A mi és un exercici que m’agrada. Es tracta d’agafar una imatge i fer-ne un comentari lliure, libèrrim. A vegades he vist Manuel Cuyàs que ho fa al Presència. Segur que no és l’únic exemple que hi ha, però és el que tinc.
El gran angular que proposo avui és un paisatge molt fotogènic. Molt de pel·lícula també. Una carretera recta com un canó d’escopeta que travessa una plana oberta, buida i inacabable, amb la silueta de dos pics foscos al fons per fer-nos la il·lusió que naveguem cap algun lloc, un cel immens de blau radiant, un trinxat de núvols baixos i potser primaverals. Ningú no sap la localització concreta –ni tan sols aproximada– d’aquesta carretera, però és probable que la majoria l’associem a les grans planes nord-americanes. Les pel·lícules que dèiem.
La perspectiva de la imatge és llarguíssima, amb un punt de fuga baix i centrat, molt marcat, perdut centenars de quilòmetres enllà. El fotògraf l’ha captat a peu dret des de sobre mateix de l’asfalt –per cert, molt ben mantingut per tractar-se de can pistraus–, exactament des de sobre la línia discontínua de color groc que separa els dos sentits de la marxa. D’aquesta manera deu voler convertir als qui la mirem en protagonistes de l’escena.
La gent sempre solem tenir algun motiu més o menys fictici d’ofec. Pot ser la família, pot ser la hipoteca, pot ser la feina. Aquesta imatge segons com pot passar per diguem-ne l’epítom del contrari, és a dir, per l’epítom de la vida lliure, el nomadisme, l’aventura, la independència de caràcter, where my boots, my roots, tot allò. Un símbol de llibertat, o almenys d’una certa manera d’entendre-la. La llibertat no com a conquesta nacional o social ni política, sinó com una cosa far more personal, per sobre de qualsevol convencionalisme i de qualsevol gregarisme. La senyora amb una corona radiant i el braç alçat amb una torxa il·luminant el món des de la desembocadura del riu Hudson és ara una carretera que no ve d’enlloc, que no va enlloc i que travessa una planura immensa. Cada cosa al seu temps.
Aquesta imatge és també un punt i seguit. No convida exactament al viatge, perquè no marca el començament de res sinó que és al mig de tot. T’informa del viatge, te’l recorda. “Ep, ets aquí”, diu; i aquest “ets aquí” el que t’està dient en realitat és “ets això.” Enlloc de la fotografia no hi ha cap indicació, per tant no podem saber si les muntanyes del fons són el lloc d’on venim o la destinació cap on ens dirigim. Alguna cosa nostra ens fa pensar que la carretera apunta way ahead, és a dir, decididament cap al futur, però no és segur. En tot cas, també és veritat que apuntar al futur és també apuntar, de manera indirecta, a la memòria.
Ara que tornem a tenir l’abril tocant a mà, això és, ara que som a punt d’estrenar definitivament un nou bon temps, potser sí que ve de gust tornar a somiar truites amb aquestes coses. Com diu aquell: Up again old heart, everything good is on the highway. Bones vacances, si en feu!
dilluns 29 de març de 2010
dimecres 24 de març de 2010
Sis indicadors d'una crisi
He fet referència en una altra entrada al programa de ràdio “This American Life”, de la Chicago Public Radio. This American Life és un programa dedicat a personatges singulars, a històries poc comunes, o potser no tan poc comunes, potser més comunes que no sembla però explicades des d’una perspectiva que les fa singulars. És un programa que escolto habitualment per internet mentre macquinejo a la feina.
“Scenes from a recession”, o sigui, “Escenes d’una recessió” és el capítol tres-cents setanta-set de This American Life, l’he escoltat aquest matí. Dic capítol perquè aquest programa va així, per entregues, com les telenovel·les. Naturalment, aquí per recessió cal entendre recessió econòmica: la crisi doncs. “Scenes from a recession” és d’ara fa un any, del 27 de març de 2009. Però encara té actualitat.
El programa sencer potser es mereix una atenció detallada, però aquí no passaré de la introducció perquè és això el que vull remarcar. A tall d’introducció, Ira Glass, el conductor de This American Life, apunta sis “unusual signs of the recession”, és a dir, sis senyals poc usuals de la crisi que s’està vivint arreu, també als Estats Units. Aquests indicadors són d’un rigor estadístic merament aproximat en el millor dels casos, per tant se’n pot fer el cas que es vulgui. Però és l’anècdota que fan el que compta.
En primer lloc, Glass diu que des que la crisi es va començar a notar entre els nord-americans, els dentistes han constatat un augment de visites provocades per mals de mandíbula i, curiosament, per dents trencades. Els dentistes apunten que això es pugui deure a un major estat de nervis de la gent a causa de la crisi. Es veu que la mala llet fa serrar massa fort les dents als nord-americans. Glass també reporta que, segons les estadístiques dels uròlegs, d’ençà de la crisi el nombre de vasectomies dutes a terme a Nova York i Cleveland s’ha incrementat significativament. So més crisi, less family. En tercer lloc, hi ha els embussos de trànsit. Els embussos han caigut un terç de mitjana a les ciutats dels Estats Units, diu Glass. Els nord-americans es veu que funcionen més amb transport public per causa de la recessió, o es desplacen menys; en tot cas, estalvien diners de benzina. Quart indicador, un fet divers publicat a la premsa nord-americana: a Pennsylvania dues dones hi van robar un banc, i tot seguit, amb els diners del botí, van anar a comprar talonaris de xecs per poder pagar el lloguer de sengles habitatges. Really weird, que diuen allà; però aquí potser és més un desordre mental, o un senyal d’ironia, més que no pura desesperació. O potser és totes tres coses alhora. Un altre senyal de crisi relacionat per Glass: les xifres d’ús de les cabines de vídeo dels sex-shops als Estats Units. També això ha baixat, per aquest costat el negoci també s’ha pansit de manera apreciable, les cabines estan més buides i enteranyinades. I finalment hi ha els taurons. Segons el report de Glass, el nombre d’atacs de taurons a les platges nord-americanes ha disminuït amb la crisi. La gent no va tant de vacances, i doncs la probabilitat que un selaci t’arrenqui la cama d’una dentallada també. Naturalment, els taurons han acusat igualment aquesta circumstància i s’han amagrit sensiblement.
Conclusió: tot s’aprima amb la crisi: les dents, la família, els nervis, l’enteniment, la butxaca, el negoci. I sempre reben els qui no en tenen cap culpa, en aquest cas els taurons. Potser si se’ls llencés algun marrà sebós d’aquests que la campa per Wall Street arreglaríem alguna cosa. Almenys la gana dels taurons. I potser salvaríem unes quantes dents del personal. Vull dir que almenys donaríem sortida a la mala llet que ens aguanta.
“Scenes from a recession”, o sigui, “Escenes d’una recessió” és el capítol tres-cents setanta-set de This American Life, l’he escoltat aquest matí. Dic capítol perquè aquest programa va així, per entregues, com les telenovel·les. Naturalment, aquí per recessió cal entendre recessió econòmica: la crisi doncs. “Scenes from a recession” és d’ara fa un any, del 27 de març de 2009. Però encara té actualitat.
El programa sencer potser es mereix una atenció detallada, però aquí no passaré de la introducció perquè és això el que vull remarcar. A tall d’introducció, Ira Glass, el conductor de This American Life, apunta sis “unusual signs of the recession”, és a dir, sis senyals poc usuals de la crisi que s’està vivint arreu, també als Estats Units. Aquests indicadors són d’un rigor estadístic merament aproximat en el millor dels casos, per tant se’n pot fer el cas que es vulgui. Però és l’anècdota que fan el que compta.
En primer lloc, Glass diu que des que la crisi es va començar a notar entre els nord-americans, els dentistes han constatat un augment de visites provocades per mals de mandíbula i, curiosament, per dents trencades. Els dentistes apunten que això es pugui deure a un major estat de nervis de la gent a causa de la crisi. Es veu que la mala llet fa serrar massa fort les dents als nord-americans. Glass també reporta que, segons les estadístiques dels uròlegs, d’ençà de la crisi el nombre de vasectomies dutes a terme a Nova York i Cleveland s’ha incrementat significativament. So més crisi, less family. En tercer lloc, hi ha els embussos de trànsit. Els embussos han caigut un terç de mitjana a les ciutats dels Estats Units, diu Glass. Els nord-americans es veu que funcionen més amb transport public per causa de la recessió, o es desplacen menys; en tot cas, estalvien diners de benzina. Quart indicador, un fet divers publicat a la premsa nord-americana: a Pennsylvania dues dones hi van robar un banc, i tot seguit, amb els diners del botí, van anar a comprar talonaris de xecs per poder pagar el lloguer de sengles habitatges. Really weird, que diuen allà; però aquí potser és més un desordre mental, o un senyal d’ironia, més que no pura desesperació. O potser és totes tres coses alhora. Un altre senyal de crisi relacionat per Glass: les xifres d’ús de les cabines de vídeo dels sex-shops als Estats Units. També això ha baixat, per aquest costat el negoci també s’ha pansit de manera apreciable, les cabines estan més buides i enteranyinades. I finalment hi ha els taurons. Segons el report de Glass, el nombre d’atacs de taurons a les platges nord-americanes ha disminuït amb la crisi. La gent no va tant de vacances, i doncs la probabilitat que un selaci t’arrenqui la cama d’una dentallada també. Naturalment, els taurons han acusat igualment aquesta circumstància i s’han amagrit sensiblement.
Conclusió: tot s’aprima amb la crisi: les dents, la família, els nervis, l’enteniment, la butxaca, el negoci. I sempre reben els qui no en tenen cap culpa, en aquest cas els taurons. Potser si se’ls llencés algun marrà sebós d’aquests que la campa per Wall Street arreglaríem alguna cosa. Almenys la gana dels taurons. I potser salvaríem unes quantes dents del personal. Vull dir que almenys donaríem sortida a la mala llet que ens aguanta.
dimarts 23 de març de 2010
Més calçots!
Dissabte la calçotada a ca l’Ernest i la Mercè dels de la consulta sobre la independència a Gelida i diumenge el hat-trick del Messi contra el Saragossa són dues coses memorables que han passat el cap de setmana ultimat. Com qui barreja gustos a veure què en resulta i s’esdevé, o devà, poso sobre la taula aquests ingredients i provo de tirar línies de passada entre ells.
Hat-trick vol dir literalment “truc del barret”. És allò que fan els il·lusionistes: posen un barret de copa cap per amunt sobre una tauleta, fan aquell gest amb les mans que vol dir “res per aquí, res per allà”, toquen mínimament l’ala amb la punta de la vareta màgica, i tot seguit, del barret comencen a sortir-ne botifarres de cintes de coloraines, conills, coloms i la hipoteca del pis pagada. Si l’il·lusionista es diu Leo Messi ço que en surt són tres gols en un partit, és a dir, una calçotada futbolística com un ram de mimosa, com una pila de votades pel sí independentista o com la florida nívia i primavèrica de l’ametller del jardí de ca la Mercè i l’Ernest.
Hi ha gols i hi ha gols. Vull dir que hi ha els gols consuetudinaris que acontessssen en la cancha, els gols ordinaris, els de fer bullir l’olla, els d’habitud: els d’un qualsevol penal trist tirat per l’Ibrahimovic, per entendre’ns. Aquest són una mena de gols. I després hi ha els altres gols, els gols que són un punt d’inflexió, els que sonen com l’entrada de la cinquena simfonia de Bethoveen, like fate knocking on your door. És a dir, hi ha els gols normals i hi ha el segon gol del Messi de diumenge contra el Saragossa.
