Els meus amics invisibles

El paquet era darrere la porta envidriada del menjador, no em va costar gaire de trobar perquè el menjador de casa és petit i els llocs per amagar el regal de l’amic invisible s’hi poden comptar amb els dits d’una mà. La cosa depèn molt de l’embalum de l’obsequi, però en general diguem que els amagatalls del menjador de casa meva són: o darrere la porta envidriada del menjador, o darrere un dels batents de la porta de fusta de la cuina, o sota el sofà, o darrere el moble de la tele –la mega tele (però encara un pèl petita) que s’han comprat mons pares fa poc– o a la part de dalt i de darrere d’un armariet que hi ha penjat a la paret i que a casa en diem el sagrari perquè és l’armariet de les capses de galetes i perquè, de fet, és el que sembla. Naturalment, el menjador de casa té també altres racons per ocultar-hi coses de mida més petita: la prestatgeria empotrada on hi ha el rellotge amb l’hora oficial del nicolaus, el moble dels diaris i les revistes amb el calaix dels coberts, els radiadors de la calefacció, els estors de les finestres, etc. Però tots aquests altres llocs ja són una mica, només una mica, menys evidents i rebuscats. El paquet, doncs, era amagat darrere la porta envidriada del menjador, i estava embolicat amb paper de diari –a casa n’hi ha que n’hem fet una mena de marca d’això d’embolicar els obsequis amb paper de diari–. Tenia forma de capsa però no l’era ben bé. Què podia ser? Vaig sacsejar-lo lleugerament per tenir una pista del contingut. Però res. Al menjador ningú es va moure tampoc, ni es va posar les mans al cap, ni em va fer cap moviment per aturar-me, cosa que volia dir que el meu regal no era cap cosa trencadissa. Vaig palpar-lo. Però tampoc res. Els de casa em miraven, expectants. Què podia ser? Finalment vaig estripar el paper –La Vanguardia, no vaig mirar-ne el dia– i el vaig obrir: a dins hi havia un portafolis amb un paper i un mapa de carrers; a la part de dalt el paper duia estampat el logo de la companyia aèria Vueling, i de seguida vaig veure que es tractava de la reserva d’un bitllet d’avió per anar a Roma l’últim cap de setmana de febrer. Els meus dos amics invisibles d’enguany, doncs, m’han regalat un bitllet d’avió a Roma. Ells hi van ser fa cosa d’un any i els va agradar molt: m’han recomanat que vagi a veure el Vaticà, el Colosseu il·luminat a la nit, la plaça Navona i un botiga de reproduccions de cotxes en miniatura: els de la Ferrari es veu que hi són els més guapos. Segur que sí. Gràcies :))