Paisatge des de la cadira

El paisatge que veig des de la cadira del despatx en què treballo és un paisatge de paret amb finestres, a quinze metres a l’altra banda del carrer Balmes de Barcelona. Aquestes finestres són grises, anodines, sense cap curiositat pel món que les envolta, girades de portes endins: finestres en certa manera tancades tot i que estan obertes, tapiades, cegues, purament foradades i encaixades a la façana amb l’únic propòsit informatiu de deixar passar la llum per saber si som al telenotícies migdia o al telenotícies nit. Als dos edificis de l’esquerra –sóc al meu lloc de treball assegut en un angle de noranta graus respecte a la taula i la pantalla de l’ordinador–, aquest element arquitectònic té una presentació formigonada, feixuga, amb un cert aire monumental –d’una monumentalitat ministerial. Són finestres de format més aviat gran i apaïsat, com un televisor panoràmic, o bé de format més petit, vertical i estret –en algun cas estretíssim¬– com una cadena de vàter, i es presenten en una distribució regular, d’una simetria emmidonada, per tota la façana. N’hi de corredores i n’hi ha de dos o tres batents. Algunes tenen persiana i altres es tapen només amb cortines de roba prima de color claret, o amb estors també clarets. En les que tenen persiana, l’artefacte està o bé tancat i barrat del tot en una mena d'hermetisme sorrut i impenetrable, o bé està abaixat fins a una alçada més o menys franca, cosa que deixa al descobert uns interiors indefectiblement sense llum, negres com una nit de cementiri. La imatge és uniforme, plana, reglamentària, bufada, supernumerària. Als ampits no hi ha cap test, cap flor, cap color. Les úniques flors d’aquestes finques són unes motllures seriades a la façana que fan el dibuix d’una mena de lliri elefantiàsic i que tenen l’aire dissecat d’un perfil de segell franquista enganxat amb una escopinada en un carta dels anys quaranta adreçada al ministeri de torn. De dimensions més modestes i d’una arquitectura més lleugera i potser més moderna i ajustada de pressupost, a la finca de la dreta, més avall del carrer, les finestres presenten uns tendals desplegats de color groc o taronja molt brutejats i uns sócols de rajola de color coure. Aquí el punt de vista sobre el carrer no és de formigó sinó de pvc blanc, de metacrilat marró brut o d’alumini. Hi ha també balcons –algun tancat amb els materials suara susditats per guanyar espai–, i en els balcons alguna planta testimonial més o menys alta que treu el nas verd. Tant a les dues finques de l’esquerra com a la de la dreta –i en una altra de l’entremig, una façana de tribunes– rarament s’hi veu cap persona que finestregi: algun cop, algun matí, una dona amb bata que mira cap baix al carrer amb posat absort mentre el cafè amb llet se li escalfa al microones de la cuina; algun avi més, de tant en tant, amb cabell blanc i samarreta imperi blanca; alguna dona de fer feines llatino-americana que passa el drap enfilada a una escaleta. Els vidres del lloc reflecteixen ara les façanes dels pisos del davant –les del meu costat, doncs–, algun tros de cel, el sol esmorteït d’aquesta tarda d’ombres, d’aire fi i de llum suau, clara i magnífica.