L'obligació dels treballadors

L’obligació de qualsevol treballador és alliberar-se del jou que l’oprimeix, emancipar-se socialment i econòmicament, desalienar-se, rebentar el puto rellotge d’entrar i sortir de l’oficina, lluitar per ell i pels seus, aixecar el puny de la victòria i l’orgull, ser solidari amb els qui pateixen, treure’s de sobre l’explotació a què el sotmet el sistema, sortir de sota la bota de la patronota, refundar la societat sencera i l’escala de veïns en concret des dels fonaments fins a les fulles. 
És a dir, l’obligació de qualsevol treballador és deixar de ser-ho i convertir-se en empresari. Deixar de ser proletari, funcionari, assalariat. Posar el seu talent en joc. Arriscar-se, jugar-se el calés i el patrimoni. Fer-se ric –milionari, si pot ser–, invertir, treballar i fer treballar els altres. Aquesta és l’obligació de qualsevol treballador. L’obligació és convertir-se en un Ferran Adrià, en una J.K. Rowling (la del Harry Potter). L’obligació és convertir-se en patró, en un fill de puta de reglament, valent i amb ambició, que faci rutllar casa seva i, de retruc, que faci rutllar el país.
Ningú no ha dit que això sigui fàcil, és clar que no. Ser un fill de puta complet, de dalt a baix, costa molt, ningú no neix ensenyat. Cal iniciativa, cal cultura, curiositat, intel·ligència, esforç, treball. Cal saber caure i s’ha d’estar decidit a tornar a aixecar-se. Un cop i un altre, tants cops com sigui precís. Cal insistir, insistir, insisitir, fins que l’alzheimer t’ho permeti o fins que t’empaquetin en una caixa de fusta.
Però this is the way of the world. I no n’hi ha d’altra. Cadascú que miri per ell perquè és la manera bona de mirar per a tothom. La resta és subvenció, assistencialisme, paternalisme, i a la llarga, fallida, injustícia, misèria i companyia. La resta és Corea del Nord, és Cuba, és el pedregar que ens ha portat fins aquí. La resta és el vint per cent d’atur amb què l’estat zapatero i espanyol senyoreja el rànquing de la UE, el doble de la mitjana europea.
Els sindicats convocants de la vaga de dimecres que ve això sembla que no ho veuen o que no ho volen veure. Volen ser el rei d’Espanya i tenir-ho tot pagat. Volen xupar roda, que és el que fan els ciclistes mediocres. Tota l’aspiració és el sofà, el canaplus i que el Barça guanyi la lliga. No volen jubilar-se als setanta anys, però tampoc volen treballar. Escombren cap a casa, i la casa se’ns omple de merda. Per això dimecres no faré vaga.
Nota final: el meu post d'avui es basa en el fet que tothom partim de la mateixa posició a la vida. I això és veritat que és mentida. En aquest sentit, el post d'avui és cope i és cretí. Està escrit molt a l’engròs. No l’he sabut matisar, poseu-hi vosaltres mateixos la sordina. Tot i això, pel que fa al tema de tot plegat, jo vaig bastant per aquí.