Dimarts a la nit uns quants de la comissió organitzadora de la consulta sobre la independència a Gelida ens vam reunir amb l’executiva del PSC local i amb alguns regidors del govern amb el propòsit d’informar-los de la iniciativa de diumenge i demanar-los un seguit de coses que teníem pendents. Els vam demanar persones que fessin d’apoderats i interventors del partit el dia 28, els vam demanar un espai municipal amb internet per fer la consulta i els vam demanar que s’adherissin al manifest que s’ha redactat, o alternativament que fessin una declaració pública de reconeixement de la consulta en els termes que ells consideressin més oportuns.
La resposta de l’executiva del PSC Gelida la vam rebre l’endemà mateix de reunir-nos, va ser aquesta: no al manifest i no a una declaració pública alternativa. Referent a l’espai municipal vam quedar pendents de la redacció d’un informe jurídic. Un informe que no sé per què però m’imagino el que dirà. I pel que fa als apoderats i interventors, l’executiva del PSC el que farà serà donar llibertat a qui vulgui per fer aquest paper el dia 28. Això sí, segurament serà –si acaba sent; dependrà de si plou o no, suposo–, a títol únicament personal, no com a partit, no sigui cas que se’ls pugui associar amb males companyies.
En definitiva, el que ha passat és que l’executiva del PSC de Gelida no vol reconèixer una iniciativa cívica promoguda per gent de Gelida i oberta a tots els gelidencs. És això. El que en altres pobles de Catalunya, en circumstàncies polítiques i socials més o menys diferents a la de Gelida, alguns regidors del PSC han estat capaços de dur a terme d’una manera o altra, amb més matisos o menys, al nostre poble ha aparegut com un mur infranquejable.
Que l’executiva del PSC de Gelida no vulgui reconèixer una iniciativa cívica com la de diumenge és un problema. Un problema no per a la consulta, no per a la comissió organitzadora, no dels gelidencs. És un problema de l’executiva del PSC. I jo gosaria dir que si l’executiva d’un partit té un problema és el partit sencer que té un problema.
Davant d’això, personalment penso que els gelidencs, sobretot si són militants, votants i simpatitzants del PSC, el que hauríem de fer és ajudar aquest partit a resoldre el seu problema i anar tots a votar diumenge. Amb tota tranquil·litat, amb tota normalitat, amb tota llibertat, sense cap por.
La consulta de diumenge és també plantejable en termes d’higiene i sensibilitat cívica. Si una altra cosa potser no, almenys ens hauria de servir per recordar això. Convé que ho fem, també la gent del PSC. Recordar qui està al servei de qui aquí. Recordar-ho a qui toqui: a l’executiva del PSC principalment, sí, però també a les executives dels altres partits. Al govern de Gelida d’avui, val, però també als governs que vinguin demà.
I naturalment també es tracta de recordar-nos això mateix a cadascú de nosaltres. Sobretot si som ho hem sigut en algun moment militants, votants o simpatitzants del PSC. Fins diumenge, amics socialistes.
divendres 19 de febrer de 2010
dijous 18 de febrer de 2010
Últimes lleures i últimes converses d'un motòleg
Rodamots és un web que cada dia es dedica a destacar una paraula de la nostra llengua. És el que en diuen “Paraula del dia”. D’aquesta paraula del dia, el Dani ja fa temps que n’ha fet una forma de salutació matinal diària al facebook. Jo també fa uns quants dies que em dedico a posar-hi comentaris més o menys irònics. Em fa gràcia recollir-ne uns quants i deixar-los penjats al bloc.
Caramell: Caramel a Sabadell, Martorell, el Vendrell, Bellvís d’Urgell, Etceterell. A casa, la iaia Teresa i la iaia Angeleta, dels caramells en deien “candelabrus”, forma fossilitzada del nominatiu llatí candelabrus-candelabrum-candelabri. O –ella, o sigui, caramell o caramella. En femení, caramella indica l’street tour que la coral Intimitat fa pels carrers de Gelida cada any per Pasqua. S’entén per oposició a les world tours de l’Springsteen. Finalmell, car Amell, et reclamo el meu camell. Xal: Sal xafallosa però encara salada al paladar: la mar xalada, xuar la canxalada, per exemple. A Anglesola, verb modal per predir el futur de la primera i tercera persones del sing. Diumenge I shall go al Camp Nou, per exemplar. També nova denominació de talla per a peces de roba grans. La talla XAL és més gran que la XL (extra large) o que la XXL (extra-extra large). XAL vol dir extra-almost-dangerous large (XAL), o sigui, donat al català, talla a-punt-de-petar large, per a figures realment descomunals. En el cas de “xal”, aquest motòleg carrega l’opinió a l’esquerra, com els toreros, i per tant es decanta per escriure “txal”, puix que és com la worda es pronuncia majoritàriament des que el so de xeix inicial ja no el pronuncia ni déu en vernacle. Txal, doncs. Igual que a Valladolid, que allà sí que saben català, oi? Capot: Que pot, en xava barceloní. “Ca pot cap Ot?”, posem per casa. També cap gros, capgròs i cap-gros; en definitiva, craniexcessiu. En la tauromàquia –o art d’esquivar les banyes que no et vol posar la dona–, el primer terç de la corrida es fa amb aquest trasto de lidia, cò és, el capot o capote. Capote, o Capot, també va ser un escriptor que el motòleg va llegir amb interès però sense profit fa molts anys. Mohave, La senyora Jones, Una criatura preciosa. En qualsevol cas, més val capot que capat o kaput, capit? Jersei: Forma col·loquial de referir-se a l’estat nord-americà de New Jersey, o Jersei Nou. L’altre Jersei –Jersei Vell o Vilavella de Jersei– és un municipici que hi ha desat en algun calaix d’algun armari del Regne Unit. Els habitants de Jersei fan boles, sobretot si són de llana sintètica mal sintetitzada, o senzillament de mala qualitat. Les boles dels jerseis són especialment emprenyadores, tothom ho sap. Però no prou emprenyadores com per, en un cas de fred sobtat, deixar de recórrer-hi per mantenir l’escalfor del cos. Gavany: Concepte etnogràfic que el nostre Joan Amades es va deixar inopinadament de consignar a la seva opera magna Costumari català, obra musical encara mai no estrenada al Liceu (“Vergonga!”, que exclamarien Puccini, Rossini, Bellini, Borromini i Martini). Ai sí, les tradicions calendàries són múltiples i diverses world over. Hi ha l’any islàmic, l’any bantuès, l’any vanuatuès, l’any xinès, l’any pequinès, l’any passat, l’any que ve. A Gavà, a més de tenir un dels noms