Art al MNAC

La National Portrait Gallery és l’altre gran museu que hi ha a Trafalgar Square, a Londres. La NPG és, de fet, una mena de gran àlbum de fotos de família. A les parets d’aquest museu tot el que s’hi exhibeix són retrats (portraits), imatges així o aixà de primeres figures, o de figures rellevants, o senzillament de figures amb prou calés per pagar-s’ho, de la cultura, la política i la societat britànica. Passejant per aquest museu ple de senyores i senyors a les parets un que en sàpiga segurament deu poder reconstruir prou bé els moments més remarcables de la història del país. Bé, un dels senyors que penja a les parets de la National Portrait Gallery és David Beckham, l’exfutbolista i megaestrella mediàtica de fa uns quants anys. La NPG presenta un primer pla de la cara de Beckham ajagut i dormint com una Blancaneu, i la novetat d’això és que no es tracta d’un quadre pintat sinó d’un quadre televisat. És a dir, el quadre no és un quadre, sinó una pantalla de televisor en què l’enregistrament de la dormida de Beckham es repeteix i es repeteix infinitament, o almenys fins l’hora de tancar les portes de la instal·lació. La idea és bona, no cal dir. I a mi em sembla que el Museu Nacional d’Art de Catalunya potser es podria plantejar la possibilitat de fer una cosa semblant per aquests verals, o sigui, potser el MNAC es podria plantejar la possibilitat d’anar penjant per les parets de la institució els personatges clau i els moments més qualitativament definitoris de la nació. Si això fos així personalment els diria que comencessin buscant lloc per plantar una megapantalla amb el 5-0 del Barça vs Madrid d’ahir i, igual que fan a Londres amb el son del Beckham, l’aniria repetint i repetint. Potser al costat d’aquell moment de llum sublim que va retratar tan rebé Modest Urgell seria un bon lloc.