Ara n’es és el temps, comparem aquest gol amb un calçot. El gol del Messi comença al mig del camp; per tant, és llarg com un calçot. Messi l’arrenca –l’arrenca literalment, vegi’s l’inici de la jugada– dels peus del contrari, ben igual que el pagès que doblega l’esquena i arrenca un calçot del terra de l’hort. Hi ha encara un noció certa de avidesa i verticalitat en la maniobra messiànica, i avidesa i verticalitat és una altra noció implicada en la mena de manera que hom ha trobat per deglutir calçots: a cremadent i enfilant-los per sobre el cap de pardals. El vi amb què hom sol referendumar les calçotades també sol ser vertical, vull dir que a mi també em puja.
De calçots tampoc se’n menja mai un de sol, sempre ens en fem un manat; el mateix amb el Messi: mai en tindrem un tip dels seus gols, sempre en voldrem més. El segon de diumenge a Saragossa és un succés inhabitual: una consulta sobre la independència a Cuenca, o encara com els calçots, que no són cosa de tot l’any, només n’hi ha per aquest temps primaverós. És un gol consistent, gustós, per sucar-hi pa: un calçot en la seva extraordinària salsa. Un gol socarrat amb flama viva, com els calçots, perquè només amb sang de foc a les venes es pot cuinar un gol així.
Jo pronostico que la calçotada de gols del cap de setmana últim no trigarem gaire a repetir-la. És cosa de poques setmanes. El calçot és també una ceba tendra de color blanc. I serà una colleta de cebetes amb sotana blanca les que ens fotrem al Santiaguísimo de tota la vida. Se m’obre la gana sols de pensar-hi.
Hat-trick vol dir literalment “truc del barret”. És allò que fan els il·lusionistes: posen un barret de copa cap per amunt sobre una tauleta, fan aquell gest amb les mans que vol dir “res per aquí, res per allà”, toquen mínimament l’ala amb la punta de la vareta màgica, i tot seguit, del barret comencen a sortir-ne botifarres de cintes de coloraines, conills, coloms i la hipoteca del pis pagada. Si l’il·lusionista es diu Leo Messi ço que en surt són tres gols en un partit, és a dir, una calçotada futbolística com un ram de mimosa, com una pila de votades pel sí independentista o com la florida nívia i primavèrica de l’ametller del jardí de ca la Mercè i l’Ernest.
Hi ha gols i hi ha gols. Vull dir que hi ha els gols consuetudinaris que acontessssen en la cancha, els gols ordinaris, els de fer bullir l’olla, els d’habitud: els d’un qualsevol penal trist tirat per l’Ibrahimovic, per entendre’ns. Aquest són una mena de gols. I després hi ha els altres gols, els gols que són un punt d’inflexió, els que sonen com l’entrada de la cinquena simfonia de Bethoveen, like fate knocking on your door. És a dir, hi ha els gols normals i hi ha el segon gol del Messi de diumenge contra el Saragossa.
Ara n’es és el temps, comparem aquest gol amb un calçot. El gol del Messi comença al mig del camp; per tant, és llarg com un calçot. Messi l’arrenca –l’arrenca literalment, vegi’s l’inici de la jugada– dels peus del contrari, ben igual que el pagès que doblega l’esquena i arrenca un calçot del terra de l’hort. Hi ha encara un noció certa de avidesa i verticalitat en la maniobra messiànica, i avidesa i verticalitat és una altra noció implicada en la mena de manera que hom ha trobat per deglutir calçots: a cremadent i enfilant-los per sobre el cap de pardals. El vi amb què hom sol referendumar les calçotades també sol ser vertical, vull dir que a mi també em puja.
De calçots tampoc se’n menja mai un de sol, sempre ens en fem un manat; el mateix amb el Messi: mai en tindrem un tip dels seus gols, sempre en voldrem més. El segon de diumenge a Saragossa és un succés inhabitual: una consulta sobre la independència a Cuenca, o encara com els calçots, que no són cosa de tot l’any, només n’hi ha per aquest temps primaverós. És un gol consistent, gustós, per sucar-hi pa: un calçot en la seva extraordinària salsa. Un gol socarrat amb flama viva, com els calçots, perquè només amb sang de foc a les venes es pot cuinar un gol així.
Jo pronostico que la calçotada de gols del cap de setmana últim no trigarem gaire a repetir-la. És cosa de poques setmanes. El calçot és també una ceba tendra de color blanc. I serà una colleta de cebetes amb sotana blanca les que ens fotrem al Santiaguísimo de tota la vida. Se m’obre la gana sols de pensar-hi.
diumenge 21 de març de 2010
L'ànima de La Caixa
No serà des d'aquí, i molt menys aquest autor, qui pretengui fer cap mena d'ombra a La Caixa amb els seus comentaris. La Caixa és present a les nostres vides, de la mateixa manera que el sol surt i es pon cada dia.
Com deia en Francesc Sanuy al llibre Defensa del petit comerç i crítica de La Caixa:
Una d'aquestes engrunes que podem recollir és el Cosmocaixa, allò que coneixíem fa uns anys com a Museu de la Ciència, amb una entrada pràcticament simbòlica, amb un 50% de descompte si pagues amb targetes de La Caixa i, si et treus el carnet, com que pots anar-hi els cops que vulguis, és una visita pràcticament gratuïta. I per la proximitat amb Gelida i els diferents nivells de visita que ens ofereix, és un recurs molt recomanable per a visites familiars les tardes del cap de setmana, per exemple.
L'altra descoberta que hem fet darrerament, és el CaixaFòrum. Emplaçat a Montjuïc, molt a prop de la Font Màgica i del Palau Nacional, és d'accés lliure i té tallers permanents d'activitats per a nens. Les exposicions que s'hi organitzen sempre tenen un joc de pistes perquè puguis visitar-la amb nens i una sala infantil on poden realitzar alguna activitat relacionada amb l'exposició de torn. Recentment hi hem anat, i hem creat un Piet Mondrian a partir d'una diapositiva i d'unes pautes marcades, o hem recreat algunes imatges i personatges del director italià Federico Fellini.
Clar que dir que són activitats gratuïtes em sembla molt agosarat, tractant-se com es tracta d'institucions depenents de La Caixa, a qui religiosament li paguem tots els rebuts que ens presenta directament (comissions i hipoteca) o indirecta (peatges, aigua, llum, benzina...). Potser seria més ajustat dir que recuperem una part d'allò que ens cobren per avançat.
Com deia en Francesc Sanuy al llibre Defensa del petit comerç i crítica de La Caixa:
Dorms al teu pis d'Immobiliària Colonial (La Caixa). Et lleves al matí i encens el llum de Fecsa-Endesa (La Caixa). Et dutxes amb aigua d'Agbar (La Caixa), que s'escalfa amb el mateix gas de Gas Natural (La Caixa), amb què et fas el primer cafè. Et prens un Donut Panrico (La Caixa), baixes al pàrking Saba (La Caixa), vas a posar benzina Repsol (La Caixa). Te'n vas a treballar pel túnel o l'autopista Abertis-Acesa, Aumar, Aucat, Ibespistas, Avasa, Túnels del Cadí o del Garraf, etc.,i pagues els corresponents peatges (La Caixa). Fas trucades dels del mòbil o del fix de la feina amb Telefònica (La Caixa). Vas a passar la ITV obligatòria i privatitzada Agbar-Applus (La Caixa). Encarregues unes instal·lacions elèctriques a Emte o un projecte de jardineria a Hidroplant (La Caixa). Vas a fer la compra al Súper Caprabo (La Caixa). Vas a comprar un llibre i en tries un d'Edicions 62 (La Caixa). I si al vespre et penses que te'n pots anar a l'Òpera i oblidar-te de l'omnipresent Big Brother t'equivoques, perquè el control dels patrocinadors del Teatre del Liceu l'exerceix Josep Vilarasau, la gestió també l'ha assumit una directiva de La Caixa, Rosa Cullell. La Caixa ens espera també al Parc temàtic de Port Aventura i té una posició de gran influència al Macba, gràcies al dipòsit de la seva col·lecció de pintura.Si assumim la seva omnipresència com un fet consubstancial a les nostres vides i prescindim de l'aventura de viure esquivant-la, podem gaudir d'alguns aventatges, d'algunes engrunes del pastís que diàriament engoleixen, de l'almoina que deixa caure aquest gegant totpoderós al barret de la misèria dels seus clients per a gaudi d'aquells qui viuen sota el seu jou i la seva posició de monopoli. És aquell principi tan ecològic de tornar una part del que prens a la terra (o a la gent) que explotes. L'obra social.
Una d'aquestes engrunes que podem recollir és el Cosmocaixa, allò que coneixíem fa uns anys com a Museu de la Ciència, amb una entrada pràcticament simbòlica, amb un 50% de descompte si pagues amb targetes de La Caixa i, si et treus el carnet, com que pots anar-hi els cops que vulguis, és una visita pràcticament gratuïta. I per la proximitat amb Gelida i els diferents nivells de visita que ens ofereix, és un recurs molt recomanable per a visites familiars les tardes del cap de setmana, per exemple.
L'altra descoberta que hem fet darrerament, és el CaixaFòrum. Emplaçat a Montjuïc, molt a prop de la Font Màgica i del Palau Nacional, és d'accés lliure i té tallers permanents d'activitats per a nens. Les exposicions que s'hi organitzen sempre tenen un joc de pistes perquè puguis visitar-la amb nens i una sala infantil on poden realitzar alguna activitat relacionada amb l'exposició de torn. Recentment hi hem anat, i hem creat un Piet Mondrian a partir d'una diapositiva i d'unes pautes marcades, o hem recreat algunes imatges i personatges del director italià Federico Fellini.
Clar que dir que són activitats gratuïtes em sembla molt agosarat, tractant-se com es tracta d'institucions depenents de La Caixa, a qui religiosament li paguem tots els rebuts que ens presenta directament (comissions i hipoteca) o indirecta (peatges, aigua, llum, benzina...). Potser seria més ajustat dir que recuperem una part d'allò que ens cobren per avançat.
dijous 18 de març de 2010
L'Allen Room
El Lincoln Center for the Performing Arts de Nova York està posat a Columbus Circle i al començament de la part alta de Broadway. És un complex cultural de molts metres quadrats, amb tot de teatres i auditoris d’una arquitectura molt generosa. La Metropolitan Opera House és aquí, per exemple. I l’edifici de la Time Warner, un centre comercial i d’oficines, amb restaurants, potser algun cine, un supermercat amb menjars preparats d’arreu del món. El dies a Manhattan vaig tirar més del que allà en diuen “delis” per dinar, però sempre duia una plateta de sushi d’aquí a la bossa per si de cas.
Dins l’edifici de la Time Warner hi ha un auditori que es diu Allen Room. Jo recordaré el meu primer viatge Nova York per dues coses: pel control de passatgers a l’aeroport de Newark –empremtes dactil·lars i foto de l’iris– i per aquest Allen Room.
