Temps de poda

Què feu ara els pagesos? Aquesta és la qüestió que cal respondre sovint i que de tant en tant miro d'encarar en aquest bloc. La temporalitat de les feines de pagès i en el meu cas, més concretament del viticultor, creen una certa desorientació pel desconeixement dels treballs que cal fer cada temporada.
L'hivern, la quietud de les vinyes, l'aparent inactivitat dels ceps, les glaçades del matí, la pluja insistent, les poques hores de llum... l'absència de tractors feinejant ens porten a interpretar que, igual com veiem els ceps aturats, també ho estan els pagesos.Però no és així. Una observació més atenta us haurà fet adonar que, malgrat el fred i el fang, els pagesos dediquem els mesos d'hivern a atendre cadascun dels nostres ceps. I a més a fer-ho de manera manual i personalitzada. La poda, és a dir, l'extracció de la fusta vella, la que ja ha estat productiva l'any anterior, amb l'objectiu de formar el cep d'una determinada manera i de determinar-ne la producció, és l'activitat que fem els pagesos des del mitjan novembre (moment en què cau la fulla) i fins a mitjan març (quan comença la brotada). És una feina a la qual podem dedicar gairebé cinc mesos i que té una part de mecanització, però que cal fer en persona per part del podador i individualment per a cada cep. L'any passat en vaig parlar en una anterior blocada.
La mecanització és la prepoda, només en els casos que les vinyes estiguin emparrades. La prepoda consisteix a tallar les puntes dels sarments, per facilitar després el pas del podador, que troba un sarment més curt i, d'aquesta manera, evita que s'enredi al filferro que fa de guia.
En el cas de les vinyes sense emparrar, tipus vas, és el podador qui haurà de fer tota la feina.
La poda es pot fer amb tisores de podar a mà, amb compresor o amb tisores elèctriques. Aquestes últimes són les que utilitzo i són una meravella: tallen de forma incansable.
Us mostro un cep, del tipus vas, abans i després de la poda. És de la varietat xarel·lo, que requereix una poda llarga. Busqueu-ne les diferències.
Aquest és un cep d'uns 35 anys d'edat, que només té dos braços (normalment en tenen entre quatre o cinc). A cada braç deixem un cap (un únic sarment tallat curt, eliminant-ne la resta) d'uns dos borrons (a més del braguer, que és el borró que toca directament al braç). Com que es tracta de xarel·lo, deixarem també pistoles o sobrecolls, que són sarments més llargs d'uns quatre o cinc borrons. Són pistoles quan surten directament del braç o del peu, i sobrecolls quan neixen més amunt del cap que deixem.
Podar és una feina interpretativa, cadascú podaria un cep a la seva manera. Hi ha condicionants: el vigor de la planta, si pretens major o menor productivitat, deixar la planta de manera que permeti el pas del tractor amb les seves eines sense que pugui malmetre-la, pensar com la podarem l'any vinent (preveient-ne la brotada)...
Personalment, podar és de les feines que més m'agraden de fer.

La conjuntura internacional d'aquest matí

Ahir va ser un dia de discursos en allò que els periodistes anomenen l’àmbit de l’escena internacional. Sarkozy al fòrum de Davos, i també l’Obama al congrés nord-americà en el debat de la Unió, és a dir, l’equivalent al que aquí ne diuen Debate del Estado de la Nación, o més autonòmicament, Debat de Política General.
Es veia a les notícies del vespre que Sarkozy, a Davos, hi parlava del capitalisme i de la crisi econòmica global. El president francès no va dir res. O va dir el que hores d’ara ja tothom sabem, i per tant no va dir res, que és just el que he dit a la frase anterior. Pel que fa a Obama, també va parlar i també va dir el que va dir. El cas del president dels Estatus Units potser és una mica diferent. Diferent perquè sigui el que sigui que digui aquest home, tots els altres hi anem al darrere, nord-americans o no. Vull dir que és important. Més encara si és dit al congrés, i més si és marcant paquet estratègic al debat de la Unió.
Steve Jobs també va parlar ahir. Steve Jobs és el número u d’Apple. Aquests dies l’empresa de la poma està fent la convenció anual, i ahir Jobs hi va presentar el nou producte estrella per venir de la temporada: l’ipad. L’ipad es veu que és una maxmix de l’ipod i de l’iphone però en format més o menys A4, o sigui, més gran i millor.
La Vanguardia d’aquest matí dona referència complida de tots els esdeveniments que diem. És interessant potser fixar-se en la portada de l’edició impresa: el que diu Sarkozy a Davos no hi surt i la notícia d’Obama al debat de la Unió té un requadret de segon ordre al marge esquerre. En canvi, la presentació del nou giny informàtic d’Apple ocupa el segon titular (el primer fa referència a la investigació parlamentària sobre l’incendi de l’estiu passat als Ports) i la foto principal.
Dic que la disposició de la portada de La Vanguardia d'aquest matí és interessant perquè em sembla que potser sí que reflecteix una mica per on anem tots plegats: Steve Jobs i l’ipad n’és el fet més important, la intervenció d’Obama al congrés, la segona, i Sarkozy ni tan sols importa, o importa poc, perquè no hi surt. No dic res del tractament informatiu en pàgines interiors, però la jerarquia d’importància és la mateixa.
A mi em sembla que La Vanguardia té raó. Al comú dels mortals que oficinem i anem amb metro la política ens queda lluny. Ens hi queda la d’aquí, què no serà amb la d’altres llocs. És Plutó, directament. I potser ja és això, no ho sé. Però em fa l’efecte que és veritat que a la gent ens interessa menys saber què diu l’Obama –i no diguem Sarkozy– que saber quina joguina és que ens regalarem per l’aniversari si volem estar al dia. I sempre que la butxaca ens hi arribi.
Una joguina –sofisticada però joguina al capdavall– acaparant la portada dels diaris principals. Molt eloqüent, eloqüentíssim. La conjuntura internacional d'aquest matí està així, demà ja veurem. Ho llegirem a La Vanguardia, esclar.

