Off Mercè

Dissabte, 17: 25h. A la concentració protaurina a les portes 9, 10, 11 de la Monumental. No havia vist tantes banderes catalanes des de l’Onze de Setembre últim. Entendridor. A una banda del carrer Marina un tercet de noies amb rastes i un cartell amb la imatge d’un cap de toro agonitzant –ensangonat, la llengua fora– i la llegenda: “STOP TORTURE”, que sembla el nom d’un grup de rock radikal; a l’altra, més concorreguda i en general d’una anyada més venerable, els catalanistes de les banderilles, segurament d’un gust musical més joselito-pantojià. Les StopTorture criden: “La tortura no es arte ni es cultura”, i també “La Monumental, vergonya nacional”; de la banda dels cornuts repliquem: “Libertad! Libertad! Libertad!”, que és el nom d’un personatge de la Mafalda i, a més, una cosa que sempre fa bonic posada al salón-comedor de casa. Els periodistes ens fan una foto en formació, com de família en un casament de l’opus però embolicats amb la bella bandera regional. Un home dalt d’una vespa ens increpa tot passant: “Els toros a l’AVE i cap a Madrid, mamons!”; nosaltres mugim: “Libertad! Libertad! Libertad!”. Dalt un banc hi ha una dona amb la camisa bastant nova fumant un puro de calibre de rabo de toro –una cosa autènticament augmentada–, de cara al sol. Al costat un home reparteix díptics de la UPD de sotamà. La Penya Taurina Manlleuenca ensenya la pancarta, el carnet de jubilat, l’artrosi i la caspa. Un altre posa la firma en un manifest en defensa de la Fiesta: “Y te voy a traer mil más!”, diu en un rapte als nois que les recullen. Una profesional de la información disfressada d’hostessa d’un congrés del PP madrileny aguanta l’escarxofa blava del Canal Intereconomia mentre espera que li empitonin el directe. “Vamos, vamos!”, se sent llavors tot d’una. Els cornuts ens girem a veure què passa, i veiem una altra noia, aquesta més d’Armani, sola com Agustina de Aragón al mig del pas de zebra, cridant a la rebel·lió des de dalt uns talons d’agulla de pam i mig: “Vamos, vamos!”, insisteix en direcció a les StopTorture. La noia, a més, ens fa així amb el braç perquè hi anem, perquè ens unim a ella en la lluita per a una causa justa com és la de les arracades d’aro daurades, els cinturons amples amb incrustacions i el kit de maquillaje de la Barbie. Sembla aquell personatge de David que simbolitza la rev. francesa però sense ensenyar meta. Les masses toreres, que som majoritàriament uns caballeros recios i no deixaríem mai una vestal exposada i sola als elements com una vedella indefensa, saltem finalment de la trinxera, envestim con fijeza –per dir-ho com toca– darrere la noia i tallem el carrer Marina. Immediatament els mossos es posen en funcionament entre la xiulada de l’afició. Es mouen ells, mouen les seves furgones. Hi ha moments de confusió, tallen l’accés de la nostra estocada al morrillo de les StopTorture. Les teles, les càmeres, tota la professionalitat periodística s’afanya al servei de la información veraz i, si pot ser, càrnica, vull dir esperant que salti alguna hòstia, que s’obri alguna cella. Emperò els mossos aguanten bé el mig camp, amb fermesa i alguna empenta. “A por ellos, oéé!!”, i “Olééé!”, cridem ara els cornuts per sobre els monosabios de la porra. Les Stop Torture continuen, no callen, treuen el cap entre els furgones: “La tortura no es arte ni es cultura”, repeteixen amb veu valenta i de soprano lírica lleugera. Amb això, de no sé on apareixen dos japonesos que, per la cara que fan, semblen acabats d’aterrar d’un altre planeta. Un nano dins una Mazda negre els explica amb poques paraules de què va tot això en realitat: “Viva España, viva Franco!”, crida tot passant per la Gran Via de les Corts Catalanes. Els japonesos se’l miren i continuen fent-hi cara de rave. Però contesten fent un adéu enriallat i amical, pel que pugui ser. “Saionara, Espanya”, que diria el samurai Joan Maragall.