de carrer més originals del món –el carrer “Que no passa”, naturalment un cul-de-sac, a la zona peatonal del centre de la vila–, també tenen un calendari local propi: el gavany, contracció evident del nom de la població i el mot any. El gavany és una variant cantada del calendari gregorià. Té tants dies com té nits i es regeix pel trànsit d’avions de l’aeroport veïnal. Jupetí: En una formació simfònica, instrument de vent semblant al cornetí. El jupetí és molt petit –d’aquí la doble terminació diminutiva –et més –í– i, a més a més, es toca ajupit, car el vent que el fa sonar no prové dels pulmons, sinó de la sortida bufa de l’entreglutis dels intèrprets, i és ben conegut que la posició agatzonada és més propícia a la natural fluència de les emissions flatulants o que flatul·len. La singularitat extrema del jupetí, sempre en un segon pla invisible a la secció de vents, ha fet que tradicionalment hagi passat molt inadvertit per la resta de l’orquestra i pel públic concertant. Això és un lleig per al jupetí, sobretot si es té en compte que es tracta d’un instrument amb un timbre tan ric i ple de matisos. Per sort, darrerament els melomans més avisats van corregint aquest mancament, i el paper del jupetí és cada cop més reconegut a les sales de concerts. Principalment a les més petites i poc orejades. Anar fort d’armilla: El sistema vocàlic català té aquesta cosa deixatada i desdibuixada de les a i e neutres, les quales just per causa de la seva mateixa naturalesa de ni carn ni peix sovint són emmudides i deglutides per la àvidesa tònica de les vocals tòniques. El fenomen no té en general cap importància, però en algun cas sí, puix que es presta a la creació d’ambigüitats i confusions. La frase motiva d’avui és un exemple d’això que diem. Anar fort d’armilla és, de fet, anar a Fort The Armilla. Però la preposició a sona neutra i no té força aquí, i doncs cau, i amb ella tot el sentit de la proposició. Fort The Armilla fou un famós destacament confederat maragallià del Far West en els temps dels primers colons. Glorioses batalles tingueren lloc a The Armilla entre els rostres pàl·lids maragallians i les tribus dels sioux, dels navajos, dels peus negres, dels montillas. John Ford, el director de cine de cal Ford de Rocafort, pel·liculà tot això anys després en la seva obra. Fort Apatxe, Fort Mustang, Fort Focus, Fort Galaxy, són títols que han passat a la història del fort i del Ford del cine, i curiosament també a la de l’automòbil. Amb una sabata i una espardenya: Calçat molt de moda als masos realment importants de l’Alt Empordà durant bona part del primer terç de la mitja meitat segona del segle xix. Llavors la sabata i l’espardenya formaven part de l’abillament podal masculí. Hereus i fadristerns lluïen aquests peus durant els dies de festa amb el propòsit de fer veure la puixança econòmica del mas pairal a les pubilles de la contrada. La combinació consistia a posar-se les sabates llegades per l’avi trabucat a l’última carlinada, i al damunt lligar-s’hi les espardenyes de cada dia a manera de calçat doble. Una mena de moda precursora del tuning d’oggi, però amb sabates. D’aquesta manera peufardada hom no sols sortia al carrer sense cap sentit del ridícul sinó que hi puntejava sardanes revesses fins que el sol es ponia o fins que es rebentava de peus. Les contorsions dels balladors solters calçats d’aital guisa eren clarament grotesques per l’època i solien ser motiu de grans rialles entre els agermanorats casats de l’aplec. La famosa imatge “una plana riallera” de la sardana L’Empordà amb què habitualment s’identifica aquesta terra xiroia, és en realitat una referència a això, ve d’aquestes cleques, d’enlloc més. Hom s’hi pixava –a vegades literalment– de riure. Llançar un guant a algú: Hi ha moltes maneres de llançar un guant a algú. El púgil dels seixanta Kasius Klay, per exemple, va llançar el guant al taxista que el portava a casa després de perdre per KO un combat de dotze assalts contra Joe Frazer. El taxista es veu que va fer un comentari pretesament jocós sobre la mirada inflamada i un xic perduda de Klay, i Klay, que just havia sortit del ring i encara no s’havia dutxat ni tret els guants, li va demostrar que efectivament tenia una inflamació, però no a la mirada sinó en un altre lloc més avall, i que pel que fa a estar perduda doncs tampoc no tant, almenys no prou com per no llançar-li el guant esquerre a les dents amb una punteria i una mala llet de goril·la encabronat envejable. La boca de taxista no ha tornat a piular mai més des d’aquell dia, i si el pare etern té muntat un restaurant allà dalt el cel ell només s’hi deu fer de sopes a xarrups. Aixecar la camisa: Modalitat olímpica consistent a aixecar tantes camises com es pugui en un minut sense que a hom li tibi el llavi, és a dir, sense riure, i sense que li caiguin els morros de vergonya; l’arena política i periodística és especialment apta per a aquesta pràctica esportiva. Aixecar la camisa també vol dir fer servir la camisa com a talonari de xecs, cas per al qual es recomana més les de màniga llarga –i ampla– que no les de màniga curta, d’un saldo més justet. Finaladament, l’expressió motiva pot referir-se al fet de posar la camisa a assecar, a eixugar o a estendre en un estenedor de fabricació txeca. Addenda: la camisa és un peça del sistema vestimentari que presenta un enigma de difícil escatització des del punt de vista semàntic i motològic, puix que si hom accepta –com és de tota evidència– que etimològicament el mot camisa deriva de la veu “cama” –concretament de la cama dreta–, hom no entén gaire què trons fa donant nom a una indumentària pròpia del tronc i de les extremitats superiors. En aquest sentit, no es pot descartar la hipòtesi formulada pel romanès romanista Nicolae Stchjuigfscu (1957) segons la qual la llengua catalana sí que originàriament hauria fet servir “camisa” per referir-se pròpiament als pantalons, però llavors en constatar que cada cop que a un català li aixecaven la camisa –molt sovint doncs– el que passava era que queia de cul a terra, els compatriotes parlants, o compatrarlants, haurien adoptat aquest joc de mans lingüístic i haurien trasplantat el nom al que efectivament avui es coneix com a camisa. Per dissimular la pròpia meselleria bàsicament. La suggerent hipòtesi de Stchjuigfscu no ha estat provada científicament ni indumentàriament, però