Internet a la feina

A l’ordinador de la feina hi tinc una connexió a internet que funciona com un coet. És ràpida, sòlida, eficient. Un deu. Fins fa uns quants mesos, mentre treballava la feia servir no sols per fer la feina, sinó per escoltar coses, programes de ràdio sobretot, de Catalunya Ràdio: L’ofici de viure en primer lloc, que a mi em sembla un programa molt bo, la tertúlia de l’Oracle, el programa de Vicent Partal sobre internet i tecnologia.
No sé per quins setze ous tot d’una això va deixar de funcionar one day. Algú, en alguna banda, va decidir que el que fèiem uns quants escoltant la ràdio per internet mentre treballàvem era una distracció estúpida i una falta de professionalitat. Evidentment, discrepo d’aquesta opinió. Encara més: sobre l’estupidesa i la professionalitat jo també podria dir què en penso. I posar-ne casos i posar-ne exemples molt il·lustratius. Però vaja, no ho faré. Penjat a la xarxa no saps mai qui és que et llegirà, més val ajustar-se la llengua al cul. Però faig constar la discrepància.
El que dic de Catalunya Ràdio no és un cas únic. El mateix va passar mesos abans amb la BBC, que a mi m’agradava tant d’escoltar i que a més m’anava un ou de bé per mantenir el meu nivellet minimal de comprensió d’anglès. El magazine d’actualitat de la Fi Glover, i després de la Victoria Derbyshire, a Radio Five, la immillorable taula rodona de In our time, a Radio Four, els relats dramatitzats (per què no es fa aquí, això?), el minireportages dels corresponsals d’arreu del món, les cròniques d’Alistair Cooke des de Nova York, el concurs d’enginy Just a minute, la retransmissió de les sessions de control al govern des de les Houses of Parlament (jo hi he estat al parlament britànic, –seients d’escai verd a la cambra del comuns; vermell, a la dels lords–, l’agost de fa sis anys, en la millor visita turística a un lloc que he fet en ma vida). En fi, un mena de meravella tot plegat, era un al·licient treballar en aquestes condicions.
Però tot s’ha perdut, tot se n’ha anat en orris. Buscant alternatives a la catàstrofe, fa unes quantes setmanes vaig anar a parar al web de la Chicago Public Radio, i concretament a un espai que es diu “This American Life”, conduït per Eric Glass. This American Life és un programa d’històries de gent del carrer que per algun motiu tenen un punt d’extraordinari o de singularitat: els reclusos d’una presó preparant un muntatge sobre Shakespeare, dues dones divorciades que es troben passejant soles de matinada, un home que fa feina en un escorxador de pollastres. Coses així. Casos inventats que semblen reals, casos reals que semblen inventats. Històries with a human touch, que se’n diu. L’arxiu del web és vari i ampli, i en molts casos escoltar-los, gratuït.
This American Life hi ha dies que està més bé, hi ha dies que no tant. Rarament és una meravella, però a mi m’està bé escoltar-lo a falta d’una better option. L’especial de Nadal dedicat a l’stand-up comedy (el que aquí en diem monòlegs des del Buenafuente) és una realització de molts punts, penso. En tot cas, de moment This American Life és tot el que hi ha pel fa a internet i la feina. I vegi’s que “de moment” aquí vol dir fins que aparegui l’imbècil de torn i digui que prou, esclar. I l’imbècil vindrà, segur; tard o d’hora vindrà. Aquest gent no descansa mai.