La veritat és que a l’Allen Room hi vaig anar a espetegar per casualitat. Sent a Manhattan em va fer gràcia anar a veure un espectacle, que és el que fa tota la turistada universal, i doncs aquell migdia gris, amb aquest propòsit al cor i un trajecte de bus des de Greenwich Village, adrecí les meves passes star-stripades a comprar una entrada d’última hora a l’estafeta que els del negoci espectacular tenen al bell mig de Times Square.
El cas és que al ticket-sale de Times Square la cua era llarga i la meva paciència per a les cues és sempre curta. So el propòsit se’n va anar en orris. No va prosperar, ho vaig deixar córrer. Llavors, no sé on –potser un cartell en una tàpia, potser una banderola en algun carrer–, vaig veure un anunci que deia “Jazz at the Lincoln Center”. Jazz at the Lincoln Center és un festival de música que fan a Manhattan amb l’excusa de celebrar l’entrada i la quedada de la primavera. La programació del cartell publicitava un concert de Phil Woods per al dia anterior, i un del trio de Kenny Barron per aquell dijous 19 de març a 2/4 de 8. Phil Woods em sonava d’algun comentari passat del Massana. De Barron no en sabia res, però val. So com que el Lincoln Center no queda gaire lluny de Times Square, m’hi vaig arribar a peu i vaig reservar la meva entrada per al vespre. Sense cues.
L’Allen Room és a la cinquena o sisena planta de l’edifici de la Time Warner. Sortint de l’ascensor s’accedeix primer al vestíbul, enorme i espaiós, i després a l’entrada. L’Allen Room no és un auditori de grans dimensions, hi deuen cabre potser tres centenars de persones. És un espai d’una sola platea lleugerament inclinada i esgraonada. De davant és molt ample i per darrere es tanca amb una forma arrodonida. La planta no és ben bé una semicercle però s’hi acosta. Tota la sala està recoberta de fusta clara, té uns seients lleugers encoixinats, comodíssims, de color fosc. El sostre és molt alt i hi ha una estructura de ferro de color negre per aguantar tot el dispositiu d’altaveus i llums que il·luminen l’escenari.
L’escenari de l’Allen Room està posat contra un mur de vidre que mira a l’exterior. Un mur que fa tota l’amplada i tota l’alçada de la sala, posem-hi quaranta metres d’amplada per vint o vint-i-cinc d’alçada. És a dir, no està posat contra un fons cec de paret com aquí. El públic seu a la sala i mira el que sigui que facin a l’escenari, sí, però darrere d’això un pot veure en panoràmica els llums del trànsit en plena rush-hour per sota el carrer cinquanta-nou, l’ombra cada cop més negríssima dels roures de Central Park, un veí mirant la tele mentre para taula en un pis de Broadway, els llums blancs a les finestres dels gratacels de l’Upper East Side al fons, el dia com s’acluca deixant un rastre taronja, coure, malva, lila, blau.
Una vista panoràmica esplèndida d’un tros de la ciutat des de l’Allen Room, amb el trio de Kenny Barron tocant coses com I remember Clifford o How deep is the ocean. És això el que espero no oblidar de Manhattan.
Ara fa un any l’oncle de casa va anar a Manhattan perquè en tenia ganes, és clar, i perquè em sembla que és dels pocs llocs del món que pot anar. Però a més s’hi va afegir un tercer element: la lectura d’un llibre que es diu Ventanas de Manhattan, d’Antonio Muñoz Molina. Muñoz Molina és un enamorat de la ciutat dels gratacels. En aquest llibre, i en altres llocs, explica la fascinació que li causa. Una fascinació que, si se’m permet, diria que neix també d’una sensació molt semblant a la que jo vaig sentir aquell vespre a l’Allen Room tot escoltant el piano tebi de Barron i mentre veia un avió que s’envolava pel cel d’última hora cap a qui sap on.
Dins l’edifici de la Time Warner hi ha un auditori que es diu Allen Room. Jo recordaré el meu primer viatge Nova York per dues coses: pel control de passatgers a l’aeroport de Newark –empremtes dactil·lars i foto de l’iris– i per aquest Allen Room.
La veritat és que a l’Allen Room hi vaig anar a espetegar per casualitat. Sent a Manhattan em va fer gràcia anar a veure un espectacle, que és el que fa tota la turistada universal, i doncs aquell migdia gris, amb aquest propòsit al cor i un trajecte de bus des de Greenwich Village, adrecí les meves passes star-stripades a comprar una entrada d’última hora a l’estafeta que els del negoci espectacular tenen al bell mig de Times Square.
El cas és que al ticket-sale de Times Square la cua era llarga i la meva paciència per a les cues és sempre curta. So el propòsit se’n va anar en orris. No va prosperar, ho vaig deixar córrer. Llavors, no sé on –potser un cartell en una tàpia, potser una banderola en algun carrer–, vaig veure un anunci que deia “Jazz at the Lincoln Center”. Jazz at the Lincoln Center és un festival de música que fan a Manhattan amb l’excusa de celebrar l’entrada i la quedada de la primavera. La programació del cartell publicitava un concert de Phil Woods per al dia anterior, i un del trio de Kenny Barron per aquell dijous 19 de març a 2/4 de 8. Phil Woods em sonava d’algun comentari passat del Massana. De Barron no en sabia res, però val. So com que el Lincoln Center no queda gaire lluny de Times Square, m’hi vaig arribar a peu i vaig reservar la meva entrada per al vespre. Sense cues.
L’Allen Room és a la cinquena o sisena planta de l’edifici de la Time Warner. Sortint de l’ascensor s’accedeix primer al vestíbul, enorme i espaiós, i després a l’entrada. L’Allen Room no és un auditori de grans dimensions, hi deuen cabre potser tres centenars de persones. És un espai d’una sola platea lleugerament inclinada i esgraonada. De davant és molt ample i per darrere es tanca amb una forma arrodonida. La planta no és ben bé una semicercle però s’hi acosta. Tota la sala està recoberta de fusta clara, té uns seients lleugers encoixinats, comodíssims, de color fosc. El sostre és molt alt i hi ha una estructura de ferro de color negre per aguantar tot el dispositiu d’altaveus i llums que il·luminen l’escenari.
L’escenari de l’Allen Room està posat contra un mur de vidre que mira a l’exterior. Un mur que fa tota l’amplada i tota l’alçada de la sala, posem-hi quaranta metres d’amplada per vint o vint-i-cinc d’alçada. És a dir, no està posat contra un fons cec de paret com aquí. El públic seu a la sala i mira el que sigui que facin a l’escenari, sí, però darrere d’això un pot veure en panoràmica els llums del trànsit en plena rush-hour per sota el carrer cinquanta-nou, l’ombra cada cop més negríssima dels roures de Central Park, un veí mirant la tele mentre para taula en un pis de Broadway, els llums blancs a les finestres dels gratacels de l’Upper East Side al fons, el dia com s’acluca deixant un rastre taronja, coure, malva, lila, blau.
Una vista panoràmica esplèndida d’un tros de la ciutat des de l’Allen Room, amb el trio de Kenny Barron tocant coses com I remember Clifford o How deep is the ocean. És això el que espero no oblidar de Manhattan.
Ara fa un any l’oncle de casa va anar a Manhattan perquè en tenia ganes, és clar, i perquè em sembla que és dels pocs llocs del món que pot anar. Però a més s’hi va afegir un tercer element: la lectura d’un llibre que es diu Ventanas de Manhattan, d’Antonio Muñoz Molina. Muñoz Molina és un enamorat de la ciutat dels gratacels. En aquest llibre, i en altres llocs, explica la fascinació que li causa. Una fascinació que, si se’m permet, diria que neix també d’una sensació molt semblant a la que jo vaig sentir aquell vespre a l’Allen Room tot escoltant el piano tebi de Barron i mentre veia un avió que s’envolava pel cel d’última hora cap a qui sap on.
dimecres 17 de març de 2010
El dia de Sant Patrici
Segons el calendari amb santoral incorporated que el PSC Gelida em va portar per Reis (ai, si don Largo Caballero aixequés son cap socialista i anticlerical de la tomba!) avui no és Sant Patrici. Però ho és. El sant té molta tradició a Irlanda, fins al punt que és el patró del país, i la gent d’allà avui en celebra la diada amb una gran festivalitat. Aquí els pubs irlandesos de Barcelona també ho celebren, però no és el mateix.
Els irlandesos es veu que són una gent que sempre s’han escampat molt pel món: per gana i per necessitat sobretot, com sempre passa. A Nova York diu que n’hi van anar a raure molts, i Nova York és el lloc del món on la celebració del Saint Patrick’s Day diu que és més multitudinària.
Avui fa un any just, el 17 de març de 2009, l’oncle de casa era on holidays en un alberg a la West 103rd Street de Manhattan, compartint una habitació mínima amb dotze tios més que devien caminar tant com ell si hom s’até estrictament a la flaire que desprenien. Era el meu tercer dia a la ciutat, el primer de sol. Els dos dies anteriors no hi havia arribat a ploure, però sí que hi havia grisejat bastant.
Aquell dia em vaig llevar d’hora i vaig enfilar cap a buscar el diari i l’esmorzar. Per al diari jo no tenia manies, a Nova York l’arreplegava a qualsevol lloc. Però l’esmorzar no, l’esmorzar m’agradava anar-lo a buscar a unes cabines ambulants –una barreja de llauna de sardines oberta d’un costat, armari de casament amb rodes i cuina de mini-rulot amb tot de refrescos i menjars greixosos, saladosos i sucrosos– que hi ha arreu del centre de la ciutat. Un dia baggels, un dia dònuts, depenent de com. I cafè amb llet.
Devia baixar amb bus des de la 103 St fins a Columbus Circle per fer això que dic, és probable. En tot cas el que és segur és que tot seguit vaig entrar a Central Park per anar al Metropolitan Museum of Art.
La setmana que vaig ser de vacances a Manhattan em va agradar començar el dia anant una estona a aquest museu. Entrada gratuïta a la col·lecció permanent, o pagant la voluntat. Els dies que hi vaig ser em vaig dedicar a mirar retrats i paisatges holandesos. Quatre o cinc cada cop, no més. Uns paisatges posats d’un tros lluny, molt polits, amb tot de camps, el cel, alguna caseta, algun camí, i també amb alguna figureta fosca, minúscula i enigmàtica anant o venint per algun tombant de la imatge.
Venint de Columbus Circle, el Met de Nova York queda a l’altre costat de Central Park, això és, a l’Upper East Side, sobre la Cinquena Avinguda. Aquell dia la sorpresa la vaig tenir en veure que aquest carrer estava tallat al trànsit i un bon tros ocupat per una gentada que s’hi anaven aplegant per a la Saint Patrick’s parade, una mena de megacercavila que el dia del patró dels irlandesos és tradició que recorri l’avinguda de dalt a baix, des la Grand Army Plaza fins a Washington Square.
Xarangues, bombers, policies, homes, dones, famílies, colles d’amics. Molta gent amb un barret de copa enorme amb els colors de la bandera irlandesa. Confetti, gaites, tambors, penons, marxes, cants. El verd de moltes indumentàries. Els trèvols de tres fulles pertot. Les panxes rosses, fofes i peludotes dels més acalorats. Uns quants que ja de bona hora en portaven més al cap que als peus.
En fi, el cert és que de tot plegat me n’ha quedat un record bigarrat, però molt flac i difús. Més clara és la sensació que la parade em va deixar llavors de ser-hi, la imatge que en vaig treure en aquell moment: una mica com les del carnaval de Rio de Janeiro que surten per la tele, però en fomat més de clau anglesa i cervesota negra de barril.