alguna cosa hi deu haver, car el que encara avui hi ha és això mateix: molts culs catalans per terra i en pompa, cada dia més. Ensarronada: Adaptació catalana del vocable castellà “encerrona” o “encerronada ” (pronunciat amb s sorda i u en el cas darrer), el qual al seu torn prové de la composició motiva de “cerro” i “nada”. Com se sap el “cerro” és la representació de la “nada” en matemàtica castellana. El concepte va ser inventat pels savis indis fa milers d’anys, i és a partir d’això que hi ha qui especula sobre el fet que a l’origen de “encerronada” no hi hagi algun iogui que levitant, levitant, s’hagués despistat i hagués anat a parar als Cerros de Úbeda de tanta anomenada. Això, o bé que Colom no vagi descobrir Amèrica en el viatge famós, sinó les rebaixes de sarrons al mercat dels encants de Bombai. Tot pot ser, sobretot tenint en compte el camp semàntic mahavarata i columbòfil en què ens motivem. En tot cas, una adaptació més d’acord amb la tradició lexicològica catalana potser hauria estat “enzerorrè”. Una altra possibilitat pel que fa a “ensarronada” és la cinematogràfica. La vaga de cines d’avui per la qüestió de la llei de doblatge de pel·lis al català seria un cas d’ensarronada. A més d’una canallada, una mesquinada i una cretinada. Amagar l’ou: Acció delictiva tipificada com a “evasió d’ous” al codi penal gallinaci. El delicte es va incloure en aquest codi l’any 1987, quan es va desemmascarar el fet que la gallineta famosa de mostatxos bolxevics de la cançó protesta dels setanta no sols era vella i feia bon caldo, sinó que a més, malgrat les proclames incendiàries en sentit contrari, efectivament ponia ous, i ous d’or concretament, els quals amagava en un equipatge de mà i evadia a paradisos fiscals del Pacífic com les Chicken Islands. També amagar el cap sota l’ala (de gallina) els qui lluïm una al·lopècia global el dia que no la volem lluir local. Engalipar: En terra Galipa. La terra Galipa fou la terra Tulipa fins a la invasió de les tribus gal·les (segle I dC). El territori tulip correspondria al que avui és, Rembrandt amunt Rembrandt avall, Holanda. Astèrix i Obèlix participaren en aquelles campanyes i en deixaren constància a les seves històries. Els gals envaïren la terra Tulipa a causa del trencament de les negociacions pel preu de les tulipes i la mantega. Pels gals aquests dos productes eren fonamentals per a la supervivència enfront de Roma, car eren ingredients imprescindibles en la barreja de la poció màgica del druïda Panoràmix. També, remenant el google, havem trobat un acrònim associat al wordo d’avui: GALIP, que vol dir: “God’s Agape Love Into Practice.” Una cosa com ara: “L’Àgape d’Amor del Senyor portat a la Pràctica.” “Engalipar” doncs seria entrar a formar part d’aquesta confraria. El motòleg, però, no ho recomana; té pinta de freakada, no sé per què. Fer el salt: Quin? D’alçada, de llargada, agafant la pèrtiga pel mànec, del tigre? Combinant-los tots quatre alhora? Combinant-los tots quatre seqüencialment? Combinant-los en cada cas amb quatre (el que se’n diu un 4x4) ? En fi, sigui com vulgui, fer el salt és fer una carrera com una altra. Període de matriculació obert, s’admeten candidates. Ensibornar: Prendre el pèl. La presa de Pèl és un episodi històric inspirat en la presa de la Bastilla, en la del palau d’Hivern i en la presa de Sau-Susqueda, i marca el naixement del moviment heavy-metal. Pèl fou una popular barberia del passeig de mar de Pearl Harbour. La nit del 4 de febrer de 1970 uns desconeguts van entrar-hi per sorpresa mentre el propietari, el senyor N.C. Born, estava escombrant abans de tornar a casa per sopar amb els seus gats. El senyor N.C. Born, alarmat, es va pensar que era un altre atac japonès i va cridar: “Fuck, those fucking fuckers fucking again!”, però llavors algú el va fer callar –potser pels nervis causats per tanta limitació vocabulària– bombardejant-li una guitarra elèctrica al cap que el va deixar a terra estabornit. Tot seguit, els villains es van fer forts al local: van lligar N.C. Born a la cadira, li van desfigurar la clenxa del pentinat i després en van enviar una foto esgarrifosa als principals mitjans amb una nota en què amenaçaven de rapar-lo al zero si el govern no els donava deu perruques heavys abans del concert dels Led Zeppelin del dia següent a Pelburg (Illinois). La notícia va córrer de seguida per tot els Estats Units. El país va viure hores d’angoixa, tothom temia una barbàrie a la barberia. Però llavors va intervenir el president Nixon, que en aquell moment era en una posició d’esbarjo al llit escopint uns pèls que tenia a la llengua. “Doneu-los el telèfon de la meva dona i que se’ls fotin els polls!”, va ordenar el president des de l’altre costat de la porta de l’habitació de motel. La intervenció decidida de Nixon va ser decisiva perquè la presa de Pèl tingués un desenllaç feliç. Encara avui es coneix com a “solució N.C. Born”, per a crisis realment importants, i és motiu d’estudi a les escoles diplomàtiques nord-americanes. Trastejar: Al Penedès, fer un curs de tastavins mentre es passeja, es va amb bicicleta o s’opera una mudança. Forat del nas: Nom amb què els forats negres de l’univers són coneguts col·loquialment entre els astrofísics quan expliquen acudits a la columna de la barra del bar de qualsevol congrés internacional a les tantes de la matinada. Això és així perquè l’alcohol ingerit amb desmesura pot fer dir moltes bestieses, i també perquè amb les columnes dels bars cal ser-hi molt didàctic –si no no entenen res– i l’analogia nasal és molt il·lustrativa. Al capdavall el misteri dels forats negres consisteix a esbrinar què cony és que hi tenen al fons, és a dir, a descobrir la gran burilla universal. D’altra banda, el cos humà també presenta no pocs forats. De fet, l’humà és una bèstia carregada de forats: en té a les orelles, a la morrada, al nas, a la butxaca, allà, allà al darrere, a les sabates, als piercings, a les arracades. Els forats són un element constitutiu de la carcanada identitària humana. Per dir-ho amb la frase heideggera del dia: “Holes constitute selfhood”. Els nassarenos sevillans neguen aquesta condició i deixen sense forat el nas de les seves caputxes processionals, però això és el seu problema. Finally, a casa, de petit, em deien que no em furgués els nas amb el dit perquè si no se’m faria gros i lleig; de patata, deien.