Diada Nacional d'Austràlia

Deixo per un altre dia la perpetració d’un escritament sobre Ascó i la polèmica d’aquests dies sobre el cementiri de residus nuclears. Vagi per endavant, però, que a mi em sembla que els regidors de l’ajuntament del municipici de la Ribera d’Ebre tenen tota la raó del món de votar-hi a favor. Un cop tens instal·lada una central nuclear a l’hort del costat de casa, no vols dir que tant se val bastant tenir-hi també un cementiri radioactiu? Vull dir, vols dir que quedarà algú o alguna cosa més a Ascó –a Ascó i, de fet, a dos-cents quilòmetres a la rodona– si no tens cementiri però algun dia peta igualment la central nuclear? Vols dir que tot plegat petarà gaire menys si mai peta res? Vols dir que, vista la situació, ve tant d’aquí?
A mi em sembla que no calen informes tècnics en aquesta qüestió concreta. Amb un càntir de bona terrissa, quatre dits de front i la sofisticació intel·lectual del mocador del Sisquet de ca la Fortunata, que quan era jove va fer la mili a Saragossa (Unidad de Abastecimiento i Servicios Generales 1/41) i ell sí que n’ha vist de món; amb això, dic, més potser una partida de botifarra al local de la penya barcelonista durant la mitja part d’un Barça-Jerez, jo crec que ens prou i ens basta per justificar la plantació d’un cementiri radioactiu a Ascó. La cosa cau per si sola, com una patata que deixis anar des de la finestra del colomar.
No obstant això, també s’entén que hom vulgui alimentar el carnaval, i fer una mica de comèdia política i donar carnassa a la canallesca periodística. Si és així, aleshores potser sí. Potser sí que llavors hi cap la redacció d’algun informe tècnic per part de l’ajuntament asconià. En tot cas, tenint en compte la naturalesa radioactiva de l’afer, l’informe hauria de ser filosòfic. Tècnic filosòfic. Sobre la fugacitat de la vida, l’absurditat de l’existència i la petitesa de la condició humana –i més exactament asconiana.
Seria molt preciós un informe així, aprovat pel ple de l’ajuntament. Parla l’alcalde: “A continuació passem al tercer punt de l’ordre del dia. Lectura i aprovació si escau de l’informe tècnic-filosòfic segons el qual es fonamenta trascendentalment l’autorització de la construcció d’un cementiri de residus radioactius als terrenys inclosos a la unitat d’actuació número 6 corresponents a la vinya de cal Capdarengada. Té la paraula el senyor secretari de la corporació.”
Un ple municipal que contemplés la discussió d’un punt d’aquestes característiques faria història, sens dubte. Història local, història nacional i història global. I no n’hi hauria pocs que aniríem expressament a Ascó i pagaríem entrada per presenciar-lo. En acabat, si volguessin fer-ho bé, l’ajuntament amaniria la sessió projectant el film Hiroshima mon amour i potser posant el nom d’Enola Gay a la nova font construïda a la plaça de la Vila pel ministeri de torn com a compensació.
Deia fa un moment que volia deixar la parlarada referent a Ascó per un altre dia. Bé, ja es veu que no, al final hi he caigut de quatre potes. Però asseguro que no era la intenció. Today jo no volia parlar d’Ascó, volia parlar d’Austràlia, que avui 26 de gener celebra la seva Diada Nacional. Enhorabona, ozzies! Quina enveja em feu tot el dia surfejant de cap per avall allà baix! Vés a saber si mai us veuré, vés a si mai ens arribarem a conèixer. Però no, no cal que em crideu, ja vindré jo. Algun dia. Només cal que l'oportunitat es presenti i vindré de pet, per dir-ho com a Ascó. Vull dir del pet.

Història autèntica del tomàquet

Personalment m’agrada més el nom que van saber trobar-li els italians, això és, pomodoro, o poma d’or en català. També reconec que els francesos hi van tocar força batejant-lo inicialment com a pomme d’amour, perquè es creia que tenia virtuts afrodisíaques, o sóc sensible a l’encert del tollapfel, o poma boja, amb què els primers alemanys van voler anomenar la novetat.
El pomodoro en català és el tomàquet. La història autèntica del tomàquet comença a les terres altes del Perú. L’invent va néixer allà, i es veu que s’hi va estar edènicament penjat molts anys, mil·lennis, fins que a algú se li va acudir de collir-lo i tastar-lo. L’èxit de la maniobra va ser espatarrant, i d’allà el highlander peruà va saltar a Mèxic –a Hollywood com si diguéssim– amb grans escarafalls. Molt més endavant, un tal Cortés també l’embarcà cap a Europa després de passar per l’espasa els colls dels habitants de la ciutat asteca de Tenochtítlan l’any 1521, enmig de l’estomacada general i evangelitzadora que seguí al descobriment d’Amèrica.
Les cròniques diuen que els primers exemplars de tomàquet que es van menjar a Europa eren d’una mena si fa no fa com la dels cherris d’avui però de color groc, d’aquí el pomodoro italià, nom degut al botànic Pietro Andrea Mattioli, que el va incloure per primer cop en un tractat sobre la matèria l’any 1544. El nom italià, però, no va fer fortuna a la península ibèrica. Aquí s’hi va mantenir el mot asteca originari, és a dir, tomatl, i així va quedar un tomate castellà i un tomàquet català. Una denominació sense gaire tret ni trau, si ho hem de dir tot.
Són cinc-cents anys des de l’ascens del tomàquet a Europa. D’aquests cinc-cents anys, el tomàquet i jo n’hem conviscut una quarantena, que evidentment és una misèria en termes quantitatius. Una misèria, sí. Però potser prou temps com per haver après que el tomàquet, que a mi m’agrada amb bogeria –sobretot el de Montserrat o de la creueta– no és una verdura, sinó una fruita. Com la poma, com la taronja, com les cireres. De fet, tomatl no vol dir sinó “fruita inflada”.
La veritat del tomàquet la vaig saber dissabte, de la manera més casual, en llegir això bo i dinant: “El tomàquet pertany a la família de les fruites. Té més quantitat de sucre que les verdures, però es prepara i se serveix com un vegetal. Els millors són els que maduren al sol de l’estiu perquè tenen més bon gust.” Vaig quedar ben fotut.
És veritat que un no arriba a conèixer mai les persones, i potser en no pocs casos ni tan sols sigui necessari intentar-ho. Amb els tomàquets, pel que es veu, passa el mateix. Però almenys en aquest segon cas no hauria de ser pas tan difícil. La meva ignorància de les coses importants –importants per elementals– és una cosa grossa i desagrable.

