POBLE MORTAL (-4)

Tan bon punt van entrar a comissaria Gonsales se'n va anar cap al laboratori de la policia científica. Un caporal de recepció va informar Rashid que havia vist Gemma a la màquina del cafè. Rashid va anar-hi abans de passar pel seu despatx. A la màquina del cafè hi va trobar el grup habitual parlant del tema de sempre, o sigui, del Barça.
-Hola a tothom -va saludar traient només el cap per darrere la porta, no tenia ganes de parlar de futbol avui-. Gemma, hi ha res del meu client?
Gemma va somriure. Era una dona menuda i no gaire atractiva però tenia un somriure encantador.
-Fa una estona que l'hem localitzat en un gimnàs de Barcelona -va respondre-. D'aquí una estona el tindràs aquí.
-Entesos -va dir Rashid-. Posa'l a la sala tres. Me'n vaig a fer un mos, tornaré de seguida. Visca el Barça.
Rashid va anar a un bar de davant de comissaria i va picar alguna cosa. Mentre esperava l'entrepà va seguir les notícies del 3/24. Una notícia li va cridar l'atenció: Vallformoso havia fet suspensió de pagaments aquell matí. Vallformoso era un gran grup empresarial del sector de la construcció. Una empresa més que la crisi escombrava del mapa, a Rashid allò no li hauria cridat l'atenció un altre dia. Però Construtotsa, l'empresa de Saplana, pertanyia al grup Vallformoso.
Després de les notícies, al bar van zappejar a Canal Intereconomia. Allà un tresillo de tres senyores entrevistava un exfonedor de plaques de carrer txec que després de la Revolució de Vellut del 1989 havia arribat a Valls –la capital de l’Alt Camp; Vals, segons les entrevistadores– des de Praga pensant-se haver completat el camí de Santiago. El txec es veu que va posar sos peus adolorits a la plaça del Blat just per la diada de la colla Vella, i va resultar que mentre feia pinya al quatre de nou i li estaven dient que allò no era Compostel·la, li va caure al damunt la noia del folre que, després de tres mesos amb collarí, acabaria convertint-se en la mare dels seus fills.
En fi, Rashid va tornar a comissaria cap a mitja tarda. En entrar al despatx va sonar el telèfon.
-Tens Saplana a la sala tres -el va informar Gemma.
-D'acord, ara baixo -va respondre Rashid.
-Hi ha el seu advocat també -va afegir la dona amb una nota d'advertiment a la veu. Rashid va entendre el missatge implícit en el to de la seva companya, i l'hi va agrair però també s'hi va emprenyar. No li agradava que l'advertissin cada cop que es tancava a la sala per interrogar un detingut, com si fos una canalla que no se sabés comportar.
-Bé, com més serem més riurem -va contestar Rashid dissimulant el disgust, i va penjar. Tot seguit va marcar el número de Gonsales.
-Gon, encara no tenen res al laboratori?
-Estic esperant-ne resultats -va contestar la veu de Gonsales-. De moment, res.
-Entesos, quan sàpigues alguna cosa, sóc a la sala tres amb Saplana i el seu advocat.
La sala tres era una habitació del soterrani de l'edifici de comissaria. Les parets eren blanques i sense cap element decoratiu, completament nues. Hi havia una taula, tres cadires i una paperera buida en un racó. En un racó també, però penjada al sostre, una càmera seguia els moviments i les paraules que es deien allà dins. Cinc fluorescents feien una llum blanca i excessiva per a les dimensions reduïdes de l'espai.
Rashid va obrir la porta de la sala. Saplana i el seu advocat seien un al costat de l'altre remenant papers i parlant fluixet. L'empresari feia cara de disgust, però també de cansament i fins d'un punt de perplexitat, o de por. L'advocat era un home poc més gran que el seu client. Ben vestit, gras, calb, amb unes mans grosses i tacades per l'edat, i un rellotge car al canell. Els dos homes van callar quan Rashid va entrar.
Rashid va tancar la porta darrere seu. El pilot vermell de la càmera es va encendre automàticament. “Comença la funció”, va pensar. Rashid va saludar els dos homes amb el cap.
-Ens tornem a veure, senyor Saplana -va començar; i després, mentint:-. Cregui'm que hauria volgut que fos en un altre lloc.
Gerardo Saplana no va dir res, qui va parlar va ser l’advocat.
-El meu client ha estat detingut com a pressumpte autor de la mort de Laura Gomà d'abans-d'ahir . M'imagino que vostè és el responsable d'aquesta detenció, m'equivoco?
Rashid va negar amb el cap.
-No s'equivoca, sóc jo mateix. Inspector Omar Rashid. I vostè es diu?
L'advocat va continuar com si no hagués sentit la pregunta.
-Bé doncs, sàpiga inspector Rashid que abans de res volem conèixer en què es fonamenta la denúncia, és a dir, com se suposa que la policia pensa que el meu client està involucrat en aquest crim.
L'advocat feia el seu paper, naturalment. Quants n'havia tractat Rashid al llarg de la seva carrera? Algun centenar sens dubte. Tots tallats pel mateix patró. Més grans o més joves, però tots igual: el mateix vestit, el mateix to, les mateixes paraules. Semblaven fets amb fotocopiadora.
Rashid va deixar el bloc i el bolígraf i va seure al costat oposat de la taula, davant els altres dos homes. Va deixar passar uns segons llargs esperant que el ressò de les formalitats purament verbals de l'advocat s'esvaïssin en l'aire. L'advocat l'observava, impassible, sense deixar entreveure cap pista, professional com una tassa de vàter.
Però Rashid no mirava l'advocat, mirava Saplana. El promotor, l'empresari, el director de Construtotsa, el poder a l'ombra, l'home sense el permís del qual res no es bellugava ni un dit a Gelida. Quants més personatges com aquest hi devia haver arreu del país, arreu del món?, va pensar Rashid. I per què, per què va matar Laura Gomà?
Saplana també el mirava a ell des del seu lloc. Rashid podia sentir com l'angoixa de la culpa treballava dins l'altre. Com se li humitejava la pell, com se li desfeia la duresa del rostre, com accelerava la respiració. Els dos homes van estar així, clavant-se la mirada l'un a l'altre durant uns segons. Fins que Saplana va abaixar els ulls.
Rashid va interpretar allò com un senyal de rendició. Una cosa imperceptible però certa. Es va saber guanyador, Saplana era l'assassí. Trigaria més o menys a treure-li la veritat però la hi trauria. Va tornar a mirar l'advocat.
-Naturalment que li aclariré les circumstàncies d'aquest cas -va dir parlant a poc a poc, amb el seu millor aire de pixatinters; i tornant a mirar Saplana va afegir:- I jo també espero rebre les millors explicacions del seu client, o almenys una que sigui suficient per poder deixar-lo en llibertat.
Saplana va empassar-se la saliva, la nou del coll se li va moure ostensiblement.

(Continuarà dilluns)