Caramell: Caramel a Sabadell, Martorell, el Vendrell, Bellvís d’Urgell, Etceterell. A casa, la iaia Teresa i la iaia Angeleta, dels caramells en deien “candelabrus”, forma fossilitzada del nominatiu llatí candelabrus-candelabrum-candelabri. O –ella, o sigui, caramell o caramella. En femení, caramella indica l’street tour que la coral Intimitat fa pels carrers de Gelida cada any per Pasqua. S’entén per oposició a les world tours de l’Springsteen. Finalmell, car Amell, et reclamo el meu camell. Xal: Sal xafallosa però encara salada al paladar: la mar xalada, xuar la canxalada, per exemple. A Anglesola, verb modal per predir el futur de la primera i tercera persones del sing. Diumenge I shall go al Camp Nou, per exemplar. També nova denominació de talla per a peces de roba grans. La talla XAL és més gran que la XL (extra large) o que la XXL (extra-extra large). XAL vol dir extra-almost-dangerous large (XAL), o sigui, donat al català, talla a-punt-de-petar large, per a figures realment descomunals. En el cas de “xal”, aquest motòleg carrega l’opinió a l’esquerra, com els toreros, i per tant es decanta per escriure “txal”, puix que és com la worda es pronuncia majoritàriament des que el so de xeix inicial ja no el pronuncia ni déu en vernacle. Txal, doncs. Igual que a Valladolid, que allà sí que saben català, oi? Capot: Que pot, en xava barceloní. “Ca pot cap Ot?”, posem per casa. També cap gros, capgròs i cap-gros; en definitiva, craniexcessiu. En la tauromàquia –o art d’esquivar les banyes que no et vol posar la dona–, el primer terç de la corrida es fa amb aquest trasto de lidia, cò és, el capot o capote. Capote, o Capot, també va ser un escriptor que el motòleg va llegir amb interès però sense profit fa molts anys. Mohave, La senyora Jones, Una criatura preciosa. En qualsevol cas, més val capot que capat o kaput, capit? Jersei: Forma col·loquial de referir-se a l’estat nord-americà de New Jersey, o Jersei Nou. L’altre Jersei –Jersei Vell o Vilavella de Jersei– és un municipici que hi ha desat en algun calaix d’algun armari del Regne Unit. Els habitants de Jersei fan boles, sobretot si són de llana sintètica mal sintetitzada, o senzillament de mala qualitat. Les boles dels jerseis són especialment emprenyadores, tothom ho sap. Però no prou emprenyadores com per, en un cas de fred sobtat, deixar de recórrer-hi per mantenir l’escalfor del cos. Gavany: Concepte etnogràfic que el nostre Joan Amades es va deixar inopinadament de consignar a la seva opera magna Costumari català, obra musical encara mai no estrenada al Liceu (“Vergonga!”, que exclamarien Puccini, Rossini, Bellini, Borromini i Martini). Ai sí, les tradicions calendàries són múltiples i diverses world over. Hi ha l’any islàmic, l’any bantuès, l’any vanuatuès, l’any xinès, l’any pequinès, l’any passat, l’any que ve. A Gavà, a més de tenir un dels noms de carrer més originals del món –el carrer “Que no passa”, naturalment un cul-de-sac, a la zona peatonal del centre de la vila–, també tenen un calendari local propi: el gavany, contracció evident del nom de la població i el mot any. El gavany és una variant cantada del calendari gregorià. Té tants dies com té nits i es regeix pel trànsit d’avions de l’aeroport veïnal. Jupetí: En una formació simfònica, instrument de vent semblant al cornetí. El jupetí és molt petit –d’aquí la doble terminació diminutiva –et més –í– i, a més a més, es toca ajupit, car el vent que el fa sonar no prové dels pulmons, sinó de la sortida bufa de l’entreglutis dels intèrprets, i és ben conegut que la posició agatzonada és més propícia a la natural fluència de les emissions flatulants o que flatul·len. La singularitat extrema del jupetí, sempre en un segon pla invisible a la secció de vents, ha fet que tradicionalment hagi passat molt inadvertit per la resta de l’orquestra i pel públic concertant. Això és un lleig per al jupetí, sobretot si es té en compte que es tracta d’un instrument amb un timbre tan ric i ple de matisos. Per sort, darrerament els melomans més avisats van corregint aquest mancament, i el paper del jupetí és cada cop més reconegut a les sales de concerts. Principalment a les més petites i poc orejades. Anar fort d’armilla: El sistema vocàlic català té aquesta cosa deixatada i desdibuixada de les a i e neutres, les quales just per causa de la seva mateixa naturalesa de ni carn ni peix sovint són emmudides i deglutides per la àvidesa tònica de les vocals tòniques. El fenomen no té en general cap importància, però en algun cas sí, puix que es presta a la creació d’ambigüitats i confusions. La frase motiva d’avui és un exemple d’això que diem. Anar fort d’armilla és, de fet, anar a Fort The Armilla. Però la preposició a sona neutra i no té força aquí, i doncs cau, i amb ella tot el sentit de la proposició. Fort The Armilla fou un famós destacament confederat maragallià del Far West en els temps dels primers colons. Glorioses batalles tingueren lloc a The Armilla entre els rostres pàl·lids maragallians i les tribus dels sioux, dels navajos, dels peus negres, dels montillas. John Ford, el director de cine de cal Ford de Rocafort, pel·liculà tot això anys després en la seva obra. Fort Apatxe, Fort Mustang, Fort Focus, Fort Galaxy, són títols que han passat a la història del fort i del Ford del cine, i curiosament també a la de l’automòbil. Amb una sabata i una espardenya: Calçat molt de moda als masos realment importants de l’Alt Empordà durant bona part del primer terç de la mitja meitat segona del segle xix. Llavors la sabata i l’espardenya formaven part de l’abillament podal masculí. Hereus i fadristerns lluïen aquests peus durant els dies de festa amb el propòsit de fer veure la puixança econòmica del mas pairal a les pubilles de la contrada. La combinació consistia a posar-se les sabates llegades per l’avi trabucat a l’última carlinada, i al damunt lligar-s’hi les espardenyes de cada dia a manera de calçat doble. Una mena de moda precursora del tuning d’oggi, però amb sabates. D’aquesta manera peufardada hom no sols sortia al carrer sense cap sentit del ridícul sinó que hi puntejava sardanes revesses fins que el sol es ponia o fins que es rebentava de peus. Les contorsions dels balladors solters calçats d’aital guisa eren clarament grotesques per l’època i solien ser motiu de grans rialles entre els agermanorats casats de l’aplec. La famosa imatge “una plana riallera” de la sardana L’Empordà amb què habitualment s’identifica aquesta terra xiroia, és en realitat una referència a això, ve d’aquestes cleques, d’enlloc més. Hom s’hi pixava –a vegades literalment– de riure. Llançar un guant a algú: Hi ha moltes maneres de llançar un guant a algú. El púgil dels seixanta Kasius Klay, per exemple, va llançar el guant al taxista que el portava a casa després de perdre per KO un combat de dotze assalts contra Joe Frazer. El taxista es veu que va fer un comentari pretesament jocós sobre la mirada inflamada i un xic perduda de Klay, i Klay, que just havia sortit del ring i encara no s’havia dutxat ni tret els guants, li va demostrar que efectivament tenia una inflamació, però no a la mirada sinó en un altre lloc més avall, i que pel que fa a estar perduda doncs tampoc no tant, almenys no prou com per no llançar-li el guant esquerre a les dents amb una punteria i una mala llet de goril·la encabronat envejable. La boca de taxista no ha tornat a piular mai més des d’aquell dia, i si el pare etern té muntat un restaurant allà dalt el cel ell només s’hi deu fer de sopes a xarrups. Aixecar la camisa: Modalitat olímpica consistent a aixecar tantes camises com es pugui en un minut sense que a hom li tibi el llavi, és a dir, sense riure, i sense que li caiguin els morros de vergonya; l’arena política i periodística és especialment apta per a aquesta pràctica