No recordava això de Sant Patrici. Ni dels dies a Manhattan tampoc. Ahir a la classe d’anglès el tema va sortir a la conversa. D’aquí ve.
Els irlandesos es veu que són una gent que sempre s’han escampat molt pel món: per gana i per necessitat sobretot, com sempre passa. A Nova York diu que n’hi van anar a raure molts, i Nova York és el lloc del món on la celebració del Saint Patrick’s Day diu que és més multitudinària.
Avui fa un any just, el 17 de març de 2009, l’oncle de casa era on holidays en un alberg a la West 103rd Street de Manhattan, compartint una habitació mínima amb dotze tios més que devien caminar tant com ell si hom s’até estrictament a la flaire que desprenien. Era el meu tercer dia a la ciutat, el primer de sol. Els dos dies anteriors no hi havia arribat a ploure, però sí que hi havia grisejat bastant.
Aquell dia em vaig llevar d’hora i vaig enfilar cap a buscar el diari i l’esmorzar. Per al diari jo no tenia manies, a Nova York l’arreplegava a qualsevol lloc. Però l’esmorzar no, l’esmorzar m’agradava anar-lo a buscar a unes cabines ambulants –una barreja de llauna de sardines oberta d’un costat, armari de casament amb rodes i cuina de mini-rulot amb tot de refrescos i menjars greixosos, saladosos i sucrosos– que hi ha arreu del centre de la ciutat. Un dia baggels, un dia dònuts, depenent de com. I cafè amb llet.
Devia baixar amb bus des de la 103 St fins a Columbus Circle per fer això que dic, és probable. En tot cas el que és segur és que tot seguit vaig entrar a Central Park per anar al Metropolitan Museum of Art.
La setmana que vaig ser de vacances a Manhattan em va agradar començar el dia anant una estona a aquest museu. Entrada gratuïta a la col·lecció permanent, o pagant la voluntat. Els dies que hi vaig ser em vaig dedicar a mirar retrats i paisatges holandesos. Quatre o cinc cada cop, no més. Uns paisatges posats d’un tros lluny, molt polits, amb tot de camps, el cel, alguna caseta, algun camí, i també amb alguna figureta fosca, minúscula i enigmàtica anant o venint per algun tombant de la imatge.
Venint de Columbus Circle, el Met de Nova York queda a l’altre costat de Central Park, això és, a l’Upper East Side, sobre la Cinquena Avinguda. Aquell dia la sorpresa la vaig tenir en veure que aquest carrer estava tallat al trànsit i un bon tros ocupat per una gentada que s’hi anaven aplegant per a la Saint Patrick’s parade, una mena de megacercavila que el dia del patró dels irlandesos és tradició que recorri l’avinguda de dalt a baix, des la Grand Army Plaza fins a Washington Square.
Xarangues, bombers, policies, homes, dones, famílies, colles d’amics. Molta gent amb un barret de copa enorme amb els colors de la bandera irlandesa. Confetti, gaites, tambors, penons, marxes, cants. El verd de moltes indumentàries. Els trèvols de tres fulles pertot. Les panxes rosses, fofes i peludotes dels més acalorats. Uns quants que ja de bona hora en portaven més al cap que als peus.
En fi, el cert és que de tot plegat me n’ha quedat un record bigarrat, però molt flac i difús. Més clara és la sensació que la parade em va deixar llavors de ser-hi, la imatge que en vaig treure en aquell moment: una mica com les del carnaval de Rio de Janeiro que surten per la tele, però en fomat més de clau anglesa i cervesota negra de barril.
No recordava això de Sant Patrici. Ni dels dies a Manhattan tampoc. Ahir a la classe d’anglès el tema va sortir a la conversa. D’aquí ve.
dimarts 16 de març de 2010
diumenge 14 de març de 2010
Sant Miquel del Fai, altra vegada
Us presento un petit reportatge fotogràfic de la sortida que avui, 14 de març, hem fet a Sant Miquel del Fai, un indret que tenim a escassos 60 km. i on s'hi pot arribar en menys d'una hora. L'any passat hi vam fer cap al gener, amb el Just i la Maite. Feia un munt d'anys que la Magda i jo hi havíem anat amb l'escola Montcau i en teníem un record difús: a casa encara volta un cendrer d'aquest lloc que vaig regalar al meu pare, quan regalar cendrers estava ben vist i era la cosa més normal del món.Aquest any el Joan volia repetir i no parava de demanar-nos d'anar-hi. La climatologia ens ha obligat a anar postposant la sortida fins avui, que hem gaudit d'un dia de sol radiant i generós d'aigua, que brolla a desdir per qualsevol escletxa d'entre les roques. Aquest any s'han deixat enredar l'Agustí, la Tina i l'Alba.
Sant Miquel del Fai dóna el que dóna de sí, i un cop vist no és un lloc per tornar-hi cada any. Amb això estarem d'acord. Però els nens exerceixen aquesta força sobre les nostres voluntats, que acaben doblegades com les torres elèctriques quan neva.
divendres 12 de març de 2010
De públic al Parlament
Fins abans-d’ahir si l’administració local o autonòmica volia fer un referèndum havia de demanar autorització a l’Estat de Madrid, i l’Estat de Madrid hi accedia o no hi accedia. El mecanisme es veu que anava així. I tant així anava que es veu que en no sé quants anys, a Catalunya els únics que van gosar seguir tot el tràmit per referendumar alguna cosa van ser la gent de Palamós, quan tot allò de les mobilitzacions per salvar la platja de Castell.
Abans-d’ahir això va canviar. Abans-d’ahir el Parlament de Catalunya va aprovar el que se’n diu llei de consultes populars per via de referèndum. Aquesta llei regula el fet que tant l’administració local com l’autonòmica puguin convocar consultes referèndumes a Catalunya. Ho podran fer a iniciativa del govern de Catalunya, del Parlament, de l’ajuntament d’Hostalets de la Grataentranya o de Santa Quitèria de Boumort, o a iniciativa de la iniciativa popular, i sense que s’hagi de demanar permís a l’Estat de Madrid.
Molt bonic, esclar: un cel. Però la llei de consultes té torna. La torna inevitable és que Madrid pot impugnar el referèndum que li peti si li peta, el convoqui qui el convoqui. És a dir, els referèndums que pugui organitzar a partir d’avui l’administració local o autonòmica a Catalunya no són necessàriament vinculants per l’Estat. Per tant, d’entrada es podria pensar que no ens hem mogut gaire, que som bastant allà mateix. Però potser no, ja es veurà. De moment el que hi ha és un paper.
El cas és que abans-d’ahir es votava la llei de consultes al Parlament i jo vaig anar-hi de públic convidat pel Miquel. Vaig seure a primera fila, darrere el reservat de la premsa. El públic el formàvem gent d’uns quants llocs que els darrers mesos hem participat més o menys activament en l’organització de les consultes sobre la independència.
La sessió va començar a les deu en punt, amb l’hemicicle bastant buit. En primer lloc, Jordi Ausàs, conseller de Governació, va introduir la llei: intervenció formal, correcta. Tot seguit, va parlar Pere Aragonès, relator del procés de la ponència que l’ha redactat: també correcte i formal.
Després d’això va començar el torn de paraules dels partits. Primer va parlar una Maria Àngels, pel PP. La Maria Àngels va començar a dir i de seguida es va veure que es faria un embull, com així va ser. Però el PP té aquesta cosa, que és que sempre se l’entén encara que li falli la cohesió discursiva i la capacitat gramàtical més elemental. En segon lloc, va intervenir Albert Rivera, de Ciutadans. Rivera té presència a la tribuna d’oradors, cal reconeixe-ho, i també té una punta d’incorrecció política a hores d’ara perfectament impostada. Va parlar dels interessos reals de la gent i dels interessos irreals dels partits nacionalistes. Això un partit que té un sol representant al Parlament, segur que en són tants justament perquè coneixen molt bé els interessos reals de la gent.
El següent torn de paraula va anar a càrrec de Dolors Batalla, de CiU. El discurs sempitern dels colligats, el de sempre: sí però no; hauríem volgut dir que sí però direm que no. Perquè la llei és electoralista, perquè els gerros no ens hi agraden, ni l’estampat de les estovalles, ni el color de la tassa del vàter. Total, mitja hora de discurs per justificar un no injustificable des d’una perspectiva catalanista. Definitivament no puc amb CiU. És una cosa visceral, més forta que jo.
Lídia Santos va parlar pel PSC. Santos es va dedicar bàsicament a tirar aigua al vi. No sé quants cops va repetir que la llei de consultes no era per fer un referèndum per la independència, no sigui cas que ens pugi al cap. Després va intervenir altre cop Pere Aragonès, ara per ERC. Aragonès va voler donar una certa volada històrica a la llei que es portava a l’aprovació del ple. Va citar Companys, va citar el Serra i Moret de l’exili. Va venir a dir una cosa molt certa: que tant ell com els altres diputats d’ERC, si eren catalanistes, si es dedicaven a la política, si eren al Parlament de Catalunya, era entre altres motius justament per aprovar lleis com la llei de consultes, que busquen aprofundir la democràcia i la llibertat de Catalunya. Evidentment jo no puc estar més d’acord amb aquests motius. Més encara: quin sentit té el catalanisme polític si no és exactament aquest? Si el 28 de febrer últim jo vaig anar a votar a la consulta sobre la independència, va ser precisament per això, per res més. Per mi hauria estat impossible no anar-hi.
La sessió d’abans-d’ahir la va tancar Àlex Postigo, d’IC. Postigo va fer un acudit molt i molt flaquet –però molt, eh?– amb el cognom de la diputada Batalla, i va dir que els d’IC estaven a favor de la llei perquè ells el que volen és consultar coses com els transgènics o com un model educatiu que –diu– segrega els alumnes per gènere.
Cinc minuts abans de la votació, el president Montilla i bona part del govern, i Mas i algun altre destacat figura de l’oposició, van entrar a l’hemicle amb tota la rècula de càmeres ensumant-los el darrere dels pantalons. La votació de la llei de consultes es va fer a tocar de les dotze. En acabat, aprovada la llei per majoria, el públic ens vam posar drets i vam aplaudir. L’aplaudiment va ser correspost per una part dels diputats dels partits del govern. En el cas d’ERC els diputats també es van posar drets de cara a la galeria, és a dir, de cara a nosaltres. Una certa emoció momentània em sembla que sí que hi va ser. Una mica. Almenys per part meva, que segons com sóc un bon tros de bleda.
Més enllà del què, la cosa és que em va agradar això de treure el nas al ple del Parlament. Si mai en teniu oportunitat us ho recomano de totes totes.
Abans-d’ahir això va canviar. Abans-d’ahir el Parlament de Catalunya va aprovar el que se’n diu llei de consultes populars per via de referèndum. Aquesta llei regula el fet que tant l’administració local com l’autonòmica puguin convocar consultes referèndumes a Catalunya. Ho podran fer a iniciativa del govern de Catalunya, del Parlament, de l’ajuntament d’Hostalets de la Grataentranya o de Santa Quitèria de Boumort, o a iniciativa de la iniciativa popular, i sense que s’hagi de demanar permís a l’Estat de Madrid.
