Havien fet l’amor d’una manera trista i estranya, com si després de tants anys els cossos no es coneguessin. Ara dinaven a la cuina, plena de la llum clara d’abril. Tots dos feien un silenci desacostumat, incòmode, carregat de presagis. Ella prenia la sopa –trossets de pilota i carn d’olla– sense aixecar el cap del plat, distant. Ell pensava en la filla rient amb els amics del menjador de l’escola davant un plat d’espaguetis.
Va sonar l’alarma del mòbil: un pip-pip agut i insidiós. Era com si un jutge els avisés que havia arribat el moment definitiu de la sentència. Tots dos es van trobar la mirada que feia estona que s’evitaven. Semblava que no s’haguessin vist mai. L’aire va quedar en suspens uns segons.
–És l’hora –va dir ell finalment, aixecant-se.
Ella no es va aixecar. Va deixar la cullera al plat i va girar el cap cap a la finestra. La ciutat lluïa en la tarda d’últims d’abril. Pel mar més proper passaven dues veles blanques.
Ell va anar a l’habitació i es va vestir: vestit i sabates negres, camisa blanca, corbata negra. Tot roba firmada per dissenyadors italians. “Ironies de la vida”, va pensar. Després es va enfilar a l’escala, va agafar l’estoig del fons de l’altell i va tornar al llit. La llum feia un joc de clarobscurs enigmàtics en els llençols desfets. Va obrir la capsa i en va treure el contingut: la pistola (una Browning HP Mark III), les bales, la cartutxera.
Lentament, amb certa solemnitat, va lligar-se la cartutxera al pit, va posar les bales al carregador i va muntar l’arma amb un cop sec (clac!). Tot seguit es va guardar la pistola a la cartutxera i es va posar l’americana. Es va mirar al mirall abans de sortir: li havien sortit més pèls blancs a la barba.
Quan va tornar a la cuina, la seva dona estava dreta repenjada al marbre, a contrallum de la finestra. Estava maquíssima amb el batí blanc i el cabell moll de la dutxa. Tenia el cap cot i s’abraçava amb els braços creuats sobre el pit, com si volgués protegir-se d’una fatalitat impossible de salvar. Tenia un aire de vulnerabilitat absoluta.
–No espero que ho entenguis –va dir ell indumentat d’italià des de la porta–. Però a vegades un home ha de jugar a matar o morir.
Ella va aixecar el cap lleugerament i el va mirar amb fredor i gravetat, com calibrant el fons d’aquell ésser de cop tan estrany amb qui un dia havia tingut una filla i amb qui volia passar la resta dels seus dies. A desgrat d’ella mateixa, de mica en mica, una ombra de reconeixement li va anar il·luminant la cara.
–Espero que tinguem sort –va respondre a la fi amb un mig somriure encara indecís però d’aprovació–. T’estimo, torna.
Hi havia una rara qualitat guaridora en aquelles paraules. En sentir-les, ell va notar que una onada càlida i intensa d’amor i de gratitud li prenia els nervis i l’envaïa de cap a peus. Va somriure i va fer que sí amb el cap. “L’abril és el mes més cruel”, va dir-se tot recordant un vers que no era de Martí i Pol. Després li va picar l’ullet i va sortir.
Al cotxe va posar una emissora de les que tenia presintonitzades. De seguida va reconèixer les notes del tema de la BSO de París-Texas. Natassja Kinsky, els fantasiejos eròtics de l’adolescència. El 84, l’any de l’estrena de París-Texas, va ser l’any que els pares van decidir fer-lo anar a estudiar a Barcelona. Assegut al volant, va recordar l’abraçada de la seva mare el dia que el van deixar a l’escola. Aleshores era un nen de tretze anys sense defensa; ara era un home i tenia el destí de la ciutat i del país a les seves mans.
El trànsit anava més ple del que era habitual per l’hora. De mica en mica la ciutat es posava a punt per a un gran esdeveniment. Pel carrer es veien banderes, grups de gent amb samarreta, la cara pintada, que cantaven i baladrejaven. Es va posar les ulleres de sol perquè no el reconeguessin en els semàfors. Sentia la pistola, lleugera i mortífera, contra el costat esquerre del pit. La BSO de París-Texas continuava sonant, ara ja no a la ràdio del cotxe, sinó en el seu record. Una música com buidada per dins, desolada i final.
Va tornar a pensar en la filla a l’escola; hauria volgut dir-li adéu al matí, però llavors, en entrar a la seva habitació per llevar-la, la va veure tan petita i innocent en el llitet, tan plàcidament adormida abraçada al seu osset de peluix, que va decidir que no, no li diria res. Potser no la tornaria a veure mai més, i si havia de ser així, ell no volia que recordés el pare pel gest sever d’aquell dia greu i definitiu, sinó pels molts matins en què tots dos havien esmorzat entre rialles abans de deixar-la a l’escola.
Va arribar al lloc de la cita a l’hora convinguda. Darrere l’aparcament, el sol havia començat a agafar un color desemparat de tarda i pintava de vermell sang un núvol llarg i prim. El vent movia lleugerament les fulles que penjaven dels arbres com els ajusticiats antics ho feien de la soga. Alguna branca vella cruixia en silenci. El soroll del trànsit se sentia esmorteït i lluny. Al cel hi havia ocells que volaven en cercle. La sensació de solitud, enmig de la ciutat, era total.
Va sortir del cotxe i es va encaminar al punt exacte en què faria els últims preparatius abans del duel final. En algunes portes ja hi havia gent, poca encara, fent cua. Sobre el túnel d’entrada, darrere el vidre del bar del primer pis, grups d’homes drets, periodistes, parlaven pel mòbil, s’elogiaven mútuament pels titulars de la premsa del dia, reien i bevien cerveses. Es va parar un moment a contemplar-los. Algun d’aquells homes el va veure a baix al carrer i li va dedicar un somriure petit, de rata. Ell va notar que l’estómac se li regirava. Va abaixar el cap sense saludar.
La boca del túnel era negra com una gola de llop de conte. Un moment va tenir un atac d’aprensió, potser aquest cop no en sortiria viu d’allà. Immediatament, però, va asserenar-se. I llavors junt amb la sensació de serenitat, va sentir com, d’algun lloc desconegut, molt endins seu, a poc a poc, en sorgia una determinació absoluta, una confiança total en el triomf, que li va omplir cos i ànima d’una força inabatible. Va respirar fondo i va mirar el cel tan blau una última vegada.
–Resa el que sàpigues, Mourinhi –va dir en veu baixa, entre dents–. Ets home mort.
Després va tocar la Browning al pit, com comprovant que tot estava en ordre, i va escopir a terra. Aleshores, amb pas ferm i tranquil, va avançar sentenciosament i es va enfonsar en les profunditats del túnel d’accés a l’estadi a buscar el destí que els déus havien ordit per a ell, un simple mortal. Les seves passes ressonaven en la penombra amb ecos d’ultratomba: cloc, cloc, cloc.
dimecres 28 d’abril de 2010
dimarts 27 d’abril de 2010
El que El Periódico d'avui no diu però vol dir
Dissabte al matí, l’endemà de Sant Jordi, em lleví i adrecí’m com de costum a l’edícola (edícola és un invent de Carner, a mi m’agrada; en realitat no és sinó un quiosc) on normaladament em firo la premsa del dia i, oh!, tinguí un gros ensurt. A la pileta del costat del meu diari, vegí que el Llibre Vermell del PSC, o sigui, El Periódico, titulava a primera plana sobre la diada del dia anterior amb aquella helvètica tan de llibre d’estil socialista, i deia això: “Una nació de llibre”. Una nació, deia; així mateix, perquè sí, a pèl, sense ser 11 de setembre, que llavors ja se sap que poc o molt toca posar-ho. Una mica més i caic de cul a terra. Vaig haver de mirar-ho dues voltes, puix no sortia de mon estat de grossa estupor (això potser fa més per Verdaguer), i encara una tercera en l’edició en castellà, que és la llengua original del diari i s’entén més bé. Una nación de libro, negretejava també el castellà. No era un error de traducció, doncs. Ai, madre mía del amor hermoso (això és el nom d’una botiga de roba, al carrer de Minerva), on anirem a parar!
Vaig tenir un moment de desmai, ho reconec. Després, però, vaig pensar que no n’hi havia pas per tant. Sant Jordi és una festivitat donada a la lírica, i vaig atribuir la claredat i la contundència de la la portada del Llibre Vermell del PSC a una expansió poètica del militant número tants responsable de l’edició del dia. Tots tenim moments fluixos, moments en què ens pesa la vida grisa que comportem, i cal ser pacients amb aquests moments. Cal respectar i ser comprensius amb les crisis personals, també amb les de la fe federal. La cosa, però, és que l’anècdota de dissabte del Periódico no s’ha quedat aquí.
Faig que tothom que llegeix eixes ratlles està més o menys al cas del que passa al Tribunal Constitucional amb el paper de l’Estatut: fa quatre anys que el tenen al vàter, i el cas és que deu ser de tan bona qualitat, d’un suau tan de dodotis, que els magistrats no en volen gastar de cap altra marca i l’allarguen i se’l disputen acarnissadament. Referent a això, ahir a Madrid s’hi va fer un acte en què una de les intervencions va anar a càrrec de la senyora María Emilia Casas, presidenta del tribunal de tal. La presidenta, amb aquella retòrica administrativo-barroca que en segons quins cercles de Madrid vesteix tant com una senallada d’estrelles al pit d’un general de l’exèrcit chaconià, va posar el crit al cel per la qüestió de l’estatut i va denunciar les pressions polítiques i mediàtiques de què era objecte la institució que la manté –a ella– tan apoltronadament asseguda al seient presidencial amb el paper de l’estatut rollat al suport de la paret del costat. La lletra del tango immortal canta que “veinte años no es nada”. I si vint anys no és res, quatre no són res de res, sembla que vulgui dir la senyora Casas; això tot just comença. La gent del constitucional es veu que són molt de l’escola dels tangos, a la seu del tribunal diu que els ballen arravatadament per sobre les taules fins a les tantes de la matinada.