esportiva. Aixecar la camisa també vol dir fer servir la camisa com a talonari de xecs, cas per al qual es recomana més les de màniga llarga –i ampla– que no les de màniga curta, d’un saldo més justet. Finaladament, l’expressió motiva pot referir-se al fet de posar la camisa a assecar, a eixugar o a estendre en un estenedor de fabricació txeca. Addenda: la camisa és un peça del sistema vestimentari que presenta un enigma de difícil escatització des del punt de vista semàntic i motològic, puix que si hom accepta –com és de tota evidència– que etimològicament el mot camisa deriva de la veu “cama” –concretament de la cama dreta–, hom no entén gaire què trons fa donant nom a una indumentària pròpia del tronc i de les extremitats superiors. En aquest sentit, no es pot descartar la hipòtesi formulada pel romanès romanista Nicolae Stchjuigfscu (1957) segons la qual la llengua catalana sí que originàriament hauria fet servir “camisa” per referir-se pròpiament als pantalons, però llavors en constatar que cada cop que a un català li aixecaven la camisa –molt sovint doncs– el que passava era que queia de cul a terra, els compatriotes parlants, o compatrarlants, haurien adoptat aquest joc de mans lingüístic i haurien trasplantat el nom al que efectivament avui es coneix com a camisa. Per dissimular la pròpia meselleria bàsicament. La suggerent hipòtesi de Stchjuigfscu no ha estat provada científicament ni indumentàriament, però alguna cosa hi deu haver, car el que encara avui hi ha és això mateix: molts culs catalans per terra i en pompa, cada dia més. Ensarronada: Adaptació catalana del vocable castellà “encerrona” o “encerronada ” (pronunciat amb s sorda i u en el cas darrer), el qual al seu torn prové de la composició motiva de “cerro” i “nada”. Com se sap el “cerro” és la representació de la “nada” en matemàtica castellana. El concepte va ser inventat pels savis indis fa milers d’anys, i és a partir d’això que hi ha qui especula sobre el fet que a l’origen de “encerronada” no hi hagi algun iogui que levitant, levitant, s’hagués despistat i hagués anat a parar als Cerros de Úbeda de tanta anomenada. Això, o bé que Colom no vagi descobrir Amèrica en el viatge famós, sinó les rebaixes de sarrons al mercat dels encants de Bombai. Tot pot ser, sobretot tenint en compte el camp semàntic mahavarata i columbòfil en què ens motivem. En tot cas, una adaptació més d’acord amb la tradició lexicològica catalana potser hauria estat “enzerorrè”. Una altra possibilitat pel que fa a “ensarronada” és la cinematogràfica. La vaga de cines d’avui per la qüestió de la llei de doblatge de pel·lis al català seria un cas d’ensarronada. A més d’una canallada, una mesquinada i una cretinada. Amagar l’ou: Acció delictiva tipificada com a “evasió d’ous” al codi penal gallinaci. El delicte es va incloure en aquest codi l’any 1987, quan es va desemmascarar el fet que la gallineta famosa de mostatxos bolxevics de la cançó protesta dels setanta no sols era vella i feia bon caldo, sinó que a més, malgrat les proclames incendiàries en sentit contrari, efectivament ponia ous, i ous d’or concretament, els quals amagava en un equipatge de mà i evadia a paradisos fiscals del Pacífic com les Chicken Islands. També amagar el cap sota l’ala (de gallina) els qui lluïm una al·lopècia global el dia que no la volem lluir local. Engalipar: En terra Galipa. La terra Galipa fou la terra Tulipa fins a la invasió de les tribus gal·les (segle I dC). El territori tulip correspondria al que avui és, Rembrandt amunt Rembrandt avall, Holanda. Astèrix i Obèlix participaren en aquelles campanyes i en deixaren constància a les seves històries. Els gals envaïren la terra Tulipa a causa del trencament de les negociacions pel preu de les tulipes i la mantega. Pels gals aquests dos productes eren fonamentals per a la supervivència enfront de Roma, car eren ingredients imprescindibles en la barreja de la poció màgica del druïda Panoràmix. També, remenant el google, havem trobat un acrònim associat al wordo d’avui: GALIP, que vol dir: “God’s Agape Love Into Practice.” Una cosa com ara: “L’Àgape d’Amor del Senyor portat a la Pràctica.” “Engalipar” doncs seria entrar a formar part d’aquesta confraria. El motòleg, però, no ho recomana; té pinta de freakada, no sé per què. Fer el salt: Quin? D’alçada, de llargada, agafant la pèrtiga pel mànec, del tigre? Combinant-los tots quatre alhora? Combinant-los tots quatre seqüencialment? Combinant-los en cada cas amb quatre (el que se’n diu un 4x4) ? En fi, sigui com vulgui, fer el salt és fer una carrera com una altra. Període de matriculació obert, s’admeten candidates. Ensibornar: Prendre el pèl. La presa de Pèl és un episodi històric inspirat en la presa de la Bastilla, en la del palau d’Hivern i en la presa de Sau-Susqueda, i marca el naixement del moviment heavy-metal. Pèl fou una popular barberia del passeig de mar de Pearl Harbour. La nit del 4 de febrer de 1970 uns desconeguts van entrar-hi per sorpresa mentre el propietari, el senyor N.C. Born, estava escombrant abans de tornar a casa per sopar amb els seus gats. El senyor N.C. Born, alarmat, es va pensar que era un altre atac japonès i va cridar: “Fuck, those fucking fuckers fucking again!”, però llavors algú el va fer callar –potser pels nervis causats per tanta limitació vocabulària– bombardejant-li una guitarra elèctrica al cap que el va deixar a terra estabornit. Tot seguit, els villains es van fer forts al local: van lligar N.C. Born a la cadira, li van desfigurar la clenxa del pentinat i després en van enviar una foto esgarrifosa als principals mitjans amb una nota en què amenaçaven de rapar-lo al zero si el govern no els donava deu perruques heavys abans del concert dels Led Zeppelin del dia següent a Pelburg (Illinois). La notícia va córrer de seguida per tot els Estats Units. El país va viure hores d’angoixa, tothom temia una barbàrie a la barberia. Però llavors va intervenir el president Nixon, que en aquell moment era en una posició d’esbarjo al llit escopint uns pèls que tenia a la llengua. “Doneu-los el telèfon de la meva dona i que se’ls fotin els polls!”, va ordenar el president des de l’altre costat de la porta de l’habitació de motel. La intervenció decidida de Nixon va ser decisiva perquè la presa de Pèl tingués un desenllaç feliç. Encara avui es coneix com a “solució N.C. Born”, per a crisis realment importants, i és motiu d’estudi a les escoles diplomàtiques nord-americanes. Trastejar: Al Penedès, fer un curs de tastavins mentre es passeja, es va amb bicicleta o s’opera una mudança. Forat del nas: Nom amb què els forats negres de l’univers són coneguts col·loquialment entre els astrofísics quan expliquen acudits a la columna de la barra del bar de qualsevol congrés internacional a les tantes de la matinada. Això és així perquè l’alcohol ingerit amb desmesura pot fer dir moltes bestieses, i també perquè amb les columnes dels bars cal ser-hi molt didàctic –si no no entenen res– i l’analogia nasal és molt il·lustrativa. Al capdavall el misteri dels forats negres consisteix a esbrinar què cony és que hi tenen al fons, és a dir, a descobrir la gran burilla universal. D’altra banda, el cos humà també presenta no pocs forats. De fet, l’humà és una bèstia carregada de forats: en té a les orelles, a la morrada, al nas, a la butxaca, allà, allà al darrere, a les sabates, als piercings, a les arracades. Els forats són un element constitutiu de la carcanada identitària humana. Per dir-ho amb la frase heideggera del dia: “Holes constitute selfhood”. Els nassarenos sevillans neguen aquesta condició i deixen sense forat el nas de les seves caputxes processionals, però això és el seu problema. Finally, a casa, de petit, em deien que no em furgués els nas amb el dit perquè si no se’m faria gros i lleig; de patata, deien.