Molt bonic, esclar: un cel. Però la llei de consultes té torna. La torna inevitable és que Madrid pot impugnar el referèndum que li peti si li peta, el convoqui qui el convoqui. És a dir, els referèndums que pugui organitzar a partir d’avui l’administració local o autonòmica a Catalunya no són necessàriament vinculants per l’Estat. Per tant, d’entrada es podria pensar que no ens hem mogut gaire, que som bastant allà mateix. Però potser no, ja es veurà. De moment el que hi ha és un paper.
El cas és que abans-d’ahir es votava la llei de consultes al Parlament i jo vaig anar-hi de públic convidat pel Miquel. Vaig seure a primera fila, darrere el reservat de la premsa. El públic el formàvem gent d’uns quants llocs que els darrers mesos hem participat més o menys activament en l’organització de les consultes sobre la independència.
La sessió va començar a les deu en punt, amb l’hemicicle bastant buit. En primer lloc, Jordi Ausàs, conseller de Governació, va introduir la llei: intervenció formal, correcta. Tot seguit, va parlar Pere Aragonès, relator del procés de la ponència que l’ha redactat: també correcte i formal.
Després d’això va començar el torn de paraules dels partits. Primer va parlar una Maria Àngels, pel PP. La Maria Àngels va començar a dir i de seguida es va veure que es faria un embull, com així va ser. Però el PP té aquesta cosa, que és que sempre se l’entén encara que li falli la cohesió discursiva i la capacitat gramàtical més elemental. En segon lloc, va intervenir Albert Rivera, de Ciutadans. Rivera té presència a la tribuna d’oradors, cal reconeixe-ho, i també té una punta d’incorrecció política a hores d’ara perfectament impostada. Va parlar dels interessos reals de la gent i dels interessos irreals dels partits nacionalistes. Això un partit que té un sol representant al Parlament, segur que en són tants justament perquè coneixen molt bé els interessos reals de la gent.
El següent torn de paraula va anar a càrrec de Dolors Batalla, de CiU. El discurs sempitern dels colligats, el de sempre: sí però no; hauríem volgut dir que sí però direm que no. Perquè la llei és electoralista, perquè els gerros no ens hi agraden, ni l’estampat de les estovalles, ni el color de la tassa del vàter. Total, mitja hora de discurs per justificar un no injustificable des d’una perspectiva catalanista. Definitivament no puc amb CiU. És una cosa visceral, més forta que jo.
Lídia Santos va parlar pel PSC. Santos es va dedicar bàsicament a tirar aigua al vi. No sé quants cops va repetir que la llei de consultes no era per fer un referèndum per la independència, no sigui cas que ens pugi al cap. Després va intervenir altre cop Pere Aragonès, ara per ERC. Aragonès va voler donar una certa volada històrica a la llei que es portava a l’aprovació del ple. Va citar Companys, va citar el Serra i Moret de l’exili. Va venir a dir una cosa molt certa: que tant ell com els altres diputats d’ERC, si eren catalanistes, si es dedicaven a la política, si eren al Parlament de Catalunya, era entre altres motius justament per aprovar lleis com la llei de consultes, que busquen aprofundir la democràcia i la llibertat de Catalunya. Evidentment jo no puc estar més d’acord amb aquests motius. Més encara: quin sentit té el catalanisme polític si no és exactament aquest? Si el 28 de febrer últim jo vaig anar a votar a la consulta sobre la independència, va ser precisament per això, per res més. Per mi hauria estat impossible no anar-hi.
La sessió d’abans-d’ahir la va tancar Àlex Postigo, d’IC. Postigo va fer un acudit molt i molt flaquet –però molt, eh?– amb el cognom de la diputada Batalla, i va dir que els d’IC estaven a favor de la llei perquè ells el que volen és consultar coses com els transgènics o com un model educatiu que –diu– segrega els alumnes per gènere.
Cinc minuts abans de la votació, el president Montilla i bona part del govern, i Mas i algun altre destacat figura de l’oposició, van entrar a l’hemicle amb tota la rècula de càmeres ensumant-los el darrere dels pantalons. La votació de la llei de consultes es va fer a tocar de les dotze. En acabat, aprovada la llei per majoria, el públic ens vam posar drets i vam aplaudir. L’aplaudiment va ser correspost per una part dels diputats dels partits del govern. En el cas d’ERC els diputats també es van posar drets de cara a la galeria, és a dir, de cara a nosaltres. Una certa emoció momentània em sembla que sí que hi va ser. Una mica. Almenys per part meva, que segons com sóc un bon tros de bleda.
Més enllà del què, la cosa és que em va agradar això de treure el nas al ple del Parlament. Si mai en teniu oportunitat us ho recomano de totes totes.
dijous 11 de març de 2010
Encara sobre la biblioteca
Hi torno sobre la biblioteca. Aquella nova biblioteca de Gelida que com a regidor de Cultura del passat mandat havia aconseguit que l'equip de govern (Erc i Ciu) però també l'oposició (Psc) fixessin com a inversió prioritària. Ho havia aconseguit gràcies al treball continuat que es va fer des del Patronat de Cultura, la direcció de la biblioteca Jaume Vila i Pascual i, sobretot, amb el guiatge del Servei de Biblioteques de la Diputació. Aquest consens es va concretar amb l'aprovació per unanimitat del "Programa funcional de la nova biblioteca Jaume Vila i arxiu municipal", el 2007.
Teníem aquest punt de partida, que fixava tots els requeriments que havia d'incloure la redacció del projecte que calia encarregar d'immediat, però que la immediatesa de les eleccions va aconsellar no iniciar. També teníem una subvenció atorgada de 356.00€ a la qual l'equip de govern actual (Psc) va renunciar i el compromís d'assumir el cost de la redacció del projecte per part de la Diputació. El nou edifici de la biblioteca, que s'havia pensar edificar dins el recinte de les Escoles Velles, s'estimava que podia costar uns 2 milions d'euros, per fer front als quals teníem el compromís de les administracions: Generalitat (que té un programa d'ajuda específic per a biblioteques) i de la Diputació, que hi estava molt implicada perquè l'equipament passaria a formar part de la seva xarxa de biblioteques. Sense oblidar que la biblioteca també resoldria l'ampliació de l'arxiu municipal, necessària ja aleshores, per a la qual també es podrien obtenir més ajuts públics. El programa funcional, l'ànima de la nova biblioteca, definia un espai de 1.400 m2 per a biblioteca i 220 per al nou arxiu.
Han passat tres anys, i de la nova biblioteca no en sento cantar gall ni gallina. Mentrestant, s'instal·len escales mecàniques que ningú no entén i que amb el cost que tenen pagaríem una tercera part de la biblioteca, s'habilitarà l'escorxador com a centre cívic (que no és el que havíem de fer a les Monges?), s'utilitzen els diners del Pla Zapatero per repavimentar carrers... però de l'equipament fixat com a prioritat ja ningú no en diu res.
Sobre l'ús d'un equipament d'aquestes característiques, llegíem a la Fura del 26 de febrer al 4 de març la següent estadística:
Compararem les biblioteques de Gelida i els Monjos, que són dues poblacions d'un nombre d'habitants similar.
Teníem aquest punt de partida, que fixava tots els requeriments que havia d'incloure la redacció del projecte que calia encarregar d'immediat, però que la immediatesa de les eleccions va aconsellar no iniciar. També teníem una subvenció atorgada de 356.00€ a la qual l'equip de govern actual (Psc) va renunciar i el compromís d'assumir el cost de la redacció del projecte per part de la Diputació. El nou edifici de la biblioteca, que s'havia pensar edificar dins el recinte de les Escoles Velles, s'estimava que podia costar uns 2 milions d'euros, per fer front als quals teníem el compromís de les administracions: Generalitat (que té un programa d'ajuda específic per a biblioteques) i de la Diputació, que hi estava molt implicada perquè l'equipament passaria a formar part de la seva xarxa de biblioteques. Sense oblidar que la biblioteca també resoldria l'ampliació de l'arxiu municipal, necessària ja aleshores, per a la qual també es podrien obtenir més ajuts públics. El programa funcional, l'ànima de la nova biblioteca, definia un espai de 1.400 m2 per a biblioteca i 220 per al nou arxiu.
Han passat tres anys, i de la nova biblioteca no en sento cantar gall ni gallina. Mentrestant, s'instal·len escales mecàniques que ningú no entén i que amb el cost que tenen pagaríem una tercera part de la biblioteca, s'habilitarà l'escorxador com a centre cívic (que no és el que havíem de fer a les Monges?), s'utilitzen els diners del Pla Zapatero per repavimentar carrers... però de l'equipament fixat com a prioritat ja ningú no en diu res.
Sobre l'ús d'un equipament d'aquestes característiques, llegíem a la Fura del 26 de febrer al 4 de març la següent estadística:
Compararem les biblioteques de Gelida i els Monjos, que són dues poblacions d'un nombre d'habitants similar.- Segons l'Idescat, a Gelida el 2009 som 6.801 habitants i Santa Margarida i els Monjos 6.989.
- Gelida té biblioteca des de l'any 1988 i els Monjos des de l'any 1981.
- Gelida el 2010 encara té la mateixa biblioteca de 185 metres quadrats, mentre els Monjos va inaugurar el 2003 una nova biblioteca de 1.100 m2 el 2003, que també incorporava un arxiu municipal.
- Conclusió: nombre de visites a la biblioteca de Gelida: 21.000, als Monjos: 52.000. Préstecs a Gelida: 11.000, als Monjos: gairebé 28.000.
dimecres 10 de març de 2010
El dia de la dona, va ser el dia de la neu
Se'n parlarà i serà recordat molts anys aquest 8 de març del 2010, dia de la dona treballadora. A Catalunya i també a Gelida va ser el dia d'una intensa nevada. Unes imatges per recordar. Així es llevava Gelida a les 8 del matí:
Una nevada, en llocs on no és habitual, sempre és celebrada!
Però també comporta uns riscos. I la mobilització per responsabilitat de servei a la societat d'aquells que tenim eines que poden ser útils. Que els pagesos no tenim només tractors per tallar carreteres!
Aquest era l'aspecte del camí cap a la residència d'avis Sant Jordi cap a les 6 de la tarda. Impressionava!
I aquesta la imatge que des del camí de l'antic Hotel ens oferia una Gelida de postal.
Una imatge realitzada per Jordi Morgades, del carrer Mossèn Martí Mariné que he trobat a la web municipal. Dos tractors, el meu i el de can Pascual, obrint camí contra la neu que queia intensament.
L'endemà al matí Gelida s'ha llevat amb un sol radiant i amb la blancor de la neu el dia tenia una llum desconeguda. Hem continuat retirant neu. A la foto, barri dels Tarongers, els tractors de can Castany i can Pascual treballant en equip.
I les teulades del carrer del Sol de Gelida desafiant el sol encara el dimarts al migdia.
El dimecres dia 10, Gelida recupera la normalitat: carrers i carreteres transitables, escola oberta... però la neu encara persisteix.
Una nevada, en llocs on no és habitual, sempre és celebrada!
Però també comporta uns riscos. I la mobilització per responsabilitat de servei a la societat d'aquells que tenim eines que poden ser útils. Que els pagesos no tenim només tractors per tallar carreteres!
Aquest era l'aspecte del camí cap a la residència d'avis Sant Jordi cap a les 6 de la tarda. Impressionava!
I aquesta la imatge que des del camí de l'antic Hotel ens oferia una Gelida de postal.
Una imatge realitzada per Jordi Morgades, del carrer Mossèn Martí Mariné que he trobat a la web municipal. Dos tractors, el meu i el de can Pascual, obrint camí contra la neu que queia intensament.