Naturalment, avui les paraules presidencials i constitucionals de la presidenta Casas són portada a tots el diaris generals, d’aquí i de Madrid: La Vanguardia, el País, Público, l’Avui, l’ABC, la Razón, totes les portades d’avui destaquen en primer lloc el que ahir va dir la Casas. Totes menys la del Llibre Vermell del PSC, és a dir, menys la del Periódico, que es veu que deu passar del que digui la presidenta del tribunal constitucional i fotografia una parella mig conilla a la Rambla per informar de l’ofensiva que l’ajuntament de Barcelona emprendrà aquest estiu contra el banyadors que vagin sols pel carrer. Ai, que El Periódico s’ha vist el cul! Ai, que ja no dóna importància al que digui la presidenta Casas! Ai, que la sortida de dissabte no va ser de broma!
Ara sí que veig que el president Montilla i la tropa de sabaters del PSC estan verament i grossament enfadats. És el que El Periódico d’avui no diu però vol dir. Bé, en realitat potser no n’estan tant, d’endafats; diguem que estan verament i grossament enfadadets, és a dir, enfadats però de mentida. No sigui cas que amb tant de fer morrets inútils acabéssim fotent la sabateria –vull dir el negoci– enlaire.
Vaig tenir un moment de desmai, ho reconec. Després, però, vaig pensar que no n’hi havia pas per tant. Sant Jordi és una festivitat donada a la lírica, i vaig atribuir la claredat i la contundència de la la portada del Llibre Vermell del PSC a una expansió poètica del militant número tants responsable de l’edició del dia. Tots tenim moments fluixos, moments en què ens pesa la vida grisa que comportem, i cal ser pacients amb aquests moments. Cal respectar i ser comprensius amb les crisis personals, també amb les de la fe federal. La cosa, però, és que l’anècdota de dissabte del Periódico no s’ha quedat aquí.
Faig que tothom que llegeix eixes ratlles està més o menys al cas del que passa al Tribunal Constitucional amb el paper de l’Estatut: fa quatre anys que el tenen al vàter, i el cas és que deu ser de tan bona qualitat, d’un suau tan de dodotis, que els magistrats no en volen gastar de cap altra marca i l’allarguen i se’l disputen acarnissadament. Referent a això, ahir a Madrid s’hi va fer un acte en què una de les intervencions va anar a càrrec de la senyora María Emilia Casas, presidenta del tribunal de tal. La presidenta, amb aquella retòrica administrativo-barroca que en segons quins cercles de Madrid vesteix tant com una senallada d’estrelles al pit d’un general de l’exèrcit chaconià, va posar el crit al cel per la qüestió de l’estatut i va denunciar les pressions polítiques i mediàtiques de què era objecte la institució que la manté –a ella– tan apoltronadament asseguda al seient presidencial amb el paper de l’estatut rollat al suport de la paret del costat. La lletra del tango immortal canta que “veinte años no es nada”. I si vint anys no és res, quatre no són res de res, sembla que vulgui dir la senyora Casas; això tot just comença. La gent del constitucional es veu que són molt de l’escola dels tangos, a la seu del tribunal diu que els ballen arravatadament per sobre les taules fins a les tantes de la matinada.
Naturalment, avui les paraules presidencials i constitucionals de la presidenta Casas són portada a tots el diaris generals, d’aquí i de Madrid: La Vanguardia, el País, Público, l’Avui, l’ABC, la Razón, totes les portades d’avui destaquen en primer lloc el que ahir va dir la Casas. Totes menys la del Llibre Vermell del PSC, és a dir, menys la del Periódico, que es veu que deu passar del que digui la presidenta del tribunal constitucional i fotografia una parella mig conilla a la Rambla per informar de l’ofensiva que l’ajuntament de Barcelona emprendrà aquest estiu contra el banyadors que vagin sols pel carrer. Ai, que El Periódico s’ha vist el cul! Ai, que ja no dóna importància al que digui la presidenta Casas! Ai, que la sortida de dissabte no va ser de broma!
Ara sí que veig que el president Montilla i la tropa de sabaters del PSC estan verament i grossament enfadats. És el que El Periódico d’avui no diu però vol dir. Bé, en realitat potser no n’estan tant, d’endafats; diguem que estan verament i grossament enfadadets, és a dir, enfadats però de mentida. No sigui cas que amb tant de fer morrets inútils acabéssim fotent la sabateria –vull dir el negoci– enlaire.
dissabte 24 d’abril de 2010
Males herbes
Ja sabeu que això de fer de pagès ha estat una mica sobrevingut. La vida dóna moltes voltes i de les aules he anat a parar dalt d'un tractor. He deixat de passejar-me per entremig dels pupitres per passejar-me per entremig dels ceps. Per això la meva mirada sobre les feines que faig es sorprèn encara d'allò que vaig descobrint cada dia. I com un nen que descobreix el món que l'envolta m'agrada aprendre tot allò que desconec, que encara és molt. I aprendre és posar noms a les coses. Un hivern com el que acabem de deixar enrere ha estat generós en aigua. Potser no ha estat un hivern amb pluges torrencials, afortunadament, però sí amb llargs capítols de pluges continuades. Hem tingut molts dies de pluja i aquesta situació encara s'ha vist allargada per la nevada del 8 de març que va deixar 45 litres d'aigua. Les conseqüències d'aquesta abundància d'aigua són evidents a les vinyes: ha nascut moltíssima herba, com podeu observar en la fotografia. La terra mullada no és prudent ni aconsellable treballar-la, això ha afavorit l'extensió i el creixement de les "males herbes".
En l'agricultura tradicional, les "males herbes" és tot allò que no són ceps. I la manera de combatre-les és llaurant les vinyes, és a dir, treballant la terra regirant-la, per evitar el desenvolupament d'aquestes herbes.
Haureu vist d'uns anys ençà pagesos que deixen que les herbes campin, controlant-les amb herbicides o bé trinxant-les quan arriben a un determinat volum. No llauren les passades per tal d'estalviar els costos que comporta i per aconseguir un cert patiment de la planta que afavoreixi després una major qualitat del raïm, que creixerà menys i concentrarà més sucres, és a dir, tindrà un grau més alt.
Aquestes pràctiques són encara experimentals, encara que cada cop més esteses. Allò comú és el treball continuat de les vinyes, que afavoreix una bona percolació d'aigua de pluja, que manté a ratlla les herbes i que ens ofereix els habituals sócs tan característics del nostre paisatge.
La dificultat és com netejar l'espai entre els ceps, allà on l'arada no pot accedir perquè si ho fes, arrencaria el cep. Per a aquesta feina es pot passar una intercepa, una fulla de ferro que mitjançant un sistema de molles entra i surt de l'espai entre ceps. Aquesta feina rep el nom d'esmagencar o el més normatiu, magencar. Abans es feia a mà, amb aixades. Avui els cultivadors ja incorporen sistemes de treball que permeten treballar tan el carril de pas com l'espai entre ceps. També és molt habitual fer herbicida "als lloms", és a dir, una aplicació d'herbicida limitada només a aquest espai, mentre la resta es llaura.
A casa no som gaire partidaris d'aplicar herbicida. Perquè l'eliminació de les herbes també perjudica la cadena tròfica i té conseqüències per a la fauna i, sobretot, perquè afavoreix l'extensió d'herbes més resistents.
Aquests dies, mentre trinxava l'abundant herba que ha nascut aquesta primavera, pensava en la diversitat de noms i tipologia. Vaig agafar la càmera i comparteixo els noms tal com les anomenem a can Castany, i les fotografies amb tots vosaltres. No és un herbari exhaustiu ni tècnic, és simplement fruit de la curiositat.
Haureu vist d'uns anys ençà pagesos que deixen que les herbes campin, controlant-les amb herbicides o bé trinxant-les quan arriben a un determinat volum. No llauren les passades per tal d'estalviar els costos que comporta i per aconseguir un cert patiment de la planta que afavoreixi després una major qualitat del raïm, que creixerà menys i concentrarà més sucres, és a dir, tindrà un grau més alt.
Aquestes pràctiques són encara experimentals, encara que cada cop més esteses. Allò comú és el treball continuat de les vinyes, que afavoreix una bona percolació d'aigua de pluja, que manté a ratlla les herbes i que ens ofereix els habituals sócs tan característics del nostre paisatge.
La dificultat és com netejar l'espai entre els ceps, allà on l'arada no pot accedir perquè si ho fes, arrencaria el cep. Per a aquesta feina es pot passar una intercepa, una fulla de ferro que mitjançant un sistema de molles entra i surt de l'espai entre ceps. Aquesta feina rep el nom d'esmagencar o el més normatiu, magencar. Abans es feia a mà, amb aixades. Avui els cultivadors ja incorporen sistemes de treball que permeten treballar tan el carril de pas com l'espai entre ceps. També és molt habitual fer herbicida "als lloms", és a dir, una aplicació d'herbicida limitada només a aquest espai, mentre la resta es llaura.
A casa no som gaire partidaris d'aplicar herbicida. Perquè l'eliminació de les herbes també perjudica la cadena tròfica i té conseqüències per a la fauna i, sobretot, perquè afavoreix l'extensió d'herbes més resistents.
Aquests dies, mentre trinxava l'abundant herba que ha nascut aquesta primavera, pensava en la diversitat de noms i tipologia. Vaig agafar la càmera i comparteixo els noms tal com les anomenem a can Castany, i les fotografies amb tots vosaltres. No és un herbari exhaustiu ni tècnic, és simplement fruit de la curiositat.
Canyota
Fonoll
Fanal
Card
Rosella o Pipiripí
Lleteres
Llengües de bou
Ortiga
Olivardes
Gram
Calcides
Ravenisses
Corretjoles
Esbarzers, amb sorpresa!
divendres 23 d’abril de 2010
La cara i la creu
Fa una setmana que són per aquí. Els falciots, vull dir; dissabte em va semblar que els sentia de bona hora per primer cop aquest any, la xiscladissa estrident i boja inconfusible sobre les torres de Santa Maria del Mar, però com que no sabia si encara dormia o no, em lleví i traguí el magí al balconí buscant confirmació de la innovada oïdal. Efectivament, eren falciots: a l’entorn de les agulles de Santa Maria, un petit estol d’eixos aucells migrats i migratoris feien aquelles passades fulgurants, rapidíssimes, imprevisibles, que els són característiques –giragonses brusques, flingants com fuetades–, la forma de falç exactíssima de ses agiloies ales negres dibuixada sobre el matí encara d’un blauet pàl·lid. Definitivament, el bon temps se’ns ha instal·lat al menjador. Per fi.