dimarts 9 de febrer de 2010
dijous 4 de febrer de 2010
Altres lleures i altres converses d'un motòleg
Rodamots és un web que cada dia es dedica a destacar una paraula de la nostra llengua. És el que en diuen “Paraula del dia”. D’aquesta paraula del dia, el Dani ja fa temps que n’ha fet una forma de salutació matinal diària al facebook. Jo també fa uns quants dies que em dedico a posar-hi comentaris més o menys irònics. Em fa gràcia recollir-ne uns quants i deixar-los penjats al bloc.
Pòtol: i Pètol, cosins tercers de Ròmul i Rèmol, fundadors de Roma. Pòtol i Pètol no van arribar a fundar mai res, però sí que van inventar un útil estri de cuina meitat pot meitat perol. Desconhortat: En una comuna hippie, trobar-se sense la part alíqüota de terra de l'hort ecològic compartit comunalment, i conseqüentment trobar-se havent d'anar a comprar tomàquets transgènics al Caprabo de la cantonada, cosa que és causa de grans plors i d’algun desmai. Esclop: Sabatot suís originàriament de fusta. Els més cools aquí són de la marca ZP, o l’altra és la PP. Hi ha espècies amb carnet que se'ls calcen al cap, concretament al cervell, durant l’època de zel, també anomenada període zelectoral. En aquesta fase l’esclop al cervell –com més gros millor– el que pretén és atraure l’atenció del secretari d’organització de torn sobre el fet que el portant està disposat a requalificar el que sigui per tal de fer possible la conservació de l'escó que ja ocupa o que vol ocupar. Darwin va descriure molt bé aquest fenomen a partir del comportament de les rates, els porcs, els cabrons, els llepaculs i els cucs de terra. Bonhomia: No era bonNadal? I no era la setmana que ve, el 25? Bé, sigui com sigui el cas és que darrerament no se’n beu gaire, de bonhomia. Vull dir que es va esgotar, com la gasosa dels anuncis de fa anys. La traïció, la iniquitat, la inanitat, l’estupidesa i la malpariduria en general la campen pertot, com més va més. Vagarejar: Derivat del verb vagar. La veu “vagar” defineix l’acció sindical periòdica que fan alguns funcionaris, habitualment del transport públic. Sempre que aquests senyors vaguen per algun motiu més o menys inconcret, la resta de contribuents estem obligats a ser-hi solidaris tant sí com no, és a dir, hem d’anar pel món a peu, tard i amb mala llet. Tot pels seus collons sindicalistes. Vagarejar doncs, indica els efectes col·laterals d’emprenyamenta que la vagància sindical té sobre la població general, a la qual se li enfot la reivindicació gremial dels funcionaris del dia, i senzillament vol arribar a la feina per hora perquè altremendament pot ser que la fotin al carrer sense miraments. Floc: A floc fort o a floc fluix, depenent del xeflis que es clogui. També bloc bastant borratxo (hip!). Afegint-hi la terminació diminutiva, floquet. Temps ha, fou Floquet nom de mona albina de cent quilos resident al zoo de Barcelona. Ai si tots els flocs inconsútils fossin floquets de cent quilos! Imagina’t el nevadam d’aquest cap de setmana: una monada literal. Però hòstia quin estropici! I no vull ni pensar què deu ser sortir de casa i, just passat el pas de la porta, morir esclafat sota el pes d’una tona de mona caiguda del cel –oh, angelets!– per un voler de déu. Brufada: Uf, va dir ell. I bruf, hi aporto jo del meu personal bufet. Uf i bruf doncs, afirmem nosaltres en mancomunada expressió rebufa que denota cert cansament davant la duf!icultat que presenta l’aclariment de la tria motològica d’avui. En fi, ethimologically speaking el mot brufada prové de l’acrònim anglès UFO, i fou empeltat a la nostrada llengua per Jacint Verdaguer al volum Cançons de Montserrat. Com se sap, UFO vol dir Unidentified Flying Object, és a dir, Ojecte Volador No Identificat (no identificat perquè normalment passa massa lluny o perquè no porta matrícula; però ara això a nós, motòlegs, ens importa un pito, per no dir un pito doble –i dòmino!), o, també acrònimament, OVNI. Amb “brufada” doncs, Verdaguer volgué deixar constància d’un avistament massiu d’ufos o ovnis que albirà en el decurs d’una excursió nocturna a la zona dels Frares encantats, a la banda del coll de la Massana del nostre bellíssim massís petri i patri. Se sap que de bon començament mossèn Cinto féu ús de la worda més sintètica “ufada” per anomenar el fenomen extraterrestral. Emperò, en un segon moment, endut per l’afany de bon gust i de precisió en l’expressió lingüístico-poètica que caracteritza sempre la seva obra, el folguerolenc es corregí i terminà engaltant el “br” inicial al terme inicial, car considerà que els ufos que composaven la ufada de l’avistament eren models més aviat antics i que el motor els feia la perla un xic. Brrr. També hi ha la possibilitat que la nit de l’avistament verdaguerià fes fred i el temps fos bròfec. Més brrrr. En qualsevol cas, “brufada” indica això: un estol d’ovnis de segona mà avistats al massís de Montserrat, potser a l’hivern. Un fenomen estrany, no cal dir, però donable. Vull dir que es pot donar.