Em dic Xavier Nicolau

Llegeixo a ca la Digna (La Vanguardia) el cas del senyor Balada Llabrés. El senyor Balada Llabrés ha mort recentment. En vida diu que fou un menorquí de Ciutadella, hereu de la farmàcia de tota la vida que hi ha al carrer de Ses Voltes, al centre de la ciutat. Segons llegeixo, es veu que Balada Llabrés fou un home de tarannà reservat i tirant a gris, potser massa i tot. Almenys els últims anys, almenys de portes enfora. El comú dels ciutadallencs sembla que sols li veia el pèl –el poc que previsiblement li devia quedar, ha mort a 70 anys–, al matí, o dejorn que diuen allà, i havent dinat, els dos moments del dia en què l’home sortia del seu casalot d’aire aristocràtic per anar a estirar les cames i fer un cafè.
La mort d’un senyor Balada Llabrés tan anònim i tan discret enlloc no hauria suscitat cap atenció –fora del clos familiar s’entén– si no fos perquè en fer lectura del seu testament s’ha sabut que el difunt havia acumulat una fortuna considerable al llarg de la vida. Surprise, surprise. La gent no troba explicació al fet.
El senyor Balada Llabrés es veu que sempre va tenir una certa tirada per la màgia, l’ocultisme, qui sap si la maçoneria, i potser per aquí es pot entendre l’operació del miracle. Potser el ciutadellenc va aconseguir descobrir el secret de l’alquímia allà al seu estudi, la pedra filosofal que es capaç de convertir-ho tot en or, o en aquest cas en paper autèntic d’euro corrent. També pot ser que unes quantes inversions ben fetes, un patrimoni gestionat amb intel·ligència i una connexió a internet hi tinguin a veure alguna cosa.
Una campanada pòstuma, la del senyor Balada Llabrés. I no l’única. Perquè es veu que el traspassat ha fet hereus de la seva fortuna ni més ni menys que a les sars els prínceps d’Astúries i als néts del rei d’Espanya. No vols campanades? Doncs te’n repico un parell de sonades. Tothom ha quedat veient visions, bocabadat i amb un pam de nas.
És el conte de la granota i el príncep (i queda clar que això ho dic amb tot el respecte del món pel senyor Balada Llabrés, de debò que sí. Aquí a mi m’interessa imatjar la sobtada i sorprenent transformació de la història, en absolut no pretenc identificar la persona amb cap animal ni fer broma sobre el sentit de la seva voluntat, que em sembla perfectament incriticable). Fa uns quants anys, potser cinc o sis, recordo que en un altre indret del Països Catalans, a la Menorca continental concretament, s’hi va donar un cas igual que el del senyor Balada Llabrés d’ara. Aleshores va ser em sembla que un empordanès, no me’n ve el nom. En aquell cas es tractava també d’un home de videta discreta que en morir va resultar que havia fet una fortuna i que va donar-la al govern de la Generalitat perquè la destinés a la promoció del coneixement de la llengua anglesa entre el jovent de Catalunya.
De gent així n’hi ha. Gent que en morir fa hereu de les seves coses a l’església, a una ong, a les balenes, a les foques, a un museu, a una orquestra, a un el que sigui. Se’n diuen filantrops. Filantrops a pilota passada, però filantrops al capdavall.
Desconec quin és el ressò que tenen les cosetes que de tant en tant escrivim en aquest bloc. En tot cas deixo el meu nom al títol de l’entrada d’avui per si algú s’anima i encara és a temps de parlar amb el notari a favor meu. El meu cap no duu corona, però si el problema és aquest em comprometo a reciclar la del tortell de Reis de fa uns quants dies. Agraït que quedo al meu possible testador. Agraït per endavant, esclar; després serà impossible agrair-li res.

Encara lleures i encara converses d'un motòleg

Rodamots és un web que cada dia es dedica a destacar una paraula de la nostra llengua. És el que en diuen “Paraula del dia”. D’aquesta paraula del dia, el Dani ja fa temps que n’ha fet una forma de salutació matinal diària al facebook. Jo també fa uns quants dies que em dedico a posar-hi comentaris més o menys irònics. Em fa gràcia recollir-ne uns quants i deixar-los penjats al bloc.

