Love, again

Ara encara no perquè tot just som a les primeres pàgines. Però la Sarah Durham i l’Stephen Ellington-Smith seran personatges centrals de la novel·la de Doris Lessing Love, again. Tots dos són gent d’una mitja edat diguem-ne ja molt consolidada, fins i tot potser als primers compassos de la vellesa. Cada un té referència de l’altre, però encara s’han vist mai. Aquesta nit sopen junts en un restaurant elegant però sense luxes ostentosos de St Martin’s Lane, al centre de Londres, per parlar de feina, l’adaptació teatral dels papers personals d’una tal Julie Vairon. Els dos personatges de Lessing fa estona que parlen. Han comentat això i allò relacionat amb la feina. Curiosament també han parlat de qüestions més personals, al capdavall potser tant o més que no del text de l’obra de teatre que tenen entre mans. Curiosament perquè no es coneixen, és el primer cop que coincideixen. Tots dos personatges s’expliquen doncs, també confidencialment i amb un interès inesperat i creixent per l’altre. En acabat, tres hores més tard, s’alcen de taula, surten del menjador, van a buscar els abrics a la consigna –som a la tardor, a Londres el temps és fred–, i paguen el compte del sopar. La noia de la caixa els somriu. L’Stephen fa algun comentari, o deixa anar una ironia educada a partir d’un motiu qualsevol. Més somriures, potser hi ha alguna rèplica igualment educada de la noia o de la mateixa Sarah. Un intercanvi de paraules en veu baixa, breu i cordial de comiat. Tot seguit els comensals s’adrecen cap a la porta del restaurant a poc a poc. Obren la porta, surten al carrer. I llavors passa això, el paràgraf que ve a continuació, el moment en què els dos personatges de Lessing s’acomiaden l’un de l’altra. Aquesta escena també em serveix a mi per dir-vos adéu a la gent del bloc. Avui començo vacances. Bon estiu.

“They left the restaurant, slowly. At this very last moment, it did seemed they did not want to part. They said goodbye and walked away from each other. Only then did they remember they had been together for nearly three hours, talking like intimates, had told each other things seldom said even to intimates. This idea stopped them both, and turned them around at the same moment on the pavement of St Martin’s Lane. They stood examining each other’s faces with curiosity, just as if they had not been sitting a few feet apart, for so long, talking. Their smiles confessed surprise, pleasure, and a certain disbelief, which latter emotion –or refusal of it– was confirmed when he shrugged and she made a spreading gesture with her hands which said, Well, it’s all too much for me! At which they actually laughed, at the way they echoed, or mirrored, each other. Then they turned and walked energetically away, he to his life, she to hers.” (Doris Lessing, Love, again, 1996. En català, L’Amor altra vegada, a Editorial Destino)