Paral·lelament a l’arribada dels falciots, en aquell mateix moment, del balcó estant fui igualment testimoni d’un succés del que hom feia potser set-cents anys que no en titulava notícia. Dos operaris enfilats dalt un grua Universal amb el braç articulat de color blau duien a terme la maniobra de reposar al seu lloc, molt amunt d’un lateral de Santa Maria del Mar, una gàrgola restaurada. Les gàrgoles son aquelles figures que sobresurten horitzontalment de l’extrem superior dels murs exteriors de les esglésies gòtiques. Solen ser imatges de bèsties més o menys fantàstiques, o més o menys normals –lleons, bocs, porcs, panteres, àligues–, però sempre tenen una ganyota feral i terrible a la cara. Aquestes figures treballen de desguàs de les cobertes dels establiments eclesiàstics del període, la funció que tenen és la de rebre l’aigua de la pluja i escopir-la literalment i directament sobre el carrer. Des del punt de vista simbòlic, originàriament això també devia voler dir alguna cosa: concretament, que no tot hi cabia dins la fe cristiana de llavors. La desgràcia, el paganisme, el pecat, l’heterodòxia, el que sigui que no valia a la doctrina, tot això no tenia entrada al centre consagrat a les misses diàries, i exorcitzar-ho a les parets de fora el temple en forma de representacions ensalvatgides i temibles que escupen el corc que les rosega per dins devia ser una manera figurada d’il·lustrar –per tant, de recordar als feligresos més endarrerits i sermonejats– les malvestats de l’excomunió i de deslliurar-se de qualsevol mal, amén.
A mi les gàrgoles em criden l’atenció, trobo que són un element singular. A Europa, un lloc amb tanta pedra acumulada i organitzada amb propòsits religiosos, n’hi deu haver un munt, a carretades. Segurament seria distret d’anar a turistejar per les ciutats autènticament velles i comercials del continent i anar fent fotos i col·lecció de tot aquest bestiari fabulós, com aquell qui es distreu amb les xapes de xampany, els segells, la moneda o els cromos de futbolistes; és probable que ja hi hagi qui ho ha fet. A Barcelona, les gàrgoles que hi ha –a la Catedral, a Santa Maria del Mar, a Santa Maria del Pi, que jo sàpiga– estan, en general, molt fetes malbé, esborrades i depauperades per la intempèrie i potser per la punteria sorprenent d’algun tros de quòniam que hi ha estampat un cop de roc o l’ampolla de JB escurada. La que van reposar dissabte a Santa Maria del Mar sembla la imatge d’una pantera amb la cara contreta, els ulls tancats molt fort, la boca badada en un badall carnívor i assassí; és com si estigués a punt de saltar al coll d’algun dels milers de turistes que cada dia li passen per sota.
Aquestes últimes setmanes el gòtic de Barcelona també ha descobert les obres de neteja i restauració de les façanes de la Catedral i de Santa Maria del Mar. El resultats són, sobretot en el cas de Santa Maria del Mar, absolutament òptims; a la Catedral, potser ho són menys. A la Catedral tot plegat ha agafat una mica un color de cendra clara i cadavèric. Però a Santa Maria del Mar la pedra ha recuperat un color crema suavíssim tocat finament de rosa, un color de galta de dama tirantina sent rescatada pel cavaller Sant Jordi, que n’era la tonalitat original i que semblava que la brutícia havia debolit per sempre. El conjunt, tal com es presenta avui, posat contra el cel net i de blau rabiós d’una tarda qualsevol d’aquestes que fa ara, és per fer-hi tocar les trompetes als àngels. Fins a aquesta actuació ningú que encara visqui podia afirmar amb rigor que mai li hagués vist la cara, al gòtic de Barcelona. Abans d’aquesta actuació, la cara del gòtic de Barcelona senzillament no existia, no es veia; la merda més constitucional, una ronya arrapada i autèntica de segles –de segles!–, el colgava de dalt a baix, se’l fotia materialment, de viu en viu. A Santa Maria del Pi això encara és un fenomen perfectament comprovable, seria qüestió que algun poder terrenal amb partida pressupostària hi posés remei.
Paral·lelament a l’arribada dels falciots, en aquell mateix moment, del balcó estant fui igualment testimoni d’un succés del que hom feia potser set-cents anys que no en titulava notícia. Dos operaris enfilats dalt un grua Universal amb el braç articulat de color blau duien a terme la maniobra de reposar al seu lloc, molt amunt d’un lateral de Santa Maria del Mar, una gàrgola restaurada. Les gàrgoles son aquelles figures que sobresurten horitzontalment de l’extrem superior dels murs exteriors de les esglésies gòtiques. Solen ser imatges de bèsties més o menys fantàstiques, o més o menys normals –lleons, bocs, porcs, panteres, àligues–, però sempre tenen una ganyota feral i terrible a la cara. Aquestes figures treballen de desguàs de les cobertes dels establiments eclesiàstics del període, la funció que tenen és la de rebre l’aigua de la pluja i escopir-la literalment i directament sobre el carrer. Des del punt de vista simbòlic, originàriament això també devia voler dir alguna cosa: concretament, que no tot hi cabia dins la fe cristiana de llavors. La desgràcia, el paganisme, el pecat, l’heterodòxia, el que sigui que no valia a la doctrina, tot això no tenia entrada al centre consagrat a les misses diàries, i exorcitzar-ho a les parets de fora el temple en forma de representacions ensalvatgides i temibles que escupen el corc que les rosega per dins devia ser una manera figurada d’il·lustrar –per tant, de recordar als feligresos més endarrerits i sermonejats– les malvestats de l’excomunió i de deslliurar-se de qualsevol mal, amén.
A mi les gàrgoles em criden l’atenció, trobo que són un element singular. A Europa, un lloc amb tanta pedra acumulada i organitzada amb propòsits religiosos, n’hi deu haver un munt, a carretades. Segurament seria distret d’anar a turistejar per les ciutats autènticament velles i comercials del continent i anar fent fotos i col·lecció de tot aquest bestiari fabulós, com aquell qui es distreu amb les xapes de xampany, els segells, la moneda o els cromos de futbolistes; és probable que ja hi hagi qui ho ha fet. A Barcelona, les gàrgoles que hi ha –a la Catedral, a Santa Maria del Mar, a Santa Maria del Pi, que jo sàpiga– estan, en general, molt fetes malbé, esborrades i depauperades per la intempèrie i potser per la punteria sorprenent d’algun tros de quòniam que hi ha estampat un cop de roc o l’ampolla de JB escurada. La que van reposar dissabte a Santa Maria del Mar sembla la imatge d’una pantera amb la cara contreta, els ulls tancats molt fort, la boca badada en un badall carnívor i assassí; és com si estigués a punt de saltar al coll d’algun dels milers de turistes que cada dia li passen per sota.
Aquestes últimes setmanes el gòtic de Barcelona també ha descobert les obres de neteja i restauració de les façanes de la Catedral i de Santa Maria del Mar. El resultats són, sobretot en el cas de Santa Maria del Mar, absolutament òptims; a la Catedral, potser ho són menys. A la Catedral tot plegat ha agafat una mica un color de cendra clara i cadavèric. Però a Santa Maria del Mar la pedra ha recuperat un color crema suavíssim tocat finament de rosa, un color de galta de dama tirantina sent rescatada pel cavaller Sant Jordi, que n’era la tonalitat original i que semblava que la brutícia havia debolit per sempre. El conjunt, tal com es presenta avui, posat contra el cel net i de blau rabiós d’una tarda qualsevol d’aquestes que fa ara, és per fer-hi tocar les trompetes als àngels. Fins a aquesta actuació ningú que encara visqui podia afirmar amb rigor que mai li hagués vist la cara, al gòtic de Barcelona. Abans d’aquesta actuació, la cara del gòtic de Barcelona senzillament no existia, no es veia; la merda més constitucional, una ronya arrapada i autèntica de segles –de segles!–, el colgava de dalt a baix, se’l fotia materialment, de viu en viu. A Santa Maria del Pi això encara és un fenomen perfectament comprovable, seria qüestió que algun poder terrenal amb partida pressupostària hi posés remei.
dimecres 21 d’abril de 2010
Aquest carrer d'aquí
El carrer de l’Espaseria és al barri de la Ribera de Barcelona, darrere el Fossar de les Moreres, entre l’església de Santa Maria del Mar i la plaça de Pla de Palau. Santa Maria tothom sap què és, almenys tothom n’ha sentit parlar des que Ildefonso Falcones va publicar La catedral del Mar –L’església del Mar, en la versió catalana. Pel que fa a la Llotja de Mar, és l’edifici que va ser seu del Consolat de Mar a l’època medieval, i més contemporàniament, de la borsa de Barcelona durant uns quants anys.
El de l’Espaseria és un carrer de no gaire mida, més aviat ample pel que és aquesta zona de la Barcelona vella, de llambordes grosses i grises, sense pendent, sense trànsit de cotxes més enllà del camió de les escombraries –un camionet elèctric i silenciós, com de joguina–, fora d’hores. Les parets són altes i fan un sostre irregular, molt amunt. Hi ha molts balcons amb baranes de barres nuades i filiformes de ferro negre. Potser més entrat l’estiu, en aquest mínim adminicle arquitectònic s’hi veurà roba estesa; ara com ara, no s’hi veuen ni uns tristos mitjons. Els estenedors, els pocs que hi ha, són buits i amb alguna agulla d’estendre vermella i oblidada. De la banda del Fossar de les Moreres, la línia de façana manté un sortint antic (número 5), però tret d’això, és molt uniforme. Els colors són un parell de cafès amb llet –llargs de cafè–, un vermell fosc i enravenat i un salmó aigualit. D’aquest costat, a mitja alçada, el carrer de l’Espaseria es troba amb el carrer dels Ases, que s’allarga perpendicularment cap al del Malcuinat i el de les Dames. La topada no té cap trascendència aparent, més enllà de les possibilitats dels corrents d’aire. El dels Ases és un carrer de darrere; una mica ruc i parat, per tant. Hi ha l’orfebreria Ad Later, la botiga de roba Number, i més avall hi ha la xarcuteria-degustació L’altre Set de Born (l’altre perquè ja n’hi ha una en un altre lloc). Al punt en què els dos carrers fan cantonada, fa anys la finca hi va ser demolida i pujada de cap i de nou amb un gust per les línies clares i modernes; els nous propietaris la van pintar d’un vermellós i hi van fer posar unes persianes corredisses laminades de griset.