Quark: Xpress. Eina bàsica de l’activitat laboral diària d’aquest motòleg. D’aquí a quatre dies el mercat es fumarà aquest programa informàtic i als preimpressionistes (vangoghians o no) ens caldrà emigrar a Indesign, que és la terra promesa de la maquetació i una aplicació més completa –més bona, diguem-ho– per aquests menesters. Els quarks també són les partícules més elementals que hi ha –gairebé un si és no és de cosa– en la matèria que sigui, pictòrica o automobilística. N’hi ha sis tipus, i els físics els han batejat amb noms deliciosos: up, down, charm, strange, top i bottom. Els quarks estan per sota del nivell dels àtoms i els fan pessigolles a la planta dels peus. És per això que la vida fa, en general, tanta gràcia. Vull dir que és tan trista. Ésser més vell que l’anar a peu: Frase feta o endevinalla? El motòleg diu que endevinalla. Aleshores la resposta ensopega i rodolineja caient pel propi pes: ésser un cos en repòs. De peu dret, assegut, o jaient i badallant carregat de mandra. Això si hom entén que el repòs i la mol·lície precedeix el moviment, cosa que és suposar molt, potser en excés i tot. Un altre aspecte de la qüestió mateixa és aclarir on és que es va quan es va a algun lloc, sobretot si es va a peu, perquè segons com és preferible algun altre mitjà de transportament per no fer tard. De tota manera, al pas –metafòricament dit– que anem, amb el canvi climàtic, el preus abusius de la T-10 i tot això, anar a peu no sembla pas que hagi de ser una forma desplaçatòria periclitada, ans al contrari: hom diria que d’aquí a no gaire estarà a l’ordre del dia. L’expressió motiva d’avui també té una deriva philosòphica. Des d’aquest punt de vista, el que fa la frase és atribuir una qualitat a l’ésser. Atribuir una qualitat –qualsevulla– a l’ésser vol dir aigualir-lo en certa mesura, car si hom es deixa anar per peteneres i atribueix una qualitat al dallò, això significa que lògicament hom li’n pot atribuir una infinitat més, inclosa la seva contrària. Per tant, a l’”ésser més vell que l’anar a peu” caldria oposar-hi un altre “ésser més nou que la cartellera d’estrenes cinematològiques del cap de setmana”, per exemple, cosa que portaria imperatosament a establir la certesa, com a mínim, d’un segon ésser. Segons la metaphísica clàssica, la possibilitat d’un segon ésser no té ni cap ni peus –sigui on sigui que vagin–, i un tall d’americana diferent del d’Armani tampoc. Però la metaphísica alternativa –un escola de fer ganxet i pensament brasilera– és cert que repensa que sí tenint en compte la base de la frase motiva d’avui, i treballa en formulacions trascendentalment sostenibles a partir de conceptes de piscifactoria ecològica i patrons de la revista MisLabores. Finalment, sobre l’expressió que ens ocupa, un apunt d’història de la llengua: “Ésser més vell que l’anar a peu” no és res de res. Vull dir que no és més que una forma eufemística de dissimular la pudor excrementícia de la frase popular original, la qual sempre va ser: “Ser més vell que el cagar ajupit”. Fer més por que una pedregada: Pronòstic meteorològic del dia que denota un cert grau d’arronsament de les parts intermèdies de la fisiologia masculina i culé provocat pel daltabaix possible que el cúmul o nimbus de desgràcies que les isòbares de l’atmosfera de l’estadi de Kiev, i més exactament les de la porteria del porter Valdés, preveuen per aquesta nit futbolant. També es pot dir: “Uuuuuhh, el Dinamo…” Com una casa de pagès: Expressió clarament en desús. En l’actualitat més exacte fóra dir: “Com una casa de turisme rural”, que és el que sol ser. En cas que l’establement específic sigui a l’interior de l’Empordà s’hi sol arribar amb Porsche Cayenne, que es veu que és l’únic vehicle que sap anar a la bella comarca girona. Un cop a la casa turística i rural hom sol distreure’s mirant vaques i bens –que també et miren a tu, els descarats–, i també les gallines com componen, és a dir, com ponen conjuntament i simfònica. Gustav Mahler es veu que va ser un precursor d’aquesta activitat turistada. La Titan no és sinó la transcripció orquestral, paraula per paraula, de l’escataineig d’un galliner de ponedores a l’hora de la posta dels ous. Marina Rosell també té una cançó sobre el mateix tema, aquella que comença amb el vers: “Oh, gallina ponedora”, i continua. Calent com un torró: Típic cas d’elisió d’un element oracional. La frase completa en realitat és aquesta: “Calent com un abric de torró”. Les pressions del lobby animalístic i la crisi del sector pelleter ha fet que els darrers anys la indústria abrigal del bisó s’hagi reconvertit en torronera. Les empreses continuen fent abrics, però ara a partir de barres de torró cosides amb fil d’ametlla picona. A l’última edició de la passarel·la Sivelles se’n van poder veure unes quantes col·leccions firmades per dissenyadors de prestigi. El president Camps, tan ben plantat i sempre atent a les tendències de la moda, també té uns quants abrics de torró a l’armari de casa seva. De barra d’Alacant, de barra de Xixona i de barra en general.

Se les pensa totes

A la Rambla de Catalunya amb Consell de Cent aquests dies la fundació de la Caixa hi ha fet aparèixer aquella escultura titulada “El pensador”, d’Auguste Rodin, que segurament n’hi ha que recordem dels manuals d’història de la filosofia de quan estudiàvem. Normalment sortia reproduïda a la coberta, però no sempre.
Naturalment, bé els de ca la Parlem?. El pensador és una peça emblemàtica, fer-la venir de gira a Barcelona és com portar el Bisbal in concert, un èxit. Però dic que ha aparegut perquè penso que sí que hi ha alguna cosa de bolet monumental en la plantada sobtada d’això al bell mig de la Rambla de Catalunya. Aquest carrer és un lloc de mitja mida, de terrasses, d’arbres, d’aparadors, molt barceloní. Un carrer per passejar-hi els croissantets i el tortell del diumenge. La potència –potència parisenca– de la forma rodinaire no lliga aquí, hi contrasta. És massa tall per a tan poc estómac. La figura té un aire de fora de joc ibrahimovicià, o sigui, babauot i de metre noranta.
Com sigui que la Rambla de Catalunya forma part del meu itinerari habitual per anar a la feina o tornar-ne, doncs el pensador l’he divisat uns quants cops aquestes setmanes. M’he esperat al seu costat que el semàfor dels vianants es posés verd. L’he vist amb sol i amb pluja. Amb les últimes fulles dels til·lers del voltant encara groguejants, i amb els arbres ja nus i solament amb les filagarses de les branques primes contra el fons de les façanes dels edificis i del cel hivernat. Com aquell qui diu ja ens saludem i ens tractem de tu. Particularment l’estàtua m’agrada més posada en un ambient de to menor, és a dir, sense gaire sol, i al matí, abans de fer el cafè amb llet.
El pensador és una imatge colossal. Un tros de bronze de proporcions engegantides, de dibuix precís, teatral, d’un tremp d’Hèrcules. A més, els expositors l’han encimbellat dalt un peu alt, i encara en fa més l’efecte. La figura és la d’un home en tota l’esplendor muscular i diguem-ne feromonal. L’home surt assegut, una mica girat cap a l’esquerra, amb el tronc abocat endavant, el braç dret recolzat sobre la cama contrària i el dors de la mà aguantant-se el cap feixuc. És curiós –potser– que una imatge sedent doni aquesta intensitat.
Què pensa el pensador? Aquesta pregunta és la que et ve al cap posat al davant d’això. El pensador, dius. Val. I què pensa el pensador? Què diantre barrina aquest home tan assegut, tan clavat de colzes? Un pot especular tant com vulgui aquí. A mi em sembla que el pensador no pensa gaire res, i més aviat em fa l’efecte que s’avorreix. Aquest home té el cap a quarts de quinze, o el que és el mateix, no té el cap enlloc: les vacances, la feina, l’escola de la canalla. Divaga sobre això, està perdent el temps miserablement. Més que pensar res de concret fa la impressió d’estar-se esperant, i de fer estona que s’espera. Potser el bus, potser el metro. Hi ha una expressió absent a la cara. El braç i la mà esquerres li pengen lleugerament sobre la cuixa, abandonats, inhàbils. Tot i la presència imposant i forta, el posat de la figura és fluix.
Si un s’hi posa m’imagino que deu ser possible trobar alguna relació entre el pensador d’aquests dies i altres escultures de la ciutat: amb la cosa femenina, ideal i obsessiva de les figures de l’exposició actual de Maillol a la Pedrera. Amb la faula tanguera i canalla del toro assegut i la girafa jacent que Josep Granyer va posar amb tota la intenció a cap i cap de la mateixa Rambla de Catalunya. Amb la cosa madrilenya i sarsuelera de l’estàtua eqüestre d’homenatge al general Prim que hi ha al parc de la Ciutadella, a l’entrada del zoo. En fi, si un s’hi posa sí que es deu poder trobar relació a trot això. Potser un altre dia.

