Ahir, demà, avui

Ahir es va morir el lingüista Joan Solà i demà a la feina es jubila un editor i corrector de català que, des d’un altre lloc, des d’una altra perspectiva, també té un coneixement de la llengua molt notable, i la mateixa estimació i el mateix rigor que Solà a l’hora de tractar-la. Naturalment, no és que vulgui fer comparacions entre la mort d’una persona i la jubilació del meu company, seria una imbecil·litat absolutament fora del món i d’un mal gust que no em perdonaria. Però una mica sí que és veritat que, en certa mesura, a efectes purament del meu dia a dia, de la meva quotidianitat, la distància que ahir va posar Solà troba, en algun tombant estrany de la meva persona, una mena de rara correspondència amb la distància que la jubilació del Pep posarà entre nosaltres a partir de demà.
Un sent la gent corrent del país, i sent i les ràdios del país i les teles del país, i sent els periodistes i els polítics i la gent més mediàtica, i de vegades –de vegades, no sempre– un no entén gaire quina ha estat la feina de la Conselleria d’Educació de la Generalitat al llarg de tots aquests anys. Dic no ja la política d’un moment determinat, sinó la feina, el sentit mateix d’una conselleria suposadament dedicada a l’alfabetització de la població. Un sent el que de vegades se sent aquí i allà, i als mitjans de comunicació catalans, i no ho entén. Com tampoc no entén la dedicació de gent com Solà i altres a la llengua catalana, o més exactament no entén quina incidència real ha tingut aquesta feina en segons quins casos. Pot un periodista o un polític de qualsevol lloc del món exercir la seva professió sense conèixer bé la seva llengua? Pot un periodista o un polític explicar qualsevol cosa, res de res, amb un bagatge lingüístic que no deu passar de tres-centes paraules en el millor dels casos? A qualsevol lloc del món, no ho sé, però aquí de vegades sembla que sí que és possible. Almenys en algun cas.
Però en això, com en tot, la felicitat deu anar per barris. I en el meu cas, a la meva feina, la felicitat en aquest sentit ha estat gran. Jo he vist el Pep treballant la llengua, mirant gramàtiques, consultant diccionaris d’això i d’allò, en català i en altres llengües. He passat a l’ordinador galerades de llibres amb esmenes i correccions seves, algun cop a algun text perpetrat per mi mateix que no era fàcil de redreçar i fer llegible. Igual que molta altra gent, jo també puc donar testimoni de la finesa, l’honestedat, la solvència i el bon gust de la feina del Pep. Una finesa, una honestedat, una solvència i un bon gust que tenen en Solà un dels seus referents. És a dir, sí que hi ha la incidència que dèiem, sí que hi ha gent que escolta, que sap escoltar, amb interès i esperit crític, encara que massa sovint sembli que no. Aquests són els qui en saben de veritat, els bons, els mestres. Moltes gràcies, Pep. Moltes gràcies, Joan.