Diari de la Maria Mercè

11:30. A tot arreu passa the same: ens ajuntem trenta persones davant un qualsevol cosa i immediatament apareixen els iphones, les càmeres i les fotos. Fins i tot si es tracta d’un espectacle tan ingenu i ben intencionat com aquest de La route, d’una companyia de tres nanos francesos que van pel món amb una furgoneta Peugeot Boxer, dos altaveus, un peu de màquina de cosir de pedal i un caixa plena de putxinel·lis i cotxets de joguina. 12:00: A l’entrada de l’espectacle Le ballet de Montreur t’hi donen un titella groc d’escuma muntat de mans i peus en dos bastons negres. Després un home amb aspecte de jugador de rugbi retirat, morè i bonari, surt a l’escenari i, acompanyat per un segon actor que toca el piano, imparteix una classe de dansa clàssica a l’auditori. L’home fa fer uns quants passos elementals al seu titella segons la música, i el públic mirem de seguir-lo amb el nostre damunt la falda. Al costat del pati de cadires, una àvia amb cadira de rodes també ho prova enriallada com una criatura. 12:37. El tres-de-nou de Vilafranca a la diada castellera de la plaça de Sant Jaume ha quedat tan parat, tan ben plantat, tan net, tan fàcil, tan quiet… Ha quedat tan perfecte que a mi no m’hauria fet res llogar-ne l’àtic i anar-hi a viure una temporada. 13:22. Al Memorial Tete Montoliu, a la plaça Rius i Taulet de Gràcia. El so del quartet de Martí Serra segurament té molt a veure amb el del be-bop dels anys 60. Serra està portant aquest so fins al punt de sofisticació màxim que la meva oïda és capaça d’acceptar, vull dir fins al punt d’especulació jazzera més enllà del qual moi quedo desassistit i a punt per aixecar-me i tocar el dos amb la sensació que hom em vol prendre el pèl. 19:48. Al primer moviment de l’obra El cos de la tenora, by Carles Santos, surt un individu-tenora sol al mig de l’escenari –al mig del buit– executant el que potser se’n podria dir una crida d’aparellament en espiral, melanconiosa i desesperada. Al segon moviment aquest individu-tenora canvia d’hàbitat i es debat, tot sol, contra el so vigilant i immisericorde d’un piano de cua tocat a sis, set o vuit mans massives. El tercer moviment de l’obra hom segurament el podria intitular bellament avec el nom: Moviment per a acte sexual de tenora plantada verticalment a terra i soprano dominatriu eixarrancada al damunt, perquè és exactament això, i és una anada d’olla xisclona, pòrnica i iconoclastota. Finalment, el moviment que tanca l’espectacle és una crida alemanya a la insurreció popular per a piano rebel i sis tenores amotinades. Bobboraba-bobborà! Bobboraba-bobborà! 21:02. A Barcelona hi ha molta gent entesa en qualsevol cosa, exactament tothom. En aquesta ciutat no s’hi veu mai cap ase pel carrer, mai, encara que cada dia les vaques hi volin més, i més que enlloc. La façana encantada és un espectacle de molt d’efecte que consisteix a projectar tot de llums i d’imatges en 3D sobre la façana de l’ajuntament. És una cosa vistosa i molt ben feta. Sortint d’aital espectacle, però, sento el judici infal·lible i expert de l’entesa del poble: “L’any passat va ser més vistós”, diu amb aquella amplitud de criteri tan informat i tan barceloní. 22:22. Milers –literalment, milers– de mòbils gravant el piromusical de la Mercè des de l’avinguda de sota les fonts de Montjuïc. Un mar de llumetes de plasma –o del que sigui que es facin les pantalles dels telèfons- de color blau de fons d’escriptori.