És Nadal, 2a part i final

Continuo amb una certa sequera escriptora. Per això nodreixo el bloc amb unes quantes fotos per acabar de deixar constància del nostre pàlpit vital d'aquests darrers dies.
La tradicional visita al Pessebre vivent parlat de Les Gunyoles d'Avinyonet.
Una escapada nadalenca al CosmoCaixa, on es va estrenar una divertida exposició sobre màgia i il·lusionisme: Abracadabra.

El dia D, el dia més esperat de tot l'any. L'arribada dels Reis d'Orient. Màxima expectació al balcó de casa.
Visita a Girona.
Muralles gironines. Els amics de Les Planes.

Concert per a zampoña, charango i altaveu a piles núm. 2, opus 15, d’Oswaldo von Kutre

Hi ha aquest fenomen, que d’un temps ençà em trobo molt sovint anant amb tren, principalment en cap de setmana i hora matinala. Em refereixo al fenomen dels músics de carrer.
L’activitat –o la feina, si us ho estimeu més– de musiquejar al carrer és una cosa que jo l’associo, potser optimistadament en excess, precisament a allò que el mateix wordo indica, això és, al carrer. En el cas de Barcelona, als racons del barri gòtic, al parc de la Ciutadella, al de Güell, a la Barceloneta, als passadissos d’unes quantes estacions de metro.
Segons jo, la cosa va així: uns músics toquen al carrer. Toquen el que toquen, més bé o més malament. Tu, que en aquella hora potser nona vas o véns d’on sigui, hi passes casualment pel davant o pel costat. Si el que sents t’agrada i et vols parar a escoltar, t’hi pares, i si et pareix bé, fas caure uns níquels o un bitllet de cinc-cents al plat de la propina; si no, doncs res, t’estires, passes avall i adéu-siau, fora pensar-hi més. Tu te’n vas i la música es queda. La música no et va al darrere, no et persegueix. No estàs obligat a escoltar-la.
Bé, això quan l’això passa al carrer. Ara, què passa si s’és al tren? Dalt el tren no hi ha possibilitat d’escapatòria (o d’escampatòria). Tu ets al tren i els músics de la música també. Què passa llavors?
Què passa? Doncs passa que fes-te fotre tu, no els músics, ves que passa. Ells tenen raó. Te la foten per l’orella tant sí com no fins a l’estació que els convingui, però esclar tenen raó, oi? M’imagino que en el pacte de traspàs del servei de rodalies que es va signar fa unes quantes setmanes entre el ministerio de Tal i la conselleria de Qual, això hi queda recollit en aquestes mateixes condicions de sentit comú.
Dic que d’un temps ençà m’he trobat repetidament amb aquest cas en no pocs trens de rodalies. Gairebé sempre es tracta d’intèrprets molt influïts per la tradició musical andina. La zampoña, o flauta andina, no els falla mai. Tampoc l’altaveu a piles sonant a una castanya certa. A vegades incorporen l’acompanyament d’un charango, o guitarró; a vegades n’hi ha que canten. Naturalment, l’origen de les persones no té cap importància. Ni els gustos simfònics de cadascú. És el fet mateix.
A mi em sembla que pujar al tren i prodigar les teves capacitats musicals davant una gent que no té més sortida que cedir-te els timpans és fer un ús clarament desviat de l’espai públic i dels timpans privats. Això a banda de constituir una intromissió inacceptable i de mala educació. No dubto –una mica sí, però no ho diré– que la voluntat dels músics no és aquesta, sinó la de fer saltar unes quantes monedes. Però que tampoc ells no dubtin que el que fan és emprenyar.
El repertori dels músics de tren amb qui he coincidit últimament i repetidament sol ser molt curt. Quatre o cinc cançons gastadíssimes. Un d’aquests temes que no falla mai és justament la versió de The sound of silence, de Simon and Garfunkel. El so del silenci. Ironia o mala llet?