L'endemà al matí Gelida s'ha llevat amb un sol radiant i amb la blancor de la neu el dia tenia una llum desconeguda. Hem continuat retirant neu. A la foto, barri dels Tarongers, els tractors de can Castany i can Pascual treballant en equip.
I les teulades del carrer del Sol de Gelida desafiant el sol encara el dimarts al migdia.
El dimecres dia 10, Gelida recupera la normalitat: carrers i carreteres transitables, escola oberta... però la neu encara persisteix.
dimarts 9 de març de 2010
Exemples de compromís i implicació
La consulta a Gelida ens ha deixat un balanç molt positiu de compromís personal amb el país. Si ja he comentat en anteriors blocades allò que no ha anat bé, els punts febles que com a organització i com a municipi hem tingut sempre segons el meu punt de vista, vull esplaiar-me ara en un dels aspectes més positius que ha tingut la consulta. A veure si estic de sort i també llegeixen aquesta "carta" a la propera tertúlia, que amb la publicitat les visites s'han multiplicat. Per si és citada, aprofito per saludar els oients que ens estan escoltant. 
Fins a Gelida s'hi ha desplaçat en dos mesos i mig de campanya: l'actor Sergi López, la directora de cinema Isona Passola, el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes i jurista Alfons López Tena, el periodista i director del 3d8 Ricard Rafecas, l'actriu Montserrat Carulla, l'escriptor Víctor Alexandre, el cantautor Cesk Freixas, l'historiador i polític Jaume Sobrequés, la membre d'Òmnium Cultural i propera presidenta Muriel Casals i el president de Justícia i Pau i també professor Arcadi Oliveres, juntament amb l'antropòleg gelidenc Jordi Moreres que va moderar l'últim debat. A més cal afegir l'Oriol Junqueras, historiador i eurodiputat que va protagonitzar un acte d'Esquerra. Un llistat de personalitats difícilment repetible. Una desfilada de personalitats sense precedents. Un exemple de compromís i disponibilitat.
Un compromís equiparable al dels contertulis gelidencs que van protagonitzar el primer acte com a comissió organitzadora, un debat interessantíssim sobre les consultes. Van ser l'Alfred Mauri, en Josep M. Huguet, en Josep Anfruns i la Rita Gómez, amb el Carles Casanellas en nom de l'organització i l'Oriol Rodríguez com a moderador. I no cal dir-ho, al de tots els membres de Gelida Decideix que des del 8 d'octubre ens hem reunit, com a mínim, cada dijous setmanalment al Centre Cultural. La consulta ens deixa aquest bon regust i posa tothom al seu lloc, els que són exemple de compromís i implicació, i aquells que ho són de renúncia i claudicació: entitats, partits, regidors (sabeu que hi ha quatre regidors de l'equip de govern que encara no han respost una sol·licitud d'entrevista?) i persones individuals, que fa un temps s'embolicaven amb l'estelada i quan arriba l'hora de la veritat, els agafa mal de panxa.Una experiència intensa i inesborrable.
dilluns 8 de març de 2010
A por ellos, oé
Ahir rebia una invitació per unir-me a aquest bloc. No és que vagi sobrat de temps ni que cregui que puc millorar o aportar quelcom d’interès més enllà del que ja escriuen els blocàires més “ancians”, i ja em perdonaran ells l’expressió, del lloc. Però veient el ressò que tenen les paraules que aquí es publiquen, sent motiu d’encès debat a les tertúlies radiofòniques dels dissabtes, m’he dit, “per què no”.
Precisament, d’això volia parlar avui. La tertúlia de dissabte passat a la ràdio va iniciar-se parlant sobre els resultats de la consulta a Gelida, i un dels participants, imagino que, per les seves paraules, afí als postulats del PSC-PSOE, deia quelcom semblant a això, “heu perdut, i prepareu-vos per les municipals perquè la derrota encara serà pitjor”. La meva primera sorpresa va ser assabentar-me per un espai radiofònic i gràcies a un senyor amb dots de futuròleg que, no només Gelida Decideix es presentarà a les properes eleccions municipals, sinó que a més les perdrem. Des d’aquí presento la meva dimissió com a portaveu de la futura candidatura. Evidentment, tot això és ironia, i Gelida Decideix no es presentarà a cap elecció.
Gelida Decideix va ser una cosa, i ja em perdonareu la cursileria, molt maca. Un col•lectiu format per gent de diverses ideologies però amb un interès comú, debatre sobre el futur del nostre país, i que tenia com a moment culminant la consulta del passat 28F. Les matemàtiques no enganyen, i els resultats van ser els que van ser, un 17,29%, és a dir, insuficients. Ara bé, també sóc del parer que mobilitzar a 1.000 gelidencs va ser un èxit. És per això que, i tornant a les tertúlies, no em sento un perdedor. ¿M’hagués sentit un guanyador si hagués votat el 40 o el 50% del cens? Segurament sí, però no per haver derrotat a ningú.
La consulta no era un partit de futbol, encara que aquells que es senten guanyadors, tot i no haver-hi participat, cridin com hooligans al gol sud de l’estadi. La consulta volia ser un espai de reflexió sobre la qüestió nacional i una oportunitat perquè la gent opinés, com ja he dit, sobre el futur del nostre país. D’aquesta manera, l’actitud de la majoria de membres i simpatitzants del PSC-PSOE de Gelida em porta a pensar que, o bé decidir què volem ser se la porta fluixa, o en realitat, tot i la seva actitud de supèrbia, tenien por dels resultats. No serè jo qui descobreixi que el PSC-PSOE de Gelida i de la resta del país (bé, d’aquells indrets on governen en minoria o estan a l’oposició la seva actitud respecte a les consultes curiosament és una mica més dialogant), no estan a favor de la independència. Una posició, evidentment, igual de respectable i enriquidora que la d’aquells que defensen el sí. Però, malauradament, lluny de sumar-se a una iniciativa que era una acte de democràcia en el seu sentit més pur, d’aportar els seus parers i donar la seva visió de país, es van escudar en un pujolesc “això ara no toca”, que en realitat volia dir “tant debò la participació sigui la més baixa possible”. Perquè una baixa participació és la forma més senzilla de deslegitimar la consulta. Si voten pocs és sinònim de que el tema no interessa, i si no interessa no cal que perdem més temps parlant-hi.
Relacionat en aquest darrer punt, no hem d’oblidar tampoc la voluntat del PSC-PSOE de tot el país, però molt especialment de Gelida, de veure la mà negra d’ERC darrere de la consulta. Fet curiós, quan de la trentena de membres de la comissió només un ha estat membre actiu d’Esquerra al poble, però no casual. Les consultes, ens agradi o no, s’han vist com una iniciativa descaradament independentista. Tan hi fa que des de la comissió diguéssim per activa i per passiva i que estiguéssim convençuts que la nostra era una tasca de neutralitat, que no estàvem ni pel sí ni pel no que nosaltres el que volíem era la participació més alta, i que ni molt menys responíem a les consignes de cap conjunt de sigles polítiques. Però aquí tornem de nou a la por dels socialistes a un consulta amb un alt èxit de participació, que en realitat és por a perdre la seva majoria absoluta: si la consulta està promoguda per ERC, i la consulta no només és un èxit de participació sinó que guanya el sí, a veure què passarà les properes municipals deurien pensar. Però ni la consulta estava apadrinada per ERC, ni Gelida Decideix es presentarà a cap elecció. L’únic que ha passat aquí és que el PSC-PSOE de Gelida ha donat l’esquena ha una iniciativa cívica, popular i summament democràtica. Això sí, ja poden estar tranquils, perquè com ha predit el seu visionari, les properes eleccions les tornaran a guanyar de carrer.
Per cert, es queixava també aquest Nostradamus gelidenc pels micròfons de la ràdio usant la seva demagògia habitual, que una setmana després de la consulta encara no havíem retirat ni els cartells ni les pancartes. Per sort la resta de tertulians li van fer saber que aquests cartells i pancartes no eren de Gelida Decideix, sinó d’ERC i de Reagrupament i que nosaltres el que no faríem és despenjar allò que prèviament no hem penjat. No el culpo, però, de l’error, ja que com hem vist per a ells consulta, ERC o en el seu defecte els d’en Carretero són el mateix. I és cert que aquests cartells i pancartes encara hi són, però el que jo hem pregunto és què ha passat amb aquell regidor que arrancava cartells les setmanes prèvies a la consulta. ¿Se n’ha afartat o té la casa plena? Segurament ara que han guanyat ja no molesten.
Per ser el primer i per no tenir temps, déu n’hi do...
Precisament, d’això volia parlar avui. La tertúlia de dissabte passat a la ràdio va iniciar-se parlant sobre els resultats de la consulta a Gelida, i un dels participants, imagino que, per les seves paraules, afí als postulats del PSC-PSOE, deia quelcom semblant a això, “heu perdut, i prepareu-vos per les municipals perquè la derrota encara serà pitjor”. La meva primera sorpresa va ser assabentar-me per un espai radiofònic i gràcies a un senyor amb dots de futuròleg que, no només Gelida Decideix es presentarà a les properes eleccions municipals, sinó que a més les perdrem. Des d’aquí presento la meva dimissió com a portaveu de la futura candidatura. Evidentment, tot això és ironia, i Gelida Decideix no es presentarà a cap elecció.
Gelida Decideix va ser una cosa, i ja em perdonareu la cursileria, molt maca. Un col•lectiu format per gent de diverses ideologies però amb un interès comú, debatre sobre el futur del nostre país, i que tenia com a moment culminant la consulta del passat 28F. Les matemàtiques no enganyen, i els resultats van ser els que van ser, un 17,29%, és a dir, insuficients. Ara bé, també sóc del parer que mobilitzar a 1.000 gelidencs va ser un èxit. És per això que, i tornant a les tertúlies, no em sento un perdedor. ¿M’hagués sentit un guanyador si hagués votat el 40 o el 50% del cens? Segurament sí, però no per haver derrotat a ningú.
La consulta no era un partit de futbol, encara que aquells que es senten guanyadors, tot i no haver-hi participat, cridin com hooligans al gol sud de l’estadi. La consulta volia ser un espai de reflexió sobre la qüestió nacional i una oportunitat perquè la gent opinés, com ja he dit, sobre el futur del nostre país. D’aquesta manera, l’actitud de la majoria de membres i simpatitzants del PSC-PSOE de Gelida em porta a pensar que, o bé decidir què volem ser se la porta fluixa, o en realitat, tot i la seva actitud de supèrbia, tenien por dels resultats. No serè jo qui descobreixi que el PSC-PSOE de Gelida i de la resta del país (bé, d’aquells indrets on governen en minoria o estan a l’oposició la seva actitud respecte a les consultes curiosament és una mica més dialogant), no estan a favor de la independència. Una posició, evidentment, igual de respectable i enriquidora que la d’aquells que defensen el sí. Però, malauradament, lluny de sumar-se a una iniciativa que era una acte de democràcia en el seu sentit més pur, d’aportar els seus parers i donar la seva visió de país, es van escudar en un pujolesc “això ara no toca”, que en realitat volia dir “tant debò la participació sigui la més baixa possible”. Perquè una baixa participació és la forma més senzilla de deslegitimar la consulta. Si voten pocs és sinònim de que el tema no interessa, i si no interessa no cal que perdem més temps parlant-hi.