Pel que fa al costat de la Llotja, aquí els edificis acusen més el pas del temps i el desgast; el pressupost per a la restauració hi deu ser més exigu, la cartera més curta. Els pisos fan l’efecte que hi són més petits, les portes més estretes i precàries, les façanes d’una tonalitat més fosca i brutejada per la deixadesa dels anys. Als balcons les persianes velles estan tirades per damunt les baranes, o cargolades a més o menys alçada contra els vidres de la porta balconera; s’hi veuen torretes, s’hi veuen plantes de fulla verda –verd lluminós i aeri, en algun cas; verd fosc i sumptuós, en d’altres– que s’escolen entre el ferros de la barana i treuen un braç eixeridíssim sobre el carrer o s’hi aboquen amb una magnífica cabellera cascadejant. Molts veïns fan servir el balcó com a desembaràs i hi guarden la bombona de butà, el patinet, la bicicleta, la caixa d’eines, la galleda de pintura, l’escala de tisora.
El carrer de l’Espaseria és de molt de pas; la gent hi camina o hi passa amb bicicleta per anar a la platja, per pujar a sopar al carrer de l’Argenteria, o per entrar a posar un ciri a Santa Maria; això depèn de l’hora i d’on estigui la gana, a l’estómac o a l’entranya. A diferència d’altres llocs de la zona, més recòndits i segons com directament pestil·lents, el carrer és una mica més obert –dins l’escanyament general del barri– i clarament més ventilat. Els baixos practicables, molt alts, tots estan ocupats per un comerç o altre; les úniques excepcions són allà on ara hi ha una persiana metàl·lica molt definitiva tancada i barrada i un altre baix del davant amb un rètol de Fincas Siglo XX que anuncia que el local està disponible per a qui el vulgui llogar. La resta de comerços, entrant per la plaça de Santa Maria, en aquest moment són els següents: a la banda de la Llotja, la botiga de roba home/dona de les dissenyadores Lurdes Bergada i Syngman Cucala, la sabateria U-Casas, la SS Souvenir, la botiga de perfums, cosmètics i regals La Galeria de Santa Maria Novella, el Born Supermecat, la gelateria italiana Bellamia, les botigues de roba –dos espais mínims– Hola Eso es Cristo i La Peke. De la banda del Fossar de les Moreres, també entrant per la plaça de Santa Maria, hi ha: una farmàcia, una licoreria que no té nom, l’òptica Escrivà, la impremta Fonograf, la botiga de la dissenyadora Helena Rohmer i la ferreteria Tarca. La licoreria sense nom és un local amb molt de vidre, de color negre i tabac a l’interior, molt elegant; està regentada per un home gros i feixuc com un ós, de mirada clara i cansada, de poques paraules, amb barba blanca i cabell blanc cordat amb una cua al clatell. El rètol de La Galeria de Santa Maria Novella informa que l’establiment és la “concessionària a Barcelona de l’Officina Profumo Farmaceutica di Santa Maria Novella, casa fundada a Florència al 1612”. SS Souvenir i el Born Supermecat són dos negocis regentats per paquistanesos, segurament de la mateixa família, una cosa prou comuna en aquest sector del petit comerç a Barcelona. Hola eso es Cristo i La Peke són una conseqüència del que Custo, Ruíz de la Prada i la no-superació de les colònies d’estiu de l’esplai del barri han provocat en la indumentària actual. I referent a la ferreteria Tarca, que avui ven plats i olles i artículos para bar y retaurante, a mi m’agrada creure’n que originàriament era el punt on hi havia el negoci que va donar nom al carrer, és a dir, una espaseria, i que era just aquí on antigament anaven els cavallers medievals a fer-se trempar l’espasa o a adreçar els bonys que havia deixat a l’armadura la participació en alguna batalla fantàstica. Això, però, és pura especulació.
La perspectiva que ofereix el carrer de l’Espaseria des de Pla de Palau és tancada per una de les dues torres de Santa Maria del Mar, la del campanar. Dies enrere, aquest campanar tocava unes notes lentes, augustes, fosques, fondes, a algunes hores en punt. No sé per què ha deixat de fer-ho; és una llàstima, a mi m’agradava de sentir-les en llevar-me els dies feiners. L’enquadrament de la construcció, però, és perfecte, matemàtic; si mai hi hagués un daltabaix sísmic i s’esdevingués que aquesta agulla perfecta, clara i musical, cofada amb una majestuosa corona reial de ferro i un penell amb forma d’estrella de quatre puntes, es desprengués de la resta de l’edifici eclesiàstic i caigués tan llarga com és cap a aquesta banda, el fet no tindria cap gran conseqüència: el caixó que fa el carrer l’acolliria com la capsa-estoig amb què els pastissers emboliquen un braç de gitano, no caldria lamentar cap desgràcia més enllà de la runa corresponent i la pols associada. L’altra perspectiva del carrer, la inversa d’aquesta que dic, està posada sobre la plaça de Pla de Palau, sobre les fulles d’uns plàtans i sobre un conjunt escultòric de color blanc plantat al mig de l’avinguda del Marquès de l'Argenteria. Aquest conjunt està presidit per un àngel aguantant una sola estrella damunt el cap. Ningú no sap ben bé que hi fa allà al mig, aquest àngel alat; segons com sembla que vulgui dirigir temeràriament el trànsit que li passa pels costats i per sota. Però és clar, no deu ser pas això.
A la nit el carrer de l’Espaseria és il·luminat per sis fanals de paret –unes capses de gust modernista, sense vidres i rematades amb un barret del color negre– que fan una llum alògena, blanca, d’hospital. En aquest carrer sempre hi són les vuit; al migdia, a mitjanit, a l’estiu, a l’hivern, sempre les vuit en punt. En el primer pis d’una de les façanes, un veí –tinc entès que un irlandès– hi té penjat a tota pensió un d’aquells rellotges escultòrics d’estació de tren antiga, de marca Zenith, amb la carcassa de ferro gris, la lluna blanca, els números aràbics i les busques negres i visibles marcant indefectiblement l’hora petrificada que dic. Divendres és Sant Jordi, i sobre aquest rellotge, un altre veí –ara un català–, a l’estil de la Laia i el Pep al carrer Major de Gelida, hi ha penjat també una magnífica bandera independentista. A qui li agradi bé; i a qui no, que em miri la ullera del cul i potser ho veurà més clar.
El de l’Espaseria és un carrer de no gaire mida, més aviat ample pel que és aquesta zona de la Barcelona vella, de llambordes grosses i grises, sense pendent, sense trànsit de cotxes més enllà del camió de les escombraries –un camionet elèctric i silenciós, com de joguina–, fora d’hores. Les parets són altes i fan un sostre irregular, molt amunt. Hi ha molts balcons amb baranes de barres nuades i filiformes de ferro negre. Potser més entrat l’estiu, en aquest mínim adminicle arquitectònic s’hi veurà roba estesa; ara com ara, no s’hi veuen ni uns tristos mitjons. Els estenedors, els pocs que hi ha, són buits i amb alguna agulla d’estendre vermella i oblidada. De la banda del Fossar de les Moreres, la línia de façana manté un sortint antic (número 5), però tret d’això, és molt uniforme. Els colors són un parell de cafès amb llet –llargs de cafè–, un vermell fosc i enravenat i un salmó aigualit. D’aquest costat, a mitja alçada, el carrer de l’Espaseria es troba amb el carrer dels Ases, que s’allarga perpendicularment cap al del Malcuinat i el de les Dames. La topada no té cap trascendència aparent, més enllà de les possibilitats dels corrents d’aire. El dels Ases és un carrer de darrere; una mica ruc i parat, per tant. Hi ha l’orfebreria Ad Later, la botiga de roba Number, i més avall hi ha la xarcuteria-degustació L’altre Set de Born (l’altre perquè ja n’hi ha una en un altre lloc). Al punt en què els dos carrers fan cantonada, fa anys la finca hi va ser demolida i pujada de cap i de nou amb un gust per les línies clares i modernes; els nous propietaris la van pintar d’un vermellós i hi van fer posar unes persianes corredisses laminades de griset.
Pel que fa al costat de la Llotja, aquí els edificis acusen més el pas del temps i el desgast; el pressupost per a la restauració hi deu ser més exigu, la cartera més curta. Els pisos fan l’efecte que hi són més petits, les portes més estretes i precàries, les façanes d’una tonalitat més fosca i brutejada per la deixadesa dels anys. Als balcons les persianes velles estan tirades per damunt les baranes, o cargolades a més o menys alçada contra els vidres de la porta balconera; s’hi veuen torretes, s’hi veuen plantes de fulla verda –verd lluminós i aeri, en algun cas; verd fosc i sumptuós, en d’altres– que s’escolen entre el ferros de la barana i treuen un braç eixeridíssim sobre el carrer o s’hi aboquen amb una magnífica cabellera cascadejant. Molts veïns fan servir el balcó com a desembaràs i hi guarden la bombona de butà, el patinet, la bicicleta, la caixa d’eines, la galleda de pintura, l’escala de tisora.
El carrer de l’Espaseria és de molt de pas; la gent hi camina o hi passa amb bicicleta per anar a la platja, per pujar a sopar al carrer de l’Argenteria, o per entrar a posar un ciri a Santa Maria; això depèn de l’hora i d’on estigui la gana, a l’estómac o a l’entranya. A diferència d’altres llocs de la zona, més recòndits i segons com directament pestil·lents, el carrer és una mica més obert –dins l’escanyament general del barri– i clarament més ventilat. Els baixos practicables, molt alts, tots estan ocupats per un comerç o altre; les úniques excepcions són allà on ara hi ha una persiana metàl·lica molt definitiva tancada i barrada i un altre baix del davant amb un rètol de Fincas Siglo XX que anuncia que el local està disponible per a qui el vulgui llogar. La resta de comerços, entrant per la plaça de Santa Maria, en aquest moment són els següents: a la banda de la Llotja, la botiga de roba home/dona de les dissenyadores Lurdes Bergada i Syngman Cucala, la sabateria U-Casas, la SS Souvenir, la botiga de perfums, cosmètics i regals La Galeria de Santa Maria Novella, el Born Supermecat, la gelateria italiana Bellamia, les botigues de roba –dos espais mínims– Hola Eso es Cristo i La Peke. De la banda del Fossar de les Moreres, també entrant per la plaça de Santa Maria, hi ha: una farmàcia, una licoreria que no té nom, l’òptica Escrivà, la impremta Fonograf, la botiga de la dissenyadora Helena Rohmer i la ferreteria Tarca. La licoreria sense nom és un local amb molt de vidre, de color negre i tabac a l’interior, molt elegant; està regentada per un home gros i feixuc com un ós, de mirada clara i cansada, de poques paraules, amb barba blanca i cabell blanc cordat amb una cua al clatell. El rètol de La Galeria de Santa Maria Novella informa que l’establiment és la “concessionària a Barcelona de l’Officina Profumo Farmaceutica di Santa Maria Novella, casa fundada a Florència al 1612”. SS Souvenir i el Born Supermecat són dos negocis regentats per paquistanesos, segurament de la mateixa família, una cosa prou comuna en aquest sector del petit comerç a Barcelona. Hola eso es Cristo i La Peke són una conseqüència del que Custo, Ruíz de la Prada i la no-superació de les colònies d’estiu de l’esplai del barri han provocat en la indumentària actual. I referent a la ferreteria Tarca, que avui ven plats i olles i artículos para bar y retaurante, a mi m’agrada creure’n que originàriament era el punt on hi havia el negoci que va donar nom al carrer, és a dir, una espaseria, i que era just aquí on antigament anaven els cavallers medievals a fer-se trempar l’espasa o a adreçar els bonys que havia deixat a l’armadura la participació en alguna batalla fantàstica. Això, però, és pura especulació.
