Hola Lenin

La setmana que ve a Barcelona hi ha la visita del Papa de Roma, que és com si diguéssim el Pilota d’Or de tota la cristiandat catòlica apostòlica i romana, vull dir una gran figura mundial. De gran figura mundial, però, a Barcelona fa setmanes que n’hi ha una altra, aquella de l’home que personifica la revolució més revolucionària de totes les revolucions que hi ha hagut, ço és, Vladímir Ílitx Uliànov, més conegut pel nom artístic de Lenin. El retrat de Lenin fa setmanes que viu penjat en un envà ad hoc instal·lat a les Drassanes, dins l’exposició dedicada a Rússia que s’hi fa i que es titula Rússia, segle XX.
Hòstia, tovàritx Vladímir Ílitx, quin moment de més mala pata has anat a triar per venir a exhibir-te a la Rosa de Foc! Avui hi fa tan sols un mes d’una vaga general que va ser seguida per una multitud proletària de quatre i el cabo, i de la qual avui ni el cabo se’n recorda; la setmana vinent s’espera una gernació de masses de missa de dotze amb rosari aclamant el pas del Papa de Roma pels carrers de la ciutat; i el partit de govern amb què aquí més o menys tu potser podries confraternitzar, si més no per la S socialista de l’etiqueta, resulta que s’ha convertit en el Club de la Risa i fa remakes dels Monthy Pyton i dels còmics de la Marvel amb kriptonita de Cornellà. En vols més, camarada? Sí, més avall deu costar d’anar-hi. Però això és el que hi ha, això i una crisi de cavall que té a totes les classes subalternes de mig món amb l’aigua al coll, és a dir, empantanegada de deutes i amb la nòmina, el pis, el cotxe, les vacances i els calçotets de l’avi, embargats. I és que els rics continuen sent els mateixos quatre cabrons del teu temps, camarada. Però potser la novetat ara sigui que les masses obreres no som pas menys cabrons que ells. Francament, a vegades fa l’efecte que la gent ens hem vist el cul i que ens l’hem trobat tan preciós que ja no volem veure res més.
No ho sé, tovàritx Vladímir Ílitx, però jo diria que aquests dies a Barcelona hi estàs fora de lloc. Et veig bé, això sí, amb la closca duranilleidatana tota resplendent, el barbó i el bigotet característic, la mirada directa i inquisitiva, que no s’arronsa, pintat sobre un fons marró que en realitat és un gris –un color que és tota una declaració de principis–, sense cap additament propagandístic, sense cap falç ni cap martell a la solapa, amb la mà a la butxaca dels pantalons en un gest segur i mundà, amb un posat de president de cambra de comerç o de director d’oficina de la Caixa del meu poble. Et veig bé, Vladímir Ílitx. Potser només una mica emmidonat al coll de la camisa, i amb un disseny de vestuari que s’entén pels anys en què et van matricular (1947), però que caldria que armanitzessis amb els temps que corren. En aquest sentit, potser podries parlar amb el Guardiola, l’entrenador del Barça, gran figura mundial també, com tu mateix, i que és un model de bon gust vestimentari.
Et veig bé, dic. Però diria que tot i el teu bon aspecte –els pinzells potser llogats d’Alexandr Danilítxiev et van saber recordar bé, oficial, auster i digne en el pic de la maduresa–, aquests dies a Barcelona hi estàs passant molt de fred, més que a Moscou, i no ho dic per la meteorologia solament. Personalment no sóc pas dels teus, però em toca el cor veure com una primeríssima figura del món contemporani com tu, que ho vas ser tot durant uns anys, de cop queda sol i vern i despullat, que diria el poeta. No ho sé, si vols quedem tots dos un dia i anem a un hut a fer una pizza, que és una coca italiana que tothom menja una hora o altra. Podem buscar algun lloc amb connexió wifi, i així mentre sopem t’explicaré què és el facebook i quatre coses més del figura mundial del moment, Mark Zuckerberg, que n’és l’inventor i l’últim revolucionari sorgit de la lluita de classes de Harvard que s’ha fet moltimultimilionari en dòlars, en rubles i en quatre dies.