Relacionat en aquest darrer punt, no hem d’oblidar tampoc la voluntat del PSC-PSOE de tot el país, però molt especialment de Gelida, de veure la mà negra d’ERC darrere de la consulta. Fet curiós, quan de la trentena de membres de la comissió només un ha estat membre actiu d’Esquerra al poble, però no casual. Les consultes, ens agradi o no, s’han vist com una iniciativa descaradament independentista. Tan hi fa que des de la comissió diguéssim per activa i per passiva i que estiguéssim convençuts que la nostra era una tasca de neutralitat, que no estàvem ni pel sí ni pel no que nosaltres el que volíem era la participació més alta, i que ni molt menys responíem a les consignes de cap conjunt de sigles polítiques. Però aquí tornem de nou a la por dels socialistes a un consulta amb un alt èxit de participació, que en realitat és por a perdre la seva majoria absoluta: si la consulta està promoguda per ERC, i la consulta no només és un èxit de participació sinó que guanya el sí, a veure què passarà les properes municipals deurien pensar. Però ni la consulta estava apadrinada per ERC, ni Gelida Decideix es presentarà a cap elecció. L’únic que ha passat aquí és que el PSC-PSOE de Gelida ha donat l’esquena ha una iniciativa cívica, popular i summament democràtica. Això sí, ja poden estar tranquils, perquè com ha predit el seu visionari, les properes eleccions les tornaran a guanyar de carrer.
Per cert, es queixava també aquest Nostradamus gelidenc pels micròfons de la ràdio usant la seva demagògia habitual, que una setmana després de la consulta encara no havíem retirat ni els cartells ni les pancartes. Per sort la resta de tertulians li van fer saber que aquests cartells i pancartes no eren de Gelida Decideix, sinó d’ERC i de Reagrupament i que nosaltres el que no faríem és despenjar allò que prèviament no hem penjat. No el culpo, però, de l’error, ja que com hem vist per a ells consulta, ERC o en el seu defecte els d’en Carretero són el mateix. I és cert que aquests cartells i pancartes encara hi són, però el que jo hem pregunto és què ha passat amb aquell regidor que arrancava cartells les setmanes prèvies a la consulta. ¿Se n’ha afartat o té la casa plena? Segurament ara que han guanyat ja no molesten.
Per ser el primer i per no tenir temps, déu n’hi do...
diumenge 7 de març de 2010
El meu oncle i el pintat contemporani
Abans-d’ahir i ahir van ser jornades de portes obertes a la Fundació Tàpies de Barcelona. La Fundació Tàpies ha celebrat així la reobertura de l’espai després de no sé quants mesos de reforma. Per un altre cantó, la fundació La Caixa també exposa aquests dies al Caixafòrum una part del fons d’art contemporani que propieteja.
Posem-ho així: tu et poses davant la Mona Lisa, o davant Las Meninas, o davant la marina que va pintar el teu oncle Nicolau a Calafell l’estiu passat, i davant d’això què és que veus? Veus una cosa, sí, veus un dibuix. Un dibuix que representa una cosa. Que representa. Val, fins aquí ok, ens entenem. Encara que al teu oncle Nicolau més li valdria dedicar-se a vendre botzines d’avió, francament.
Ara bé, ara posem que en el quadre que tenim davant no s’hi representa res: no hi ha mona, no hi ha Lisa, no hi ha Menina, no hi ha la marina de l’oncle. És a dir, estem davant un quadre, però un quadre que no representa res. Res que reconeguem, s’entén, això és, res que un es trobi anant a comprar al súper del costat de casa. Més encara: res que reconeguem, i a més res que estigui explicat de manera intel·ligible. Dues coses.
És a dir, estem davant una cosa que no reconeixem perquè no representa res i damunt damunt una cosa que no entenem senzillament perquè no capim quina puta relació mantenen els elements (un jersei negre, un filferro, uns pèls, una estora, una fulla de plàtan serigrafiada, tres rocs, una ratlla, un color, etc) que conté.
Molt bé, això no és normal, la cara de pòquer està plenament justificada i no ens la treu ningú, menys encara l’oncle Nicolau. Però dit això, què és que hem de fer ara? Cap on tirem? Què és que ve a continuació? O sigui, què és que queda d’un quadre quan en treus allò que representa, quan en buides tota possibilitat –o bona part de possibilitat– de representar res o d’explicar res de manera filada i intel·ligible?
El que en queda, pel que es veu aquí, és el següent: en queda la taca, l’esquitx, la massa, el color, la gota, el regalim, la pinzellada, la brotxada; en queda la línia, les ratlles, el gargot, la textura, el color, la pastarada, la composició, la galledada, el mateix suport de tot plegat: si fusta, si tela, si el que sigui.
El que queda és tot això deixat anar una mica a l’atzar en el quadre, una mica com aquell qui deixa pasturar el ramat, i tot això rematat més o menys, dirigit més o menys, per la intuïció de l’artista, que ara sembla veure-hi una possible referència al perfil d’una cara, ara a una figura que seu, o a una cara que resa, o que ara senzillament no hi veu res de res però que hi ha alguna cosa l’ha fet atura’s just en aquell punt.
Per tant, és això el que cal mirar, és això en el que cal fixar-se. Al que cal fer atenció i ser diguem-ne sensible: una brotxadarra angèlica, una massa burra i oceànica, una ratlla vacil·lant, o humorística, o torturada, una pinzellada monòtona, un regalim llagoter, un taca fofa i avorrida, un esquitx vomitat, una gota musical, una pastarada monstruosa, la transparència humil d’un vernís, el moment just en què l'artistat decideix aturar la maquinària que té en marxa, etc. En el que cal fixar-se aquí és en el que s’és capaç de transmetre –en el que s’és capaç de rebre també– amb aquestes eines tan pelades i, pel que sembla, tan potents, i que queden fora les categories, sempre curtetes, sempre covardetes, de la raó de l’oncle de torn.
L’espai de la Fundació Tàpies és l’interior que més m’ha agradat dels que conec a Barcelona, s’hi està molt bé. A la ciutat avui fa gairebé cinc hores que hi està nevant. Fa un quart la neu ha començat a agafar.
Posem-ho així: tu et poses davant la Mona Lisa, o davant Las Meninas, o davant la marina que va pintar el teu oncle Nicolau a Calafell l’estiu passat, i davant d’això què és que veus? Veus una cosa, sí, veus un dibuix. Un dibuix que representa una cosa. Que representa. Val, fins aquí ok, ens entenem. Encara que al teu oncle Nicolau més li valdria dedicar-se a vendre botzines d’avió, francament.
Ara bé, ara posem que en el quadre que tenim davant no s’hi representa res: no hi ha mona, no hi ha Lisa, no hi ha Menina, no hi ha la marina de l’oncle. És a dir, estem davant un quadre, però un quadre que no representa res. Res que reconeguem, s’entén, això és, res que un es trobi anant a comprar al súper del costat de casa. Més encara: res que reconeguem, i a més res que estigui explicat de manera intel·ligible. Dues coses.
És a dir, estem davant una cosa que no reconeixem perquè no representa res i damunt damunt una cosa que no entenem senzillament perquè no capim quina puta relació mantenen els elements (un jersei negre, un filferro, uns pèls, una estora, una fulla de plàtan serigrafiada, tres rocs, una ratlla, un color, etc) que conté.
Molt bé, això no és normal, la cara de pòquer està plenament justificada i no ens la treu ningú, menys encara l’oncle Nicolau. Però dit això, què és que hem de fer ara? Cap on tirem? Què és que ve a continuació? O sigui, què és que queda d’un quadre quan en treus allò que representa, quan en buides tota possibilitat –o bona part de possibilitat– de representar res o d’explicar res de manera filada i intel·ligible?
El que en queda, pel que es veu aquí, és el següent: en queda la taca, l’esquitx, la massa, el color, la gota, el regalim, la pinzellada, la brotxada; en queda la línia, les ratlles, el gargot, la textura, el color, la pastarada, la composició, la galledada, el mateix suport de tot plegat: si fusta, si tela, si el que sigui.
El que queda és tot això deixat anar una mica a l’atzar en el quadre, una mica com aquell qui deixa pasturar el ramat, i tot això rematat més o menys, dirigit més o menys, per la intuïció de l’artista, que ara sembla veure-hi una possible referència al perfil d’una cara, ara a una figura que seu, o a una cara que resa, o que ara senzillament no hi veu res de res però que hi ha alguna cosa l’ha fet atura’s just en aquell punt.
Per tant, és això el que cal mirar, és això en el que cal fixar-se. Al que cal fer atenció i ser diguem-ne sensible: una brotxadarra angèlica, una massa burra i oceànica, una ratlla vacil·lant, o humorística, o torturada, una pinzellada monòtona, un regalim llagoter, un taca fofa i avorrida, un esquitx vomitat, una gota musical, una pastarada monstruosa, la transparència humil d’un vernís, el moment just en què l'artistat decideix aturar la maquinària que té en marxa, etc. En el que cal fixar-se aquí és en el que s’és capaç de transmetre –en el que s’és capaç de rebre també– amb aquestes eines tan pelades i, pel que sembla, tan potents, i que queden fora les categories, sempre curtetes, sempre covardetes, de la raó de l’oncle de torn.
L’espai de la Fundació Tàpies és l’interior que més m’ha agradat dels que conec a Barcelona, s’hi està molt bé. A la ciutat avui fa gairebé cinc hores que hi està nevant. Fa un quart la neu ha començat a agafar.
dijous 4 de març de 2010
La feina ben feta
Assumit que la primera responsabilitat del migrat resultat de diumenge és conseqüència de l'estratègia de la comissió organitzadora, cal repartir mèrits entre aquells que han treballat per contrarestar l'esforç organitzatiu.Lidera la classificació el grup municipal dels socialistes de Gelida. No és només que no se'ls veiés votant el diumenge, salvant honroses i heròiques excepcions, és que han contaminat contínuament la feina de la comissió.
El problema d'alguns socialistes locals no és només que no creuen en les consultes, tampoc no creuen en la gent que les promou. És més, encara que a alguns no els coneguin, des del moment que entren en una organització d'aquest estil, ja passen a ser indesitjables. Trien males companyies o es posen en llocs on ningú no els demana.
L'alcalde sempre ha dit el mateix sobre aquesta iniciativa: hi està en contra. Ja ho va dir el 12 d'octubre en una entrevista a El Punt. I al llarg d'aquests mesos ho ha confirmat.
Més enllà del rídícul que hem fet com a municipi en negar-se l'ajuntament a cedir un local on fer la consulta, gairebé l'únic cas d'entre la vuitantena de municipis on se celebraven consultes!, hi ha la mar de fons. Està clar que haver de fer la consulta en un local privat encareix el procés (lloguer, assegurança, neteja...), el complica (s'ha de negociar amb propietaris, finques...) però sobretot treu legitimitat a la consulta. Si l'ajuntament no deixa un local on realitzar aquesta activitat, això és un senyal per a molta gent que aquesta activitat no és legal. Prou difícil és explicar al llarg de la campanya que la consulta no és oficial ni vilculant, però sí legal i legítima, perquè al damunt l'ajuntament no cedeixi el local on realitzar-la.
Aquesta decisió sí que ratlla la il·legalitat, perquè posa per davant els interessos del grup polític que governa als del municipi: sota quin criteri es pot negar la cessió d'un espai a una entitat que compta amb el suport de la coral, l'esbart, els grallers, els joves cristians, els bastoners i tres partits polítics amb representació municipal. El Centre Cultural és municipal o del partit socialista?
