia de l’Inter. Gràcies un altre cop, Uri.

Ets de Gelida si...

La Magda m'ha suggerit aquesta iniciativa que ha vist que altres municipis han engegat al facebook. Jo us proposo que hi juguem des d'aquí, a través del bloc del Funi. Es tracta de comentar aquelles expressions o llocs comuns que ens agermanen com a gelidencs, que ens fan còmplices, que ens apropen com a conciutadans d'un indret que estimem i que genera un codi propi, gairebé un argot en clau.

Ets de Gelida si...

• ... quan t'enganxes els dits dius que t'has ensolit els dits.
• ... quan plou dels tolls d'aigua, dels bassals, en dius pèlags.
• ... no dius olles a les calderes de santa Llúcia.
• ... del Cic en dius "Les Monges".
• ... saps quin significat té parlar del "7 a 4".
• ... coneixes els vins Ollé com a vins de cal Cometa.
• ... saps on és la cantonada de "Les Sedes", de "cal Faló" i de "telefanus".
• ... saps quin és el carrer "de les banyes".
  
• ... has comprat a cal Samalsa (cal se m'alça) i has fet la col·lecció de punts de l'Spar.
• ... les primeres xuxes les vas comprar a cal Miró i vas pujar i baixar pel talús que hi havia davant.
• ... has conegut el carrer de Circumval·lació sense asfaltar i amb el bloc verd com a únic edifici.

• ... t'ha visitat a casa el Doctor Carlos.
• ... t'ha punxat com a practicant el senyor Carrillo, als sotes de l'ajuntament.
• ...has tingut el Tubella o l'Antonina com a primer professor d'Educació Física.
• ... has anat al consultori del passatge dels Bastoners.
• ... has entrat a l'ajuntament pel carrer Barceloneta.
• ... anomenes Societat a la Unió del Casal Gelidenc.
• ... el primer Cafè que recordes és el de la pista-jardí.
• ... coneixes els Lluïsos com a cine petit.

• ... has fet programa a la ràdio que estava al segon pis de l'Ajuntament
• ... anaves al cine petit i, quan vas créixer, vas poder anar al cine gran.
• ... vas fer el parvulari amb les monges.
• ... vas conèixer i tenir por de la senyoreta Loreto.
• ... al local on hi ha la llar d'infants El cérvol blau hi has vist el parc de bombers i el local de la brigada municipal.
• ... a l'escorxador has vist assajar els Vailets de Gelida.
• ... vas conèixer la primera colla dels diables de Gelida quan eren una colla trangressora i gamberra.
• ... has llegit el Cantillepa i L'Eixida.

• ... has celebrat algun convit al restaurant Sant Jordi.
• ... vas participar al concurs de la Coca-Cola i vas anar al lliurament de premis que es feia a l'hostal del Caçador.
• ... vas demanar monedes per posar cançons a la màquina de discos de Les Fonts a can Torrents.
  
• ... vas participar de la trobada de bastoners que es va celebrar a Gelida, quan a Gelida hi havia dues colles: els nous Bastoners o Tiquerets i la colla vella amb l'Alfons Capellades.

• ... has visitat alguna de les tres Mostres de Paper que es van dur a terme.
• ... has folrat taules amb guaflex.
• ... dius can Guarro o Molí Vell i no Guarro Casas, Canson o Arjo-Wiggins.
• ... has agafat el Funi de la una.

• ... saps que Rafael Ribé Coma i Martí Coma Rovira no només són dos carrers de la Fanga, sinó els dos primers alcaldes democràtics que va tenir Gelida després de la dictadura.
• ... has conegut el mesón del Carbeni, abans cal Xandri.
  
• ... vas conèixer i signar a favor de la plataforma Aturem can Joncoses, que va frenar inicialment l'execució del polígon promogut pels socialistes enmig de la plana agrícola.
• ... saps qui són l'Enric i la Cristina i que tenen els noms dels seus creadors: el Creixell i la Tusell.

• ... parles del funi i no del funicular.

Segon aniversari

El Funi arriba al seu segon aniversari. Des de l'1 de maig del 2008 i fins avui, són 435 les blocades que el passatge d'aquest funicular ha compartit amb els usuaris que han volgut pujar-hi. En aquests dos anys, hem passat de fer un viatge més o menys íntim, això va néixer com a punt de trobada d'uns amics, a fer una cotxada ben diversa, incorporant conductors i, sobretot, seguidors que ens esperonen amb les seves visites, els seus comentaris, i més recentment les valoracions. Fins i tot se'ns llegeix a la ràdio!
Com que es tracta de demanar un desig, el que demano per aquest nou any que encetem, el tercer, és que la fidelitat dels nostres seguidors també es converteixi en un compromís d'interactivitat, que ens digueu què penseu i sobre què us agradaria que escrivíssim. Ens agradaria que ens coneguéssim una mica més, que el Funi fes el viatge d'anada i de tornada. Que funcionin els dos vagons.
Gràcies per seguir-nos!