Come to the land of big sizes

A mitjan dels vuitanta, els Radio Futura (S. Auserón) van fer famosa una cançó que es deia Escuela de calor, jo encara vaig ser a temps de sentir-la. Bé, a Nevada, als Estats Units, aquests dies de neu i fred polar, estan per inaugurar una Escuela de calor. Vull dir que estan per inaugurar un prostíbul. La particularitat és que es tracta d’un prostíbul per a senyores, no per a senyors. És a dir, per a clientes. En femení.
Més de cent candidats s’han presentat per cobrir les places que l’empresa promotora posa en circulació. Un èxit, diuen. Els aplicants es veu que són majoritàriment persones nouvingudes en el ram. Bombers, policies, reposadors de súper, mestres d’escola, metges, funcionaris, estudiants, farmacèutics. Gent diguem-ne normal, amb una família i una feina, que contemplen la possibilitat de convertir-se en professionals del sexe per donar compliment a una vocació o una volença, o bé com a activitat complementària. Una manera més de col·laborar amb l'economia familiar.
La nota de premsa del diari no explica res sobre els requisits que es demana als aplicants. Tampoc no explica com es farà el procés de selecció de personal. Però no ha de ser gaire difícil deduir el què i el com de tot plegat.
El local no té nom encara. El dept. de màrqueting de la cosa ha obert un termini d’admissió de propostes amb aquesta finalitat. De moment el que sembla que sona més és “Dick dock”, un joc de paraules explícit i divertit, difícil de traduir per mi.
També diu que ara com ara la iniciativa és excepcional, el primer cas als Estats Units, no n’hi ha més. Però Nevada és molt gran, i si el negoci funciona probablement apareixeran més emprenedors. Potser en faran una cadena i tot, com els McDonald’s, amb franquícies aquí i allà.
La vida familiar de Nevada promet guanyar uns quants punts d’entreteniment amb aquesta nova activitat en línia amb l'economia del coneixement. “Ei, passaràs a buscar els nens per l’escola avui, carinyo?”, demanarà ella. “Ui, avui sí que no puc, amoret. M’han tornat a canviar el torn al puti”, respondrà ell. “Oi, matonet, i el sopar amb els meus pares?” “Ai, reina, l’haurem de passar a un altre dia. So sorry”
Les escenes d’aquest estil no són descartables from now on a Nevada. Tot sigui per pagar-se les vacances d’estiu de la família, o per donar un cop de mà amb la hipoteca o amb la lletra del cotxe nou. Tampoc és descartable que la indústria turística de l’estat nord-americà, molt marcada pel ressò mundial de Las Vegas, experimenti un nou impuls.
Si els mesos que vénen, tot sopant, algú de casa treu un catàleg d’aquests de paper couché i fotos estupendíssimes que tenen a les agències de viatge, es reclama que hom hi faci molta atenció. Sobretot si va amanit amb un comentari like this: “A la feina tinc una companya que hi ha anat i diu que és interessantíssim”. Sobretot si sobreimprès a la foto hi posa en negreta i lletra grossa: Come to Nevada, the land of big sizes.
O, què caram, diguem que sí i anem-hi.

Més lleures i més converses d'un motòleg

Aixarpar: Caix claríxxim de foixxilització de la forma papixxota del xo de la eixxa xorda. Se sap que originàriament la veu “aixarpar” era “assarpar”, cò és, en la cort de Jaume II engrapar l’arpa, o el llaüt, d’una estrebada amb una mà més aviat basta i peludota, i posar-se a tocar els ous amb cançonetes, especialment si hi havia alguna dama frisosa de ser trobada pel trobador en qualque racó del castell. El topònim Ais de Provença, tan provençal, recull molt precisament la naturalesa amena i gaubançant d’aquests encontres més o menys furtius, i és també d’aquests ais –a més de la sarpa i de l’arpa– que en va sortir el verb que avui és motiu de la nostra atenció motiva. L’atzar, però, volgué que “assarpar” caigués en mans dels papissots, un orde escindit dels templers justament perquè proclamaven la superioritat de la xeix per damunt de la essa sorda, i doncs és en la forma “aixarpar” com ha arribat als nostres dies i nits. Camús: Nas existencialista de cert intel·lectual francès d'orelles esmolades, veu de flauta i peus plans. L'intel·lectual va ensenyar a escriure el seu nas amb tan sols quatre anys. Mesos més tard, el nas escriptor es va fer famós quan va publicar Camussa, la seva primera novel·la, que a més té el mèrit de ser la primera cosa mai escrita amb les mans per un nas de mocs. De recules: Avançar amb el cul però no necessàriament enrere, car hi ha hom –i don– de bellesa molt pròpia, tant que tan sols se’n pot dir que el cul el passegen a la cara. Anar de cul per assistir disfressat de cul al carnaval de Recules. Col·leccionar i revendre el marro dels culs de cafè i aconseguir finançar-se unes vacances al cul del món. Pandemònium: Mot d’origen grec passat per la planxa llatina i salpebrat amb un accent obert catalaníssim damunt la o abans de ser presentat a taula. “Lloc de reunió de tots els esperits infernals”, significa el DCBV. Segons La Vanguardia, tan digna i tan catalana des de la setmana passada, aquest lloc ahir al migdia va ser l’edifici del Fòrum de Barcelona, indret en el qual es van aplegar més de tres mil persones amb intencions satàniques contràries al Llibre, és a dir, a la Constitució. La Vanguardia ha respost a cops de creu, sacrosantament i evangèlica a aital iniciativa endimoniada, i en l’edició impresa d’avui no hi dedica ni una puta sola ratlla. Tres mil persones en un acte polític a la ciutat i La Vanguardia no hi és, devien ser tots a missa passant el rosari. Olé la dignitat catalana del rotatiu; potser és que la tenen al capdavall de l’esquena, amb la vergonya. En fi, pandemònium dèiem. Excel·lent sonoritat, sí. I mot de grans prestacions motrius en pista forestal, en pista de de ball i en terra batuda però no gaire. El DCBV en recull la forma grega; aquest motòleg no es pot estar de consignar el fet, puix que fa mil anys ell mateix va cursar una introducció, paupèrrima, a la llengua peloponesa, i vol deixar constància de la certa emoció que li causa reconèixer encara –després de tants anys!– els caràcters del grec antic. Avió: Apel·latiu afectuós referit a un avi entranyable i físicament més aviat poca cosa; en femení, avioneta. També vaca pasturant al Prat de l’aeroport. Això si és a terra; si és als núvols, igualment vaca però en aquest cas voladora. Sigui com sigui, si la vaca és llobregatina segurament serà lowcost o traginarevellers de borratxera capdesetmanal, és a dir, una vaca més aviat magra, baladrera i de poca munyida, perquè és transcontinentalment conegut que les vaques autènticament ubèrrimes les fan jugar al mus a l’estable de Barajas amb els burros. “En el temps de l’avior” és una expressió antiga que fa referència a un perillós sindicat napolità de jubilats que controlava l’inframón de Nova York cap al 1900. Noti’s l’emmudiment de la erra final aquí. Aquest emmudiment no és casual, volia significar què era allò que se’ls tallava als penedits que xerraven en excés, és a dir, allò que no sona i sí que penja. Falansteri: En una acadèmia d’idiomes, aula dels faladors i faladores de la llengua portuguesa. També terme associat al dicteri polític falangiós, i curiosament relacionat amb el dit del mig d’aquest motòleg. El meu dit del mig té tres falanges i totes tres s’ajusten com un guant al cul de qualsevol falangista de falansteri. Utopia: Ullera de llarga vista ideològica per resoldre la miopia normalment política. Una mena d’ortodòncia històrica, si tractem la qüestió en termes bucodentals. Stalin i Hitler van ser dos reconeguts i reconsagrats facultatius utopistes, però les doctrines oftalmològigues i odontològiques d’aquests personatges mai no van resoldre la càries i sempre van tendir a empitjorar la presbícia. Hi va haver un temps en què, a la utopia, sembla que hom s’hi referia poèticament dient-ne “le gran après-midi”, o sigui, el gran migdia (de les masses obreres i tot allò). Ahir, però, saludant el vespre al rodamots, el terme potser al·ludia més al desig, a vegades complicat, de poder arribar a sopar calent i dormir sense gaires noses. Que és el que normalment n’acaba quedant de tot plegat.