El diumenge, mentre a d'altres municipis l'ajuntament obria les portes per expedir volants d'empadronament i facilitar les votacions, a Gelida tancava. Si hagués obert, hauríem tingut uns quants vots més perquè molts se'n va anar sense poder votar ja que al DNI constava una adreça anterior.I el mar de fons: trucades a la ràdio per denunciar que es deia a simpatitzants socialistes si venien als actes "a espiar", el que no s'explicava era que qui ho va dir no tenia res a veure amb l'organització. Ostentosa retirada de cartells explicant que incompliem una ordenança inexistent i censura de la informació en el canal d'informació municipal: posar "el 28F vota" en repúbliques bananeres locals com aquestes és vist com un acte d'incivisme. Una regidora la vigília del referèndum per ràdio Gelida ens acusava (és pot acusar d'això?) que en la nostra web "dèiem ancians als avis". Algú va trucar per explicar que això no era veritat, que era un link amb un altre mitjà que utilitzava aquest terme per parlar de la gent gran. Això en el supòsit que no es pugui utilitzar el terme "ancià" per parlar de persones grans. Però les paraules no només tenen un significat, també tenen un context. I abans que un membre de l'organització truqués a la ràdio ja havia trucat una persona gran per dir que estava molt malament que els titlléssim d'ancians.
Això és el que se sap. I el que no sabem? Pressions, comentaris, opinions gens neutrals... sabeu que hi ha entitats que ens han dit que no s'adherien perquè no volien quedar-se sense subvenció? Això segur que són pors infundades, però no és trist que hagin de tenir aquesta por? A Gelida, hi ha prou llibertat per actuar segons la pròpia consciència o hi ha voluntats segrestades per un estil caciquista que s'imposa per allò d'estàs amb mi o contra mi.
La llibertat d'expressió, tan reivindicada fa uns anys per aquells que ara són al govern de l'ajuntament, amb regidors arrencant els cartells i censurant la informació del canal municipal (i de la ràdio perquè és autònoma, que sinó ja en parlaríem), ha estat soscavada.
Però el que queda és un resultat: el 82,71% de gent que no va anar a votar. Lluny de reaccionar contra tanta coacció anant a votar, la gent tria quedar-se a casa i no fer-se mal veure. Per menys es retira "el saludo". Un fracàs per a la consulta, però les ampolles de cava segur que es van obrir en algunes cases.
I és que diumenge, hi ha qui sí que va fer la feina ben feta. Som-hi.
dimarts 2 de març de 2010
S'ha acabat la festa
Entre aquesta fotografia feta l'11 de setembre davant del Centre Moral d'Arenys de Munt...
...i aquesta feta el 28 de febrer a Gelida, hi ha alguna cosa més que 5 mesos de diferència.
Si les consultes hi ha qui les defineix com la festa de la democràcia, una manera com una altra d'explicar aquests processos pseudoelectorals i reivindicatius, la festa s'ha acabat. Si més no, a Gelida. I personalment no crec que es pugui dir que hagi acabat bé. Miraré d'analitzar-ho en aquesta i futures blocades.
Diumenge a Gelida vam anar a votar 979 persones del total de 5663 que ho podien fer, un misèrrim 17,29%. L'esforç que hi hem dedicat les persones que ho organitzàvem crec que està en franca desproporció amb el resultat obtingut. Potser es podria atribuir a un mal enfocament de l'esforç, però en tinc seriosos dubtes.
L'esforç organitzatiu ha estat ingent i la comissió ben avinguda en tot moment. La il·lusió de l'organització i el seu entorn més incondicional potser han desdibuixat la realitat del municipi i ens han fet viure en un núvol d'on els socialistes s'han encarregat de fer-nos baixar. Potser els ho haurem d'agrair: coneixen més bé que ningú els gelidencs.
Jo estic profundament agraït a les 979 persones que han anat a votar, i a les 24 persones implicadíssimes que formàvem la comissió organitzadora, però si hagués tingut una bola de vidre on visualitzar el resultat, no m'hi hagués posat.
Potser ha passat allò que ja va escriure fa molts anys Kavafis del viatge a Ítaca. El millor ha estat el viatge, el punt d'arribada és per tornar a embarcar-se i fugir corrents.
...i aquesta feta el 28 de febrer a Gelida, hi ha alguna cosa més que 5 mesos de diferència.
Si les consultes hi ha qui les defineix com la festa de la democràcia, una manera com una altra d'explicar aquests processos pseudoelectorals i reivindicatius, la festa s'ha acabat. Si més no, a Gelida. I personalment no crec que es pugui dir que hagi acabat bé. Miraré d'analitzar-ho en aquesta i futures blocades.Diumenge a Gelida vam anar a votar 979 persones del total de 5663 que ho podien fer, un misèrrim 17,29%. L'esforç que hi hem dedicat les persones que ho organitzàvem crec que està en franca desproporció amb el resultat obtingut. Potser es podria atribuir a un mal enfocament de l'esforç, però en tinc seriosos dubtes.
L'esforç organitzatiu ha estat ingent i la comissió ben avinguda en tot moment. La il·lusió de l'organització i el seu entorn més incondicional potser han desdibuixat la realitat del municipi i ens han fet viure en un núvol d'on els socialistes s'han encarregat de fer-nos baixar. Potser els ho haurem d'agrair: coneixen més bé que ningú els gelidencs.
Jo estic profundament agraït a les 979 persones que han anat a votar, i a les 24 persones implicadíssimes que formàvem la comissió organitzadora, però si hagués tingut una bola de vidre on visualitzar el resultat, no m'hi hagués posat.
Potser ha passat allò que ja va escriure fa molts anys Kavafis del viatge a Ítaca. El millor ha estat el viatge, el punt d'arribada és per tornar a embarcar-se i fugir corrents.
dilluns 1 de març de 2010
¡Viva Cuenca!
Nou-cents setanta-nou vots és un disset per cent del nombre total de persones que diumenge teníem l'oportunitat de participar a la consulta sobre la independència que es va fer a Gelida.
A mi em sembla que nou-cents setanta-nou és poca gent, em sembla que hauríem hagut de ser bastants més a votar, bastants més del doble, i per tant penso que la xifra de participació de diumenge va ser clarament insuficient. Diria que mínima, diria que testimonial; d'altra banda, com les xifres de participació de la resta de municipis que van votar diumenge, la mitjana dels quals es va quedar en un vint-i-u per cent, és a dir, sis punts per sota del que es va aconseguir el 13 de desembre, a la primera tongada de consultes, que penso que ja va ser un tant per cent fluix.
Això de les consultes sobre la independència jo diria que està sent un èxit i un fracàs alhora. L'èxit és el mateix fet de les consultes, el fet que es plantegin, que sigui la mateixa societat que les organitzi, més enllà dels interessos periodístics, del discurs pastat dels partits polítics i del paper de les institucions. El fracàs és la poca resposta que s'hi està obtenint. La qüestió de la independència és molt enorme i el retorn de la gent queda molt i molt lluny del que caldria. No crec que presentant vints per cents pelats es pugui anar enlloc, francament. No ja a Europa, per descomptat. Ni tan sols al Parlament del parc de la Ciutadella.
A Gelida, l'explicació de la punxada de diumenge bé deu tenir unes quantes explicacions. No crec que hagi estat un problema d'organització. Evidentment, la comissió organitzadora hauria pogut fer millor les coses, sens dubte. Però no és això: hi ha hagut esforç, hi ha hagut treball. La comissió ha fet una bona feina. La iniciativa de la consulta es va aconseguir transmetre, no crec que hi hagués un nombre significatiu de gelidencs que diumenge no sabés que podia anar a votar.
Què va passar doncs? Unes quantes coses, hi insisteixo. Però sobretot una, que a mi em sembla que és la important. El perquè de la punxada a Gelida penso que es va deure principalment al poc interès que la qüestió nacional suscita entre els gelidencs. Senzillament, el tema no interessa, o interessa mínimament. Per ser exactes, interessa un disset per cent, que és si fa no fa el mateix grau d'interès que la independència de Catalunya té a Cuenca.
Més enllà que la iniciativa estigués més o menys ben plantejada, més enllà de si era el moment oportú o no, més enllà de si la prioritat ara és la crisi, més enllà del mamoneig polític local, més enllà de tots els peròs de qualsevol ordre que s'hi vulgui buscar; més enllà d'això, dic, a mi em sembla que la cosa certa, la lectura correcta que es desprèn dels resultats d'abans-d'ahir a Gelida, és aquesta: Gelida és Cuenca, i la independència de Catalunya a Cuenca no interessa.
Doncs res, home. Si això és així jo també dic: ¡Viva Cuenca!
A mi em sembla que nou-cents setanta-nou és poca gent, em sembla que hauríem hagut de ser bastants més a votar, bastants més del doble, i per tant penso que la xifra de participació de diumenge va ser clarament insuficient. Diria que mínima, diria que testimonial; d'altra banda, com les xifres de participació de la resta de municipis que van votar diumenge, la mitjana dels quals es va quedar en un vint-i-u per cent, és a dir, sis punts per sota del que es va aconseguir el 13 de desembre, a la primera tongada de consultes, que penso que ja va ser un tant per cent fluix.
Això de les consultes sobre la independència jo diria que està sent un èxit i un fracàs alhora. L'èxit és el mateix fet de les consultes, el fet que es plantegin, que sigui la mateixa societat que les organitzi, més enllà dels interessos periodístics, del discurs pastat dels partits polítics i del paper de les institucions. El fracàs és la poca resposta que s'hi està obtenint. La qüestió de la independència és molt enorme i el retorn de la gent queda molt i molt lluny del que caldria. No crec que presentant vints per cents pelats es pugui anar enlloc, francament. No ja a Europa, per descomptat. Ni tan sols al Parlament del parc de la Ciutadella.
A Gelida, l'explicació de la punxada de diumenge bé deu tenir unes quantes explicacions. No crec que hagi estat un problema d'organització. Evidentment, la comissió organitzadora hauria pogut fer millor les coses, sens dubte. Però no és això: hi ha hagut esforç, hi ha hagut treball. La comissió ha fet una bona feina. La iniciativa de la consulta es va aconseguir transmetre, no crec que hi hagués un nombre significatiu de gelidencs que diumenge no sabés que podia anar a votar.
Què va passar doncs? Unes quantes coses, hi insisteixo. Però sobretot una, que a mi em sembla que és la important. El perquè de la punxada a Gelida penso que es va deure principalment al poc interès que la qüestió nacional suscita entre els gelidencs. Senzillament, el tema no interessa, o interessa mínimament. Per ser exactes, interessa un disset per cent, que és si fa no fa el mateix grau d'interès que la independència de Catalunya té a Cuenca.
Més enllà que la iniciativa estigués més o menys ben plantejada, més enllà de si era el moment oportú o no, més enllà de si la prioritat ara és la crisi, més enllà del mamoneig polític local, més enllà de tots els peròs de qualsevol ordre que s'hi vulgui buscar; més enllà d'això, dic, a mi em sembla que la cosa certa, la lectura correcta que es desprèn dels resultats d'abans-d'ahir a Gelida, és aquesta: Gelida és Cuenca, i la independència de Catalunya a Cuenca no interessa.
Doncs res, home. Si això és així jo també dic: ¡Viva Cuenca!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)