Per què Saplana es feia dir Boss? On era la nit de l'assassinat? Per què havia anat a recollir Laura Gomà amb cotxe? Quina relació tenia amb la noia? Per què les ganivetades al logo tatuat de la plataforma No a can Joncoses? Com és que havia comprat el que probablement era l'arma homicida?
La primera part de l'interrogatori es va allargar més de dues hores. Hi va sortir el cotxe, la matrícula del 666, el que el company de pis de Gomà deia haver vist la nit de l'assassinat, la possible corrupció a l'ajuntament entorn de la tramitació urbanística del polígon de can Joncoses, la botiga-basar dels xinesos del carrer Circumval·lació.
Rashid va atacar amb tot el que tenia. Ho va fer una, dues, tres..., quaranta vegades. Ara entrant per un costat, ara per l'altre. Fent la mateixa pregunta de maneres diferents, buscant contradiccions, buscant punts dèbils, una guàrdia baixa.
Però el coratge de l'advocat de Saplana no era menys que el seu. L'home va esquivar tots els cops, totes les trampes, va defensar el seu client com un autèntic lluitador. Va insistir que tot el que Rashid deia era circumstancial (i ho era), va minimitzar les pobres explicacions de Saplana, es va escudar en la presumpció d'innocència.
Dues hores després de començar l'interrogatori, Rashid continuava colpejant però cada cop amb menys força. Era incapaç d'aconseguir cap resultat concret, cap cosa que demostrés allò de què estava tan segur. Se sentia fluix, cansat, sense forces. El cap li bullia, els raonaments se li dispersaven, les idees es barrejaven i es confonien les unes amb les altres.
Rashid va començar a odiar l'advocat de Saplana amb tota la bilis. N'odiava la veu, la cara, les ulleres, els genolls, aquell posat de mestretites ben parlat, el vestit tan planxat. Odiava aquell home. En canvi, l'advocat cada moment se sentia més fort, a cada pregunta, a cada atac, responia amb un argument més tallant, amb una veu més plena i confiada. Saplana també feia l'efecte d'haver-se revifat una mica a remolc de l'empenta de l'advocat, i això era el que a Rashid el treia més de polleguera.
Rashid mirava de tant en tant la càmera de seguretat que controlava la sala. Si aquella càmera no fos allà probablement a hores d'ara ja hauria fet servir els punys.
Ja dins la tercera hora d'interrogatori, Rashid va començar a pensar que perdria una batalla que havia cregut guanyada. Tots tres homes havien entrat en una mena de cercle viciós d'arguments i contraarguments que es repetien i es repetien en una roda inacabable. No hi havia manera de sortir d'allà, estaven estancats en un cul-de-sac. Calia que passés alguna cosa. I finalment la cosa va passar.
L'advocat de Saplana estava tornant a insistir en la defensa de la pressumpció d'innocència que se suposa a tota persona, quan la sintonia de Kill-Bill del mòbil de Rashid va començar a sonar. Rashid va treure's l'aparell de la butxaca. Gon, deia el nom de la pantalla.
Rashid va interrompre l'interrogatori, va sortir de la sala i va despenjar.
-És ell, inspector -va fer la veu de Gonsales-. No hi ha dubte. Les anàlisis de la policia científica ho diuen clarament. La sang del ganivet és de Laura Gomà i les empremtes es corresponen amb les de Gerardo Saplana.
Rashid no sabia si somiava, no sabia si riure o plorar. Tot d'una es va adonar que estava fumant. I suava.
-Baixa de seguida -va ordenar Rashid-. Sala tres.
Rashid es va estintolar uns moments a la paret del passadís amb els ulls tancats, respirant. Al cap d'un parell de minuts va tornar a entrar a la sala.
(Continuarà demà)
0 Digues la teva.:
Publica un comentari