La perspectiva que ofereix el carrer de l’Espaseria des de Pla de Palau és tancada per una de les dues torres de Santa Maria del Mar, la del campanar. Dies enrere, aquest campanar tocava unes notes lentes, augustes, fosques, fondes, a algunes hores en punt. No sé per què ha deixat de fer-ho; és una llàstima, a mi m’agradava de sentir-les en llevar-me els dies feiners. L’enquadrament de la construcció, però, és perfecte, matemàtic; si mai hi hagués un daltabaix sísmic i s’esdevingués que aquesta agulla perfecta, clara i musical, cofada amb una majestuosa corona reial de ferro i un penell amb forma d’estrella de quatre puntes, es desprengués de la resta de l’edifici eclesiàstic i caigués tan llarga com és cap a aquesta banda, el fet no tindria cap gran conseqüència: el caixó que fa el carrer l’acolliria com la capsa-estoig amb què els pastissers emboliquen un braç de gitano, no caldria lamentar cap desgràcia més enllà de la runa corresponent i la pols associada. L’altra perspectiva del carrer, la inversa d’aquesta que dic, està posada sobre la plaça de Pla de Palau, sobre les fulles d’uns plàtans i sobre un conjunt escultòric de color blanc plantat al mig de l’avinguda del Marquès de l'Argenteria. Aquest conjunt està presidit per un àngel aguantant una sola estrella damunt el cap. Ningú no sap ben bé que hi fa allà al mig, aquest àngel alat; segons com sembla que vulgui dirigir temeràriament el trànsit que li passa pels costats i per sota. Però és clar, no deu ser pas això.
A la nit el carrer de l’Espaseria és il·luminat per sis fanals de paret –unes capses de gust modernista, sense vidres i rematades amb un barret del color negre– que fan una llum alògena, blanca, d’hospital. En aquest carrer sempre hi són les vuit; al migdia, a mitjanit, a l’estiu, a l’hivern, sempre les vuit en punt. En el primer pis d’una de les façanes, un veí –tinc entès que un irlandès– hi té penjat a tota pensió un d’aquells rellotges escultòrics d’estació de tren antiga, de marca Zenith, amb la carcassa de ferro gris, la lluna blanca, els números aràbics i les busques negres i visibles marcant indefectiblement l’hora petrificada que dic. Divendres és Sant Jordi, i sobre aquest rellotge, un altre veí –ara un català–, a l’estil de la Laia i el Pep al carrer Major de Gelida, hi ha penjat també una magnífica bandera independentista. A qui li agradi bé; i a qui no, que em miri la ullera del cul i potser ho veurà més clar.
diumenge 18 d’abril de 2010
L'assignatura pendent: el riu
Si em permeteu el dibuix amb traç gruixut, pràcticament una caricatura, Gelida té un terme municipal que podríem dividir en tres zones.La carretera de Martorell a Sant Sadurní seria el límit d'una d'elles: la muntanya, formada per boscos i urbanitzacions. Els boscos són naturals a l'índret, convivien fa anys amb l'activitat agrícola aleshores prolífica i rendible: el bosc es mantenia net per la necessitat de combustible pels forns de calç i la demanda de llenya com a font de calefacció. La forma de treballar d'aleshores permetia conrear feixes petites, per això encara descobrim passejant-hi marges o oliveres que sobreviuen a l'abandó. Avui subsisteix una mínima activitat agrària, aprofitant els índrets més planers i la presència de masies a les propietats que garanteixen el manteniment de l'activitat. Les urbanitzacions són una anormalitat en aquest espai.
L'altra zona, la central, seria la que està marcada per la vall del riu. Hi trobem les principals concentracions de població: el nucli urbà de Gelida i els barris històrics. Els polígons industrials, inicialment el Molí Nou i el Molí Vell, com a indústries papereres, buscaven la proximitat amb el riu per disposar d'aigua i poder-se autogenerar electricitat. A redós d'aquestes primeres indústries, han crescut els polígons industrials de la Gelidense, can Panyella, can Valls. És per aquesta vall que passa el tren i l'autopista que sortegen el massís de l'Ordal per connectar Barcelona i Tarragona. També hi passen les canonades del gas i d'etilè. En aquesta delicada convivència d'interessos (vivenda, indústra, comunicacions, serveis) el riu Anoai s'endú la pitjor part. És el gran oblidat de Gelida. Sotmès a la pressió de totes aquestes servituds, ha estat acrivillat per ponts i viaductes de tota mena i ha patit les conseqüències tant de la pressió de l'habitatge (amb l'abocament indiscriminat durant molts anys de les aigües grises) com de l'activitat industrial. Hem vist el riu de tots colors. Hi tornarem sobre això.
La tercera de les zones que conformen el perfil del terme municipal és la plana agrícola. És un espai amb predomini de l'activitat agrícola, concretament de la vinya, que abasta una gran àrea amb continuïtat de moltíssimes hectàrees de diversos termes municipals: Sant Llorenç d'Hortons, Masquefa, Subirats, Sant Sadurní, Martorell... El tren d'alta velocitat és una anormalitat en aquesta zona, però la zona de pas de la vall del riu no dóna per més. La gran barrabassada prevista pels socialistes gelidencs en aquest espai és el polígon de can Joncoses. Proposta que incomprensiblement va comptar amb el suport dels convergents gelidencs, suport del qual encara no se n'han desdit. Aquest propòsit és un disbarat que trenca amb qualsevol lògica urbanística.
Tenim, seguint el croquis incial, una Gelida dividida en tres zones: la muntanya, la vall del riu i la plana agrícola. D'aquestes zones, la part més desdibuixada és el riu. Els nostres pares hi van aprendre a nedar i hi pescaven. Però quan nosaltres teníem edat per banyar-nos-hi, el riu era una claveguera a cel obert i el peix de riu una espècie extingida. Ara, els néts d'aquells que s'hi banyaven, poden començar a gaudir d'una relativa recuperació del riu. Els abocaments industrials i veïnals passen per depuradora, l'aigua baixa més neta i torna a haver-hi vida: carpes a l'aigua, tortugues, ànecs i bernats pescaires gaudint-ne. Segurament queda pendent de netejar els llots acumulats sota el curs de l'aigua, però les riuades i el seny de l'home poc a poc s'encarreguen de recuperar aquest espai i retornar-li la dignitat perduda.
Penso que el riu és la gran assignatura pendent de Gelida com a municipi. Tenim i gaudim d'un entorn privilegiat: fem excursions sovint a la muntanya, a les fonts, les vinyes ens regalen la riquesa del paisatge sempre canviant... però el riu queda enclotat, parcialment soterrat sota un munt de formigó, el soroll de l'aigua és pràcticament inaudible per la remor continuada de l'autopista o l'estridència passatgera del tren. Tot i amb això, és un espai a recuperar. Un espai amb un gran potencial amb una mínima inversió. No pot ser que amb la proximitat que té amb el casc urbà, no hi hagi cap accés que apropi el riu a la gent. Caldria una inversió que permetés la continuïtat de Gelida cap al riu a través del Parc Central, de l'Escorxador o del carrer del Pi. S'haurien de netejar els camins que voregen el riu, ordenar els horts que ocupen espai de llera pública eliminant aquells elements que hi són impropis, fer alguns passos que permetessin creuar el riu, instal·lar-hi alguns elements de mobiliari urbà (bancs, papereres, indicadors...). És el riu més proper a Barcelona sense canalitzar, que per tant conserva els seus meandres naturals. Això suposa un potencial importantíssim. Gelida s'ha d'obrir al riu i l'hem d'integrar al nostre imaginari gelidenc com un valor patrimonial més com ho són el Funi, el Castell o les Fonts. Prenem-ne consciència.
L'altra zona, la central, seria la que està marcada per la vall del riu. Hi trobem les principals concentracions de població: el nucli urbà de Gelida i els barris històrics. Els polígons industrials, inicialment el Molí Nou i el Molí Vell, com a indústries papereres, buscaven la proximitat amb el riu per disposar d'aigua i poder-se autogenerar electricitat. A redós d'aquestes primeres indústries, han crescut els polígons industrials de la Gelidense, can Panyella, can Valls. És per aquesta vall que passa el tren i l'autopista que sortegen el massís de l'Ordal per connectar Barcelona i Tarragona. També hi passen les canonades del gas i d'etilè. En aquesta delicada convivència d'interessos (vivenda, indústra, comunicacions, serveis) el riu Anoai s'endú la pitjor part. És el gran oblidat de Gelida. Sotmès a la pressió de totes aquestes servituds, ha estat acrivillat per ponts i viaductes de tota mena i ha patit les conseqüències tant de la pressió de l'habitatge (amb l'abocament indiscriminat durant molts anys de les aigües grises) com de l'activitat industrial. Hem vist el riu de tots colors. Hi tornarem sobre això.
La tercera de les zones que conformen el perfil del terme municipal és la plana agrícola. És un espai amb predomini de l'activitat agrícola, concretament de la vinya, que abasta una gran àrea amb continuïtat de moltíssimes hectàrees de diversos termes municipals: Sant Llorenç d'Hortons, Masquefa, Subirats, Sant Sadurní, Martorell... El tren d'alta velocitat és una anormalitat en aquesta zona, però la zona de pas de la vall del riu no dóna per més. La gran barrabassada prevista pels socialistes gelidencs en aquest espai és el polígon de can Joncoses. Proposta que incomprensiblement va comptar amb el suport dels convergents gelidencs, suport del qual encara no se n'han desdit. Aquest propòsit és un disbarat que trenca amb qualsevol lògica urbanística.