Pòtol: i Pètol, cosins tercers de Ròmul i Rèmol, fundadors de Roma. Pòtol i Pètol no van arribar a fundar mai res, però sí que van inventar un útil estri de cuina meitat pot meitat perol. Desconhortat: En una comuna hippie, trobar-se sense la part alíqüota de terra de l'hort ecològic compartit comunalment, i conseqüentment trobar-se havent d'anar a comprar tomàquets transgènics al Caprabo de la cantonada, cosa que és causa de grans plors i d’algun desmai. Esclop: Sabatot suís originàriament de fusta. Els més cools aquí són de la marca ZP, o l’altra és la PP. Hi ha espècies amb carnet que se'ls calcen al cap, concretament al cervell, durant l’època de zel, també anomenada període zelectoral. En aquesta fase l’esclop al cervell –com més gros millor– el que pretén és atraure l’atenció del secretari d’organització de torn sobre el fet que el portant està disposat a requalificar el que sigui per tal de fer possible la conservació de l'escó que ja ocupa o que vol ocupar. Darwin va descriure molt bé aquest fenomen a partir del comportament de les rates, els porcs, els cabrons, els llepaculs i els cucs de terra. Bonhomia: No era bonNadal? I no era la setmana que ve, el 25? Bé, sigui com sigui el cas és que darrerament no se’n beu gaire, de bonhomia. Vull dir que es va esgotar, com la gasosa dels anuncis de fa anys. La traïció, la iniquitat, la inanitat, l’estupidesa i la malpariduria en general la campen pertot, com més va més. Vagarejar: Derivat del verb vagar. La veu “vagar” defineix l’acció sindical periòdica que fan alguns funcionaris, habitualment del transport públic. Sempre que aquests senyors vaguen per algun motiu més o menys inconcret, la resta de contribuents estem obligats a ser-hi solidaris tant sí com no, és a dir, hem d’anar pel món a peu, tard i amb mala llet. Tot pels seus collons sindicalistes. Vagarejar doncs, indica els efectes col·laterals d’emprenyamenta que la vagància sindical té sobre la població general, a la qual se li enfot la reivindicació gremial dels funcionaris del dia, i senzillament vol arribar a la feina per hora perquè altremendament pot ser que la fotin al carrer sense miraments. Floc: A floc fort o a floc fluix, depenent del xeflis que es clogui. També bloc bastant borratxo (hip!). Afegint-hi la terminació diminutiva, floquet. Temps ha, fou Floquet nom de mona albina de cent quilos resident al zoo de Barcelona. Ai si tots els flocs inconsútils fossin floquets de cent quilos! Imagina’t el nevadam d’aquest cap de setmana: una monada literal. Però hòstia quin estropici! I no vull ni pensar què deu ser sortir de casa i, just passat el pas de la porta, morir esclafat sota el pes d’una tona de mona caiguda del cel –oh, angelets!– per un voler de déu. Brufada: Uf, va dir ell. I bruf, hi aporto jo del meu personal bufet. Uf i bruf doncs, afirmem nosaltres en mancomunada expressió rebufa que denota cert cansament davant la duf!icultat que presenta l’aclariment de la tria motològica d’avui. En fi, ethimologically speaking el mot brufada prové de l’acrònim anglès UFO, i fou empeltat a la nostrada llengua per Jacint Verdaguer al volum Cançons de Montserrat. Com se sap, UFO vol dir Unidentified Flying Object, és a dir, Ojecte Volador No Identificat (no identificat perquè normalment passa massa lluny o perquè no porta matrícula; però ara això a nós, motòlegs, ens importa un pito, per no dir un pito doble –i dòmino!), o, també acrònimament, OVNI. Amb “brufada” doncs, Verdaguer volgué deixar constància d’un avistament massiu d’ufos o ovnis que albirà en el decurs d’una excursió nocturna a la zona dels Frares encantats, a la banda del coll de la Massana del nostre bellíssim massís petri i patri. Se sap que de bon començament mossèn Cinto féu ús de la worda més sintètica “ufada” per anomenar el fenomen extraterrestral. Emperò, en un segon moment, endut per l’afany de bon gust i de precisió en l’expressió lingüístico-poètica que caracteritza sempre la seva obra, el folguerolenc es corregí i terminà engaltant el “br” inicial al terme inicial, car considerà que els ufos que composaven la ufada de l’avistament eren models més aviat antics i que el motor els feia la perla un xic. Brrr. També hi ha la possibilitat que la nit de l’avistament verdaguerià fes fred i el temps fos bròfec. Més brrrr. En qualsevol cas, “brufada” indica això: un estol d’ovnis de segona mà avistats al massís de Montserrat, potser a l’hivern. Un fenomen estrany, no cal dir, però donable. Vull dir que es pot donar.
dimecres 3 de febrer de 2010
A la BCN negra
Setmana dedicada a la novel·la negra a Barcelona. Xerrades, passi de pel·lícules, trobades amb autors d’aquí i de fora. A la Filmoteca i a la capella del carrer de l’Hospital, a tocar de la seu de l’IEC.
Sóc un lector a batzegades de novel·la negra, tinc temporades en què en llegeixo normalment. Normalment també en anglès; em defenso malament en aquesta llengua, però no prou com per llançar la tovallola. So in english, please. I dic a batzegades perquè és veritat que quan enllaço unes quantes lectures de novel·les d'aquest estil en solc acabar cansat. Llavors el que faig és l’únic que es pot fer en aquests casos: aparcar-les i deixar-les penjades uns quants mesos.
Dilluns a la tarda, dins la programació de taules rodones-xerrades-converses amb autors del gènere, vaig anar a la que van fer dues narradores de ficció criminal sueques, Assa Larson i Camilla Lackberg, i ahir vaig anar a la xerrada de Don Winslow. Larsson i Lackberg a mi no em van convèncer; Winslow sí, absolutament sí. Fins ahir no n’havia sentit res, d’aquest escriptor. Però ahir el vaig veure, el vaig escoltar i em va convèncer. Veurem què escriu un moment o altre.
Aquesta tarda, d’aquí a tres quarts d’hora exactament, tornaré a la volta de canó de la capella del carrer de l’Hospital per escoltar-hi un altre autor de novel·la negra, John Connolly. A diferència de Winslow, a Connolly sí que li he llegit coses: Perfil asesino, Black Angel, The Unquiet, The reapers. I amb això n’hi ha hagut prou perquè el col·loqués a la prestatgeria dels meus autors preferits. (Dic de passada que una altra firma d’aquest prestatge és Ian Rankin. Rankin també serà aquesta setmana a Barcelona, demà passat. Però demà passat a la tarda no podré pas anar a escoltar-lo, estaré per altres coses)
Connolly és un autor irlandès resident al nord dels Estats Units. Escriu històries de ficció criminal en què inclou elements d’història, religiosos, de sectes, de pedofília, de racisme, de fanatisme. Tot molt documentat. El món d'aquestes novel·les és molt tèrbol. El personatge central n'és el detectiu Charlie Parker. Parker és un home turmentat per la ràbia, la impotència, el remordiment i la culpa. Un home trencat des que en una de les primeres entregues de la sèrie, Every dead thing, uns lladres van entrar a casa seva i li van matar la dona i la filla mentre ell n'era fora. Parker té visions, malsons, molt mal rotllo amb ell mateix a causa d’això. És un home que se sent culpable i que busca una mena de sortida a l’infern en què s’ha convertit la seva vida. Més una expiació, una redempció personal pel mal que no va poder evitar que passés a la seva família que no pas el culpable concret d’un assassinat o d’una sèrie d’assassinats concrets, això és el que busca Parker. Les visions al·lucinades de molts moments de les seves històries no són res pus: l’infern i la lluita per redimir-se. Una cosa dantesca.
