Paisatge amb “banda sonora”

Hi ha pel·lícules mudes, però, hi ha paisatges muts? Crec que no. Fins i tot el que anomenem silenci forma part de la banda sonora. Pensem sinó, per exemple, en la importància dels silencis dins una composició musical. Un silenci ben trobat val més que mil sons.

Ve a tomb aquest comentari d'una descoberta d'aquestes curioses que de cop t'enganxen. Ja hi vaig fer una primera incursió quan fa uns anys vam estudiar i enregistrar els tocs de les campanes de Gelida. T'adones del seu origen i funció en un paisatge on poc es parlava de soroll. Els tocs es podrien escoltar a molta distància. Però d'això fa anys. Des que vaig néixer i en tinc memòria, la quantitat i la permanència sostinguda de sons d'origen humà al meu entorn no ha deixat de multiplicar-se. Generem sons amb tanta abundància com escombraries. I de cop veus que la nostra prepotència ha destruït alguna cosa més.

I aquí ve la curiositat: els col·leccionistes de sons. No es tracta de la novel·la de Fernando Trias de Bes (El coleccionista de sonidos), sinó d'adonar-nos que en la nostra societat, a més de moltes altres coses, hi ha sons en perill d'extinció. Desapareixen les activitats, les espècies o el context que els generava, o moren ofegats per la gran quantitat de sons resultants de la nostra activitat. I a poc a poc, la oïda va quedant relegada a un paper secundari.

És curiós el pànic que ens provoca pensar en la pèrdua de la visió i, en canvi, la facilitat amb la que ens hem submergit en un entorn extraordinàriament sorollós que, de fet, ens fa disminuïts auditius sense adonar-nos. I per rematar-ho, atès el fàstic que sembla que desperta escoltar el nostre entorn (i no se si als nostres congèneres, atès el menyspreu generalitzat que posa de manifest la forma con s'utilitza el mòbil en espais públics), hem desenvolupat aparells que ens permeten anar pel món sense haver d'escoltar cap so que en provingui. Tenim por que si no hi veiem ens esclafi un cotxe i ara resulta que un nombre creixent d'atropellaments es produeix com a conseqüència d'aquest aïllament auditiu artificial. És una pena. Quan era petit teníem cinc sentits i ara ja no se quants ens en queden en actiu.

I m'adono que quan soc a la muntanya, en tota aquesta façana nord de l'Ordal, el so predominant és el de l'autopista. En força indrets deixa poc marge per a cap altre. S'escola pels carrers del poble i per les obertures de les cases. Diuen que no supera els límits permesos, però no se si els suportables. En tot cas, no és un símptoma més de degradació del nostre paisatge? I no és el paisatge un indicador fi de la qualitat de vida de les persones que l'habiten? Em penso que, posats a mesurar la felicitat de les persones, és un millor indicador que no pas el PIB. I no se per quina raó tinc la sensació que el peatge de l'autopista ajudarà a posar-hi un granet més se sorra (decibel).

Alerta, que si una cosa ens convé, és escoltar-nos. I per això cal preservar la diversitat dels sons i les orelles. Tenim dret a decidir la “banda sonora” que volem pel nostre paisatge o ens hem de plegar a la que ens programin?

Si voleu passar una estona interessant relacionada amb el tema, visiteu aquest lloc web. Hi ha material per escoltar i llegir, i per pensar-hi força.