Tenim, seguint el croquis incial, una Gelida dividida en tres zones: la muntanya, la vall del riu i la plana agrícola. D'aquestes zones, la part més desdibuixada és el riu. Els nostres pares hi van aprendre a nedar i hi pescaven. Però quan nosaltres teníem edat per banyar-nos-hi, el riu era una claveguera a cel obert i el peix de riu una espècie extingida. Ara, els néts d'aquells que s'hi banyaven, poden començar a gaudir d'una relativa recuperació del riu. Els abocaments industrials i veïnals passen per depuradora, l'aigua baixa més neta i torna a haver-hi vida: carpes a l'aigua, tortugues, ànecs i bernats pescaires gaudint-ne. Segurament queda pendent de netejar els llots acumulats sota el curs de l'aigua, però les riuades i el seny de l'home poc a poc s'encarreguen de recuperar aquest espai i retornar-li la dignitat perduda.
Penso que el riu és la gran assignatura pendent de Gelida com a municipi. Tenim i gaudim d'un entorn privilegiat: fem excursions sovint a la muntanya, a les fonts, les vinyes ens regalen la riquesa del paisatge sempre canviant... però el riu queda enclotat, parcialment soterrat sota un munt de formigó, el soroll de l'aigua és pràcticament inaudible per la remor continuada de l'autopista o l'estridència passatgera del tren. Tot i amb això, és un espai a recuperar. Un espai amb un gran potencial amb una mínima inversió. No pot ser que amb la proximitat que té amb el casc urbà, no hi hagi cap accés que apropi el riu a la gent. Caldria una inversió que permetés la continuïtat de Gelida cap al riu a través del Parc Central, de l'Escorxador o del carrer del Pi. S'haurien de netejar els camins que voregen el riu, ordenar els horts que ocupen espai de llera pública eliminant aquells elements que hi són impropis, fer alguns passos que permetessin creuar el riu, instal·lar-hi alguns elements de mobiliari urbà (bancs, papereres, indicadors...). És el riu més proper a Barcelona sense canalitzar, que per tant conserva els seus meandres naturals. Això suposa un potencial importantíssim. Gelida s'ha d'obrir al riu i l'hem d'integrar al nostre imaginari gelidenc com un valor patrimonial més com ho són el Funi, el Castell o les Fonts. Prenem-ne consciència.dissabte 17 d’abril de 2010
Al tanto amb el carrer del darrere
El carrer Mossèn Jaume Via ha estat, tradicionalment, el carrer de darrere. El carrer de davant era, a Gelida, el carrer Major.El carrer de Mn. Jaume Via el formaven, en bona part, els darreres de les cases que tenien la façana principal al carrer Major. Al davant les façanes, els portals principals, els locals per a botigues, els aparadors... al darrere, garatjos, magatzems, patis... Dos carrers complementaris. No tot el carrer reuneix aquestes característiques. A la vessant sud, a l'altra costat del carrer, amb el creixement i expansió de Gelida de finals del xix i a les primeries del segle passat, s'edifiquen algunes de les cases més significatives i que més personalitat han donat al carrer i a Gelida: les torres del Paco Maco, els Lluïsos, l'edifici de les Monges, algunes destacadíssimes façanes modernistes a l'últim tram de carrer.
Més recentment, hem vist com els darreres de moltes cases del carrer Major, s'han segregat i s'hi han edificat noves vivendes. De manera que avui, el carrer Mossèn Jaume Via cada cop té més entitat com a carrer i està més desvinculat de la dependència del carrer Major.
Els hàbits de mobilitat moderns han generat en aquest carrer una nova dependència. Avui és una de les artèries principals de circulació, incrementada sobretot per la vianalització del carrer Major i el tancament parcial al pas de vehicles pel carrer del davant. El carrer Major s'ha guanyat per a les persones i, com a conseqüència, el carrer Mossèn Jaume Via és de nou el carrer del darrere, el carrer que pateix les servituds del privilegi que suposa tenir un centre comercial amb prioritat per al vianant, encara que això només sigui parcialment, a desgrat meu.
Quan es va vianalitzar el centre històric, l'eix que forma el carrer Major i el carrer Marquès juntament amb els carrers que els són adjacents, la famosa espina de peix que conforma el centre històric de Gelida, es va preveure aquest increment de trànsit pel carrer Mn. Jaume Via. De fet, aquest carrer ja patia una forta pressió de trànsit, sovint a massa velocitat perquè era una via directa, sense obstacles. Per aquesta raó, a les cruïlles del carrer sant Jordi i Baixada de les Monges amb Mn. Jaume Via, s'hi van construir sengles reductors de velocitat, en forma de passos de vianants elevats. D'aquesta manera es garantia major seguretat per al vianant i una adequada velocitat del vehicle.
El problema no era tan sols l'increment de trànsit. Amb la nova urbanització dels carrers, enllaçant amb les escales de maó de les Monges i de Sant Jordi, es va optar per un tipus de panot vermell, que donés continuïtat cromàtica al vessant sud dels carrers de Gelida. D'aquesta manera aquests dos carrers tangencials al carrer Major, que enllacen amb Circumval·lació (potser el nou carrer Major?), no quedaven tallats pel carrer mn. Jaume Via, sinó que eren els carrers de vianants els que tallaven el pas directe dels vehicles. Canviaven les prioritats, els paradigmes. Calia també un canvi de mentalitat, sobretot dels conductors. El centre de Gelida, feia un pas més a favor de les persones i aquest és un procés imparable. Podem titubejar, fer algun pas enrere, però la modernitat porta inexorablement en aquesta direcció.
Més recentment, hem vist com els darreres de moltes cases del carrer Major, s'han segregat i s'hi han edificat noves vivendes. De manera que avui, el carrer Mossèn Jaume Via cada cop té més entitat com a carrer i està més desvinculat de la dependència del carrer Major.
Els hàbits de mobilitat moderns han generat en aquest carrer una nova dependència. Avui és una de les artèries principals de circulació, incrementada sobretot per la vianalització del carrer Major i el tancament parcial al pas de vehicles pel carrer del davant. El carrer Major s'ha guanyat per a les persones i, com a conseqüència, el carrer Mossèn Jaume Via és de nou el carrer del darrere, el carrer que pateix les servituds del privilegi que suposa tenir un centre comercial amb prioritat per al vianant, encara que això només sigui parcialment, a desgrat meu.Quan es va vianalitzar el centre històric, l'eix que forma el carrer Major i el carrer Marquès juntament amb els carrers que els són adjacents, la famosa espina de peix que conforma el centre històric de Gelida, es va preveure aquest increment de trànsit pel carrer Mn. Jaume Via. De fet, aquest carrer ja patia una forta pressió de trànsit, sovint a massa velocitat perquè era una via directa, sense obstacles. Per aquesta raó, a les cruïlles del carrer sant Jordi i Baixada de les Monges amb Mn. Jaume Via, s'hi van construir sengles reductors de velocitat, en forma de passos de vianants elevats. D'aquesta manera es garantia major seguretat per al vianant i una adequada velocitat del vehicle.
El problema no era tan sols l'increment de trànsit. Amb la nova urbanització dels carrers, enllaçant amb les escales de maó de les Monges i de Sant Jordi, es va optar per un tipus de panot vermell, que donés continuïtat cromàtica al vessant sud dels carrers de Gelida. D'aquesta manera aquests dos carrers tangencials al carrer Major, que enllacen amb Circumval·lació (potser el nou carrer Major?), no quedaven tallats pel carrer mn. Jaume Via, sinó que eren els carrers de vianants els que tallaven el pas directe dels vehicles. Canviaven les prioritats, els paradigmes. Calia també un canvi de mentalitat, sobretot dels conductors. El centre de Gelida, feia un pas més a favor de les persones i aquest és un procés imparable. Podem titubejar, fer algun pas enrere, però la modernitat porta inexorablement en aquesta direcció.
El milió d'euros que s'ha invertit a Gelida del pla Zapatero contra la crisi, ha possibilitat la reurbanització de molts carrers. S'han eliminat voreres, sovint massa estretes i impracticables, per un model de carrer a un únic nivell, que assegura una major transitabilitat de les persones, però que no sé si augmenta la seguretat del vianant, malgrat l'exèrcit de pilones que ha invadit els carrers en substitució dels esglaons protectors de les voreres. No he vist una política de mobilitat clara en aquestes inversions: tenim els carrers millor que no els teníem, per descomptat, però la convivència vianant-vehicle continua sent la mateixa. I el dèbil sempre és el vianant.
Un dels errors més greus que ha comès aquest ajuntament en la reurbanització dels carrers és, precisament, al carrer Mn. Jaume Via. En aquest carrer han desaparegut els passos de vianants elevats, però continua tenint continuïtat el paviment que creua el carrer donant una falsa sensació de seguretat al vianant que baixa a peu per sant Jordi o la Baixada de les Monges. Avui, amb la poca perspectiva que tenen per als vehicles les dues cruïlles i amb la desaparició dels reductors de velocitat que obligaven a minorar la marxa, juntament amb la continuïtat visual del paviment per als vianants, el carrer Mn. Jaume Via és un carrer més perillós. Cal que posem especial atenció quan els nens engolfen corrent cara avall la Baixada de les Monges, mentre l'ajuntament no rectifiqui i restableixi la prioritat per al vianant.
dimarts 13 d’abril de 2010
A quaranta
El Gil ho explica a l’entrada de sota d’aquesta. Dissabte va ser un dia de retrobades. Va ser una calçotada i va ser a can Torrents. Ens vam retrobar amb la gent de Menorca amb qui ens havíem fet fa anys, sobretot la Magda i la Gràcia. Llavors estàvem en la mitja vintena, ara a cavall dels últims trenta i els primers quaranta. Tothom ha tingut canalla en aquest temps; la paternitat, o la maternitat, és el fet central que ha passat d’aleshores ençà, i tothom se sent molt bé en aquest paper. Dissabte la canalla respectiva també corrien per can Torrents, i aplegaven branques per fer foc, i enredaven la Cati per anar fins a la font Freda, i menjaven carn, i menjaven patates Matutano, i bevien fanta de llimona. El dia va acompanyar: un dia esplèndid, de llum clara, temperat, de cel blavíssim, de verd tendre a les fulles dels roures i els plàtans, d’ombres enjogassades. La primavera també retrobada.