Que John Connolly sigui aquesta tarda a Barcelona i que jo tingui la possibilitat d’anar a escoltar-lo d’aquí a tres quarts és una cosa que està molt bé. No faré comparacions amb el Guardiola, perquè tampoc cal que exagerem la nota. Però vaja, fins a cert punt, en certa mesura, des d'una certa perspectiva, sí que una mica cau bastant per allà.
Afegit l’endemà: Connolly ahir va engegar un gairebé monòleg d’una mica més d’una hora a la capella del carrer de l’Hospital. Va parlar de Poe, va parlar de Ross MacDonald, de James Lee Burke, d’Stephen King. Va riure molt i ens va fer riure molt carregant contra Dan Brown. Va citar anècdotes personals de quan feia de periodista, va dir de la importància central dels personatges en la novel·la negra, de la importància molt relativa del fil argumental, de la participació del paisatge en tot plegat. Sobre Charlie Parker va dir: “he is a man that comes home from work one day and finds that all his life has been torn apart. And in a sense this a sort of liberation as well, because when the worst has happened to you, nothing can hurt anymore” Sobre el mal: “Evil is the absence of empathy, that’s it.” Sobre la ficció criminal: “What happens when darkness touches you? It happens that all the rules you’ve lived by get into doubt. That’s what Parker books are about.” Sobre literatura: “As readers we ask two things from books: one, that they don’t waste our time. And two, that they bring us some fundamental truth. Entertainment as well, of course.” Aquestes són unes quantes de les coses que va dir el creador de Charlie Parker. Connolly va parlar durant una hora, ja dic. Però l’estona va passar volant. S'ho va passar bé ell, i ens ho va fer passar bé als qui l'escoltàvem. Molta gent a la xerrada, la capella de l’Hospital plena de gom a gom. Un parell de novel·les de Parker estan traduïdes al català, a Bromera.
Sóc un lector a batzegades de novel·la negra, tinc temporades en què en llegeixo normalment. Normalment també en anglès; em defenso malament en aquesta llengua, però no prou com per llançar la tovallola. So in english, please. I dic a batzegades perquè és veritat que quan enllaço unes quantes lectures de novel·les d'aquest estil en solc acabar cansat. Llavors el que faig és l’únic que es pot fer en aquests casos: aparcar-les i deixar-les penjades uns quants mesos.
Dilluns a la tarda, dins la programació de taules rodones-xerrades-converses amb autors del gènere, vaig anar a la que van fer dues narradores de ficció criminal sueques, Assa Larson i Camilla Lackberg, i ahir vaig anar a la xerrada de Don Winslow. Larsson i Lackberg a mi no em van convèncer; Winslow sí, absolutament sí. Fins ahir no n’havia sentit res, d’aquest escriptor. Però ahir el vaig veure, el vaig escoltar i em va convèncer. Veurem què escriu un moment o altre.
Aquesta tarda, d’aquí a tres quarts d’hora exactament, tornaré a la volta de canó de la capella del carrer de l’Hospital per escoltar-hi un altre autor de novel·la negra, John Connolly. A diferència de Winslow, a Connolly sí que li he llegit coses: Perfil asesino, Black Angel, The Unquiet, The reapers. I amb això n’hi ha hagut prou perquè el col·loqués a la prestatgeria dels meus autors preferits. (Dic de passada que una altra firma d’aquest prestatge és Ian Rankin. Rankin també serà aquesta setmana a Barcelona, demà passat. Però demà passat a la tarda no podré pas anar a escoltar-lo, estaré per altres coses)
Connolly és un autor irlandès resident al nord dels Estats Units. Escriu històries de ficció criminal en què inclou elements d’història, religiosos, de sectes, de pedofília, de racisme, de fanatisme. Tot molt documentat. El món d'aquestes novel·les és molt tèrbol. El personatge central n'és el detectiu Charlie Parker. Parker és un home turmentat per la ràbia, la impotència, el remordiment i la culpa. Un home trencat des que en una de les primeres entregues de la sèrie, Every dead thing, uns lladres van entrar a casa seva i li van matar la dona i la filla mentre ell n'era fora. Parker té visions, malsons, molt mal rotllo amb ell mateix a causa d’això. És un home que se sent culpable i que busca una mena de sortida a l’infern en què s’ha convertit la seva vida. Més una expiació, una redempció personal pel mal que no va poder evitar que passés a la seva família que no pas el culpable concret d’un assassinat o d’una sèrie d’assassinats concrets, això és el que busca Parker. Les visions al·lucinades de molts moments de les seves històries no són res pus: l’infern i la lluita per redimir-se. Una cosa dantesca.
Que John Connolly sigui aquesta tarda a Barcelona i que jo tingui la possibilitat d’anar a escoltar-lo d’aquí a tres quarts és una cosa que està molt bé. No faré comparacions amb el Guardiola, perquè tampoc cal que exagerem la nota. Però vaja, fins a cert punt, en certa mesura, des d'una certa perspectiva, sí que una mica cau bastant per allà.
Afegit l’endemà: Connolly ahir va engegar un gairebé monòleg d’una mica més d’una hora a la capella del carrer de l’Hospital. Va parlar de Poe, va parlar de Ross MacDonald, de James Lee Burke, d’Stephen King. Va riure molt i ens va fer riure molt carregant contra Dan Brown. Va citar anècdotes personals de quan feia de periodista, va dir de la importància central dels personatges en la novel·la negra, de la importància molt relativa del fil argumental, de la participació del paisatge en tot plegat. Sobre Charlie Parker va dir: “he is a man that comes home from work one day and finds that all his life has been torn apart. And in a sense this a sort of liberation as well, because when the worst has happened to you, nothing can hurt anymore” Sobre el mal: “Evil is the absence of empathy, that’s it.” Sobre la ficció criminal: “What happens when darkness touches you? It happens that all the rules you’ve lived by get into doubt. That’s what Parker books are about.” Sobre literatura: “As readers we ask two things from books: one, that they don’t waste our time. And two, that they bring us some fundamental truth. Entertainment as well, of course.” Aquestes són unes quantes de les coses que va dir el creador de Charlie Parker. Connolly va parlar durant una hora, ja dic. Però l’estona va passar volant. S'ho va passar bé ell, i ens ho va fer passar bé als qui l'escoltàvem. Molta gent a la xerrada, la capella de l’Hospital plena de gom a gom. Un parell de novel·les de Parker estan traduïdes al català, a Bromera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)