Què m'han portat els Reis

Els meus Reis sí que són màgics. No els vaig escriure cap carta, no vaig anar a veure els patges, no els vaig saludar a la cavalcada, i en canvi m’han portat regals igualment. Una meravella. El fenomen és autènticament inexplicable, però juro que estic dient la veritat. Potser és perquè els meus Reis no són ben bé de l’Orient, o en tot cas d’un Orient que queda bastant pel volts del carrer Doctor Galès i del carrer Anoia. No ho sé, és una sospita potser infundada. Aventuro aquesta hipòtesi solament per trobar una explicació racional a un cas que està més enllà de tota lògica. Però tampoc no estic gaire convençut del que dic. Sigui com sigui, en això estic encara alineat amb el criteri diguem-ne utilitarista que fan anar la Marta i el Guillem: coincideixo en què ni que se sàpiga que els Reis són els pares és millor –més productiu– fer-se el longuis, i que caigui el que hagi de caure. Mentre la mamella vagi rajant…
Faig doncs balanç de la jornada reial d’ahir. Els meus Reis enguany m’han portat tot això: una tovallola de bany, suavíssima i del color de les castanyes torrades; una colònia de bany; un parell de mitjons de marca amb un dibuix de ratlles; un balsamo-loción per a després d’afaitar-se (ma mare últimament insisteix a dir que nota que se m’està pansint la cara –cony, què vols mama, ja en repiquem quaranta, hi tinc dret no?!); un calendari del 2010 del PSC Gelida, amb un sant per a cada dia; un arròs a la cassola amb totes les coses que a mi m’hi agraden, i que sí que era un xeflis que hi cantaven els àngels, els arcàngels i l’escolania de Montserrat sencera. Un plat autènticament de reis, de l’Orient o d’allà on sigui.
No és poca cosa tot plegat, estic content. Un balanç extraordinàriment positiu, sobretot tenint en compte la nul·la inversió inicial. Tant de bo la rifa de Nadal fos igual de productiva, vull dir que em toqués sense necessitat de jugar-hi.
Els Reis també m’han portat el dvd de la pel·lícula Kung Fu Panda. Jo no és que sigui gaire de cine. M’agrada el que he vist de Bergman, el que he vist de Billy Wilder, el que he vist Woody Allen, altres cosetes de l’any de la picor I de no tant enllà. Pel que fa l’animació reconec que estic bastant rovellat. Estic molt out, per dir-ho bé; poc més o menys exactament allà on em vaig quedar fa un pila d’anys, és a dir, amb les històries del Bugs Bunny (“Qué hay de nuevo, viejo?”, una frase que no sé per quin motiu a mi sempre m’ha sonat fantàsticament), les genialitats de Tex Avery, i les tires còmiques de l’Snoopy i –menys– de la Mafalda.
Però a cavall regalat no li miris el dentat, diuen. I jo no l'hi miro. En tot cas per al cine, com per a tantes altres coses, és qüestió de trobar el moment i de trobar l’oportunitat. I jo no em penso perdre l’oportunitat –que serà quan sigui– de mirar el Kung Fu Panda al carrer Anoia i de pixar-nos de riure en companyia d’un parell de bessons que conec. Gràcies Reis de l’Orient.