Amb les menorquines vam parlar d’això i d’allò entre calçot i botifarra. A mi el menorquí que parlen aquesta gent em té el cor robat. Passeu-me la cantada, no me’n feu cas, però jo trobo que italianeja: la musicalitat que té, l’expressivitat que li donen en parlar-lo, l’abundància de paraules que fan anar. El català de per aquí és una cosa periodística, funcionària, barcelonina, burra-burra que no ho pot ser més, un català de Llibreta Estrella de la Caixa; el d’aquestes menorquines té més gust de peix, de tramuntana, de formatjada i d’ullastre; és el millor que conec, almenys el millor que he sentit darrerament. Un altre retrobament, en aquest cas língüístic. La Gràcia explicant un desencontre domèstic amb el seu pare arran de la reserva d’un bitllet d’avió.
La calçotada de dissabte em va posar en un estat d’ànim bastant obertament imbècil, i tornat a casa al vespre em va picar per escoltar un cedé de Hadda Brooks que feia molts anys que no sentia. Hadda Brooks era un dona ja gran, de tornada de tot, quan va enregistrar aquesta música; se li nota a la veu, que li rasca i li curteja aquí i allà. Les cançons del cedé són lletres reals i tristes, però estan posades sobre un ritme lleuger, de fina ironia, que lluny de cap amargor, posa una llum tènue, una distància esperançada sobre les coses. Fan bo d’escoltar.
Escoltava la Brooks assegut al balcó de l’Espaseria, mentre la llum s’arraulia i el dia fosquejava, i pensava en això dels retrobaments. No sé si sempre poden anar igual de bé que aquest de dissabte amb les menorquines. Tinc amics del facebook que són de fa trenta anys, de quan anava a la Vilarnau. Són gent amb qui no ens hem vist mai més des del temps de l’escola, però que aquests mesos últims, de mica en mica, han anat repareixent via internet. Per a mi aquests amics –més els que tenia al Doctor Galès– ho eren gairebé tot de petit. Però ara…, ara què són, què poden ser, més enllà d’un record felicíssim?
Cony, segons com potser sí que tot això mareja una mica. Repicar-ne quaranta, vull dir. Segons com, segons el moment. I llavors, per tornar a arrencar, per esbaldir-se aquest estovament del pit, una collonada qualsevol: el futbol a cal Galeno, per exemple. Retrobar-se amb el Real Madrid i fotre’ls-en dos pel darrere, a cent cinquanta milions d’euros cadascun. Em pixo de riure, per dir-ho en bon menorquí continental.
Amb les menorquines vam parlar d’això i d’allò entre calçot i botifarra. A mi el menorquí que parlen aquesta gent em té el cor robat. Passeu-me la cantada, no me’n feu cas, però jo trobo que italianeja: la musicalitat que té, l’expressivitat que li donen en parlar-lo, l’abundància de paraules que fan anar. El català de per aquí és una cosa periodística, funcionària, barcelonina, burra-burra que no ho pot ser més, un català de Llibreta Estrella de la Caixa; el d’aquestes menorquines té més gust de peix, de tramuntana, de formatjada i d’ullastre; és el millor que conec, almenys el millor que he sentit darrerament. Un altre retrobament, en aquest cas língüístic. La Gràcia explicant un desencontre domèstic amb el seu pare arran de la reserva d’un bitllet d’avió.
La calçotada de dissabte em va posar en un estat d’ànim bastant obertament imbècil, i tornat a casa al vespre em va picar per escoltar un cedé de Hadda Brooks que feia molts anys que no sentia. Hadda Brooks era un dona ja gran, de tornada de tot, quan va enregistrar aquesta música; se li nota a la veu, que li rasca i li curteja aquí i allà. Les cançons del cedé són lletres reals i tristes, però estan posades sobre un ritme lleuger, de fina ironia, que lluny de cap amargor, posa una llum tènue, una distància esperançada sobre les coses. Fan bo d’escoltar.
Escoltava la Brooks assegut al balcó de l’Espaseria, mentre la llum s’arraulia i el dia fosquejava, i pensava en això dels retrobaments. No sé si sempre poden anar igual de bé que aquest de dissabte amb les menorquines. Tinc amics del facebook que són de fa trenta anys, de quan anava a la Vilarnau. Són gent amb qui no ens hem vist mai més des del temps de l’escola, però que aquests mesos últims, de mica en mica, han anat repareixent via internet. Per a mi aquests amics –més els que tenia al Doctor Galès– ho eren gairebé tot de petit. Però ara…, ara què són, què poden ser, més enllà d’un record felicíssim?
Cony, segons com potser sí que tot això mareja una mica. Repicar-ne quaranta, vull dir. Segons com, segons el moment. I llavors, per tornar a arrencar, per esbaldir-se aquest estovament del pit, una collonada qualsevol: el futbol a cal Galeno, per exemple. Retrobar-se amb el Real Madrid i fotre’ls-en dos pel darrere, a cent cinquanta milions d’euros cadascun. Em pixo de riure, per dir-ho en bon menorquí continental.
diumenge 11 d’abril de 2010
Sa calçotada
Un any més, seguint el ritual, hem convocat la tradicional calçotada de la colla a can Torrents. Tot ha anat més o menys com sempre, amb els habituals correus previs de recordatori, els de confirmació, de repartiment de tasques, d'altes i baixes. Aquest any, a diferència de l'any passat, el dia ens ha acompanyat i ha lluït un sol esplèndid.
Però la calçotada 2010 serà recordada no pas pels deliciosos calçots de l'hort del pare de l'Eva, ni per l'espessor de la salsa de calçots del Teca que semblava morter quallat, ni per l'abundor de postres i el lluïment de coques casolanes exhibit. La calçotada 2010, si ha de ser recordada per alguna cosa, és perquè ha esdevingut una diada d'agermanament entre Gelida i Menorca. Un feliç retrobament de persones amb qui, fa moooolts anys, vam compartir municipi, amistat i més coses. El passat fet present, en unes circumstàncies ben diferents, i amb la serenor de la maduresa que ajuda a superar diferències.
Menú complet: calçots, botifarres, cansalada, i ensaïmades. I de nit, com a ressopó, 2 golets contra la prepotència, la xuleria i l'arrogància. Dues botifarres al Bernabeu.
dilluns 5 d’abril de 2010
Pasqua Florida a Gelida
Personalment, m'agrada que al bloc que compartim s'hi reflecteixi allò que ens passa i allò que passa al nostre voltant. Que sigui una mena de testimoni del pas del temps, de les estacions, de les festes, dels nostres pensaments, de les sensacions que vivim.
Com que el nostre entorn més immediat és la família i Gelida, avui dilluns de Pasqua m'agradaria deixar constància gràfica de les tradicions viscudes aquests dies. Ho puc fer gràcies a les fotografies que han fet la Montse i el Dani, i les que hem fet a casa.
El Via Crucis o Via Creu del Divendres Sant, on participem un parell d'autors d'aquets bloc obren l'àlbum, amb el recolliment i gravetat del moment. Les caramelles que escampen per tot el municipi la Coral Intimitat i les danses de l'Esbart Rocasagna del diumenge de Pasqua, juntament amb les mones que, puntualment, arriben a tots els fillols aquests dies, són un lluminós i dolç final a un començament força lúgubre. Bona Pasqua!
Com que el nostre entorn més immediat és la família i Gelida, avui dilluns de Pasqua m'agradaria deixar constància gràfica de les tradicions viscudes aquests dies. Ho puc fer gràcies a les fotografies que han fet la Montse i el Dani, i les que hem fet a casa.
El Via Crucis o Via Creu del Divendres Sant, on participem un parell d'autors d'aquets bloc obren l'àlbum, amb el recolliment i gravetat del moment. Les caramelles que escampen per tot el municipi la Coral Intimitat i les danses de l'Esbart Rocasagna del diumenge de Pasqua, juntament amb les mones que, puntualment, arriben a tots els fillols aquests dies, són un lluminós i dolç final a un començament força lúgubre. Bona Pasqua!
divendres 2 d’abril de 2010
De safari per València
El mes de març ha estat personalment un mes difícil. Deu ser per allò de "març marçot, mata la vella i la jove si pot". S'hi han concentrat analítiques, dentistes, radiografies, colonoscòpies... amb tot el que suposa de càrrega psicològica no tant per allò que tens, sinó per allò que podries tenir. Hem temptat la sort també en positiu: enviem la sol·licitud de "vacances en família" de la Generalitat i un SMS a Rac1 pel sorteig d'entrades a Port Aventura. Però el març avança sense notícies: el número del sorteig de "vacances en família" està 4.000 números per sobre del que tenim adjudicat i sense notícies de Rac1, que fan el sorteig diari.Com que la sort sembla donar-nos l'esquena per organitzar-nos una excursió econòmica, decidim que necessitem una escapadeta i ens l'haurem de pagar. La condició és sortir de Catalunya en tren, la primera opció és Madrid però deixem obertes altres capitals: San Sebastián, València... Lliguem un viatge amb el Joaquim de l'agència de Gelida en l'Euromed per sortir al diumenge de Rams a les 9 del matí: a les 12 serem a València. Tornarem el dimecres després de dinar, sortirem a les 4 de la tarda i a les 7 serem a Barcelona. Tècnicament, les agències dirien allò de 3 nits i 4 dies. En realitat, són 3 dies complets.
Aprofitant l'amistat amb la Maite i el Just, una parella valenciano-gelidenca els demanem consell. Llocs on menjar, visites imprescindibles. Les recomanacions que ens fan són anotades fil per randa i seguides amb gran èxit i satisfacció per part nostra (excepte en el cas del bar de tapes El Duero, que va tancar portes fa un parell d'anys i al seu lloc hi ha una franquícia de pizzes). Encertem a l'hora de deixar-nos aconsellar, perquè un cop ets allà, entrar en un bar o al del costat és una loteria i, amb el llistat a la mà, tens la tranquil·litat de no equivocar-te. Excel·lent les braves i l'entrepà de calamars de Los Toneles, o el nivell de la casa Mundo.
Viatjar amb nens també condiciona l'elecció de les visites, els desplaçaments, els horaris. En aquest sentit, els impliquem en la tria de les opcions que prenem. No cal dir que si viatgéssim sols com a parella, les visites serien unes altres. Per exemple, el Bioparc. Uns fulletons a la recepció de l'hotel que cauen a les mans del Joan es converteixen en una petició, pràcticament un prec. Concedim, perquè també són les seves vacances. Pensem que anirem a un zoo i l'expectativa és més aviat baixa, però accedim convençuts que no podem fer prevaldre només els nostres interessos: hi ha més dies. Doncs creieu-vos que és de les coses que més ens han agradat. Es tracta d'un zoo diferent, on es recreen els hàbitats dels animals amb una versemblança que, només per això sol, justifica una anada a València. La proximitat amb els animals, la inexistència de reixes, de gàbies, l'aparent absència de barreres, la recreació dels espais són un èxit de la planificació d'aquest parc.
No us farem la crònica del viatge ni una descripció detallada dels llocs visitats. Simplement volem deixar anotades algunes sensacions, les impressions que ens ha causat aquesta ciutat.
En primer lloc, constatem com n'és de saludable concedir-te unes vacances, uns dies per a desconnectar i retrobar-te amb la família. Llàstima que la lletra de la hipoteca converteixi això en un luxe massa escàs.
En segon lloc, som uns ferms defensors del viatge en tren. És un viatge plàcid, molt més relaxat que fer-ho en cotxe o i molt més eficaç que fer-ho en avió per distàncies curtes o mitjanes: el tren et deixa al cor de la ciutat i et permet de pujar-hi cinc minuts abans. És cert que vam haver de matinar per agafar el funi a tres quarts de 7 i el tren de les 7 per evitar-nos ensurts, però tot va anar amb una puntualitat suïssa. A tres quarts de vuit esmozàvem a Sants, tot esperant l'arribada de l'Euromed.
En tercer lloc, ens agrada el turisme metropolità, el turisme de ciutat. Una ciutat com València, com tantes capitals, és ideal per escapades en tren d'uns dies sense tenir la necessitat (ni l'estrés) d'agafar el cotxe, gràcies a un nivell més que acceptable de transport públic tant en autobús com en metro.
Finalment, algunes impressions sobre la ciutat, vista per una família que no hi havia estat mai. No volem exposar tant conclusions, que seria molt agosarat per part nostra havent-hi passat tres dies, com sensacions personals que volem compartim.
Aprofitant l'amistat amb la Maite i el Just, una parella valenciano-gelidenca els demanem consell. Llocs on menjar, visites imprescindibles. Les recomanacions que ens fan són anotades fil per randa i seguides amb gran èxit i satisfacció per part nostra (excepte en el cas del bar de tapes El Duero, que va tancar portes fa un parell d'anys i al seu lloc hi ha una franquícia de pizzes). Encertem a l'hora de deixar-nos aconsellar, perquè un cop ets allà, entrar en un bar o al del costat és una loteria i, amb el llistat a la mà, tens la tranquil·litat de no equivocar-te. Excel·lent les braves i l'entrepà de calamars de Los Toneles, o el nivell de la casa Mundo.
Viatjar amb nens també condiciona l'elecció de les visites, els desplaçaments, els horaris. En aquest sentit, els impliquem en la tria de les opcions que prenem. No cal dir que si viatgéssim sols com a parella, les visites serien unes altres. Per exemple, el Bioparc. Uns fulletons a la recepció de l'hotel que cauen a les mans del Joan es converteixen en una petició, pràcticament un prec. Concedim, perquè també són les seves vacances. Pensem que anirem a un zoo i l'expectativa és més aviat baixa, però accedim convençuts que no podem fer prevaldre només els nostres interessos: hi ha més dies. Doncs creieu-vos que és de les coses que més ens han agradat. Es tracta d'un zoo diferent, on es recreen els hàbitats dels animals amb una versemblança que, només per això sol, justifica una anada a València. La proximitat amb els animals, la inexistència de reixes, de gàbies, l'aparent absència de barreres, la recreació dels espais són un èxit de la planificació d'aquest parc.
No us farem la crònica del viatge ni una descripció detallada dels llocs visitats. Simplement volem deixar anotades algunes sensacions, les impressions que ens ha causat aquesta ciutat.En primer lloc, constatem com n'és de saludable concedir-te unes vacances, uns dies per a desconnectar i retrobar-te amb la família. Llàstima que la lletra de la hipoteca converteixi això en un luxe massa escàs.
En segon lloc, som uns ferms defensors del viatge en tren. És un viatge plàcid, molt més relaxat que fer-ho en cotxe o i molt més eficaç que fer-ho en avió per distàncies curtes o mitjanes: el tren et deixa al cor de la ciutat i et permet de pujar-hi cinc minuts abans. És cert que vam haver de matinar per agafar el funi a tres quarts de 7 i el tren de les 7 per evitar-nos ensurts, però tot va anar amb una puntualitat suïssa. A tres quarts de vuit esmozàvem a Sants, tot esperant l'arribada de l'Euromed.
En tercer lloc, ens agrada el turisme metropolità, el turisme de ciutat. Una ciutat com València, com tantes capitals, és ideal per escapades en tren d'uns dies sense tenir la necessitat (ni l'estrés) d'agafar el cotxe, gràcies a un nivell més que acceptable de transport públic tant en autobús com en metro.
Finalment, algunes impressions sobre la ciutat, vista per una família que no hi havia estat mai. No volem exposar tant conclusions, que seria molt agosarat per part nostra havent-hi passat tres dies, com sensacions personals que volem compartim.
- València és una ciutat recomanable per a una escapada de cap de setmana o d'uns dies.
- València és un bon lloc per anar-hi amb nens.
- L'Euromed no és l'Ave, però és un bon succedani tant pels 200 km/h que agafa, com per l'itinerari de costa que fa durant tot el trajecte. A més l'arribada a València, a l'estació del Nord, és un regal a la vista per la bellesa de l'edifici.
- A València hi ha un bon nivell de transport públic i certes "novetats" encara no implantades aquí: la targeta multiviatges recarregable, la validació del tiquet sense contacte (funciona acostant la targeta a un punt, com si fos un teletac).
- A València, com a Barcelona, la immigració també es fa molt evident en els seus carrers, amb una presència multiracial molt estesa, i amb un elevat nombre de treballadors de serveis (bars i restaurants) també estragers.
- València és una ciutat amb una mesura bastant humana. No tens la sensació d'estar al límit del col·lapse que tens a Barcelona. La ciutat és més neta, perquè està menys usada. Els serveis públics no estan tan massificats, les infrastructures no estan tan gastades i als punts turístics no hi ha aglomeracions.
- Tens la sensació, quan camines pels seus carrers (que ens en vam fer un tip!) que el cotxe encara gaudeix de prioritat per sobre dels vianants. Que és una ciutat pensada més per resoldre la circulació fluïda dels vehicles que de les persones.
- El tema de la recollida selectiva també tens la impressió que va una passa per darrera del que veus per aquí. No sé si és política Pp o grau d'implantació, però es troben molts punts de recollida on només hi ha un únic contenidor: els de rebuig. Els de selectiva són molt escassos.
- Del Bioparc ja n'hem cantat les excel·lències.
- La Ciutat de les Arts és una visita imprescindible. Suposo que no pots anar a València sense treure-hi el nas. És excessiva. És d'una ostentació i d'una desmesura molt d'acord amb la manera de fer dels dirigents Populars. Però és atractiva, moderna i enlluernadora. Traspua la cultura del "pelotazo" a nivell institucional. De les diferents opcions que hi ha (museu de la ciència, cine Imax i aquàrium) vam triar la visita a l'aquàrium, el més gran d'Europa: l'Oceanogràfic. Espectacular, però tens la sensació que ha de ser deficitari, que això no pot mantenir-se ni pagant els gairebé 25 euros que costa l'entrada.
- A prop de la ciutat de les Arts, aprofitant l'espai que un dia van arrabassar al riu, hi ha el Parc Gullivert. Té uns anys, però no deixa de ser original. Consisteix en un Gullivert gegantí lligat amb cordes on els pares i nens se senten com veritables habitants de Liliput.
- A València es menja molt bé. Als llocs on ens van recomanar (Los Toneles, casa Mundo) per descomptat, però en general tens la sensació que per poc que triïs faràs un bon àpat: hi ha molta tapa (impagable l'esgarraet, molt de peix i, per descomptat, molt d'arròs. No és un tòpic. A qualsevol restaurant que entris trobaràs una paella a punt. Vam anar al Rall, seguint la recomanació que ens van fer a l'hotel. En Miquel Carrillo ens va recomanar un restaurant, ca la Pepica a la platja, però és una assignatura que ens va quedar pendent per a una propera visita: la platja de València.
- Tampoc és un tòpic el tema de l'orxata. La trobes arreu i és d'una qualitat excel·lent. Si t'agrada l'orxata, ets feliç a València. Vam anar a l'avinguda de l'orxata d'Alboraia amb el metro, baixant a Palmaret, davant per davant de l'orxateria Daniel a fer la millor orxata que hem tastat mai, acompanyada dels tradicionals fartons. Tota una tradició molt estesa. A l'hora de berenar és el que fa tothom.
- Nosaltres, per convicció pròpia, vam anar a València parlant el nostre valencià del nord. I és veritat que molta gent ens va atendre i respondre en valencià. Certament no tothom, però no més del que pot passar-te a Barcelona quan t'adreces a algú en català pel carrer o en una botiga.
- Casc antic. València té un casc antic molt interessant. Queda molt ben definida el que era la zona d'intramurs, la Velència vella. És on es concentren els edificis històrics. Vam visitar: la Llotja, la Catedral, el Mercat, les Torres de Quart, la plaça Redona, l'Ajuntament. I tot de franc. La plaça de bous, que de fet queda fora, també és d'entrada lliure.
- València té una alcaldessa, la Rita Barberà, d'aquelles amb una forta personalitat. Amb caràcter. Amb veu atronadora. Pepera major, sembla popular per ideologia (Pp) i per caràcter (allò que en diríem ditxaxatxera). Diria que està menys grassa del que aparenta per televisió. I que és d'aquelles persones que pots trobar-te comprant al mercat.
Creieu-me quan us dic que l'endemà de pagar el viatge, ens truquen del programa "Vacances en família" perquè hem estat seleccionats. Havíem triat el mateix cap de setmana però, per sort, tenim opció a canviar-lo. I que el divendres, dos dies abans de marxar, rebo un missatge de Rac1 fent-me saber que havíem guanyat les entrades per anar tots 4 de franc l'endemà a Port Aventura! Quina remuntada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)